Les aventures de Guillem


  anapixel

Joan Barril

MONÒLEGS IMPOSSIBLES

Joan Barril

Dimecres, 22 de maig del 2013

Em miro al mirall i veig que se m’està posant cara de moneda. Em van dir que seria rei fa molt temps, però mai vaig pensar que les monarquies anessin tan ràpid. La meva mare va decidir deixar-ho i em va dir que ja estava bé de fer de pilot a Kenya i de dedicar-me a fundacions més o menys benèfiques i universals. “Ara et toca a tu. Aquesta nit abdico i immediatament seràs el rei dels Països Baixos”. I així va ser. Al cap d’uns mesos vam fer la festa de l’entronització. Entronitzar, ¡quina paraula més antiga! Quan m’ho van dir em vaig fixar en la gracilitat de Màxima convertida en pedra pels motius d’una casa reial que l’agafava de molt lluny. Argentina no va plorar per Màxima quan se’n va anar en braços d’un futur rei. Més aviat alguns argentins van contenir les llàgrimes perquè es veurien representats a Europa per la filla d’un ministre de Videla. Aquí em vaig mostrar persuasiu: “Digues-li al pare que no vingui. Serà millor per a tots”. Vaig dir-li el mateix a Wim Kok, el primer ministre holandès. Wim va parlar amb el meu sogre i l’entronització es va dur a terme amb calma i tranquil·litat.

zoomRetrat oficial del rei Guillem d'Holanda.

Retrat oficial del rei Guillem d’Holanda. REUTERS

Sempre hi ha algun espanyol entre nosaltres. La família del pare de Màxima va arribar a l’Argentina des del País Basc i allà van aconseguir un petit poder en l’elaboració de sucre. El meu sogre es va apuntar al cop d’Estat de Videla i va ser ministre d’Agricultura durant uns anys. L’agricultura no és una arma de repressió. Em va estranyar el fet que els meus actuals súbdits s’oposessin al meu casament amb Màxima per la biografia política del seu pare. Senyal que els vincles de sang estan molt arrelats als Països Baixos. Els mateixos motius que provoquen la seva adhesió a mi són els que intenten esgrimir per desautoritzar el meuamor per Màxima.

Altres espanyols il·lustres al meu país van ser Carles V i Felip II. Eren amics del meu avantpassat Guillem I, tan amics que Carles V li va declarar la guerra per la qüestió protestant i Felip II li va enviar un assassí perquè el liquidés. Però els Països Baixos van saber estar a l’alçada. Vam acabar muntant colònies arreu del món gairebé sense necessitat d’exèrcit.

Per això crec que la monarquia que ara encarno és una peça vulgar d’orfebreria que em dóna una feina innecessària. Holanda no necessita un rei perquè ja s’espavilaran sols sense mi. No és el moment d’abdicar quan només fa uns mesos que estic en el càrrec. La meva mare no m’ho perdonaria mai. Però s’ha de fer alguna cosa per acabar amb aquesta vida de sopars de gala i de somriures al poble. Sempre es pot disposar de la petita fortuna de la meva mare, molt menor del que va dir la revista Forbes. Això ens permetria anar pel món com uns turistes qualssevol. Al capdavall, als reis no se’ls coneix per la cara.

L’únic Guillem que vaig conèixer va ser un personatge anglès de l’escriptora Richmal Crompton que feia les mil i una en els seus llibres. Les aventures de Guillem eren les meves aventures de la infància. Però tot això va acabar i ara toca d’entrar en el món real i també reial. Sóc rosset, amb papada cervesera i ullets de batraci que miren més cap endins del que s’hauria de mirar. Per sort el taronja em queda bé. Però és que el taronja queda bé a tothom.

Vaja, que tot això de l’entronització ha estat guapo mentre ha durat. Les nenes estan encantades amb aquest tipus de festes. Però ja està bé per avui. Prefereixo ser el rei de casa meva i sortir a passejar amb Màxima. No en va el seu nom indica que ja no hi ha ningú més important que ella. Un dia d’aquests anirem a un ‘coffee shop’ d’Amsterdam a fumar alguns porros, perquè ja se sap que el tabac és nociu, digui el que digui l’antic ministre d’agricultura argentí.

