LLENGUA L’AMENAÇA DELS POPULARS


El PP posa setge a l’ensenyament en català Camps elimina les línies en valencià / Bauzá suprimeix Política Lingüística

SALVA ALMENAR ENRIC BORRÀS

València / Palma | 26/06/2011

El full de ruta del president etern per anar més lluny en el conflicte lingüístic L'alt creixement de l'ensenyament en valencià que proclamen els informes de la conselleria d'Educació contrasta amb la reforma anunciada per Font de Mora, que decideix acabar amb un dels tres models previstos al País Valencià. Les dades encara són més acusades si es té en compte que a les comarques castellanoparlants només hi ha l'opció del valencià com a assignatura. L'arribada al poder amb una fixació José Ramón Bauzá, el dia de la presa de possessió, va culminar una campanya que amb la llengua ha fet oblidar els casos de corrupció que van fer perdre el poder als seus antecessors.                                                           El full de ruta del president etern per anar més lluny en el conflicte lingüístic L’alt creixement de l’ensenyament en valencià que proclamen els informes de la conselleria d’Educació contrasta amb la reforma anunciada per Font de Mora, que decideix acabar amb un dels tres models previstos al País Valencià. Les dades encara són més acusades si es té en compte que a les comarques castellanoparlants només hi ha l’opció del valencià com a assignatura. L’arribada al poder amb una fixació José Ramón Bauzá, el dia de la presa de possessió, va culminar una campanya que amb la llengua ha fet oblidar els casos de corrupció que van fer perdre el poder als seus antecessors. MANUEL BRUQUE/EFE M.T.DIEZ/EFE

El PP posa setge a l’ensenyament en català Camps elimina les línies en valencià

La mesura no figurava al programa electoral del Partit Popular però, així i tot, l’anunci de l’exconseller d’Educació, Alejandro Font de Mora, d’eliminar les línies educatives en valencià fou una de les primeres iniciatives llançades pel reelegit govern de Francisco Camps. L’esborrany del decret, presentat sols vuit dies després de les eleccions, ha propiciat un front comú contrari a la seva aplicació, que aglutina partits polítics, sindicats i comunitat educativa. La seva aprovació suposaria la creació d’una única línia que integraria els dos idiomes oficials i l’anglès, en la qual no es podrà impartir menys d’un terç en castellà i valencià ni més d’un terç en anglès.

Segons la conselleria, l’objectiu és “fomentar el plurilingüisme” a les escoles del País Valencià, però, malgrat les explicacions de Font de Mora, el president d’Escola Valenciana, Vicent Moreno, creu que el govern valencià “agafa com a excusa un suposat multilingüisme per arraconar la nostra llengua a l’escola”. A més, l’entitat educativa defensa que “qualsevol modificació del model educatiu que neix de la llei d’ús i ensenyament del valencià, que es va aprovar sense vots en contra el 1983, ha de tenir el mateix consens”.

Cap tracte compensatori

En un document remès a la conselleria d’Educació, Escola Valenciana assegura que l’aprenentatge de les llengües no s’aconsegueix sumant idiomes a parts iguals als currículums, “sinó aplicant un sistema pedagògic d’aprenentatge adequat al context”. En la mateixa línia es pronuncien els experts en plurilingüisme arreu del País Valencià. Per al director de la Unitat per a l’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, Vicent Brotons, el decret “minoritza i relega la llengua”, ja que no contempla cap tracte compensatori per al valencià, una llengua amb menys possibilitats de desenvolupament social ple. Davant del nou model proposat per la Generalitat valenciana, la comunitat universitària aposta per donar continuïtat als Programes d’Ensenyament en Valencià i d’Immersió Lingüística pels “bons resultats” en la consecució d’un bilingüisme additiu” i, per tant, “són els que preparen millor l’alumnat per a l’aprenentatge de noves llengües”, explica Brotons.

El decret també preveu el dret a l’exempció de l’estudi del valencià i que els alumnes puguin realitzar les proves d’avaluació de les matèries no lingüístiques en una llengua diferent de la que s’imparteix. Els experts de la Universitat Jaume I, com Pilar Safont, creuen que el model plantejat “afavoreix la llengua majoritària, que és el castellà” perquè la idea d’equilibrar les hores de docència en cada idioma “nega una realitat evident i és que aquí, malauradament, no és el valencià la llengua més consolidada”. Més enllà dels plantejaments pedagògics, si s’aprovés, el decret negaria el dret a més de 230.000 famílies d’escollir l’educació dels fills en català.

Bauzá suprimeix Política Lingüística

Llibertat d’elecció i austeritat en la despesa. Aquestes són les dues raons que addueix el Partit Popular de les Illes Balears en les mesures que ha anunciat fins ara i que rebaixen el català en l’administració i l’ensenyament. Tot plegat es concreta en una sèrie d’iniciatives que afecten els àmbits més diversos i que tenen l’aprovació del sector més espanyolista del partit, liderat pel nou conseller de Turisme, Carlos Delgado; d’entitats extremistes, com el Círculo Balear, i de mitjans de comunicació com El Mundo .

El PP ja ha eliminat les direccions generals de Política Lingüística de l’executiu i de l’Ajuntament de Palma i està previst que ben aviat també elimini aquest departament del Consell de Mallorca. La cúpula del partit ho ha justificat en nom de la necessitat de retallar despesa. El Mundo ho ha celebrat tractant la política lingüística de fotesa innecessàriament cara. El conseller d’Educació i portaveu del nou executiu, Rafel Bosch, ha anunciat que el curs vinent farà un decret de llengües que ha de substituir el decret de mínims, que garanteix que, pel cap baix, el 50% de les classes siguin en català. Ho defensa en nom de la llibertat. És el mateix argument que fa servir fa anys l’organització minoritària i extremista Círculo Balear per atacar el model educatiu.

