“Catalunya no va unir-se voluntàriament


“Catalunya no va unir-se voluntàriament a Espanya, va ser brutalment conquerida” http://ow.ly/u5uen

Anuncis

Carta oberta als empresaris alemanys signants de la ‘Declaració de Barcelona’


Benvolgut senyor Albert Peters, senyor Erwin Rauhe, senyor Gerhard Esser, senyor Sebastián Trivière-Casanovas, senyor Carlos Wienberg, senyor Andrés Gómez i altres signants (fins a cinquanta-quatre, segons les informacions dels mitjans de comunicació),

Em dic Thomas Spieker. Sóc ciutadà alemany i fa quaranta-tres anys que visc i treballo a Catalunya, a vegades com a empresari i a vegades per compte d’altri. Des de fa uns quants anys, també sóc columnista d’alguns mitjans regionals del país. No pertanyo a cap club ni casal alemany, sempre he volgut integrar-me entre els ciutadans autòctons, encara que sense amagar les meves arrels. Avui em sento com un català d’origen alemany, perquè, com molts altres, jo també he après a estimar el país després de conèixer-lo, per acabar-lo convertint en la meva pàtria d’elecció.

La seva ‘Declaració’ m’ha sorprès. Quan estudiava empresarials a Berlín, els meus professors ja m’havien advertit que s’havia d’anar amb peus de plom a l’hora de barrejar massa la política amb el món de l’empresa. De fet, la meva carrera m’ho ha confirmat. I sembla que tampoc no sóc l’únic que considera el seu manifest més mereixedor d’un monument a la intromissió indesitjada que de les simpaties dels catalans, perquè, altrament, la BASF no se n’hauria distanciat l’endemà mateix de publicar-se. De segur que ja s’han adonat que les reaccions, tant per part dels polítics com dels ciutadans, foren entre variades i vehements.

Els polítics catalanistes d’esquerra (entre més, Joan Tardà, d’ERC), fins i tot els acusen d’haver comparat el nacionalisme català amb el nacionalsocialisme alemany. Això pot semblar un xic exagerat, però tampoc no podien esperar-se gaire res més davant el seu advertiment superficial i generalitzant: ‘Alertamos de los peligros de un fervor nacionalista, que en el último siglo ha traído sufrimientos inmensurables sobre Europa y que tampoco traerá nada bueno para Catalunya.’ Sobretot, perquè amb el seu dit només assenyalaven el nacionalisme català. Si haguessin observat el clima polític una mica més a prop, segur que s’haurien adonat que el nacionalisme espanyol és molt més agressiu. Es poden imaginar què passaria a Alemanya, si el govern federal volgués obligar per llei les regions (‘Länder’), per exemple Baviera, a foragitar el seu dialecte propi de les escoles, per impartir a partir d’ara les classes de matemàtiques o d’història exclusivament en alemany ‘neutre’? Doncs fou precisament aquest l’objectiu del govern de Madrid, quan el seu ministre de Cultura, José Ignacio Wert, declarà al congrés, que la seva intenció era ‘espanyolitzar’ els nens de Catalunya. I fins i tot si una petitíssima minoria de catalans coincideix amb aquesta fita (igual que segur que hi haurà ciutadans a Baviera que aplaudirien que els seus fills fossin educats en alemany ‘neutre’), utilitzà aquest argument per envair una competència que fou traspassada al govern de la Generalitat fa més de trenta anys i que fins ara s’havia mostrat plenament eficaç, igual que funciona el multilingüisme a Suïssa, per exemple.

La seva declaració ha ofès molta gent d’aquest país. Això passa per regla general, quan es mira només un costat de la moneda. I així ha esdevingut aigua per al rec del corresponsal a Madrid del Frankfurter Allgemeine Zeitung, Leo Wieland, que no desaprofita mai una oportunitat per repartir llenya a les ganes d’alliberar-se dels catalans. Igual que els mitjans de la dreta radical madrilenys també han utilitzat el manifest per als seus fins propis. Fins i tot el president Artur Mas ha hagut d’intervenir amb una declaració, per mirar de relativitzar el seu escrit, que lamentablement no s’ha valorat com una anàlisi, sinó com un atac.

