Els bascos al segle XXI


 

El concert econòmic actual distorsiona de forma injusta el sistema de finançament de l’Estat

La Vanguardia en català | 20/10/2012 – 00:00h

Juan-José López Burniol

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

Francisco Navarro Villoslada, també navarrès per origen, va ser un escriptor i polític inicialment liberal i sempre d’un profund catolicisme, que aviat va buscar i va trobar refugi en el carlisme. És autor de diverses novel·les, entre les quals destaca Amaya o els bascos al segle VIII, que ha exercit una profunda influència al País Basc i ha estat profusament reeditada fins avui. Unamuno va reconèixer la impressió que li va produir, de jove, la seva lectura. Va ser concebuda per l’autor després de la segona derrota carlina, en plena crisi política del País Basc.
Hi recrea el mite d’Aitor i dóna vida, dins dels cànons del romanticisme, al clima social i polític en què es va erigir la primera monarquia navarresa: la dels bascos al segle VIII, que va assumir i va liderar la lluita cristiana contra l’islam. A la seva novel·la, Navarro el fa dir al got Ranimiro, dirigint-se al cabdill basc: “Si Déu vol que se salvi la cristiandat a Espanya a vos serà degut”. Això mateix pensava el cabdill basc: “Tot s’arreglarà. Hi ha un Déu al cel i un poble basc a la terra… Déu per disposar i el nostre poble per executar”. Quinze anys després, Sabino de Arana justificava així la necessitat d’independència del seu poble: “Bizcaya dependent d’Espanya no pot dirigir-se a Déu, no pot ser catòlica a la pràctica”. Més tard reblaria la idea: “Salvar els nostres germans proporcionant-los els mitjans adequats per abastar el seu últim final: vet aquí l’únic i veritable (objectiu) del nacionalisme (…). Es tracta de salvar ànimes (…) i enteneu-ho bé: si a les muntanyes d’Euskeria ha ressonat per fi en aquests temps d’esclavitud el crit d’independència, només per Déu ha ressonat”. Són dos missatges messiànics de què es desprèn la superioritat del poble basc. “Tanmateix -escriu María Cruz Mina-, mentre que per Navarro Villoslada Déu encomana als bascos la missió de salvar uns gots corromputs per l’amenaça de l’islam i iniciar la construcció de la monarquia catòlica espanyola, Sabino Arana, al contrari, creu imprescindible independitzar Euskadi de la corrupta Espanya per salvar les ànimes dels bascos”.
Segurament la salvació de la seva ànima no sigui avui prioritari per als bascos. Però sí que s’aprecia en molts d’ells igual consciència de superioritat respecte als espanyols. Així, la professora Laura Mintegi, candidata a lehendakari per Bildu, dona de bon estil i maneres discretes, diu -en la seva resposta a un periodista sobre les causes de l’auge de l’independentisme- que “el que també passa és que els veïns que tenim cada vegada són més impresentables, fins al punt que ens fan sentir vergonya aliena”.
Així les coses, potser ha arribat l’hora que aquests veïns impresentables i que provoquen vergonya aliena -els gots- es preguntin si val la pena mantenir una situació tan depressiva per a ells com aquesta, que, a més, pot ser que els costi diners. “Cornuts i pagar el beure”, se’n diu en català. Perquè es va estenent la idea que, gràcies al privilegi exorbitant que suposa el seu concert fiscal, els bascos no aporten la deguda “contribució a totes les càrregues de l’Estat que no assumeix la comunitat autònoma”, raó per la qual avui potser seria un èxit -com ho va ser Amaya en el seu temps- un llibre que fes públic el que ha pagat el País Basc durant l’últim mig segle, al costat de l’estimació aproximada de la contribució que hagués resultat justa. I no es digui que aquest càlcul és impossible. El que no hi ha hagut mai -ni hi ha avui- és voluntat de transparència, per tractar-se d’uns números impresentables. I no s’objecti tampoc que aquest privilegi de l’antic règim -que és el que és el concert- està blindat per la disposició addicional primera de la Constitució, ja que, malgrat que és així, això no significa que una posició de desequilibri contractual permanent s’hagi de mantenir amb caràcter indefinit en benefici sempre de la mateixa part. A les obligacions indefinides, abans o després cal assenyalar-los terme, encara que siguin contractuals.
Dono per descomptat que el triomf dels nacionalistes bascos serà demà espectacular. I aventuro la idea que és possible que els sectors independentistes radicals promoguin tot seguit alguna iniciativa parlamentària a favor de la separació d’Euskadi. En vista d’això, la resposta espanyola no hauria de ser ni de sorpresa ni d’escàndol. Hauria d’assumir un desenllaç que és la culminació d’una història anunciada, encara que mai no s’hagi volgut reconèixer. I, per això, hauria d’admetre que “els bascos i les basques” -com ells solen dir- decideixin, mitjançant votació democràtica, si volen o no continuar a Espanya, amb el benentès que, si optessin per continuar-hi, caldria sotmetre a una profunda revisió el concert econòmic, que actualment distorsiona, de forma insostenible i radicalment injusta, el sistema de finançament de l’Estat. Per tant, que segueixin sent espanyols si així ho volen i encara no han deixat majoritàriament de ser-ho, però no a qualsevol preu. Ningú no és imprescindible.

