El Mou Party


El Mou Party

IU FORN

29/04/2011

El Mou PartyEl Mou Party

Què és la veritat i què és la mentida? Què és la realitat i què és la ficció? Doncs en la societat actual, cadascú s’ho tria a gust. Triomfen la intolerància i la boina encastada fins a les celles, i les característiques sectàries del pensament que anomenarem Mou Party necessiten permanentment carburant en forma d’arguments per continuar funcionant. Per això són presents cada dia als mitjans. Ja pot ser un entrenador de futbol, amb un gran complex d’inferioritat, inventant-se un món virtual que va des de la conspiració de l’Unicef a l’argument: “Ui, he assassinat 459 persones i volen fotre’m a la presó… Quanta injustícia hi ha al món”. Ja pot ser un diari sostenint encara ara que l’11-M van organitzar-lo cinc bascos amb turbant parlant àrab amb accent del Goierri. Ja pot ser el que m’ha tocat patir a mi amb la meva partida de naixement. Tot plegat és delirant, sí, però ofereixen el que un cert nínxol social vol escoltar. I encara que la realitat els desmenteixi, ells (i elles) no rectificaran perquè els hi va la seva pròpia raó de ser.

Donald Trump, un home a un perruquer enginyer d’estructures capil·lars enganxat, s’ha passat mesos dient que jo no havia nascut als Estats Units. I molta gent se l’ha cregut. Al final tot un president dels EUA ha (he) hagut d’ensenyar públicament el document oficial que prova que sí, que jo he nascut als EUA. La resposta d’ ensaïmada man ha estat: “Veurem si no és falsa”. És la prova definitiva que demostra la teoria del Mou Party, el Goebbels del segle XXI.

El puto crack eclipsó al puto jefe


 

Josep Maria Casanovas| 28.04.2011 |

RESUCITÓ EL MEJOR BARÇA. El puto jefe de la sala de prensa merengue fue derrotado por el puto amo del campo. Guardiola dixit. El Barça habló alto y fuerte en el campo tal como había prometido el día anterior Pep con dos golazos de Messi que nos acercan mucho a Wembley. Partidazo del Barça ante un Madrid conservador y cobarde. Poco les ha durado la alegría de la Copa, un título menor si el máximo rival acaba conquistando el doblete. Por el contrario, el equipo barcelonista recuperó su mejor fútbol, consiguió que las ausencias no se notaran y se tomó la revancha de lo sucedido en los dos partidos anteriores. Esta vez supieron ganar y rematar al rival. Resucitó el mejor Barça en el mejor momento. El Madrid volvió a parecer un equipo mediocre con un Cristiano borrado del campo eclipsado por un Messi estelar.

MESSI ES UN GENIO. Las cosas son como son y no como quería que fuesen Mourinho. Su expulsión del banquillo provocada con gestos chulescos al árbitro, confirma que no sabe perder. En una rueda de prensa de psiquiatra, volvió a sacar los fantasmas arbitrales sin reconocer sus errores. El Barça dio un golpe de autoridad donde más duele, en el campo, con más de mil millones de aficionados viéndolo por televisión. Una victoria de orgullo y prestigio justo el día en que el madridismo soñaba que tenía estrellas para ganar la Décima. Messi, siempre Messi, fantástico Messi, mató al Madrid en el tramo final del partido. Su último gol fue de cine, un slalom espectacular sorteando defensas le situó delante de Casillas a quien superó con una habilidad increíble. Es el puto crack, el Nº 1 con diferencia. Gracias Leo por hacernos disfrutar tanto.

A UN PASO DE WEMBLEY. A buen seguro que Guardiola durmió feliz anoche. El martes plantó cara a Mourinho dejándolo en evidencia, el miércoles su equipo dio un repaso al Madrid que lo convierte de nuevo en un segundón. Estamos a un paso de la final de Wembley aunque no conviene menospreciar el encuentro de vuelta. La imagen del Barça volvió a ser de “10”, el Madrid todo lo contrario, acabó con 10 ya que Pepe fue expulsado y Mourinho no quiso ser menos. La Champions va a poner a cada uno en su sitio. Quien ríe último ríe mejor. El partido del próximo martes en el Camp Nou será espectacular, con una afición entusiasmada con su equipo y feliz de tener un entrenador con personalidad de líder. Apuesten a ciegas por el Barça, es el mejor con diferencia.

