LAS MOMIAS CALLADETAS SON MES GUAPAS


 

Estarien millor callats

MIQUEL PUIG

La història jutjarà la Segona Restauració Espanyola i els seus protagonistes. De moment, és difícil evitar un veredicte sever: entre el 1980 i el 2012 la taxa d’atur ha estat superior al 15% en dos de cada tres anys, i al 20% en dos de cada cinc. No hi ha cap país europeu que presenti unes xifres similars. De fet, dels trenta-cinc països que l’FMI classifica com a “economies avançades”, només n’hi ha un que presenti, i només aquest any 2012, una taxa superior al 20%: Grècia.

¿Espanya ha sofert alguna catàstrofe natural? ¿Ha estat víctima d’un boicot internacional? ¿Ha tingut mala sort? No. És cert que Espanya va començar el periple malament, perquè la crisi política de la Transició va coincidir amb la pitjor crisi econòmica internacional des de la Segona Guerra Mundial: la dels xocs petrolífers, l’escassesa de primeres matèries i la devaluació del dòlar. Però partia també amb avantatges: la seva ubicació geogràfica li ha garantit l’estabilitat política, la Unió Europea li ha donat accés al mercat més gran del món i li ha concedit l’equivalent a tres Plans Marshall, les entrades de turistes s’han multiplicat més enllà de les previsions més optimistes, els financers li han prestat quantitats astronòmiques de diners i els inversors hi han confiat a l’hora d’establir factories productives. Tot i això, trenta-tres anys després de l’aprovació de la Constitució, Espanya és un país arruïnat, que no ofereix futur a la majoria dels seus joves i que no pot garantir el pagament de les pensions ni a curt ni a mitjà termini.

En aquest context, Felipe González i José María Aznar han reaparegut per donar lliçons als seus successors, l’un amb motiu d’un aniversari i l’altre amb el de l’edició d’un llibre.

González enseñó a los jóvenes a ser gandules “, em va sentenciar en una ocasió un pagès jubilat extremeny. Es referia al PER, però s’hauria pogut referir a les indemnitzacions, prejubilacions i invalideses massives durant la reconversió; o a una regulació del subsidi de desocupació que mai no va incentivar els que el rebien a acceptar feina. Felipe González va tenir encerts, ningú no pot dubtar-ho, però té una gran responsabilitat en la situació actual, entre altres coses per haver inaugurat la política de gran despesa pública sumptuària amb “ los fastos del 92 ” -la celebració simultània dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’Expo de Sevilla i la Capital de la Cultura a Madrid- i la política d’infraestructures no del tot prioritàries, amb l’AVE Madrid-Sevilla.

Aznar va multiplicar aquestes polítiques alimentant una bombolla immobiliària que ens acabaria devorant. Quan va acabar la seva primera legislatura, Espanya havia aconseguit un relatiu equilibri, amb una taxa d’atur que començava a ser raonable (10,6%), inflació moderada i balances exterior i fiscal controlades. Va prémer l’accelerador a base de mantenir el preu de l’electricitat per sota del cost de producció, deute públic i una folla política d’obres públiques que incloïa la renovació de tots els aeroports i la principal xarxa de ferrocarril d’alta velocitat del món. Per suportar l’eufòria, va tolerar l’entrada de dos milions d’immigrants, dues terceres parts dels quals per Barajas.

La Segona Restauració ha estat caracteritzada per grans obres públiques, però tots els governs sense excepció han evitat curosament articular logísticament la zona exportadora més dinàmica. Fa pocs dies, en aquestes mateixes pàgines Josep Parcerisa parlava del cul-de-sac ferroviari a Llorca, entre Alacant i Almeria; la via entre Tarragona i Vandellòs continua sense ser desdoblada; el PSOE i el PP, des del govern i des dels Parlaments, han frustrat l’eix mediterrani de mercaderies, dissenyat i defensat per la Unió Europea, i l’han fet subsidiari d’un eix central impossible… Una política suïcida.

Sembla que en l’origen de l’Autopista del Mediterrani -l’única gran obra del franquisme que no segueix l’esquema radial- hi va haver el famós informe que el Banc Mundial va realitzar el 1961, quan el règim franquista va haver d’implorar l’ajut exterior. Avui, com aleshores, han de venir de fora a suggerir a Espanya un disseny racional de les seves infraestructures: el comissari de Transports, Siim Kallas, esmena els plans espanyols adduint que cal “garantir que les connexions vinguin d’algun lloc i vagin a algun lloc”.