El coordinador de l’Obra Cultural Balear, Tomeu Martí, ha analitzat aquesta cascada de mesures advertint que el nou president, José Ramón Bauzá, reprèn la línia política que va obrir Jaume Matas entre el 2003 i el 2007. Però Matas no va arribar a anar tan lluny com Bauzá, si és que finalment fa tot allò que ha promès. Segons Martí, el PP se centrarà a atacar el català allà on s’ha pogut recuperar els últims anys: a l’administració, a l’ensenyament i a la cultura. “I farà servir la crisi econòmica com a excusa”, avisa.

Ningú ho havia demanat

El professor universitari i escriptor Damià Pons defineix els populars com una “maquinària exterminadora de la diversitat lingüística” i com a “portaveu polític del nacionalisme castellanoespanyol”. Segons Pons, l’afany uniformitzador “forma part de l’ADN del PP”,­ que fa un ús enganyós de la paraula llibertat perquè no la defensa permetent, per exemple, que el català es faci servir al Senat o al Congrés.

Per la seva banda, l’escriptor, empresari i diputat socialista Lluís Maicas dubta que Bauzá pugui dur a terme a curt termini totes les mesures que ha promès durant la campanya. Martí i Maicas coincideixen a afirmar que tot plegat causarà un conflicte allà on no n’hi havia hagut cap. A banda del Círculo Balear i l’ala més espanyolista del PP, ningú no havia demanat mesures d’aquesta mena a les Illes, on tots els estudiants estudien preferentment en català. De fet, el PP va votar l’actual llei de normalització lingüística que ara Bauzá vol canviar i aquesta línia ha causat problemes interns al partit, sobretot amb dirigents de la part forana (de fora de Palma). Fins i tot ha justificat l’escissió de Jaume Font, que va fundar la Lliga Regionalista i defensa el decret de mínims.

Anuncis

POR QUÉ LOS DIRIGENTES MIENTEN


 

“La tradición democrática empuja perversamente a los dirigentes a engañar a quienes les han votado”

25/06/2011

XAVIER BATALLA            Xavier Batalla

En política, como en toda actividad humana, hay muchas maneras de no decir la verdad. Unos mienten a sabiendas, convencidos de que lo que dicen es lo que quiere oír su parroquia. Y otros son económicos con la verdad. Pero ¿quién miente más en política? Si nos pidieran pronunciarnos entre el dictador y el demócrata, ¿a quién de los dos señalaríamos?

La mayoría probablemente apuntaría al autócrata, especialmente después de las revueltas árabes, que han proporcionado abundante munición. Cuando el autócrata tunecino Ben Ali se vio entre la espada y la pared, echó la culpa a los islamistas, lo mismo que el egipcio Hosni Mubarak. El libio Gadafi señaló a Al Qaeda. Y el sirio Bashar el Asad ha responsabilizado a una “conspiración internacional”. Todos mintieron. Pero ¿son los dictadores los que más engañan? Grecia –la cuna de la democracia– falseó sus cuentas para ingresar en la eurozona, y sus dirigentes han mentido durante años, lo que ha desembocado en una crisis que hace temblar a Europa.

El escenario internacional es un buen banco de pruebas. El politólogo Robert D. Putnam, profesor de Harvard, compara el proceso de toda política exterior con la experiencia de jugar dos partidas de ajedrez simultáneamente. En uno de los dos tableros, el responsable de la política exterior se enfrenta a los actores internos, desde la oposición hasta los líderes sindicales, siempre que hablemos de una democracia (si es una dictadura, los rivales serán generales, amigos o familiares del autócrata). Y en el segundo tablero, los rivales son los dirigentes de los otros estados. El éxito de una política exterior se basará entonces en satisfacer a los jugadores internos mientras se superan las amenazas externas o se convence a las potencias rivales. ¿Cómo se logra eso? ¿A base de verdades? Putnam dice que, lamentablemente, será más fácil si se margina a los actores internos. Es decir, si no se les dice la verdad.

Sir Henry Wotton, embajador británico en Venecia en el siglo XVII, acostumbraba a decir que “el embajador es un hombre honrado que es enviado al exterior para mentir en beneficio de su país”. Pero eso no lo explica todo. La cuestión es determinar quién acostumbra a mentir más, tanto en la política interna como en la escena internacional.
John J. Mearsheimer, profesor de Ciencias Políticas de la Universidad de Chicago, no está de acuerdo con quienes apuntan a los autócratas. En un libro fascinante, Why leaders lie (Oxford University Press, 2011), Mearsheimer argumenta que los dirigentes que tienden a mentir más son aquellos de las democracias occidentales, donde las tradiciones democráticas empujan perversamente a los líderes a engañar a los ciudadanos que les han elegido. Y no sólo eso: Mearsheimer mantiene que los dirigentes demócratas engañan más a sus conciudadanos que a sus colegas.

Mearsheimer se opuso por realismo a la guerra de Iraq, pero no es un realista como Hans Morgenthau, que era pesimista sobre la naturaleza humana. Mearsheimer es pesimista sobre la naturaleza de quienes deciden. Hace cinco años, en una conversación con este corresponsal, el profesor dijo: “Estados Unidos ha sido humillado en Iraq; es un desastre estratégico, por lo que no creo que quiera repetir pronto otra guerra”.

Mearsheimer distingue entre las mentiras políticas. Algunas las considera estratégicas. Es el caso de una mentira de John Kennedy, quien en 1962 negó que, a cambio de la retirada de los misiles soviéticos instalados en Cuba, Washington se había comprometido a desmontar sus misiles en Turquía. Otras mentiras no las considera Mearsheimer exactamente estratégicas. Es lo que dice de las de Bush hijo sobre las armas de destrucción masiva que se le suponían a Sadam Husein; estas mentiras, para Mearsheimer, subrayan que los líderes demócratas, a diferencia de los autócratas, necesitan el apoyo de la opinión pública para ir a la guerra. Y también tenemos las mentiras que se dicen los estados, como demostró el presidente Eisenhower, aunque el tiro le salió por la culata, al negar que hubiera enviado aviones espía a la Unión Soviética en 1960.

