Divines a les masmorres


TU I JO SOM TRES

 

Dimecres, 15 de juny del 2011           ImprimirEnviar aquesta notíciaAugmentar/ Reduir text

 

               Ferran Monegal

No és casualitat que de sis capítols que s’han emès de Dues dones divines (TV-3), en tres les dues grans protagonistes hagin acabat tancades a les masmorres policials com si fossin delinqüents. ¡Ah! És realment lluminós. Aquesta comèdia segueix sent un exercici de pobríssima qualitat argumental, amb errors de calibre en el muntatge de les situacions escèniques. Encara recordem el delirant dia que l’abnegat Lluís Canut va haver de fer una bírria de cameo disfressat d’inspector d’Hisenda, i resulta que el maten immediatament; però al cap d’un moment el veiem aparèixer per la porta tranquil·lament, o sigui, que ni Llàtzer de Betània va ressuscitar amb tanta rapidesa. Aquesta recurrent reclusió deMimí (la Sardà) i de Piluca (la Forqué) a les masmorres demostra clarividència, però mala punteria també. No són les actrius les que s’han de tancar a la garjola, sinó els que han dissenyat aquesta infumable producció. Malgrat que a la web de TV-3 continua penjat un cartell que posa «Gran èxit d’audiència», la veritat és que ha anat perdent audiència constantment i aquesta setmana, que ja no tenia el còmoda coixí de Crackòvia -que sempre deixa uns nivells bàrbars-, ha caigut fins al 7,5% deshare.

 

ANA ROSA, DIPUTADA .- Ha declarat la senyora Quintana, en els seus matins de T-5, que se sent«molt angoixada» per la situació econòmica d’Espanya. Que «no podia dormir i donant-hi voltes i pensant-hi» ha arribat a una conclusió extraordinària: «Que 40 professionals d’aquest país es propugnin per anar al Congrés, i que els posin a les llistes d’una forma lliure i sense cobrar». I va afegir, amb un esperit de servei admirable: «¡Jo m’hi proposo! Jo deixaria de cobrar tres anys dedicada al meu país, gratis». ¡Ah! És una proposta preciosa. Fins i tot interessant. Però si el nom del seu partit serà Essencials Ana Rosa, la proposta es transforma en inquietant.

PAQUIRRÍN .- Castigat pel terrible mal de gota, Paquirrín ha decidit abandonar La isla de los mosquitos (Supervivientes, T-5). Ahir a la matinada ens van emetre, gravada, una nova conversa telefònica amb la seva mare. La Pantoja li deia: «Mi vida, tú serás la playa de todos mis besos»; o sigui, li recitava la primera estrofa del tema Mi pequeño del alma. ¡Ah! L’excitació de Tele 5 és gran. Intenten aconseguir que a la gala de dijous, quan arribi Paquirrín al plató, la seva mare sigui allà.

Una desfilada mar i muntanya


 

UNA PASSAREL·LA ESTIVAL AL COSTAT DEL TIBIDABO

Una desfilada mar i muntanya

Guillermina Baeza va muntar una exhibició amb els biquinis i banyadors que proposa per a aquest estiu per inaugurar les terrasses de l’Hotel La Florida, a Collserola, davant 500 convidats

Dilluns, 13 de juny del 2011             ImprimirEnviar aquesta notíciaAugmentar/ Reduir text

 

Com si es tractés d’un plat mar i muntanya, un pollastre amb llagostins o un conill amb vieires,Guillermina Baeza va cuinar una desfilada de biquinis al costat del Tibidabo en què va presentar la seva col·lecció d’estiu per a aquesta temporada. L’Hotel La Florida, lloc de la cita dijous a la nit, semblava un indret estrany per exhibir les seves noves propostes, però va ser aquesta extravagànciala que va convertir la desfilada en un èxit de convocatòria que va col·lapsar els accessos a l’establiment, ja que va atraure més de 500 convidats. I això, més que unes models en banyador a Collserola, sí que és una raresa en una Barcelona òrfena de saraus com el que va muntar aquesta dissenyadora catalana d’adopció (va néixer en el protectorat del Marroc).

zoomFinal de la desfilada de banyadors de Guillermina Baeza a l'hotel La Florida de Barcelona.

Final de la desfilada de banyadors de Guillermina Baeza a l’hotel La Florida de Barcelona.

