El PSC en terra de ningú


 

 

El PSC en terra de ningú

Francesc de Carreras

FRANCESC DE CARRERAS

Catedrático de Derecho Constitucional de la UAB

El federalisme no és una cosa nova en el PSC. Aquesta tendència arrenca, almenys, des de mitjan anys vuitanta quan Pasqual Maragall va encarregar a un grup d’especialistes un dictamen per determinar el futur de l’Estat de les autonomies que, poc després va donar lloc al llibre Informe sobre las autonomias, els autors del qual van ser els professors Tornos, Aja, Font, Perulles i Albertí (Civitas, Madrid, 1988). S’hi proposava l’evolució cap a un model federal amb forta influència alemanya. Al cap de poc temps, el seu esquema bàsic va ser adoptat per un ampli sector de la direcció del PSC.
En els pactes autonòmics subscrits pel PSOE i el PP el 1992, amb l’objectiu d’establir una igualtat substancial d’institucions i competències entre totes les comunitats autònomes, va ser molt present la línia doctrinal continguda al llibre esmentat. Mitjançant aquests pactes, els dos grans partits estatals es van posar bàsicament d’acord a desenvolupar l’Estat de les autonomies en sentit federal. Primer, atribuir totes les competències constitucionalment possibles a les comunitats; segon, trobar la vies per integrar la voluntat de les comunitats a les institucions estatals. El primer es va acabar puntualment entre els anys 2001 i el 2002. El segon va quedar, en l’essencial, pendent, i així continua encara.
Dos factors van impedir que tal integració es dugués a terme. Per una banda, el segon Govern Aznar va frenar el procés; per una altra, el projecte federal del PSOE, plasmat durant aquests anys, de forma detallada, en diversos documents, es va deixar de banda a causa del compromís de Rodríguez Zapatero amb Maragall i ERC per elaborar un nou Estatut que anava en direcció contrària al model federal configurat fins aleshores. La sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut, que tan mala acollida va tenir entre els polítics catalans, socialistes inclosos, va ser un bany de realisme que, afortunadament, va posar les coses al seu lloc: de nou es podia emprendre la via federal i recórrer l’escàs tram que quedava per culminar l’Estat de les autonomies. Però la prioritat donada a la crisi econòmica ho va impedir. En total, s’han perdut dotze anys.
Mentrestant, CiU decideix emprendre un camí sense sortida: el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Sabien que conduiria al fracàs i precisament per això el van plantejar. El nou pas era l’Estat propi, és a dir, la independència i la separació d’Espanya. En aquest procés ens trobem ara.
Podia pensar-se que el PSC, després de l’elecció de Pere Navarro com a primer secretari, retornaria al camí federal que en el seu moment va abandonar Pasqual Maragall. Però no ha estat així. Tot i que Pere Navarro es proclami partidari d’un Estat federal, en una conferència recent s’ha inventat un model inèdit en el qual criden l’atenció dues autèntiques perles: l’aposta pel federalisme dual i el dret a decidir.
El federalisme dual era el propi dels Estats liberals vuitcentistes, en concret el model dels EUA. Consisteix en considerar que els estats membres i l’Estat central funcionen com esferes de poder separades, sense cap interferència. Si això va ser així en altres temps, va fer fallida definitivament a partir del 1945 a causa del gran augment de funcions estatals que va acumular el nou Estat Social. Per desenvolupar els principis d’igualtat i solidaritat, especialment en matèries socials, el federalisme dual no servia i per això es va donar pas al federalisme cooperatiu basat en les relacions intergovernamentals. Sorprenentment, a començaments del segle XXI, un partit socialista -precisament un partit socialista!- creu que el federalisme dual és la solució, ignorant les necessitats del welfare state.
Pel que fa a incloure a la Constitució l’anomenat dret a decidir -un terme inventat en l’època Ibarretxe per evitar denominar-lo dret a l’autodeterminació- suposo que els socialistes catalans saben que en un temps les úniques constitucions que incloïen un precepte semblant van ser les de l’URSS i Iugoslàvia, i així van acabar. En l’actualitat, sembla que només està inclòs a la constitució d’Etiòpia i, per a un supòsit concret, en la del Sudan. Això és el que afirma, si més no, el conegut especialis-ta en la matèria George Anderson, continuador de la prestigiosa escola de K. C. Wheare i R. L. Watts, al seu llibre Una introducció al federalisme, editat el 2008 per Marcial Pons i per l’Institut d’Estudis Autonòmics-Generalitat de Catalunya, en respectives versions castellana i catalana (pp. 103-104 i 102-103). Pero no crec que aquestes referències internacionals -Etiòpia i Sudan- afegeixin arguments convincents a l’opció dels socialistes catalans.
On va el PSC amb aquesta reforma de la Constitució alternativa a la independència? Sembla un arranjament de circumstàncies encara que té una aroma confederal. El PSOE ja ha comunicat el seu desacord. Però endavant: uns quants diputats catalans, sols i aïllats en el Congrés, sense més suports. No és seriós ni creïble: és el risc de situar-se en terra de ningú per quedar bé amb tothom.

Democràcia, antídot de l’hostilitat


 

Schmitt: la finalitat de l’acció política (i bèl·lica) és desarmar l’enemic, fer que es rendeixi davant l’opositor

Antoni Puigverd

ANTONI PUIGVERD

 

