ILP = INUTILES LEALES POPULARES = La RITA CAMPS i CIA.


 

Duran reclama al Gobierno que interceda en el conflicto entre Camps y TV3

El portavoz de CiU en el Congreso pide al Ejecutivo que apoye la ILP de TV sin fronteras y denuncia el acoso del presidente Camps

Política | 20/02/2011

 

Barcelona (ACN) .- El portavoz de CiU en el Congreso, Josep Antoni Duran i Lleida, ha reclamado al gobierno español que no ponga obstáculos a la ILP que se ha presentado en el Congreso y que tiene el objetivo de que las televisiones autonómicas se puedan ver en comunidades que comparten la misma lengua.Tras el apagón de TVC en la Comunidad Valenciana, Duran cree que la vía de la ILP puede ser la solución y se muestra escéptico sobre la posibilidad de resolverlo a través del gobierno valenciano a pesar de “algún mensaje conciliador que estos días nos han intentado trasladar las autoridades valencianas”. Duran i Lleida también ha denunciado “el acoso”contra Acció Cultural del País Valenciano.
En un apunte a su blog, Duran y Lledó lamentó que Acció Cultural del País Valenciano se haya visto obligada a cerrar los repetidores que permitían ver TV3 en la Comunidad Valenciana y ha denunciado “el acoso” del presidente del gobierno valenciano, Francisco Camps , que impuso 600.000 euros de multa a Acció Cultural que no podía pagar. En este sentido, el portavoz de CiU en el Congreso ha asegurado que “hay demasiada gente en el País Valenciano que tiene miedo que la ciudadanía tome conciencia de que habla la misma lengua”.
Duran i Lleida lamenta “profundamente” que en la era digital haya gobernantes que ‘levanten fronteras’ para evitar la interconexión de pueblos que hablan la misma lengua y defendió la reciprocidad porque sería “lógico”que TV3 se pudiera ver en Valencia y Canal 9 en Cataluña. Apuesta por que el diálogo entre los dos gobiernos lo permita pero también se muestra escéptico ante esta posibilidad a pesar de “algún mensaje conciliador que estos días han intentado trasladar las autoridades valencianas”, teniendo en cuenta la proximidad de las elecciones autonómicas del próximo 22 de mayo .
El presidente de CiU en el Congreso tampoco cree que el Estado conceda otro múltiplex de TDT en Valencia para que se pueda ver TV3 ya que, según el PSOE, nadie puede asegurar que el presidente Camps permitiera ver la televisión autonómica catalana con un nuevo múltiplex ya que con las condiciones actuales si el gobierno valenciano quisiera ya podría verse TV3.
Ante esta situación, Duran i Lleida, reclama el apoyo del gobierno español a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que ha presentado al Congreso y que, de momento, el PSOE se opone alegando que supone un incremento de gasto. Duran i Lleida revela que este sábado habló con el ministro de Presidencia, Ramón Jáuregui, para reclamarle que el gobierno español no ponga obstáculos a la tramitación de la ILP. Duran también le ha trasladado que CiU será “beligerante” con esta cuestión y confía en que el problema quede resuelto antes del verano.

«Ets més fals que González Pons»


 

   Xavier SardàPeriodista

La política està prenyada d’ingratituds. El cas del senyor González Pons n’és un exemple clar: cada vegada són més les veus dins del PP que el critiquen. Em vaig quedar bocabadat al sentir el despit amb què s’hi referien certs membres del PP català. Brutal. I és injust, perquè González Pons és un home que ho ha sacrificat tot pel PP. A través de les seves declaracions s’ha anat desposseint de qualsevol complex intel·lectual. És un polític que ha après el difícil art de no sentir vergonya ni pudor pel que diu si el que diu afavoreix el seu partit.

González Pons manté un diàleg directe amb un sector ampli de militants i simpatitzants del PP, i ara resulta que se li recrimina el seu estil directe, la seva falta d’escrúpols i una mesurada indecència argumental. No és just. González Pons és el pareApeles de la política: diu el que els altres pensen però no s’atreveixen a dir. La Conferència Episcopal estava desesperada amb Apeles, i el PP ho està amb González Pons. Tots dos tenen la valentia de saber que els raonaments, la bona fe i tota la il·lustració no serveixen per guanyar adeptes dels de debò. Ells són martell d’heretges. ¿És que no hi ha testosterona on n’hi ha d’haver?