La fórmula Baeza va ser audaç, però en temps de crisi ho ha de ser, així que es va unir amb la firma Oenobiol, que ven un complement alimentari que prepara la pell per al sol, i el mateix hotel, que va aprofitar l’acte per inaugurar les seves terrasses, per aconseguir un poder de convocatòria impressionant, tant com les vistes des d’allà a dalt. «Sabia que vindria molta gent», va admetre la dissenyadora després de la desfilada, amb peces inspirades en el Cannes dels anys 60. Només tenia un dubte: el temps. «He resat perquè no plogués». I no va ploure tot i que els núvols van amenaçar de posar a prova la impermeabilitat dels banyadors.

El mar va estar present, encara que molt lluny, com a escenari impagable. Però les models van lluir les noves peces a l’spa, que també és un lloc per moure’s en biquini encara que faci olor de clor i no de salnitre. Com que hi havia tant públic, les noies anaven sortint a la terrassa, on s’acumulava la gent que no va poder seure. S’ha de dir; feia fresca. Entre els convidats, alguns dels quals van arribar en uns Porsche disposats per l’organització, hi havia l’actor Jordi Ríos (el Puyol de Crackòvia) i la seva parella, l’actriu Mònica Pérez; la presentadora Alejandra Prat, embarassada de quatre mesos i mig malgrat que ningú diria que espera el tercer fill, i el seu marit, Juan Manuel Alcaraz; la model i actriuMónica Pont; el secretari tècnic de la secció d’handbol del Barça, Enric Masip; l’exjugador del dream team

Sergi Barjuan i el modista Peter Aedo.

Després va arribar el sopar a l’aire lliure on no van faltar les ostres, que per alguna cosa la cita era una desfilada de biquinis. El mar, llavors sí, gairebé es va poder tocar des de la muntanya.

Vértigo en el PSC


 

Vértigo en el PSC

Mientras el PSC se consume en sus dudas, el PP crece aceleradamente en los feudos socialistas

11/06/2011

Francesc de Carreras

FRANCESC DE CARRERAS

Catedrático de Derecho Constitucional de la UB

En pocos meses, el PSC ha pasado de ser en Catalunya un partido central a quedar bastante arrinconado. Tras las elecciones autonómicas y locales ha perdido la Generalitat, el Ayuntamiento y la Diputación de Barcelona, además de otras piezas menores en las principales zonas industriales. El PSC está reflexionando sobre lo sucedido y ha iniciado un debate que debe culminar en un próximo congreso que aprobará nuevo programa y elegirá nueva dirección.

Cuando un partido sufre una derrota importante sus dirigentes siempre dicen que debe renovarse el programa para sintonizar de nuevo con sus electores. No es cierto y lo saben: lo importante es renovar la dirección, de quiénes la formen se deducirá el programa. Lo que ahora se debate, por tanto, es cuál será el sector predominante en la nueva dirección.

Las principales causas de la debacle parecen ser dos, ambas ligadas a los siete años de gobierno tripartito. En primer lugar, al aliarse con ERC e ICV, dos partidos nacionalistas de izquierda, el PSC quedó encapsulado claramente en este ámbito y nada hizo por mantener un perfil propio; al contrario, intentó superarles acentuando su distancia de los socialistas españoles: “nosotros somos el PSC, no el PSOE”. En segundo lugar, ideologías aparte, el gobierno tripartito dio muestras, en todo momento, de una notoria incompetencia. Cuando un gobierno dice que lo hace bien pero que no sabe comunicar es que lo está haciendo muy mal: la excusa ya la conocemos. Además, se añade ahora una tercera causa: el descrédito del gobierno Zapatero ha afectado también a los malos resultados del PSC.
En efecto, hasta ahora el error del PSC parecía obvio: no sacaba las debidas consecuencias de un dato electoral constante desde los inicios de la democracia, a saber, el PSC siempre ha ganado en las elecciones generales y siempre ha perdido en las autonómicas. Por tanto, cuando se presentaban como PSC perdían, cuando se presentaban como PSOE –con un líder nacional candidato a presidente del Gobierno– ganaban ampliamente. Así pues, dado que el PSC más distanciado del PSOE ha sido el del tripartito, lo que debería hacerse ahora es virar en sentido contrario.

