Una certa lectura electoral


 

25/05/11  – LLUÍS FOIX               

 

No cal retrocedir al començament de la Transició per veure els canvis d’escenari polític, a vegades desconcertants, que s’han produït a Catalunya al llarg de més de trenta anys. Voldria arrencar en una data molt més recent, el 13 de setembre del 2009, quan a Arenys de Munt se celebrava la primera consulta pel dret de decidir que seria l’inici d’una experiència repetida en 554 referèndums a ciutats i viles de Catalunya i que culminà a Barcelona amb una participació del 20% de ciutadans el 10 d’abril d’enguany.

Els promotors d’aquesta iniciativa es declararen molt satisfets i optimistes dient que la nació catalana està preparada per exercir el dret d’autodeterminació. Amb aquestes consultes, segons llegeixo en l’anàlisi de Jaume Massanés i Papell en el seu bloc personal, “no únicament culmina un procés democràtic d’enorme transcendència, iniciat fa anys des de la societat civil […] sinó que s’entra en una nova dimensió política. Una dimensió més important per la complexitat de l’organització i la claredat política del plantejament, que les mobilitzacions pel dret de decidir impulsades per la PDD els anys 2006 i 2007 i la protagonitzada pel poble de Catalunya el 10 de juliol del 2010”.

Alhora han passat moltes més coses, a Catalunya, en aquests dos anys. Hem viscut l’agònica discussió sobre l’Estatut, les retallades substancials que el Tribunal Constitucional decretà després de gairebé quatre anys d’inacabables debats i que tingué una resposta multitudinària al carrer el 10 de juliol amb la presència de totes les autoritats polítiques i institucionals als carrers de Barcelona rebutjant la provocació que el més alt tribunal de l’Estat havia aplicat a la llei catalana. Una llei que s’havia aprovat seguint tots els requisits formals establerts per la Constitució en ser aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, i un Estatut referendat pel poble de Catalunya. L’Estatut quedà malmès, de tant passar el ribot constitucional pel seu contingut, però és el marc legal en què avui ens movem tot i que sembla que molts articles encara no són aplicats perquè el més calent és a l’aigüera en el que fa referència als traspassos de fons econòmics que el govern Zapatero ha regatejat fins avui.

Les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre se celebraren en el marc de l’augment de l’independentisme sociològic que s’havia instal·lat en la societat catalana. El resultat de la consulta no anà en aquesta direcció. Hi havia 21 escons clarament independentistes abans de les eleccions, i en fer el recompte en quedaren només 14: 10 d’Esquerra Republicana i 4 d’encapçalats per la nova força política de l’expresident del Barcelona Joan Laporta. La resposta a aquesta contradicció la donaren els independentistes dient que molts diputats de CiU compartien les tesis per la independència encara que s’havien presentat a l’electorat amb l’ambigüitat que la federació nacionalista sempre ha mostrat en aquesta qüestió.

Penso que és oportú reproduir un petit fragment de la conferència que l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, em demanà que donés a la Paeria el 22 de setembre de l’any passat i que portava el títol de Catalanisme al segle XXI. Després de fer un llarg recorregut per la història del catalanisme, posant com a fita la derrota catalana en la guerra de Successió que acabà amb la caiguda de Barcelona el 1714, deia que “cal que Catalunya pugui seguir sent Catalunya, amb més reconeixement institucional, més competències i, sobretot, un finançament més just respecte al que els catalans aportem a Espanya. En tot cas, sóc partidari que els catalans decidim per nosaltres mateixos i en el temps més raonable possible se’ns convoqui a un referèndum vinculant o bé orientatiu. Sabríem on som per evitar moure’ns a les palpentes sota els efectes de la demoscòpia i de la cultura dels tertulians”.

Deia a continuació que les propostes centrals de les properes eleccions dels tres corrents principals que estan en joc no podran ser realitzades la propera legislatura, guanyi qui guanyi. La independència no serà en els propers quatre anys. El federalisme és molt difícil pel sol fet que no hi ha cultura federal, ni a la dreta, i per descomptat, tampoc a l’esquerra. El concert econòmic el veig tan lluny com les altres dues fórmules.

Què ens queda? A mi em sembla que defensar el que tenim, millorar-ho, mentre cerquem noves fórmules que ens garanteixin la nostra voluntat de ser. Abans de caure en una nova frustració, val més que ens hi pensem una mica, que preparem, en tot cas, el país per arribar, si es donen les circumstàncies, a tenir una independència no tutelada per Espanya. Per la via dels fets més que per la via de les paraules. Per les exigències raonades i no per plantejaments del tot o res.

Les eleccions les guanyà Artur Mas i les dues experiències de tripartit foren castigades a les urnes el 28 de novembre i ara han estat gairebé esmicolades en les municipals de diumenge passat. Esquerra Republicana ha perdut bous i esquelles en les municipals fins al punt que Jordi Portabella és l’únic regidor de la formació independentista en les deu principals ciutats de Catalunya. Joan Puigcercós, conscient de la desfeta, ha dimitit i ha convocat el congrés d’Esquerra, que es presenta molt tens.

No sé quantes ànimes té el PSC, però el fet és que en aquests moments no té líder, està pendent d’un congrés per buscar idees i discursos alhora que els socialistes espanyols, principals avaladors de l’Estatut, es troben a la deriva després de la pedregada rebuda a les urnes diumenge.

El mapa polític municipal català mostra més dades inesperades malgrat el soroll de l’última setmana centrat en les acampades a moltes places i indrets emblemàtics del país. Les urnes ens diuen que CiU ha aconseguit per primera vegada la majoria de vots a tot Catalunya, es queda amb les quatre diputacions i guanya també per primer cop la ciutat de Barcelona i la sempre socialista Girona. El partit que més creix quantitativament és el Partit Popular, que ha estat el principal impulsor de les retallades a l’Estatut i que ha aconseguit més vots que ningú a Badalona, la tercera ciutat del país. No es pot descartar que el victoriós Trias pacti totalment o parcialment amb Alberto Fernández Díaz per governar, no sabem a quin preu, la ciutat de Barcelona. Per acabar, ha aparegut amb més força Plataforma per Catalunya, de caràcter manifestament xenòfob, que amenaça la convivència cívica del país.

Era aquesta la sensació que es respirava en les consultes pel dret de decidir o el que es manifestava pels carrers de Barcelona el 10 de juliol? Penso que no. Cadascú haurà de revisar les polítiques que ens han portat fins aquí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s