El PSC en terra de ningú


 

 

El PSC en terra de ningú

Francesc de Carreras

FRANCESC DE CARRERAS

Catedrático de Derecho Constitucional de la UAB

El federalisme no és una cosa nova en el PSC. Aquesta tendència arrenca, almenys, des de mitjan anys vuitanta quan Pasqual Maragall va encarregar a un grup d’especialistes un dictamen per determinar el futur de l’Estat de les autonomies que, poc després va donar lloc al llibre Informe sobre las autonomias, els autors del qual van ser els professors Tornos, Aja, Font, Perulles i Albertí (Civitas, Madrid, 1988). S’hi proposava l’evolució cap a un model federal amb forta influència alemanya. Al cap de poc temps, el seu esquema bàsic va ser adoptat per un ampli sector de la direcció del PSC.
En els pactes autonòmics subscrits pel PSOE i el PP el 1992, amb l’objectiu d’establir una igualtat substancial d’institucions i competències entre totes les comunitats autònomes, va ser molt present la línia doctrinal continguda al llibre esmentat. Mitjançant aquests pactes, els dos grans partits estatals es van posar bàsicament d’acord a desenvolupar l’Estat de les autonomies en sentit federal. Primer, atribuir totes les competències constitucionalment possibles a les comunitats; segon, trobar la vies per integrar la voluntat de les comunitats a les institucions estatals. El primer es va acabar puntualment entre els anys 2001 i el 2002. El segon va quedar, en l’essencial, pendent, i així continua encara.
Dos factors van impedir que tal integració es dugués a terme. Per una banda, el segon Govern Aznar va frenar el procés; per una altra, el projecte federal del PSOE, plasmat durant aquests anys, de forma detallada, en diversos documents, es va deixar de banda a causa del compromís de Rodríguez Zapatero amb Maragall i ERC per elaborar un nou Estatut que anava en direcció contrària al model federal configurat fins aleshores. La sentència del TC del 2010 sobre l’Estatut, que tan mala acollida va tenir entre els polítics catalans, socialistes inclosos, va ser un bany de realisme que, afortunadament, va posar les coses al seu lloc: de nou es podia emprendre la via federal i recórrer l’escàs tram que quedava per culminar l’Estat de les autonomies. Però la prioritat donada a la crisi econòmica ho va impedir. En total, s’han perdut dotze anys.
Mentrestant, CiU decideix emprendre un camí sense sortida: el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Sabien que conduiria al fracàs i precisament per això el van plantejar. El nou pas era l’Estat propi, és a dir, la independència i la separació d’Espanya. En aquest procés ens trobem ara.
Podia pensar-se que el PSC, després de l’elecció de Pere Navarro com a primer secretari, retornaria al camí federal que en el seu moment va abandonar Pasqual Maragall. Però no ha estat així. Tot i que Pere Navarro es proclami partidari d’un Estat federal, en una conferència recent s’ha inventat un model inèdit en el qual criden l’atenció dues autèntiques perles: l’aposta pel federalisme dual i el dret a decidir.
El federalisme dual era el propi dels Estats liberals vuitcentistes, en concret el model dels EUA. Consisteix en considerar que els estats membres i l’Estat central funcionen com esferes de poder separades, sense cap interferència. Si això va ser així en altres temps, va fer fallida definitivament a partir del 1945 a causa del gran augment de funcions estatals que va acumular el nou Estat Social. Per desenvolupar els principis d’igualtat i solidaritat, especialment en matèries socials, el federalisme dual no servia i per això es va donar pas al federalisme cooperatiu basat en les relacions intergovernamentals. Sorprenentment, a començaments del segle XXI, un partit socialista -precisament un partit socialista!- creu que el federalisme dual és la solució, ignorant les necessitats del welfare state.
Pel que fa a incloure a la Constitució l’anomenat dret a decidir -un terme inventat en l’època Ibarretxe per evitar denominar-lo dret a l’autodeterminació- suposo que els socialistes catalans saben que en un temps les úniques constitucions que incloïen un precepte semblant van ser les de l’URSS i Iugoslàvia, i així van acabar. En l’actualitat, sembla que només està inclòs a la constitució d’Etiòpia i, per a un supòsit concret, en la del Sudan. Això és el que afirma, si més no, el conegut especialis-ta en la matèria George Anderson, continuador de la prestigiosa escola de K. C. Wheare i R. L. Watts, al seu llibre Una introducció al federalisme, editat el 2008 per Marcial Pons i per l’Institut d’Estudis Autonòmics-Generalitat de Catalunya, en respectives versions castellana i catalana (pp. 103-104 i 102-103). Pero no crec que aquestes referències internacionals -Etiòpia i Sudan- afegeixin arguments convincents a l’opció dels socialistes catalans.
On va el PSC amb aquesta reforma de la Constitució alternativa a la independència? Sembla un arranjament de circumstàncies encara que té una aroma confederal. El PSOE ja ha comunicat el seu desacord. Però endavant: uns quants diputats catalans, sols i aïllats en el Congrés, sense més suports. No és seriós ni creïble: és el risc de situar-se en terra de ningú per quedar bé amb tothom.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s