http://bcove.me/6xsondrs

Anuncis

tres escenaris enverinats


 

Mas: tres escenaris enverinats i la consulta en joc

CDC dóna prioritat a una entesa amb ERC mentre que Unió vol governar de bracet amb el PSC

BALANÇ A LA SEU D'UNIÓ
 Mas i Duran van atendre  Els periodistes després d'acabar la seva intervenció  de l'endemà de les eleccions a la seu d'Unió.                     Mas i Duran van atendre els periodistes després d’acabar la seva intervenció de l’endemà de les eleccions a la seu d’Unió PERE VIRGILI

L’endemà de les eleccions els polítics sempre extremen la prudència. Ningú vol acabar d’ensenyar les cartes i el cap encara és massa calent per prendre decisions dràstiques, de les que no tenen marxa enrere, si no és que la situació no deixa marge (com la renúncia de José Montilla a l’acta de diputat del PSC el 2010 o l’abandonament de Joan Puigcercós de la conselleria de Governació el 2008 per "ocupar-se" d’ERC després d’una forta davallada a les espanyoles). Els partits reuneixen els òrgans executius i, encara amb ulleres després de quinze dies d’estrès, analitzen els resultats i es fan retrets més o menys públics.

Artur Mas ja ha encaixat el seu resultat insuficient i ahir, com ja va fer diumenge a la nit, va parlar de compartir la governabilitat després d’admetre que els 62 escons obtinguts fa dos anys potser eren més càstig al tripartit que xec en blanc a la federació, que ha governat en un context molt advers i que ara haurà de rebaixar el seu fervor per l’austeritat si vol entendre’s amb el PSC o ERC. A aquests dos escenaris s’hi afegeix el de governar sol. Per contra, Mas no es planteja renunciar a ser president ni desestimar la consulta per l’estat propi.

Pactar amb ERC dins o fora del Govern

Els dos tripartits van provocar una autèntica guerra civil al nacionalisme. Dirigents i militants de CiU i ERC (la suma dels quals va perdre un escó diumenge però va guanyar 186.000 vots i va passar d’1.422.000 a 1.608.000) gairebé no es parlaven. El canvi de govern el 2010 i el relleu quasi complet a la cúpula republicana un any després van provocar un desgel. Oriol Junqueras mai ha volgut aparèixer com la "crossa" de CiU i per això sempre ha apel·lat a pactes de país que incloguessin ICV (és el que ell va posar en pràctica al Parlament Europeu primer i per formar l’equip de govern municipal a Sant Vicenç dels Horts, d’on és i vol seguir sent alcalde, després). Mas voldria arribar a un acord ampli amb els republicans que li assegurés l’estabilitat al Parlament i consens entorn de la consulta més que no pas compartir el govern amb ERC.

Però Junqueras no es veu fent de conseller en cap o vicepresident. Els republicans, escaldats després que els seus votants no entenguessin la seva tasca al govern d’esquerres durant set anys, sí que estan disposats a donar suport extern a Mas.

A canvi, això sí, d’una agenda social ambiciosa, que CiU trenqui els acords amb el PP a Reus o la Diputació de Barcelona i als òrgans de govern dels mitjans de comunicació públics, i de calendaritzar el full de ruta cap a la consulta. Segurament ERC demanarà, a més, incloure un pla B que passa per la proclamació unilateral de la independència si Madrid tomba el referèndum.

A CDC es refien més ara que mai d’Esquerra i no els faria res compartir-hi el govern o haver-hi de pactar de manera sistemàtica les grans línies polítiques. Si Mas vol tirar endavant la consulta per l’estat propi, tal com recull el programa de CiU, no té més alternativa que entendre’s amb els republicans. Una altra cosa és Unió. Just abans de la campanya Josep A. Duran i Lleida va afirmar que "els principis d’ERC són no tenir principis" i el líder democristià mai no s’ha reunit encara amb Junqueras malgrat el pes de la història (Manuel Carrasco i Formiguera va ser conseller del primer govern de Francesc Macià). I Junqueras ha buscat el cos a cos amb Duran en campanya.

La sociovergència torna a la càrrega

Foment del Treball va emetre ahir una nota de premsa demanant "un govern fort" que permeti a Catalunya afrontar el context de crisi econòmica. Tradicionalment, quan a Catalunya els poders fàctics han fet servir aquest eufemisme pensaven en una gran coalició entre CiU i el PSC. El dia que Mas i José Luis Rodríguez Zapatero van pactar (i rebaixar) l’Estatut l’any 2006 la possibilitat va prendre més cos que mai. Semblava una bona idea que els governs de Catalunya i Madrid anessin a l’una i a CiU veien bé implicar-se en la governabilitat espanyola si calia. De fet, l’endemà de tancar l’acord a la Moncloa, Mas va dir que el seu pacte amb Zapatero era de llarg abast i que tindria repercussions en les aliances a l’Estat i a Catalunya.

Després de les eleccions catalanes del 2006, en les quals el tripartit va perdre suport, la determinació de José Montilla per ser president va frustrar l’operació malgrat la victòria de Mas. La suma de CiU i el PSC -els dos partits més castigats diumenge- ha anat baixant i, de fet, ja no són els dos terços del Parlament que eren fins ara i que els donaven la clau per fer, per exemple, una nova llei electoral sols.

La idea de pactar amb el PSC sedueix més Unió que CDC. Als socialistes els agrada fer broma i recordar que la UE és fruit d’acords entre socialdemòcrates i democristians. Duran sempre ha tingut ponts amb els socialistes, tal com es va constatar els dies previs a la resposta catalana davant una sentència adversa del TC sobre l’Estatut o en la negociació del pacte fiscal.