Els dirigents espanyols necessitaran molta humilitat per gestionar les conseqüències dels actes dels seus antecessors. Fóra desitjable que aquests, almenys, callessin.

Anuncis

Wert: ‘basquitzar’ Catalunya?


 

XAVIER CASALS

L’esborrany de reforma educativa de José Ignacio Wert ha tingut ampli rebuig a Catalunya, però el ministre s’ha reafirmat així davant les crítiques: “Sóc com un toro, m’embraveixo amb el càstig”. Aparentment, la reforma hauria de ser contraproduent a Catalunya per al govern de Mariano Rajoy en provocar més desafecció vers Madrid. Però la iniciativa, com exposem aquí, cerca una mobilització que avali l’executiu en un afer en què res és improvisat i menys per part de Wert, expert en demoscòpia. Quins beneficis obté Rajoy de la reforma?

Descol·locar el PSOE, reforçar el PP. El president ha perdut en menys d’un any bona part del seu capital polític, ha enterrat el programa i cau a les enquestes: en el darrer baròmetre del CIS rebia la pitjor valoració (2,7) i el PP perdia 8,7 punts en intenció de vot. Superat el maldecap de les eleccions catalanes, ara recupera la iniciativa de la mà de Wert.

Pel que fa a l’àmbit estatal, les fites que cerca són clares. El politòleg Oriol Bartomeus, al seu blog, les ha acotat en tres: “emmarcar el conflicte amb els socialistes” en termes de valors; passar de puntetes “pel fons de l’escenari de les terribles últimes xifres de l’atur” (a l’octubre incloïen 4.833.521 persones), i galvanitzar l’opinió pública perquè al PP “la polarització entre el centre i Catalunya li dóna excel·lents rèdits”.

En síntesi, quan la Moncloa coneix les hores més baixes, Wert posa damunt la taula napalm pur: explicita que vol “espanyolitzar els nens catalans” i endega una reforma en tal sentit d’ampli suport i que descol·loca el PSOE. És, doncs, una bona jugada.

Inflamar tensió identitària. A Catalunya, l’escenari que ha deixat el 25-N es caracteritza per una fragmentació política que beneficia més Rajoy que Mas. L’analista Carles Castro ha apuntat a La Vanguardia (2/XII/2012) diverses dades al respecte.

D’una banda, l’electorat nacionalista català creix, és el 34% del cens total i supera el 49% de vots emesos, “però no suposa un enlairament significatiu del nacionalisme sobre els seus registres històrics”, ni garanteix “un triomf del sí en un eventual referèndum independentista” de participació superior al 68%. De l’altra, si bé “l’independentisme estratègic” ha vingut per quedar-se des de fa una dècada, també s’ha activat ara “un espanyolisme combatent” representat pel PP i C’s de “proporcions mai vistes: més de 700.000 paperetes”, 28 escons i quasi el 21% del vot emès, vuit punts per sobre del rècord d’Aleix Vidal-Quadras el 1995.

Castro apunta que el PP ha comprovat que la seva manca de desgast per la crisi “obeeix en gran mesura a una inflamació territorial i identitària que toca la fibra íntima del seu electorat”. I prossegueix: “I esperonat per la competència directa de Ciutadans, difícilment es resistirà a contribuir a una tensió que tants rèdits li ha proporcionat”. Aquesta seria la diana a la qual Wert apuntaria: mobilitzar un electorat que -atenció- entre els comicis del 2010 i els del 2012 ha crescut quasi un 5% i del qual se n’ignora el sostre. A més, ho faria reforçant el PP davant C’s. Per tant, Rajoy també tindria rèdits a Catalunya.

Una basquització de Catalunya? En aquest sentit, la reforma també pot voler trencar consensos en un catalanisme transversal que ha facilitat assolir acords amplis. Rajoy podria cercar una fractura entre els partidaris de la reforma educativa (i de la lectura de la Constitució que fa el PP) i la resta. La finalitat seria acabar amb les mitges tintes que compliquen la vida a la Moncloa (sobiranistes, federalistes, catalanistes) i crear una topografia política com la basca, més fàcil de gestionar: davant la transversalitat cercaria la fractura; davant la uniformitat escolar, la dualitat. Rajoy voldria vèncer a Catalunya, i convèncer no el preocuparia. Per tancar el cercle, Wert podria acordar la llei que afectarà tots els catalans amb Alícia Sánchez-Camacho (és a dir, amb ell mateix), que representa el 13% dels vots, i fer “ la reforma de Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como “.

