¿Podem ser independents de Roma?


JO QUÈ SÉ…

 

Diumenge, 24 de abril del 2011

 

     Xavier Sardà       Periodista

Un ja no sap en què confiar en aquests temps de decantament sobiranista, perquè la religió és la mateixa a tot el solar ibèric i les seves illes. Mirin si noLa Passió d’Olesa o la d’Esparreguera i tantes processons tradicionals a Catalunya. Això fa del conflicte nacionalista català un conflicte amb sordina. Perquè un conflicte sigui mínimament solvent han d’entrar en col·lisió dues religions diferents: protestants i catòlics a l’Ulster o jueus i musulmans a Israel i les seves franges. A l’Àfrica es produeixen periòdicament gravíssims incidents entre musulmans i cristians, i no cal dir els conflictes a l’Índia entre hinduistes i islamistes.

Quan es dirimeix quin és el déu verdader a través de les tradicionals matances, la victòria sobre el déu de l’altre significa domini i humiliació. Però, és clar, quan la religió és la mateixa les diferències són molt de matís. M’imagino una Catalunya independent i que per Setmana Santa em tornin a posar Ben-Hur. Tanta brega per a això.

La Setmana Santa és una llauna. A les ja prou vergonyants tradicions s’hi suma des de fa uns anys la devoció hollywoodiana-malaguenya d’Antonio Banderas, que confirmaria als ulls d’alguns que viatjar no cura. A més, això de la mona de Pasqua ve del terme àrab munna, que significa provisió de la boca, regal que els moriscos feien a senyors. Tant d’aquí que ens sembla, i ja ho veuen.

Bé, continuem. M’imagino adaptacions d’oracions per crear una religió més catalana que busqui la diferència amb l’espanyolista:

SBltVot nostre, segons Rajoy: «Vot nostre que ets en els cel, santificat sigui el teu nom; faci’s la teva voluntat a les urnes com a El Mundo. Dóna’ns la nostra enquesta de cada dia; perdona els de Gürtel així com nosaltres perdonem els nostres mentors; no ens deixis caure en l’elecció i deslliura’ns delMas. Amén.»

SBltEls cinc manaments, segons Duran Lleida: 1) Estimaràs la Constitució sobre totes les coses. 2) Prendràs el nom de la vicepresidenta en va. 3) Santificaràs les migdiades. 4 ) No honraràs consultes ni plebiscits. 5) No mataràs (el líder d’Unió).

•Ave maria, segons un consumidor: «Déu vos salvi, maria, plena sou de canya, el ceballot és amb vos. Beneïda sou vos entre totes les plantes i beneït és el fruit de la vostra llavor l’haixix. Santa maria, mare del quife, fumeja per a nosaltres consumidors, ara i en l’hora del nostre globus. Amén.»

Si algú es molesta per aquestes innocents dislocacions, li recordo que som a la Unió Europea i que el cristianisme és humilitat. No m’ho tinguin en compte. Però ¿i si féssim un pas més? ¿Seria possible una Catalunya laica, sense concordats ni quadradets a la declaració de renda? ¡Alerta amb Hongria i la seva nova Constitució!

Si algun dia Catalunya és independent, ¿podrien fer-me el favor de plantejar-se un canvi seriós? Si a mi m’asseguren que la independència ho seria també de Roma i que s’acabarien les pesadíssimes pel·lícules de Setmana Santa, potser m’ho plantejo. Les vacances no les toquin, que aquestes vénen del descans agrícola en època de pluges. Jo què sé…

Ni un pas enrere?


 

JOAN B. CULLA

 23/04/2011

Ni un pas enrere?

Que les retallades pressupostàries anunciades pel govern d’Artur Mas no suscitarien entre la ciutadania cap mena d’entusiasme era fàcil de preveure. Amb tot, he de confessar que m’han sorprès no tant la magnitud com la naturalesa i el contingut de les reaccions registrades aquestes darreres setmanes, i em suggereixen una reflexió que -ja ho adverteixo- resultarà políticament molt incorrecta.

El to d’aquestes reaccions el va il·lustrar molt bé la declaració publicada l’altre dia per diverses organitzacions i empreses de l’anomenat Tercer Sector Social que, amb el títol Ni un pas enrere! Invertim en futur , no només rebutjava la possibilitat de frenar les polítiques socials desplegades els darrers anys, sinó que exigia encara “més dotació de recursos” en aquest àmbit.