No todas las mentiras son igualmente condenables. Por ejemplo, cuando Franklin Roosevelt llamaba a Stalin “tío Joe” lo hacía para hacer más presentable a un incómodo aliado contra Hitler. Pero hay mentiras, como las de Bush –y de sus aliados– sobre Iraq, que, para Mearsheimer, son singularmente peligrosas, ya que demuestran la pésima opinión que tienen algunos dirigentes de la ciudadanía a la que dicen representar. Por eso, lo único que puede salvar a un dirigente que miente para ir a la guerra, o contra una protesta social, es que gane.

El conseller Pelegrí


 

EMPAR MOLINER  

 22/06/2011

És indubtable que el vi ha de valdre peles, com els llibres o el teatre.                                                                És indubtable que el vi ha de valdre peles, com els llibres o el teatre.

Les agències de notícies ens informen del drama: “El conseller d’Agricultura de la Generalitat, Josep Maria Pelegrí, ha negat haver animat un boicot als productes de fora de Catalunya en les seves declaracions a favor del consum de productes de la nostra terra”.

Figura que el conseller va assistir a la Trobada Empresarial del Pirineu i va dir el que diu qualsevol conseller o delegat territorial de qualsevol zona del món: que hem de consumir productes de casa. Per exemple, el vi. Si en Pelegrí ho va dir és perquè és sabut que a Catalunya s’estén la coneguda malaltia de la riojitis , que té uns símptomes clars i letals: l’individu que la pateix pagaria el que fos per un vi de la Rioja (encara que sigui un Marqués del Cascajo), perquè veure una etiqueta de la Rioja li fa assolir l’èxtasi sexual. En canvi, veure una etiqueta del Penedès o del Montsant li fa exclamar la famosa frase: “És molt car”.

A les cartes dels restaurants de Bordeus sobretot hi ha vi de Bordeus. A les dels restaurants d’El Bierzo, sobretot hi ha vi d’El Bierzo. A les dels restaurants de la Rioja sobretot hi ha vi de la Rioja. I a les de Catalunya, també hi ha sobretot vi de la Rioja (del dolent, eh?, tampoc no t’hi trobes Cirsion). Tot això amb les digníssimes excepcions que tots els afeccionats valorem i estimem. A saber. El Celler de l’Àspic, a Falset, el Negrefum, a Vilanova, el Marejol, també a Vilanova, el Rancho El Paso, a la Floresta, El Celler de Ca la Quica, a Puig-Reig, Cal Xim, a Sant Pau d’Ordal, El Cigró d’Or, a Gelida, l’Aligué, a Manresa… llocs, tots aquests, amb uns preus més que raonables per ampolla. N’hi ha que diuen que per una ampolla de vi no paguen més de 20 euros però potser sí que els paguen, i de gust, per una entrada al teatre, per un llibre, per un viatge low cost o per un sopar amb coca-cola. Cadascú fa el que pot. El que és indiscutible és que el vi ha de valdre peles, com els llibres i com el teatre. Perquè hi ha un pagès, perquè hi ha un enòleg, perquè hi ha un sommelier i un fabricant d’ampolles. Per desgràcia, al món del vi hi ha una colla d’esnobs que fan que sembli una afició de rics insuportables. Però també hi ha viatgers que són uns cursis i uns pesats i, en canvi, ningú no discuteix que, malgrat ells, París és increïble.

Considerar que el conseller Pelegrí ha incitat al boicot perquè ha demanat que consumim productes d’aquí, només pot sortir d’un cervell provinent de la Pell de Brau, acostumat a tenir-ho tot. Què figura? Que ara el conseller haurà de demanar disculpes per haver-nos demanat que beguem Sot Lefriec en lloc de Muga? Doncs seria un detall amb els nostres estómacs. De moment, l’home ja ha dit que es posarà en contacte amb el president de la DO Rioja, no fos cas. I què passarà? Que ara patirem el tradicional boicot anual als productes catalans? Potser ni es nota. Pel que sé, Espanya tampoc no és el nostre client principal. Sí que ens compren Rondel Oro. Però el fan servir, exclusivament, per llançar-se’l per damunt quan els toca la Lotería del Niño.

Amb vidre a la sang


 

ANNA GRAU

 21/06/2011

Mira que escric, jo, molt sovint i de tot, i en canvi dels indignats he procurat escriure’n poc, canviar sempre de tema. Per què? Per una barreja de tendresa, avorriment i angúnia. Això d’estar a la flor de la vida té avantatges i té inconvenients. Avantatges: els veus a venir d’una hora lluny. Inconvenients: els veus a venir d’una hora lluny.

Recordo el primer cop que em vaig adonar del pas polític del temps. Va ser quan la Colla Tripartida duia la seva proposta d’Estatut a Madrid, i els veia sortir del Congrés encantats de la vida, convençudíssims d’haver triomfat. I jo que em desesperava i em deia: però de debò ningú no veu que això acabarà com el rosari de l’aurora? No podríem saltar a l’abisme amb qualsevol altre tema?

Els indignats m’inspiraven més tendresa que els tripartits perquè són les víctimes, no pas els culpables, d’una esquerra espanyola -també catalana, Carod, em sap greu; sisplau, no tornem a Perpinyà- que no va ni amb rodes. Els indignats són els estafats per Robert, la Cabra and cia. Els fills o les tietes del rock’n’roll que els van dir que tenien dret a tot pel simple fet de néixer i s’ho van creure. Que es van empassar que tots som iguals i és el mateix treure’n que posar-hi, esforçar-se més o menys, anar a classe o al bar. Elsindignats em cauen bé perquè tenen raó en un profund sentit màgic, el sentit de qui va mamar flors i violes i utopia, que la Mama Estat hi seria sempre, i ara de sobte els han tret el mugró de la boca, i és terrible la gana, però sobretot és terrible la desil·lusió. El pànic orfe.

Del pànic a la ràbia hi va un segon, que poca gent acostuma a aprofitar per fer autocrítica. Per preguntar-se si tot allò que, amb raó, qüestionen del sistema no ho podrien qüestionar alhora d’ells mateixos. Si de trampes no n’hem fet tots, si no som tots una mica ganduls i corruptes. Estabornits en uns llimbs de consumisme, irresponsabilitat i manca d’iniciativa.