A partir d’aquí, es dibuixa un potencial escenari de desestabilització permanent de la política catalana des de Madrid que combini de forma calculada el bastó (la reforma de Wert) i la pastanaga (una millora del finançament que plasmi l'”autonomia diferencial” que Sánchez-Camacho ha esmentat en campanya) per mobilitzar els propis i desmobilitzar els tebis. Si no errem, aquest teló de fons en el qual s’haurà de convocar la consulta sobre l’estat propi serà una gran paradoxa: després que l’independentisme radical hagi assajat sense èxit durant dècades basquitzar Catalunya, ara ho podria intentar Rajoy.

Bones relacions amb Espanya


 

IRENE BOADA

Bones relacions amb Espanya                        Bones relacions amb Espanya JEFF J. MITCHELL / REUTERS

Fa uns cinc anys vaig participar en unes tertúlies de reflexió a l’Ateneu de Barcelona amb un grup d’intel·lectuals i polítics. Inspirades per Ferran Mascarell, van sorgir arran de la política poc engrescadora del segon tripartit. La major part dels participants veníem de moviments progressistes i la política del govern Montilla ens inspirava poca confiança. Preocupats per l’empobriment polític i per les relacions amb l’Estat, especialment dolentes després de l’Estatut fallit, cada mes ens reuníem per reflexionar i analitzar, conjuntament, la realitat del moment polític. Encara que en la vida diària sempre ens costi trobar temps, els tertulians intentàvem ser fidels a la nostra cita mensual. D’aquelles converses, fins i tot, vam arribar a crear un lloc a la xarxa, Bcn10.0, que es va presentar en públic de manera tímida just abans de les últimes eleccions municipals.

Després de dècades d’esforç dels presidents Pujol i, després, Maragall amb l’odissea de l’Estatut, en aquelles converses a l’Ateneu recordo que s’anava fent més clara la idea que l’estat espanyol ens fallava i que, a contracor i amb una certa recança, això ens abocava inevitablement a una única sortida que era la independència. Ja no era cosa de pedagogia, ni d’arreglar Espanya ni les nostres relacions ja massa desgastades. Ara la mirada se centraria en Catalunya. Massa pensàvem que havien estat anys perduts, anys en què ningú sabia ben bé cap on tirar la pedra, i l’autoestima col·lectiva s’anava desinflant. Era necessari inventar una nova cultura, una renovació de valors relatius al que els catalans volen ser, on poden arribar, i del model de societat que veritablement es vol construir.

Abans de les eleccions, uns quants vam signar un manifest, conegut popularment com el manifest dels progres , que reflectia moltes altres converses semblants que devien tenir lloc durant aquells anys a Catalunya. De manera discreta, la societat civil catalana es movia i acusava un estat fallit i decadent que ja no vetllava per la seva ciutadania, i molt menys per la catalana. El manifest, signat per gent no gaire vinculada al moviment independentista en el passat, és un clar compromís de treball per l’estat propi, un estat amb una forta vocació europea, que garanteixi les bones relacions amb Espanya i la millora de la vida econòmica, laboral, cultural i social de Catalunya.

Concretament, garantir les bones relacions amb Espanya seria un aspecte fonamental. En aquest sentit, seria interessant recordar els errors d’Irlanda, per exemple, quan es va independitzar del Regne Unit l’any 1921. Encara que ja fa un segle, Irlanda va cometre uns errors que van ser del tot evitables. En primer lloc, el nou estat va patir una guerra civil durant els primers anys de la seva formació com a estat. Aquest va ser l’aspecte mes fatídic. En segon lloc, la societat irlandesa es va caracteritzar per una anglofòbia que va durar molts anys després de la independència, un fet que va espatllar les relacions entre les dues societats veïnes. A més, Irlanda va participar en una innecessària guerra econòmica als anys 30 contra la Gran Bretanya, que va entorpir el seu desenvolupament econòmic. Per tant, la consecució d’un estat europeu amb bones relacions amb Espanya ha de ser fonamental en aquest projecte.

