Plegats o separats?


 

22/11/14 02:00 – VICENT SANCHIS

xavier porrata Foto: xavier porrata.

Vicent Sanchis Llacer

La conferència que el president de la Generalitat farà dimarts vinent ha alçat moltes expectatives. No debades. Artur Mas ha insinuat un gir sobtat de timó, en el joc de metàfores recurrent que tant s’estima de fer. Fa només unes setmanes Mas no preveia avançar les eleccions si no era com a conseqüència d’un acord amb Esquerra que li permetés presentar una llista “de país”. Ara això ha canviat. La consulta del 9 de novembre li ha donat aire i ales. Tot fa pensar que el líder de Convergència Democràtica se sent amb prou força per intentar-ho sol. Les enquestes, fins i tot les d’abans del 9 de novembre, donen de nou a Convergència la majoria en unes eleccions al Parlament.

Vist així, que és com ho veuen alguns, la maniobra seria exactament partidista. Egoista. Però fem un esforç en aquests temps de descrèdit de la política i atribuïm a Mas, a més d’un interès personal, una sana preocupació també nacional. El 9 de novembre el president de la Generalitat va complir el seu principal compromís electoral. El procés de transició nacional, doncs, en expressió d’ell mateix, quedaria ara aturat si Artur Mas mantingués la intenció d’exhaurir la legislatura. Encara més. Quedaria compromès sense el suport d’Esquerra i en mans, per exemple i per exclusió de tots els altres candidats a soci parlamentari, del PSC.

Perquè el procés superi la darrera etapa, perquè pugui conduir el país a un dret a decidir decisiu i vinculant, doncs, cal tancar-la i obrir-ne una de nova. Artur Mas ha decidit fer-ho en el moment que li resulta més propici. En interès propi, potser, però també, concedim-li-ho, en interès general.

Hi ha un altre element que també hi pot haver pesat, en aquesta decisió. La irrupció de Podemos s’ha convertit en un fenomen. A Espanya, però també a Catalunya. Les darreres enquestes el situen com a tercera força política al Parlament. La proposta d’un Estat independent ha estat fins ara en aquest país l’únic projecte capaç de suscitar il·lusions consistents. Ni el federalisme gasós del PSOE ni l’unionisme rampant del PP havien activat simpaties massives i palpables. Ara pot fer-ho Podemos. Encara que el partit que lidera Pablo Iglesias s’ha mostrat fervorós partidari del dret a decidir com una de les pedres angulars de la nova política que reclama, l’entusiasme esdevé escepticisme o hostilitat quan aquest dret s’aplica a qüestions nacionals i no socials. Podemos, doncs, podria aigualir el sobiranisme i decantar la majoria al Parlament a favor del bloc unionista.

Dimarts vinent el president de la Generalitat explicarà la seva proposta per a la nova etapa que ara s’encetarà. Una proposta que inclourà eleccions avançades i una llista que superi les sigles i que faci confluir dirigents polítics partidaris de la independència. Al costat de personalitats representatives de molts altres àmbits de la vida dita civil. Al mateix temps fixarà com a línies estratègiques les que ha marcat el Consell Assessor de la Transició Nacional.

Alguns dies més tard, el 2 de desembre, serà Oriol Junqueras qui s’explicarà i qui farà també una crida a la unitat política i civil. Les coincidències seran nombroses, però una discrepància substancial separarà els dos líders. Mentre que Mas proposarà la confluència en una llista unitària, més enllà dels partits, Junqueras mantindrà el joc en el tauler de les sigles. La seva candidatura serà inequívocament d’Esquerra Republicana, tot i que incorporarà també independents d’una alta càrrega simbòlica. Junqueras demanarà, ja ho ha fet, que les diferents opcions quedin lligades amb un lema unificador i insistirà en la necessitat de “concentrar-se” després de les eleccions.

Les raons que addueixen l’un i l’altre poden ser igualment legítimes i creïbles, però la gran consideració ha de ser una altra. Apamant la irrupció de Podemos com a amalgama engrescadora, una llista unitària pot garantir més la majoria absoluta que dues llistes separades. Encara més. L’independentisme es pot permetre el risc de perdre un dels seus dos grans líders com a conseqüència d’una derrota electoral?