Cito només alguns exemples de la sang freda gonzalezponsiana. «Una de les meves frases favorites és ‘Els que van desembarcar a Normandia no van desfilar a París’». Només la mala fe d’algun progressista nostàlgic situaria González Pons no a Normandia sinó al ministeri nazi de Propaganda.

Fins i tot Pedro J. Ramírez li va dir exagerat i paranoic per haver acusat el Govern de tapar el caos aeri amb l’operació Llebrer contra el dopatge esportiu. No hi ha dret. González Pons fa un pas endavant, s’atreveix a llançar a l’aire una frase sense precedents i els seus juguen a relativitzar-lo. ¡Maçons!

També va dir que «De la Vega -l’exvicepresidenta- s’assembla cada dia més a Franco». Un tret de genialitat. La sola imatge de Franco amb el pentinat de De la Vega supera la més ferotge de les crítiques al dictador. Si Franco aixequés el cap, penjaria González Pons dels pebrots.

«Tenim més imputats que el PSOE perquè se’ns investiga el triple». D’on es dedueix que si els investiguessin el quíntuple apareixerien més casos. I si els investiguessin per deu al quadrat els casos serien innombrables. La queixa és justa, i per si de cas González Pons s’ha dedicat a criticar policies, fiscals i jutges per estar al servei del Govern. ¿Qui en dóna més? La seva estructura argumental no coneix fissures.

Per si això fos poc, ha acusat el Govern d’una xivatada per evitar que un etarra fos detingut. Pocs, si no ningú, tindrien valor per formular una acusació així sense tartamudejar. La seva força radica a no flaquejar davant de la inversemblança i deixar-se portar valentament per l’ocurrència sabent que les crítiques no seran lleus: «Ets més fals que González Pons» ja és una frase feta a internet.

Aguanta, González Pons, i no te’n vagis a la merda. Necessitem algú que segueixi «posant les dues mans» per Francisco Camps. ¡Què dic les dues mans: els dos ous!

Jo què sé…

TANCAMENT DELS REPETIDORS


 

Mas titlla de “ridícul i absurd” que TV-3 no es pugui veure a València

El ‘president’ aposta per la reciprocitat, però recorda que a Catalunya quan es connecta el Canal 9 a la TDT només “surten unes ratlles”

Dissabte, 19 de febrer del 2011

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha titllat de “ridícul i absurd” eltancament dels últims repetidors a la Comunitat Valenciana que permetien veure TV-3, un assumpte sobre el qual es posarà en contacte amb el president valencià, Francisco Camps, per negociar una solució.

L’associació Acció Cultural del País Valencià (ACPV), presidida per Eliseu Climent, va tancar dijous els últims repetidors que possibiliten que el senyal de TV-3 es vegi al País Valencià, després d’al·legar que el seu col·lectiu no podia afrontar les multes que li imposava el Govern valencià, que pujaven a 700.000 euros.

El president s’ha disgustat al Circuit de Catalunya perquè TV-3 ja no es pot veure a València, i ha argumentat que ell aposta per la reciprocitat, però ha recordat que a Catalunya quan es connecta el Canal 9 a la TDT només “surten unes ratlles”.

“És un absurd”

“És un absurd. En els temps moderns que corren no té cap sentit que en dos territoris veïns i de parla comú, perquè l’idioma és el mateix, tinguem aquesta apagada televisiva. És completament absurd”, ha assenyalat el president català.

“Pots veure qualsevol canal de televisió i, aquí, nosaltres els catalans, no podem veure el Canal 9 i, a València, no poden veure TV-3 i els canals de la Corporació. Quan estem en uns territoris de parla comuna, que és el català o valencià, és completament absurd”, ha insistit Mas.

