Construir un estat


 

JOAN M. TRESSERRAS

D’ençà del segle XVIII, la nació catalana s’ha reproduït al marge de l’Estat. Desafiant-lo. Mentre el mapa europeu de les nacions es redefinia des dels estats, la vençuda nació catalana, afeblida i esquarterada, va haver de trobar altres mecanismes d’adscripció i vinculació. La negació de l’existència d’una veritable nació catalana per part dels estats espanyol i francès ha emparat les seves apostes mononacionals -Espanya i França, projectades com a unitats de destí i nacions homogènies- i el desplegament de polítiques liquidadores del patrimoni nacional català. Les propostes del ministre Wert i la FAES en serien l’expressió més recent.

L’afirmació nacional catalana i la seva consideració com a font d’identitat han hagut de realitzar-se preferentment en l’àmbit cívic i cultural, i en contra d’agressives polítiques estatals. La continuïtat, malgrat les condicions adverses, ha pogut ser preservada per algunes inèrcies i per la voluntat i el compromís de molts. I ara, al segle XXI, davant la persistent hostilitat de l’estat espanyol cap a les més elementals demandes de reconeixement i homologació, el poble català ha pres la iniciativa política i ha encetat un procés invers a la moda europea de construir la nació des de l’estat: la construcció de l’estat des de la nació.

Un dels factors claus de l’excepcionalitat catalana -que en dificulta la comprensió des d’una mirada convencional- és el caràcter de revolució democràtica adoptat pel moviment cívic pel dret a decidir i per esdevenir un nou estat d’Europa. Una revolució democràtica que reflecteix la irrupció política de la majoria popular i que segella el desplaçament del protagonisme i de l’hegemonia dels sectors dirigents tradicionals.

Hi ha acord i hi ha majoria. El vell bloc dirigent ha fet mans i mànigues per entorpir l’acord entre Mas i Junqueras. I ja ha començat a llançar pots de fum per procedir a l’emmascarament i la desconstrucció informativa de la majoria per l’estat propi. Ja veiem articulistes posant en qüestió aquesta majoria social i aviat començarà l’allau d’enquestes dominicals d’encàrrec, cuinades per erosionar l’ànim i la imatge del sobiranisme. Hi haurà molts diners, moltes pressions, més amenaces i enganys, moltes complicitats de pont aeri, molta guerra psicològica i molta misèria intel·lectual per fer descarrilar la voluntat majoritària. Per generar inseguretat i fer perdre la confiança. Perquè el conflicte entre democràcia i legalitat és decisiu per al futur de Catalunya, però també ho és per al futur de l’estat espanyol. A aquestes altures, tothom n’és conscient i està disposat a emprar tots els recursos. És per això que la ciutadania necessita saber que hi ha un calendari i un compromís ferm. I que les seves expectatives no seran moneda de canvi ni es veuran frustrades.

Per això resulten tan incomprensibles els dubtes i vacil·lacions d’algunes esquerres a l’hora d’apostar pel gir democràtic i la seva culminació. Van passant els mesos i continuen sense fer una anàlisi profunda dels canvis que s’estan produint a Catalunya. Just davant dels seus ulls, en plena crisi, enmig d’uns patiments i un atur que s’allarguen i aguditzen, que afecten directament les seves pròpies bases socials. Quins interessos volen servir? ¿Tant costa de veure que la millor oportunitat per construir un projecte social nou, ara, va lligada a la construcció d’un nou estat a Catalunya? ¿Tant costa de veure que la majoria social ja existeix i que la naturalesa de l’estat a construir dependrà, sobretot, d’ells, de la correlació entre les forces -conservadores i d’esquerres- compromeses en el procés d’emancipació nacional?

Vivim en una Europa anquilosada, on el pes d’estats, mercats, capital especulatiu, poder financer i burocràcia sembla que han segrestat les energies transformadores. Per contrast, en aquesta conjuntura, és la gent treballadora i més dinàmica de Catalunya la que ha mostrat més capacitat d’autoorganització, mobilització i proposició per configurar un espai històric i polític nou. Sembla que ICV comença a decantar-se en aquest eix i aproximar-se a ERC. Però desconcerta que -salvada alguna excepció- el PSC, havent finalment assumit que el dret a decidir és un fonament democràtic, el vulgui supeditar a la legalitat espanyola i al marc constitucional, justament per limitar l’efectivitat de la democràcia i les llibertats. La percepció distorsionada per abducció des de l’Estat té precedents. Les teràpies coincideixen: repòs, rellegir els clàssics i parlar amb la gent.

Anuncis