I al PSC la idea també agrada a amplis sectors. Pere Navarro sap que si es queda a l’oposició -on hi haurà altres esquerres com ICV, la CUP o ERC en funció de què faci- quedarà diluït i alcaldes metropolitans no veurien malament tornar a ocupar espais de poder després per perdre en poc temps el govern de Madrid, la Generalitat i la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona.

Al PSC pensen que si Mas renuncia a la consulta (o només demana que es faci d’acord amb la llei espanyola i descartant d’entrada plans B que desbordin el marc vigent) ho podrien presentar com un èxit i crearien tensions internes a la federació, atesa la determinació de Mas, dels quadres de CDC i de la majoria de votants de la federació d’avançar cap a l’estat propi.

Els incentius del PSC per l’acord no són iguals per a CiU. Si els socialistes estiguessin al govern central la cosa canviaria. Però no és el cas.

Governar en minoria i fugint del Parlament

Mas no vol fer el camí sol amb 50 escons. El mandat és "que es mulli més gent" i ell considera que ara el seu paper ha de ser "parcial". Governar en minoria, sense suports estables, pot convertir en un viacrucis la legislatura, més en un context econòmic advers i potser seria l’únic escenari que li faria replantejar-se si realment val la pena seguir sent president.

L’experiència de l’última legislatura en què va haver de fer cessions al PP sense tenir garantit un suport global no ha deixat bon gust de boca i ara s’assenyala com una de les causes de la pèrdua de suports.

Les sessions parlamentàries, amb 85 diputats a l’oposició, es convertirien en emboscades. CiU descarta, si més no de moment, intentar refer els ponts amb el PP i incorporar així un quart escenari. La campanya ha estat massa bruta i la consulta segueix a l’agenda.

Azaña a Alcalà


 

Avui, a diferència del temps d’Azaña, la formulació del problema es simple: sí o no a la independència de Catalunya

 

Juan-José López Burniol

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

A finals d’octubre, vaig ser convidat a les III Jornades sobre Manuel Azaña, organitzades a Alcalà de Henares. El tema suggerit va ser la vigència del pensament d’Azaña amb referència a l’històricament denominat problema català, que fa temps afirmo que no és tal, sinó un problema espanyol, de tot Espanya: el problema de l’estructura territorial del seu Estat.
Vaig construir la meva exposició partint del debat sobre l’Estatut de Catalunya, celebrat en el Congrés a mitjans del 1932, que va enfrontar Ortega i Azaña. Per a Ortega, inspirat per un sentit tràgic de la història, Catalunya té un destí fatal: "El problema català és un problema que no es pot resoldre, que només es pot conllevar. Per què? (Perquè) el problema català és un cas corrent del que se’n diu nacionalisme particularista. Aquest, senyors, és el cas dolorós de Catalunya; és una cosa de la que ningú no és responsable; és el caràcter mateix d’aquest poble; és el seu terrible destí". Azaña, rebutjant aquest fatalisme històric, afirma que el problema català és un problema polític: "Ens trobem davant un problema que es defineix d’aquesta manera: conjugar l’aspiració particularista o el sentiment o la voluntat autonomista de Catalunya amb els interessos o els fins generals i permanents d’Espanya dins de l’Estat organitzat per la República. Aquest és el problema i no pas cap altre".
Raó històrica o raó política. Però, quatre anys després, tot va anar aigua avall. La Guerra Civil va arrasar l’intent de construir un Estat fundat en la raó política. Tant, que el mateix Azaña, després d’haver impetrat -en nom de la pàtria eterna- "Pau, Pietat i Perdó", no va dubtar a anotar aquesta conclusió atroç: "(La qüestió catalana perdurarà) com un niu de pertorbacions (…) i és la manifestació aguda, més dolorosa, d’una malaltia crònica del poble espanyol". Davant aquest text, queda clar que l’Azaña de la Guerra Civil és un altre Azaña ben diferent del qual va defensar l’Estatut. En efecte, en esclatar la guerra Azaña canvia sobtadament la seva posició. Ell, artífex de l’autonomia de Catalunya, pensa ara que les autoritats catalanes utilitzen la tragèdia de la Guerra Civil per sobrepassar les seves competències i assumir sense reserves les funcions de l’Estat dins de Catalunya, actuant com un veritable Estat independent. Aquesta -al seu parer- greu deslleialtat, l’afecta profundament i el fa canviar de criteri. Tant que, el setembre del 1937, li diu a Carles Pi Suñer -un dels seus millors amics a Catalunya- aquestes paraules: "Però si arribés el cas, després de tot el que ha passat a Barcelona, la institució (de la Generalitat) seria difícilment salvable".
Sobre aquesta base, vaig intentar després esbossar les similituds i diferències entre el temps d’Azaña i el nostre, cenyint-les a tres apartats: les circumstàncies de cada època, el problema plantejat i la seva solució. Pel que fa a les circumstàncies de cada època, la similitud entre la d’Azaña i la nostra rau en que totes dues són períodes d’una profunda doble crisi, política i econòmica; i la diferència es troba en que, durant l’època d’Azaña, el poder polític tenia -malgrat dificultats enormes- il·lusió i capacitat per escometre reformes de gran calat, mentre que, avui, l’establishment (la classe dirigent política-financera-funcionarial-mediàtica) està col·lapsada a causa de les relacions de connivència existents entre els seus membres, el que fa que la iniciativa política estigui passant al carrer (11 de setembre, execucions hipotecàries), provocant incipients tensions a les costures del sistema. Així, la recent vaga no va quallar, però van tenir consistència les manifestacions.
Pel que fa al problema de l’estructura de l’Estat, la similitud entre l’època d’Azaña i la nostra rau en el fet que s’ha plantejat en totes dues un idèntic debat entorn de la distribució del poder, com passa sempre que Espanya recupera la seva llibertat; i la diferència rau en què ara ja està meridianament clar que l’objectiu últim dels nacionalistes catalans és la independència de Catalunya, de manera que, qualssevol que siguin les concessions d’Espanya, estaran sempre condemnades al fracàs per insuficients a mig termini. I pel que fa a la solució d’aquest problema, la similitud entre les dues èpoques rau en el fet que s’intenta sempre d’articular el sentiment particularista de Catalunya amb els interessos generals d’Espanya; i la diferència es manifesta en què, avui dia, ja no es pot afrontar el tema sense admetre d’entrada el dret dels catalans a decidir si volen o no separar-se d’Espanya.
Col·lapse de l’establishment espanyol i explícita opció nacionalista per la secessió defineixen el perfil actual del problema català, un problema que continua sent polític, però la formulació del qual -a diferència del que succeïa en temps d’Azaña- és avui tan simple com radical: sí o no a la independència de Catalunya. La inèrcia i la mandra mental impedeixen de reconèixer-ho. Però només és ja qüestió de temps. De molt poc temps.