Règim de reciprocitat

Per desencallar aquesta situació, Mas ha proposat un règim de reciprocitat amb el Govern valencià respecte al senyal televisiu, i ha assenyalat que així  l’hi ha traslladarà al seu homòleg a la Comunitat Valenciana, Francisco Camps.

No obstant, Mas dubta que pugui arribar a un acord amb Camps, “perquè el Govern valencià, en aquest assumpte concret, no ha estat gaire sensible”.

“Li demanaré a Camps que ho reconsideri, perquè estem fent el ridícul. ¿Com pot ser que al segle XXI, quan pots veure tots els canals de televisió, dues comunitats dividides pel mateix idioma no puguin veure les seves televisions. És ridícul i absurd”, ha remarcat Mas.

FAISAN o GALLINA


 

  • 19 de febrero de 2011, 18:53

Zapatero y Rubalcaba en el Congreso

El PSOE asume ya que el ‘caso Faisán’ puede acabar con la carrera política de Rubalcaba

07:10 (18-02-2011)

Cada vez más dirigentes socialistas descartan al vicepresidente del Gobierno como relevo de Zapatero. Creen que no dimitirá por el ‘caso del chivatazo’, pero asumen que ya no aguantaría una candidatura.


Ignacio González Galán. Madrid

Nunca fue tan cierto que en política todo es posible, para bien o para mal. El “hiperliderazgo de Rubalcaba” –como llama un altísimo dirigente del PSOE a la meteórica subida del vicepresidente del Gobierno– se ha desinflado en tan sólo cuatro meses. Han cambiado tanto las cosas desde el pasado 20 de octubre, día de su nombramiento como vicepresidente del Gobierno, ministro del Interior y portavoz del Gobierno, que ya pocos apuestan por él como posible relevo de José Luis Rodríguez Zapatero cuando el presidente desvele sus planes para la candidatura de 2012.

La causa está muy clara y la confiesan en privado muchos dirigentes del partido de un modo claro. “El caso Faisán ha desplumado a Alfredo como sucesor”, según ha asegurado un dirigente del PSOE a LA GACETA. Como él, cada vez son más los diputados socialistas que se pronuncian de la misma forma. Todos tienen claro que no dimitirá por el caso del chivatazo a ETA –“los tiempos judiciales se dilatan mucho”, decía un dirigente socialista–, pero todos también, según la misma fuentes, saben que “con una sombra de ese tipo no se aguanta como candidato”. Consideran a Rubalcaba lo suficientemente hábil como para parapetarse en Antonio Camacho, su secretario de Estado y cuyo teléfono apareció en los informes policiales del caso, pero son conscientes de que políticamente Rubalcaba ha quedado “tocado” de mes y medio a esta parte, y no sólo por el Faisán.
Alguien con mando en plaza en Ferraz apunta también a “los patinazos de su entorno” como otra de las causas por las que se ha desinflado “el globo de la sucesión”.

Según este dirigente socialista, que durante un tiempo trabajó cerca de Rubalcaba y que conoce bien el partido por dentro, valora muy negativamente la sobreexposición mediática a la que se sometió el propio vicepresidente y las filtraciones posteriores que lanzó su entorno, a las puertas de la convención socialista de Zaragoza, situándole como claro sucesor de Zapatero. De hecho, y tal como avanzó LA GACETA fue el propio aparato del partido, encabezado por José Blanco, el que en esos días sugirió a Rubalcaba que se dejase ver poco por el cónclave socialista ante los rumores de sucesión inmediata de Zapatero que había lanzado el entorno del vicepresidente. Dicho y hecho, Rubalcaba ha ido desapareciendo de la escena pública hasta el punto de acabar saliendo por la puerta del garaje, como ocurrió durante su visita al Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) el martes pasado.

Por el garaje

Fue sólo una anécdota, pero hasta un compañero suyo de partido admitía esta semana “el error mayúsculo” que supone salir por la puerta de atrás del CGPJ para esquivar a la prensa. “Alfredo tiene recursos suficientes como para dar la cara sin aparentar que tiene algo que esconder”, comentaba este dirigente del PSOE.