També s’han manifestat els altres estaments que depenen de l’erari públic: mestres, professors i pares d’alumnes (l’ensenyament és sagrat, ens hi juguem el futur…); col·lectius de periodistes (les retallades posen en perill “eines bàsiques de l’espai català de comunicació”); el món de la cultura (“la cultura no és una despesa, és una inversió”); els representants sindicals a les universitats (qualsevol contracte laboral és intocable, per temporal que sigui), i al capdavant de tots, els professionals de la sanitat (amb la salut no es pot estalviar), que amb els seus missatges d’alarma han esperonat associacions de malalts i ciutadans individuals a denunciar que les seves respectives patologies, ja siguin les cataractes o els galindons, no admeten esperes ni ajornaments. Fins i tot el novel·lista anglès establert a Llafranc, Tom Sharpe -segurament, en condicions de pagar-se una bona medicina privada- ha advertit que potser haurà de tornar al seu país i instal·lar-se a Cambridge. Per contra, resulta dificilíssim trobar facultatius capaços d’admetre en públic la crua veritat: que hem creat un model sanitari d’excel·lència, sí, però per damunt dels nostres recursos i, per tant, econòmicament inviable en el futur amb les fórmules de finançament actuals.

En resum: gairebé tothom concedeix que, vista la situació financera de la Generalitat, algunes tisorades són indefugibles; però tothom afirma que s’han de fer en altres àmbits, no de l’estament de què els protestataris formen part i on no hi ha -asseguren- ni un treballador ni un euro prescindibles. Llàstima que, a l’hora de posar exemples de sectors en què sí que es podria retallar, la llista sigui tan curta i tan banal: les “ambaixades” catalanes a l’estranger i els cotxes oficials…, que, tot plegat, costen a l’any menys que una única planta de només un gran hospital.

Aquesta eclosió de corporativisme i d’egoisme social -la crisi econòmica ja pot ser tan severa com vulgui, però “els nostres drets no es toquen”- s’ha produït en paral·lel amb un esclat de demagògia política i sindical. Perquè si la realitat dels 7.552 milions d’euros de dèficit públic català és incontrovertible, no cal ser catedràtic d’hisenda pública per entendre que la situació no s’ha generat en els darrers quatre mesos. De fet, al llarg dels cinc darrers exercicis (2006-2010) el deute públic català s’ha doblat amb escreix, ha passat de 14.043 a 31.885 milions, és a dir, del 7,6% al 16,2% del PIB.

Així doncs, provoca estupefacció veure els tres partits responsables d’aquest brutal endeutament (PSC, Esquerra i Iniciativa) escandalitzar-se ara per les retallades que la seva herència ha fet inevitables, i atribuir-les no pas a l’asfíxia econòmica de la Generalitat, sinó als perversos instints neoliberals i privatitzadors de Convergència i Unió. Quan el senador Joan Saura denuncia amb to compungit que “mai no s’havia vist un atac tan fort contra l’estat del benestar”, ¿li haurem de recordar l’alegre allau de despeses sumptuàries que va decidir fer durant els seus set anys com a conseller, i a quants quiròfans en funcionament equivaldrien? Quan, en una maniobra preelectoral de curtíssima volada, els socialistes forcen que el Parlament blindi els serveis socials només a la ciutat de Barcelona, ¿no creuen que haver presidit la Generalitat des del 2003, haver-ne controlat la hisenda i haver-ne negociat el nou finançament els obligaria a tenir unes actituds més serioses i menys localistes? Mentrestant, la ministra Leire Pajín vol jugar a defensora dels drets dels pacients catalans, però els vicepresidents Rubalcaba i Salgado insisteixen que la reducció del dèficit és innegociable.

La crisi no és cap coartada ni cap excusa, sinó una angoixant evidència que obliga el Govern a prendre mesures gairebé suïcides, de tan impopulars. Encara que dir-ho així sembli melodramàtic, estem en una situació financera de guerra que no permet excloure dels sacrificis cap sector. Això sí: l’exemplaritat és imprescindible. Winston Churchill hauria resultat molt poc convincent si, l’endemà d’haver ofert als seus compatriotes tan sols “sang, suor, llàgrimes i fatiga”, hagués afegit que als lords i als altres aristòcrates els rebaixaria els impostos i els eximiria del servei militar.