"Estan cagats!"


 

El Govern espanyol i l’aparell de l’Estat han arribat a la conclusió que per dinamitar el procés sobiranista han d’impedir com sigui la majoria absoluta de CiU

 

Jordi Barbeta

JORDI BARBETA

Barcelona

Al pavelló de les grans gestes de l’handbol Granollers, quan el porter Perramon frustrava amb les mans, amb els braços, amb els peus i amb dos pebrots els atacs en bloc de l’Atlètic de Madrid, Jordi Pujol va pujar ahir a l’escenari i va dir: "Avui no pensava venir aquí. Vinc per dir-vos, amb tota urgència i contundència, que presentaré una querella, però alegreu-vos, perquè si es veuen obligats a recórrer a aquestes armes és que nosaltres, CiU i m’atreveixo a dir que també Catalunya, anem bé". Pujol es va parar per tossir com sol fer fins i tot al Polònia i des del fons de la sala un home gran va aprofitar la per cridar: "Estan cagats!!". La gent va riure, va aplaudir i els joves van cridar "in, inde, independència"!
Efectivament, a aquestes altures, la mobilització dels agents secrets espanyols, que pel rigor de les seves indagacions han de pertànyer a l’escola d’Anacleto, posa en evidència que el jubilat de Granollers és un magnífic observador polític i que davant la inevitable majoria sobiranista de dos terços que tindrà el Parlament, tots els esforços nets, bruts, il·legals i miserables del Govern espanyol i dels aparells de l’Estat al seu servei se centraran a impedir com sigui la majoria absoluta d’Artur Mas. Tenen motius i són poderosos.
Ningú no pot saber ara com ara quin resultat s’obtindria en un referèndum sobre la independència de Catalunya, però sí que es pot preveure que la correlació de forces seria com a màxim d’un 60% davant un 40%. Als interessats a mantenir l’actual statu quo els canviaria igual la vida si el 60% fos a favor de la unitat d’Espanya. Aquest resultat obligaria a renegociar bilateralment la relació federal, confederal o autonòmica amb Catalunya, cosa que portaria implícita una redistribució dels poders de l’Estat, i això és el que de cap manera no estan disposats a acceptar ni Rajoy ni Rubalcaba, com s’ha demostrat quan s’ha plantejat el pacte fiscal. Així, la prioritat dels que es consideren propietaris de l’Estat espanyol no és impedir la independència de Catalunya, sinó evitar el referèndum que els obligaria a renunciar a una part substancial dels seus poders… i dels seus havers.
O sigui, que té més transcendència el que decideixin els catalans diumenge que el que poguessin votar en un referèndum. La pregunta de diumenge és si els catalans volen obrir un procés per decidir per si mateixos el seu futur col·lectiu. Com que es tracta d’un procés farcit d’obstacles, que va contra totes les inèrcies dominants, si el pronunciament no és rotund, el procés quedarà avortat al primer entrebanc. I on pot ensopegar? Com sempre, la força del catalanisme és la unitat i la feblesa, la seva divisió. Per on atacarà el Govern espanyol després del 25-N? Com sempre, per la caixa. El conseller Mas-Colell ja ha dit que necessita més marge de dèficit. Rajoy l’hi concedirà? El proper Govern de la Generalitat es trobarà en una situació d’asfíxia financera premeditada que inevitablement comportarà contradiccions entre els defensors del dret a decidir. ERC i ICV, que són sobiranistes, es deuen també al seu electorat d’esquerres. Si Mas governa amb majoria absoluta podrà aguantar el xàfec tot sol i els altres podran fer el seu paper, però si el Govern no té majoria això serà el campi qui pugui, i per això el Govern espanyol, el PSOE, el PP, els seus mitjans afins, Anacleto i Mortadel·lo i Filemó fan i faran d’aquí a diumenge tot el que puguin perquè Artur Mas s’hagi d’enfrontar a l’Everest per la cara nord, sense oxigen i amb la pota ranca. Perquè s’estimbi, esclar.

