Rena Dourou


 

Rena Dourou : “La prioritat és afrontar la crisi humanitària”

Governadora de la província d’Àtica

C.M. Enviada especial a Atenes | Actualitzada el 25/01/2015 00:10

 

  •  

    Rena Dourou (Atenes, 1974) governa des del setembre la regió d’Àtica, la més gran de Grècia. És la dirigent de Syriza que ocupa el càrrec de més responsabilitat fins ara i la seva gestió es considera un test del que pot fer l’esquerra alternativa grega al poder.

    Com afronta Àtica l’emergència social a Grècia?

    Amb iniciatives com tornar la llum a les famílies que no poden pagar el rebut. El 2015 gastarem 13 milions d’euros, davant els 1,9 milions d’abans, en despesa social. Volem que Àtica estigui protegida de la crisi humanitària, ajudant els pobres, els que no tenen casa o cobertura sanitària.

    ¿De quines mesures està més orgullosa i quina creu que serà la més difícil d’implementar?

    De la iniciativa de tornar la llum, és una manera concreta d’ajudar els que pateixen. És només el principi, esperem que amb un nou govern a Atenes puguem canviar lleis bàsiques per ajudar els necessitats. La més difícil serà un nou sistema de reciclatge de residus, ja que es necessita un canvi de mentalitat.

    Quines són les seves grans prioritats?

    La principal prioritat és afrontar la crisi humanitària. Però, al mateix temps, volem canviar la manera de fer política. Quaranta anys de relacions clientelistes, de corrupció, de Nova Democràcia i el Pasok, han minat la confiança en la política i la volem fer creïble un altre cop. És el que hem impulsat a Àtica.

    ¿Com pot estar esperançat el poble grec després de sis anys de patiment?

    El patiment no ve d’una catàstrofe natural. Els 3.000 suïcidis, les pimes que han tancat, el 30% d’atur, el col·lapse del sistema de salut i educatiu… són conseqüència de l’austeritat imposada pels governs dels últims anys. Tothom sap molt bé qui n’és el responsables i ara toca no només castigar sinó també obrir un nou camí per al país. El de la reconstrucció, del creixement, de l’ocupació, de la justícia social. I el de l’esperança.

    Quina resposta esperen dels governs europeus si Syriza guanya les eleccions?

    Un triomf de Syriza serà un punt de partida per a Europa, per als pobles europeus. Perquè no serà la victòria d’un partit sinó dels ciutadans, s’obrirà un camí per a una nova perspectiva europea. Aquest missatge clar serà escoltat a totes les capitals europees i això crearà noves dinàmiques polítiques i socials que hauran de ser considerades pels grans poders.

  • Mastegot a Rajoy


     

    Dijous 22.01.2015 10:55

    Mastegot a Rajoy en una ressenya de ‘Victus’ a The Irish Times

    Retreu al govern espanyol que censurés la presentació del llibre si defensa la llibertat d’expressió

    El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va anar a París el dia de la gran manifestació de rebuig contra l’atemptat a la redacció de Charlie Hebdo i en defensa de la llibertat d’expressió. El diari The Irish Times ho recorda en una ressenya publicada ahir del llibre ‘Victus’, d’Albert Sánchez Piñol. I posa en evidència la hipocresia de Rajoy, que diu que defensa la llibertat d’expressió mentre el seu govern feia mans i mànigues per impedir la presentació del llibre de Sánchez Piñol el setembre passat als Països Baixos.

    La ressenya, titulada ‘”Victus”, la caiguda de Barcelona, per Albert Sánchez Piñol’, repassa la història relatada al llibre i en destaca que és un ‘best seller’ a Catalunya i que ‘molts catalans el consideren la gran novel·la sobre la guerra de Successió’.
    Frank MacGabhann dedica uns últims paràgrafs demolidors a la posició del govern espanyol. Fan així:
    «Rajoy va anar fa poc a París per expressar el suport a la llibertat d’expressió arran dels horribles assassinats que hi va haver. El setembre passat l’Instituto Cervantes tenia previst de presentar l’edició en neerlandès de “Victus”. Pocs dies abans que es fes aquesta presentació, l’ambaixada espanyola als Països Baixos va ordenar que s’anul·lés. Oficialment, per problemes d’agenda. (Irònicament, Utrecht és la ciutat on es va signar el tractat el 1713, pel qual les potències bel·ligerants van fer la pau d’esquena a Catalunya, que restà sola per a enfrontar-se contra el poder de França i d’Espanya.)
    Això pel que fa a la llibertat d’expressió. Parafrasejant el gran jurista nord-americà Oliver Wendell Holmes, la llibertat d’expressió només vol dir alguna cosa si significa la llibertat per a la idea amb la qual no estem d’acord, o que fins i tot odiem. És fàcil de concedir la llibertat d’expressió a la gent amb qui estem d’acord. Wendell va dir que, tret del cas que hi hagi un perill clar i immediat per a l’estat, el lloc per a derrotar les idees errònies és el mercat de les idees.
    S’han venut més de 220.000 exemplars de “Victus”. Sembla que per al govern espanyol ja n’hi ha prou.»

