La fàbrica dels caníbals


 

       Ferran Monegal

Els cervellets de la productora La fábrica de la tele no paren d’enginyar maquinacions. Es preocupen que a Sálvame diario, a Sálvame deluxe o a La noria no els falti la dosi de porqueria corresponent. Des de fa uns dies hem vist que s’han aplicat especialment sobre tres treballadores seves: Raquel Bollo, Lydia Lozano i Karmele Marchante. A la senyora Bollo li van fer un regal molt bonic: van contractar un tal Manolo, suposat amic del seu exmarit Chiquetete, perquè la posés a parir directament. Li va dir noia de companyia i va advertir que un dels seus fills no és del seu marit, és a dir, que la va perfilar com a bagassa, amiga d’aventures i posadora de banyes. Fins i tot van tenir el detall d’enregistrar la Bollo al camerino, quan es va trobar amb el tal Manolo, una escena farcida d’insults i de violència que lamentablement per a La fábrica de la tele no va acabar en sang directa, perquè els va faltar, casum l’olla, posar al seu abast un ganivet o unes estisores, se’n van oblidar. El cas de Lydia Lozano també ha estat molt vistós: han tornat a ressuscitar el seu antic enfrontament amb Albano, i Lydia ha estat sis dies seguits plorant al plató de Sálvame, de manera desconsolada. El que li han fet a Karmele ha estat més recargolat: aprofitant la confessió dels seus traumes d’infantesa, que li van treure quan la van ficar a La caja, han enviat una cosa que han anomenat «¡un equip d’investigació!» a Tortosa, i allà s’han dedicat a pentinar amb càmera -potser fins i tot oculta- una sèrie de veïnes xafarderes que acusaven Karmele de mala filla i de mentidera. Fins i tot han emès una suposada conversa amb una veu que deia que parlava des de l’Ajuntament tortosí -potser, en comptes de parlar amb l’alcaldia parlaven amb l’escorxador- que deia que Karmele ni és filla predilecta, ni res que s’hi assembli. I Karmele es va enfurir i se’n va anar del plató; i no sabem quan pensa tornar-hi.

La fàbrica dels caníbals. Article de Ferran Monegal.

Informació publicada en la página 54 de la secció de Televisió i Radio de l’edició impresa del dia 07 de març de 2011

Aquestes tècniques de La fábrica de la tele són les típiques del canibalisme antropòfag: fan servir les pròpies empleades que tenen en nòmina com a carn picada per fer hamburgueses. Aquesta carn humana és consumida pels mateixos fabricants de la negra papilla, i també per la resta de col·laboradors i el presentador o presentadora de torn, que es dediquen amb fruïció a deixar-los com un drap brut. Fins al dia que els arribi el torn a ells. Les restes d’aquest macabre festí ens els llancen a nosaltres, a l’audiència, perquè acabem de rosegar els ossos que quedin.

YA NI HA PROU


                                                     Un col·lectiu de dones diu ‘prou’ a Camps         

Avui presenten un manifest per denunciar que ‘la societat actual no és la que volem per a les nostres filles i fills’

El col·lectiu ‘Les Dones diem Prou a Camps’ presenta aquest migdia unmanifest (pdf) al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València per reclamar el dret a viure en una societat elevada culturalment i denunciar la manera de fer política de Francisco Camps. Entre les impulsores del manifest hi ha la diputada Ana Noguera, la professora Carme Miquel, la periodista Reis Juan, l’escriptora Gemma Pasqual i l’actriu Rosanna Pastor.

El col·lectiu afirma que ‘aquesta societat no és la que volem per a les nostres filles i fills. Tenen dret a viure en una societat elevada culturalment. Tenen dret a ser lliures a l’hora de triar religió, pensament, estudis. Tenen dret a ser un poc més feliços que els qui els hem precedit i vostè ho impedeix amb les seues males maneres de fer política.’

A més, adverteixen a Camps: ‘Li ho diem clar i alt senyor Camps, en la nostra llengua, la que ens estimem: el valencià. I no prenga la força de les dones com una actitud anodina i sense importància. El carrer és nostre. El món ha sigut i és nostre. Fins ací hem arribat! Diem PROU!’