Potser el pecat més gros de l’esquerra ha estat escampar pel món amb aquella alegria la confiança que sempre hi ha una mà negra, que tot és culpa dels dolents, és a dir, d’algú altre. Els indignats m’avorrien i m’avorreixen perquè no volen ni sentir parlar d’això. No volen que ningú els digui que sortir del sot també depenia i depèn d’ells. Que han de lluitar per fer-se responsables del seu destí, no pel dret sagrat de sentir-se irresponsables.

I alhora els ‘indignats’ em fan angúnia perquè la indignació que no es concreta, que no té projecte ni subjecte ni va enlloc, és com tenir vidres a la sang. I els vidres a la sang tard o d’hora peten. Amb més força com més intensament i desesperadament es constata la pròpia impotència. Jo a res no temo tant com a un cor de sobte orfe de promesa. Se’n digui de la promesa esquerra, se’n digui revolució, se’n digui, simplement, jo és que em pensava que sóc l’hòstia. Quan la gent tenia emparaulada la lluna i un bon dia li cau la bena dels ulls i comprova que d’on no n’hi ha no en raja, pot passar qualsevol cosa. Qualsevol cosa.

I ara què?


 

GEMMA CALVET              

21/06/2011

“Però, això que ha passat, no ho havia previst ningú?” Aquesta va ser la pregunta que va formular la reina d’Anglaterra en una visita a la London School of Economics, dos anys després de l’esclat de la crisi. Aquesta anècdota, recollida al llibre de Francesc Sanuy Els plats trencats , posa en evidència el nivell d’ignorància en què molta gent del poder ha viscut. Sanuy relata en una crònica brillant i plena de dades les claus de la crisi actual pel que fa al sistema financer i bancari, les agències de ràting i la dinàmica dels organismes internacionals vers la realitat de la nostra economia. Diu Sanuy: “Però ens permetran que davant del cinisme dels causants del mal, que es continuen enriquint sense límits morals o purament estètics, nosaltres siguem escèptics. Estem massa cremats i escaldats per continuar acceptant de manera mansueta els abusos i les injustícies que ens tenen afligits”.

El llibre destil·la indignació i ganes de seguir vigilant el sistema.

Efectivament, aquest sistema comença a ser examinat per intel·lectuals compromesos que, sense cap complex i lliures d’interessos, es comprometen amb la veritat del que està passant. I en aquesta feina d’informar amb rigor i de situar les coses al seu lloc, segurament no són conscients de la importància del seu paper a l’hora de garantir que el rol dels ciutadans passi a ser, d’ovella de ramat a gos d’atura. O més clarament, de ciutadà passiu i receptor, a ciutadà que es compromet amb l’interès general i es preocupa per donar-hi forma. S’han acabat els temps de desentendre-se’n.

Un altre intel·lectual com Hessel, que també va trencar el silenci, ha sabut trobar la paraula màgica per a la situació: “Indigneu-vos”. I a partir d’aquí s’ha generat un comú denominador en què moltes persones dels milers que van ser a la manifestació de diumenge a Barcelona es troben reflectides. Estem assistint a un moviment ciutadà que expressa un gran reclam a la política. I en part, la indignació contra l’estat de coses també s’està dirigint contra els polítics que han permès que les coses arribin on són. No se’ls pot culpar per la crítica i seria molt arriscat democràticament caure en el victimisme dels polítics. De fet, aquella sorpresa incrèdula de la monarca britànica ha estat compartida per molta gent de la classe política i intel·lectual, que ha mirat cap a un altre costat o ha menystingut la seva capacitat d’incidència en la regularització de la globalització. Ara bé, també hem d’estar atents a no excedir-nos en la seva defenestració, perquè sense política no hi ha democràcia representativa. Els riscos d’una simplificació que porti a culpar els polítics i no confiar en la seva capacitat de reacció no és bona per al bé comú.

Després de l’arribada in extremis al Parlament via helicòpter de les dues màximes autoritats del país estava anunciat que el moviment d’ indignats a Catalunya copsaria l’atenció global. Els tristos fets de les humiliacions i coaccions exercides per una minoria als diputats i diputades van tenir un efecte bumerang doble: d’una banda, han ampliat el suport al moviment de molta gent que no havia anat a la plaça Catalunya i ara ha sortit al carrer, i d’altra banda, els fets de la Ciutadella han determinat un sòlid posicionament contra la violència del moviment i aquest ha guanyat en organització.

La tasca als barris i pobles de reflexió, diàleg i intercanvi és positiva per a la comunitat i el país. Ens hem queixat tant d’excés de consum i pèrdua de valors que ara no hauríem d’estar espantats per una iniciativa de ciutadania conscienciada. Seria bo que la indignació del moviment sobiranista trobés un punt de trobada en aquest moviment, que, entre d’altres, reclama més proximitat i renovació del poder.

Els interrogants sobre el futur estan oberts. Caldrà concretar propostes i caldrà que sectors de la societat civil, l’àmbit acadèmic i els professionals cooperin a articular iniciatives de canvi, sobretot pel que fa al sistema bancari. És paradigmàtic que els bancs espanyols no hagin patit ni tan sols el 10% de retallades en els seus beneficis. Fins al mes de març d’enguany han guanyat 3.714 milions d’euros, només un 4,5% menys que l’any passat.

El món financer té segrestada la política. Aquesta frase de Duran i Lleida explica nítidament la vivència que fins ara s’ha tingut. Mas està disposat a escoltar. Carme Chacón parla de viabilitat. Joan Herrera de frustració. Irònicament, un Felip Puig desorientat, que fa uns dies parlava d’alt nivell de criminalitat en el moviment, ara el felicita.

Els uns i els altres estan canviant el llenguatge i estan començant a assolir el missatge: la democràcia necessita la política renovada que sigui capaç d’integrar els nous reclams col·lectius.

