‘L’objectiu de dèficit per al 2013 és insostenible socialment’


 

Dimecres 06.03.2013 06:00

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Marta Espasa: ‘L’objectiu de dèficit per al 2013 és insostenible socialment’

Entrevista amb la professora d’Economia de la UB sobre les conseqüències d’una plantada contra les exigències de dèficit espanyoles

Cada vegada se senten més veus partidàries de plantar-se contra les exigències de dèficit públic per part de l’estat espanyol. El repartiment desequilibrat dels objectius de dèficit entre els nivells d’administració ha rebut crítiques des de bon començament. Però la intransigència del govern espanyol envers les autonomies perjudicades pel mal finançament i l’espoliació fiscal han fet vessar el got, i ara els partits sospesen de plantar-se i no obeir. Hem parlat amb Marta Espasa, professora d’economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona, per saber quines conseqüències pot tenir aquesta acció.

Quines conseqüències pot tenir plantar-se contra les exigències de dèficit del govern espanyol?
—Una pot ser la intervenció de l’autonomia. El govern espanyol pot decidir d’intervenir directament les finances de la Generalitat. L’únic impediment que pot trobar el govern espanyol és el cost polític que estigui disposat a assumir. Semblava que el govern espanyol entendria que el repartiment del dèficit de l’any 2013 havia de ser més equitatiu d’acord amb la despesa de cada administració.
Però no ho ha volgut entendre.
—Ha estat absolutament intransigent i obliga a un dèficit del 0,7% del PIB a les autonomies. Això és molt difícil de complir. Gairebé impossible per a les que arrosseguen un finançament totalment deficitari des de fa molts anys. Les comunitats que tenen un nivell d’ingressos per cap superior i que el sistema de finançament els és favorable, són les que compleixen els objectius de dèficit marcats. Però Catalunya és mal finançada de fa molts anys. Arribar a un dèficit del 0,7% del PIB implica un cost molt elevat en les despeses socials: sanitat, educació i serveis socials. Això és insostenible socialment.
Què ha canviat perquè ara hi hagi aquest clam a favor de plantar-se? La injustícia ja hi era l’any passat.
—Arribar a l’1,5% del PIB ha estat molt difícil. Ja s’han fet molts esforços. I rebaixar-lo encara més, fins al 0,7%, quan les prediccions diuen que hi haurà un estancament del PIB i potser recessió i tot els primers trimestres, és sagnant. L’esforç ja s’ha fet i cada vegada toquem més el moll de l’os, el nucli dur de l’estat del benestar. Ja s’han fet moltes retallades i algunes prou doloroses. Però ara la situació pot ser molt problemàtica. Cal recordar que no es tanca pas la porta a ajustar el dèficit, sinó que es demana més temps. Estaria bé de poder arribar a tenir superàvit, però amb més temps. Els economistes del Fons Monetari Internacional, per exemple, diuen que cal anar amb compte amb l’excés d’austeritat perquè acabarà originant una davallada en el creixement econòmic i encara serà pitjor. Podem entrar en una espiral molt perillosa.
No hi veieu una certa humiliació? Obliguen a reduir el dèficit, però barren el pas a qualsevol estratègia per augmentar la partida d’ingressos.
—Et diuen: ‘Has d’arribar a un dèficit màxim del 0,7%.’ La Generalitat sap que tan sols té dos camins per: augmentar ingressos o reduir despeses. I cerca fórmules per augmentar els ingressos: l’euro sanitari, les taxes judicials, l’eurovinyeta, etc. I es troba que aquells que vol aplicar l’estat els envia al Tribunal Constitucional i els atura en sec. Qualsevol mesura per fer créixer els ingressos té el vet de l’estat espanyol per la via constitucional. Aleshores tan sols queda la reducció de la despesa.
Tocar les partides pressupostàries de l’estat del benestar…
—Exacte. Les úniques partides de gruix que et permeten reduccions d’aquesta ambició són les que van a la sanitat, l’educació i els serveis socials, i aquí toquem os. Tocar encara més aquestes partides pot tenir conseqüències greus. I Espanya ens diu: ‘Retalleu les ambaixades, TV3 i aquestes coses.’ Però és que això és una despesa molt petita en comparació amb els objectius que ens imposen. A més, en les ambaixades hi ha una estratègia de creixement econòmic per mitjà de l’exportació. Hi ha molts motius per a mantenir les ambaixades. La funció que fan en la cerca de nous mercats per a les empreses catalanes és fonamental. També ajuden en el foment del turisme a casa nostra. I encara fan una funció de promoció cultural i d’identitat nacional, que també és molt important.
Sembla una estratègia molt pensada i prou clara.
—I tant! Ens obliguen a fer una reducció del dèficit molt ambiciosa; ens barren el pas a la via de nous ingressos; ens diuen que podem retallar l’estat del benestar, cosa que ens pot portar problemes socials i crispació; i si no, que liquidem totes aquelles qüestions que puguin protegir els trets diferencials i la identitat pròpia ­–un àmbit on ja s’han fet ajustaments prou destacats. L’estratègia és clara.
Si es considera un error haver posat l’accent en l’austeritat agressiva, per què no s’esmena?
—El problema de l’austeritat és el temps. Reduir el dèficit amb tan poc temps és molt complicat i perillós: pot acabar arrossegant el creixement de l’economia i desaccelerant-la. Ningú no nega que les finances públiques s’han de sanejar i que cal tendir a cobrir les despeses amb els ingressos existents. Però, així com hi va haver una etapa expansiva de l’economia de set o vuit anys, és lògic que l’etapa de recessió amb polítiques d’austeritat hauria de ser més pausada i suau.
Qui insisteix en aquesta línia de forta austeritat?
—La Unió Europea. Sobretot els alemanys. Però em sembla que ja han vist que s’ha fet un esforç molt important i sembla que hi pot haver una relaxació amb contrapartides. Poden accedir a ser més laxos en els objectius de dèficit en canvi d’aprofundir les reformes estructurals. Sembla que hi ha negociacions en aquest sentit: relaxar els nivells de dèficit i, en compensació, fer més reformes estructurals com ara l’apujada de l’IVA, un nou endarreriment de l’edat de jubilació, una reforma laboral més profunda, les pensions…
Si Catalunya, el País Valencià o les Illes es plantessin, el govern espanyol es podria trobar obligat a redistribuir els objectius de dèficit?
—En política tot és possible. És cert que un camí seria equilibrar el repartiment de l’esforç de dèficit per fer-lo més just i equitatiu. Al parlament europeu ja hi ha hagut algun pronunciament d’aquesta mena. Però el govern espanyol només accedirà a redistribuir l’esforç del dèficit si rep la instrucció des de la Unió Europea.
Què impedeix als catalans de desobeir les instruccions espanyoles tenint en compte que ha iniciat el camí de la independència?
—Crec que cal aprofitar la situació per aplegar arguments sòlids amb el propòsit d’obtenir el suport de la comunitat internacional en el procés iniciat. I aquest és un argument sòlid: la política de l’estat del benestar és a les mans de Catalunya, que ha de suportar cada any un dèficit fiscal del 8,5% del PIB. I ens demanen un esforç brutal en austeritat, però ens impedeixen obtenir nous ingressos. No tenim possibilitat d’arribar al 0,7%… Tot això ens omple de raons i d’arguments per a explicar-nos al món. Crec que aquest és el camí, més que no pas tirar pel dret i dir que com que farem una consulta deixem d’obeir les instruccions de Madrid. És més raonable d’aportar un bon argumentari que pugui ser ben rebut per la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i les altres institucions internacionals. Ens anem carregant de raons objectives que avalen el procés.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s