En què va caure el Sant Sopar


 

TOVALLONS NEGRES

En què va caure el Sant Sopar

EMPAR MOLINER        

 21/04/2011

En què va caure el Sant Sopar              

En aquestes dates tan assenyalades ens ha arribat una notícia oportuna: un professor de la Universitat de Cambridge, de nom Colin Humphreys, ha descobert que el Sant Sopar va ser en dimecres. La revelació l’ha publicada el diari The Times i d’allà ha saltat a les redaccions de mig món. L’estudiós es veu que fins i tot ha escrit un llibre sobre la qüestió, que es diu The Mystery of the Last Supper (el misteri de l’últim sopar). Segons Colin Humphreys, es veu que fins ara els experts deien que el Sant Sopar va produir-se “després de pondre’s el sol dijous” i que “l’endemà va tenir lloc la crucifixió”. Ell, en canvi, diu que hi ha un error. I que l’error prové de l’ús de calendaris diferents. O sigui que va ser en dimecres i no en dijous. A mi, sincerament, no m’estranya gens. No calia que vingués l’expert de Cambridge per dir-m’ho, perquè és una cosa que sempre he intuït. Va ser en dimecres.

Vejam. Els divendres tots els locals són plens. I més en aquestes dates, que ja comença a fer bon temps. Del dissabte ni parlar-ne, la feina és teva per trobar taxi. Els dijous, ara, també surt molta gent. Ja et veus amb un peu al cap de setmana i no et fa res anar a dormir tard encara que l’endemà treballis o tinguis alguna lapidació. El millor és sortir a sopar en dimecres. I més si sou un grup de tretze. Els locals estan més buits, t’atenen millor. Sí, sí, sens dubte. Si tens un Sant Sopar i vols estar tranquil el millor és reservar per un dimecres.

Mourinho sense flor al cul


 

TU I JO SOM TRES

 

 

     Ferran Monegal

Se segueix confirmant l’enorme utilitat d’un pájarocom Mourinho. Com que això és un no parar deBarces-Madrids i de Madrids-Barces, la construcció de bromes sobre el tècnic madridista dóna resultats televisivament fabulosos i resulta una impagable manera d’escalfar i tensar els partits. A Crackòvia(TV-3) acaben d’estrenar una mena de comedieta de situació, un esquetx llarg, que té com a protagonista, naturalment, Mourinho (Toni Albà), però situat l’any 2036. O sigui, un portuguès vell i arrugat que allà a Lisboa li explica batalletes a un motorista que li porta una pizza. ¡Ah! Mala vellesa la que li pinten a Mourinho. Vint-i-cinc anys després l’home encara està consumit amb la idea deGuardiola, rival a qui no ha paït. Diu, subsumit en un trauma molt profund: «¡Guardiola tenia una flor al cul! ¡Era com si Déu fos del Barça!», i el pizzer (Xavier Serrano) flipava. ¡Ah! Crua situació existencial la del tècnic portuguès respecte del tècnic català de Santpedor. Sol passar entre els divos de qualsevol especialitat. L’excel·lent Tony Bennett, per exemple, sempre va estar relegat a un segon lloc mentre va viure Frank Sinatra. Mourinho, això sí, té la immensa satisfacció de ser peça clau, insubstituïble, a l’hora de construir xous televisius que amenitzin i escalfin els partits. Encara que sigui a costa de baldar-lo a cops, és clar. Aquesta humorística sitcom, aquest viatge al futur entre el tècnic i el pizzer, continuarà, és evident. Com a mínim fins al segon partit de la Champions League entre el Barça i el Madrid, el 3 de maig.

CURANDERO TOCADOR.- Ha seguit atentamentMerceditas Milá aquesta setmana (Diario de…, Cuatro) el cas d’un xaman peruà que diu que cura senyores que estiguin embruixades, o que siguin víctimes de malèfics vodús i martingales semblants. El seu mètode consisteix a despullar immediatament les pacients i grapejar-les per tot arreu. ¡Ah! El cas no és nou. Murris, barruts i cafres n’hi ha a cabassos. Aquí el que és televisivament meditable és el paper de la reportera. Proveïda de càmera oculta es va haver de sotmetre als tocaments delpájaro, per després poder mostrar-nos-els. Home, en lloc d’una humil reportera, col·laboradora, o potser fins i tot becària, hauria d’haver estatMerceditas la que afrontés aquest paper. Al cap i a la fi, és el seu programa. Segur que hauria aconseguit repunts d’audiència bàrbars.