La frase d’Aznar (“España sólo podría romperse si Catalunya sufriera antes su propia ruptura como sociedad”) té, malgrat el tremendisme, una virtut. Defineix desacomplexadament l’ètica que ell proposa com a resposta a les aspiracions d’una part substancial de la ciutadania catalana: l’amenaça ètnica.
Aznar no és un qualsevol. No és un eurodiputat escalfant-se en una tertúlia de matinada. Ha estat cap de govern. És l’autoritat moral del PP i el seu principal fautor d’ideologia. Va recrear el partit de Fraga: li va donar consistència ideològica, li va inocular una moral de combat que ha acabat esclafant el partit socialista i l’esquerra cultural, hegemòniques des de l’agonia de Franco. Aznar es va apoderar de les banderes de la llibertat (lluita contra el terrorisme basc) i del progrés (capitalisme popular). Va ser el primer líder que va abandonar el consens, mite fundacional de la democràcia espanyola, per abraçar l’estratègia amic-enemic. I cal no oblidar que, per a Carl Schmitt, el teòric d’aquesta estratègia, la política no existiria sense la figura de l’enemic i sense la possibilitat d’una veritable guerra. Schmitt entenia la política com una relació d’antagonismes caracteritzada per la intensitat i l’hostilitat. És l’hostilitat (que inclou la hipòtesi de la guerra) la que determina el pensament i l’acció polítiques. Clausewitz, Schmitt i Aznar coincideixen en un punt: en la visió irredemptista del combat. La finalitat de l’acció política (i bèl·lica) és desarmar l’enemic, domesticar-lo, fer que es rendeixi davant l’opositor.
En els últims anys, legítimament insatisfet per l’evolució de l’Estat de les autonomies (és a dir: legítimament preocupat, com tothom, pels seus interessos), el catalanisme ha realitzat diverses accions polítiques destinades a alterar l’statu quo de Catalunya a Espanya. Fent servir, escrupolosament, els camins previstos per la Constitució, ha intentat la reforma de l’Estatut. Ha procurat canviar la visió radial de les infraestructures. Ha postulat l’eix mediterrani com un projecte objectivament bo per a l’economia productiva espanyola. Ha assajat de millorar les relacions fiscals entre l’autonomia catalana i l’Estat espanyol. No només ha fracassat en tots aquests intents, sinó que, per l’atreviment de demanar-ho i d’intentar-ho, n’ha obtingut també una constant i agre reprovació moral.
Arreu del món, la defensa de l’interès es considera legítima i natural. Però, com s’esdevenia amb els interessos dels jueus en els regnes medievals, sembla que l’interès català és pèrfid i egoista per naturalesa. És més: es veu que catalanisme ha d’acceptar el fracàs dels seus projectes amb un somriure submís. Es diu i es repeteix des d’Espanya (i des de la Catalunya crítica amb el catalanisme): “Cal acceptar les derrotes polítiques: la democràcia és la democràcia”. És veritat: les regles són les regles i la Constitució és la Constitució; però canviar les regles també és impossible? I si n’és, d’impossible, ¿és tan estrany que un corrent lluiti per aconseguir que els catalans decideixin si volen seguir vinculats a Europa a través de Madrid o directament a través de Brussel·les?
Convençut que amb les regles actuals (i amb uns reguladors esbiaixats: Tribunal Constitucional) és impossible assolir els objectius, el catalanisme intenta, pacíficament, canviar les regles i les estructures. És cert que la llei no permet, ara per ara, aconseguir-ho. Però no és menys cert que res no impedeix d’intentar-ho per l’únic camí possible: els vots, el suport popular. Si a les eleccions del dia 25 de novembre el bloc catalanista no assoleix una gran majoria al Parlament, l’intent haurà fet figa: no hi ha més cartes amagades. No n’hi pot haver. Com més s’apropi el bloc catalanista als dos terços de suport, més a prop estarà de convertir en llei els projectes que democràticament estarà legitimant.
El catalanisme, per tant, necessita el suport de la gran majoria de catalans, al marge dels sentiments, la llengua i l’origen que tinguin. Davant la debilitat del PSC, partit central del catalanisme, CiU, ERC i ICV assagen ara, sobre la marxa, la desregulació dels seus postulats romàntics: per abraçar en aquest projecte tots els catalans. “Ja era hora!”, dirà més d’un. Certament. Tant se val que, a hores d’ara, només uns quants federalistes i uns quants columnistes dissidents s’atreveixin a fer sentir la seva veu per desregular d’una vegada per totes la visió romàntica d’Espanya. L’important és que el catalanisme està -finalment!- descobrint que només assolirà els objectius si aconsegueix també el suport dels castellanoparlants de Catalunya, si respecta escrupolosament les sensibilitats i les emocions, si fomenta la pluralitat interior, si empatitza amb la sensibilitat espanyola de molts catalans. L’ideal d’una Catalunya federada directament amb els països de la UE a través de Brussel·les no és incompatible amb les emocions de la roja, no s’oposa als vincles de sang, ni trencarà la solidaritat catalana amb els territoris d’Espanya. Només recompondrà els mecanismes reguladors d’aquests vincles. A través de Brussel·les, en peu d’igualtat.
Descrita fins ara com a mesquina, egoista i narcisista, la batalla del catalanisme no pot ser més que democràtica. I només democràticament es planteja. Per això sorprèn el silenci (el silenci, altra vegada) amb què la cultura política espanyola respon a l’amenaça ètnica de l’expresident Aznar.

HIPOCRESIA SOCIALISTA


 

Un pronunciament necessari

ANTONI CASTELLS

Vivim temps d’efervescència, d’ebullició nacional. El que fins fa poques setmanes era un poderós corrent de fons, que només podien no veure els que prefereixen ignorar la realitat, s’ha convertit en una gran onada. La història sembla que s’acceleri i els esdeveniments se succeeixen amb una rapidesa inusual.

En situacions com aquesta, els dirigents i els partits polítics tenen una gran responsabilitat. Primer de tot, convertir aquesta efervescència, aquesta il·lusió, en projecte polític. I, després, saber quina és la prioritat de cada moment. Mai com ara cal saber estar a l’altura i recordar que els primers responsables dels nostres èxits i dels nostres fracassos som nosaltres mateixos. I hauríem de tenir ben present que malauradament la història ens diu quantes vegades, a l’hora de la veritat, no hem sabut estar-ne a l’altura.

Ara mateix, la prioritat immediata (crisi a part, naturalment) és aconseguir que al Parlament de Catalunya hi hagi una àmplia, una inqüestionable majoria que es pronunciï a favor de la celebració d’un referèndum, d’una consulta o com se n’hagi de dir, en què els ciutadans de Catalunya ens puguem expressar sobre el nostre futur en relació amb Espanya. Aquesta és la prioritat i aquest és l’objectiu immediat. És l’objectiu en primer pla, que dèiem abans.

Cal tenir-ho clar i no confondre’ns ni confondre. I això val en totes direccions. L’objectiu d’aquestes eleccions no és la independència. Plantejar-les en aquests termes seria posar el carro davant dels bous, un defecte al qual de vegades es mostra especialment propens el nostre país, que molts cops ja està guanyant la Champions de l’any que ve, abans d’haver guanyat la Lliga d’aquest any. La independència no és el que ens juguem en aquestes eleccions. El que ens hi juguem és que hi hagi una majoria indiscutible a favor de l’objectiu que he assenyalat, i mentre que és clar que tots els partidaris de la independència votaran a favor d’aquest objectiu, no tots els ciutadans que volen exercir aquest dret estan a favor de la independència. I avui cal sumar, no restar, i cal facilitar que tots els que són partidaris d’aquest referèndum, però no veuen clara la independència (i, com acabo de dir, n’hi ha uns quants), votin partits que hi estan a favor.

També val per a aquells que ara parlen de federalisme i passen de puntetes sense pronunciar-se sobre la qüestió del referèndum. Per cert, n’hi ha que sembla que només es recorden del federalisme (com una espècie de cantarella) quan trona. En aquestes eleccions no és això el que està en joc. Independència, federalisme (asimètric o no), continuar igual, tot això vindrà després. Però, ja que en parlem, haig de dir, francament, que aquells que encara continuen repetint “federalisme, federalisme, federalisme”, alguns, sens dubte portats per la millor intenció, demostren una candidesa entendridora, i altres sembla que ho facin per no parlar del que ara toca.