¿Quiénes son la Central Lechera?


Florentino Pérez, justo antes de la conferencia de prensa / FOTO: Pere Punt’ – MD

 

  • La alusión de Pep Guardiola en su elocuente rueda de prensa a “la central lechera” destapa la pregunta: ¿quienes son y qué buscan los periodistas afin

27/04/2011 |

Una de las frases más sorprendentes que pronunció Pep Guardiola a lo largo de su suculenta rueda de prensa fue la que incluyó una referencia explícita a la “Central Lechera“, una expresión conocida sobre todo en el mundillo periodístico madrileño pero de poca repercusión pública. “Él (por Mourinho) puede seguir leyendo a quien quiera, a los amigos de Florentino Pérez, a la ‘Central Lechera’, como se conoce en Madrid. Yo no voy a justificar mis palabras, él sabrá lo que hace”, dijo Pep. Pues bien, la ‘Central Lechera’ es en realidad el término con el que se habla despectivamente de todos aquellos medios y periodistas que bailan al son que les dicta el presidente del Real Madrid, Florentino Pérez, que le ríen todas las gracias y que se dejan llevar por todas sus intoxicaciones.

Pep Guardiola, que ha sido objetivo de críticas furibundas por parte precisamente de estos medios, se expone a partir de ahora a un recrudecimiento de esos ataques. Ahora, sin embargo, cada vez que alguien quiera referirse a ellos lo tiene fácil. Guardiola los ha dado a conocer al mundo.

Torras lo destapa

El periodista catalán Carles Torras en su blog ‘En campo contrario’ de Lainformacion.com explicaba en un post “la mala leche de la central lechera” explicando los métodos de los periodistas afines a Florentino.

Horas después de las explosivas declaraciones de Pep, el propio Torras intervino por la noche en la tertulia ‘Punto Pelota’ de Intereconomia ante Siro López y Frederic Hermel, corresponsal de L’Equipe en Madrid y que fueron los primeros en sentirse aludidos por las palabras de Guardiola.

SAURA Y CIA


POLÍTICA

Joan Delort: “Es va voler presentar els Mossos com una caverna de torturadors”

L’exsecretari de Seguretat critica durament en una entrevista al diari ‘Avui’ la gestió del departament d’Interior durant els últims quatre anys i reconeix que durant aquest període la credibilitat de la policia catalana “va tocar fons”

Barcelona  26/04/2011 08:08

Joan Delort, durant una compareixença al Parlament        Joan Delort, durant una compareixença al Parlament

L’exsecretari de Seguretat del departament d’Interior en l’últim Govern, Joan Delort, ha criticat durament, en una entrevista al diariAvui, la gestió de la policia catalana en els últims anys i els “grans errors” que s’han comès des de la conselleria, encapçalada per l’ecosocialista Joan Saura. Delort parla dels últims quatre anys com una període “complex, dificultós i innecessàriament dur” i reconeix que “mai hauria imaginat que podria veure” les coses que ha vist mentre era responsable de la seguretat catalana. Sense esmentar Saura en cap moment, Delort lamenta que els Mossos “van tocar fons” per una situació que “estava degradant la direcció i l’estat anímic del cos” i critica que “hi ha qui va voler presentar el servei públic de policia del país com una mena de caverna de malfactors i torturadors”.

Delort repassa els episodis de les càmeres de videovigilància, el kubotan o el desallotjament dels antibolonya tancats a la Universitat de Barcelona. Per a l’exsecretari de Seguretat, des de la conselleria “va pesar més voler aparentar que no pas fer el que calia”. Delort, però, és pessimista i recorda que “qui va voler protagonitzar el cas,  ni n’ha après ni n’aprendrà mai”.

Europa suspèn l’Estat espanyol


 

INFORME DEL GRECO

Europa suspèn l’Estat espanyol pel seu “alt” risc de corrupció en el finançament dels partits

El Consell d’Europa lamenta l’opacitat dels comptes de les agrupacions locals, la falta d’informació sobre les fundacions vinculades i els deutes dels partits amb les entitats financeres

Barcelona  25/04/2011

Préstecs del banc en condicions favorables o cancelacions de crèdits sense justificació. Aquests fets són tan freqüents en el finançament dels partits polítics que el Consell d’Europa ha tornat a suspendre l’Estat espanyol en el seu informe sobre la transparència de les finances dels partits. Segons publicaEl País, l’estat no ha complert “satisfactòriament” cap de les sis recomanacions que se li van fer des del Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO) l’any 2009.