Lo cierto es que de un tiempo a esta parte Ru-balcaba se ha esfumado como el humo. Sus primeras semanas en Moncloa le convirtieron casi en un ser omnipresente. En cualquier sitio y a cualquier hora estaba el vicepresidente. Tras colocarse él mismo como posible sucesor –gracias al empujón de su sector más afín, entre los que cuenta a Ramón Jáuregui, Rodolfo Ares o Guillermo Fernández Vara– y ante las relevaciones del sumario del caso Faisán, al que todavía le quedan nuevos folios bajo secreto que el juez Pablo Ruz considera claves para la resolución del caso, al vicepresidente se lo ha tragado la tierra. Ha pasado de un ritmo de tres comparecencias públicas ante la prensa –“es lo que tiene ser triministro”, dicen algunos socialistas– a casi esquivar las cámaras y micrófonos y escudarse, incluso, en otros compañeros de Gabinete a la hora de dar cuenta de la resoluciones del Consejo de Ministros. Así ha ocurrido durante las últimas semanas y así volverá a ocurrir también hoy. Tiene previsto escudarse en la vicepresidenta económica, Elena Salgado, para que dé cuenta de la nueva normativa sobre las cajas de ahorros que tiene previsto abordar hoy el Consejo.

“Primero asomó demasiado el plumero como sucesor y ahora le despluman con el Faisán”. Es la frase de un dirigente socialista, no muy afín a Rubalcaba, que comienza a percibir cómo hasta los que se alineaban hasta hace poco con el vicepresidente comienzan a soltar lastre. Entre tanto vuelve a sonar la posibilidad de que Zapatero se anime a repetir o de que Carme Chacón, la ministra de Defensa, asuma el cartel electoral. Todo, con permiso del castellanomanchego José Bono, el nuevo confesor del presidente del Gobierno.

THRILLER


 

Sense identitat

El director català Jaume Collet-Serra dirigeix un ‘thriller’ amb Liam Neeson i Diane Kruger, ambientat en un Berlín amenaçador

19/02/11 02:00 – BERLÍN – GUILLEM SANS MORA

Diane Kruger va presentar a Berlín ‘Unknown’, de Jaume Collet-Serra Foto: REUTERS.

1

La suplantació de la personalitat és el punt de partida d’un thriller protagonitzat per Liam Neeson i Diane Kruger que va tancar ahir la secció oficial del Festival de Cinema de Berlín, una estrena mundial fora de la competició. Hollywood ha confiat en el català Jaume Collet-Serra per posar en escenaUnknown –que aquí s’estrenarà com Sin identidad–, una producció de 40 milions de dòlars que va provocar aplaudiments no al final, sinó entremig de la pel·lícula, després d’una esbojarrada carrera de cotxes al centre de Berlín. Però anem a pams.

Neeson interpreta Martin Harris, un expert en biotecnologia que aterra a un Berlín gelat per assistir a un congrés acompanyat de la seva dona. Quan vol tornar sense la dona a l’aeroport per recollir un maletí oblidat, té un espectacular accident de taxi. La taxista, una bosniana sense papers interpretada per Kruger, el salva d’un vehicle mig destrossat que ja s’està enfonsant dins de les aigües gelades del riu Spree. I després de quatre dies en coma, Harris tor-na a l’hotel i la seva dona no tan sols no el reconeix, sinó que va amb un doctor Harris que no és ell. Què
li està passant?

A partir d’aquí, assistim a una fugida i a una recerca frenètica de la veritat pels carrers d’un Berlín vist amb uns ulls molt internacionals: la típica salsitxa al curri, el típic club tecno i el típic exespia de l’Stasi que ara fa de detectiu en hores mortes, interpretat per Bruno Ganz.

Collet-Serra, aquest noi de Sant Iscle de Vallalta resident a Hollywood des dels 18 anys i que presenta ara el seu tercer llargmetratge, explica que va substituir el París de la novel·la original d’un tal Didier van Cauwelaert per Berlín, ciutat que no coneixia, perquè li sembla-
va que encaixava millor amb el personatge de Neeson. “Ell busca la seva identitat, i Berlín és una ciutat que també ho fa”,
va explicar. També, podríem pensar maliciosament, perquè no ens recordéssim massa de Frenètic de Roman Polanski.