No ens enganyem, el federalisme tal vegada pot continuar sent un bon model per a un pacte bilateral d’autogovern de Catalunya amb Espanya. Però crec que ha deixat de ser un model per a la transformació de l’estat espanyol. O, en tot cas, ha deixat de ser-ho fins que els mateixos espanyols no decideixin que volen un estat federal i no un estat unitari, centralitzat a Madrid i impregnat per tot arreu de nacionalisme espanyol. És a dir, per ser exactes, ha deixat de ser un projecte mínimament rellevant de transformació de l’estat espanyol impulsat des de Catalunya.

Però, com deia, el que es juga avui mateix en aquestes eleccions no és això. La qüestió clau a què tots els partits que s’hi presenten haurien de respondre és: ¿estan a favor que al Parlament de Catalunya hi hagi una majoria inqüestionable favorable a la consulta? I aquí no s’hi valen subterfugis, ni excuses de mal pagador, per no entrar en el fons del tema. Gairebé tots els partits s’han manifestat clarament en aquest sentit. El PSC no ho ha fet.

Parlem clar. El president Mas va cometre un error infantil i lamentable (dels pocs que ha comès al llarg d’aquest procés, val a dir-ho), quan va manifestar que el referèndum es faria dins o fora de la legalitat. Crec que va ser un error, no per un escrúpol formalista respecte a la legalitat (que s’hauria de modificar, si calgués, per permetre la solució dels problemes plantejats d’acord amb el principi democràtic, i no utilitzar-la per fer-ne impossible la solució), sinó perquè afeblia clarament les nostres posicions en un tema en què és fonamental carregar-se de raó. De flancs vulnerables, nosaltres hauríem de mirar de deixar-ne com menys millor. I el president de la Generalitat, simplement, no n’hauria de deixar cap.

Perquè em sembla clar que sigui quina sigui la resolució d’aquest conflicte, només s’hi podrà arribar a través de la negociació, per dura, exasperant i difícil que sigui, i a través del pacte, com ha succeït a Escòcia i abans al Quebec. Finalment, els conflictes només es poden resoldre de dues maneres. Per mitjà de la negociació o per mitjà de la imposició. I en aquest cas, no crec que cap de les dues parts tingui prou força per fer-ho per aquesta segona via. Bé, nosaltres no la tenim, ni l’hem tinguda mai. L’estat sí que està acostumat a imposar-se, abans que a negociar, i a fer valdre les seves raons recorrent a l’expedient de la força. Però aquesta vegada serà difícil que pugui fer-ho acudint al tipus de força que ha fet servir en el passat.

De manera que en aquesta negociació caldrà carregar-se de raó i de raons. I se’n sortirà millor aquell que es mostri més propens al diàleg i menys intransigent i intolerant. El que cometi menys errors i caigui en menys provocacions.

Així doncs, per mi queda clar que el president Mas es va equivocar. Però és que la direcció del PSC ha semblat que estava esperant la relliscada per trobar l’excusa que necessitava per no fer el que ha de fer i per no situar-se on s’ha de situar, que no pot ser en cap altre lloc que entre la majoria de ciutadans de Catalunya que volen expressar-se lliurement sobre la relació de Catalunya amb Espanya.

Aquest és el lloc que correspon al PSC. Al PSC de Joan Reventós i dels presidents Maragall i Montilla. Al PSC que va fer del seu compromís amb la causa nacional de Catalunya i amb la llibertat i la igualtat dels seus ciutadans la seva raó de ser.

En uns moments com els que vivim, en què el país haurà de pronunciar-se sobre una qüestió tan decisiva per al seu futur, el PSC ha d’estar entre els partits que defensen inequívocament la celebració del referèndum. És més, jo desitjaria que el PSC no solament figurés entre ells, sinó que fos capaç de recuperar el lloc de centralitat que mai hauria d’haver perdut. Aquestes no poden ser unes eleccions plebiscitàries, ni a favor d’una persona, ni a favor d’un partit que tracti de monopolitzar la voluntat d’afirmació nacional del nostre poble. Aquest país no necessita cap partit-nació. Aquestes han de ser unes eleccions en què el catalanisme s’expressi amb la pluralitat que sempre l’ha caracteritzat i en què les forces catalanistes obtinguin un ampli suport dels ciutadans, havent expressat prèviament de manera explícita la seva voluntat de fer possible una àmplia majoria al Parlament a favor de la consulta, perquè ningú no pugui dir després que els ciutadans no sabien què votaven.

A mi se’m fa inconcebible que, arribat el moment, el PSC estigui al costat de la línia divisòria amb aquells que, amb arguments diversos, s’oposen al fet que els ciutadans de Catalunya s’expressin lliurement respecte al futur de les seves relacions amb Espanya. El PSC ha d’estar al costat que li pertoca d’aquesta línia de demarcació. Vetllant perquè les coses es facin amb fermesa i responsabilitat, per descomptat. Tractant d’evitar que no es cometin errors que puguin deixar exposats els flancs més vulnerables, esclar. Mirant d’evitar que les esbravades no ens facin perdre la batalla, naturalment. Intentant mantenir controlats aquells dels nostres que semblen mostrar una curiosa fascinació per caure en tots els paranys i en totes les provocacions, per descomptat. Però tenint molt clar que només pot ser en un dels costats de la trinxera.

La direcció del PSC no pot anar a aquestes eleccions sense pronunciar-se de manera clara i explícita sobre el tema fonamental que està en joc: ¿estarà entre aquells que al Parlament de Catalunya votaran de manera favorable a aquesta consulta?

Els ciutadans tenen dret a saber quina serà la posició de cadascú en el moment de la veritat. Jo emplaço Pere Navarro -i invito els amics i companys que pensen com jo a fer el mateix- a pronunciar-se clarament i favorablement sobre aquesta qüestió. Per poder votar per ell.

Próxima Crisis: El Precipicio Fiscal de Estados Unidos


 

26 October 2012

 

Próxima Crisis: El Precipicio Fiscal de Estados Unidos

Se acerca rápidamente el final del 2012 y, por lo tanto, los Estados Unidos se dirigen, parece que irremediablemente, hacia el precipicio fiscal. El precipicio fiscal (“fiscal cliff”) es una combinación de aumentos de impuestos y recortes de gasto público que entrarán en vigor el día 1 de Enero de 2013. Combinados, esos aumentos de impuestos y esos recortes de gasto van a representar un reducción del déficit fiscal del 5% del PIB durante el 2013. Esa drástica reducción del déficit fiscal comportará una contracción de la demanda interna norteamericana y, por lo tanto, puede poner poner a los Estados Unidos en la senda de la recaída dado el precario estado de salud del que goza la economía norteamericana en estos momentos. La Reserva Federal podrá hacer muy poco para evitar la caída ya que su margen de maniobra es reducido (los tipos de interés están ya cerca de cero). Con una Europa que no acaba de salir del agujero y una China que se desacelera rápidamente, la probable recesión norteamericana es una mala noticia para el mundo entero.

