LA RECERCA DE LA FELICITAT


 

Els marits possessius tendeixen a reaccionar predictiblement quan la seva esposa els anuncia que es divorcia: primer posen cara de sorpresa, després neguen els fets, tot seguit amenacen amb no signar els papers i, finalment, intenten fer-li creure que la separació l’enfonsarà econòmicament a ella ja que, sense ell, la dona no és res.

Després de la massiva manifestació de l’11 de Setembre on una part important dels catalans va expressar el seu desig de demanar el divorci d’Espanya, la reacció de la maquinària espanyola està seguint el guió predictible dels marits possessius.

Primer, la sorpresa. El silenci inicial i el boicot dels polítics espanyols a la conferència que el president Artur Mas va fer a Madrid demostra que els va agafar amb el pas canviat. Mas va argumentar que els catalans els hem intentat explicar durant 30 anys que no estàvem còmodes i les respostes han estat la negativa, el menyspreu, la indiferència i l’insult. I ara posen cara de sorpresa!

Després del desconcert inicial, la negació. Primer diuen que no hi havia tants manifestants perquè els 6 milions de catalans que no es van manifestar (entre els que hi sóc jo) tots són espanyolistes. Després explicaran que els que hi van anar, ho van fer enganyats per un pèrfid aparell propagandístic nazionalista (i ressaltaran la z) que intenta desviar l’atenció de la crisi. Diran que el dèficit és mentida, que el dèficit de Madrid i Balears és superior al català, i que no només Catalunya no està maltractada sinó que és deslleial ja que està demanant uns 5.000 milions al fons de rescat espanyol. El què no explicaran, però, és que aquests 5.000 milions que Espanya li prestarà (i no pas regalarà) a Catalunya queden petits al costat dels 300.000 milions d’euros que Catalunya ha regalat (i no pas prestat) a Espanya durant els darrers 30 anys. I no hauran entès res.

Aleshores passaran a la justificació: tot el què han fet ho han fet perquè Catalunya és Espanya i hi ha una constitució! Les escoles catalanes han d’ensenyar en espanyol (i no pas en suec) perquè Catalunya és Espanya i la constitució diu que a Espanya els nens tenen dret a ser ensenyats en Espanyol. I és veritat. Però clar, si el que volem no ho podem tenir perquè formem part d’Espanya, només hi ha una solució, no?

El següent pas serà negar-se a concedir la separació. Però com que en una democràcia és molt difícil negar-se a acceptar la voluntat de la majoria, diran que al referèndum haurien de votar tots els espanyols! I és que hi ha qui pensa que Catalunya i els catalans som propietat d’Espanya i que, per tant, la decisió l’han de prendre tots els espanyols. En països on les dones són propietat dels homes, elles no es poden separar sense l’aprovació dels marits. Però en els països lliures, democràtics i moderns, la dona que vol el divorci no necessita l’aprovació de ningú. Per tant, tal com va dir el seleccionador Vicente Del Bosque, el futur de Catalunya està en mans dels catalans. I si els catalans volem la independència de forma majoritària (i encara està per veure si aquesta majoria existeix a les urnes), la tindrem. Digui el què digui la constitució Espanyola. Digui el que digui la gent d’Alcorcón.

I finalment, vindrà la batalla psicològica: intentaran fer-nos veure que nosaltres, sense ells, no valem res. Intentaran explicar que tot el que tenim és gràcies a Espanya, la seva marca, la seva immaculada reputació internacional i la seva extraordinària generositat. Ens diran que el nostre principal mercat és Espanya i que si ells no compren cava, les nostres empreses s’arruinaran. Ens diran que si marxem, ens faran fora de l’Euro i de la UE i que impediran que mai no siguem europeus. I que sense ells i sense Europa serem més pobres que Xipre (per cert, l’il.luminat que va dir això hauria de saber que el PIB per càpita de Xipre és un 81% més elevat que el d’Extremadura!)