Malgrat aquests errors, de la independència irlandesa també val la pena valorar-ne diversos elements positius. Es va desenvolupar una política lingüística i cultural molt més pròxima a les aspiracions dels irlandesos. Si l’ús habitual de la llengua no va prosperar no va ser per falta d’una política lingüística, sinó perquè la llengua irlandesa ja havia pràcticament desaparegut molt abans. Pel que fa a l’aspecte internacional, la veu irlandesa cada vegada se sentia més al món. Irlanda ha jugat un rol significatiu -relatiu a la seva dimensió- en debats a les Nacions Unides i també en missions de pau internacionals. Un del avantatges de ser un petit país independent és que atreu menys sospites i és vist més fàcilment com a intermediari honest en conflictes internacionals.

Des del moviment del coaching s’assegura que, per poder arribar a alguna banda, el que és fonamental és tenir d’entrada uns objectius clars. Molts catalans, afligits per tants anys d’orfandat d’idees i de direcció política, s’aferren ara a un projecte que abans, ja en època del pujolisme, era considerat només un somni. De vegades són precisament els moments de crisi els que ajuden a veure-hi clar. A més, hauríem d’aprofitar que l’opinió pública internacional, majoritàriament, dóna la raó a Catalunya, i que la Unió Europea es basa en una filosofia de diversitat i de respecte als pobles i les nacions. És precisament quan surts de Catalunya quan el país més brilla i quan es veu que ho té tot per guanyar, si es té traça política. En l’àrea britanico- irlandesa on jo visc, per exemple, Barcelona és l’escapada de vacances més popular, molt per sobre de qualsevol altra destinació europea. Jo, quan de tant en tant hi torno, entenc per què.

L’estat (català) del benestar


 

TONI SOLER       09/12/2012

Wert ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l'escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. Wert ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l’escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. J.J. GUILLÉN / EFE

LA CONDEMNA. Els camins de la sobirania són inescrutables: hem de fer-los visibles i versemblants. No val allò d’en Machado, se hace camino al andar . Hem de saber cap on volem anem anar, quins contorns té la nostra estació de destí i -sobretot!- posar en relleu que la situació actual és una condemna. Per sort, el govern espanyol ens hi ajuda de forma constant i efectiva. Mentre la Santa Aliança feia crides a la concòrdia i la generositat, el ministre Wert ha accelerat el calendari i ha forçat el conflicte: davant del sorprenent (per desaforat) atac a l’escola catalana, la Generalitat avisa que no complirà la llei. La consellera Rigau abandona la reunió. El xoc de legitimitats ja està plantejat i entra dins dels esquemes mentals de la majoria. S’instal·la una mena desobiranisme mental que és condició necessària per fer efectiu el definitiu pas endavant. Però Wert no és un simple piròman i segur que té (com Rajoy, i Alícia Sánchez-Camacho, i Albert Rivera) bons motius per portar la situació al límit: en cas de situació límit, el defcon 1 és trencar Catalunya abans no es trenqui Espanya, com va predir l’Aznar. No s’ha de menystenir aquesta amenaça.

LES EINES. Contra els partidaris de tirar pel dret, que actuen com si al davant hi tinguéssim una autopista (sense peatge) de quatre carrils, continuo pensant que és molt més important posar en evidència la insostenibilitat del present. Consolidar aquest sobiranisme mental i mentrestant definir allò que volem com a societat, que resulta ser tant o més important que no pas l’estat propi, que al cap i a la fi només és una eina. Torno a buscar inspiració en la transició democràtica espanyola: Adolfo Suárez no hauria tirat endavant el procés sense un consens amplíssim, no només a l’entorn de la forma de govern, sinó també dels canvis econòmics estructurals. Els pactes de la Moncloa van implicar les esquerres i els sindicats en un moment de dimensió històrica. També hi va entrar Catalunya, que va recuperar la Generalitat abans i tot que la carta magna s’aprovés, gràcies -com ara- a una manifestació massiva. El procés constituent espanyol va agafar gruix i sentit.

