LA RAZON DE UN POCAVERGOÑA


 

Atacs a La Razón, segons ells, per tenir un director català!
És un dels arguments de pes del diari per explicar els atacs que rep dels seus col•legues de la caverna mediàtica en la guerra que han iniciat pel nínxol d’audiencia

Paco Marhuenda, director de La Razón, crític incombustible del “victimisme català”, i famós per aixecar passions amb les seves portades, des de fa uns dies es noticia diària als digitals de la caverna madrilenya que l’acusen d’haver estat implicat en un cas de corrupció que li va valer el ser apartat del PP – recordem que va ser cap de gabinet de Rajoy quan aquest era ministre d’Administracions Públiques-, de dirigir un pamflet de propaganda del PP i de ser un aprofitat sense principis obcecat amb la pela. Per defensar-se dels atacs dels mitjans del seu gènere i espècie ha tret el Sant Cristo gros – el seu articulista estrella, que les males llengües diuen aguanta el diari-, Alfonso Ussía,  per fer una autodefensa de La Razón.

 


La Razón “cabreja com a mones els antisistema i a la dreta troglodítica” i provoca nàusees a molts catalans
Ussía en un article d’aquest dimecres titulat “Mi periódico” explica perquè La Razón “cabreja com a mones a l’esquerra antisistema i a la dreta troglodítica” i fa servir dos arguments. El primer fa referència als seus principis,  i per aquest ordre assenyala: falta de por a la veritat, respecte als seus opinadors, la defensa a ultrança d’Espanya, la corona, la constitució, l’humanisme cristià, el lliure mercat, els valors de les forces armades, de les víctimes del terrorisme, i de la culminació del projecte europeu –per aquesta banda també cauen subvencions-. El més impactant però és el segon argument,  que és el fet d’estar dirigit i administrat per catalans. Diu Ussía, “m’atreveixo a recordar que La Razón és un diari nacional, amb seu a Madrid, administrat, llevat de Santiago Barreno, i dirigit per catalans.”.
Apa, i qui tingui fetge que l’aguanti a les tertúlies de can Basté a RAC1 insultant la intel·ligència humana, parlant del victimisme dels catalans i de la corrupció a l’oasi català.

La inversió de l’Estat a Catalunya


 

MARTA ESPASA

La setmana passada es va inaugurar el tram de l’AVE Barcelona-Girona-Figueres. És una gran notícia, que s’esperava des de feia molt de temps, però cal incidir en la necessitat de continuar corregint el dèficit inversor que ha patit Catalunya al llarg dels anys per part del govern central. En aquest sentit, el president Mas va aprofitar l’acte oficial per demanar que es compleixi la disposició addicional tercera de l’Estatut d’Autonomia. Aquesta disposició estableix que la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures s’ha d’equiparar a la participació relativa del PIB de Catalunya amb relació al PIB de l’Estat durant un període de set anys. Això suposa que els pressupostos de l’Estat han de preveure que al voltant del 18,5% de la inversió estatal territorialitzada vagi a Catalunya. Doncs bé, els pressupostos del 2012 van assignar a Catalunya tan sols l’11,1% de la inversió estatal i en els pressupostos del 2013 aquest percentatge ha passat a ser de l’11,9%. És evident que aquest nivell d’inversió s’allunya molt de l’establert a l’Estatut i perpetua el dèficit d’infraestructures que pateix Catalunya.

Donada aquesta situació, una qüestió que ens podem plantejar és a quins criteris econòmics o polítics respon la distribució territorial de la inversió pública de l’Estat.

Cal tenir en compte que la inversió pública, en general, i la destinada a infraestructures de transport, en particular, es configura com un dels instruments públics més directes per incidir tant sobre el ritme de creixement agregat com sobre la distribució geogràfica de l’activitat econòmica, en reduir els costos de transport i afavorir l’accessibilitat. D’aquesta manera, aquest tipus d’inversió es configura com l’instrument bàsic de les polítiques de creixement econòmic i de desenvolupament regional.

Ara bé, aquests objectius poden donar lloc a diferents pautes de distribució territorial de la inversió. Així, des d’un punt de vista d’eficiència i creixement econòmic, s’hauria d’invertir en aquelles regions on la relació entre els estocs de capital públic i de capital privat sigui més baixa, és a dir, a les comunitats amb un sector empresarial relativament més potent. D’altra banda, en la mesura que la inversió pública es concebi com un instrument per a la correcció de disparitats territorials de renda, entren en joc criteris redistributius o d’equitat que portarien a afavorir les regions més pobres. El conflicte existeix quan les regions amb una relació capital públic / capital privat baixa no coincideixen amb les de menys desenvolupament econòmic. A escala espanyola està plenament contrastat que la inversió s’ha dirigit fonamentalment cap a les comunitats amb un nivell més baix de desenvolupament econòmic.