Influència de Hitchcock

Una altra referència evident és Perseguit per la mort, l’obra mestra de Hitchcock del 1959 amb Cary Grant. Però si calla amb Polanski, amb el mestre anglès Collet-Serra té la modèstia de treure’s el barret i reconèixer que Hitchcock és “una gran
influència en tot el que faig” i, en aquest cas concret, el plantejament de les aventures “d’un home corrent que es veu ficat
en unes circumstàncies extraordinàries”. El resultat és un thriller perfec-
te per a tota la família un diumenge a la tarda.

Berlusconi y los italianos


El político, que controla muchos medios de comunicación, es el hombre más rico de Italia

Artículos | 17/02/2011

Lluís Foix

LLUÍS FOIX

Pocos países europeos han fascinado tanto a literatos y periodistas como Italia. Santiago Nadal solía decir en aquella redacción de este diario en los años setenta que se sentía en el extranjero cuando no estaba en Italia. Conocía la historia de la unificación y citaba a Cavour y Garibaldi con la misma naturalidad con que hablaba de Bismarck o Eduardo Dato. El florentino Maquiavelo inspira todavía la práctica política de medio mundo.

En Italia nació el fascismo y los italianos se apresuraron a enterrarlo con la facilidad que tienen para acabar las guerras pasándose al bando de los vencedores. Italia se lo traga todo quizás porque lo ha visto todo en su corta historia como Estado. Se da la circunstancia de que Silvio Berlusconi es el político que más años ha sido primer ministro desde 1945. Es el que más veces ha sido imputado, el que ha cambiado la Constitución para que las leyes no le penalizaran personalmente, el que ha hecho más trampas con la farragosa justicia italiana y el que, finalmente, va a ser juzgado por haber abusado de su cargo y haber pagado por sexo a una prostituta menor de edad.

Berlusconi ha conseguido ser el hombre más rico de Italia, el que más medios de comunicación controla y el que ha construido su carrera política sobre las bases del que está al frente de una gran empresa. Está al borde de ser atrapado por la justicia, pero no parece estar asustado. No se queja de que le acusen falsamente, sino de que le acusen. Y así lo van repicando sus medios de comunicación afines, que dirigen sus torpedos contra políticos y periodistas que se atreven a señalar que el rey está desnudo, nunca mejor dicho, y que ya basta de tanta impostura. Ha llegado demasiado lejos.

Hay quien dice que si los italianos le votan ya sabrán por qué lo hacen, siendo, como son, un pueblo imaginativo, inteligente y con un prestigio cultural reconocido en todo el mundo. Es una afirmación frágil. Primero, porque el sistema electoral italiano permite conseguir mayorías que no se corresponden con el número de votos. Segundo, porque en la cúspide del poder económico, mediático y político se encuentra la misma persona, con la capacidad de influir en las mentes desprevenidas y hacer prevalecer sus intereses y fantasías personales.

Indro Montanelli llegó a comparar a Berlusconi con una enfermedad de Italia de la que sólo sería curada con la vacuna del abandono del poder de Il Cavaliere. En Italia, dice Montanelli, no hay que reformar los sistemas electorales, ni las leyes, ni las reglas. Hay que reformar a los italianos. Lo dijo de otra manera el patriota y político liberal, Massimo D’Azeglio, en 1860: “È fatta l’Italia, ancora da fare gli italiani”. Quizás la explicación la dio Goethe en su célebre e imprescindible Viaje a Italia, donde dice que “si se prescinde de Sicilia, Italia no deja ninguna imagen en el alma; es en Sicilia donde está la clave de todo”. Vale.

El harén de Berlusconi


Fecha: 11/02/2011Luigi Saronno

Francesca Lana  Francesca Lana

Un sultán para algunos, un emperador romano para otros; un dragón en busca de vírgenes, según su exmujer. Silvio Berlusconi, un hombre de 75 años, ha convertido Italia en un burdel: diez mil mujeres se manifestaron contra él la pasada semana gritando ese lema. Antes, decenas de ellas pasaron por sus palacios y su cama. Estas son las más bellas.