¿Por qué se producirán un aumento de impuestos y un recorte del gasto el 1 de Enero de 2012?  En Estados Unidos, el gobierno Federal solamente puede realizar pagos si se éstos son previamente aprobados por el congreso. Cuando el gasto es superior a los ingresos (es decir, cuando hay un déficit) el ministerio del tesoro (“Department of the Treasury”) debe pedir prestado y la cantidad total que puede pedir también debe ser aprobada por el congreso. Antes de 1917, el congreso tenía que aprobar todos y cada uno de los créditos. Pero las necesidades de la primera guerra mundial hicieron que se aprobara el concepto de “techo de deuda”. Es decir, el ministerio del tesoro solo puede pedir prestado hasta un determinado máximo (el techo de la deuda) y ese máximo es aprobado por el congreso. Una vez el gobierno alcanza ese techo, no puede pedir prestado ni un dólar más sin la aprobación del congreso.

Durante los últimos años de George W. Bush y, sobre todo, los cuatro años de Barak Obama, el déficit fiscal federal se ha disparado. En cada uno de  los cuatro últimos años, el déficit fiscal ha superado los mil millones de dólares.

Tras superar el 10% del PIB en 2009, el déficit no se ha podido controlar y ha seguido superando el 8,5% del PIB cada año.

Lógicamente, todos esos déficits han ido acumulando deuda y ésta ha llegado a los 17 billones de dólares: más del 100% del PIB.

Cuando Ronald Reagan llegó al poder en 1980, el “techo de deuda” era de 1billón de dólares (one TRILLION dollars, en americano: 1 seguido de 12 ceros). Las necesidades de financiación del gobierno federal han hecho que el techo aprobado por el congreso haya subido casi cada año bajo congresos republicanos, demócratas y divididos.

El 12 de Febrero de 2010, el congreso aprobó el techo de 14,294 billones de dólares. Ese era el límite que estaba en vigor durante 2011. El problema para los Estados Unidos es que el déficit del gobierno Obama era tan monumental que se alcanzó ese límite a mediados de Abril, dejando al gobierno sin capacidad de emitir deuda y, por lo tanto, realizar pagos a partir de ese momento. El secretario del tesoro, Tim Geithner, proyectó que el gobierno no podría pagar a sus empleados ni a sus suministradores a partir del mes de Agosto si el congreso no aumentaba de nuevo el techo de la deuda.

Había un pequeño problema: el congreso de los Estados Unidos estaba controlado por el partido republicano, y no un partido republicano cualquiera sino un partido dominado por el ala más fiscalmente conservadora, el “Tea Party”, que había arrasado en las elecciones legislativas de Noviembre de 2010. Eso generó una crisis de colosales proporciones porque el “Tea Party” se negaba a aumentar el techo y sin un aumento del techo de la deuda, el gobierno del país más poderoso del planeta tenía que cerrar operaciones y mandar a sus empleados (incluidos policías y militares) a casa porque no podía pagar sus salarios.

El dia 31 de Julio, el presidente Barak Obama y el presidente del congreso John Bohner anunciaron la ley de control de presupuestos de 2011 (“Budget Control Act of 2011”) con la cual se incrementaba el techo de la deuda y, por lo tanto, Obama podía seguir gestionando su gobierno y, a cambio, se introducían toda una serie de recortes automáticos de gasto y toda una serie de aumentos de impuestos que entrarían en vigor a partir del 1 de Enero de 2013 (fecha cuidadosamente seleccionada justo después de las elecciones presidenciales).

Por la parte de los impuestos, se producirá automáticamente un aumento del impuesto sobre la renta, del impuesto del patrimonio y del impuesto de sociedades el 1 de Enero. Básicamente o que se hace es eliminar los recortes introducidos por Bush en 2001 y 2003.

Por el lado del gasto, también el 1 de enero entrarán en vigor unos recortes (“sequestration” en inglés): la mitad de los recortes tendrán lugar en el sector militar y el resto en los programas sociales, seguridad social y Medicare (sanidad pública para ancianos).

Combinados, los aumentos de impuestos y los recortes de gastos van a tener un impacto en el déficit de cerca del 5% del PIB. Y todo eso entrará en vigor de manera automática, por ley, y la única manera de evitarlo es que el congreso apruebe un plan multianual alternativo que reduzca el déficit en 1,2 billones (trillones americanos) en los próximos años. El problema es que para que ese plan alternativo se apruebe, es necesario que lo haga el congreso, el senado y el presidente de los Estados Unidos. En las elecciones del próximo noviembre, el congreso seguirá siendo republicano con toda seguridad mientras que el senado y la presidencia pueden acabar siendo demócratas. Si las dos cámaras acaban teniendo diferente color (es decir, son de diferente partido) o si tienen el mismo color pero el presidente es del otro partido, la ley de control de presupuestos activará automáticamente los recortes y los Estados Unidos y, por ende, el resto del mundo entero, estaremos al borde del precipicio fiscal.

Abróchense el cinturón.

Fites i projectes


 

JOAN MAJÓ

 

Fites i projectes    Fites i projectes     SUSANA SUBIRANA

La psicologia humana és complicada. La psicologia col·lectiva encara ho és més. Les saludables diferències d’opinió entre els seus membres dificulten la identificació de les aspiracions dels grups. I les dificultats per gestionar les contradiccions entre les voluntats populars i els interessos dels grups dirigents encara ho compliquen més. Per això passa a vegades que les societats aconsegueixen fites sense haver elaborat conscientment un projecte. L’objectiu final és bo, a posteriori es valora satisfactòriament, però no és el resultat d’un projecte amb un full de ruta (avui dia, el que no tingui un full de ruta que no surti al carrer…), sinó el resultat d’una necessitat imposada per una circumstància no prevista.

Deixeu-me expressar dues conviccions, fruit del desig, però consistents amb la reflexió que acabo de fer: hi haurà una Unió política a Europa, i hi haurà una Constitució federal o confederal a Espanya. Tardaran més o menys, però les circumstàncies ho imposaran.

Europa. Cal acceptar que l’euro, que sí que era un projecte, ha estat mal gestionat, i ha portat a una situació contrària a la que es buscava. La bona marxa de l’economia dels primers anys va amagar els advertiments, ara acceptats, que en absència d’una política econòmica comuna i d’un pressupost federal era molt difícil o potser impossible aconseguir la convergència de les economies europees. El manteniment del control estatal sobre les institucions financeres, inundades de liquidat, no va permetre evitar una deriva cap a ladivergència fins a l’explosió de la crisi.