A més d’aquests criteris, existeix un altre criteri polític més profund de caràcter ideològic que pot explicar també de manera molt precisa la distribució territorial de la inversió en infraestructures de transport. Es tracta del model territorial de país que defensen i al qual donen suport els governs centrals. Les infraestructures de transport són un element clau de vertebració del territori, en possibilitar el comerç i les relacions interpersonals, de manera que el seu disseny implica una forma d’entendre les relacions entre els diferents territoris d’un país. Així, en el cas espanyol el model de transport que s’ha perpetuat des del segle XVIII fins als nostres dies ha estat el radial amb el centre a Madrid. Això ha suposat atorgar a Madrid el paper de node fonamental en el sistema de transport espanyol, i acréixer així la seva posició de centralitat.

És per totes aquestes qüestions que, des de fa temps, està obert un intens debat entorn a la inversió. Pel que fa a la seva magnitud, es constata que en els anys en què s’ha realitzat un esforç més gran de consolidació pressupostària, aquesta partida ha estat la que ha sofert un ajustament més gran, cosa que ha estat motiu de preocupació pels efectes que aquesta baixa inversió pugui tenir sobre la productivitat econòmica i, en conseqüència, sobre la competitivitat i el creixement econòmic.

D’altra banda, a Catalunya hi ha un gran malestar pel tracte injust que ha rebut respecte a la inversió estatal en infraestructures de transport, cosa que pot minar el seu creixement econòmic.

Així doncs, ara més que mai, cal un canvi de rumb i prioritzar al màxim els criteris d’eficiència i creixement econòmic en la distribució territorial de la inversió estatal, però malauradament no sembla que el govern central comparteixi aquesta opinió.

Oportunitat perduda


 

Sortirem de la crisi, però no només haurem perdut protecció social, sinó que haurem consolidat algunes fractures irreparables

 

Rafael Nadal

RAFAEL NADAL

Quan vam prendre consciència de la gravetat de la crisi, ara fa prop de cinc anys, vam córrer a proclamar solemnement que ja res no tornaria a ser igual i que viuríem canvis d’una transcendència tan radical que segurament no reconeixeríem la societat resultant. Parlàvem d’algunes renúncies, que hauríem d’encaixar amb resignació, però sobretot de canvis de mentalitat que comportarien una nova jerarquia de les prioritats, que se sustentarien en valors més sòlids. Els canvis pronosticats havien d’afectar simultàniament els ciutadans, les administracions i les organitzacions polítiques, econòmiques i socials que compleixen un paper d’intermediació.
L’estiu que va esclatar la crisi va semblar que tothom s’hi posava. Els líders internacionals es van comprometre a garantir el control democràtic dels mercats i a mantenir a ratlla l’especulació que havia portat l’economia global al caire del col·lapse. Els líders espanyols i catalans, per la seva banda, van assumir com a pròpia la urgència d’una reforma política que havia d’assegurar -deien- una millor representativitat, un aprofundiment de la qualitat democràtica, una lluita ininterrompuda contra la corrupció, i el retorn a una concepció de servei públic com a garantia de la preponderància de l’interès col·lectiu sobre els interessos particulars.
Aquells dies, molts pensadors pronosticaven també un retorn majoritari als valors més transformadors com l’esforç, la voluntat de superació, el respecte, l’educació, l’austeritat, l’honradesa, la cohesió social i familiar, la solidaritat, i la confiança en la força emancipadora de la cultura i el coneixement; molts hi veien les eines fonamentals per a garantir la continuïtat del benestar i la justícia social assolits per les classes populars a la segona meitat del segle passat.
Uns i altres coincidien a pronosticar grans transformacions: algunes eren competència dels líders i dels organismes internacionals -com el president francès d’aleshores, Nicolas Sarkozy, que parlava de refundar el capitalisme-; d’altres corresponien als líders interns que s’omplien la boca anunciant una profunda reforma de l’administració o l’obertura de noves vies de participació ciutadana.
Cinc anys després, els pitjors pronòstics sobre la crisi -atur, exclusió, fractura social- s’han complert i fins i tot s’han superat, però en el terreny del canvi d’actituds el nivell de compliment de les previsions és molt decebedor. Només les classes mitjanes i els assalariats han entès la gravetat de la situació i s’han aplicat a fer un sobreesforç enorme per tal de garantir la supervivència del sistema de benestar: treballen més, cobren menys, gasten menys i compleixen amb escreix la seva part del contracte que sustenta la nostra convivència. També han establert grans consensos a favor dels valors i han enviat a les classes dirigents missatges claríssims, oferint la seva disposició per tal de conjurar-se en la defensa de les necessitats col·lectives. Per ara, però, la receptivitat dels poders econòmics, polítics i socials ha estat nul·la.
Les classes dirigents han traït tots els seus compromisos de servei a la societat i han defraudat completament les expectatives. Els qui més estaven obligats a donar exemple i a liderar l’esforç col·lectiu són els qui més s’han inhibit. Cinc anys després de la gran alarma no hi ha hagut cap avenç en les reformes anunciades, ni canvis de comportament moral, ni compromisos més sòlids de la política amb el servei als ciutadans. Al contrari, cada setmana hi ha un Rodrigo Rato que fitxa per Telefònica o un portaveu d’Unió Democràtica que dóna explicacions molt descoratjadores en relació al cas Pallerols.
Si de veritat pensàvem que la violència de la crisi ens faria prendre consciència del que és realment valuós i que acabaria comportant canvis d’actitud molt importants en la societat, el temps està desmentint les esperances. En aquest sentit, la crisi també serà una oportunitat perduda; i un cop més no serà per manca de resposta ciutadana, sinó per displicència vergonyant dels dirigents.
Ja fa temps que els líders europeus, espanyols i catalans han renunciat a les grans transformacions i es limiten a proclamar que les solucions a la crisi no estan a les seves mans. Ja només esperen que amb el pas del temps les coses tornin a ser com abans. No ho seran. És evident que un dia l’economia iniciarà el camí de la recuperació, però també deixarem moltes empreses a la cuneta, molts professionals a l’atur, famílies senceres excloses del sistema, joves expulsats a l’estranger, projectes de futur frustrats, serveis públics desatesos, i sectors sencers com la investigació i la cultura absolutament bloquejats. En sortirem, però pagant un preu molt més alt que el que hauríem pagat si tots els sectors socials haguessin fet un esforç equivalent.
La responsabilitat dels líders és enorme. Sortirem de la crisi, però no només haurem perdut protecció social, sinó que haurem consolidat algunes fractures irreparables: anem a una societat de dues velocitats, amb drets diferents i perspectives de futur radicalment diferents en funció de l’origen dels ciutadans. I, per contra, haurem desaprofitat l’ocasió de reintroduir a la política algunes actituds que semblava que la crisi acabaria posant en valor, com fan cada dia milers de ciutadans en el terreny de la solidaritat i de la cooperació.
Una altra oportunitat perduda.