Els experts europeus critiquen l’opacitat dels comptes de les agrupacions locals –en especial a municipis de més de 20.000 habitants– i consideren que es produeixen “males pràctiques” que fan que “els riscos de corrupció” siguin “particularment alts”. L’informe destaca el fet que, segons els informes del Tribunal de Comptes, el 25% dels ingressos dels partits provinguin de les seus locals.

L’informe del GRECO també subratlla que hi ha poca informació sobre les fundacions vinculades als partits, així com també hi ha una llacuna sobre els deutes que tenen les formacions amb les entitats bancàries. Els experts lamenten, a més, que no hi hagi cap regulació per limitar l’endeutament dels partits o les condicions amb les quals es negocien els crèdits, fet que pot portar a confondre amb les donacions.

El País afirma que el Tribunal de Comptes no ha pogut creuar dades amb el Banc d’Espanya perquè “se’ls ha negat informació sobre els crèdits dels partits”.

Ashley Mattingly, Playmate de Marzo 2011


   01/03/2011

Ashley Mattingly es nuestra Playmate del Mes de Marzo de 2011, y hoy tenemos sus exclusivas fotografías online recién realizadas. Todo lo que puedo decir de estas fotografías es WOW. Ashley tiene un increíble cuerpo, muy sexy, y sus pechos firmes y redondos, ¡son fantásticos! Mira a Ashley Mattingly como se desnuda y se quita la lencería sexy para poner su caliente cuerpo a punto.

f407f913b1d257cb3ec895e5ea7a38a65.jpg ffa6a6214df6d7c3d45d8a3e766c74d94.jpg

f59d71c0460129599608c00ce6d29d9be.jpg ff2b5c3d591f4b22698dbbf00ba7b734f.jpg

Bio Ashley Mattingly :

Medidas: 81C-61-81

Altura: 1,70m.

Peso: 45Kg.

Lugar de Nacimiento: Dallas, TX.

El paper que em faltava per fer


 

EN PRIMERA PERSONA

IU FORN

 25/04/2011

El paper que em faltava per fer                     El paper que em faltava per fer

Fent una metàfora, jo ara mateix seria un acomodador de cinema que du els espectadors al seu seient entre la foscor. Els espectadors serien el PSC, el seient serien les pròximes eleccions municipals i la foscor… Bé, aquesta part és l’única que no és metàfora. Ah, me n’oblidava, la pel·lícula és Ànecs corrent sense cap .

Potser sí que algun dia s’acceptarà Quim Nadal com a sinònim de “tots els papers de l’auca”. Apunti: etern alcalde sociata votat per convergents, candidat nacional quan això ho decidia Sant Gervasi, portaveu en l’època dels Capitans que van decapitar els senyors de Sant Gervasi i, ara, quan semblava que ja no em quedava cap més paper per fer, aquí em té, mantenint viva la brasa, a l’espera que arribi llenya fresca i que tornem a fer flama… Bé, o flameta, que tal com està la cosa, ja seria un èxit. I tot això en un moment en què el petri i totpoderós aparell presenta esquerdes, i qui sembla el veritable cap de l’oposició és el primer alcalde que els va plantar cara públicament… I que, al contrari que el Pasqual, se’n va sortir.

I mentre passo el relleu al següent (o a la següent), en comptes de gaudir de la calma anterior a la tempesta em toca fer d’equilibrista amb els famosos 1.450 milions del fons de competitivitat. Au, un altre cop la unitat catalana i els 25 diputats a Madrit. Però jo ja ho he deixat clar: “Quan el Govern negociï tindrà el PSC al seu costat, però cal fugir del càlcul tàctic i de la conjuntura” . Que traduït seria: puja aquí i veuràs les Gavarres.

De Pilar Rahola n’hi ha dues (o més)


L’escriptora i tertuliana atreu els seus admiradors televisius i radiofònics

IU FORN

24/04/2011

Pilar Rahola signant La república islàmica d'Espanya  (La Magrana) i accedint a ser fotografiada per una munió d'admiradors de totes les edats i orígens.                                                      Pilar Rahola signant La república islàmica d’Espanya (La Magrana) i accedint a ser fotografiada per una munió d’admiradors de totes les edats i orígens.

