23/11/10 02:00 – Manuel Milián Mestre email protegit
“Vivim en la decadència inconscient, en la deriva final d’una època, en el més absurd dels teatres de crisi, quan el riu ens arrossega inexorablement
cap a la mar”
Altres articles de l’autor
El peix passat put. Quan un sistema social o polític erra, la seva ferum pot produir vòmits; depèn, en tot cas, de la densitat de l’error i de la percepció social de les seves conseqüències. Des de Sòcrates, Plató i Aristòtil ha estat així. Atenes s’esfondrà quan va immolar els seus savis, com Sòcrates, acusat de pervertir els joves. Ni el realisme aristotèlic ni el poder expansiu d’Alexandre el Gran van arranjar les coses. L’Imperi de Roma, fonamentat en el dret, va sucumbir a les barbaritats orgiàstiques, divorciat de la moral. Ni l’ètica de Marc Aureli, ni les realitzacions d’Adrià, ni l’estoïcisme de Sèneca van servir per a res. Roma es va afonar enmig de festins bàquics i orgiàstics. La veritat es podreix amb els escàndols de les autoritats i amb això es dilueixen el respecte, l’ordre i el poder de governar. Un nou sistema, basat en el cristianisme, orientarà Europa fins a l’arribada de la modernitat amb el Renaixement.
Tot sistema, aconseguit el zenit, inicia la decadència que només es retarda si hi ha moral política d’ordenar i controlar la societat. Si no es fa així, la societat es precipita en el caos. On falla l’autoritat, apareix el desordre, al qual succeeix la confusió, seguida del caos. És el punt final d’una era i l’aparició d’una altra, de vegades distinta. Suposa la degradació de la veritat, el deteriorament de la norma, la falsificació de les relacions socials. És l’imperi del relativisme, el dogma corrosiu de les resistències humanes i socials. Què passa ara amb la perversió de normes i conductes? Caminem cap al pou.
Els falsos ídols del relativisme i del materialisme ens apropen al caos, al marge dels shares de les audiències televisives. Condueixen els ciutadans a un neofeixisme rutilant de reacció primària (“Yo, por mi hija, mato” de Belén Esteban, venerada per audiències ignorants); indueixen el subconscient que el sistema perverteix; que tot és factible en la ignorància de normes i principis. Així no anem enlloc; tal volta a la II República Espanyola, o al brutal estadi d’entreguerres, preanunci del nazisme.
Els caos socials deriven en radicalisme reactiu dretà, o en radicalisme utòpic esquerrà. La gran crisi actual és molt més que econòmica; és del sistema estructural de valors, de civilització, i no se n’eixirà amb cataplasmes econòmics. Si el sistema financer ha fet figa, ha estat a causa d’haver romput els valors ètics fonamentals. Banca sense fiabilitat? Fiabilitat darrere lladrocinis impunes? Aquests gestors financers immorals, han estat tancats a l’ergàstul?
El disbarat friQUi de la campanya electoral catalana acreix la sensació de gran decadència i deteriorament final: candidats sense nord, sense idees, solucions i expectatives; llistes de mediocres; pobresa conceptual sense precedents, sense solucions; venda de la independència de Catalunya com a panacea; personatges còmics que denigren el mateix sistema; procediments publicitaris miserables (vídeos porno, tot invocant el sexe com a solució falsejada, oferta com a referència amoral); cretinisme d’alternatives asfixiant… Ningú parla de fórmules de regeneració o d’impulsos morals, ni s’afronta el discurs de la injustícia fiscal o distributiva, la corrupció, la urgència de recobrar l’autoritat? Massa silencis, sens dubte. Ni Cicciolina fou un model democràtic, ni ho és Carmen de Mairena.
Vivim en la decadència inconscient, en la deriva final d’una època, en el més absurd dels teatres de crisi, quan el riu ens arrossega inexorablement cap a la mar, segons Las coplas de Jorge Manrique. ZP reconeix que no sap on anem, i alguns ciutadans estimen que la solució rau a posar una comporta (la independència) que les pluges i el riu desbordaran. Tanta mentida, tanta obscenitat política és l’evidència d’una pornografia moral que cristal·litza en política. Cal llegir S. Zweig a les seves memòries (El món d’ahir). Aleshores s’entenen moltes coses.
elsetnans 