Anuncis

Atenció!: Franco no ha mort


 

IGNASI ARAGAY | Actualitzada el 08/11/2014

Avui particivotem. Què suposa, això? En quin punt de la transició democràtica i nacional som? Si afinem el paral·lelisme amb la Transició, podríem dir que el que aleshores va significar la mort de Franco avui encara no ha passat. Com el 1975, estem vivint els moments de més excitació i esperança, de més implicació popular. Sé d’algunes cases on, quan va morir el dictador, es van destapar ampolles de cava. Els mesos d’abans de la mort de l’infaust general i els immediatament posteriors van ser d’una activitat frenètica, d’una gran emoció, d’algunes ports i de moltes esperances. Van ser els millors moments de la unitat antifranquista -Assemblea de Catalunya- i de l’eufòria per la recuperació de la democràcia -retorn de Tarradellas-. Tot era possible. Les picabaralles partidistes i personalistes, que hi eren, quedaven encara en un segon pla, engolides per la il·lusió general.

Doncs bé: ara estem en aquest punt. Estem en el moment, encara, de la unitat pel dret a decidir i de la il·lusió pel país nou que s’albira. I, davant d’això, el primer consell és: gaudim-ne, aprofitem-ho, perquè després ja vindran les inevitables divisions, els càlculs partidistes i algunes rebaixes. Però atenció, perquè encara no s’ha produït el fet comparable a la mort de Franco. La semidesobediència d’avui és un decisiu pas endavant. No és, però, el punt d’inflexió, el trencament. Franco encara no ha mort (en la mentalitat d’alguns sectors espanyols sembla com si el franquisme sociològic seguís viu, però ara no parlo d’això). De fet, aquest cop no podem esperar cap fet biològic. Aquesta vegada el fet, el salt, l’hem de fer possible nosaltres: i per molts canvis que s’albirin en el cos electoral espanyol (l’espectacular fet demoscòpic de Podem), no ens podem permetre anar-hi a remolc.

Els quatre anys transcorreguts des del 2010, quan amb la sentència de l’Estatut i la immediata reacció ciutadana es pot dir que comença el procés (potser hauríem de començar a posar Procés en majúscula, igual com posem Transició en majúscula si ens referim a la del 1975), han estat trepidants, d’una intensitat creixent. Com si naixessin d’una força molt profunda. Esclar: en aquests anys ha cristal·litzat un malestar que ve de lluny, de molt més lluny del que molts es pensen. ¿Tres dècades d’autonomia insatisfactòria? ¿Un segle i mig de catalanisme polític frustrat? ¿Tres-cents anys de la derrota davant Felip V?

Sí, tot això… i més. El desencaix econòmic, cultural i legal de Catalunya dins una unitat política peninsular ve d’antic. Només cal recordar el que va patir el Principat durant la monarquia dels Àustries, que va culminar amb la Guerra dels Segadors del 1640. De fet, aquell esclat ja venia de lluny, d’una Generalitat i un Consell de Cent barceloní que acumulaven gairebé un segle afrontant les ingerències reials a través dels virreis i l’Audiència, enmig de permanents conflictes constitucionals -xocs de legitimitat i de governança- i desafiaments legals mutus. O sigui, que Franco no ha mort i, ben mirat, potser tampoc el duc d’Olivares.

En fi, ara tornem a estar en una cruïlla, com tantes altres en la nostra història. Periòdicament aquest país diu que ja n’hi ha prou, reclama la legitimitat última per a la seva gent, s’uneix i s’il·lusiona. Sempre hi tornem. Tornem a tenir unes institucions que no poden més, desesperades per la crisi però fortes perquè noten l’escalf popular al carrer, expressat de manera cívica, pacífica. Aquest cop no hi haurà cap esclat d’ira. No hi haurà, tampoc, cap fet biològic. I no hi ha d’haver derrotats, ni dins ni fora. Hi haurà successius esclats d’afirmació democràtica, pas a pas, vot a vot, pacientment, persistentment. I després d’aquest 9-N en vindrà un altre i serà, sí, com si morís Franco.

CHORIZOS EN EUROPA


Más de 300 multinacionales evaden impuestos en Luxemburgo

Los acuerdos se firmaron siendo primer ministro Jean-Claude Juncker, ahora presidente de la Comisión Europea

Economía | 06/11/2014 – 11:05h | Última actualización: 06/11/2014 – 13:37h

Más de 300 multinacionales evaden impuestos en Luxemburgo

El presidente electo de la Comisión Europea, Jean-Claude Juncker Efe

Barcelona (Agencias y redacción).- Más de 300 empresas multinacionales firmaron acuerdos fiscales secretos con el Gobierno de Luxemburgo, al frente del cual estaba Jean-Claude Juncker, ahora nuevo presidente de la Comisión Europea.