No cal plantejar si tots els que van entrar a l’euro havien de fer-ho o no. Ara ja hi són, i a mitjà termini serà per a ells una situació molt bona. Amb alguna petita excepció, qualsevol pas enrere seria fatal per a qui el fes, però també fatal per a tota l’eurozona. Això vol dir quatre coses. 1) La millor sortida possible és anar endavant. Consolidar l’eurozona amb la Unió econòmica, i amb la inevitable Unió política perquè no torni a passar el mateix. 2) Com que tenim la fita clara haurem de ressuscitar el projecte, ja que aquests darrers anys, precisament per les dificultats indicades, el projecte Europa ha perdut molt del seu atractiu, i s’ha d’evitar que la imatge sigui que anem a la Unió arrossegats. En les perspectives mundials és la millor manera d’intentar evitar la decadència de tots els nostres països. 3) Potser serem menys. No hem de pretendre que la Unió política s’hagi d’estendre a 27 o 30 països, però ningú pot adoptar l’euro sense formar-ne part. 4) Aquesta Unió ha de tenir un caràcter federal, ja que la pluralitat nacional, cultural i lingüística és prou gran perquè només una fórmula així pugui recollir-la.

Espanya. També cal acceptar que la Constitució espanyola, que ha fet un bon servei durant 25 anys, ara està esgotada. El model autonòmic ja es qüestiona en el conjunt d’Espanya, i els esforços catalans d’aquests darrers vuit anys per intentar encaixar-hi la nostra identitat i les nostres necessitats fiscals han estat ignorats, quan no rebutjats o desqualificats. La reacció ha estat un sentiment majoritari d’incomoditat i un creixement de la voluntat de separació. Però el que ara domina per sobre de tot és el desconcert. A Catalunya es formulen fites però no tenim projecte, i a Espanya no hi ha ni fita ni projecte, cosa que es dissimula convertint en fita l’immobilisme.

Cap on hem d’anar? 1) Abandonem l’estúpid debat sobre la sostenibilitat d’una Catalunya separada. És evident que seria sostenible, però aquesta evidència no aclareix si ho seria més o menys que lligada a Espanya. Això depèn de les condicions de la separació. 2) Enfoquem l’atenció en les dificultats de recuperar el creixement que tindria una Espanya que perdés el gran potencial científic, industrial i exportador de Catalunya, i pensem les conseqüències negatives per a la zona euro d’aquesta eventual crisi d’Espanya. Prescindint de reaccions primàries, això ens ajudarà a entendre una mica les inevitables reticències de Madrid i les inhibicions de Brussel·les. 3) L’anàlisi que, sense prou rigor, es fa ara a Madrid, és: no ho volem ni ho podem acceptar, i com que no estem disposats a negociar un pacte, hem de mantenir la situació congelada. 4) L’anàlisi alternativa i més intel·ligent seria: no podem permetre la secessió; negociem una nova entesa constitucional. 5) L’anàlisi que, crec que amb rigor, es farà des de Brussel·les, serà: és bo que ajudem a fer que Catalunya pugui desenvolupar el seu potencial, ara ofegat en part per l’Estat, però hem d’evitar un trencament que pugui agreujar l’actual crisi econòmica espanyola. Aconsellem que facin les reformes que calguin d’acord amb els desitjos catalans, sense arribar a la desmembració d’Espanya.

El govern de Madrid no té projecte i només va a la defensiva. Abans que la independència, el govern català i el PSC haurien de plantejar-ne un que suposés el reconeixement del dret a decidir (consulta) i la signatura d’un pacte fiscal, cultural i lingüístic (reforma constitucional). Si no queda prou intel·ligència a Madrid per encetar aquesta via, tant el Govern com el PSC n’han de treure les seves conseqüències.

Quan fa unes setmanes volíem el pacte fiscal, teníem fita, projecte i suport. Ara tenim una fita tèrbola, no tenim projecte, i no sabem quin suport tenim. Per sort, tenim seny i temps…

‘Divide et impera’


 

Aznar amenaça amb un xoc ètnic, però el disfressa de lluita entre tradició obsoleta i llibertat civil

 

Antoni Puigverd

ANTONI PUIGVERD

D’entre els actuals opositors a les tesis catalanistes, ningú no s’ha expressat amb més claredat, contundència i aplom bel·ligerant que José María Aznar. “Espanya només es podria trencar si Catalunya sofrís abans una ruptura com a societat, com a cultura i com a tradició. Si no es mantingués espanyola, Catalunya no podria mantenir-se unida”.
Sempre que Aznar parla, l’Espanya de matriu castellana retroba el fil conductor i les seguretats essencials. Qualsevol observador que no es deixi dur pels prejudicis i per les caricatures, capta la força i la profunditat amb què Aznar sintonitza amb les classes mitjanes espanyoles. Quan manava, partint de la indiscutible força moral que li donava la lluita contra ETA, va aconseguir que la dreta es convertís en l’abanderada de la causa de la llibertat (havent estat fundada per exministres de Franco). Afalagant el capitalisme popular, també va conquerir el cor de les classes mitjanes urbanes, que van abandonar per sempre més el PSOE. Aznar va ser el primer polític espanyol que va trencar el mite fundacional de la democràcia postfranquista: el consens (transició, pactes de la Moncloa). Enterrant el consens, va instaurar l’estratègia amic-enemic.
Va morir d’èxit. El taló d’Aquil·les d’Aznar és la falta de distància irònica amb ell mateix. D’aquí l’error gravíssim de voler encolomar l’atemptat islamista d’Atocha a ETA. Allò va fer fracassar Rajoy, però no va pas ensorrar l’hegemonia ideològica del Partit Popular. Malgrat les dues legislatures de Zapatero, l’aznarisme havia quallat: no hi ha, a Espanya, cap relat alternatiu (UPyD és aznarisme al quadrat). Un liberalisme que sintetitza els llegats de José Antonio i Azaña; que refon el nacionalisme espanyol d’arrel romàntica amb el republicanisme cívic.
Poca broma, per tant, amb les declaracions d’Aznar. Són molt més que declaracions: són el dit que assenyala el camí. De quin camí parlem? De la confrontació a l’interior de Catalunya. Aznar avisa. Si el catalanisme persisteix en el procés d’emancipació, Catalunya viurà “un trencament com a societat, com a cultura, com a tradició”. És evident que està parlant de conflicte ètnic, encara que disfressant-lo acuradament d’una altra mena de confrontació: la que oposa una tradició obsoleta (catalanisme) a la llibertat civil.
Aznar ha deixat el camí marcat. La màquina de FAES s’hi posarà a fons. El combat no serà entre ximplets que juguen a veure qui la diu més grossa. Serà un combat entre dues formes de liberalisme nacional. Entre dues idees de llibertat. L’objectiu d’Aznar no és convèncer aquells que ja estan convençuts, sinó articular políticament aquells que, dins de Catalunya, orfes del socialisme nàufrag, no comparteixen les emocions del catalanisme. El mite de la unitat civil catalana tindrà per primera vegada, no adversaris excèntrics tipus Vidal-Quadras, sinó una fàbrica d’idees dirigida pel campió de la confrontació i de l’estratègia amic-enemic. Divide et impera.

Creen que Catalunya es de España".