Som en una gàbia


Divendres 24.05.2013

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

Elisenda Paluzie: ‘Som en una gàbia i n’hem de sortir aviat’

Entrevista amb la degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB sobre les balances fiscals del 2010

 

El govern català va presentar dimarts les balances fiscals del 2010 i va concloure’n que hi havia perdut uns 16.500 milions d’euros, el 8,5% del PIB català. Per entendre aquells resultats i per saber què podem esperar de noves actualitzacions, n’hem parlat amb Elisenda Paluzie, degana de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona. Per ella, el nou model de finançament pactat entre el govern tripartit i el govern espanyol no ha donat els resultats que s’havien anunciat. A més, intueix un empitjorament del dèficit fiscal a partir del 2012. Denuncia, en fi, que Catalunya és dins una ratera i que ha caigut en el parany de la batalla per l’objectiu de dèficit.

Hi ha cap novetat en les balances fiscals del 2010 respecte del 2009?
—Les dades presentades aquesta setmana per la Generalitat confirmen aquesta constant universal que és el dèficit fiscal estructural. Es confirma allò que ja apuntaven les dades anteriors: el nou sistema de finançament, que es va començar a implantar el 2009 i que es completava el 2010, no ha reduït el dèficit fiscal històric de Catalunya. El sistema de finançament tan sols és una part de les balances, que inclouen molta més informació, des de la seguretat social fins a la despesa discrecional de l’estat. És a dir, que, encara que hi hagi hagut una petita millora de resultes del sistema de finançament, es pot haver contrarestat per unes altres partides de despesa.
Què no ha funcionat: el sistema de finançament o l’incompliment pel govern espanyol?
—El 2009 i 2010, el govern espanyol va complir els compromisos del nou model de finançament. Va pagar tot allò que hi havia estipulat. S’havia previst una millora d’uns dos mil milions d’euros per a Catalunya en comparació amb el model anterior. La meitat d’aquesta quantitat provenia del fons de competitivitat, que aquells dos anys sí que s’havia pagat. Per tant, la realitat és que l’últim sistema de finançament acordat entre els governs català i espanyol va millorar una mica la situació, però molt poc. Ara, l’estat la va compensar amb unes altres partides pressupostàries. Caldrà fer una anàlisi detallada de les dades presentades dimarts per veure on s’ha perdut la petita millora del pacte de finançament.
Aquell pacte va ser presentat com un gran èxit i una solució de molts anys.
—Sí, és clar. Tots els pactes que han fet els governs del color que sigui en l’àmbit del finançament han estat presentats com un avenç espectacular. Va ser així en el pacte del govern de CiU amb el PP i també aquest últim entre el PSOE i el tripartit, per part dels tres integrants. Això passa sempre.
Com seran les balances fiscals dels anys vinents?
—Intueixo que encara seran pitjors. Hi ha dos aspectes que m’ho fan pensar. Pel que fa als impostos, el govern espanyol ha augmentat molt substancialment l’IRPF i l’IVA i s’ha quedat tots els nous ingressos. No n’ha donat res a les comunitats autònomes. Si tens la mateixa despesa i augmenta la recaptació per impostos al territori, creix el dèficit fiscal. Una altra cosa que em fa pensar que empitjorarà el dèficit el 2012 és l’incompliment de la disposició addicional tercera de l’estatut. Els anys anteriors, el govern espanyol es va aproximar al compliment d’aquesta disposició i el canvi es notarà els anys següents. La inversió en infrastructures no va arribar mai al pes del PIB català, però podia acostar-se al 15%. A banda, hi havia l’acord Solbes-Castells, pel qual se’ns transferia allò que no s’havia executat. Hi ha deutes pendents, però durant uns quants anys hi va haver una certa millora. A partir de la sentència del Tribunal Constitucional, la part espanyola es va sentir forta per a incomplir els pactes.
Per què parlem tant de les dècimes de l’objectiu de dèficit públic si el dèficit fiscal té aquest volum?
—Ens han fet caure en un parany pervers amb l’objectiu de dèficit. Ens fan entrar en la lògica del finançament autonòmic, però encara pitjor. Perquè ens trobem que hi ha totes les comunitats lluitant entre si per repartir-se un pastís que no és fet de diners ni d’inversions, sinó de la capacitat d’endeutar-se amb el qui fa d’àrbitre, és a dir, l’estat espanyol. Que és àrbitre i part interessada. Lluitem perquè ens deixin endeutar-nos més amb ells mateixos. Qui paga a les comunitats és el fons de liquiditat autonòmica. Repetim el mateix mecanisme polític del sistema de finançament autonòmic, amb negociacions multilaterals, però encara més ridícul, perquè és una negociació per a repartir un pastís de capacitat d’endeutament.