LA ESPAÑA DESPRECIAPLE


Menéndez Pelayo i Catalunya

Han retornat el menyspreu acerb de l’altre, la seva denigració amb la mentida, la desqualificació amb l’insult

Juan-José López Burniol

JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

El 1887 els elements de la Renaixença es van separar del Centre Català de Valentí Almirall i van fundar la Lliga de Catalunya. La seva rivalitat es va aguditzar el 1888, any de l’Exposició. En els Jocs Florals d’aquest any va ser reina Maria Cristina d’Àustria, la regent. Per fer-ho possible, es van celebrar en dia diferent de l’habitual -el primer diumenge de maig-, el que va provocar que el Centre Català -buscant la neutralitat política i "no per menysprear una digna i altíssima dama"- organitzés altres Jocs Florals en la data de sempre, que van fracassar davant els presidits per Maria Cristina, amb Menéndez Pelayo com a orador i mossèn Collell com a poeta premiat. D’aquests Jocs ha quedat notable rastre. Va ser en ells on Menéndez Pelayo (1856-1912) es va referir al català com "eixa llengua, rebrot generós del tronc llatí, (que) jeia, no fa mig segle, en trista i vergonyosa postració… Sols un miracle patent podia salvar la parla catalana de sa ruïna… I aquest miracle Déu volgué que és complís…". I va ser en ells on Jaume Collell va vèncer amb aquests versos: "No capteu el dret a viure, / dret que no es compra ni es ven. / Poble que mereix ser lliure, / si no l’hi donen, s’ho pren. / Germans! Nostre crit retrunya / ben alt, i a la llum del sol: / Visca lliure Catalunya / dintre el reialme espanyol!". Compta Josep Pla que el general Cassola, ministre de la Guerra i espectador de l’acte, comentà: "Aquest canonge no arribarà mai a bisbe". La va encertar.
Les paraules de Menéndez Pelayo no eren postisses. Sabia del que parlava. S’havia llicenciat en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on va rebre el profund i indeleble influx de Milà i Fontanals, que li va inculcar la seva vocació filològica i a qui va tenir sempre per mestre. Autor d’una producció enorme i eminent com a crític literari i historiador -a la qual val la pena accedir per la Historia de los heterodoxos-, la seva figura ha quedat enfosquida i la seva obra ha estat objecte de polèmica constant, quan no de desqualificació apriorística, per l’apropiació que de part del seu llegat -i no del millor: "martillo de herejes"- van efectuar la dreta més integrista i el nacionalcatolicisme.
Però, per sobre del seu posicionament ideològic i de la seva instrumentalització, prevaldran sempre el seu talent i una curiositat tan gran que el feia estar obert a tot. Es poden veure, en aquest sentit, les pàgines que dedica a Llull, i s’ha de ponderar la seva atenció permanent a la literatura catalana, des de Joan Alcover -de l’obra del qual elogià "la pulcritud en tot, l’elegància senzilla, el respecte constant a les lleis de la llengua i de la versificació"- fins a Pompeu Gener -del llibre del qual La mort et le Diable, publicat en francès, diu que "és ferotge i fredament impiu"-. D’altra banda, Menéndez Pelayo solia separar el judici literari que li mereixia un autor de la seva vida i ideologia. Així es comprova en la seva alta valoració de l’obra Cartas de España, de José Blanco White, malgrat atribuir al seu autor "furor antiespanyol i anticatòlic": "Si les Letters from Spain es prenen en el concepte de pintura de costums espanyoles, i sobretot andaluses del segle XVIII, no hi ha elogi digne d’elles. Per a l’historiador, tal document és d’or". En realitat, sense desconèixer el seu posicionament polític, el que avui interessa de Menéndez Pelayo és la seva intel·ligència lliure. Aquesta intel·ligència lliure que li va fer escriure -per exemple- aquestes paraules en una carta dirigida a Juan Valera: "Jo no detesto els krausistes per lliurepensadors, ja que hi ha molts pensadors lliures que, per la grandesa del seu esforç intel·lectual, em són simpàtics. Els detesto perquè no van pensar lliurement, i perquè tots ells, i especialment Giner, són uns pedagogs insofribles, nascuts per ser eternament mestres d’un sol esperit i un sol llibre".
Marañón, en recordar en els seus Ensayos liberales l’Espanya en què van ser amics uns personatges tan antagònics com Menéndez Pelayo i Clarín, es preguntava: "Quin aire tempestuós de fora o quina violenta fermentació interior va brollar sobre aquesta flor delicada de comprensió i de concòrdia que va estar a punt d’estendre’s per tota la Península en els anys de la Restauració?". Un calfred provoca pensar com la història es repeteix, de manera que el consens que va fer possible la Segona Restauració -en la persona del rei Joan Carles- també s’ha esvaït, fins al punt que -a la vora de la fallida del pacte constitucional i escarnida la llei- la política torna a ser un enfrontament caïnita a resultes de la relació de les forces en presència. Ja no hi ha adversaris amb qui parlar i pactar, sinó enemics per derrotar. Han retornat el menyspreu acerb de l’altre, la seva desqualificació amb l’insult, la seva denigració amb la mentida i -prèvia la seva cosificació- la seva negació radical. Quin error! Quin immens error! Quina pena! Quina immensa pena! Quina misèria! Quina immensa misèria! Pagarem un alt preu per això. Tots sense excepció. Perquè els errors es paguen. Sobretot els que tenen la seva arrel més profunda en la supèrbia.