 

‘Financial Times’: Mas tendrá “legitimidad para convocar un referéndum”

El periodista David Gardner asegura que los catalanes prevén “internacionalizar la disputa” para hacer frente al posible bloqueo de Madrid

Artur Mas

Londres. (ACN).- El presidente de la Generalitat, ArturMas, “tendrá la legitimidad democrática paraconvocar un referéndum“, según un artículo del diario británico Financial Times firmado por su editor de Asuntos Internacionales, David Gardner. El texto destaca que los catalanes quieren “internacionalizar la disputa” con el Estado para conseguir apoyo en Europa si Madrid bloquea el referéndum considerándolo ilegal o incluso “suspendiendo la autonomía y inhabilitando Mas”.

“Los extranjeros podrían ayudar a determinar el resultado de la creciente y aguda batalla entre Barcelona y Madrid sobre si Catalunya tiene futuro dentro de España”, predice el artículo, que añade que “casi nadie” cree que Mariano Rajoy haga como David Cameron y permita un referéndum.

El artículo, titulado Los catalanes miran los escoceses buscando inspiración, recuerda los gritos de independencia en el Camp Nou en el último partido entre el Barça y el Real Madrid y dice que el resultado de empate de 2-2, es “un reflejo justo de la batalla constitucional entre Catalunya y el resto de España”.

“Fueron los extranjeros, Lionel Messi por el Barça y Cristiano Ronaldo por el Madrid, quienes marcaron los goles para cada equipo. Los extranjeros también podrían ayudar a determinar el resultado de la creciente y aguda batalla entre Barcelona y Madrid sobre si Catalunya tiene futuro dentro de España “, defiende Gardner, que explica a continuación la campaña catalana para internacionalizar el conflicto.

Según Gardner, el primer paso son las elecciones del 25 de noviembre “convocadas por Mas después que Mariano Rajoy, el presidente español, rechazara ni siquiera hablar de las demandas de Catalunya por la autonomía fiscal”. El artículo asegura que el líder de CiU “espera lograr una mayoría” por su partido y destaca que, además, “la mayor parte de la izquierda reconoce el derecho a la autodetermianció” aunque busque “un proyecto federal “.

“Hay pocas dudas de que Mas tendrá la legitimidad democrática para convocar un referéndum”, asegura David Gardner, que prevé que el gobierno saliente de los comicios “busque la autorización de Madrid para organizar una votación”. “Pero el Partido Popular de Mariano Rajoy ya ha descartado esta posibilidad”, admite. En este sentido, el editor internacional del rotativo británico predice que el Parlamento de Catalunya “apruebe su propia ley proponiendo una consulta, un referéndum con otro nombre”.

Gardner detalla entonces las amenazas “de un grupo de líderes del PP y ministros” que ya han indicado que si se llega a ese escenario “utilizarán toda la fuerza de la ley para abortar cualquier tipo de votación, incluso suspendiendo el autonomía y inhabilitando Mas “. La solución para Catalunya, predice el periodista del FT, será en el exterior.

“En ese momento, los catalanes esperan haber internacionalizado la consulta, ante el ejemplo de la votación en Escocia y la creciente fuerza del separatismo flamenco en Bélgica”, detalla. “Como explicarían esto en Europa si todo lo que queremos hacer es votar?”, Dice un líder catalán anónimo citado por Gardner.

Según el artículo, los catalanes dicen que tienen la intención de hacer una campaña “pacífica, ordenada y impecablemente democrática” para la independencia. Gardner asegura que cada vez es más difícil diferenciar entre independentistas y nacionalistas catalanes y que incluso los empresarios que tienen “miedo a la oscuridad” por las dudas sobre la independencia rechazan el status quo.

El texto del Financial Times defiende que Mas se ha colocado en un camino “que podría conducir a un mayor autogobierno más que hacia la secesión”. “Pero teniendo en cuenta que nadie ni en Barcelona ni en Madrid espera que Rajoy imite la actitud del primer ministro británico con Escocia, este mismo camino conduce hacia la independencia”, señala. Para Gardner, sin embargo, la situación actual hace que esta ruta sea “simplemente más larga y más tortuosa”.

El texto incluye también palabras del conseller de Economía, Andreu Mas-Colell, que asegura que después de los acontecimientos recientes y, especialmente, de la manifestación del 11 de septiembre, incluso si España concediera el pacto fiscal en Catalunya “la demanda por un referéndum no se podría retirar”. El texto se cierra con una cita de un asesor del presidente Mas sobre la relación entre Madrid y Barcelona: “No es que crean que Catalunya es España. Creen que Catalunya es de España”.

Europa és la solució


 

VICENÇ VILLATORO

Europa és la solució ARIANNE FABER

La concessió del premi Nobel de la pau a la Unió Europea és una gran notícia per als catalans que volen decidir el seu propi futur. Precisament el Nobel de la pau. Contra el que de vegades ens pot arribar a semblar, el procés d’integració europea no es va fer inicialment per raons econòmiques, sinó per una molt noble raó política: evitar la guerra a Europa, després de dues sagnants guerres civils europees, el 1917 i el 1939 (i els seus precedents del XIX). Guerres provocades en tots els casos fonamentalment -però no tan sols- per qüestions de fronteres. L’economia no era l’objectiu, sinó l’instrument. L’objectiu era que un continent de fronteres discutides i discutibles al llarg de la història, com per exemple la frontera franco-alemanya, no quedés presoner de conflictes armats cíclics. S’ha aconseguit, en el si de la Unió. I per això el premi Nobel de la pau.

Quina ha estat la recepta per aconseguir una cosa tan important, que ara es reconeix? És una recepta a mig fer, amb molta feina encara per davant, amb molts matisos, però en la qual destacaria tres aspectes. El primer, i molt visible per a la gent de la meva generació, la desdramatització de la frontera com a concepte i com a realitat. Els qui tenim una edat hem viscut unes fronteres impermeabilitzades, amb canvi de moneda i carta verda, amb policies mirant-se els passaports, amb cues burocràtiques. Ara passes la frontera i ni te n’adones. Les fronteres com a barrera física s’han desdramatitzat i s’han diluït, perquè en una banda i en l’altra hi ha moltes coses compartides: monedes, lleis, polítiques… Per això a l’interior de la Unió Europea els estats i les fronteres ja no són ben bé el que eren. Existeixen, però d’una altra manera. Són interdependents. Una frontera no és avui el mateix que era fa cinquanta anys. Separen menys.

La segona part essencial de la recepta és la cooperació econòmica. La impossibilitat de guerres comercials nacionals en el marc europeu. La possibilitat de competir i de cooperar tots amb tots i no en paquets que corresponen als mercats nacionals interiors. França i Alemanya, després de dues guerres terrorífiques, van donar l’exemple: els antics enemics van cooperar, primer amb el carbó i l’acer, després esdevenint l’eix central del procés europeu. Contra la confrontació emocional, contra els odis acumulats en la història, contra les síndromes irades del divorciat involuntari, la idea de cooperació econòmica, d’existència d’un espai econòmic continu.