Laura Borràs


LLETRES

Laura Borràs serà la nova directora de la Institució de les Lletres Catalanes

LAURA BORRÀS    Laura Borràs

Aquesta tarda s’ha constituït el nou Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Després de l’anunci de la destitució de l’exdirector de la institució, Oriol Izquierdo, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ha proposat avui un nou nom per dirigir l’entitat. Tal com avançava avui l’ARA, el nom escollit és el de la professora Laura Borràs. Després d’haver escoltat l’opinió del Consell Assessor, Mascarell elevarà la proposta al govern, que serà qui nomenarà Borràs. A més, Mascarell proposarà la continuïtat de Francesc Parcerisas com a degà de la institució, nom que haurà d’aprovar el president de la Generalitat.

El conseller de Cultura ha posat en relleu “el profund coneixement de la literatura catalana, tant de la història de la literatura com de l’actual, que té Laura Borràs, i la qualitat en la gestió que ha demostrat en l’organització de commemoracions i actes de reconeixement del patrimoni literari català i d’una manera molt especial el domini en l’aprofitament de les noves tecnologies per obtenir projecció local i global del patrimoni literari català”.

Laura Borràs Castanyer (Barcelona, 1970) és llicenciada en filologia catalana i doctora ‘cum laude’ en filologia romànica, i és professora de la Universitat de Barcelona. A més, dirigeix un grup de recerca lligat a la comunicació 2.0. Durant l’any 2012, Borràs ha estat la comissària de l’Any literari Sales, Calders, Tísner, organitzat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona. El poeta, traductor, crític literari, i professor Francesc Parcerisas és degà de la Institució de les Lletres Catalanes des de l’octubre del 2010. Parcerisas ja va ser prèviament director de l’entitat, entre 1998 i 2004. 

L’encàrrec de Ferran Mascarell a la ILC és que es millori la projecció del conjunt del patrimoni literari, es reforci el paper de la institució en les commemoracions culturals i d’escriptors, es difongui la creativitat dels escriptors, es repensin els ajuts a la creació, es busquin aliances amb altres entitats culturals i s’utilitzin eines modernes per a tot això.

La corrupción frena el progreso


 

La prosperidad de los pueblos está relacionada con la honestidad de sus clases dirigentes

Lluís Foix

LLUÍS FOIX

 