CERTAMEN A LAS VEGAS


 

Una aficionada a la història, nova Miss EUA

Alyssa Campanella, Miss Califòrnia, relleva Rima Fakih, la primera Miss d’origen àrab que obté el títol de bellesa als Estats Units

Dilluns, 20 de juny del 2011

Alyssa Campanella, Miss Califòrnia, ha estat elegida aquesta matinada en un certamen en Las Vegas nova Miss EUA en substitució de Rima Fakih, la primera Miss d’origen àrab que obté el títol de la més bella dels Estats Units. Campanella participarà el setembre vinent en el certamen de Miss Univers que tindrà lloc al Brasil.

zoomRima Fakih col·loca la corona a la nova Miss EUA, Alyssa Campanella, diumenge a Las Vegas.

Rima Fakih col·loca la corona a la nova Miss EUA, Alyssa Campanella, diumenge a Las Vegas.

zoomD'esquerra a dreta, les representants de Califòrnia, Tennessee, Texas i Alabama, el diumenge a Las Vegas.

D’esquerra a dreta, les representants de Califòrnia, Tennessee, Texas i Alabama, el diumenge a Las Vegas.

zoomLa nova Miss EUA, a la desfilada en biquini.

La nova Miss EUA, a la desfilada en biquini.

Nascuda el 1990 a Manalapan (Nova Jersey), la nova Miss EUA, que es va mudar a Califòrnia fa només 18 mesos, és una aficionada a la història, especialment interessada en la monarquia britànica. Va començar la seva carrera com a model als 16 anys i el 2007 va guanyar el certamen Miss EUA per a adolescents.

El moment més complicat de la seva participació en el concurs s’ha produït quan li han preguntat sobre si creu que la marihuana hauria de ser legalitzada a Califòrnia. En un exercici d’equilibrisme diplomàtic, Campanella ha respost que està a favor del seu ús per a fins mèdics i ha expressat els seus dubtes sobre legalitzar-la completament. Campanella ha rebut la corona i el ram de flors, molt emocionada, entre els aplaudiments d’amics i familiars i les felicitacions de les altres candidates. 

Fi d’un regnat polèmic

Amb la elecció d’aquesta rossa natural tenyida de pèl-roja d’1,74 metres d’altura es posa fi alpolèmic regnat de Rima Fakih, nascuda al Líban. La seva afició a les festes gairebé li costa la corona. A més, grups conservadors l’han acusat de tenir vincles amb fonamentalistes islàmics a causa del seu origen, cosa que sempre ha negat la família de Fakih.

Els discursos de les Miss

Miss Tennessee, Ashley Durham, ha estat la primera finalista, i les representants d’Alabamai Texas, Madeleine Mitchell i Ana Rodríguez respectivament, han quedat en tercer i quart lloc. Totes tres han protagonitzat alguns dels moments més aplaudits de la gala al pronunciar-se sobre diversos temes d’actualitat.

Així, Durham, estudiant de periodisme de 21 anys, ha defensat que cremar la bandera dels EUA no s’ha de permetre sota l’argument de la llibertat d’expressió, mentre que Mitchell, de 22, ha opinat que els assetjadors a través d’internet haurien de ser processats. El principal aplaudiment ha estat, no obstant, per a Rodríguez, que ha opinat que les dones de dirigents polítics que han protagonitzatescàndols sexuals no haurien de recolzar els seus marits. Segons ella haurien de “trobar un home que de veritat les estimi”.

El carrer és nostre


 

    Barcelona, capital de la indignación

    La capital catalana lidera con 100.000 personas en la calle las protestas de los ‘indignados’ | Manifestaciones en cincuenta ciudades españolas en la mayor movilización ajena a los partidos | En Madrid la marcha termina con un llamamiento a la huelga general | El movimiento del 15-M pone fin a las acampadas y busca fórmulas de articulación política | Junto a demandas democráticas y contra los recortes, crecen los lemas antipolíticos

    20/06/2011

    Jordi Barbeta

    JORDI BARBETA

    Barcelona

    Las ciudades españolas vivieron ayer la movilización descentralizada y ajena a los partidos políticos más multitudinaria y mayoritaria. Hubo manifestaciones en una cincuentena de ciudades de la Península, Baleares y Canarias. Las referencias a los recortes sociales fue el común denominador y como los recortes empezaron antes en Catalunya que en otras comunidades, Barcelona lideró con unas 100.000 personas en la calle la protesta de los autodenominados indignados.

    Una pancarta con la inscripción "El carrer és nostre. No pagarem la seva crisi" abría la marcha, que arrancó a las 5 de la tarde de la plaza Catalunya y llegó hasta el Pla de Palau, donde la organización disolvía la manifestación. El ambiente de la protesta en Barcelona fue festivo, con la participación de charangas, grupos teatrales, dragones y grupos de mimo. Todo muy pacífico. Reivindicadamente pacífico. En un momento en que disidentes del movimiento 15-M quisieron enfrentarse a mossos d’esquadra de paisano fueron inmediatamente reducidos por el propio servicio de orden de la manifestación. Al final de la marcha y pese a las indicaciones de la organización, unos centenares de manifestantes se empeñaron en penetrar en el parque de la Ciutadella para concentrarse frente a la puerta del Parlament. A la hora de cierre del parque, representantes del 15-M con megáfonos pidieron a los concentrados que se disolvieran y la mayoría desalojó la Ciutadella, informa Enrique Figueredo. Durante la marcha el político más interpelado fue sin duda el conseller de Interior, Felip Puig, especialmente cuando el helicóptero de la policía recorría el trayecto de la manifestación. Automáticamente los manifestantes levantaban las manos y pedían todos a la vez la dimisión del conseller.