La importància d’inventar el futur


 

LAURA BORRÀS     

 19/02/2011

Aquests dies, les aules virtuals del màster en literatura en l’era digital de la UB/Grup 62, que tinc el plaer de dirigir, treuen fum. Les declaracions de la consellera d’Ensenyament en què anunciava la congelació del procés de digitalització de les aules inevitablement ens fan pensar en la fragilitat i la inconsistència de les polítiques educatives al nostre país. El tema ens interessa especialment per tal com analitzem l’ús a les aules de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) i les TAC (tecnologies de l’aprenentatge col·laboratiu). Amb tot, si analitzem l’impacte de la mesura veiem que ha estat rebuda amb mostres d’alarma i d’alleujament a parts iguals.

Deixant de banda els aspectes econòmics i centrant-nos en l’impacte conceptual i pedagògic de la decisió, hi ha qui ha emmarcat la retallada en un involucionisme tecnològic proper al negacionisme. Mentre que a l’extrem contrari, molts mestres que no havien paït gens bé la decisió de l’anterior govern d’introduir els netbooks a l’aula sense pràcticament cap formació o amb una formació de mínims respiren tranquils. Sigui com sigui, es pot llegir l’anunci com una mostra del recel que encara generen les tecnologies aplicades a l’ensenyament i, alhora, com un tret preocupant de la improvisació i precarietat que pateix el nostre sistema educatiu, que sempre comparem amb l’èxit del sistema nòrdic. Estic desenvolupant un projecte amb col·legues de Finlàndia i em resulta inevitable establir el paral·lelisme: el seu èxit es deu a un procés sòlid i coherent, que no s’improvisa d’avui per demà, per molta crisi o retallada pressupostària que hi hagi.

Valéry pensava que el futur mai no acaba essent com se’ns havia dit que seria.

La consellera ha fet com el periodista canadenc Robert Fulford, autor d’ El triomf de la narrativa: Storytelling a l’era de la cultura de masses (2001), que va afirmar: “He vist el futur i no funciona” i ara pleguem veles.

Que l’ensenyament passa per la tecnologia és irreversible; ara bé, per parlar d’un veritable pla de digitalització escolar calen molt més que ordinadors. Fa falta una bona estructura de xarxa wifi, punts d’alimentació a les aules, canons de projecció i, lògicament, un canvi en la concepció del tipus de docència que cal impartir; saber amb quins materials i amb quina finalitat fem ús de la tecnologia i com ens pot servir per connectar amb els nostres estudiants. Avui més que mai cal replantejar com ha de ser aquesta acció docent que passarà per dispositius tecnològics (continents), materials didàctics digitals que es caracteritzin per aportar valor afegit i que explotin totes les potencialitats que la xarxa digital ofereix a l’ensenyament (continguts).

En el primer article que vaig escriure per a l’ARA, el dia de la seva inauguració, parlava de la hipermoderna societat desorientada en què vivim. Vaig argumentar com un entorn tecnològicament assistit no assegura una bona acció docent perquè qui ensenya en darrer terme és el professor i obviar aquest punt i no atendre el professorat i les seves necessitats formatives, prestigiant socialment la seva feina, formant-lo en l’ús de les TIC, valorant els processos d’innovació i creativitat, significa fer esforços que probablement seran inútils.

Diem que la civilització comença quan tenim consciència de la memòria. Els nostres enfocaments pedagògics són deutors d’aquest plantejament, però la problemàtica de substituir l’historicisme, una mirada sobre la cultura com a text col·lectiu en clau de passat, a fer-ho (només) en clau de present ens passa una factura important: el culte a la informació i la seva immediatesa, que porta associada una determinada substitució de la memòria i de la producció de sentit que neix del diàleg amb el passat.

Jo ho tinc clar: la lectura juga aquí un paper decisiu. Llegir significa descodificar, pensar, associar, combinar, dialogar, comprendre. I llegir literatura és la millor manera d’aprendre a fer-ho en el seu nivell més complex, més elevat. Cal, doncs, recuperar la cultura de l’esforç del treball i establir una estratègia global en termes educatius que permeti la recuperació d’una alfabetització de qualitat, també digital, de la cultura humanística, en definitiva, i del paper fonamental que té la lectura (amb independència del suport en què es llegeixi o fins i tot fent servir els nous suports com a aliats) com a estratègia crítica fonamental per a l’ensenyança.