La bella Francesca Lana fue bailarina en la RAI, la televisión pública italiana. Ha contado que estuvo tres veces en las fiestas de Berlusconi, dos en Roma y una en Cerdeña, y ha acusado a uno de los organizadores de llevar cocaína a esas fiestas.

Carolina Marconi, venezolana, fue bailarina en cuatro programas de televisión en Italia. Concursó en la versión italiana de ‘Gran Hermano’ y formó un dúo musical. Acudió a fiestas en Villa Certosa, la residencia de Berlusconi en Cerdeña.

La llibertat de protestar


16/02/11 02:00 – LLUÍS FOIX

“S’ha fet el més difícil, fer caure dues dictadures amb tots els seus aparells militars, policials i polítics. Però s’ha fet sense cap mena de lideratge i sense un relat […] i la història ens diu que aquests forats negres de les revolucions sempre són ocupats pels que practiquen l’instint del poder”

Quan els daus d’una revolució comencen a rodar no se sap on anirà a parar tot plegat. El misto que ha encès la pira social que ha fet caure dues dictadures al nord d’Àfrica segueix estenent les flames a països tan distants i diferents com l’Iran, Algèria, el Marroc, Jordània, el Iemen i també Palestina. Què tenen en comú aquests estats sacsejats per revoltes incipients o generalitzades? Una falta de llibertat i una pobresa endèmica.

La caiguda de Mubàrak no ha aturat les protestes al Caire. Es passen comptes a la policia, que sempre està a les ordres dels dictadors per fer la feina bruta. Es demana feina i sous dignes. El transport públic és ineficaç i el privat és del tot insuficient. La pols entra als pulmons de milions d’àrabs i musulmans que estan poc familiaritzats amb l’asfalt. L’educació no dóna l’abast en una societat en què més de la meitat de la població té menys de 25 anys. El que ha passat a Tunísia i a Egipte és que la gent ha trobat un pretext per protestar massivament. Han vist que part dels seus infortunis eren responsabilitat dels que manaven sense retre comptes a ningú, de la corrupció dels seus entorns, del nepotisme de les famílies del nucli dur de poder, de l’engany continuat de règims sense cap legitimitat. Han sortit al carrer, han protestat sense por i han fet caure governs que semblaven invulnerables.

L’efecte dominó que es projecta a tants països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient no serà ideològic o religiós, com hem pensat tant de temps, sinó revoltes contra sistemes que esclafen els interessos més vitals dels ciutadans. No és el mateix el que ha passat a Tunísia i el que ha fet caure Mubàrak. Les protestes de l’Iran o el Iemen no tenen connotacions ideològiques semblants. Els que es manifesten són persones que veuen com els seus pobles tenen accés a totes les obertures que faciliten les noves tecnologies i les seves capacitats per comunicar-se entre ells i tenir accés al que passa a la resta del món. Han vist com Al Jazeera no diu exactament el mateix que la CNN o la BBC. S’han guiat per la televisió que emet des de Qatar i s’han vist protegits per les càmeres que donaven en directe el que estava passant les vint-i-quatre hores a la plaça Tahrir del Caire, amb comentaris que anaven en la direcció de fer fora els dictadors, i no amb les cauteles de les cadenes occidentals que seguien el discurs cautelós de governs i societats d’Europa i dels Estats Units. Al Jazeera ha guanyat la batalla informativa de les revoltes nord-africanes.

S’ha guanyat el dret a protestar i el dret a fer caure governs a cops de manifestacions. S’ha fet el més difícil, que és fer caure dues dictadures amb tots els seus aparells militars, policials i polítics. Però s’ha fet sense cap mena de lideratge i sense un relat que doni sentit a unes revolucions que deixen molts buits per omplir. I la història ens diu que aquests forats negres de les revolucions sempre són ocupats pels que practiquen l’instint del poder, com ho demostrà Napoleó fa dos segles, els aiatol·làs dels anys 80 a l’Iran o els bolxevics a Rússia davant del desordre i la feblesa dels menxevics.