    L’Irish Times era un dels pocs diaris anglosaxons que veia amb un cert recel el procés sobiranista català. Però aquests últims mesos ha adoptat una posició molt crítica amb el govern espanyol.

    El passotisme de l’estat espanyol


     

    El passotisme de l’estat espanyol amb la catalanofòbia arriba a l’ONU
    Drets denuncia que a l’Estat espanyol es cometen greus abusos sota l’empara de la llibertat d’expressió que atempten contra els drets del catalans i que poden constituir actes criminals.

    L’associació d’advocats voluntaris Drets cansats que la justícia espanyola no actuï per defensar els drets dels catalans davant la creixent catalanofòbia ha interposat una demanda al Consell de Drets Humans de l’ONU alertant que a l’Estat espanyol s’ataca sistemàticament els catalans sense que l’Estat intervingui, fet que constitueix un abús evident del dret a la llibertat d’expressió. En una carta al relator de l’ONU també denuncien la “inacció de les autoritats espanyoles”, que  “han ignorat sistemàticament els requeriments presentats per nombroses organitzacions de la societat civil i intel•lectuals”.



    L’estat espanyol tolera la incitació a l’odi i els insults contra els catalans
    El president de Drets Sergi Blázquez ha fet arribar al Relator Especial de les Nacions Unides per la Llibertat d’Opinió i Expressió David Kaye diverses de les denúncies presentades per Drets i li ha fet saber que la justícia espanyola es queda sistemàticament de braços plegats davant dels delictes d’amenaces, odi i insults que s’estan cometent contra els catalans en el marc del procés polític i social que viu Catalunya.
    Comparar els catalans amb els nazis és legal
    Fa només dues setmanes que la Fiscalia Especial per delictes d’Odi i Discriminació va desestimar una denúncia de Drets contra el diari ABC per haver comparat el sobiranisme català amb el nazisme ja que el codi penal espanyol només preveu en l’article 607.2 que sigui delicte la justificació del genocidi i no la comparació.
    Molta feina amb poc temps
    L’associació Drets des que va néixer el passat octubre ha presentat diverses denúncies, com ara contra el diari La Razón i el seu director Francisco Marhuenda per haver publicat les fotografies del carnet d’identitat dels  jutges i magistrats catalans que havien signat un manifest a favor del Dret a Decidir, contra el diari ABC per comparar sobiranisme i nazisme, contra un centenar d’usuaris de Twitter per apologia del genocidi i contra els partits falangistes que van organitzar l’acte del 12 d’octubre a Montjuic pels seus discursos d’odi contra Catalunya.

    incompetència



     

    El Tribunal de Cuentas posa al descobert la incompetència del govern del PP
    L’informe de fiscalització del 2013 denuncia el possible pagament de “prestacions fraudulentes” per part del FOGASA, un organisme que depèn del Ministeri de Treball

    Madrid (ACN).- El Tribunal de Cuentas  ha fet públic aquest dilluns l’informe de fiscalització sobre la gestió i control de les prestacions abonades pel Fons de Garantia Salarial (FOGASA) durant el 2013, que posa de manifest la seva mala gestió i destaca la possibilitat que estigui abonant “prestacions fraudulentes”. Segons el document, al què ha tingut accés l’ACN, la carència de mitjans humans per tramitar les prestacions “ha provocat sobrecostos, falta d’oposició i de control als judicis”, fet que “pot suposar un risc d’abonament de prestacions de garantia salarial, possibles pagaments duplicats, així com un baix índex de cobrament de deutes d’empresaris i persones físiques”. El FOGASA és un organisme que depèn del Ministeri de Treball que garanteix als treballadors la percepció de salaris, indemnitzacions per acomiadament o extinció de contracte pendents de pagament per insolvència o concurs de creditors de l’empresa.


    Segons l’informe de fiscalització que ha aprovat el ple del Tribunal de Cuentas, la crisi econòmica ha disparat un 295% el nombre d’expedients pendents de tramitació per part del FOGASA entre 2007 i 2013 sense que el Ministeri n’hagi augmentat la plantilla. Madrid, Barcelona i València són les demarcacions amb més expedients en tramitació. 

    En concret, el 31 de desembre del 2013 FOGASA tenia pendent de resoldre 221.384 expedients, una xifra que supera en un 67% la de l’exercici anterior. Aquesta situació, segons el document, contrasta “significativament” amb la plantilla, mentre que les accions que s’han dut a terme no han obtingut resultats. 