Schopenhauer deia que llegir és pensar en un cervell aliè. Confio profundament en el paper formador i transformador de la literatura. Crec en l’ensenyament i en els seus professionals, en la seva importància en termes de societat, de país; però també en termes epocals, és a dir, tecnològics; per això penso que encara som a temps d’abordar una reforma ambiciosa, recuperar el rumb i sortir de la desorientació. Perquè ja se sap que la millor manera de predir el futur és inventar-lo.

LA PIJA


La pija andaluza de ‘Hijos de papá’ de Cuatro inicia su carrera como modelo

Macarena Rull: “Me gusta ser la ‘Paris Hilton’ de Linares”

08/04/2011       David Arnanz /Fotos: Mar-Vic y Toni

“He trabajado de dependienta y no se me han caído los anillos. Soy súper auto-dependiente”. La andaluza del programa de pijos de Cuatro reniega de la imagen frívola que se ha dado de ella. Y lo hace ahora que se independiza de sus padres y se marcha a vivir a Barcelona para comenzar una prometedora carrera de modelo y estudiar inglés. No en vano, Macarena ha sido Miss Úbeda, Miss Ojos Bonitos y Primera Dama de Miss Jaén 2010.

Macarena Rull        Macarena Rull, concursante de ‘Hijos de papá’

 

Les dijeron que iban a un programa con glamour. ¿Qué pasó cuando supo que en verdad tenía que trabajar?

Nos dijeron que iban a vivir nuestro día a día; y un día a día mío es ir de compras o irme de fiesta ¿sabes? Muy en mi mundo, a mi bola. Cuando supimos la verdad nos indignamos porque íbamos a hacer el gilipollas delante de toda España. ¡Yo en mi día a día nunca voy a tener que dar de comer a una vaca!

Sus padres sabían la verdad ¿Este posado en interviú es su venganza?

¡No! Mi padre me ha dicho: ‘venga chiquilla, tú desnúdate’ (risas). Es broma. Mi padre es muy guasón; mi madre me ha dicho que me podía haber tapado más. Esta portada se la dedico a ellos.

Como experta ¿Qué opina de dos de los casos más extremos de pijerío, Carmen Lomana y Paris Hilton?

Paris Hilton me encanta porque es una pija pero alocada, va a su puta bola, le importa poco lo que opine la gente y viste como quiere, como yo. Me gusta que me identificaran con ella, me gusta ser la Paris Hilton de Linares. Pero Carmen Lomana no me gusta porque es el extremo de ‘pija osea’ que no va conmigo.

Más información en la revista interviú.

Guerreras no tan virtuales


 

18/04/2011                              Joaquín Fernández

 

Los juegos cada día son más reales, más impactantes, con personajes creíbles. Los dos mandones en las sagas de los juegos de pelea apuestan por modelos sexis en sus últimas versiones. Modelos de carne y hueso. Aquí están, ellas y sus réplicas virtuales.

Rachel GloberRachel Glober. Esta modelo ha sido la elegida para encarnar a la terrible ‘Kitana’

No hay bromas con estas chicas. Son las mujeres más duras de la estantería de los videojuegos. Supremacy yMortal Kombat han salido en sus nuevas versiones a la venta hace unas semanas. Y ambos juegos estrella en la gama de las peleas virtuales apuestan por el realismo en los modelos. Y en las modelos, que es el caso que nos ocupa.

En unos casos se ha contado con maniquíes profesionales. En otros, con gente del deporte, como la entrenadora personal Danni Levi, que ha hecho de modelo para la mortífera Milena de Mortal Kombat. También está el caso de la contundente Felice Herrig, que se ha convertido en la Lil Bulldog de Supremacy. Felice, una chica de cuidado, tiene hasta el ojo morado, no queremos pensar cómo quedó su contrincante.

El caso es que los juegos de peleas son un clásico de las videoconsolas. Por eso estas gamas salen al mercado para las plataformas de más uso en los hogares. Los jugones que dejan sus opiniones en los foros –que han rugido con la llegada de esta pléyade de guerreras– aprecian de estos juegos tanto su “jugabilidad” como el realismo. Una baza fundamental de este realismo es la presencia de modelos creíbles.