Así lo han revelado 40 medios internacionales a partir de informaciones obtenidas por el Consorcio Nacional de Periodistas de Investigación (ICIJ), que publica una serie de documentos en su página web.

Entre las firmas que evadieron impuestos de esta manera se cuentan Apple, Amazon, Ikea, Burberry, Procter & Gamble, Heinz, Pepsi, JP Morgan o el propio Deutsche Bank, hasta un total de 340 empresas. 

La investigación -llamada Luxembourg Leaks o LuxLeaks y en la que han participado periodistas de 26 países- tuvo acceso a 28.000 páginas de documentos que demuestran cómo las grandes empresas “se apoyaban en Luxemburgo y en sus leyes fiscales flexibles, pero también en las deficiencias de la reglamentación internacional para transferir –al país- sus beneficios a fin de que no fueran objeto de impuestos, o al menos muy débilmente”, es decir, tipos inferiores al 1%, según publica el diario Le Monde, que participa el la difusión de los LuxLeaks junto al británico The Guardian, el alemán Süddeutsche Zeitung o el japonésAshahi Shimbun.

Así, el pequeño Gran Ducado ayudó a las multinacionales a ahorrarse millones de euros en impuestos. Los acuerdos entre las empresas y el Gobierno luxemburgués que han sido investigados se firmaron entre el 2002 y el 2010, años en los que Jean-Claude Juncker era primer ministro (dejó el cargo en diciembre del 2013). Desde el 1 de noviembre, Juncker preside la nueva Comisión Europea. Su estreno al frente de la CE , se enfrentó al primer ministro británico, David Cameron, y al italiano Matteo Renzi, y desafió además a todos los jefes de gobierno europeos, afirmando que “no me va a temblar la mano ante los primeros ministros cada vez que detecte algo que no me gusta”.

La portavoz de Juncker, Margaritis Schinas, ha afirmado que la Comisión está dispuesta a sancionar a Luxemburgo, que “tendrá que emprender acciones correctivas” si es necesario. La Comisión lanzó una investigación, hace varios meses, para averiguar si Luxemburgo había acordado, a través de la práctica del “ruling”, “subvenciones disfrazadas” a Amazon y a Fiat. La investigación afecta también a Apple en Irlanda y a Starbucks en Holanda, según señala France Presse. Jean-Claude Juncker afirmó ayer que la Comisión tiene “perfecto derecho a lanzar investigaciones de este tipo” y prometió que se abstendría de intervenir en el asunto.

El primer ministro de Luxemburgo, Xavier Bettel, afirmó que las prácticas fiscales del país “respetan las reglas internacionales” y que por tanto no se ha hecho “nada malo”, informa la agencia Efe. Acompañado por el viceprimer ministro y titular de Economía, Étienne Schneider, y por los ministros de Finanzas, Pierre Gramegna, y de Justicia, Félix Brax, Bettel se vio obligado a explicar las prácticas fiscales de su país con las multinacionales, puestas en entredicho de nuevo con esta revelación.

Bettel admitió que este escándalo “no da una buena imagen de Luxemburgo”, pero él y sus colaboradores subrayaron que lo que hace el Gran Ducado es legal, mientras que Gramegna aseguró que la práctica “es compatible con los estándares comunitarios y con los de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico (OCDE).

En Luxemburgo existen la práctica fiscal conocida como “tax ruling” que es legal, confidencial y que permite que las empresas soliciten por adelantado a la administración del país conocer qué tratamiento fiscal se les va a aplicar, obteniendo al mismo tiempo algunas garantías jurídicas. Esa práctica permite también que se les garantice a las compañías el trato fiscal que van a recibir durante un periodo de tiempo e influye en la manera en que se reparte el beneficio sujeto a fiscalidad aplicable a una multinacional con sus filiales en diversos países, lo que supone una ventaja fiscal.

independència de Catalunya


 

Un article a Bloomberg considera que la corrupció al PP beneficia la independència de Catalunya