La prosperidad de las naciones democráticas consiste en ir corrigiendo aquellos abusos que aparecen como consecuencia de las equivocaciones o acciones corruptas de los políticos o de los servidores públicos. La historia demuestra que un país no progresa si la corrupción se esconde o se convierte en moneda de libre circulación entre las clases dirigentes.
Las civilizaciones, cuenta Harry Frankfurt en su breve ensayo sobre la verdad, nunca han podido prosperar, ni podrán hacerlo, sin cantidades ingentes de información fiable sobre los hechos. Resignarse a que las prácticas corruptas son universales y permanentes en todo tipo de regímenes y en todas las épocas no se puede aceptar como consuelo ni como coartada.
Nadie pretende erradicar la corrupción que cabalga a hombros de la condición humana. Lo que sí hay que exigir es que se sepan los abusos cometidos y que, consecuentemente, se sometan a lo que digan las leyes que deben aplicarse con toda normalidad.
La información que habla de que en España hay más de 300 políticos en activo involucrados en casos de corrupción es un mal presagio si observamos cuán pocos han cumplido las sentencias y, también, cómo se han retrasado los juicios que afectan a imputados de los circuitos del poder.
Que Rodrigo Rato haya sido nombrado consultor de Telefónica estando inculpado en el caso Bankia es inadmisible, por no decir indecente. Que el caso Pallerols se haya ventilado en un acuerdo entre la Fiscalía y la defensa, con la devolución de más de 300.000 euros de Unió Democràtica, lo que implica que sí que hubo corrupción política en el caso de los fondos recibidos desde Europa, deja perplejas a tantas personas que, por mucho menos, tienen que pagar cuantiosas multas o pasar por la cárcel.
El caso Palau está durmiendo el sueño de la lentitud judicial mientras Fèlix Millet se pasea por la calle como si nada hubiera ocurrido. ¿Qué ha sido de aquel sumario de Garzón que sometió a la pena de telediario a implicados en el caso Pretoria?
Que el exministro José Blanco esté pendiente del juicio en el que aparece involucrado ofreciendo favores a socios y conocidos es muy malo para el progreso y para la solvencia del socialismo español. El alcalde Bustos, de Sabadell, ha dimitido interinamente y va renovando su dimisión por meses. No sabemos lo que ha ocurrido. Inaudito.
La diferencia sustancial con otros países está en que la responsabilidad de los abusos cometidos se suele ventilar más rápidamente y los afectados y condenados por casos de corrupción se retiran discretamente de la vida pública aunque afecte al director de la CIA o a una ministra que no pagaba la seguridad social de la empleada de su domicilio. Aquí no es así. O lo tapamos o hacemos como si nada hubiera ocurrido. Está en peligro el progreso material y moral del país.

Decència i intimidació


 

JOSEP RAMONEDA

 

L'esfondrament i recomposició del sistema financer està ple d'opacitats.    L’esfondrament i recomposició del sistema financer està ple d’opacitats.

1 . DECÒRUM. Les elits desconeixen el que es el decòrum. El cas Bankia és la icona dels anys del gran descontrol, en què la promiscuïtat entre política i diner va provocar els desastres que estem pagant entre tots. Ara ha entrat en fase judicial i veurem en què quedaran les responsabilitats penals. Bankia es l’expressió de la impunitat amb què han operat sectors del món empresarial, financer i polític, convençuts que entre ells s’ho couen i entre ells s’ho mengen, i que s’hi ha problemes ja pagaran els ciutadans. La justícia jutja responsabilitats personals, però també té una dimensió simbòlica de reparació col·lectiva. El triomf de la impunitat només afavoreix el cinisme i la desmoralització dels ciutadans.

Sota el mandat de Rodrigo Rato va esclatar l’esfondrament de Bankia després d’una sospitosa sortida a la borsa, carregada de falsedats. Ara Telefónica fitxa Rodrigo Rato. ¿No són capaços d’entendre que és un insult a tota la gent que ho està passant malament? ¿No se’ls acut que les classes mitjanes, cosides d’impostos per pagar desastres com el de Bankia, estan a punt de rebentar? ¿Tan convençuts estan que els seus clients són tan talossos que no els hi tindran en compte? ¿Tan segurs se senten del seu domini de la finca? És cert que César Alierta deu el seu lloc de president de Telefónica a Rodrigo Rato. I els agraïments entre compares funcionen en el món del diner. Però això no fa més que confirmar el règim oligàrquic en què vivim i els seus tripijocs. L’esfondrament i recomposició del sistema financer està ple d’opacitats i està muntat sobre el principi incomprensiblement incontestat que aquest desastre l’havíem de pagar entre tots. El poder d’intimidació del diner és infinit. La gent es paralitza davant dels seus abusos. I què hem de dir de tot el que va envoltar el boom de la construcció amb el mar ocult de les comissions als partits polítics. Si de veritat ens plantegem una Catalunya independent, el primer que hauríem de pensar és com farem neteja. Perquè si ha de ser un pou de merda més, no sé si paga la pena. I pel sol fet que siguem catalans el decòrum i la decència no estan garantits.

2 . COMPARTIR. La 2 de la televisió francesa pregunta sobre el malestar dels ciutadans. “La gent se sent conduïda des de fora -respon el filòsof Roger-Pol Droit-, i té moltes dificultats per trobar el seu lloc”. “Estem deixant de viure junts, perquè els nostres temps s’han desincronitzat”, diu el físic Étienne Klein. “Ja no hi ha un ritme comú, tenim sempre la sensació d’estar en retard sense saber gaire en relació a què”. Les dues reflexions condueixen al mateix punt: la societat s’està esfilagarsant i és difícil saber què compartim.