Con la presencia de estas bellezas en el juego no se apuesta por los guerreros hipermusculados y hormonados, sino por luchadoras de fina estampa y fibrosas. Para llegar a desarrollos como los que se pueden ver en Mortal Kombat o Supremacy, las protagonistas de estos juegos de mamporros se han tenido que enfrentar a horas de ensayos frente a fondos verdes mientras se recogen sus movimientos, que los programadores convierten en patadas o puñetazos con solo pulsar las famosas x o 0 de, por ejemplo, la PlayStation.

Mortal Kombat ha vendido 1,9 millones de copias en el mundo, en sus diferentes versiones. Supremacy es otro superventas. Y quizá sean dos prototipos de lo que mucha gente detesta de las videoconsolas. Violencia, lucha sin cuartel, sangre. Aunque no se conoce de ningún asesino en serie que se inspirara en los videojuegos. El caso es que a pesar de eso, cada vez es más cotizado, también por el público femenino. Aquí tienen unas modelos para inspirarse.

A mi és que el Madrit me la sua


 

EN PRIMERA PERSONA

 

IU FORN    

 18/04/2011

A mi és que el Madrit me la suaA mi és que el Madrit me la sua

Ah, els cops amagats del cruel destí… Jo, que vaig ser fitxat per destruir el Barça, puc aconseguir l’objectiu contrari en només 15 dies.

Davant d’un projecte sòlid com mai havien tingut els blaugranes (per joc, però sobretot per filosofia de club), van llogar-me per canviar la història. I aquest va ser el primer gran error, triar-me precisament a mi. Per enderrocar una paret construïda pedra a pedra, la solució no és triar-ne un que pica una estoneta amb un martellet, que amb sort aconsegueix obrir una petita escletxa però de seguida se’n cansa i ho deixa estar. La meva trajectòria ho diu clarament. Jo utilitzo els clubs on treballo com a lluïment exclusivament personal i quan arribo a dalt (o m’ofereixen més diners) ho deixo estar perquè jo no construeixo projectes sinó perdigonades puntuals. Jo no puc canviar la història perquè a mi el Reial Madrid me la bufa un dia de tramuntana.

Ens jugàvem els tres títols en 15 dies, i en un ja hem fet figa, tot i la tàctica d’equip miserable al qual només li va faltar enfangar el camp amb tifes de vaca. Però va, suposem que a la Copa o a la Xampions Pepe mata tres blaugranes i guanyem alguna cosa. Què quedarà darrere meu quan me’n torni a l’Inter? Un equip sense patró de joc, ni estructura, ni ànima. Un club amb una pèssima imatge, abonat a fer el ploramiques i a la mala educació. I la paret continuarà allà. I sap per què? Perquè sóc un infiltrat blaugrana encarregat de destruir les forces del mal des de dins. ¿O encara no se n’havia adonat?

De Nadal a la dent de Puigcercós


TU I JO SOM TRES

 

18 de abril del 2011

 

      Ferran Monegal

S’ha tancat la setmana amb un balanç colossal sobre el polític Joaquim Nadal per part de TV-3. Comencem pel cop de més simpatia: a Polònia li ha brotat un germanet, un mini-Nadal molt divertit que va encarnar Marc Garnacho, criatura de 13 anyets. Aquesta incrustació de nens sorgits del concurs que va impulsar el programa Tags del canal 3xl -també al meu germà bessó de BTV li ha nascut unmini-Monegal a càrrec de Daniel Aranda, molt entretingut-, aquesta arborescent decantació de les paròdies cap al món de les nines russes permet jocs escènics d’atractiu enorme i despendolat, com ja va demostrar temps enrere, i segueix demostrant, l’estupenda creació del famós mini-Molina, malgrat que en aquest cas sigui el mateix Molina, encara que reduït, o sigui, passat per la tribu dels jívaros.

De Nadal a la dent de Puigcercós. Article de Ferran Monegal.