Si no s’aconsegueix un objectiu de dèficit més suau, caldrà fer més retallades…
—Ja entenc que la situació és la que és en aquest règim. Per evitar el màxim de retallades és normal que acabis fent què calgui. Però això demostra que estem atrapats en la gàbia i que cal sortir-ne com més aviat millor.

La (impossible) renovació de Rajoy


 

SEBASTIÀ ALZAMORA

11/05/2013

¿Es pot canviar encara el dret a decidir per un pacte fiscal? Aquesta és la pregunta que va quedar ahir en l’aire, després que el president d’Espanya, Don Mariano, seguint la metonímia que va presentar davant del papa Francesc en forma de samarreta de la roja , definís Espanya com “un gran equip”. ¿Un gran equip com quin? El Reial Madrid, del qual tots sabem que és devot el president espanyol, és sens dubte un gran equip, però té el problema que, al seu interior, tothom odia tothom. De fet, l’equivalent de Rajoy al Madrid (és a dir, Mourinho, perquè l’equivalent del rei Joan Carles seria Florentino) ja té decidit que se’n va, perquè no pot suportar més la seva directiva ni els seus jugadors. Si l’altre gran equip que podria servir com a exemple fos el Barça (suposant que se li confereixi l’estatus d’equip purament espanyol), la metàfora tampoc no surt guanyant-hi gaire: parlem d’un equip que ho ha guanyat tot, però que es considera en hores baixes i que està a punt d’expulsar la meitat del seus grans noms. ¿Rajoy està a punt per a un canvi de vestidor?

Hi ha qui pensa que no seria mala idea: en la primera lliçó del Manual del Perfecte Governant Mediocre hi figura l’espècie que, més o menys a meitat de legislatura, s’imposa un canvi de gabinet. Rajoy, doncs, ho tindria més que bé per imitar el seu deixeble baleàric, José Ramón Bauzá, que acaba d’efectuar un canvi d’executiu per passar del dolent al pitjor. Ara bé, Bauzá comptava amb l’avantatge de tenir un govern format per ninots retallables i, per descomptat, perfectament intercanviables: fotre al carrer el conseller de Cultura Rafel Bosch o el vicepresident econòmic Josep Ignasi Aguiló no tan sols era possible sinó fins i tot recomanable, des del punt de vista del Manual abans esmentat. Però Don Mariano no ho té tan fàcil: Montoro i De Guindos, per inoperants que puguin arribar a ser, es ramifiquen internacionalment d’una manera insospitada. Poden ser els ministres més mal valorats a Europa dins el seu ram, però a la vegada són els que posseeixen una agenda de contactes més atapeïda. Molt més que la del mateix Don Mariano, per descomptat.