Naturalment, res és més lluny de la meva voluntat que qüestionar la seva llibertat d’opinió o la seva legítima preocupació per l’estabilitat econòmica de Catalunya. Sí que qüestiono, però, la seva manca d’objectivitat, la inequívoca presa de partit per una sola opció política, que és la del Partit Popular Espanyol (per a qui fins i tot alguns de vostès han volgut fer campanya davant les últimes eleccions), que al país on viuen com a persones i treballen com a empresaris o directius d’empreses líders alemanyes o europees només rep el suport d’una ínfima part de la població. O es pensen que vostès representen les úniques companyies internacionals amb interessos a Catalunya? Què opinen de la cadena hotelera Hyatt, que acaba d’invertir 200 milions d’euros per a l’adquisició de la Torre Agbar, o del consorci xinès Hutchinson, que vol convertir el port de Barcelona en la major terminal semiautomatitzada de contenidors del sud d’Europa amb una inversió de 420 milions d’euros, o del multimilionari Amancio Ortega (Zara), que ha comprat al llarg dels darrers anys finques i edificis al centre de Barcelona per valor de més de 500 milions d’euros? Es pensen que els directius d’aquestes empreses no han valorat les implicacions del moviment independentista català?

Òbviament, és cert que el capital, a més de rendibilitat, sobretot també cerca un entorn estable. Però si s’haguessin esforçat un xic més amb la seva anàlisi, s’haurien adonat sense cap mena de dubte que són precisament l’estabilitat econòmica i el creixement els principals motors dels anhels independentistes del poble català, que es coneix arreu precisament pel seu caràcter emprenedor. I és que, segons l’opinió d’experts macroeconòmics de renom mundial, la manca d’inversions per part de l’estat espanyol a Catalunya, que prefereix invertir en vies de l’AVE cap al desert d’Extremadura o en una nova anella de circumval·lació viària innecessària al voltant de Madrid a la cacera de vots, perjudicarà l’economia catalana molt més que la separació d’una unió, que Espanya ha tractat fins i tot al llarg dels darrers trenta-cinc anys de règim democràtic, molt més com la relació entre la munyidora i la seva vaca, que com una relació entre governs amb idèntica legitimació. I a tot això, s’ha d’afegir la dominació cultural i lingüística, que té com a única finalitat reprimir qualsevol signe de catalanitat.

Lamento moltíssim que amb la seva carta hagin ofès precisament aquell poble del sud d’Europa que per les seves característiques més s’assembla al poble alemany. Potser un dia voldran tornar a reconstruir els ponts que han malmès amb tanta lleugeresa i decidiran d’impulsar una nova amistat catalano-alemanya. Si així ho desitgen, estaré encantant d’ajudar-los.

Molt cordialment,
Thomas Spieker

La portada tripartida de l’‘Sports Illustrated’


 

Chrissy Teigen, Nina Agdal i Lily Aldridge són les triades per celebrar els 50 anys de la publicació

 

La portada tripartida de l’‘Sports Illustrated’

El swimsuit issue (o exemplar dels banyadors) de la revista Sport Illustrated és una institució del món de les models, ja que aparèixer a la seva portada es considera un trampolí segur cap a la fama. La catalana Judit Mascó -inquilina d’aquesta revista l’any 1990- en pot donar fe. Enguany aquesta cita compleix 50 anys i, per celebrar-ho, la publicació s’ha estirat i ha acomodat no una sinó tres models a la seva primera pàgina: Chrissy Teigen, Nina Agdal i Lily Aldridge. Recullen així el testimoni de Kate Upton, que va ser portada del 2013.

Nascuda a Utah el 1985, de pare noruec i mare tailandesa, Chrissy Teigen va debutar com a model de Sport Illustrated -en aquest cas, a les pàgines interiors- el 2010. Ho va fer amb bon peu, ja que aleshores la van nomenar rookie of the year (novella de l’any). Col·laboradora habitual de televisions -E!, TMZ, MTV, Extra-, entre les marques per a les quals ha treballat hi ha Gillete Venus, Olay, Nike, Billabong i Beach Bunny. És aficionada a la cuina (manté el blog Sodelushious.com) i ha participat en diferents programes gastronòmics. L’any 2001 va començar a sortir amb el músic John Legend, amb qui es va casar el 14 de setembre del 2013 al llac Como, a Itàlia. Teigen ha aparegut al videoclip All of me, de Legend, que justament parla de la seva relació.