ELS CONTINGUTS. Tenim un claríssim mandat popular per celebrar una consulta. Però les previsions econòmiques per al 2013 són ombrívoles, Espanya potser serà intervinguda i el carrer estarà crispat. Artur Mas ja ha comprovat el vell axioma de la política democràtica que diu que, en temps de crisi, qui posa la cara rep una bufetada (a l’alcalde Jordi Hereu li va passar una cosa similar). ¿Pot passar el mateix en cas de referèndum per l’estat propi? Mentre ho decidim, hi ha molt a fer, i una majoria sòlida per fer-ho: cal que CiU entengui i interpreti bé el resultat del 25-N. Cal omplir de contingut social el nostre futur; fer-ho amb mesures d’abast immediat, a pesar dels entrebancs (i els impagaments) del govern espanyol, i també convocar agents polítics i socials per definir quina mena de país volem ser. Les coses seran més fàcils i més diàfanes el dia que puguem demostrar que l’estat propi i l’estat del benestar no són dos camins oposats, sinó un de sol.

L’hora del país, l’hora del futur


 

FERRAN REQUEJO

 

Les passades eleccions al Parlament han produït dos resultats bàsics. En primer lloc, han suposat l’afirmació d’una majoria independentista explícita (els 74 diputats de CiU, ERC i la CUP) i d’una majoria encara més àmplia a favor del referèndum sobre la independència (87 diputats, els anteriors més els 13 d’ICV), que representa el 64,44% d’escons, obtinguts amb una alta participació (69%). Aquest primer resultat és el que ha destacat majoritàriament la premsa internacional. A més, crec que els 20 diputats del PSC no poden afegir-se sense més al bloc unionista-espanyolista que conformen el PP i Ciutadans i que només suma 28 escons de 135. En segon lloc, els resultats mostren una pluralització del vot dins del bloc independentista, que ve a indicar el desig de l’electorat que el procés vers l’estat propi sigui clar i s’efectuï amb un gir en les polítiques socials. Tanmateix, es tracta de dos resultats que poden entrar en contradicció i que dificulten la formació del Govern en una legislatura que no és com cap de les anteriors.

El nou govern de la Generalitat haurà d’afrontar dos reptes bàsics. D’una banda, liderar el procés de convocatòria d’un referèndum que permeti als ciutadans de Catalunya decidir si volen constituir-se o no com un nou estat europeu. D’altra banda, la gestió d’una crisi que no ha provocat el Govern però a la qual ha de donar resposta essent una mera comunitat autònoma, és a dir, sense tenir capacitat de decidir en matèria econòmica ni de canviar per si sola el crònic espoli fiscal que pateix Catalunya des de fa dècades. I tot apunta que l’estat espanyol, dèbil a escala internacional i mal dirigit des d’un govern institucionalment deslleial i amb vocació recentralitzadora, no canviarà d’objectius ni d’estratègia.

Cap d’aquest dos reptes és fàcil. Per resoldre’s amb èxit es necessita un lideratge polític clar, rotund i eficient. Tant de cara endins del país com en l’àmbit internacional. En aquesta legislatura, sobretot en aquesta, cal que el país compti amb un Govern estable i amb ambició política. Un Govern que pugui avançar amb confiança i seguretat per encarar aquells dos reptes. Els resultats electorals indueixen un acord CiU-ERC com el més probable. S’entén que ERC, tant per motius de caràcter històric -conseqüències negatives de pactes de govern anteriors- com per mantenir un perfil propi, no vulgui entrar en un govern de coalició. Això s’entén, però el temps dirà si aquesta va ser la millor opció per al país.

El moment és tan decisiu que la responsabilitat política de CiU i d’ERC, en primer lloc, però també d’ICV, del PSC i de la CUP esdevé una responsabilitat històrica. És el moment de mostrar al món que se sap prioritzar els objectius i les estratègies de país per sobre dels objectius i les estratègies de partit. Això es diu molt, però fins ara s’ha practicat poc. I és el que crec que la majoria de ciutadans estan esperant dels dirigents polítics.

El proper Govern no pot ser “un govern més”. La política exterior de la Generalitat serà un factor clau. Cal un Govern que generi confiança, compromís i il·lusió de futur. Seria convenient que inclogués persones professionalment solvents i de criteri polític contrastat. Persones que fossin fàcilment acceptades per la majoria de la societat catalana que està a favor que Catalunya exerceixi el dret democràtic a decidir. Cal teixir complicitats entre els partits del Parlament que volen un estat propi. I cal un Govern que estableixi sintonies entre les institucions i la societat civil. Fa temps vaig proposar al president Mas que des del Govern s’impulsessin equips del tipus de les Royal Comissions britàniques, que elaboren informes i recomanacions pràctiques a l’executiu en àmbits decisius.