Sant Jordi és literatura i flors. Però també és negoci. I caos de gent, i amor, i olor de primavera, i amenaça de pluja, i alegria, i la gent prenent el carrer, i cua d’una hora per menjar un entrepà a l’hora de dinar, i guiris al·lucinats, i negoci, i la llista dels llibres més venuts, i les ràdios i les teles sortint al carrer, i centenars de pencaires de les editorials suportant els seus autors (o gaudint-ne), i badar… Sant Jordi és tot això i dos ous durs. Era el moment de viure’l seguint algú que també és moltes coses: escriptora, i articulista, i tertuliana de tertúlies serioses , i tertuliana de tertúlies frívoles , i expolítica, i polemista, i persona que provoca grans fílies, i persona que provoca grans fòbies, i personatge de ficció… La Rahola, també coneguda com “la Pilar”, és tot això i dos ous durs. I ahir li tocava signar el seu últim llibre, La república islàmica d’Espanya , que segons vaig guaitar té un preu de venda de 20€. No cal que li doni gaires detalls sobre el contingut del llibre perquè el títol ofereix les pistes necessàries.

I quan ets tantes coses com la Rahola, és fàcil imaginar la varietat de públic que fa cua per rebre una signatura. Homes, dones, parelles, joves, no tan joves, un pare comprant el llibre per a la seva filla de 4 anys… Uns volent un petó, altres demanant a algú que els faci una foto conjunta i els de més enllà fent la foto de l’autora des de 5 metres estant. Uns encoratjant-la a seguir “amb la lluita” i dient-li frases com “et necessitem”, “m’he barallat per tu”, “ets l’única que estàs amb el nostre poble”, “la meva filla de gran vol ser com tu”, “poses paraules als meus pensaments”, “estàs guapíssima”, “em fa molta gràcia veure’t aquí” o “el teu llibre és d’interès públic”. Altres dient-li el clàssic “estàs més prima que a la TV”. El premi, però, per a una mare que diu a la seva filla d’onze anys, segurament espectadora del Polònia : “Veus, aquesta és la de veritat”.

Però, aprofundim una miqueta i coneguem personalment algunes de les persones que en algun moment o altre van haver de fer cua per saludar a la protagonista. La Gemma i el Santiago, vinguts expressament de Vinaròs per viure el Sant Jordi a BCN i que regalaran el llibre a la germana d’ella. La Paquita de Mollerussa, que voltava pel centre i va decidir-se per la Pilar: “Com que al meu marit li agrada, li regalo el llibre”. L’Albert, que viu i treballa a Anglaterra i que torna a casa per Sant Jordi sempre que pot. El Jordi, que explica: “Volia dir-li que sóc un gran seguidor seu a RAC 1 i a La Vanguardia“. La senyora que li diu: “T’escoltem sempre per la TV amb el Cuní”. L’altra senyora que afirma amb contundència: “El meu marit és del Cuní, però jo sempre sóc de tu”. El matrimoni madrileny de visita turística que quan la veu esclata de joia i li pregunta: ” ¿Hoy no vas a La Noria? “. O la parella de Mossos (parella en el sentit matrimonial hetero del concepte), que manifesten la seva alegria per comprar el llibre: “Ens anirà molt bé per a la nostra feina”. Bé, i fins aquí les fílies. Passem ara a les fòbies. I fins aquí les fòbies. Doncs sí, en tot el matí de ser una ombra raholera, no vaig observar la presència de cap dels milers d’enemics que sembla que té el personatge. Potser els toca sortir l’any vinent.

Ah, per cert. No, no li diré si la Pilar posa sempre la mateixa dedicatòria o la canvia. M’ac ullo al secret professional que preserva un dels encants del Sant Jordi. I, què coi, en el fons cada signatura és única per a qui la rep, no troba?

"Qui ha fracassat és Espanya, no Catalunya"


 

Federalisme “El problema és Madrid, el nucli dur de l’administració i les grans empreses” Estatisme “Necessitem un estat propi, que pot ser compartit o no, però en tot cas en igualtat de condicions”

DAVID MIRÓ

 24/04/2011 04:27

Ferran Mascarell ha tornat a la mateixa conselleria que va ocupar durant cinc mesos amb el govern de Pasqual Maragall, quan el 2006 va expulsar els consellers d'ERC.  Ferran Mascarell ha tornat a la mateixa conselleria que va ocupar durant cinc mesos amb el govern de Pasqual Maragall, quan el 2006 va expulsar els consellers d’ERC.