“Els catalans tenen ara una gran història per explicar sobre una maquinària política ben corrupta negant els seus drets com a nació”, diu el text

Política | 2014.11.06 – 08: 22h | Darrera actualització: 2014.11.06 – 11: 31h

Un article a Bloomberg considera que la corrupció al PP beneficia la independència de Catalunya

 

Barcelona (Redacció) .- El gegant de la comunicacióBloomberg torna a la càrrega a propòsit de la qüestió catalana. Després d’un dur editorial  fa un mes contra el president del Govern, Mariano Rajoy , en què li reclamava més cintura per a proporcionar una sortida política al plet entre l’Administració espanyola i la catalana, ara des de les pàgines d’opinió de la influent agència nord-americana de notícies polítiques i econòmiques s’explica que el “vot simbòlic” previst a Catalunya per aquest diumenge, 9 de novembre “té ara una capa addicional de legitimitat”, tot i estar suspès cautelarment per segona vegada pel Tribunal Constitucional espanyol.

“El governant Partit Popular d’Espanya, que va tirar per terra la versió catalana del” devo-max “(la devolució de poders que el 1998 i 2012 va fer el Regne Unit a Escòcia i que a Catalunya seria l’Estatut de 2010) fa quatre anys, ha resultat ser tan fastigosament corrupte que no té dret a dir-li a ningú què ha de fer “, s’assenyala en un article titulat  Spain ‘s Corruption Mai Set Catalonia Free (La corrupció d’Espanya podria deixar Catalunya lliure). 

“L’argumentació legal a favor i en contra de la independència catalana pot ser esgrimida sense parar. Forma part d’un debat sense sortida sobre dos principis contradictoris incorporats a la Carta de les Nacions Unides: la integritat territorial i l’autodeterminació”, prossegueix l’article , signat per l’escriptor establert a Berlín,  Leonid Bershidsky .

“Catalunya no és Somalilàndia i res és extrem en el seu tracte amb Espanya”, continua el text, que parla dels diferents processos d’independència de Kosovo, Transnitria o Crimea, els casos són cada un diferents entre si i allunyats del català, sosté el autor. 

“Els catalans podrien argumentar que els seus drets van ser reconeguts per primera vegada i després trepitjats per Madrid. El 2006, les dues cambres del parlament espanyol -i el poble de Catalunya en referèndum- van votar el nou Estatut d’Autonomia de la regió i el rei Joan Carles el va signar. El document va atorgar a la productiva àrea catalana -que representa el 16% de la població d’Espanya, el 19% del seu producte interior brut i el 21% de la despesa en R + D-un autogovern ampli i poders fiscals no molt diferents dels que Escòcia està a punt d’aconseguir després el seu referèndum sobre la independència, que ha fallat “, assenyala l’article publicat a Bloomberg View

“Si aquests poders (els de l’Estatut) s’haguessin mantingut probablement ara no hi hauria cap problema de secessió. No obstant això, el PP, a l’oposició en aquell moment, va portar el document al Tribunal Constitucional. Quatre anys més tard, el tribunal va anul·lar 14 articlesde la llei i va interpretar altres 27. La sentència, en efecte, deia que Catalunya no tenia dret a cridar-se a si mateixa nació, només “nacionalitat” en virtut de la Constitució espanyola. Va declarar inconstitucionals l’extensió de competències fiscals per a Catalunya i li dir a la regió que havia de seguir amb el pla espanyol de divisió administrativa “, continua el text en l’agència nord-americana. 

L’article prossegueix explicant que Mariano Rajoy, tant a l’oposició com després d’accedir al poder el 2011, ha anat portant les iniciatives catalanes de més autogovern al Constitucional per sistema. “I ara sabem que al llarg de tot aquest temps ell va presidir alguns dels episodis de corrupció més rampants mai revelats a Espanya”, diu la nota. 

Bloomberg detalla els casos de Lluís Bárcenas, l’extresorer del PP, avui a la presó de Soto del Real per la comptabilitat en B del partit , i de Rodrigo Rato , exvicepresident econòmic d’un govern popular i ara esquitxat per l’escàndol de les targetes en B de Caja Madrid i Bankia.L’article assenyala l’ascens de Podem en les enquestes i la voluntat del seu líder, Pablo Iglesias, de permetre el dret a decidir dels catalans.