3 . JERARQUIA. La Malala, la nena pakistanesa atacada pels talibans per defensar l’educació femenina, ha rebut l’alta mèdica a Londres. Sense voler, s’ha convertit en una icona mundial. La Malala és una heroïna per haver decidit lluitar pel que és evident. És un exemple per als nens i joves que, en països com el nostre, veuen l’educació com una obligació que afronten a contracor i, sovint, amb molta desgana. Esta bé un cert instint de revolta en front del que els grans t’imposen, però sense perdre pel camí precisament el que busques: la capacitat de ser autònom i lliure.

Per això és bo saber que hi ha al món persones com la Malala que es juguen la vida per una cosa aparentment tan normal com anar a l’escola. Salvar la jerarquia de les coses és molt important en la cultura de la indiferència que ho devalua tot.

2013, l’any del poble


 

2013, l’any del poble

ANTONI VIVES

L’any 2013 ha de ser l’any del poble. No com un al·legat retòric sinó com la plasmació del procés col·lectiu que viu el nostre país. L’any 2012 hem perdut la por. L’any 2013 hem de guanyar intel·ligència i maduresa. Ho hem de fer a marxes forçades i possiblement en les pitjors condicions possibles. L’any 2013 és l’any de la Catalunya idea, del país de tots i per a tots. L’any en què hem de consolidar el pensament polític no subaltern que la circumstància ens exigeix. Com ho farem?

Hi ha qui veu la història com una necessitat. Hi ha qui la veu com una suma de casualitats. Nosaltres els catalans hem après que la història no és ni una cosa ni l’altra. Més aviat l’herència contínua del present, un balanç constant entre el que fem i les possibilitats que aquest fer genera en el dia de demà. Si avui Catalunya es planteja de manera madura, adulta, serena, la llibertat és perquè les generacions precedents i les actuals han interioritzat fins a quin punt la llibertat ens és vital per sobreviure. Si avui ens plantegem l’autodeterminació com un horitzó raonable, que vol dir carregat de raó i de sentit comú, és perquè ens estem organitzant per fer possible el procés. Si en canvi en parléssim sense tenir en compte que recollirem el que ara sembrem, seríem uns irresponsables. Estem fent tot el que cal, però?

La història és la suma de multitud de fets individuals i col·lectius, d’infinitud d’actituds que de vegades cristal·litzen en les institucions i de vegades queden emmagatzemades en la memòria del poble esperant el moment adequat. La història és una construcció humana que, per ser afaiçonada, necessita ser guiada atenent a la força col·lectiva i a la capacitat dels dirigents polítics, socials, culturals, econòmics i intel·lectuals de cada moment. Si volem que la nostra història camini pels senders de llibertat que la majoria del poble de Catalunya anhela, caldrà que l’afaiçonem en cadascun d’aquests àmbits, preparant les persones, identificant-ne els caps de brot, els suports reals, destacant-ne els arguments. És una feina callada, que cal fer de baix a dalt i de dalt a baix, donant veu al poble, perquè sense ell, com hem vist l’any que deixem enrere, no som res.

Ara que comença l’any 13, és el moment de parlar de l’any del poble. El poble de Catalunya que es lleva cada dia per anar a treballar, el que pateix la crisi, el que es fa preguntes, el que no té totes les respostes; el que sortí a ocupar els carrers de Barcelona per dir que enterrava el pensament subaltern, que volem ser un poble normal entre els pobles del món, sigui el que sigui aquesta normalitat. Les anomalies no són fortuïtes, que consti, i no totes són conseqüència de l’enemic exterior. Precisament la lliçó és que cal entomar les febleses pròpies amb coratge. Només des d’aquesta consciència són plantejables les fites més ambicioses. No fer-ho així és caure en el xovinisme, és posar-ho massa fàcil als que ens volen mimetitzats en altres normalitats.

Les condicions ambientals, el moment històric d’Europa, no ens és propici. No hi podem fer res. Quantes vegades havíem dit que ens havíem de preparar per aprofitar les escletxes que la història anés produint? No sabem del cert si el que tenim davant és una escletxa o un miratge. En tot cas ens sentim col·lectivament prou forts per generar-la. I també sabem que no hi ha hagut temps propici per a nosaltres: ni la geografia ni la història d’Europa no ens han estat propícies fins i tot quan ho havíem tingut més clar. Doncs bé, ara cal aprendre dels errors d’abans, dels miratges d’abans, de les presses i de les renúncies d’abans. Cal també tenir consciència de la necessitat de preparar-nos espiritualment per tot el que hagi de venir. Som nosaltres els que hem de preparar-nos. Nosaltres vol dir cadascun de nosaltres, individualment, servint des del lloc en què servim: des de la consulta, des de la pissarra, des de la línia de muntatge, des del despatx, la regidoria i el departament; des del casal d’avis, la coral i la conversa de cafè. Tots som poble, i de tots serà el fruit de la nostra tasca diària, constant i metòdica.