Sin embargo, el PSOE no está en su mejor momento y caben dudas sobre si es ahora es oportuno dar este giro. Ahora bien, mientras el PSC se consume en sus dudas, el PP crece aceleradamente en los feudos electorales socialistas. Quizás cuando los socialistas catalanes acaben de debatir cual es el rumbo a emprender, en Barcelona se repita el fenómeno de Madrid y su entorno con alguna corrección: entre CiU en unas zonas y el PP en otras, el PSC puede quedar relevado como partido central de Catalunya. Este es el vértigo de muchos dirigentes socialistas: una Barcelona convergente y un entorno metropolitano en manos de los populares.

“El 2008 el PSOE no existia, eren les celles de Zapatero”


 

09/06/11  – ANNA BALLBONA

Iolanda Mármol acaba de publicar el llibre “Secretos de campaña” (Laertes)

Iolanda Mármol (Mataró, 1973) és investigadora en comunicació política i ara acaba de publicar el llibre ‘Secretos de campaña’ (Laertes). Ara resident a Madrid, aquesta llicenciada en Ciències de la Informació aporta, en el volum, algunes claus sobre la campanya electoral de les generals del 2008 i el duel entre Zapatero i Rajoy. Una campanya en què, segons defensa, es va activar amb tota força “la seducció del màrqueting” i l’apel·lació a les emocions per sobre dels arguments

Al seu llibre diu que la campanya de les últimes generals va ser la més americanitzada a l’Estat. Per què?

Perquè es basa en les figures de Zapatero i Rajoy. Les marques dels partits gairebé desapareixen i tot l’èmfasi està focalitzat en les seves personalitats. Tota la campanya es construeix a través d’emocions més que d’arguments. La gent cada vegada sent més apatia per la política. Hem vist com cristal·litzava aquesta sensació, per exemple, amb moviments com el 15-M. Els partits tenen una gran dificultat per arribar a aquest nucli de població.

No és paradoxal que amb tantes eines de màrqueting la desafecció sigui creixent?

Perquè hi ha molts motius que la provoquen. La societat està molt cansada i detecta aquestes estratègies, no només dels partits polítics, sinó també de les firmes comercials, que intenten demanar-los només el vot, no l’opinió durant quatre anys. En les últimes eleccions ha pujat molt l’abstenció, sobretot, entre els votants socialistes. El 14% dels vots que ha perdut el PSOE se n’han anat a l’abstenció i un 7%, al vot en blanc.

En les properes generals, com hauria de ser la campanya o com la preveu?

És una aposta arriscada. Si fossin ara, tornarien a ser unes campanyes focalitzades en Rubalcaba i en Rajoy. Al PSOE, la marca els fa perdre vots. Rubalcaba intenta distanciar-se de la imatge de Zapatero, està dient: vull que em conegueu com Alfredo, vol construir una relació molt propera amb el ciutadà. I Rajoy està treballant en la mateixa línia. Li intenten donar un format més espontani. A Rajoy, li va molt bé la marca del PP, perquè té pes com a gestor econòmic.

El debat d’arguments queda de banda?

Sí. Una altra cosa és que, amb el context de crisi, no es pot apel·lar a la il·lusió, com apel·lava el PSOE. Hi ha sentiments que estaran exclosos per si mateixos. No es pot ser tan naïf com va ser Zapatero fa quatre anys. Recorda aquells cartells de “por el pleno empleo”. Guanyarà el PP si aconsegueix capitalitzar tota aquesta gent indignada amb la crisi. I guanyarà Rubalcaba si aconsegueix apuntar-se determinats èxits com ara la sortida de la crisi o la fi d’ETA i sap dir a la gent: “No es resignin a Mariano Rajoy, perquè jo sé que a les enquestes ell no agrada”.

Com es reflota la marca PSOE?

Dependrà molt del que passi a les eleccions del 2012. No és el mateix perdre per 13 punts, que perdre per 2 punts. També dependrà de si hi ha un congrés extraordinari o no. Però una marca es reconstrueix molt també a través d’un lideratge. El gran risc de les campanyes personalistes és aquest. Associes un immens projecte a una persona. Si aquesta persona perd la credibilitat, tot aquell partit s’ensorra. Això és el que ha passat amb Zapatero. El 2008 el PSOE no existia, eren les celles de Zapatero.