El cas Pujol també apareix esmentat en el text publicat per l’agència. “Es va considerar un revés a la campanya pel vot de la independència. L’escala de la maldat de Pujol, però, empal·lideix en comparació amb les entremaliadures per les quals Rajoy s’ha disculpat “, diu l’autor de l’article.

“La situació s’ha donat la volta per a l’home que ha fet tot el possible per negar als catalans més autonomia dins d’Espanya. És encara més difícil per a ell mantenir unit el país del que ho va ser per al primer ministre David Cameron a Regne Unit: Ell explícitament no és de confiança. I els catalans tenen ara una gran història per explicar sobre una maquinària política ben corrupta negant els seus drets com a nació “, finalitza el text.

Jolyon Howorth


  •  

Jolyon Howorth: “La resta del món juga a escacs i Europa juga a ping-pong”

Crític Expert en Europa i en polítiques de seguretat, Jolyon Howorth té clar que la UE ho està fent molt malament a Ucraïna. La “falta de lideratge” d’Europa, començant per la seva pròpia àrea d’influència, alerta, ens pot arraconar en el tauler mundial

SÒNIA SÁNCHEZ | Actualitzada el 04/11/2014

  •  

El professor Jolyon Howorth ha participat, a Barcelona, en la quarta Conferència Internacional de Sobirania i Justícia. / RUTH MARIGOT

De la seva visita a Barcelona, convidat per Sobirania i Justícia, Jolyon Howorth se’n va sorprès, admet, pel convenciment que ha vist en molts dels catalans amb qui ha parlat, que Catalunya serà independent. Insisteix que no és la seva àrea d’expertesa -ell del que sap és de política europea, en especial de seguretat i defensa-, però acaba donant un consell als catalans: jugar la carta de potència mediterrània.

Com creu que un hipotètic estat català hauria d’adreçar-se a la UE?

Sospito que si Catalunya esdevingués independent hi hauria un grapat d’estats de la UE que tindrien problemes per reconèixer-ho. Hem vist una situació similar a Kosovo, que ha quedat en una mena de llimbs en què 103 estats de l’ONU el reconeixen, però un bon grapat no. Rússia ha utilitzat el cas de Kosovo i ara també encoratja les aspiracions catalanes per justificar la seva actuació a Crimea, Ossètia del Sud o Geòrgia. Els catalans haurien d’anar amb compte de no prendre’s l’encoratjament rus seriosament.

Catalunya ja s’ha desmarcat del cas de Crimea i de Rússia.

Sí. Jo crec que la resposta de la UE en el cas català dependrà molt del que Catalunya digui que vol fer com a estat membre. La UE té el gran repte de definir una estratègia per al Mediterrani i els veïns del nord de l’Àfrica. I en això Catalunya podria jugar un paper molt important, com a potència mediterrània.

Aquesta àrea d’influència és una de les mancances que vostè denuncia també en l’àmbit de la política comuna de defensa europea (CEDP).

Sí. En l’àmbit de la seguretat, Europa té el gran repte, primer, de ser autònoma dels Estats Units, i després de fixar una estratègia clara: què pretén aconseguir i amb quins mitjans, començant pels seus veïns del sud. Des de l’Àrtic al mar Negre i des del Bòsfor a Gibraltar, no hi ha més que crisis de seguretat, i la UE necessita tenir-hi una política clara.

Però els interessos militars dels estats membres no coincideixen.

Aquest és el problema. Quan va esclatar la crisi a Líbia, l’operació va ser franco-britànica, la resposta a Mali és només francesa i a Ucraïna és un desastre. Ens falta cultura de lideratge, creure que podem resoldre conflictes. Hem tingut 25 anys, des del final de la Guerra Freda, per intentar convertir Europa en un actor en política de seguretat i ja és hora d’aconseguir-ho. Si no ho fem, Europa anirà decaient i al segle XXII els europeus seran immigrants globals que aniran a buscar feines mal pagades a les metròpolis d’Àsia i l’Amèrica Llatina. És una visió molt pessimista, però crec que Europa no pot seguir sent només un soft power (poder suau) i pensar que a la resta del món li interessa aquest poder suau. Hi ha tota una literatura a les universitats que parla de la UE com el gran model exitós de relacions internacionals i això no és cert. La resta del món juga als escacs i Europa juga al ping-pong.

Com a Ucraïna, on la dependència del gas rus ha frenat la UE a l’hora d’emprendre accions contundents.