Si ho deixem tot en mans de qui té micròfon i pantalla, perdrem. Si ens pensem que aquesta missió històrica ens arribarà d’un dia per l’altre, després d’una convocatòria de referèndum o del que s’hi pugui assemblar, perdrem. L’any del poble ha de servir per construir la llibertat des de cada racó del país. Fer història ja no és llegir els fets des del púlpit de la plaça de Sant Jaume. Tot arribarà. Fer història vol dir, aquest any que comença més que mai, fer-la a cop de mall, a volta de femella, a full de llibre i a força d’esperit. És una tasca del poble i per al poble. Una tasca per a valents com tu.

Cap a la independència… lingüística


"Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure […], una llengua subordinada"

[Discurs de Joan Solà al Parlament de Catalunya l’1 de juliol del 2009]

Imaginem-nos l’escena. En ple agost, en un poblet de la Cerdanya, l’adult, canaller de mena, s’acosta a una criatura tota plorosa i li demana: "Què tens?" El nen, assegut al costat d’una bicicleta, li respon: "És qué m’he caigut al terra amb la bici i m’he donat al cap. I ara la bici se m’ha trencat i no puc jugar ambeia. Jopeta !" L’adult, passat el lleuger trasbals causat per aquest concentrat d’interferència lingüística -al capdavall, sap prou el pa que s’hi dóna-, continua enraonant amb el vailet com aquell qui res.

Canviem -sobtadament, però no sense motiu- de decorat. Encara ara ressona el clam per la independència que va col·lapsar Barcelona en la històrica marxa de la Diada, en què el poble va expressar amb veu alta i clara, i d’una manera civilitzada, que vol caminar tot sol, i que va tenir en l’àmbit polític els efectes que tots sabem. Aquell dia, en no pas poques pancartes vam poder llegir referències a la llengua, a la persecució a què la sotmeten determinades instàncies polítiques amb l’objectiu d’esborrar-la del mapa, com fan evident els repetits moviments del PP al País Valencià i a les Illes o, més recentment, les pretensions de l’inefable senyor Wert.

Amb tot, un dels canvis que implicarà avançar sols -si ens en sortim, esclar- serà deixar de buscar culpables a fora i mirar-nos a nosaltres mateixos, adonar-nos que hi ha coses que hem de fer d’una altra manera si no volem rematar la feina bruta que tan sin que se note el cuidado van començar uns altres ja fa tres-cents anys i que els seus hereus rematen avui dia tirant pel dret. Sense obviar que caldrà un debat sobre l’estatus de la llengua pròpia en el futur estat -un debat al qual alguns, en la recent campanya electoral, han fet treure el nas, potser de manera poc reflexionada-, ens volem centrar ara en el repte ineludible de prestigiar l’idioma, i això exigeix aconseguir unes noves fornades de parlants amb competència real i no pas purament estadística.

Ara que tant es parla de fracàs escolar caldria introduir el concepte fracàs lingüístic (l’exemple inicial n’és una mostra). Perquè, en bona mesura, els nostres escolars, sobretot als entorns metropolitans, surten del sistema havent fracassat lingüísticament, amb una llengua depauperada i interferida. Al país hi ha brillants estudiosos del contacte de llengües i grans pedagogs especialitzats en l’ensenyament de l’idioma. Els que manen han d’aprofitar aquests recursos per mirar de fer revertir aquest procés, que, com els entesos saben, acaba abocant a la substitució lingüística. No pot ser que s’inhibeixin i que, com vam comprovar temps enrere en una entrevista amb alts responsables d’Ensenyament, ho donin per perdut al·legant que la demografia del país ens porta cap aquí.

Som conscients que, abans que nosaltres, aquesta llebre ja l’han aixecat, i amb molta més autoritat, persones que hi han dedicat la vida. Però creiem que en aquests moments crucials cal insistir-hi. S’ha de prestigiar i desinterferir la llengua, arraconar els mals usos i reforçar els recursos que encara són vius en l’idioma i que li permeten ser realment això, un idioma, i no pas una trista pelleringa subsidiària del castellà. I això no vol dir introduir floritures jocfloralesques ni tampoc perdre el temps combatent termes naturalitzats d’antic, com làmpara o barco , o formes com sigut , que han tingut la pega de ser estigmatitzades per un purisme a ultrança que ens ha fet més mal que una pedregada seca. Prestigiar i desinterferir la llengua significa, per exemple, un cosa tan simple com dir "No hi és" en comptes de "No està", ja que és aquella i no pas aquesta la forma que entronca amb la nostra tradició (els pares d’en Patufet cridaven "On ets?", i no pas "On estàs?", i el president Tarradellas, quan va tornar de l’exili, va dir "Ja sóc aquí", i no pas "Ja estic aquí"). Significa, també, saber -i practicar-ho- que no cal esquitxar el discurs amb recursos forans com " Estoy en ello " o " Más de lo mismo " en detriment de "Hi estic a sobre" o "Tornem-hi" (ai, els pronoms febles!).