Això li podria passar a Mas?

Ells ho han intentat evitar, amb això del govern dels millors. Totes les campanyes tenen un punt de personalització, però hi ha graus. La imatge de Mas ha canviat molt, des que va ser el successor de Pujol fins a un home que ja ha fet la seva travessa pel desert. Aquest canvi d’imatge ha contribuït molt. A més de l’efecte de la crisi que arrossega a totes les eleccions.

Montilla era l’antilíder?

Montilla no transmetia una imatge de líder, mai la va transmetre. Que si no hi hagués hagut crisi potser li hauria anat millor? Segur. Però mai va arribar a comunicar. Aquesta és la clau que té Rubalcaba a la butxaca. A banda d’una persona intel·ligent, és un comunicador nat. Ell no va a una roda de premsa a contestar preguntes. Ell va a col·locar els seus missatges. I això és la comunicació política.

La puñalada republicana


 

Ni un solo líder de ERC ha basado su reino en la sólida contundencia de la guillotina

07/06/2011

Pilar Rahola

PILAR RAHOLA

Como si fuera un homenaje al mito, Saturno cabalga por la historia de ERC devorando a todos los hijos. El viejo partido ha tenido una tendencia tan aguda al canibalismo, que no hay un solo líder de ERC que no haya basado su reino en la sólida contundencia de la guillotina. Ni siquiera en las épocas gloriosas de Macià y Companys. Y, después de la hibernación de Barrera, cuando ERC reapareció en escena, el relato de cada etapa es la crónica implacable de una decapitación. Colom conspiró hábilmente para hacerse con un partido que había caído en manos de un exótico Hortalà, y rodó la primera cabeza. Después Carod y Puigcercós tejieron una tupida telaraña de maledicencias, juego sucio y lucha descarnada que acabó con la cabeza del emblemático Colom rodando por la calle Villarroel. Pero mientras ambos conspiraban contra Colom, también preparaban sus propias estrategias con el fin de cortarse mutuamente la cabeza, y no había día que no se miraran de reojo mientras desafiaban al común contrincante. Mientras Carod despreciaba a Colom delante de todos los amiguitos de la prensa que le reían las gracias, aprovechaba para despotricar contra su aliado Puigcercós, a quien sólo daba el beneficio de la unión táctica. Y, por supuesto, Puigcercós hacía lo propio, pero en versión menos depurada. Es decir, el bonito edificio de ERC parecía una casa de citas, donde todo el mundo se miraba de reojo y nadie era amigo del otro. O peor todavía, parecía una reescritura de La punyalada de Vayreda, pero con más acritud. Toda la historia de ERC es la historia de una gran conspiración, una especie de huracán permanente que ha ido llevándose, uno tras otro, a todos los líderes que han llegado al poder. Y Carod-Rovira no podía ser distinto, dado que después de cortarle la cabeza a Colom sólo quedaban en escena los dos reyecitos, él y Puigcercós, cada uno coreado por su corte de pelotas. Y la cabeza de Carod también rodó.

Ahora se ha ido con un vacuo intento de hacerlo por la puerta grande, pero todo el mundo sabe que había perdido el poder, que Puigcercós lo había derrotado y que en la republicana ERC sólo tiene cabida un rey.

La ironía del destino, sin embargo, se guardó la última jugada e incluso el rey Sol Puigcercós ha caído, esta vez decapitado por la guillotina más afilada de todas, la de los votos. ¿Motivos para esta tozuda tendencia saturniana? Tal vez un exceso considerable de mesianismo, un festival de egos desmesurado y una cultura extraparlamentaria adquirida en las épocas de la clandestinidad y nunca superada. A ERC le sobran mesías y le faltan estadistas, le sobra egolatría y le falta política. Si añadimos los dos tripartitos con la pésima aportación de ERC, la caída es completa. Bis repetita, pues, que diría el clásico, mirando a la cabeza de Carod. Al fin y al cabo, no cabe olvidar que la guillotina fue un invento republicano.