A Europa hi ha un grup de països, com Polònia o els bàltics, que volen ficar el dit a l’ull de Rússia. Després hi ha un altre grup d’estats que vendria la seva ànima per un barril de gasoil. I un tercer grup és al mig, intentant casar els principis ètics amb el pragmatisme. Però cada cop més tots els estats europeus estan anant cap a aquesta posició més centrada, fins i tot Alemanya, amb tota la seva dependència energètica, s’ha mogut i ha adoptat un discurs més dur cap a Rússia.

Putin és una amenaça real?

Putin és un oportunista i s’aprofitarà de la inestabilitat per jugar les seves cartes. I la UE el que hauria d’estar fent, en lloc de donar senyals falsos d’una possible entrada d’Ucraïna a la Unió, és convèncer els ucraïnesos que s’uneixin i creïn una zona neutral entre Europa i Rússia.

I quin paper juga l’OTAN?

L’OTAN porta reinventant-se des del final de la Guerra Freda. Fa poc va dir que enviava personal a lluitar contra l’Ebola: no es va crear per això! No desapareixerà perquè és un monstre burocràtic enorme, però en la meva opinió personal, la resposta lògica per a l’OTAN és que sigui entregada a la UE.

Que substitueixi la CEDP [política de defensa comuna europea]?

Que es fusioni amb la CEDP. La política de seguretat europea té un problema d’ambició i d’estratègia, i l’OTAN no sap com reinventar-se. Jo hi veig un matrimoni de conveniència perfecte.

Una OTAN sense els Estats Units?

Els Estats Units haurien d’anar cedint poder a Europa dins de l’OTAN progressivament. De fet, ho han volgut fer ja des de la guerra als Balcans. Els EUA volien que se n’encarregués Europa, però la incompetència europea va fer que els EUA agafessin l’operació. Ara els EUA no volen intervenir a Ucraïna: el 56% de la seva població ho veu com un problema aliè i vol quedar-se’n al marge. El problema dels EUA ha sigut l’eixamplament irracional de l’OTAN. Ningú podia imaginar a principis dels 90 que realment arribés un moment en què l’OTAN pogués entrar en guerra amb Rússia. Però els Estats Units han après la lliçó de l’Afganistan i són conscients que la seva capacitat i efectivitat militars tenen límits.

Mor Gustau Biosca


 

El futbolista, referència de l’equip blaugrana a la dècada dels cinquanta, ha mort als 86 anys | Es caracteritzava per tenir una tècnica exquisida amb la pilota

Futbol | 2014.11.01 – 11: 18h | Darrera actualització: 2014.11.01 – 15: 51h

Mor Gustau Biosca

Gustau Biosca fcbarcelona.es

 

Madrid. (EP) .- L’exfutbolista del FC Barcelona Gustau Biosca , referència de l’equip de la dècada dels cinquanta i capità del Barça de les Cinc Copes , ha mort aquesta matinada als 86 anys, segons ha informat aquest dissabte el club català.

El defensa de l’Hospitalet de Llobregat va jugar al conjunt blaugrana de la temporada 1950-51 a la 1957-58, sent titular indiscutible. Defensa contundent, amb gran força física, Biosca es caracteritzava per tenir una tècnica exquisida amb la pilota, fet poc habitual en els defenses de l’època, i destacava per la seva gran visió de joc des de l’eix de la defensa, que li permetia realitzar passades de llarga distància.

Biosca va néixer el 29 de febrer de 1928 a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelona) i els seus inicis futbolístics es remunten a les categories inferiors del FC Barcelona.

La temporada 1950-51 va pujar al primer equip i es va convertir en un central peça clau del ‘Barça de les Cinc Copes’ del curs següent, format per Ramallets, Martín, Biosca, Seguer, Gonzalvo III, Bosch, Basora, César, Kubala, vila i Manchón.

Dins d’aquest llegendari onze va ser uns dels jugadors més mediàtics i populars, en gran part pel seu caràcter obert. Molt amant de les bromes, el massatgista Àngel Mur Navarro recordava que de vegades a Biosca se li havia de posar un esparadrap a la cella perquè tothom veiés que s’havia lesionat.