És evident que no tothom parteix de la mateixa base pel que fa a la llengua ni té les mateixes aptituds per aprendre-la, la mateixa sensibilitat o bé el mateix interès, però s’han de posar els mitjans perquè la canalla pugui adquirir un nivell mínim imprescindible. I això ho han de pilotar els responsables polítics i culturals, però ens hi hem d’implicar tots. Cada cop que un pare -de bona fe, esclar- pregunta al fill si el menjar "està bo", en comptes de dir-li si "és bo" (que és com el fill ho llegirà als contes infantils i ho sentirà als mestres lingüísticament competents i com el pare ho trobarà en els mitjans ben assessorats) fa mal a l’idioma. Cada cop que els mitjans, la publicitat o l’escola difonen -involuntàriament, perquè aquí tampoc hi ha mans negres- usos erronis com "A què esperes" o "Ens deixarem la pell" fan mal a l’idioma.

I mentre aquells a qui pertoca no posen fil a l’agulla, els que treballem a peu d’obra amb l’idioma, sigui a l’ensenyament o als mitjans, no podem fer res més que posar-hi pegats mentre procurem que el carro no se’ns en vagi pel pedregar. Alguns, però, no ens podem estar de pensar que, alhora que mirem d’avançar cap a la independència política, pot molt ben ser que estiguem entronitzant per sempre, i sense adonar-nos-en, l’ús generalitzat del que alguns, amb ironia, anomenen catanyol; és a dir, una rampoina bona per llençar. A parer nostre, fóra una greu incongruència.

Compte amb el MoU


Dissabte, 5 de gener del 2013

 

05/01/13 02:00 – RESPONSABLE D’ANÀLISI ECONÒMICA I FINANCERA DEL CERCLE CATALÀ DE NEGOCIS (CCN) – ALBERT ALEGRE

Lluís Romero

1

Hi ha atacs de l’Estat, com ara emparar-se amb la reforma financera dictada per la UE per apropiar-se el teixit financer català i així impedir la viabilitat del nou estat català

L’excel·lent article “El joc brut d’Espanya” de Núria Bosch, publicat recentment al diari Ara, ens recorda el joc matusser que fa Espanya i que consisteix a atacar frontalment les institucions del nostre país amb l’interès no tan sols de treure’ns el que és nostre (podríem dir-ne espoliar?), sinó també la seva pretensió de barrar el pas a tota opció democràtica d’autodeterminació, destruint de soca-rel totes les incipients estructures d’estat i les que de manera històrica formen part de la nostra identitat.

Hi ha atacs descarats i frontals, com els de la llengua, els objectius d’estabilitat pressupostària o les falses acusacions. Però n’hi ha de més sibil·lins o maquiavèl·lics, com ara emparar-se amb la reforma financera imposada per la Unió Europea, per intentar apropiar-se el teixit financer català i així impedir la viabilitat del nou estat tot administrant els nostres estalvis.

Caixa Bank i el Banc Sabadell controlen més de 500.000 MM d’euros en actius totals, amb 249.000 MM d’euros en recursos de clients i una liquiditat de més de 50.000 MM d’euros, i representen el 23% dels actius financers espanyols. Aquests recursos, que representen 2,5 vegades el PIB català i el 0,5 estatal, són fonamentals per garantir no tan sols el nostre futur com a estat, sinó també el finançament de les nostres pimes i el dia a dia de la nostra economia.

Però hi ha un problema, com a conseqüència del rescat financer, forçat pel sector immobiliari i la crisi en general, però també, i cal no oblidar-ho, per la utilització de les caixes i d’algun banc de manera interessada (Bankia 43%, Catalunya Caixa 23%, Nova Caixa Galicia 14% del rescat), ha calgut recapitalitzar el sistema per tal de tornar a obtenir finançament i, a la vegada, fer front al venciment del deute viu. Europa posa condicions. En primer lloc, l’assumpció del deute per part de l’Estat espanyol i, diguem-ho clar, de tots nosaltres. I, en segon lloc, que els mateixos causants del problema no segueixin gestionant les entitats capitalitzades mitjançant el FROB.

El resultat és el memoràndum d’entesa (MoU, segons la sigla en anglès), que condiciona a una segona modificació de la llei d’òrgans rectors de les caixes d’estalvis (Lorca). Un dels canvis més significatius és que aquestes fundacions bancàries estarien controlades directament pel Banc d’Espanya, i no per les comunitats autònomes, i que “les caixes com a tals no poden mantenir una participació majoritària a mitjà i llarg termini en els bancs als quals han transferit el seu negoci bancari”. Un altre dels canvis passaria per evitar duplicitat de càrrecs en els òrgans de govern de les fundacions en què s’haurien de convertir necessàriament les actuals caixes.

La filosofia de l’avantprojecte és clara: el protectorat de les fundacions l’exercirà “el Ministerio”, i a més el Banc d’Espanya els obligarà a presentar un pla financer anual en el qual determinin actuacions “davant les possibles necessitats de capital en què pugui incórrer l’entitat en què participen”.

