VAYA MIERDA COSPEDAL


 

La biga de Bárcenas

Castigada per la crisi i sense cap esperança, la ciutadania suporta un diluvi d’excrements

Antoni Puigverd            ANTONI PUIGVERD

 

 

Per descomptat: María Dolores de Cospedal no ha de dimitir pels excessos suïssos d’un excompany. Bárcenas va amagar 20 milions en comptes suïssos vinculats a tripijocs caribenys. Segur que la condició de tresorer del PP li va servir de plataforma, però, més enllà d’aquesta sospita, no estem en condicions d’afirmar gaire res més. El problema de Cospedal no és que Bárcenas sigui un murri. El problema és que ella, sense cap mena d’escrúpol, es va aprofitar de mitges veritats i de falsedats periodístiques basades en informes falsos sobre pretesos tripijocs d’Artur Mas, Jordi Pujol i el seu fill Oriol. Cospedal prova ara la seva medecina. No va desaprofitar l’oportunitat d’empastifar el nom de Mas donant per bones afirmacions que després han resultat ser o falses o confuses o extravagants (El Mundo ha hagut de rectificar-ne algunes sobre Oleguer Pujol i el ministre Fernández Díaz ha perdut al secretari d’Estat de Seguretat, que no és poca cosa).
Abans de vomitar acusacions incertes, Cospedal podria haver recordat les paraules de Federico Trillo, avui ambaixador a Londres, ahir factòtum judicial del PP (vegeu la concomitància entre les seves idees i les de la sentència del TC sobre Estatut; vegeu el seu paper en el fatal desenllaç, per a Garzón, del cas Gürtel). Va dir Trillo, el 2011, que la causa oberta contra Bárcenas era “un muntatge” contra el seu partit i per això exigia a Rubalcaba, candidat a les eleccions, que donés explicacions per haver utilitzat “la Fiscalia en contra del PP i de persones innocents”. ¿Què devia pensar, aleshores, el fiscal Torres-Dulce, i què en pensa ara?
Per descomptat: no són els problemes de Cospedal l’important d’aquesta història, ni els comptes de Bárcenas o els del pare, ja mort, de Mas. L’important d’aquesta història és que cada dia els mitjans airegen un nou capítol (autèntic o fals, tant se val) de saquejos, misèries i corrupcions públiques. Ja és un tòpic esmentar la desmoralització amb què la ciutadania, castigada per la crisi i sense cap esperança en l’avenir, suporta aquest diluvi de femta. Desafecció, es diu. Això no obstant, no tots els excrements són autèntics. N’hi ha molts de falsos. D’altres, s’inflen arbitràriament o artificialment. Uns quants mitjans han convertit aquests excrements en el negoci principal. La víctima d’aquest diluvi d’excrements és la democràcia. Cavalcant sobre les acusacions dels diaris afins, els partits es pensen que destrueixen els rivals. Els acusen de qualsevol indici, indiferents a la veritat de les acusacions. Ignoren que, actuant així, es denigren ells mateixos. Llençant merda als altres, no aconseguiran convertir la seva en colònia.
Però no és airejant la misèria d’altri com es combat la corrupció, sinó reparant els punts cecs de la democràcia. La corrupció perdurarà mentre els partits projectin sobre les institucions que controlen el seu funcionament intern: són màquines de cooptació, despòtiques estructures verticals que penalitzen la discrepància, rebutgen la crítica i premien la fidelitat feudal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s