Oportunitat perduda


 

Sortirem de la crisi, però no només haurem perdut protecció social, sinó que haurem consolidat algunes fractures irreparables

 

Rafael Nadal

RAFAEL NADAL

Quan vam prendre consciència de la gravetat de la crisi, ara fa prop de cinc anys, vam córrer a proclamar solemnement que ja res no tornaria a ser igual i que viuríem canvis d’una transcendència tan radical que segurament no reconeixeríem la societat resultant. Parlàvem d’algunes renúncies, que hauríem d’encaixar amb resignació, però sobretot de canvis de mentalitat que comportarien una nova jerarquia de les prioritats, que se sustentarien en valors més sòlids. Els canvis pronosticats havien d’afectar simultàniament els ciutadans, les administracions i les organitzacions polítiques, econòmiques i socials que compleixen un paper d’intermediació.
L’estiu que va esclatar la crisi va semblar que tothom s’hi posava. Els líders internacionals es van comprometre a garantir el control democràtic dels mercats i a mantenir a ratlla l’especulació que havia portat l’economia global al caire del col·lapse. Els líders espanyols i catalans, per la seva banda, van assumir com a pròpia la urgència d’una reforma política que havia d’assegurar -deien- una millor representativitat, un aprofundiment de la qualitat democràtica, una lluita ininterrompuda contra la corrupció, i el retorn a una concepció de servei públic com a garantia de la preponderància de l’interès col·lectiu sobre els interessos particulars.
Aquells dies, molts pensadors pronosticaven també un retorn majoritari als valors més transformadors com l’esforç, la voluntat de superació, el respecte, l’educació, l’austeritat, l’honradesa, la cohesió social i familiar, la solidaritat, i la confiança en la força emancipadora de la cultura i el coneixement; molts hi veien les eines fonamentals per a garantir la continuïtat del benestar i la justícia social assolits per les classes populars a la segona meitat del segle passat.
Uns i altres coincidien a pronosticar grans transformacions: algunes eren competència dels líders i dels organismes internacionals -com el president francès d’aleshores, Nicolas Sarkozy, que parlava de refundar el capitalisme-; d’altres corresponien als líders interns que s’omplien la boca anunciant una profunda reforma de l’administració o l’obertura de noves vies de participació ciutadana.
Cinc anys després, els pitjors pronòstics sobre la crisi -atur, exclusió, fractura social- s’han complert i fins i tot s’han superat, però en el terreny del canvi d’actituds el nivell de compliment de les previsions és molt decebedor. Només les classes mitjanes i els assalariats han entès la gravetat de la situació i s’han aplicat a fer un sobreesforç enorme per tal de garantir la supervivència del sistema de benestar: treballen més, cobren menys, gasten menys i compleixen amb escreix la seva part del contracte que sustenta la nostra convivència. També han establert grans consensos a favor dels valors i han enviat a les classes dirigents missatges claríssims, oferint la seva disposició per tal de conjurar-se en la defensa de les necessitats col·lectives. Per ara, però, la receptivitat dels poders econòmics, polítics i socials ha estat nul·la.
Les classes dirigents han traït tots els seus compromisos de servei a la societat i han defraudat completament les expectatives. Els qui més estaven obligats a donar exemple i a liderar l’esforç col·lectiu són els qui més s’han inhibit. Cinc anys després de la gran alarma no hi ha hagut cap avenç en les reformes anunciades, ni canvis de comportament moral, ni compromisos més sòlids de la política amb el servei als ciutadans. Al contrari, cada setmana hi ha un Rodrigo Rato que fitxa per Telefònica o un portaveu d’Unió Democràtica que dóna explicacions molt descoratjadores en relació al cas Pallerols.
Si de veritat pensàvem que la violència de la crisi ens faria prendre consciència del que és realment valuós i que acabaria comportant canvis d’actitud molt importants en la societat, el temps està desmentint les esperances. En aquest sentit, la crisi també serà una oportunitat perduda; i un cop més no serà per manca de resposta ciutadana, sinó per displicència vergonyant dels dirigents.
Ja fa temps que els líders europeus, espanyols i catalans han renunciat a les grans transformacions i es limiten a proclamar que les solucions a la crisi no estan a les seves mans. Ja només esperen que amb el pas del temps les coses tornin a ser com abans. No ho seran. És evident que un dia l’economia iniciarà el camí de la recuperació, però també deixarem moltes empreses a la cuneta, molts professionals a l’atur, famílies senceres excloses del sistema, joves expulsats a l’estranger, projectes de futur frustrats, serveis públics desatesos, i sectors sencers com la investigació i la cultura absolutament bloquejats. En sortirem, però pagant un preu molt més alt que el que hauríem pagat si tots els sectors socials haguessin fet un esforç equivalent.
La responsabilitat dels líders és enorme. Sortirem de la crisi, però no només haurem perdut protecció social, sinó que haurem consolidat algunes fractures irreparables: anem a una societat de dues velocitats, amb drets diferents i perspectives de futur radicalment diferents en funció de l’origen dels ciutadans. I, per contra, haurem desaprofitat l’ocasió de reintroduir a la política algunes actituds que semblava que la crisi acabaria posant en valor, com fan cada dia milers de ciutadans en el terreny de la solidaritat i de la cooperació.
Una altra oportunitat perduda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s