És arriscat fer previsions sobre el que passarà en els propers mesos. Crec que era Keynes qui deia que mai passa l’inevitable sinó l’imprevist. Ho dic després de molts anys de transitar ocasionalment per molts països de la regió. Recordo una vegada a mitjan anys vuitanta que el règim de Teheran, en guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein, em convidà a una expedició periodística per presenciar l’avenç de les tropes iranianes cap a territori iraquià. Res de res. Al cap d’uns quants mesos foren els iraquians els qui m’inclogueren en una expedició semblant però al revés. Res de res. La realitat fou que més d’un milió de persones moriren en la guerra entre l’Iran i l’Iraq. Curiosament, els nord-americans anaven a favor de Saddam Hussein perquè el que volien era fer caure el règim dels fonamentalistes islàmics de Teheran que encara avui desafien Washington amb l’amenaça de disposar de la bomba nuclear. Durant aquella guerra absurda vaig visitar sis vegades els dos països. El que mai no m’hauria passat pel cap és que uns anys després un president nord-americà, George W. Bush, organitzaria una invasió de l’Iraq amb el fals pretext que el seu dictador emmagatzemava armes de destrucció massiva. Ja coneixen la història i la seva trista trajectòria, que encara no ha acabat.

Vivim temps de velocitat incontrolada de canvis. Les revoltes de les últimes setmanes són seculars i no fonamentalistes com ens pensàvem que podia passar si queien els dictadors amics que feien de tap perquè el terrorisme internacional no s’estengués pel món occidental. A l’Iran, per exemple, els que protesten ho fan contra un règim que és la icona del fonamentalisme que començà amb la revolució de 1979 a Teheran i que s’ha introduït en el discurs polític de grups com Hamas que, paradoxalment, ha guanyat unes eleccions democràtiques. D’aquestes revolucions en marxa no en sabem el recorregut immediat. El dret a protestar no el paren ni el rei de Jordània ni el dictador del Iemen ni Khamenei des de Teheran. Però què vindrà després de les revoltes de la protesta? No ho sap ningú. Però el que sí que es pot afirmar és que o bé s’omple el buit dels dictadors amb propostes realistes que satisfacin les mínimes peticions de llibertat i progrés, o bé arribaran altres dictadors que en nom de l’ordre, de la religió o de qualsevol altre factor seguiran esclafant les ambicions de llibertat i dignitat que tenen els pobles.

Com s’ha demostrat a l’Iraq i a l’Afganistan, la força de les armes i les tropes és del tot insuficient per imposar un cert ordre en societats desballestades per la seva accidentada història, que en el segle passat ha volgut ser dibuixada per les potències occidentals com a conseqüència del desmembrament dels imperis europeus en acabar la Gran Guerra. Cal tenir molt present la joventut de tots aquests pobles antics, davant el progressiu envelliment d’Europa.

ASFIXIA


Pujol denuncia una campaña sistemática para dañar la imagen de Catalunya

El ex presidente de la Generalitat remarca que el concepto de solidaridad territorial “se aplica cada vez de una forma más injusta” | Considera que el proceso de “asfíxia” es más “radical y generalizado” de lo que se esperaba

Política | 15/02/2011

 

Barcelona. (EFE).- El ex presidente de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, considera que existe “un plan o una acción general y sistemática” para deformar la realidad y la imagen deCatalunya en el que participan “partidos políticos, instituciones del Estado, medios de comunicación y opinión púbica”.

A través de un editorial en el boletín electrónico del centro de estudios que lleva su nombre, Pujol considera que el proceso de “asfíxia” de Catalunya es más “radical y generalizado” de lo que muchos habían pronosticado. A su juicio, esta situación “o forma parte de un plan o bien es fruto de una acción muy general y sistemática de deformación de la realidad y de la imagen de Catalunya, o probablemente, de las dos cosas a la vez”.

Pujol remarca que el concepto de solidaridad territorial “se aplica cada vez de una forma más injusta” para Catalunya y de este modo se derrumba la “base ética del sistema” autonómico. Afirma asimismo que pese a la problemática económica y ética que genera la relación entre Catalunya y España, el problema de fondo es político y plantea que esta relación “tan solo puede ser fruto de la imposición”.