Ens diran que haurem d’assumir la part proporcional del deute de l’estat Espanyol (80% del PIB) i que, sumat al 20% que ja té la Generalitat, tindrem un deute insostenible del 100% del PIB. Diran que fora d’Espanya, Catalunya mai no tindrà finançament (ignorant que Catalunya no té finançament ara tot i que ara està dins d’Espanya). I que el deute de la Generalitat és bo escombraria i que, per tant, si Catalunya fos independent, encara ho seria més.

I tot això serà només per fer-nos entrar por al cos. Els suposats estudis que estimaran “amb precisió” que el PIB català caurà en un 10%, 30% o 60% seran tots una monumental farsa. Cap d’aquests estudis tindrà cap credibilitat perquè sense saber com serà el procés, si hi haurà boicots, en quines condicions quedarem dins d’Europa, on anirà a parar la part que els catalans hem dipositat al FMI o al BCE, etc és impossible saber quins seran els costos i els beneficis. És veritat que nosaltres tenim cava i que ells ens poden boicotejar. Però ells tenen Rioja i nosaltres ens hi podem tornar. Amenaçar amb la sortida de l’euro o la UE quan no hi ha cap llei que ho digui és una amenaça que no té cap credibilitat. I quan Espanya diu que els seus socis i amics ens faran fora d’Europa, està anant un farol: Espanya no té ni els amics ni el suport internacional del què es vanagloria. I si no, que recordin que quan Argentina va expropiar Repsol tot violant les lleis internacionals, Europa no va moure ni un dit per defensar Espanya i el govern de Rajoy es va quedar sol.

I els que diuen que haurem d’assumir la proporció del deute espanyol que recordin que aquest deute l’ha signat el govern espanyol i es ell qui l’ha de tornar. El que és segur és que si som part d’Espanya, aleshores sí que som corresponsables del deute del govern espanyol. Si no ho som, aleshores ja ho veurem. Si ens volen passar la factura pel 16% del total corresponent a la població de Catalunya a nosaltres, que truquin a l’ambaixada catalana i, si el divorci és amistós, en parlarem. Parlarem del deute, i de la proporció de diners que el Banco de Espanya té dipositats al BCE i de l’or que Espanya té al Fons Monetari Internacional, i d’AENA i altres empreses públiques espanyoles, i de l’hipòdromo de la Zarzuela i de tot el que faci falta. I si no és amistós i parlen de boicots, amenaces i d’expulsions d’Europa, aleshores es menjaran el deute amb patates perquè l’únic responsable del deute és el govern d’Espanya.

Resumint, després de la manifestació del dia 11, comença una batalla mediàtica i política que intentarà ficar-nos la por al cos. Es diran mentides i s’exagerarà. I se’ns insultarà i menystindrà. Ara bé, quan més virulenta sigui la campanya, quan menys intel.ligents i més testiculars siguin els arguments, quan més ens insultin i quan més ens denigrin, més quedarà palesa la seva desesperació.

La nostra reacció davant dels insults i les campanyes de la por ha de ser la serenor, la generositat i la fermesa.

Serenor perquè, per més que bramin, la riquesa de les nacions no la determinen els veïns. La nostra riquesa dependrà de la nostra competitivitat, del nostre sistema educatiu, de la nostra intel·ligència, de la nostra capacitat de fer coses ben fetes i de les nostres ganes de llevar-nos ben d’hora ben d’hora.

Generositat, perquè a tothom ha de tenir ben clar que a Catalunya serà ben tractat, pensi el que pensi, parli la llengua que parli i s’hagi posicionat com s’hagi posicionat en el passat. Catalunya serà un país de llibertats on no hi haurà llistes negres o persecucions i on tots els ciutadans (i emfatizo la paraula ciutadans) i totes les llengües seran respectats.

I finalment, fermesa. De la mateixa manera que serem generosos, serem ferms i defensarem amb il·lusió, arguments i vots, el nostre dret a la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat.