Lily Aldridge també té parella musical: Caleb Followill, del grup Kings of Leon. Àngel de Victoria’s Secret, prové d’una família de models i és filla d’una playmate i un artista anglès. Ha estat portada de GQ.

La més jove del trio és Nina Agdal. Nascuda a Dinamarca fa 21 anys, ja ha treballat per a Billabong, els grans magatzems Macy’s i Victoria’s Secret, entre d’altres. Els espectadors americans es van poder familiaritzar amb ella l’any passat, ja que va aparèixer en un dels anuncis que les grans marques -en aquest cas, la cadena d’hamburgueseries Carls’ Jr- estrenen per la Superbowl, l’esdeveniment televisiu de l’any als Estats Units.

Caçant l’exclusiva

La revelació de la portada també va ser atípica. Els últims sis anys era el presentador David Letterman qui mostrava al món la tapa de la revista per primer cop, al seu xou televisiu nocturn. Però en aquesta ocasió Jimmy Kimmel -que presenta el late late show immediatament posterior al de Letterman- se li ha avançat, aprofitant que el seu company de cadena es prenia una setmana de vacances. A més, Kimmel tindrà les tres models com a convidades al programa de dilluns.

Bolaño liquida Navarro


IÓ DISSABTE, 15 DE FEBRER DE 2014

 
L’excap de comunicació de Montilla acusa Navarro de “manca de criteri polític i tacte intern” i reclama la refundació del PSC en la que “Navarro no pot dur la batuta”.

Toni Bolanyo reclama la “refundació socialista” en un article al Crónica Global on considera que “els socialistes catalans s’han sotmès a un suïcidi col·lectiu” i que l’actual direcció  ha descol·locat el partit amb canvis de rumb constants, l’acusa de manca de criteri polític per evitar que la fractura es fes més gran i assegura que aquesta direcció “no es mereixen els milers d’electors que fugen en desbandada desencantats”. També acusa de la desfeta del PSC els díscols que, segons ell,  volen produir una escissió del PSC fent-se passar per víctimes “quan són traïdors”. A més de l’enemic intern, Bolaño en troba un d’extern i acusa el nucli dur de CDC d’haver-se aliat amb ERC amb l’objectiu “d’eliminar i lapidar el PSC” i d’haver-ho aconseguit.


Crònica d’una mort anunciada
Bolaño explica que la direcció del PSC no ha estat capaç d’aturar el que era la crònica d’una mort anunciada del PSC, i que no han tingut la “determinació suficient ni la fermesa ni la coherència” per plantar-hi cara, i afegeix que potser és l’hora de la refundació del PSC, de que els díscols marxin i que els que es quedin posin ordre, però subralla que Navarro “no pot portar la batuta”. Lluny queden els dies en que Bolaño cantava les excel·lències del Pere Navarro a La Razón.
El procés sobiranista, arma de destrucció massiva del partits que habiten l’ambigüitat
Segons Bolaño, malgrat que els ideòlegs del soberanisme no han guanyat encara la batalla a l’unionisme, sí que han tingut èxit en algunes batalles i posa com a exemple la divisió entre les bases d’Unió “enfilades a l’onada separtista” i Duran,  “l’eliminació del socialisme català com a alternativa” i la calma tensa que regna dins ICV. Segons el periodista, ICV manté un fràgil equilibri dins el partit entre federalistes i independentistes, gràcies a no haver-se pronunciat sobre què votaran a la consulta i denuncia que els poc que “han gosat plantar cara a Herrera” perquè s’han negat a fer de crossa “del procés separatista”s’han refugiat a Federalistes d’Esquerres.

Barroso sobre la independència de Catalunya


 

Diumenge 02.02.2014

Sala i Martín revela com va acorralar Barroso sobre la independència de Catalunya

Fou en un sopar privat a Davos amb empresaris, economistes i funcionaris

L’economista i professor de Columbia Xavier Sala i Martín ha explicat en un apuntament del seu bloc què va dir exactament al president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, sobre la independència de Catalunya, en un sopar privat el dia 23 de gener a l’Hotel Intercontinental de Davos, on aquells dies es feia el Fòrum Econòmic Mundial. Ahir el diari El Mundo va revelar la topada dialèctica que havien tingut, però Sala i Martín ha volgut puntualitzar la informació i ampliar-la.

Aquell sopar havia de servir per a parlar de la UE i hi havia economistes, inversors i empresaris, a més de funcionaris dels Estats Units i fins i tot la ministra de Finances de Noruega, Kristin Halvorsen, segons que explicava El Mundo.