Cal recordar que el reglament de fundacions és de competència estatal, de manera que el govern català perdria la potestat de legislar pel que fa a la composició de l’òrgan de govern, i que el MoU, imposat per Brussel·les, vol que les caixes d’estalvis no puguin ser accionistes majoritàries del banc, cosa que farà que la dissolució de l’accionariat els faci perdre la seva condició d’entitats financeres arrelades al país.

La situació és de vital importància, ja que estan en joc més retallades en les polítiques socials del país, el nostre finançament a empreses i particulars, el finançament de l’estat propi i, en definitiva, la voluntat del poble.

Ara sí que cal que els responsables de les entitats financeres del país, representades pels seus presidents, es pronunciïn i ens informin de quines són les seves intencions i estratègies; si podem comptar amb ells o si els seus interessos són únicament i exclusivament en benefici del seu tacticisme personal per tal de mantenir-se en el poder que han assolit, tampoc cal oblidar-ho, gràcies al país i a tots nosaltres.

EL PARADISE


 

El Paradise de la Jonquera/L’enganyifa oficial de l’atur

XAVIER BOSCH

És un cas de màfies.                    És un cas de màfies. ROBIN TOWNSEND / EFE

El Paradise de la Jonquera

La primera notícia de l’any, a Catalunya, ens va tornar a portar al macrobordell més gran d’Europa, que el tenim a la Jonquera. El tercer avís de bomba en pocs dies no és cap anècdota. Sobretot si, dues nits abans, hi ha hagut un cotxe bomba preparat per explotar. Ens podem quedar amb la gràcia de pensar què van fer a la intempèrie, de les onze de la nit a les tres de la matinada, prostitutes i clients amb l’espanta-sogres a punt. Però que els artificiers hagin de desactivar un cotxe bomba no és cap broma. El nou conseller d’Interior, Ramon Espadaler, en la primera roda de premsa va anunciar que en mig any havien posat mil multes a prostitutes i clients de carretera. Això és, novament, fixar-nos en la xocolata del lloro d’un problema molt més gros i encara més seriós. És un cas de màfies. La prostitució és un gran negoci i el crim organitzat està en lluita per controlar un territori llaminer perquè els francesos del sud, coneixent que la prostitució al seu país és il·legal, vénen aquí a cardar barat. Segons Roberto Velasco, catedràtic d’economia especialitzat en les clavegueres del diner, els espanyols es gasten 50 milions d’euros al dia en putes. N’hi hauria unes 400.000. I arriba a calcular que si es regularitzés la prostitució, Hisenda recaptaria, només d’IVA, uns 2.100 milions d’euros a l’any. Si Rajoy vol fer aflorar el diner negre, ja sap per on començar. En una Catalunya independent, tampoc no s’hauria de menystenir aquesta font de finançament. Només a les comarques de Girona hi ha 80 prostíbuls de carretera. Quan Montserrat Tura era la consellera d’Interior, una nit hi va voler entrar a treure el nas a veure què hi trobava. Cap sorpresa. Més ben dit, sí, una. Es va topar, com a client, amb l’alcalde de la població. Que no sigui dit que el poder local no col·labora en el sector.

L’enganyifa oficial de l’atur

A82 lectors de l’Ara.cat els va agradar el titular que deia "L’atur baixa a Catalunya en 5.135 persones al desembre". Vist així, comparant-ho amb el mes anterior, que és com ho serveix interessadament el ministeri de Treball, la xifra sembla prou bona enmig de l’espiral de males notícies econòmiques que ens engoleix. Si mirem, però, el nombre d’aturats a Catalunya d’ara respecte fa un any, la realitat ens ha de fer posar vermells, i ens adonem que aquí no hi ha miracles de Nadal. Per tant, quan ahir el ministre Cristóbal Montoro va córrer a treure pit i va vantar-se que la seva reforma laboral ha fet efecte fins i tot en temps de recessió, estava, una vegada més, fent-nos combregar amb rodes de molí. És a dir, fent de polític i pensant-se que la resta som o mesells o imbècils. I juguen amb foc. La magnitud de la desesperació de molta gent és tan enorme i la incertesa de poder mantenir la feina els que encara en tenen els fa patir tant que l’anàlisi ha d’anar més enllà de si puja l’atur un 1% un mes o baixa un 0,7% el següent. La clau, per a la societat, és quina sortida donarem a un de cada dos joves que no troba ni tan sols la primera feina. I si la troba, a quin preu? La gent jove sap, i d’aquí ve la frustració generacional, que per primera vegada en moltes dècades ells no seran el doble de rics que els seus pares. Saben, també, que tot i ser la generació possiblement més formada, les seves expectatives i les seves aspiracions tenen un sostre baix. Són els primers que en comptes d’anar endavant aniran enrere. Mai una generació no havia vist que els esperés un futur en què, per més que lluitin, potser no se’n sortiran. I en què per més que treballin, si tenen aquesta sort, no els arribarà per comprar-se un pis. I sense esperança i sense il·lusió costa molt construir res.