INDEPENDENCIA YA


 

Manifestació de protesta a Catalunya Agrega una preocupació per a Espanya

David Ramos / Getty Images

Una multitud de manifestants agitaven a ratlles grogues i vermelles banderes catalanes i cartells que demanen la independència a Barcelona el dimarts.

Per RAPHAEL MINDER
 

BARCELONA – dia nacional de Catalunya va esdevenir una manifestació separatista enorme dimarts, presentant un nou desafiament al primer ministre Mariano Rajoy en el seu intent de forçar les regions espanyoles per promulgar dràstiques retallades pressupostàries.

 

Ampliar aquesta imatge

Emilio Morenatti / Associated Press

Catalunya, una regió econòmicament important, ha estat durament colpejada pels creixents problemes recessió i muntatge fiscals a Espanya. La reunió a Barcelona dimarts, que s’havia de celebrar el dia nacional de Catalunya, va esdevenir una manifestació separatista massiva.

Ni més ni menys que 1,5 milions de persones van prendre el centre de Barcelona, ​​a les 6 pm Els manifestants, molts dels quals havien viatjat des d’altres parts de Catalunya, va saludar amb la mà a ratlles grogues i vermelles banderes catalanes i pancartes exigint la independència.

Organitzada sota el lema “Catalunya, Estat de Nova europeu”, va ser la manifestació que el senyor Rajoy està considerant la possibilitat de buscar l’ajuda d’un nou programa de compra de bons que el Banc Central Europeu van acordar la setmana passada.

Dimarts, el Sr Rajoy se li va donar una raó per dubtar del seu homòleg finlandès, Jyrki Katainen, qui va suggerir en una visita a Madrid que Espanya ha d’evitar tocar l’oferta del banc central. Sr Katainen també va advertir que Finlàndia podria exigir que Espanya adopti més mesures “concretes” en termes d’equilibrar el seu pressupost a canvi d’acceptar l’ajuda addicional per a Espanya.

En efecte, els inversors segueixen preocupats que Espanya no complirà els objectius de dèficit pressupostari enmig d’una profunda recessió i els creixents problemes fiscals dels governs regionals, que representen al voltant del 40 per cent de la despesa pública a Espanya.

Catalunya ha estat en la primera línia de la crisi, amb els seus problemes agreujats per la recent rebaixa de qualificació creditícia que l’han exclòs dels mercats de deute. El mes passat, Catalunya sol · licitada 5 € mil milions, o al voltant de $ 6,4 mil milions, a partir d’un fons d’emergència € 18000000000 establert per Madrid per ajudar a les regions de servei dels seus deutes i pagar als proveïdors d’atenció de salut i altres serveis bàsics.

La crisi de finançament ha afegit combustible a la demanda de llarga data de Catalunya a Madrid per atorgar major autonomia fiscal i reduir la seva contribució a un sistema nacional que redistribueix alguns ingressos fiscals a les regions més pobres d’Espanya.

“És absurd que ara han de demanar al govern de Madrid que ens prestin diners que hauria d’haver estat la nostra per utilitzar en el primer lloc”, va dir Luis Planagumà, que estava entre un grup d’uns 1.500 manifestants de Santa Pau, que havia viatjat gairebé dues hores en autobús per unir-se a la manifestació.

Amb 7,5 milions d’habitants al nord-est d’Espanya, Catalunya representa el 16 per cent de la població nacional i el 19 per cent del producte intern brut, donant-li una economia de la mida de Portugal. € Catalunya de 42 milions de dòlars de deute, però, és amb molt el més gran entre les regions espanyoles.

Problemes fiscals de Catalunya ha portat al seu govern regional per fer alguns dels talls més profunds pressupostaris a Espanya, particularment en salut i educació, per reduir el dèficit del 3,7 per cent del producte regional brut l’any passat fins al límit del 1,5 per cent fixat pel govern del senyor Rajoy per aquest any.