Sala i Martin n’ha parlat en el seu bloc, i també en declaracions a RAC-1, on ha relatat la conversa amb Barroso:

Sala i Martín explica que efectivament Barroso va començar parlant del ‘renaixement d’Europa’: ‘Fa un any tothom es pensava que Europa seria més petita perquè hi hauria països com Grècia que en sortirien i, en canvi, és més gran perquè hi han entrat països com ara Croàcia i, uns altres, com Sèrbia, són a punt.’

Després fou el torn de Sala i Martín, que va parlar de crisi econòmica i competitivitat, però va voler aprofitar la part final del seu discurs per dir això:

‘Senyor Durão Barroso, aplaudeixo i comparteixo el vostre discurs sobre les bondats de la democràcia a Europa i entenc que us sentiu orgullós de l’èxit del procés d’ampliació a països com Croàcia i Sèrbia. És molt important que Europa sigui cada vegada més gran, tingui cada vegada més ciutadans i sigui cada dia més democràtica. Però hi ha una cosa que no entenc. Croàcia i Sèrbia han aconseguit la independència per mitjà de guerres sagnants, amb abundants crims contra la humanitat que són jutjats pel tribunal de l’Haia. Com vós sabeu (perquè ens coneixem), encara que jo sigui a la delegació nord-americana sóc originari de Barcelona. Us esmento aquest detall perquè els meus compatriotes catalans demanen un referèndum que els permeti de decidir si volen continuar a Espanya o prefereixen anar per un altre camí. Enmig d’aquest procés, vós, senyor Barroso, heu dit que si els catalans voten a favor de la independència, automàticament quedaran fora d’Europa. Jo no tinc res contra els ciutadans dels Balcans, però us pregunto: “De debò que l’Europa democràtica de la qual us sentiu tan orgullós és una Europa que celebra la incorporació de països que aconsegueixen la independència a través de cruentes guerres, però amenaça amb l’expulsió aquell qui busca això mateix a través dels vots?”

I Barroso li va respondre: ‘Estimat Xavier, tu saps que jo estimo Catalunya i els catalans. I crec que els catalans també ho saben. L’únic que he dit és que la UE és una unió d’estats i qui forma part dels tractats és l’estat espanyol; per la qual cosa si Catalunya passés a ser un estat diferent d’Espanya no podria formar part automàticament de la UE.’ I va afegir: ‘La majoria d’institucions internacionals, com les Nacions Unides, també són acords entre estats i, per tant, tenen el mateix problema.’

Sala i Martín va tornar a agafar la paraula: ‘Senyor president, teniu raó: la UE no és l’única institució internacional que té aquest problema. És veritat que tots els països que s’han independitzat violentament acaben formant part de les Nacions Unides amb tota normalitat. Però això no hauria de ser motiu d’orgull sinó de vergonya, no tan sols per a la UE sinó per a tota la humanitat. No comença a ser hora que, com a éssers humans lliures i democràtics, rebutgem les fronteres traçades amb sang i violència i acceptem les que es dibuixen amb els vots dels ciutadans? Jo crec que sí. Encara més, penso que com en tantes altres ocasions en el curs de la història, aquest procés hauria de ser liderat per Europa. Aquesta podria ser una de les bases sobre les quals es fonamentés el nou renaixement d’Europa.’

I finalment va afegir: ‘Dit això, és veritat que la UE és una unió d’estats, però els tractats no són escrits en pedra. Encara més, darrere aquests estats hi ha les persones i ara hi ha set milions de ciutadans europeus, que tenen un passaport on a la coberta hi ha escrites les paraules Unió Europea, i que vós amenaceu d’expulsar. Quan aquests ciutadans us preguntin: “Per què em preneu la ciutadania europea i la doneu a serbis i croats?”, els haureu de respondre: “És que vosaltres vau tenir la gosadia de votar i això, els tractats europeus no ho toleren!” I quan ho feu, com creieu que la resta del món valorarà els valors democràtics de la nova Europa de la qual us sentiu tan orgullós? És aquesta l’Europa que feu renéixer? Perquè si ho és, el primer que no vol ser europeu sóc jo.’ Sala i Martín diu, finalment: ‘El públic va guardar un incòmode silenci fins que la moderadora no va donar pas al ponent següent.’