Un supervivent nat


 

EN PRIMERA PERSONA

Un supervivent nat

IU FORN          

06/06/2011

Un supervivent nat             

A la fase 1 vaig dir que el gran resultat a BCN, consistent a perdre només 2 dels 4 regidors, tampoc no era cap impediment perquè jo fos el nou líder del partit. Com que la paraula èxit no és la que defineix millor la resposta obtinguda, vaig passar a la fase 2. Aquí vaig argumentar que el nou líder del partit havia de ser algú que no estigués vinculat amb cap dels dos governs tripartits de la Generalitat. Vaja, com dient…, oi? El problema és que tots els vinculats a governs tripartits van pillar la meva intenció a la primera i van dir-me que sí, que d’acord, però que el concepte “participació en governs tripartits” incloïa també els municipals, sobretot el de BCN. “Vaja, que en són d’hàbils”, vaig pensar jo. “M’han vist el truc a la primera”. I llavors va ser el moment de passar a la tercera fase. Aquesta, ja ho veurà, és molt elaborada. Consisteix en el fet que aquí ha de plegar tu, tot, tothom. Tots els que hem tingut responsabilitats a Esquerra en els darrers anys, au, cap a casa. Foc nou. Ei, i jo el primer.

Ara bé, si el nou líder necessités un suport ferm, sincer i sòlid, allà ens tindrà als de la Federació de BCN per al que faci falta, no cal dir-ho. I, qui som la Federació de BCN? Permeti’m que em presenti: hola, què tal, sóc en Jordi Portabella i com a líder de la Federació de BCN proposo que jo no, però que la meva mà dreta, Oriol Amorós, sí que formi part del nucli dur de la nova direcció d’Esquerra. Què, genial, oi? Com si fos tan fàcil prendre’m a mi la posició…

Paris Hilton visita el ‘paddock’ de Montmeló


 

 

 

Deportes

La madrina del equipo Blusens acude para apoyar a sus pilotos españoles Maverick Viñales y Sergio Gadea

Deportes | 05/06/2011

Montmeló (Barcelona). (EFE).- La celebridad estadounidense Paris Hilton ha acudido hoy al circuito de Montmeló para apoyar a los españoles Maverick Viñales y Sergio Gadea, los dos pilotos de la escudería de 125cc a la que da nombre, Blusens by Paris Hilton Racing, y se ha convertido en la auténtica estrella del ‘paddock’.

La estadounidense ha desfilado todo su glamour por el GP de Catalunya, cuyo público se ha entregado totalmente a esta personalidad polifacética que mueve pasiones. “Me encanta Barcelona”, se la ha escuchado decir entre la multitud de aficionados que la rodeaban al dirigirse hacia la parrilla de salida.

Y es que centenares de aficionados se han agolpado delante del ‘motorhome’ de su escudería a la espera de fotografiar o simplemente ver a Paris Hilton, que pese al agobio de los fans se ha mostrado amable y accesibles con ellos.

Paris ha sido Paris. Se la ha visto vestida con los colores y emblemas de su escudería -que también tiene como patrocinador a la discoteca Pachá- con grandes gafas de sol y sin que nadie le hiciera sombra, ni siquiera las modelos que se pasean por el paddock ligeras de ropa, a pesar de que el sol se ha resistido a salir.

Paris -modelo, actriz, cantante y dueña de esta escudería, entre muchas otras cosas- se ha dirigido hasta la parrilla para fundirse en un abrazo con Maverick Viñales, uno de sus pilotos.

El jovencísimo Viñales -de 16 años- está siendo una de las grandes revelaciones de la temporada en la pequeña cilindrada, puesto que consiguió ganar el último GP de Le Mans (Francia), y obtuvo ayer el tercer mejor tiempo en los entrenamientos libres.

Este triunfo parece haber motivado a la patrona, ya que por primera vez ha asistido a un Gran Premio del mundial de motociclismo, y el lugar escogido ha sido el de Catalunya.

La neoyorquina ha seguido la carrera y la progresión de sus pilotos desde el ‘pit lane’, una posición privilegiada para una celebridad como ella.
Mientras, la joven estadounidense ha estado twitteando a sus millones de seguidores (cuenta con más de cuatro millones de seguidores) con mensajes como: “MotoGP es extraordinario. !En la parrilla, viendo a mi equipo¡ !Es muy divertido! Mi piloto Maverick está en primer posición cuando quedan 17 vuelta. ¡Enorme!”.

En un segundo plano han quedado el resto de personalidades del ‘paddock’, entre los que se ha podido ver al futbolista del FC Barcelona Xavi Herández, y al gimnasta y medallista olímpico Gervasio Deferr.