El segrest


 

 

Utilitzo la magnífica expressió de Josep Cuní a 8tv: “La Constitució no pot segrestar la democràcia”

 

Pilar Rahola

PILAR RAHOLA

No passa dia en què el papu no es passegi pels caps dels atribolats catalans i ens doni un clatellot amb la Constitució. El darrer a afegir-se a la moda ha estat José María Aznar, que de fet ja estava trigant. Cal agrair-li, tanmateix, que a diferència de la tirallonga de monstres que han sortit de l’armari amenaçant amb l’exèrcit, Aznar ha estat més caut. Només amenaça amb “instruments jurídics” que és l’eufemisme de presó per a Artur Mas i suspensió autonòmica. El cèrcol, doncs, de la por es tanca pels tres flancs. D’una banda, la senyora Alicia espantant tot déu: pèrdua de títols universitaris, pagesos sense tomàquets, pensions a zero, país afamat i abandonat, i no en recordo més perquè la llista és tan llarga que tenir independència deu ser pitjor que un càstig diví. Serà perquè Rouco creu que Déu és espanyol? Per l’altra banda tenim els irredempts de la violència, llegeixi’s exmilitars, eurodiputats cridant a files a la Guàrdia Civil i la resta d’arnosos que encara no saben que Espanya va sortir de l’Edat Mitjana. I al tercer flanc, la por de tota mena de càstigs legals, concepte més polític que han utilitzat la majoria de líders del PP, des de Ruíz-Gallardón o Cospedal, fins a Aznar.
És a dir, per terra, mar i aire el missatge és clar: no hi ha sortida. De manera que qualsevol intent democràtic de preguntar als catalans pel seu propi destí resulta que seria, verbigràcia de tots aquests, el diluvi universal. La veritat és que crec que es tracta de molt soroll per a no res, perquè al final és molt difícil frenar una decisió pacífica i democràtica que vol la majoria d’un poble, quan, a més, el món l’està mirant.
Però més enllà de la prospectiva, és interessant l’argument de la Constitució. Primer perquè és fal·laç, i utilitzo la magnífica expressió de Josep Cuní, al seu editorial de 8tv: “La Constitució no pot segrestar la democràcia”. Segon perquè l’esmentada Constitució va néixer ferida i em remeto a la carta que Enric Casulleras ha enviat a Herrero de Miñón, on li recorda el sobre tancat que va rebre de l’Exèrcit, en ple debat constitucional: “Faria vostè una gran aportació a la democràcia si revelés els termes en què l’Exèrcit amenaçava amb la seva intervenció en cas que el contingut del sobre no s’incorporés, sense tocar ni una coma, a l’articulat constitucional”. I com diu el mateix Casulleras, “els contractes firmats entre parts sota amenaça o coacció són viciats d’origen i nuls de ple dret”. Encara que, sense conèixer la dada, qui dubtaria de la coacció sobre els ponents en aquells temps convulsos? Però amb la dada coneguda, encara és pitjor.
Al final és allò de Josep Cuní. Les lleis han de regular una societat, però no poden ser utilitzades per negar els seus drets bàsics. I si la Constitució segresta la democràcia, caldrà deixar-la de banda. Perquè no hi pot haver res per damunt de la democràcia.