    La de la capital catalana fue una protesta muy de clase media, intergeneracional, con abuelos y bebés y más universitarios que obreros. A tenor de los cánticos, se palpaba una nostalgia de las protestas contra la dictadura franquista. En la Via Laietana volvió a cantarse las canciones de Lluís Llach que se convirtieron en himnos de una generación: L’estaca y La gallineta que gritaba a favor de la revolución. Una manifestación de estas características, sin ningún líder político peleando por situarse en la pancarta, es algo que no había ocurrido jamás. La sensación es que la gente de izquierdas se siente huérfana ante los azotes de la crisis, pero algunos eslóganes resultan difícilmente admisibles desde el punto de vista de la exigencia democrática a que están sometidos partidos y dirigentes políticos.
    Si "Cap polític ens representa" y "El carrer és nostre", la legitimidad democrática salta por los aires, y el ya clásico "falta pan para tanto chorizo" remite a una concepción antipolítica exenta de alternativas democráticas más propia del sindicato napolitano del taxi. Estos planteamientos, junto a las canciones de Llach o el recuerdo a Marthin Luther King, ponen de manifiesto la idea de que en la multitud que salió ayer a la calle hay gente muy diversa y con ideas muy contradictorias.

    Como es habitual en estos casos, hubo diferencia de criterio en el cálculo de manifestantes. El cálculo de La Vanguardia –100.000 personas– está basado en la superficie de la Via Laietana y la duración de la marcha. Interior cifró la participación en 50.000 personas; la Guardia Urbana la elevó a 75.000 y los convocantes hasta 270.000.

    La jornada de protesta estaba convocada contra el pacto del euro, el compromiso adquirido por los gobiernos de los países de la Unión Europea para salvar la moneda única a base de moderación salarial, reformas laborales, reducción de los gastos sociales y armonización fiscal.

    Precisamente para combatir esas políticas, en Madrid unas 50.000 personas llegaron a concentrarse en la plaza Neptuno, cerca del palacio de las Cortes, al grito de "no nos representan". Es significativo que la manifestación de Madrid fue la confluencia de seis columnas de otros tantos barrios de la capital y de municipios colindantes: Getafe, Torrelodones, Las Rozas, Colmenarejo o Pozuelo. Los vecinos de Malasaña y Chamberí coreaban "Espe, espe, especulación" en clara alusión a la presidenta Aguirre.

    A diferencia de la marcha de Barcelona, la manifestación de Madrid adquirió un cariz más obrerista y de reivindicación laboral. De hecho, en Madrid los sindicatos mayoritarios se apuntaron a la convocatoria y el tono de la protesta estuvo mucho más vinculado al discurso sindical. Los organizadores de la marcha de la capital propusieron que "las asambleas de trabajadores de barrios y pueblos de Madrid comiencen a trabajar para preparar la huelga general que ha de permitir cambiar esta sociedad". La declaración leída al final de la marcha fue coreada con gritos de "Viva la clase obrera". La protesta de los indignados intentó reproducirse en París. Hubo algunos manifestantes españoles y franceses, pero la policía fue expeditiva y se llevó a casi todos detenidos, un total de 127. Sarkozy cortó por lo sano para evitar el contagio.

    El perquè del naufragi del PSC


     

    19/06/11  – JAUME SOBREQUÉS I CALLICÓ

     

    “El PSC ha fracassat perquè, com a conseqüència de la seva acció de govern, no és percebut per un important sector de la població que li ha donat i li hauria de donar suport com un partit d’esquerres diferent dels altres o de la majoria dels altres de l’arc democràtic”

    Els resultats electorals del novembre passat i els que s’han produït aquest mes de maig amb la desfeta dels socialistes catalans han donat lloc a nombroses anàlisis que han intentat explicar les causes que han conduït a aquesta situació. Hi ha hagut interpretacions diverses però, en general, coincidents a assenyalar la manca de credibilitat catalanista del PSC o la seva excessiva submissió al PSOE.

    Em sembla, aquesta explicació, massa simplista i que oblida l’anàlisi del grau de fidelitat del PSC a allò que constitueix una part fonamental de la seva raó d’existir: ser un partit d’esquerres.

    En aquest intent d’explicar els motius del retrocés socialista, Francesc-Marc Álvaro, en un suggeridor article publicat dies enrere, n’hi ha afegit alguns més. Segons ell, les causes de la crisi del PSC són la manca de lideratge, la burocratització de la gestió dels organismes dirigits pel PSC, el cansament produït entre la ciutadania per tants anys en el poder i “la desconnexió dels segments socials poc o gens concernits pels valors del catalanisme, que passen a votar el PP”. Té raó, però hi ha un altre factor bàsic que la majoria dels comentaristes no acostumen a tenir present.

    M’estic referint al fracàs –algú en dirà claudicació o àdhuc traïció– dels socialistes a l’hora de fer polítiques nítidament identificables amb allò que ha de ser la gestió d’un partit que s’autoqualifica d’esquerres. Si acceptem aquest factor per explicar la crisi del PSC, haurem de concloure que el seu eslògan –reivindicat també pels socis dels tripartits– de ser un partit catalanista d’esquerres no s’adequa a allò que ha estat l’acció real de govern impulsada pel PSC.

    Si això fos efectivament així, com jo crec, el PSC hauria generat desafecte, i creixent, tant entre els sectors més catalanistes i cada dia més sobiranistes del país com entre les classes populars i la joventut, que no s’han beneficiat de les mesures pròpies de les polítiques d’esquerres. L’exemple més al límit seria el dels aturats, i la pregunta més emblemàtica seria: si governa l’esquera, jo, que no puc accedir a un lloc de treball, tinc més possibilitats de trobar feina que si governa la dreta? Unes altres preguntes que són susceptibles de ser fetes pels sectors socials que acostumaven de manera més majoritària a donar suport al PSC serien aquestes: si governa aquest partit, tindré més facilitats per trobar un habitatge al meu abast?, es posarà fre als desmesurats guanys dels bancs i de les grans empreses i s’abaratirà el cost de les hipoteques?, els peatges de les autopistes baixaran de manera significativa o bé seran gratuïts?, i tantes i tantes altres preguntes que es podria fer el votant d’esquerra a l’hora de donar suport als partits qualificats d’aquesta manera i, sobretot, al PSC.