És una subtil forma de censura?


 

                                    IU FORN                                   

 04/06/2011

Fa dies que circula un manifest en contra de les compareixences públiques sense preguntes. És una iniciativa tan lloable com condemnada al fracàs. L’única forma d’acabar amb aquesta pràctica cada cop més estesa és tirar pel dret. El dia que cap mitjà (però ni un) informi ni un sol segon (però ni un) de cap compareixença sense preguntes, no es preocupi vostè que acceptaran preguntes i, si cal, ens convidaran a croissantets.

Passa igual amb les realitzacions que els partits fan dels seus actes. Ja ho sap, és aquell rètol que apareix, sobretot en mítings o congressos, que diu “realització del PSOE”… bé, o del PP, o de CiU, o de qui sigui. I el que vol dir és que és el partit qui serveix les imatges als periodistes ja editades amb els plans que el partit decideix donar.

Per exemple, el Telenotícies migdia de dissabte passat va informar-nos de la reunió del comitè federal del PSOE. Era el primer gran acte després de l’enrenou Rubalcaba-Chacón-primàries. En un moment donat del discurs de ZP, l’encara president es refereix a Carme Chacón. La reacció de la ministra, el gest, la cara, era notícia, però la persona del partit encarregada de decidir el que vèiem va considerar que no l’havíem de veure a ella sinó als assistents. I, naturalment, els vam veure a ells. L’editor de l’informatiu, Joan Carles Peris, va aprofitar per destacar-ho a manera de denúncia. Naturalment ni ha passat res ni passarà res. Fins al dia que ningú ofereixi imatges realitzades per un partit.

Però ara ve la torna. Diumenge TV3 no va oferir-nos ni una sola imatge de la celebració del Barça a Canaletes. Dels incidents sí, però de la festa no. ¿Potser va ser perquè aquesta cadena organitzava la seva pròpia celebració en un altre lloc? Per tant, quan d’aquí uns anys algú busqui imatges de Canaletes el dia de la quarta Lliga de Campions del Barça… bé, haurà de posar un pla de Carme Chacón.

Amb els pits enlaire a l’informatiu


Amb els pits enlaire a l’informatiu

 03/06/2011    Monica Planas

Dimecres a Telecinco Pedro Piqueras donava pas a una notícia de primer ordre. Poca broma perquè la informació era de les llargues de l’informatiu i demanava temps per aprofundir-hi periodísticament. Piqueras informava tots els espectadors que sortia a la venda un nou model de Wonderbra. A partir d’aquí l’informatiu de Telecinco cobria tot el desplegament de campanya que havia fet l’empresa de sostenidors com si fos un publireportatge. A cada pla sortia diverses vegades el nom de l’empresa. Mostraven les models, amb samarreta ajustada i lluint una bona davantera (s’entén que gràcies a l’ajut del nou Wonderbra), que es passejaven en sidecar pels carrers. Després, ja sense samarreta, les noies ensenyaven el model de sostenidors mentre la veu en off explicava les excel·lències de les novetats de la temporada: són color carn i així no transparenten a través de la roba. Irrefutablement un fet diferencial que ningú no havia vist mai abans. Si les nostres àvies haguessin vist una revolució com aquesta en la roba interior s’haurien arrencat la faixa de l’alegria. El color carn no l’havíem vist mai fins ara en calces i sostenidors. Val la pena, per una innovació com aquesta, incloure el publireportatge en un informatiu, perquè salta a la vista que la nova aposta de Wonderbra canviarà el paper de la dona en la nostra societat de manera definitiva.

L’altre fet diferencial que inclou la nova peça íntima és que no té blondes ni llaços i així no fan relleu sota la roba. Una altra revolució en el món de la llenceria que marcarà un abans i un després en les tendències estilístiques. No entenc com ningú no hi havia pensat abans. Sort de Piqueras, que se’n recorda de les dones, i ens manté al cas gràcies als avançats serveis informatius de Telecinco. Deu ser per aquest progressisme, per aquests plantejaments tan rigorosos, pel criteri purament periodístic, que poden presumir de ser líders dels informatius de les cadenes comercials.