Artur Mas, líder de Catalunya, no va participar en el míting Dimarts, però va dir que dóna suport plenament les demandes dels manifestants. “Mai abans ha estat tan a prop de Catalunya a plenitud nacional”, va dir en la nit.

Abans d’una reunió amb el Sr Mas el 20 de setembre, el Sr Rajoy ha intentat restar importància a l’impuls separatista. Dimarts, va fer una crida als catalans a centrar-se en la superació de la crisi econòmica. “El desafiament avui per Catalunya, altres regions i el conjunt d’Espanya és créixer i crear ocupació”, va dir Rajoy.

Però qui era la Ramoneta?


 

Jordi Pujol és un gran especialista en la promoció de figures femenines: primer van ser la Juani, la Jenifer, ara la Ramoneta…

 

Màrius Serra

MÀRIUS SERRA

Escritor y enigmista

Una enigmàtica Ramoneta és la protagonista de l’avantmatx del proper Onze de Setembre. Aquest agost Enric González va entrevistar Quim Monzó a Jotdown. En un moment de la llarga i esplèndida conversa Monzó diu que la gent de Convergència són uns paios que sempre fan la puta i la Ramoneta. Com que l’entrevista es publica en castellà, González opta per traduir l’expressió de manera prou eficaç, tot esquivant el carregós mareig de la perdiu i altres solucions gastades: “Unos tíos que siempre tienen el pie en dos zapatos”. Aquest cap de setmana, entrevistat a Presència, Jordi Pujol entoma l’opinió de Monzó i replica: “S’ha acabat fer la puta i la Ramoneta”. La majoria de mitjans espanyols prescindeix de la subtil perícia verbal demostrada per Enric González i opta per la traducció literal. La transcripció de les paraules de Pujol, doncs, projecta la noble Ramoneta als titulars dels mitjans escrits, audiovisuals, digitals, blogs i altres regions de la monolingüe Forumlàndia espanyola. Pujol és un gran especialista en la promoció de figures femenines: la Juani, la Jenifer, ara la Ramoneta… Aquesta vegada, la dualitat que desprén la frase feta alimentarà moltes columnes d’anàlisi sobre l’actitud que pot tenir l’actual Govern de Catalunya, amb el president Mas al capdavant. Fer la puta i la Ramoneta remet a dualitats tan catalanes com el seny i la rauxa, nedar i guardar la roba o tirar la pedra i amagar la mà. L’activitat professional de la primera fins i tot fa pensar en aquella Catalunya que va retratar Narcís Oller, amb la senyora oficial al passeig de Gràcia i la querida al carrer d’Aribau. Vázquez Montalbán va definir aquesta dualitat tan nostrada d’una manera sintètica: “Puta de nit, Ramoneta de dia”.
Putes rai. N’hi hagut, n’hi ha i n’hi haurà pertot, però qui cony era la Ramoneta dels trons? Una fidel esposa que de nit es transformava en cupletista? La simbòlica protagonista de la novel·la de Montserrat Roig Ramona, adéu? La sòsies catalana de la Ramona immortalitzada per Louis Armstrong? L’àvia dels Ramones? Ningú no ho sap del cert, però això no impedeix que un erudit com Joan Coromines hi digui la seva. Al seu fascinant Diccionari Etimològic, situa la Ramoneta a l’entrada de la paraula ram, però també estableix que ramamiot, ramonet, ramoneta i ramonejar no són derivats catalans, sinó manlleus vulgars del francès (a través del rossellonès i l’empordanès) ramonner (escurar xemeneies). Els escura-xemeneies gavatxos (ramonneurs) serien, doncs, els presumptes avantpassats de l’ara famosa Ramoneta.
Si fer la puta i la Ramoneta equival a jugar amb foc, deixar de fer-ho seria fer foc nou. Més clar, l’aigua.