EL NADAL DE LA TERRIBAS.- Una altra cosa ha estat l’autèntic Joaquim Nadal submergit en l’entrevista que li va practicar Mònica Terribas.Potser influïda, suggestionada, per la que li va fer uns dies enrere a Artur Mas, que li va sortir moltlight, molt massatgística, hem vist ara que amb el cap de l’oposició la senyora directora de TV-3 ha tornat a aquell estil mossegador que tant ens agrada. Li deia, pressionant, inquisitiva: «¡Faci’m la llista de les seves propostes! ¡Vostès, a part de criticar, no n’han fet ni una! /../ ¡No s’escaquegi, senyor Nadal, faci propostes!» ¡Ah! Com collava la Terribas, com es projectava sobre el cos rodanxó del cap de l’oposició

SENSE DENT.- Malgrat que cada cop que obria la boca mostrava l’absència d’una dent incisiva, el nostre admirat Joan Puigcercós va demostrar que, fins i tot faltant-li la peça dental, segueix mossegant que dóna gust. Al 59 segons de La 2 va llançar una notable dentada a Duran Lleida: «És la part espanyolista de CiU. Aquesta coalició té un problema greu. Fins i tot un problema de polifonia». I una altra a Laporta: «¿Laporta? Sempre l’he considerat un excel·lent president del Barça». ¡Ahh! No està malament l’energia dental de Puigcercós, malgrat presentar-se amb una dent desapareguda.

 

Hay que ordeñar la vaca


 

Se llamaría Teatre de l’Aigua y sería una especie de centro termal con aires dalinianos         16/04/2011 – 00:00h

Quim Monzó

QUIM MONZÓ

El lunes, los responsables de la Fundación Dalí presentaron la pintura que hace dos meses compraron por 4.900.000 euros, la cifra más alta que han pagado nunca por un cuadro. La obra –de Dalí, claro– es de 1927, se titula La miel es más dulce que la sangre, y será uno de los nuevos alicientes del museo de Figueres. Como decía hace unos días un editorial de El Punt: “Que Dalí es y puede ser todavía más motor turístico de Figueres es indiscutible, y la ciudad, que a menudo ha parecido no querer aceptarlo, tiene que comprometerse más que nunca. En esta línea, todas las iniciativas, si se demuestra que son serias, tienen que ser estudiadas y promovidas”.

Entre esas iniciativas hay, estos días, una de peculiar: una especie de centro termal que –¿cómo no?– estaría vinculado con Dalí; si finalmente se construye, claro está. Se llamaría Teatre de l’Aigua. Sería un invento en plan rollo termal, eso tan de moda hoy en día, pero con sutilezas dalinianas. La noticia la da CiU y es una especie de cebo: si el actual alcalde, Santi Vila, sale reelegido, el centro termal se construirá, afirman. Si no, vete a saber. Vila dice que la iniciativa no comporta ningún gasto público. El Teatre de l’Aigua se haría únicamente con capital privado: 20 millones de euros. Lo construirían al lado del Centro de Formación Integrado, en el Polígono Ferial, e incluiría un hotel de cuatro estrellas y un aparcamiento de quinientas plazas. (Y algunos restaurantes también dalinianos, calculo.) Se trata de que, sea como sea, el millón de forasteros que cada año visitan Figueres para ver el museo Dalí no se vayan enseguida y la ciudad los pueda exprimir un poco más.

Quizás alguien se pregunte qué relación puede haber entre Dalí y los centros termales, y si la utilización que se hace del nombre y la figura del artista no lo devalúa cada día un poco más. Recuerdo la indignación que, hace unos años, provocó la salida al mercado de un nuevo modelo de Citroën, el Xsara Picasso. Algunos remilgados acusaron de peseteros a los descendientes del pintor y Leo Bassi –a quien también le parecía indigno que la Citroën utilizara el nombre del artista– anunció en Crónicas marcianas que cogería un Xsara Picasso y lo destrozaría a mazazos “para que así sea un poco más cubista”. Sin embargo, en el caso de Dalí y el centro termal daliniano no pasará nada de todo eso. Nadie dirá ni mu. No sólo porque no hay descendientes directos a quienes insultar por venderse el prestigio del apellido por un plato de lentejas, sino porque, cuando André Breton, ahíto de la avidez de Dalí por la pasta, le alteró el orden de las letras del nombre y el apellido y pasó a llamarlo con el anagrama deAvida Dollars, al pintor le pareció la mar de bien. A mi, como si te operan, debió pensar mientras abría un erizo de mar acabado de pescar y se comía las cinco gónadas del interior.