Amb vidre a la sang


 

ANNA GRAU

 21/06/2011

Mira que escric, jo, molt sovint i de tot, i en canvi dels indignats he procurat escriure’n poc, canviar sempre de tema. Per què? Per una barreja de tendresa, avorriment i angúnia. Això d’estar a la flor de la vida té avantatges i té inconvenients. Avantatges: els veus a venir d’una hora lluny. Inconvenients: els veus a venir d’una hora lluny.

Recordo el primer cop que em vaig adonar del pas polític del temps. Va ser quan la Colla Tripartida duia la seva proposta d’Estatut a Madrid, i els veia sortir del Congrés encantats de la vida, convençudíssims d’haver triomfat. I jo que em desesperava i em deia: però de debò ningú no veu que això acabarà com el rosari de l’aurora? No podríem saltar a l’abisme amb qualsevol altre tema?

Els indignats m’inspiraven més tendresa que els tripartits perquè són les víctimes, no pas els culpables, d’una esquerra espanyola -també catalana, Carod, em sap greu; sisplau, no tornem a Perpinyà- que no va ni amb rodes. Els indignats són els estafats per Robert, la Cabra and cia. Els fills o les tietes del rock’n’roll que els van dir que tenien dret a tot pel simple fet de néixer i s’ho van creure. Que es van empassar que tots som iguals i és el mateix treure’n que posar-hi, esforçar-se més o menys, anar a classe o al bar. Elsindignats em cauen bé perquè tenen raó en un profund sentit màgic, el sentit de qui va mamar flors i violes i utopia, que la Mama Estat hi seria sempre, i ara de sobte els han tret el mugró de la boca, i és terrible la gana, però sobretot és terrible la desil·lusió. El pànic orfe.

Del pànic a la ràbia hi va un segon, que poca gent acostuma a aprofitar per fer autocrítica. Per preguntar-se si tot allò que, amb raó, qüestionen del sistema no ho podrien qüestionar alhora d’ells mateixos. Si de trampes no n’hem fet tots, si no som tots una mica ganduls i corruptes. Estabornits en uns llimbs de consumisme, irresponsabilitat i manca d’iniciativa.

Potser el pecat més gros de l’esquerra ha estat escampar pel món amb aquella alegria la confiança que sempre hi ha una mà negra, que tot és culpa dels dolents, és a dir, d’algú altre. Els indignats m’avorrien i m’avorreixen perquè no volen ni sentir parlar d’això. No volen que ningú els digui que sortir del sot també depenia i depèn d’ells. Que han de lluitar per fer-se responsables del seu destí, no pel dret sagrat de sentir-se irresponsables.

I alhora els ‘indignats’ em fan angúnia perquè la indignació que no es concreta, que no té projecte ni subjecte ni va enlloc, és com tenir vidres a la sang. I els vidres a la sang tard o d’hora peten. Amb més força com més intensament i desesperadament es constata la pròpia impotència. Jo a res no temo tant com a un cor de sobte orfe de promesa. Se’n digui de la promesa esquerra, se’n digui revolució, se’n digui, simplement, jo és que em pensava que sóc l’hòstia. Quan la gent tenia emparaulada la lluna i un bon dia li cau la bena dels ulls i comprova que d’on no n’hi ha no en raja, pot passar qualsevol cosa. Qualsevol cosa.

I ara què?


 

GEMMA CALVET              

21/06/2011

“Però, això que ha passat, no ho havia previst ningú?” Aquesta va ser la pregunta que va formular la reina d’Anglaterra en una visita a la London School of Economics, dos anys després de l’esclat de la crisi. Aquesta anècdota, recollida al llibre de Francesc Sanuy Els plats trencats , posa en evidència el nivell d’ignorància en què molta gent del poder ha viscut. Sanuy relata en una crònica brillant i plena de dades les claus de la crisi actual pel que fa al sistema financer i bancari, les agències de ràting i la dinàmica dels organismes internacionals vers la realitat de la nostra economia. Diu Sanuy: “Però ens permetran que davant del cinisme dels causants del mal, que es continuen enriquint sense límits morals o purament estètics, nosaltres siguem escèptics. Estem massa cremats i escaldats per continuar acceptant de manera mansueta els abusos i les injustícies que ens tenen afligits”.