Però l’oposició tampoc pot actuar com fins ara. Ha de ser la d’un país que es planteja el repte col·lectiu més important que una nació sense estat es pot plantejar, la de ser un actor propi dins del concert dels estats del món. Això obliga a distingir entre àmbits i entre partits. ERC passarà a ser una oposició que no podrà fer més que oposar-se poc. Pot introduir un cert “gir social” -que serà escàs donades les circumstàncies-, però no pot deixar caure el Govern. La seva responsabilitat institucional va més enllà dels seus vots. També seria desitjable que ICV i també el PSC tinguessin la projecció del país al cap juntament amb el seu accent d’esquerres, més que la seva vocació permanent de crítica a CiU. Pensar només en termes tradicionals de dreta-esquerra resulta avui obsolet si no es qüestiona el caràcter nefast de l’Estat on es donen aquestes relacions. Com a país avui ja no som aquí. Cal defugir els autogols, les divisions i les tàctiques de regat curt.

Difícilment viurem en el futur un temps tan decisiu com aquest. Si les coses es fan bé, una Catalunya independent és més que possible. La unitat d’acció entre els partits catalanistes i entre les institucions i la societat civil són dues condicions imprescindibles perquè Catalunya s’alliberi, democràticament, d’un estat antiquat que explota i espolia econòmicament els ciutadans catalans, que incompleix sistemàticament els acords i menysté el país en els àmbits intern, internacional, social, lingüístic i cultural. És l’hora del coratge i del fair play entre els partits catalans. És l’hora de la professionalitat des de la complicitat. És l’hora de la responsabilitat i de la generositat. És l’hora del país. És l’hora del futur.

PocaWertgonya


 

És l’expressió legal i moderna d’allò que ja van intentar el franquisme, Primo de Rivera i Felip V

 

Pilar Rahola

PILAR RAHOLA

Potser el que ens ha agafat per sorpresa és la manca de subtilesa. Hom tendeix a pensar que les velles maneres que ha usat l’Espanya intolerant a les èpoques repressives, no es repeteixen en èpoques democràtiques. Quan la democràcia vol reprimir o directament destruir una identitat, intenta fer-ho amb una disfressa adequada, per bé que pot ser igualment letal. Només cal observar la destrucció lingüística que han patit àmplies zones del País Valencià o de les Illes per tenir clar fins a quin punt una democràcia que no es planteja en termes d’igualtat entre pobles, pot ser demolidora.
Seria il·lús creure que la democràcia espanyola ha deixat de treballar en la mateixa línia que ho feu la dictadura, i a les proves dels centenars de lleis per protegir el castellà em remeto. Espanya no s’ha construït mai en el respecte a les llengües i cultures, sinó a través d’un ADN que conté una concepció imperial molt agressiva. Tot i així, sempre és d’agrair el maquillatge, la simulació, aquelles convencions que usen les societats civilitzades, fins i tot quan volen carregar-se un principi fonamental de la civilització com és el respecte. Però no. Wert no és d’eixe món, que diria el poeta Raimon. I dotat d’un desacomplexament que seria d’admirar si es dediqués a una altra causa, treu el sabre del seu poder i intenta aniquilar qualsevol vestigi d’Estat plural. És la mentalitat dels conqueridors, dels retrògrads, dels intolerants que es vesteixen amb una bandera d’Estat per poder imposar la seva llei.
És evident que Wert usa la democràcia per intentar fer-nos mal, però la seva llei no és democràtica. Ben al contrari, és l’expressió legal i moderna d’allò que ja va intentar el franquisme amb molta dedicació, i abans Primo de Rivera, i abans Felip V, i no hi ha abans, perquè abans érem una nació sobirana.
En el temps que portem junts -i atropellats-, els catalans no podem recordar cap etapa tranquil·la en la qual Espanya s’hagi configurat com una suma de nacions i llengües. No ha estat mai Suïssa, i per això mateix, cap suís vol anar-se’n de l’Estat, i som molts els catalans i bascos que ho volem fer. Tanmateix, i malgrat que res sigui nou sota el sol de l’Espanya una y grande, continua essent sorprenent la manca de pudor amb la que ens estan agredint actualment. La llei de Wert és un atac frontal no només a l’idioma i a les competències cedides en matèria educativa. És un atac al pacte històric que ha configurat la convivència d’aquests darrers trenta anys, amb sindicats, partits, entitats, Mestres, ciutadans capaços d’haver creat una única societat, i no un país fracturat. I aquesta és la finalitat de la llei Wert: fracturar Catalunya, probablement amb l’esperança que així ens destrueix com a nació. És un atac al cor mateix de la nostra identitat, a la seva supervivència. I, per això mateix, ens hi hem d’enfrontar com el que som, un país digne.