El tren de la costa


El PP i el PSOE diuen que defensen l’eix mediterrani, mentre intenten ofegar-lo a Brussel·les | El recel a dues vies estratègiques amb pas obligat per Catalunya i Euskadi data del temps d’Aznar

Enric Juliana

ENRIC JULIANA

L’elogi del corredor mediterrani ha esdevingut el nou ritual dels polítics espanyols de visita a Catalunya, com en el seu moment ho van ser la barretina i el porró de Pío Cabanillas, simpàtic i sagaç ministre d’Informació i Turisme del govern de Carlos Arias Navarro el 1974.
El corredor mediterrani ve a substituir la tradicional frase de Josep Pla (el vell Pla que a la cèlebre entrevista amb Joaquín Soler Serrano a TVE encén el cigarret i diu: "Jo no crec en la profunditat; el més profund que té l’home és la seva superfície"). L’eix mediterrani comença a ser tan decoratiu com un vers de mossèn Cinto o una apel·lació al seny. (L’altre dia m’ho va dir un senyor a Madrid: "Espero que els catalans recuperin aviat el seni").
El tren de mercaderies de la costa s’està transformant en un intel·ligent reclam -"torneu, torneu, que us donarem una mica la raó"-, en contrast amb les veus ofeses que han optat per l’insult: nazis, feixistes, bojos, totalitaris… (Ahir José Bono es va apuntar de seguida als nazis catalanistes, a veure si pot enfonsar de manera definitiva el PSC, un dels somnis de la seva vida).
El corredor mediterrani és el nou mainstream. El defensa Alfredo Pérez Rubalcaba en un acte de Pere Navarro a Tarragona i la ministra de Foment, Ana Pastor, assegura en un fòrum del diari La Razón que és una "prioritat absoluta" del seu departament. Commoguts per tanta unanimitat, els geògrafs valencians que fa deu anys van ser els primers a parlar dels avantatges d’una potent articulació ferroviària del litoral mediterrani no poden evitar unes llàgrimes d’emoció. Han triomfat.
Rubalcaba s’ha pronunciat a Tarragona i la ministra Pastor ha parlat de "prioritat absoluta". Cal fixar aquestes paraules amb laca abans que se les endugui el vent. Cal esculpir-les abans que el 26 de novembre tornin els relativismes, ja que el PSOE i el PP treballen discretament al Parlament Europeu per al descarrilament del projecte. Un descarrilament sense soroll, mitjançant la inundació de les vies. Ofec en un mar de prioritats. Quan tot és prioritari, res no ho és. Corredors per a tothom. Els eurodiputats Inés Ayala (socialista) i Luis de Grandes (popular) han fet front comú a Brussel·les per trastocar les prioritats fixades pel comissari de Transports, Siim Kallas, en el pla d’infraestructures aprovat l’octubre del 2011 per la Comissió Europea.
Ayala i De Grandes pretenen reintroduir la denominada Travessia Central del Pirineu en la llista de prioritats, contra els criteris del liberal estonià Kallas, que va optar per un nombre limitat de projectes (que obtindrien més finançament de la UE), davant la tendència dels estats nacionals a considerar-ho tot prioritari perquè així no s’enfadi ningú. De fet, el comissari de Transports pretenia posar les línies principals de la política d’infraestructures sota l’autoritat de la Comissió, traient poder de decisió als estats nacionals.
Examinades totes les propostes, Kallas i els seus col·laboradors van decidir que els dos corredors espanyols que mereixen suport europeu per agilitar i abaratir el transport de mercaderies al continent són aquells que discorren pels passos naturals del País Basc i Catalunya. Corredor atlàntic i corredor mediterrani. Es desestimava així la perforació d’un supertúnel al Pirineu central, perquè es va considerar que una obra d’enginyeria d’aquesta envergadura és fora de l’actual registre europeu. França no vol aquest túnel -el PP i el PSOE ho saben de fa temps- i Alemanya no vol pagar més infraestructures faraòniques al sud d’Europa. Angela Merkel ho acaba de repetir en la seva recent visita a Lisboa: "Hem gastat massa en infraestructures, en lloc d’invertir en la modernització de les petites i mitjanes empreses".
Cánovas i Sagasta, Sagasta i Cánovas, tanmateix, continuen somiant amb tuneladores gegantines al Pirineu, ja que la tuneladora és un dels símbols del model econòmic espanyol ara embarrancat. La gran coalició entre l’enginyeria, l’obra pública i els fons europeus. Marca Espanya.
El PP i el PSOE busquen a Brussel·les la pervivència del negoci de la perforació a gran escala, atenen els seus interessos electorals més immediats a l’Aragó -sense atrevir-se a canviar de discurs i defensar que Saragossa pot ser un important nòdul logístic entre l’eix atlàntic i el mediterrani-, i sobretot intenten una maniobra política de llarg abast: evitar que les connexions d’Espanya amb Europa que poden definir un rellançament econòmic basat en la logística, els ports i la indústria, passi exclusivament per Euskadi i Catalunya. Aquesta lògica no és nova. Ja la va aplicar el Govern Aznar el 2003, excloent el corredor mediterrani de la primera llista europea de prioritats. Fa temps que la independència de Catalunya és una variable operativa a Madrid,
Tot això dóna més importància als pronunciaments de Rubalcaba i la ministra Pastor. Del corredor mediterrani amb prou feines hi ha col·locades quatre travesses, però, carai, cal veure com es mou el tren de la història.