    Un sector important del país, potser aquell que vota per primera vegada, podria també demanar motivacions convincents a l’hora de donar suport a un partit d’esquerres, com diu que ho és el PSC. I, finalment, encara una darrera pregunta que es pot fer un treballador afiliat fins i tot a un sindicat progressista: quina diferència essencial hi ha, a l’hora de resoldre els problemes bàsics que l’afecten, entre votar un partit qualificat d’esquerres o un qualificat de centre, de liberal o de socialdemòcrata?

    Aquest fracàs i manca de credibilitat de les polítiques d’esquerres ha portat algun partit a cercar una sortida en el plantejament ecologista, qüestió, aquesta, que, essent molt important, té un poder de convocatòria electoral menor, perquè el convenciment que avui ja no és possible cap política que sigui nítidament agressiva amb el medi ambient està molt generalitzat i no afavoreix l’opció de donar un gran suport a aquells que presenten aquesta opció ecològica com gairebé l’única –almenys des del punt de vista mediàtic– del seu programa polític.

    En síntesi, doncs, el PSC ha fracassat perquè, com a conseqüència de la seva acció de govern, no és percebut per un important sector de la població que li ha donat i li hauria de donar suport com un partit d’esquerres diferent dels altres o de la majoria dels altres de l’arc democràtic. Si, a més a més, no acaba d’oferir garanties de ser un baluard de la defensa dels drets nacionals, i econòmics, de Catalunya enfront dels partits espanyols que intenten ofegar i negar els drets col·lectius del poble català, entre els quals el dret a decidir, aleshores ja gairebé haurem tancat el cercle de la comprensió del fracàs del PSC.

    El gos de Milans del Bosch


     

    FERRAN TORRENT

     19/06/2011

    El gos de Milans del Bosch                                                             El gos de Milans del Bosch SUSANA SUBIRANA

    No em fa temor envellir; m’acollona no valdre’m, fer aquelles coses que més m’agraden. Tinc advertit als meus amics metges que si arriba el dia que no em trobe a gust, per circumstàncies vitals, que empren la fórmula (que la tenen) per enviar-me tranquil·lament al paradís (si potser al musulmà, per la cosa de les verges que em toquen). No m’agradaria el final de Henry Miller. Fabulós el seu llibre Querida Brenda , amb l’autor amb els dies comptats i pensant en el sexe d’ella, però em sembla una tortura mental. ” Sexo es vida “, diu la publicitat adreçada als homes amb problemes d’erecció. No obstant, existeixen altres plaers: viatjar, un bon vinet… Tot el que jo entenc que és, també, vida. Això sí, ni encara que tinga noranta anys vull una residència (només caldria trobar-me el xerraire de Josep Torrent, després d’aguantar-lo amb estoïcisme bona part de la meua existència, amb el costum persistent de parlar de política). Ho dic perquè al meu poble han tingut la brillant idea d’edificar la residència de la tercera edat al costat del cementiri, separat per un carrer. Els regale una idea, sinó brillant pragmàtica: una rampa des de la residència al cementiri (fiambre va). La voluntat és viure fins al darrer dia. “Entestar-se a morir o entestar-se a viure” (Morgan Freeman, en la magnífica pel·lícula Cadena perpètua ).

    PER A LA GENT JOVE recordaré que Milans del Bosch era el capità general de la Tercera Regió Militar, el cap dels rebels en el famós 23-F. Vaig fer la mili a la Capitania General de València, quan l’adés ressenyat manava. Em destinaren a Hojas de Servicio, amb un tinent alcohòlic però bona persona, una funcionària feixista fins al moll de l’os, dos companys divertits, Enrique i Blas, i un altre confident de la policia.

    Sovint havia de desplaçar-me fins al despatx del capità general per lliurar documentació confidencial. A l’avantsala, mentre esperava que em rebera un oficial, vaig fer amistat amb el gos de Milans del Bosch. Bruno, li deien. M’agraden els animals. Tanmateix, aquell mal parit no es deixava acaronar. T’hi acostaves i posava el morro tort. ” Heil Hitler! “, el saludava quan ningú m’observava. No vaig aconseguir mai tocar-lo i em coneixia bastant. Entrava, em flairava i es retirava a estirar-se allà on li venia de gust.

    Era un pastor alemany, tan alemany dels anys trenta com l’amo. Deu ser cert, doncs, que els gossos es pareixen als amos? Siga com siga, la setmana abans de llicenciar-me li vaig dir de tot, a l’animalot. Sé que no és correcte insultar un gos, però no podia fer-ho amb l’amo, amb el qual em vaig trobar un parell de vegades, en el moment que ell creuava amb autoritat l’avantsala i jo em posava firmes sense moure ni un múscul. Em mirava amb menyspreu, potser perquè la meua alçada no assolia la mida reglamentària exigida per la raça ària.

    LES BANDERES manifesten la grolleria estètica de les nacions que representen.

    LECTURA SEGUIDA de dos bestsellers : Gris de campanya , de Philip Kerr, iCobra , de Frederick Forsyth. Kerr va escriure uns llibres amb el seu protagonista habitual, el detectiu Bernie Gunther, entretinguts. En el darrer he percebut una reiteració del model que m’ha fatigat, la sensació que ja li ho havia llegit; com si l’autor, davant l’èxit de públic, es veiera obligat a alimentar els seus lectors. Forsyth, pioner de bons bestsellers : Chacal ,Odessa , Los perros de la guerra … També m’ha fet la impressió que se li acaben els temes. No entenc com és que novel·listes que tenen la vida solucionada no es prenen un temps per canviar de registre.

    Sóc de l’opinió que és el novel·lista el que ha d’imposar el seu criteri al lector i no sotmetre’s a l’esclavitud del mercat. Els gustos dels lectors són arbitraris, de manera que és més adient narrar el que t’abelleix, prescindint de modes i de la pressió dels editors. La passió literària es transmet des de la convicció que escrius l’argument que a tu t’agradaria llegir. I no sempre funciona, és clar.