El honor del pepino


 

Al pepino (español) lo acusó una ministra hamburguesa

03/06/2011

MONTSERRAT DOMÍNGUEZ    Montserrat Domínguez

 

Gazpacho andaluz, ensalada danesa de pepino con azúcar y vinagre, sándwiches de pepino británicos para acompañar el té, el cacik turco, la ensalada alemana con pepino y leche, la escandinava con nata y eneldo, el tzatziki griego, un tabouli libanés… Aunque surquemos los mares, desde Asia hasta América, es difícil encontrar un país que no tenga en su gastronomía un plato básico elaborado gracias al humilde pepino.

Al pepino (español) lo acusó una ministra hamburguesa de ser el causante de la variante letal de la bacteria E. coli que tiene ingresados a más de un millar de europeos, y que ha provocado una veintena de muertos. Como hemos aprendido de la realidad y de los thrillers, los políticos actúan en estos casos como los policías y fiscales en apuros: a falta de culpables, buscan un chivo expiatorio que ofrecer a la opinión pública para ganar tiempo. Y el honor del pepino almeriense y malagueño, y por extensión de toda la producción de hortalizas española, ha quedado seriamente dañado. Por eso, aunque la UE levanta las restricciones, Rusia o Ucrania mantienen la prohibición de importar verduras frescas europeas, que amenaza con extenderse a más países importadores, como los del golfo Pérsico.

No les falta razón en un aspecto: hasta que Alemania logre averiguar dónde se produjo el extraño salto de la bacteria a las verduras, seguiremos viviendo la zozobra de una crisis alimentaria. Y aunque los productores españoles protesten y el Gobierno exija compensaciones a Europa, el problema sigue estando ahí, y seguirá afectándonos en tanto en cuanto el CSI y los Grissom germánicos no den con el origen de la infección.

Aliñado con aceite de oliva, Mariano Rajoy, Esperanza Aguirre, María Dolores de Cospedal y una embarazada Soraya Sáenz de Santamaría comieron pepino ante las teles. Luego Rajoy arremetió contra el Gobierno, al que acusó de haber actuado tarde y mal. Más tarde supimos que ninguno de los consejeros de Sanidad del PP (en funciones, pero menos que sus colegas del PSOE) acuden a la cita del Consejo Interterritorial de Salud convocado por la ministra Leire Pajín, entre otras cosas para tratar de las alarmas pepiniles. ¿Cómo se come este plato? La acción mediática, la crítica feroz al adversario y la ausencia a la hora de tomar decisiones ligan mal, pero es una receta reveladora de la táctica que Rajoy piensa aplicar desde el recién ganado poder territorial del PP.

Sólo así puede interpretarse el anuncio que hizo el líder popular de una auditoría en las administraciones públicas que pasarán a manos del PP en las próximas semanas. Alimentar las dudas sobre un déficit oculto, amparados en el striptease que hizo el Gobierno catalán, ensombrece la gestión de los socialistas, y eso lo beneficia políticamente. Pero también incrementa el riesgo de la actitud de los mercados internacionales sobre nuestra economía: a ellos sí que les importan un pepino las cuitas preelectorales hispanas.

Y Rajoy habló
Durante una hora larga, Rajoy contestó a la prensa por primera vez este año. También Chacón al renunciar a las primarias. Las quejas de las asociaciones de periodistas por las comparecencias sin preguntas tienen resultados. Esperemos que los debates preelectorales sigan ese principio: la máxima transparencia mediática. A los políticos siempre les queda la carta de no responder preguntas incómodas: en eso son auténticos maestros.

Sexismo francés
El caso Strauss-Kahn provoca una reacción en cadena: la política y prensa gala –acusadas por la anglosajona de tolerar no sólo vaivenes sentimentales, sino delitos sexuales– está explotando con graves acusaciones sobre la actuación de ex ministros y altos cargos. No sólo las víctimas denuncian: se resquebraja la sensación de impunidad que permite a algunos poderosos actuar sin freno.

Pepinos europeos
Estrasburgo altera el orden del día para incluir los pepinos la próxima semana: llega un debate clave, el de las perspectivas financieras a partir del 2014, una batalla en toda regla, porque los gobiernos se niegan a aumentar los presupuestos más de un 1%. El gasto administrativo ha de reducirse: a ver si la controversia sobre los coches oficiales en nuestros ayuntamientos cala en los usos y costumbres de los funcionarios de la UE.

0  comentarios