LA INDEPENDENCIA DE CATALUNYA


Voces: Independencia de Cataluña de España

Por Ben LowingsBBC News

Seguir leyendo la historia principal

Más sobre el tema

La gente en la región española nororiental de Cataluña cabeza a las urnas en unas elecciones anticipadas el 25 de noviembre.

Regionales líder Artur Mas ha prometido que si es reelegido, él va a organizar un referéndum sobre si Cataluña debe romper con España y convertirse en un estado independiente.

El gobierno central de Madrid insiste en un referéndum catalán no estaría en consonancia con la Constitución española introdujo en 1978 después de la muerte del gobernante autoritario, el general Francisco Franco. Estos catalanes dieron su opinión a BBC News.

Luis Uria Massana, de Barcelona, ​​que ahora vive en París

Luis Uria Massana

¿Qué ha pasado en Catalunya? ¿Cómo los partidarios de la independencia, una pequeña minoría hace sólo cinco años, se convirtió en una mayoría hoy en día?

No es simplemente debido a un fuerte sentido de identidad catalán, ni es debido a la frustración que muchas personas sentían con las decisiones legales que impedían Cataluña avance hacia una mayor autonomía. Es a causa de la crisis financiera.

La crisis ha sido el apoyo más valioso para los nacionalistas.Ellos usaron argumentos económicos para ganar el apoyo de los catalanes que tienen raíces en otras partes de España. Comenzó con un desequilibrio fiscal real.

Se han extendido la idea – simple pero eficaz – que todos los problemas de Cataluña provienen de España, una España que "roba" y "saqueos" riqueza "de los catalanes.

En este sentido, Cataluña no es muy diferente a Escocia, Flandes o el norte de Italia, territorios donde la idea de "egoísmo económico" es cada vez más popular. El nacionalismo catalán se prometiendo a sus seguidores un nuevo estado en la Unión Europea.

No hay ninguna garantía de que esto ocurra. Pero su movimiento va en contra del principio de la solidaridad europea, y socava todo el proyecto de unión política europea.

Meritxell Ramírez Olle, originario de Vacarisses, ahora estudia en Edimburgo

Meritxell Ramírez Olle

Espero que el Parlamento de Cataluña puede seguir adelante con la organización de un referéndum. Espero que los catalanes puedan votar en paz y sin verse amenazados por el gobierno español.

Sería bueno si el gobierno central español y el gobierno autónomo catalán regional podría llegar a un acuerdo, ya que los gobiernos británico y escocés ha hecho.

Al mismo tiempo, no creo que podamos esperar Madrid para hacer un gesto. Políticos españoles no están acostumbrados a escuchar, negociar o permitir la secesión, si se trata de eso.

El legado del general Franco tiene un gran peso en la política española.Incluso si el gobierno español no ceder soberanía al Parlamento catalán, espero que Artur Mas y los partidos independentistas que cumplan sus promesas de organizar un referéndum rápidamente.

Espero que sean lo suficientemente sabios como para mirar a Europa como apoyo. Europa no puede dar la espalda a un pueblo que ha democráticamente expresado su deseo de ser un nuevo Estado dentro de Europa.

Manel Bargalló, originario de Blanes, que ahora vive en Alemania

Manel Bargalló

Por motivos de trabajo he viajado por toda España durante los años 1980 y 90.

Rápidamente comprendió que sería muy difícil seguir siendo catalanes dentro de España.España ha sido históricamente construido como el estado de Castilla, con el Madrid es la metrópoli, y cualquier intento de abrirlo a otras naciones ibéricas ha sido rechazada con violencia.

Históricamente para Castilla, Cataluña pertenece a España por derecho de conquista. Necesitamos un estado a nuestro lado y no al revés.Demasiadas veces, España ha preferido no invertir en Catalunya a pesar de que esto es perjudicial para España.

Con esto en mente, me gustaría que el pueblo catalán pueda ejercer su derecho a la libre determinación en un referéndum. Es por ello que el 25 de noviembre no voy a votar por cualquier partido que nos niega este derecho.

A pesar de las amenazas de Madrid, creo que con el tiempo España tendrá que permitir que Cataluña el referéndum. ¿Por qué se le permita en Escocia y no en Cataluña?

Además, creo que la Unión Europea no permiten España en utilizar la fuerza contra los ciudadanos europeos para que dejen de hacer algo tan democrático como el voto. Si la UE colabora con España, o es cómplice de las amenazas de los nacionalistas españoles y la coacción, se siembran las semillas que incluso pueden llevar a la destrucción de la UE.

Alex Gutierrez, Barcelona

En poco tiempo, la independencia catalán ha pasado de ser una meta imposible ahora se percibe como algo más o menos inevitable, pero sólo podemos prever las primeras etapas.

Alex Gutierrez

Este mes de noviembre, Cataluña se quedará en una situación en la que al menos dos tercios de los catalanes [] miembros asamblea nacional que han sido elegidos, después de haber prometido un referéndum en su programa electoral. El gobierno nacional catalán se encontrará en oposición directa a Madrid, el deber de llevar a cabo las promesas que le dieron un mandato amplio.

A continuación, las preguntas realmente interesantes comenzar. ¿Hasta dónde llegará España vaya a acomodar Cataluña? ¿El líder catalán ser despojado de sus poderes, o incluso ser encarcelado, como algunos lo han llamado en la prensa española?

¿Van a enviar a los militares, para detener el proceso democrático? Cada uno de estos temas, una amplia cobertura en los medios internacionales, sería tóxico para España, un país que se está cayendo a pedazos, tanto económicamente como en términos de su propio territorio.