Però hi ha una part de la recepta que no es veu de tan evident que és, de tan central que resulta: la democràcia. El procés d’integració europea significa un compromís per resoldre els problemes polítics no a través de la força i la confrontació, sinó a través de la negociació i dels principis i els mètodes democràtics. Europa havia resolt durant segles les seves diferències -també i especialment les frontereres- a hòsties, com diu molt gràficament en Xavier Sala i Martín. El procés d’integració europea és un compromís de resoldre-ho tot votant i parlant. Aquesta és la gran diferència. Aquesta ha estat la clau de l’èxit.

Per als qui creiem que els catalans som un subjecte polític anterior a la Constitució espanyola i que per tant tenim dret a decidir què volem ser i què volem no ser en el futur, aquests tres elements de la recepta europea ens són absolutament favorables. Per tant, al meu parer, el procés català cap a la decisió del propi futur ha de ser un procés absolutament europeista que incorpori d’una manera clara i transparent aquests tres factors: desdramatització d’unes fronteres que ja no són el que eren, voluntat de cooperació econòmica i de col·laboració per damunt dels retrets històrics i aplicació dels principis democràtics. Això significa, ja a partir del 25 de novembre, que el procés català ha de presentar-se a Europa i el món amb un rostre que contingui aquests principis i amb les piles carregades al màxim de legitimitat democràtica. El procés és per damunt de tot una demanda de democràcia. I s’ha de sustentar en el crèdit democràtic.

Al meu parer, aquesta càrrega màxima de legitimitat democràtica per al procés català demana en els resultats de les eleccions tres coses concretes. Si es donen, el procés tindrà més garanties d’èxit. Si no se’n dóna alguna, tindrà moltes més dificultats. Primer, una participació prou alta, que s’hauria de situar com a mínim en el seixanta per cent. Segon, que el lideratge polític del procés -sense eufemismes: qui hagi de ser el president de la Generalitat- tingui al darrere d’una manera directa una majoria molt sòlida de diputats, la més sòlida i contundent possible, per encarnar amb una visibilitat total i sense possibilitat de lectures ambigües el suport popular a l’organització d’un referèndum. Tercera, que el conjunt de les forces polítiques que participen del procés, sobiranistes, tinguin una majoria molt qualificada al Parlament, no per sota dels dos terços. Amb això, l’Europa que ha obtingut el premi Nobel de la pau ha de ser una aliada poderosa i compromesa amb el procés de decisió dels catalans. Potser no veuria amb simpatia la independència de Catalunya (o potser sí). Però difícilment podrà veure amb antipatia que els catalans votin per decidir democràticament el seu futur.

CATALUNYA ES EUROPA


Almunia: “No és honest dir de manera taxativa” que una Catalunya independent quedaria fora de la UE

El vicepresident de la Comissió Europea diu que el Regne Unit ha donat una “lliçó de democràcia” a l’estat espanyol en l’acord pel referèndum d’Escòcia

El vicepresident de la CE i comissari de Competència, Joaquín Almunia, en una imatge d'arxiu / ACNEl vicepresident de la CE i comissari de Competència, Joaquín Almunia, en una imatge d’arxiu / ACN

El vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, considera que el Regne Unit ha donat “una lliçó de democràcia” a l’estat espanyol amb l’acord que David Cameron i Alex Salmond van signar per pactar el referèndum d’Escòcia. En el marc del cicle de ‘Diàlegs’ organitzats per la Fundació Ernest Lluch aquest dilluns al vespre, l’eurocomissari socialista va dir també que “no és honest” dir de manera “taxativa” que Catalunya quedaria fora de la UE si assolís la independència i va recordar que “ciutadans europeus ho som tots, i un cop ets ciutadà europeu tens uns drets com a ciutadà”.

L’eurodiputat va assenyalar que “la qüestió no és de blanc o negre” i té molts matisos. “No es pot donar la resposta taxativa de dir que si algú se segrega es queda fora i no sabrem res més d’ell pels segles dels segles, no és així”, va subratllar Almunia, que va recordar, a més, que formar part de la UE suposa una sèrie de drets que no es podrien perdre tan fàcilment.

Ara bé, el vicepresident de l’executiu comunitari creu que, si la secessió no es fa sobre un “acord” basat en el “diàleg” entre les dues parts, seria “lògic” que l’estat espanyol “digués: ‘Miri, jo segueixo sent l’estat membre de la Unió Europea; la resta, a esperar'”. Almunia va recordar que, en cas que Catalunya acabés sortint de la UE en una primera fase, la seva adhesió en segona fase requeriria la “unanimitat dels membres”. “És una qüestió extremadament difícil amb un risc terrible”, va afegir.

Almunia va fer aquestes declaracions com a resposta a una pregunta del periodista Joaquín Estefanía, que moderava l’acte. El vicepresident comunitari va exposar: “Quan es llança un debat com el que hi ha a Catalunya, a Flandes o Escòcia, s’ha de fer amb tots els elements sobre la taula, no es pot deixar res sota la taula. En aquest sentit, com tantes altres vegades, els britànics ens han donat una lliçó de democràcia. La situació és diferent, perquè no tenen una Constitució com la nostra, però han arribat a un acord i s’ha vist a Cameron i Salmond donant-se la mà i pactant la pregunta, i és una pregunta inequívoca”.

El procés català, a debat a Europa

El primer pronunciament escrit de la Comissió Europea respecte el futur d’una Catalunya independent va ser el maig d’enguany, en resposta d’unainiciativa ciutadana europea presentada per Reagrupament que l’executiu comunitari finalment va rebutjar. La secretària general de la Comissió Europea, Catherine Day, va trametre un document oficial en què es deia que “en cas de secessió d’una part d’un Estat membre, la solució s’hauria de trobar i negociar dins de l’ordenament jurídic internacional”.

Una afirmació que va reiterar per escrit el propi president de la CE, José Manuel Durao Barroso, a finals d’agost, admetent per primera vegada que “en el cas hipotètic d’una secessió” catalana, “la solució s’hauria de trobar i negociar en el marc legal internacional”. Així responia Barroso l’eurodiputada italiana de la Lliga Nord Mara Bizzoto, que li va demanar en una pregunta parlamentària que aclarís si, en cas d’independència, els catalans “perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus drets i deures”. “La ciutadania de la UE és addicional i no substitueix la ciutadania nacional [és a dir, la ciutadania d’un Estat membre de la UE]”, va assegurar el conservador portuguès.