    En aquest marc, l’informe recorda que per agilitzar la resposta FOGASA va signar un contracte amb una empresa pública, va contractar personal interí i va aprovar un pla de xoc i l’anomenat “projecte GRETA”. 

    Mesures que “no van ser suficients per pal•liar aquesta situació”, perquè el termini mitjà de tramitació durant el 2013 va assolir els 201,52 dies, mentre que al 2012 era de 185,47 dies. A Madrid, Barcelona i València el termini mitjà era molt més elevat, i va assolir els 395, 379 i 354 dies, respectivament. 

    Segons el document, el nombre de lletrats del FOGASA també era “insuficient” en relació a la totalitat de judicis als què ha d’acudir el fons, una carència que ha suposat en determinats casos que s’hagin abonat prestacions fruit de sentències favorables per als treballadors que “en cas d’haver existit oposició dels lletrats podrien haver estat desfavorables”.

    Pagaments duplicats

    L’informe també posa de manifest que al 2013, dotze de les Unitats Administratives Perifèriques del FOGASA “no van fer cap enviament d’informació de duplicitats al Servei Públic d’Ocupació Estatal” i a la resta van existir “importants diferències entre el total d’expedients amb salaris de tramitació i el percentatge de duplicitats detectades”. 

    Segons el Tribunal de Comptes, “aquesta circumstància pot provocar el risc que FOGASA no comuniqui al Servei Públic d’Ocupació Estatal la totalitat dels salaris de tramitació pagats als treballadors, i per tant s’estaria produint el pagament duplicat de prestacions públiques per tots dos organismes”. 

    Deutes no cobrats

    A més, l’informe apunta que no existia cap criteri homogeni per a la comunicació a les empreses del deute amb l’organisme en virtut del pagament de prestacions als seus treballadors. De fet, a finals del 2013 el saldo dels deutors era de 7.040.650.315 euros que corresponien a 174.804 empresaris. 

    “Les actuacions de l’organisme per a la recuperació d’aquests deutes van ser molt escasses i l’índex de cobrament va ascendir a l’1,5% al 2013, xifra que se situava en el 0,2% quan els deutors eren persones físiques”, diu l’informe.

    Sobrecost en la gestió

    Pel que fa a la contractació d’una empresa pública per tramitar els expedients, l’informe denuncia “indicis d’extralimitció de les funcions de suport encarregades”, fet que “vulnera la normativa vigent”. Segons el document, la contractació va suposar una despesa de 3.267.000 euros, mentre que si se n’hagués ocupat el mateix FOGASA el cost hauria estat de 274.281 euros.

    "Ciutat Morta"


     

    Autor/s: Bel Zaballa

    Xavier Artigas: ‘El cas de “Ciutat Morta” no és aïllat, la corrupció policíaca és un mal sistèmic’

    Entrevista al director del documentari sobre el cas 4-F, que s’emet aquest dissabte a TVC

    El cas 4-F és un cúmul d’escàndols i de vulneracions de drets que, a sobre, acaba d’una manera ben tràgica: el suïcidi d’una dona jove, Patricia Heras, que no podia suportar la condemna per uns fets que no havia comès. Això denuncia el documentari ‘Ciutat Morta‘, que després de mesos de polèmica s’ha aconseguit que finalment emeti Televisió de Catalunya. Serà dissabte a les 22.25 al Canal 33 i ja s’ha fet una crida perquè la gent s’aplegui als bars a veure’l.

    Informació relacionada: Un jutjat obliga a censurar cinc minuts del documentari ‘Ciutat Morta’ que emet avui TVC

    El film, que ha estat guardonat en una desena de festivals, és també un homenatge a Heras, retratada a través dels seus poemes i amistats. En parlem en aquesta entrevista amb Xavier Artigas, director de ‘Ciutat Morta’ juntament amb Xapo Ortega.

    —Denuncieu que el cas 4-F és un dels escàndols més greus de corrupció policíaca. Tot comença el 4 de febrer del 2006, amb uns aldarulls al carrer Sant Pere Més Baix de Barcelona que acaba amb un policia ferit greu, uns detinguts que denuncien tortures i amb el suïcidi d’una noia condemnada que ni tan sols havia estat als aldarulls.
    —Tothom tendeix a pensar que això és un cas aïllat, però la nostra tesi és la contrària: que això és un modus operandi determinat dels nostres cossos policíacs, emparats per jutges i polítics. Parlem d’un mal sistèmic que surt a la llum quan s’equivoquen de persona.