Amb Ladislao Kubala i César Rodríguez va formar un trio d’amics inseparables, companys d’experiències dins i fora del camp. L’amistat va arribar a tal extrem que a un dels seus fills li va cridar Cèsar i al setembre de 1963 el va batejar a la Capella del Camp Nou, amb el seu amic César Rodríguez de padrí.

No obstant això, Biosca va patir una greu lesió a Atocha el 1957 que va trencar la trajectòria que havia forjat amb el FC Barcelona. Arran d’això es va integrar al filial barcelonista del Comtal per intentar recuperar la seva forma física, encara que mai va poder aconseguir-ho, per la qual cosa es va retirar el 1958 després de 187 partits amb la samarreta blaugrana.

El seu palmarès el componen dues Lligues, quatre Copes d’Espanya, una Copa Eva Duarte, una Copa Llatina i una Copa de Fires, a més d’onze internacionalitats amb la selecció espanyola.

El 7 febrer 1962 el club li va tributar un homenatge, juntament amb Gonzalvo III, amb la disputa d’un partit entre el Barça i el Peñarol de Montevideo. Posteriorment va ser entrenador i ajudant de Ladislao Kubala a la selecció espanyola i responsable del combinat sub-21.

Anys més tard, entre 1993 i 2000, sota la presidència de Josep Lluís Núñez, va ser directiu del FC Barcelona encarregat de la relació amb els jugadors. També va ser durant molts anys el ‘alma mater’ de l’Agrupació Barça Jugadors.

Mas portarà als tribunals l’“abús de poder” de Rajoy


 

DRET A DECIDIR EL POLS AMB L’ESTAT

Mas portarà als tribunals l’“abús de poder” de Rajoy

 

 

OPERATIU A PUNT Mas va garantir que el gruix de l’operatiu per poder votar el 9-N ja està enllestit. / PERE VIRGILI

Els vuit dies que queden fins a la data totèmica del 9 de novembre prometen elevar, encara més, la tensió institucional entre un Mariano Rajoy que ahir va tornar a acudir al Tribunal Constitucional (TC) per demanar-li que dinamiti la votació i un Artur Mas que es disposa a lliurar un pols jurídic per defensar les seves competències per organitzar el que anomena “procés de participació ciutadana”. Quatre hores i mitja després que el govern espanyol entrés al registre del TC el recurs contra el nou 9-N, el president de la Generalitat va comparèixer a la sala de premsa del Palau de la Generalitat per explicar com ho entoma.

No va voler estendre’s en detalls, només va oferir algunes pistes de l’estratègia que desplegarà la setmana vinent. Primera conclusió: s’intueix un canvi de xip a l’hora d’encarar el xoc amb l’Estat. Si fins ara el Govern havia mantingut una actitud a la defensiva davant les envestides contra la consulta -així s’han d’entendre les al·legacions que va presentar al TC per defensar la llei de consultes i el decret de convocatòria del 27 de setembre impugnats per Madrid-, ara es proposa llançar un contraatac jurídic per denunciar l’executiu central davant les instàncies judicials espanyoles per “abús de poder i abús de dret” en la seva croada contra el 9-N.

Com es canalitzarà aquesta denúncia? De moment, Mas ha encarregat als serveis jurídics de la Generalitat que estudiïn quines “accions legals” es poden emprendre abans del dia 9 per reivindicar les competències de la Generalitat en matèria de participació ciutadana. Aquí rau un dels punts clau del debat: mentre que l’equip de Rajoy argumenta que la votació alternativa impulsada per Mas és una mena de referèndum encobert, sense cap garantia democràtica, que busca una drecera jurídica per saltar-se la suspensió del decret del 9-N, Mas al·lega que el que s’està preparant ja no té res a veure amb el marc legal de la consulta originalment prevista, sinó un simple “procés participatiu” de rang menor, emparat pels pocs articles de la llei de consultes que no van ser impugnats i pel mateix article 122 de l’Estatut, que atorga a la Generalitat la competència exclusiva en aquest tipus de processos.

“El que el govern central pretén aturar no es pot aturar. Ens volen prohibir una cosa que no estem fent. No estem fent la consulta que preveia el decret”, va remarcar. Ahir Mas -a diferència del dia en què va anunciar que desistia d’organitzar la consulta suspesa i cridava a substituir-la per una votació amb un altre format- va desterrar completament la paraulaconsulta del seu vocabulari. No convenia confirmar les tesis de Rajoy, que traça una analogia entre una convocatòria i l’altra. “No és un referèndum, ni de bon tros encobert, és un procés de participació al descobert”, va reblar.