El llibre destil·la indignació i ganes de seguir vigilant el sistema.

Efectivament, aquest sistema comença a ser examinat per intel·lectuals compromesos que, sense cap complex i lliures d’interessos, es comprometen amb la veritat del que està passant. I en aquesta feina d’informar amb rigor i de situar les coses al seu lloc, segurament no són conscients de la importància del seu paper a l’hora de garantir que el rol dels ciutadans passi a ser, d’ovella de ramat a gos d’atura. O més clarament, de ciutadà passiu i receptor, a ciutadà que es compromet amb l’interès general i es preocupa per donar-hi forma. S’han acabat els temps de desentendre-se’n.

Un altre intel·lectual com Hessel, que també va trencar el silenci, ha sabut trobar la paraula màgica per a la situació: “Indigneu-vos”. I a partir d’aquí s’ha generat un comú denominador en què moltes persones dels milers que van ser a la manifestació de diumenge a Barcelona es troben reflectides. Estem assistint a un moviment ciutadà que expressa un gran reclam a la política. I en part, la indignació contra l’estat de coses també s’està dirigint contra els polítics que han permès que les coses arribin on són. No se’ls pot culpar per la crítica i seria molt arriscat democràticament caure en el victimisme dels polítics. De fet, aquella sorpresa incrèdula de la monarca britànica ha estat compartida per molta gent de la classe política i intel·lectual, que ha mirat cap a un altre costat o ha menystingut la seva capacitat d’incidència en la regularització de la globalització. Ara bé, també hem d’estar atents a no excedir-nos en la seva defenestració, perquè sense política no hi ha democràcia representativa. Els riscos d’una simplificació que porti a culpar els polítics i no confiar en la seva capacitat de reacció no és bona per al bé comú.

Després de l’arribada in extremis al Parlament via helicòpter de les dues màximes autoritats del país estava anunciat que el moviment d’ indignats a Catalunya copsaria l’atenció global. Els tristos fets de les humiliacions i coaccions exercides per una minoria als diputats i diputades van tenir un efecte bumerang doble: d’una banda, han ampliat el suport al moviment de molta gent que no havia anat a la plaça Catalunya i ara ha sortit al carrer, i d’altra banda, els fets de la Ciutadella han determinat un sòlid posicionament contra la violència del moviment i aquest ha guanyat en organització.

La tasca als barris i pobles de reflexió, diàleg i intercanvi és positiva per a la comunitat i el país. Ens hem queixat tant d’excés de consum i pèrdua de valors que ara no hauríem d’estar espantats per una iniciativa de ciutadania conscienciada. Seria bo que la indignació del moviment sobiranista trobés un punt de trobada en aquest moviment, que, entre d’altres, reclama més proximitat i renovació del poder.

Els interrogants sobre el futur estan oberts. Caldrà concretar propostes i caldrà que sectors de la societat civil, l’àmbit acadèmic i els professionals cooperin a articular iniciatives de canvi, sobretot pel que fa al sistema bancari. És paradigmàtic que els bancs espanyols no hagin patit ni tan sols el 10% de retallades en els seus beneficis. Fins al mes de març d’enguany han guanyat 3.714 milions d’euros, només un 4,5% menys que l’any passat.

El món financer té segrestada la política. Aquesta frase de Duran i Lleida explica nítidament la vivència que fins ara s’ha tingut. Mas està disposat a escoltar. Carme Chacón parla de viabilitat. Joan Herrera de frustració. Irònicament, un Felip Puig desorientat, que fa uns dies parlava d’alt nivell de criminalitat en el moviment, ara el felicita.

Els uns i els altres estan canviant el llenguatge i estan començant a assolir el missatge: la democràcia necessita la política renovada que sigui capaç d’integrar els nous reclams col·lectius.