Problema d’Estat, no de nació


LA FUNCIÓ DE LES AUTONOMIES SEGONS LA CONSTITUCIÓ

Les forces que apel·len al centripetisme no tenen projecte, mentre que a les centrífugues els en sobra

Dilluns, 7 de març del 2011

  Manuel Milián Mestre

El problema no és el dels que demanen sobirania, escapatòria del desacord, sinó dels que no són capaços de concordar l’acord. Aquesta és la qüestió. En les societats humanes abunden els dissentiments i les coexistències, ens suportem en la discrepància. El problema el constitueix el marc de la discrepància, els residus de la intolerància; és a dir, el model social o polític. Vet aquí per què alguns no accepten l’evidència que s’és més separador que separatista. Insulten l’altre quan invoquen la unitat del mercat (¿en temps de la globalització?) o neguen la singularitat de les identitats: un català s’assembla a un andalús com un ou a una castanya. ¿I qui va excloure catalans i valencians de l’imperi americà fins al 1771? Els castellans. ¿I els Borbons, a qui van prendre els seus furs el 1714 o després de la batalla d’Almansa? A catalans i valencians. És a dir, existeixen raons de pes per ser diferents, ja que els bascos van combatre tres vegades pels seus furs al segle XIX; i avui, amb els navarresos, disfruten d’alguna manera d’ells. El problema no radica en la diferència sinó en el projecte. Les forces polítiques que apel·len al centripetisme no tenen projecte, mentre que les que invoquen tendències centrífugues van sobrades de projecte.

Espanya és una nació poderosa cohesionada des d’un nucli castellanista. Castella va fer Espanya, però no un Estat espanyol. L’Estat genèticament procedeix de pactes matrimonials, de dues cultures diferenciades no només per l’idioma, sinó també per la idiosincràsia i la història. Dels Reis Catòlics aFranco hi ha un cordó umbilical unificador, conscientment arquitecte d’un suposat projecte d’Estat-nació. Va passar que, mentre l’Estat va ser possible -gràcies, entre altres factors, al fet queGermana de Foix no li va donar un fill a Ferran el Catòlic– i va suposar l’inici de la modernitat, la nació com a infraestructura no va quallar; i segueix sense fer-ho, malgrat la brillant transició del 1976 i la seva Constitució del 1978.

És curiós que s’hi acullin els que van ser més crítics i adversos. El PP (llavors AP) la va votar a contracor, i en alguns casos singulars i cèlebres, ni la van arribar a votar, precisament certs defensors avui de la seva sacralitat inalterable. No obstant, no és dubtós afirmar que el model no ha quallat si tenim en compte les dures crítiques que se li han dedicat des de la Fundación Everis i el seu famós informe, i des de la FAES i les seves 178 pàgines de crític al·legat. ¿S’han preguntat els centrípets quin projecte ofereixen alternativament al de les autonomies? Ni el veig, ni el sento, derruït l’exacerbat centralisme preconstitucional. Les autonomies en si mateixes no consoliden un model, sinó una via transitòria cap a una estació terme (¿el federalisme?).

Nacionalitat és a nació com andalús és a Andalusia. Naturalitzar-la en el text constitucional suposa un grau superior en el seu caràcter de diferenciació de la mera regió o regionalitat. Si la van considerar equívocament com un sinònim d’aquesta última, ¿per què van admetre la seva ambigüitat en la definició constitucional? Adolfo Suárez tenia total coneixement d’aquestes distincions més enllà de la semàntica, i també del que amb això entenien Miquel Roca Junyent i Jordi Pujol quan van negociar a la Moncloa amb Suárez la nit del consens. Ergo, ¿a què treuen cap els escarafalls en hora tardana? Ningú exigia el model d’autonomies per a tothom; moltes regions ni tan sols sabien el que això comportava. Si el model es va obrir per neutralitzar la diferència nacional d’algunes comunitats, la responsabilitat recau en els que van obrar el miracle de l’elasticitat d’una fórmula que no s’adequava a un projecte definit. La d’Adolfo Suárez i Martín Villa no era la reflexió profunda d’Ortega y Gasset aLa redención de las provincias. Per ells la urgència consistia a tirar aigua al vi de Catalunya, com ara s’endevina, ja que no es fa ni una sola menció a la molt solidària fórmula utilitzada per a Euskadi o Navarra.

Que l’Estat espanyol contrasti les aportacions fiscals solidàries d’Euskadi i Navarra i de Catalunya. Aviat es transparentarà la genuïna raó del problema. Catalunya i el seu paquet fiscal desequilibren l’Estat espanyol, mentre que el País Basc i Navarra pràcticament no incideixen en aquesta desestabilització pressupostària. Aquesta és la qüestió real. Tot i així, el problema subsisteix, perquè ni ofereixen projecte les forces centrípetes, ni l’Estat espanyol seria, tal com avui el coneixem, viable sense Catalunya. ¿Algú s’ha interrogat per la teoria del centre i la perifèria de Wittgenstein? El gran problema per a la fortíssima nació castellano-espanyola sorgiria el dia en què Catalunya apliqués la teoria de la seva centralitat en el quadrant mediterrani que va conformar fins als Reis Catòlics, fins i tot els Àustries, la confederada Corona d’Aragó. Ergo, el problema radica en la nació que no va saber construir un projecte d’Estat idoni. Avui el nexe de la qüestió segueix viu, ningú ha aconseguit posar-li el segell. Una nació de nacions requereix un altre Estat, no el del 1978.