A qui es pot fotre fora, doncs? Fátima Báñez i Soraya Sáenz de Santamaría serien blancs fàcils, però suposarien el reconeixement implícit d’una debilitat que Rajoy no es pot permetre. Cañete, pel motiu que sigui, és un dels que encara resulten més ben puntuats en les enquestes, i del ministre Soria encara ningú s’ha assabentat de la seva existència, de manera que el seu relleu seria irrellevant. Margallo no és d’eixe món, Gallardón serveix fidelment el sector pepero de l’Opus, i Fernández Díaz és la quota catalana. Quina remodelació pot aspirar a fer, doncs, l’inquilí de la Moncloa?

Cap ni una, com no sigui rellevar-se a ell mateix. Mentre aquest moment no arribi, sempre hi haurà un cap de turc perfectament propici en el govern de Catalunya, sobretot mentre el seu president mantingui ambigüitats com la d’ahir. ¿No era el moment idoni per parlar de la consulta i del TC?

la "democràcia trontolla"


 

Homs confia que Europa serà la “garantia democràtica” que Catalunya “no troba” en l’estat espanyol

El conseller diu que la “democràcia trontolla” a Espanya després de la suspensió de la declaració de sobirania per part del Tribunal Constitucional

ACN

Barcelona | Actualitzada el 09/05/2013 16:45

Francesc Homs, amb els eurodiputats catalans Santiago Fisas (PP), Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) / ACNHoms, amb els eurodiputats Santiago Fisas (PP), Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV) / ACN

El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha manifestat aquest dijous que confia que Europa serà la “garantia democràtica” que actualment Catalunya “no troba” en l’estat espanyol. En l’acte institucional amb motiu del Dia d’Europa, Homs ha assegurat que “a Espanya la democràcia trontolla”, després que el Tribunal Constitucional hagi suspès cautelarment la declaració de sobirania del Parlamenti i després que la llibertat d’expressió s’hagi vist “limitada” també per la no-renovació de la càtedra Príncep d’Astúries de la Universitat de Georgetown a la professora Clara Ponsatí. El conseller ha posat de manifest la vocació europeista de Catalunya, que és “contribuent net” també a la Unió Europea.

Homs ha subratllat que la declaració de sobirania no és una llei sinó una declaració política. “A quants països d’Europa un Tribunal Constitucional suspèn una resolució purament política d’un parlament? Si això no es limitar l’exercici de la llibertat d’expressió, fet en seu parlamentària, ja em diran què és. Estem convençuts que el marc europeu esdevindrà i és la garantia democràtica que de vegades no sabem trobar en altres àmbits”, ha assenyalat el conseller de la Presidència. En aquest sentit, Homs ha fet referència als dos exemples dels darrers dies que mostren que “de vegades a Espanya la democràcia trontolla”: la suspensió de la declaració de sobirania i la no-renovació de la càtedra a Ponsatí, una professora que s’havia pronunciat públicament en contra de l'”espoli fiscal”.

El conseller de la Presidència ha destacat que Catalunya “ha aportat més a Europa que en sentit contrari”, ja que “des de Catalunya no hi ha hagut cap fissura des del punt de vista del compromís inalterable amb el projecte europeu”. A més, en el terreny econòmic, “hem aportat més del que hem rebut”, com passa amb l’estat espanyol. Homs ha recordat que per cada euro que aporta Catalunya a la Unió Europea tornen 58 cèntims. “Tot això ho hem fet amb molt de gust i ho continuarem fent”, ha assegurat el conseller, que ha assenyalat que “l’únic” que espera Catalunya a canvi és “l’empara democràtica” per part d’Europa.

Al seu torn, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, ha dit que no es podrà seguir construint Europa sense la participació dels ciutadans i que “cal treballar per reduir la distància entre Brussel·les” i la política local. Per la seva banda, el tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Ciurana, ha dit que la capital catalana vol seguir sent “porta, pont i port” d’Europa. L’acte també ha comptat amb la participació de quatre eurodiputats catalans: Santiago Fisas (PP), Maria Badia (PSC), Ramon Tremosa (CiU) i Raül Romeva (ICV).

Amb motiu del Dia d'Europa, les personalitats presents a l'acte han donat per inaugurada l'exposició#dretscompartits, sobre els drets dels europeus, al Museu Marítim de Barcelona.