Estas preguntas también fortalecería el sentido de un divorcio entre España y Cataluña, con un drenaje fiscal en las finanzas y el fracaso sistemático de la inversión, alimentando el desprecio por su cultura e identidad. Las filas de personas a favor de la independencia no han dejado de hinchazón en los últimos años, ya sea por razones del corazón, o en el bolso el.

El 11 de septiembre, el día nacional de Cataluña, estaba claro [con] las manifestaciones en la calle que la gente quería su propio estado.

Después de las elecciones de noviembre, será el parlamento dentro de la misma. Convergència i Unió, que es tradicionalmente el mayor partido, se ha agotado, y las campañas para un estado independiente. Hay una nueva unidad entre los votantes y los políticos sobre el tema. Esta unidad legitima el proceso y lo hace imparable.

NONS PARA NI CRISTO


 

Mas afirma que ni los tribunales ni la Constitución pararán el proceso catalán

El líder de CiU pide una “mayoría excepcional” que muestre un resultado claro para que nadie pueda frenar el proceso soberanista

 

Mas afirma que ni los tribunales ni la Constitución pararán el proceso catalán

 

El presidente de la Generalitat y candidato de CiU a la reelección, ArturMas, durante un acto de apoyo de miembros de la sociedad civil, en el que ha dicho que el proceso que ha iniciado Cataluña no lo podrá parar nadie, “ni los tribunales ni la Constitución” porque la democracia al final se impone y ha vuelto a pedir “una mayoría excepcional” aunque sea con “votos prestados”. Efe / Alberto Estévez

Artur Mas

Barcelona. (Agencias).- El president de la Generalitat y candidato a las elecciones catalanas del 25-N, Artur Mas (CiU), ha afirmado este domingo que la fuerza de la democracia y el civismo “no la podrá frenar nadie, ni los tribunales ni las constituciones ni todo lo que ponen delante”.

En un acto celebrado en Barcelona con centenares de militantes y simpatizantes de CiU, ha pedido una “mayoría excepcional” que muestre un resultado claro, nítido y contundente para que nadie pueda frenar el proceso soberanista que quiere impulsar en Catalunya.

También ha señalado que algunos de los votos que recibirá CiU serán “prestados” por un tiempo determinado para apoyar un proceso colectivo, aunque ha defendido que se trata de una opción necesaria en las elecciones del 25 de noviembre. Ha asegurado también que, siempre que sea necesario, CiU “dará un paso atrás” a favor de este proceso iniciado para que Catalunya pueda llegar a tener un estado como los otros de Europa, porque este proceso va muchos mas allá de cualquier formación política y de cualquier persona y CiU es un “instrumento” a favor del mismo.

Durante su discurso, el candidato de CiU y presidente de la Generalitat ha asegurado que “vivimos momentos excepcionales”, de lo que fue plenamente consciente durante la celebración de la última Diada de Catalunya en la que aquella “riada” de gente salió a la calle para decir “basta” y apuntarse a un “proyecto de ilusión colectiva” y que, entonces, decidió ponerse “al lado de la gente”.

Ha pedido que la voz de la calle “se transforme en votos en las urnas” porque “nos jugamos mucho” y para que quede claro que en aquella manifestación no había “manipulación” ni “deria nacionalista”, sino una mayoría social para que Catalunya llegue a tener un estado como cualquiera de los que hay en Europa.

Mas ha asegurado que ha llegado el momento de ejercer el derecho a la autodeterminación, que los catalanes no han podido ejercer en tres siglos.
Ha pedido a la gente que “no tenga miedo” porque, si en las próximas elecciones catalanas se demuestra que hay un “clamor del pueblo”, el proceso de Catalunya no lo podrá para nadie, “esto es lo que nos jugamos en las urnas”. “Si hay una mayoría rotunda y clara del derecho a decidir y de tener instrumentos de Estado…. no se podrá pasar por alto el resultado del 25-N” ha dicho Mas y ha insistido en que por eso interesa un resultado “claro y contundente” para que a España y a Europa le quede claro lo que Catalunya quiere.

También ha apuntado que ante los “ataques, provocación, insultos y amenazas” que hay y que habrá hay que responder con “serenidad” porque los que quieren llevar este debate al “terreno de la bronca”, en este terreno, ganan ellos, pero “en el terreno de la democracia, ganamos nosotros”.

Ha advertido que este proceso puede ser más complicado de lo que parece y ha asegurado que “no es fácil” liderarlo porque hay gente que intentará desestabilizarlo y una manera de hacerlo es intentar desestabilizarlo a él y ha explicado que espera seguir con este proceso hasta el final mientras tenga al pueblo al lado.

Ha señalado que “es legítimo” que haya gente que diga que ha convocado elecciones anticipadas para no hablar de los recortes, cosa que ha negado aunque ha dicho que los que prometen que no habrá más recortes “están engañando” y ha insistido en que el compromiso de CiU es hacer que Catalunya tenga instrumentos para tomar sus propias decisiones y más recursos. Mas ha dicho que lo primero que hará después de las elecciones convocará a todos los partidos políticos para “consensuar la hora de ruta de Catalunya”.

Pasos atrás

Asimismo, ha señalado que, si CiU debe dar un paso atrás por el bien del proceso, lo hará, y ha pedido que la gente no se deje atabalar con campañas de miedo, que seguirá habiendo –ha augurado–, y ha dicho que incluso para él no es un proceso fácil, aunque está dispuesto a liderarlo hasta el final.