Utilització “impúdica” del TC

El Govern veu vulnerades les seves competències per Rajoy, que “utilitza el TC d’una manera impròpia, maldestre i impúdica” per intentar liquidar un conflicte que, segons Mas, s’hauria de resoldre en una taula de negociació estrictament política. ¿Però de quina manera podrà il·lustrar aquest “abús de poder”? Mas va deixar entreveure un dels raonaments que esgrimirà davant la justícia: si creuen que la Generalitat no està fent cas de la suspensió del decret del 27 de setembre, el que havien de fer no era presentar un segon recurs, sinó un “incident d’execució” davant el TC per denunciar-ho. El problema, va apuntar Mas, és que per aquesta via els terminis de tramitació s’haurien allargat fins més enllà del 9 de novembre.

Mas no va revelar com es concretaran aquestes accions legals “en legítima defensa” contra l’ofensiva del govern espanyol, però sí que va donar a entendre que seran alguna cosa més que unes noves al·legacions davant el TC contra el recurs presentat ahir. Va deixar clar, però, que de moment no pensa acudir a instàncies europees. La batalla jurídica se circumscriurà, per ara, dins les institucions espanyoles.

Un altre interrogant que planava ahir a la sala de premsa de Palau era com reaccionarà aquest cop el Govern davant una més que probable suspensió del nou 9-N. Fa un mes Mas va acatar la decisió del TC de bloquejar el marc legal de la consulta. Ahir, però, va ser diferent: “El 9-N no es pot aturar”, va dir. Els preparatius -selecció de punts de votació, mobilització de voluntaris, desplegament logístic- estan massa avançats per fer marxa enrere. “Estic en condicions de garantir que tot l’operatiu estarà preparat”, va dir. ¿Això significa desobeir, si cal, el TC? No va voler verbalitzar-ho. Fonts de la Generalitat apunten que es buscaran fórmules que permetin posar urnes sense subvertir el que disposi l’alt tribunal. “Volem actuar dins les normes establertes”, va indicar Mas. Hores abans Josep Antoni Duran i Lleida també havia advertit que s’implicarà en el 9-N, amb un matís: “Si puc votar, ja diré què votaré”, va assegurar, abans de subratllar que no pensa “incórrer en cap acció il·legal”.

El gir de la Moncloa

Mas va posar en relleu que en només 15 dies a Madrid han passat de “mofar-se” del nou 9-N a presentar-hi recurs. “Han creuat la línia del ridícul”, va dir. Un motiu que els ha portat a fer aquest gir, a parer seu, és que s’ha recompost el consens sobiranista, que s’havia esquerdat en renunciar a la consulta. Mas va insinuar que una altra de les raons és que Rajoy vol tapar el soroll mediàtic sobre els escàndols de corrupció que afecten el PP “gesticulant” contra Catalunya. I Mas diu “ignorar” fins on pot ser capaç d’arribar Rajoy per impedir el 9-N.

El Pacte pel Dret a Decidir es reunirà per afrontar el veto del TC

Exhibició de fermesa i determinació del president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, Joan Rigol, davant el nou intent de l’Estat de fer descarrilar el 9-N, ara en forma de procés participatiu. Rigol va donar ahir per fet que el president de la Generalitat, Artur Mas, mantindrà el compromís de posar les urnes el 9-N encara que l’Estat veti el que ha definit com “l’inici del procés de donar al poble la paraula perquè digui què vol que fem”. Per fer-ho, Mas ja va anunciar ahir que buscarà la complicitat del Pacte demanant una reunió extraordinària si el TC veta el nou 9-N, una fórmula que li ha de servir per garantir una unitat d’acció en la resposta. “Estem en un procés en què l’Estat vol impugnar el nou 9-N, però nosaltres anirem a votar, sigui el que sigui el que designi aquest mecanisme de l’Estat”, va dir Rigol, que després va matisar que anirà a les urnes si així l’hi recomana el president de la Generalitat. L’expresident del Parlament va apadrinar ahir la campanya per cridar a la participació el 9-N impulsada per entitats com l’Ateneu Barcelonès, Unió de Pagesos, Òmnium, l’ANC, la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona, Súmate, la Fapac, la CAL, l’APPEC i la Intersindical CSC.