    HE REBUT uns consells de la Dirección General de Tráfico. Tenen cura de la meua salut i dels meus estalvis. Aviam: circular sense passar dels cent deu quilòmetres per hora (menys accidents, però més nervis); finestres tancades i no engegar l’aire condicionat disminuirà el consum de benzina (amb l’estiu a tocar m’imagine les lipotímies, arítmies, insolacions i altres ensurts). Espere amb impaciència els consells del Ministerio de Sanidad.

    Autopista al PP


     

    El PP se ha llevado mucho más de lo que esperaban sus dirigentes y de lo que en las urnas le dieron los votantes

    18/06/2011

    Rafael Nadal

    RAFAEL NADAL

    Si Convergència i Unió fue la gran triunfadora de las elecciones municipales del 22 de mayo, el Partido Popular sale como claro triunfador de las negociaciones y de los pactos postelectorales, que culminaron el sábado con la constitución de la mayoría de los ayuntamientos catalanes: normaliza su presencia en las instituciones, se convierte en bisagra en muchas de ellas y se presenta ante los ciudadanos catalanes como un partido normal, moderno, próximo y pactista. Y no duden que va a exprimir con inteligencia esta nueva posición. Ante la ingenua y suicida pasividad de CiU y del Partit dels Socialistes, los populares han llegado con fuerza para convertirse en actores imprescindibles de la política catalana.

    No soy partidario de criminalizar al Partido Popular ni de negar a sus representantes el acceso al gobierno de las instituciones catalanas si los ciudadanos les otorgan el apoyo suficiente para ello. Tampoco soy partidario de los grandes frentes postelectorales que a veces se han creado con el único objetivo de aislar a los representantes del partido de las derecha española, ni comulgo con quienes tratan de estigmatizarles como si fueran apestados en el ecosistema político catalán. Los ciudadanos que votan PP lo hacen libremente porque suponen honestamente que defenderán mejor sus intereses.

    Pero de ahí a construirle al PP una autopista para que entre hasta el fondo de la política catalana y se convierta en la fuerza decisiva va un abismo. Sobre todo si tenemos presente que cuenta con un escaso 12% de los votos y que concita un notable rechazo entre el resto del electorado. El PP debe ser un actor político con plena normalidad democrática, pero debe hacer oír su voz con el volumen justo y exacto que le otorga en cada momento el electorado. Sus rivales más directos le han entregado muchísimo más.

    Durante algunos días, CiU y PSC han flirteado con los pactos más cortoplacistas y han asumido riesgos enormes. Y no se engañen, pese a algunas rectificaciones de ultima hora, el PP se lleva la mejor tajada mediática: una gran operación de propaganda en Tarragona; la alcaldía de la tercera ciudad del país (¿están seguros de que García Albiol sería elegido alcalde de Badalona en una segunda vuelta cara a cara con cualquiera de sus rivales?); dos vicepresidencias de la poderosa Diputación de Barcelona (una máquina para penetrar en el cinturón); y la imagen de partido de gobierno en Catalunya, imprescindible para aprobar los presupuestos. Es mucho más de lo que sus propios dirigentes esperaban y más de lo que los votantes les dieron en las urnas.

    No sé en que están pensando CiU y PSC. La coalición nacionalista tal vez busca vengarse y rematar al rival. Los socialistas seguramente actúan con el convencimiento antiguo y desfasado de que echando a Artur Mas en manos de Alicia Sánchez-Camacho desgastan a los dos al mismo tiempo. ¿No han pensado que muy posiblemente ya no desgastan a Convergència –los mismos socialistas han pactado con el PP en el País Vasco y lo hacen aquí en algunos municipios– y por el contrario legitiman definitivamente al Partido Popular a ojos de su propio electorado?

    El partido de Mariano Rajoy ya normalizado tiene un recorrido enorme: sólo hay que echar una ojeada a los mapas electorales de otros países europeos para ver cómo los conservadores gobiernan en grandes ciudades y en antiguos feudos comunistas de las periferias rojas. Que consiga resultados por encima del 15% en el área metropolitana no debe extrañarnos; la anomalía es que no llegue a mayorías suficientes para gobernar. Este era hasta hoy uno de los éxitos de la política catalana, CiU i PSC se repartían el espacio al que ahora aspira el PP: en comarcas con un sesgo catalanista y ventaja para CiU; en el cinturón, con tintes más españoles y clara ventaja socialista. Ahora, unos y otros le devolverán a los populares los votos prestados.

    Muchos votantes de CiU i del PSC deben estar perplejos. Sus líderes les han dicho una y mil veces que el PP es el principal instigador de las campañas más agresivas contra los ciudadanos de Catalunya y contra sus intereses: recurso contra el Estatut, boicots a productos catalanes, campañas infames desde Madrid y desde Andalucía. También les han dicho que el PP representa la derecha extrema y que coquetea con el franquismo. Les han insistido en que es el partido que radicaliza la política española y que busca ganar fuera de la política lo que pierde en ella. Ahora PSC y CiU, odiándose hasta límites irracionales, le han entregado la llave de la credibilidad.

    Y un pronóstico final: el PP encontrará en la extrema debilidad de muchos gobiernos municipales constituidos el sábado el terreno abonado para proyectar una imagen de seriedad frente a la supuesta tendencia sociovergente a la componenda. Ballesteros sufrirá en Tarragona enfrentado a catorce concejales de CiU y PP resentidos con sus respectivas direcciones nacionales. También sufrirán por falta de estabilidad los alcaldes de Girona y Barcelona. Y el Gobierno de Artur Mas es débil para abordar las medidas que le esperan. PSC y CiU lo pagaran caro. Rajoy debe estar exultante.

    PD: Dos recursos presentados por PP y ERC han impedido a día de hoy la constitución de los ayuntamientos de Barcelona y de Girona, la capital del país y una de sus ciudades enseña. No se si la culpa es de los recurrentes o de la lentitud desesperante de las juntas electorales. Pero en plena crisis política y económica se trata de otro símbolo demoledor. Otra vergüenza.