Un temps perquè més nacions


 

New York Times

 

 


28 novembre 2012

Un temps perquè més nacions

Per Casey B. Mulligan

DESCRIPCIÓ

Casey B. Mulligan és professor d’economia a la Universitat de Chicago . Ell és l’autor de ” La recessió Redistribució: Com distorsions del mercat laboral contret l’Economia “.

Catalunya, que inclou a Barcelona, ​​ha estat durant molt de temps una part d’Espanya, però els seus residents pacífics parlen cada vegada més de ser un país independent altra vegada. En les eleccions del cap de setmana, on la independència va ser un dels temes més discutits de la campanya, una majoria de les oficines van ser guanyades pels partits que donen suport a una major independència català, d’una manera o una altra.

Avui Economista

Perspectives de col · laboradors experts.

Una Catalunya independent reforçaria una tendència mundial. Economia del món i la demografia està canviant, i la teoria econòmica prediu que les fronteres nacionals canviarà amb ells (veure ” La mida de les nacions “, per Alberto Alesina i Spolaore Enrico o” Teoria de la forma i la mida de les nacions “, de David Friedman a The Journal of Political Economy).

El nombre de països ha crescut des de la Segona Guerra Mundial, sobretot des de 1990. La Unió Soviètica es va dividir en diverses nacions. Txecoslovàquia es va dividir a la República Txeca i Eslovàquia, Iugoslàvia es va dissoldre.

En la majoria dels casos, molts ciutadans de les parts volien la independència d’un conjunt major. Els països grans es divideixen sovint per idioma o l’origen ètnic i es van dur a terme sovint conjuntament pel lideratge democràtic. Els nous països independents sorgits com la democràcia s’espera, o poc després.

En alguns casos, els països combinats. Alemanya Oriental i Alemanya Occidental unificada. Del Nord i Vietnam del Sud es va convertir en un quan Vietnam del Nord va guanyar la Guerra del Vietnam. Iemen del Nord i Iemen del Sud es van unificar. Com el seu nom indica, tenen un llenguatge comú la cultura i la història, més que moltes repúbliques exsoviètiques van fer.

Catalunya té la seva pròpia llengua, el català, i una llarga història. Sota Franco, Espanya va suprimir moltes de les institucions catalanes. I la feina és mòbil a Espanya durant el franquisme, amb molts espanyols que parlen de traslladar-se a Catalunya, la regió més pròspera d’Espanya. La prevalença dels espanyols a Catalunya, així com la mà dura de Franco, poden haver soscavat un moviment independentista. Però la mort de Franco el 1975 i el sorgiment de la democràcia a Espanya no va fomentar una Catalunya independent.

Les noves generacions han après català, però, i que poden inclinar la balança a favor de la independència.

Catalunya s’oposa a la quantitat d’impostos que paga el govern central d’Espanya, en comparació amb els beneficis que rep. Un pas possible seria abordar aquesta situació sense independència plena, per tenir el govern central d’Espanya “càrrega” Catalunya menys per ser part d’Espanya en oferir exempcions fiscals o més serveis públics.

Mentre els governs i la redistribució créixer, les regions més riques trobar els impostos a ser cada vegada més onerosos. Amb la guerra freda, les regions ètnicament extraordinari ja no perceben els mateixos beneficis de la seguretat nacional de formar part d’una gran nació.

La situació de Catalunya val la pena veure, ja que pot servir d’exemple per Líbia, Iraq i fins i tot els Estats Units, on les regions de vegades divergeixen pel que fa a la cultura, l’idioma i les preferències per governar . Una nació petita pot establir pacíficament i pot arribar a tenir beneficis a llarg termini.