El ex presidente de la Generalitat considera un hecho positivo que mucha gente se haya dado cuenta de que del Estado español ya “no se puede esperar ni comprensión ni justicia”, más allá de que existan más independentistas, un factor que Pujol da por hecho. Para el presidente de CiU, la comprensión del problema político entre Catalunya y España ha sido positiva ya que ha permitido a los catalanes “cambiar su estado de animo” en un doble sentido.

En primer lugar, cree que los catalanes son conscientes de la situación, no esperan un cambio y han optado por seguir adelante, y en segundo lugar, el ex presidente de la Generalitat constata la existencia de un “gran número de activos” que muestran no tan solo la “voluntad de resistencia” del pueblo catalán, sino también la “de crear y generar iniciativas”.

La gota malaia està vessant


Iu Forn

Dos exemples recents: 1/ sor Salgado i la seva impertinència del “si volen diners, apugin impostos” i 2/ la vergonya d’una roda de premsa de l’entrenador del Girona on no poden formular-se preguntes (ni donar respostes) en un dels idiomes oficials d’això que anomenen “Estat”. Un cop més, calés i llengua, les dues potes que volen trencar-nos una vegada i una altra. Una altra i una.

Passada ja l’època de la pedagogia i de la paciència, hem entrat a l’era del “ja en tenim els nassos plens”. Milers de persones han creuat la línia de la prudència tan catalana (només nosaltres tenim la paraula seny al diccionari) i són ara a la banda de la rauxa (una altra paraula tan nostra). Però és una rauxa assenyada i assossegada. És la rauxa de la mani del 10 de juliol, un passeig festiu amb la família, però cridant com no havíem cridat mai fins ara que n’estem fins el capdamunt. És la rauxa d’una majoria social cada cop més nombrosa i diversa i cada cop més farta de ser insultada, menyspreada i utilitzada en una guerra d’intolerants que només ens volen a la festa si ballem les cançons que trien ells, amb els passos que volen ells, pagant nosaltres l’orquestra i amenaçant-nos de trencar-nos les cames si ens queixem. Però també una majoria social cada cop més farta dels Messies nostrats experts en posar dates impossibles a somnis tan delirants com inconsistents i   encaparrats en perseguir el ridícul amb una preocupant insistència.

Molts han volgut llegir en el famós article de l’expresident Pujol el que ell no hi deia. No, Jordi Pujol no s’ha fet independentista. En tot cas “l’han fet” independentista. A ell i al que ell representa. Però ell no parlava d’això. El que ell constatava allà era el camí pel qual transiten cada cop més catalans. No era una presa de posició personal, era la descripció d’una realitat. I qui no vulgui veure aquesta realitat, allà ell. Hi ha un nou independentisme. El formen senyors i senyores que potser no han trepitjat mai el Fossar de les Moreres un 11 de setembre i que no van cridant “visca la terra” pel menjador de casa. Són gent d’aquella que tota la vida n’hem dit “moderada”, que ha pres consciència de que el trencament emocional amb Espanya és irreversible i sense retorn, però que encara és més conscient de que per anar a la lluna primer cal tenir clar on és exactament, després cal tenir un bon equip d’experts que construeixin un coet amb garanties, cal trobar una tripulació i, sobretot, cal un centre de control capaç d’aconseguir que la missió no acabi en fracàs.

Ara som a l’era de la pedagogia. Per aconseguir que la majoria de la societat catalana faci el pas definitiu cal convèncer a la Catalunya que mira Tele 5. Aquesta Catalunya que el PP i Ciutadans volen separar de la resta perquè en la maniobra els va la pròpia supervivència. I aquesta pedagogia dels fets no han de fer-la els polítics. És feina del milió que va sortir el 10 de juliol al carrer i que tenim assumit que només es guanya amb arguments i a base de pluja fina. Dia a dia. Només així trepitjarem la lluna i podrem clavar-hi la bandera. En cas contrari, o bé ens estavellarem o bé passarem de llarg i vagarem eternament galàxia enllà.