Ferran Mascarell no traspua cap incomoditat per haver passat del PSC a un govern de CiU en un tancar i obrir d’ulls. A Catalanisme deucentista. A la recerca d’un Estat eficient , Mascarell ha recopilat els articles publicats des que es va apartar de la política activa, el 2007, fins poc abans de reingressar-hi, a finals del 2010, i en els quals ha anat perfilat un nou paradigma del catalanisme, que vol ser una síntesi de federalisme, sobiranisme i independentisme. Tots ells poden confluir, pensa el conseller de Cultura, en una pregunta comuna: quin Estat necessita Catalunya?

Ha aprofitat un parèntesi en la seva carrera política per evolucionar ideològicament?

El que he fet és passar d’una política pràctica a una política reflexiva. La virtut d’aquest llibre és que està escrit contra la conjuntura. Tinc clar que el país que estem deixant no funciona. I, per tant, ens toca fer un petit reset .

Ha canviat Ferran Mascarell?

Jo em considerava socialdemòcrata i catalanista, i en això no he canviat, si de cas m’he actualitzat. Tot canvia quan em proposen formar part del Govern. I aquí em dic: si les persones que han guanyat les eleccions et demanen ser-hi, has de renunciar-hi o has de jugar-hi? Crec que estem en un moment de dificultat i el Govern ha de sintetitzar tots els que puguem aportar coses. No és el mateix prendre aquesta decisió en un moment de crisi econòmica, crisi política i de relació amb Espanya, que en una situació òptima, on el joc entre la dreta i l’esquerra sigui nítid.

Quin és el seu diagnòstic sobre la situació del PSC?

El PSC no sortirà de la situació de dificultat actual fins que no s’autoexpliqui per què ha perdut mig milió de vots en set anys, i per què la idea de treure Maragall i posar un dirigent vinculat a la tradició obrerista i de l’altra ànima no ha comportat la victòria final.

El tema del grup propi és recurrent…

Jo els deia: això és Valentí Almirall el 1880. Ell ja afirmava que si els partits catalans no tenien autonomia respecte a Madrid no ens en sortiríem, i això és el grup parlamentari propi. No podem estar discutint el mateix 130 anys després!

Dius que l’esquerra no ha entès bé el concepte d’identitat.

Al darrere del concepte d’identitat sempre hi ha un interès comunitari. ¿Si en els últims 25 anys l’Estat hagués actuat de manera diferent amb Catalunya, pel que fa a la llengua o la fiscalitat, estaríem discutint el que estem discutint? No, seria molt diferent.

Vostè diu que el catalanisme ha de deixar de pensar en la nació i centrar-se en l’estat.

El catalanisme ha estat culturalista, cívic i nacional, però no ha sigut mai estatalista. En 200 anys els catalans no hem tingut mai una relació còmoda amb l’Estat. Hem parlat en termes de separatisme o independentisme, però sense configurar un model d’estat que fos atractiu per a la gent. Quan parlo d’estatisme, vull dir tenir un estat propi, que tal vegada serà compartit, però en tot cas en igualtat de condicions.

Això és independentisme?

El problema és que formulem els conceptes de federalisme, sobiranisme i independentisme en abstracte. I aquests tres conceptes només es poden trobar en un punt, i és quin estat volem.

La unitat catalana és un altre mite que critica.

L’única manera que la unitat catalana tingui algun sentit és entendre que al darrere hi ha la construcció d’un model d’estat diferent.

Però som a temps de reformular Espanya?

El problema no és Espanya, és Madrid, és l’Estat. El nucli dur del problema és l’administració central i les grans institucions de l’Estat, els funcionaris dels partits polítics, de les grans empreses privatitzades i dels grans mitjans de comunicació. Es pensen que l’Estat és seu.

Vostè també viu aquest problema com un fracàs íntim, a l’estil de Jordi Pujol?

No. La meva sensació és que Espanya ha fracassat. Nosaltres vam apostar per una Espanya plural, i el fracàs en tot cas és d’ells. Espanya no sap convertir la realitat catalana en una part de si mateixa. S’ha democratitzat i s’ha modernitzat, però a costa de seguir negant el dret a la diferència. Nosaltres potser hem badat una mica, però hem jugat honestament.

I ara què?