Ha reiterado su compromiso de sentarse a negociar con todas las fuerzas políticas si gana las elecciones, y ha defendido algunas de sus medidas gubernamentales, como vender empresas públicas, porque así evita “recortar más en sanidad y educación”.

Han asistido la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega; el alcalde de Barcelona, Xavier Trias; el secretario general de CDC, Oriol Pujol; la consellera de Enseñanza, Irene Rigau, y la teniente de alcalde de Barcelona Sònia Recasens, entre otros dirigentes que han querido mostrar su apoyo al presidente antes de encarar la campaña electoral.

Sumar complicidades

Ortega ha asegurado que “es la hora de las grandes mayorías y de sumar complicidades” en un proceso de la sociedad catalana, y ha subrayado que, ante un discurso del miedo, se tiene que asegurar que sean las urnas las que hablen.

Asimismo, han participado seis representantes de diversos ámbitos sociales como la política, el deporte, la comunicación y la cultura, ninguno de ellos militante de CiU, para mostrar publicamente su apoyo, y que han precedido al discurso de Mas.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha defendido que no se podrán realizar más políticas sociales sin más soberanía, y el periodista Justo Molinero se ha dirigido al presidente diciéndole que no está solo y que se siente un catalán más.

Un article del NYT afirma que a la UE "li interessaria admetre els països que s’independitzin"


 

‘The Economist’ descarta el veto d’Espanya a una Escòcia independent dins la UE

El setmanari britànic defensa que la “voluntat política” per ampliar internament la Unió comptarà més que “el que diu o deixa de dir la llei”

El setmanari britànic ‘The Economist’ descarta que l’estat espanyol veti l’entrada d’una Escòcia independent a la Unió Europea, tot i les comparacions que podrien sorgir amb la situació de Catalunya. En un article publicat aquest divendres, ‘The Economist’ assegura que “una Espanya extremadament dependent de la UE al final difícilment s’oposaria” al fet que Escòcia entrés al club, si s’aconsegueix una victòria del ‘sí’ en el referèndum del 2014. “Al final, la voluntat política dels estats de la UE comptarà més que el que diu o deixa de dir la llei”, assegura el text, que admet que Brussel·les es “resisteix a especular” sobre com serien les conseqüències exactes de la separació d’una part d’un estat membre.

Poca predisposició de Brussel·les

L’article de ‘The Economist’ assegura que la Unió Europea està poc predisposada a parlar sobre la independència d’Escòcia “tenint en compte la sensibilitat política del tema en un moment en què altres regions europees, especialment Catalunya a Espanya, estan pressionant per la seva pròpia independència”.



El text defensa que la majoria dels experts constitucionals “coincideixen que Escòcia hauria de tornar a demanar ser membre de les organitzacions internacionals –ja sigui l’OTAN, l’ONU o la UE”–, però que, alhora, “molts d’ells creuen que la candidatura es gestionaria per la via ràpida de la Comissió Europea”. “Una Espanya extremadament dependent de la UE al final difícilment s’hi oposaria”, destaca l’article.

La previsió de ‘The Economist’ és que “tot el procés” per a l’entrada d’una Escòcia independent a la UE “pugui durar almenys entre dos i quatre anys”, però preveu un “possible sistema de transició per a elements essencials com la lliure circulació de persones o béns”. “Al final, la voluntat política dels estats de la UE comptarà més que el que diu o deixa de dir la llei”, conclou el text.

 

Un article del NYT afirma que a la UE “li interessaria admetre els països que s’independitzin”

L’autor del text, Robert Young, és professor de ciències polítiques i especialista en processos de secessió

DIADA HISTÒRICA 
 La manifestació de l'Onze de Setembre del 2012 va mostrar al món una realitat que les enquestes ja havien detectat des de feia temps.La manifestació de la Diada PERE VIRGILI

Per molts inconvenients que pugui comportar el procés, “l’interès de la Unió Europea seria admetre els estats que s’independitzin”. Aquesta és la conclusió del professor de ciències polítiques de la Universitat d’Ontario Occidental Robert Young, que exposa la seva opinió en un article publicat al ‘New York Times’ aquest dijous, titulat ‘La veritat incòmoda sobre els països independentistes’.

La tesi de Young, que és especialista en moviments sobiranistes i secessions –ha escrit ‘The breakup of Czechoslovakia’ i ‘The secession of Quebec and the future of Canada’, entre d’altres llibres–, és que l’únic separatisme realment problemàtic ara mateix a Europa és el de Catalunya.

“Empès per la crisi econòmica, el nacionalisme s’ha eixamplat ràpidament a Catalunya. La resposta espanyola ha estat molt ferma: un referèndum seria ‘il”legal’ i la secessió una ‘bogeria’. Però el referèndum es farà, perquè un 80% dels catalans ho volen”.
Què passarà aleshores? Per Young, a la pregunta sobre si “parts dels estats membres poden separar-se dins del marc de la UE, la resposta simple és ‘sí'”. I afegeix que “l’aparell institucional no reconeix la possibilitat de la secessió però tampoc no l’exclou”.
La Unió, segons Young, “no podria canviar les normes per aturar el veto d’Espanya a l’entrada de Catalunya i tampoc podria declarar que els tractats cobreixen Catalunya”. Tot i així, “Espanya no bloquejaria l’admissió de Catalunya i per assegurar aquest resultat es posaria en joc tota la capacitat d’influència de la UE”.