Una pregunta de l’ACN l’11 de setembre va fer que l’executiu comunitari comentés, per primera vegada obertament a la sala de premsa de Brussel·les, la possibilitat d’una Catalunya independent i el seu encaix a la Unió. El portaveu comunitari Olivier Bailly va dir que si una regió d’un estat membre decidís independitzar-se, el nou territori “quedaria fora de la UE” i “hauria de tornar a negociar la seva adhesió”. El dia següent, però, Bailly va rectificar i va dir que les paraules del dia anterior no es poden aplicar al cas català. Fonts de Brussel·les van reconèixer malestar i pressions de Madrid perquè no es posés sobre la taula la qüestió catalana. De fet, el propi Almunia va dir el 12 de setembre a la Cadena Ser que les declaracions del portaveu comunitari li semblaven “prematures”.

A finals de setembre, la també vicepresidenta de la CE Viviane Reding va assegurar en declaracions al ‘Diario de Sevilla’ que la llei internacional no diu enlloc que una Catalunya independent hauria de sortir de la UE. Les pressions de Madrid a la CE van fer rectificar l’eurocomissària, que va al·legar més tard que el periodista andalús que li va fer l’entrevista l’havia malinterpretada. Però el diari ‘Newsnet Scotland’ va publicar l’àudio enregistrat de la conversa, en què s’escolta com Reding diu clarament que “la legislació internacional no diu res que s’assembli a això”, en referència a una possible sortida de Catalunya de la Unió Europea.

La nova postura oficial de la CE és la que va exposar en roda de premsa el 15 d’octubre la portaveu comunitària Pia Ahrenkilde, que va dir que la Comissió Europea es posicionarà “sobre les conseqüències legals” de la independència de Catalunya si l’estat espanyol ho demana i “en base a un escenari precís”. Tot i aquesta resposta de baix perfil, l’executiu comunitari ja s’havia pronunciat sobre la qüestió catalana en la resposta parlamentària de Barroso i en l’escrit de la secretària general de la Comissió Europea.

Els bascos al segle XXI


 

El concert econòmic actual distorsiona de forma injusta el sistema de finançament de l’Estat

La Vanguardia en català | 20/10/2012 – 00:00h

Juan-José López Burniol

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

Francisco Navarro Villoslada, també navarrès per origen, va ser un escriptor i polític inicialment liberal i sempre d’un profund catolicisme, que aviat va buscar i va trobar refugi en el carlisme. És autor de diverses novel·les, entre les quals destaca Amaya o els bascos al segle VIII, que ha exercit una profunda influència al País Basc i ha estat profusament reeditada fins avui. Unamuno va reconèixer la impressió que li va produir, de jove, la seva lectura. Va ser concebuda per l’autor després de la segona derrota carlina, en plena crisi política del País Basc.
Hi recrea el mite d’Aitor i dóna vida, dins dels cànons del romanticisme, al clima social i polític en què es va erigir la primera monarquia navarresa: la dels bascos al segle VIII, que va assumir i va liderar la lluita cristiana contra l’islam. A la seva novel·la, Navarro el fa dir al got Ranimiro, dirigint-se al cabdill basc: “Si Déu vol que se salvi la cristiandat a Espanya a vos serà degut”. Això mateix pensava el cabdill basc: “Tot s’arreglarà. Hi ha un Déu al cel i un poble basc a la terra… Déu per disposar i el nostre poble per executar”. Quinze anys després, Sabino de Arana justificava així la necessitat d’independència del seu poble: “Bizcaya dependent d’Espanya no pot dirigir-se a Déu, no pot ser catòlica a la pràctica”. Més tard reblaria la idea: “Salvar els nostres germans proporcionant-los els mitjans adequats per abastar el seu últim final: vet aquí l’únic i veritable (objectiu) del nacionalisme (…). Es tracta de salvar ànimes (…) i enteneu-ho bé: si a les muntanyes d’Euskeria ha ressonat per fi en aquests temps d’esclavitud el crit d’independència, només per Déu ha ressonat”. Són dos missatges messiànics de què es desprèn la superioritat del poble basc. “Tanmateix -escriu María Cruz Mina-, mentre que per Navarro Villoslada Déu encomana als bascos la missió de salvar uns gots corromputs per l’amenaça de l’islam i iniciar la construcció de la monarquia catòlica espanyola, Sabino Arana, al contrari, creu imprescindible independitzar Euskadi de la corrupta Espanya per salvar les ànimes dels bascos”.
Segurament la salvació de la seva ànima no sigui avui prioritari per als bascos. Però sí que s’aprecia en molts d’ells igual consciència de superioritat respecte als espanyols. Així, la professora Laura Mintegi, candidata a lehendakari per Bildu, dona de bon estil i maneres discretes, diu -en la seva resposta a un periodista sobre les causes de l’auge de l’independentisme- que “el que també passa és que els veïns que tenim cada vegada són més impresentables, fins al punt que ens fan sentir vergonya aliena”.
Així les coses, potser ha arribat l’hora que aquests veïns impresentables i que provoquen vergonya aliena -els gots- es preguntin si val la pena mantenir una situació tan depressiva per a ells com aquesta, que, a més, pot ser que els costi diners. “Cornuts i pagar el beure”, se’n diu en català. Perquè es va estenent la idea que, gràcies al privilegi exorbitant que suposa el seu concert fiscal, els bascos no aporten la deguda “contribució a totes les càrregues de l’Estat que no assumeix la comunitat autònoma”, raó per la qual avui potser seria un èxit -com ho va ser Amaya en el seu temps- un llibre que fes públic el que ha pagat el País Basc durant l’últim mig segle, al costat de l’estimació aproximada de la contribució que hagués resultat justa. I no es digui que aquest càlcul és impossible. El que no hi ha hagut mai -ni hi ha avui- és voluntat de transparència, per tractar-se d’uns números impresentables. I no s’objecti tampoc que aquest privilegi de l’antic règim -que és el que és el concert- està blindat per la disposició addicional primera de la Constitució, ja que, malgrat que és així, això no significa que una posició de desequilibri contractual permanent s’hagi de mantenir amb caràcter indefinit en benefici sempre de la mateixa part. A les obligacions indefinides, abans o després cal assenyalar-los terme, encara que siguin contractuals.
Dono per descomptat que el triomf dels nacionalistes bascos serà demà espectacular. I aventuro la idea que és possible que els sectors independentistes radicals promoguin tot seguit alguna iniciativa parlamentària a favor de la separació d’Euskadi. En vista d’això, la resposta espanyola no hauria de ser ni de sorpresa ni d’escàndol. Hauria d’assumir un desenllaç que és la culminació d’una història anunciada, encara que mai no s’hagi volgut reconèixer. I, per això, hauria d’admetre que “els bascos i les basques” -com ells solen dir- decideixin, mitjançant votació democràtica, si volen o no continuar a Espanya, amb el benentès que, si optessin per continuar-hi, caldria sotmetre a una profunda revisió el concert econòmic, que actualment distorsiona, de forma insostenible i radicalment injusta, el sistema de finançament de l’Estat. Per tant, que segueixin sent espanyols si així ho volen i encara no han deixat majoritàriament de ser-ho, però no a qualsevol preu. Ningú no és imprescindible.