A l’Estat espanyol només se’l pot convèncer d’una manera: amb majories àmplies de catalans. El pas necessari és passar de la pedagogia al respecte. I el respecte només te’l guanyes de dues maneres: sent seriós i tenint una gran majoria al darrere. Jo ja li vaig dir al Pasqual: no és pedagogia, és respecte! S’ha perdut el respecte a Catalunya.

I què va dir ell?

Que sí, que tenia raó. Ell va jugar de bona fe amb l’Estatut.

Veus el perill d’una Santa Aliança entre les oligarquies d’allà i d’aquí perquè això no surti de mare?

Les aliances entre els de dalt són pròpies d’un estat que ja no existeix, ara són molt més populars. Li va passar a Cambó. La societat catalana ja és prou madura per no caure en això.

Els contraris a la independència diuen que comportaria un conflicte.

Si la ruptura té a veure amb l’interès, amb tot allò que representa una vida millor, no. Si la ruptura és purament simbòlica, ideològica, aleshores sí. Però no serà així.

Te l’has imaginat aquest moment?

És que jo crec que no serà un moment, en el sentit dels tres diputats asseguts al pati del Parlament, això no va així. Això serà una pugna que durarà el temps que hagi de durar fins que tots estiguem còmodes.

Però ells no conceben Espanya sense Catalunya.

El matís és que ells conceben una Catalunya que no és com és realment. No veuen que una Espanya amb una Catalunya còmoda seria una Espanya estupenda.

I sense Catalunya?

Seria una Espanya bastant més pobra. Però és un problema d’Espanya, no de Catalunya.

Benvinguts a l’Ar

¿Quina diferència hi ha entre un fantasma i Jesús ressuscitat?»


 

TU I JO SOM TRES

Una estampa papal

Diumenge, 24 de abril del 2011

  Ferran Monegal

No ha estat Tinc una pregunta per a vostè el que ha fet el programa A Sua Immagine (RAI-1) amb el Papa. Han preferit realitzar un exercici amb un Benet XVIenllaunat, gravat dies abans, amb les set preguntes filtrades, escollides amb pinces d’entre més de 3.000, i tot lligat i ben lligat. Home, algun assessor del Vaticà li hauria d’haver explicat al Summe Pontífex, amb tots els respectes, que la base de la televisió és la calidesa de la proximitat i que la seva lloable i innovadora iniciativa televisiva, si s’hagués emmarcat en uns altres paràmetres, hauria tingut una repercussió bàrbara, cosa que d’aquesta altra manera no han aconseguit. Comprenguem, tot i això, l’estratègia vaticana. Imaginem-nos que surt un ciutadà i li pregunta el preu d’una tasseta de cafè ristretto. Hauria estat una heterodòxia, hi estem d’acord, però jo diria que fins i tot disfrutable. Continuem imaginant i pensem en la pregunta impertinent: sobre els abusos de capellans pederastes, tema lamentablement d’actualitat. ¡Ah! Aquesta hauria estat horrorosament intolerable. És a dir, que s’ha apostat per ficar el Papa a la tele, però amb por de la tele, circumstància que els ha portat a fer un pas més restrictiu encara, si això fos possible: «Il Papa risponde alle domande su Gesù» ens van advertir al començar, és a dir, el Papa només respondrà a preguntes sobre Jesús. Amb això s’han assegurat que la temàtica sigui a partir de la fe, o el que és el mateix, una temàtica per als interessats d’all interno de l’Església, és a dir, parroquians o simpatitzants convençuts per endavant. Sumant tota aquesta fèrria estructura, i afegint la pèssima realització televisiva -que ahir va disseccionar amb encert i bona punteria Antoni Gutiérrez-Rubí a la pàgina 4 d’aquest diari- s’ha de deplorar el resultat: sent una ocasió extraordinària, sent el primer cop que unPapa penetra a la televisió, ens ha semblat com si estiguéssim veient una estampa en un missal. Alguna cosa així es devia de témer el conductor del programa, el virtuós calabrès Rosario Carello, perquè en un moment donat, quan parlaven de la Resurrecció, li va demanar al pare Ugo Sartorio, que era al plató per anar comentant devotament les hieràtiques respostes del Papa; li va preguntar:«Digui’m pare, ¿quina diferència hi ha entre un fantasma i Jesús ressuscitat?». ¡Ahhh! Va ser un cop genial. Lligant resurrecció amb fantasmes pretenia Carello agilitzar una mica un panorama tan encotillat.