    —Què vol dir que s’equivoquin de persona?
    —En el cas del Yuri, que és el noi negre que van apallissar aquell mateix any, era el fill d’un diplomàtic. Tenia recursos i es podia defensar. La pregunta és: quants negres han hagut de torturar per trobar-se amb un negre que sigui fill d’un diplomàtic? En el cas dels nois del 4-F, no tenien recursos, però sí que tenien un entorn social molt potent que de seguida va engegar mecanismes per a denunciar què passava. Però el que fa posar els pèls de punta és pensar quanta gent hi ha a la nostra ciutat en situació vulnerable i que és susceptible d’ésser maltractada o torturada i que no té manera de denunciar-ho, ja sigui perquè no té els papers en regla o perquè fa algun ofici il·legal, com ara exercir la prostitució. 

    —Hom no pot evitar de demanar-se com poden passar aquests escàndols a casa nostra.
    —Probablement perquè tenim la tradició política que tenim. Venim d’una dictadura feixista i probablement la transició que hem fet cap a la democràcia no ha estat tan modèlica com ens han venut. Hi ha hagut un canvi de cares polítiques, però a la Guàrdia Urbana de Barcelona, per exemple, no hi ha hagut cap modificació destacable des de la dictadura; els manuals que fan servir i els responsables són els mateixos que hi havia aleshores. En el sistema judicial, tres quarts del mateix, no hi ha hagut cap gran transició. Per això és normal que encara ens trobem amb tics típics del feixisme.

    —Fallen mecanismes, doncs?
    —No és que fallin, és que a vegades no n’hi ha. Es van intentar posar càmeres a les comissaries de policia, cosa totalment bàsica en un país democràtic, i les van retirar perquè deien que vulneraven el dret de la intimitat de la policia a l’hora de fer la seva feina. Això és molt greu.

    —Sobre el cas 4-F, els acusats sempre van negar els fets i van acabar condemnats i passant anys a la presó. Com s’arriba fins aquí? Tot ve d’un test que impacta contra un agent de policia.
    —Ells no són acusats d’haver tirat el test sinó d’haver tirat una pedra. La versió inicial del test exculpava directament tots els detinguts, que no eren dalt del terrat. Però aquesta versió inicial, que és la que va donar l’alcalde i tots els testimonis, es va canviar al cap d’alguns dies a l’atestat policíac. El test i els objectes que cauen del terrat desapareixen del relat i passen a ser unes pedres que havien llançat les persones detingudes. Els policies havien tingut una actuació tan exemplar que havien agafat justament només aquelles persones que havien llançat pedres contra el policia que va acabar en coma. Totes les proves els exculpaven i la versió oficial només s’aguanta pel testimoni de dos policies. Això és l’únic que el jutge té en compte per a acceptar la versió que acaba esdevenint l’oficial. No hi ha res més que aquest testimoni. El forense dóna la raó als acusats, tots els testimonis donen la raó als acusats, tota la lògica del relat dels fets els dóna la raó. Però hi ha dos policies que diuen el contrari i el jutge es basa només en això. 

    —Com entra en aquesta història Patricia Heras, que ni tan sols es trobava en els aldarulls?
    —La seva història és molt desafortunada. Ella havia tingut un accident de bicicleta en un altre indret de la ciutat. Va ser conduïda amb ambulància a l’Hospital del Mar i mentre esperava d’ésser atesa, un grup de policies que acompanyaven els detinguts del 4-F per fer l’informe mèdic per les tortures es va creuar amb ella. Van veure que sagnava i que tenia un pentinat curiós, una mena de quadres en una banda del cap rapat, que s’havia fet en homenatge a Cyndi Lauper. Segons el seu atestat, van veure que era una ‘antisistema’ i van dir que l’havien reconeguda pel pentinat com una de les persones que havia estat a Sant Pere Més Baix participant en l’atac contra la policia. La van acusar d’intent d’homicidi. La Patricia ni tan sols havia estat aquella nit allà. 

    –Amb això en va tenir prou el jutge per condemnar-la?
    –Sí, perquè hi havia dos policies amb unes declaracions molt fermes que asseguraven haver-la vist. No hi ha cap més prova. Aquest és un dels problemes que dèiem: la fe cega que té el sistema judicial en els cossos policíacs. Una declaració de la policia acaba tenint més valor que no la de qualsevol ciutadà. En aquest cas, el més greu és que no hi ha presumpció d’innocència, que és una de les bases de l’estat de dret. En cap moment es dóna per suposat que Patricia Heras, el seu company i els seus testimonis diuen la veritat. És una vulneració de la presumpció d’innocència, una manca molt greu de l’estat de dret. 

    —I el cas acaba de la manera més tràgica: Patricia Heras va ésser condemnada a tres anys de presó i en una sortida de permís penitenciari es va suïcidar…
    —…havent deixat escrit que carregava una culpa que no podia assumir. Ho va deixar escrit en uns quants poemes i en una carta de comiat. Parla d’una culpa que no li pertany, que no pot assumir, i que se la menja per dins. Havia deixat Madrid després d’haver tingut molts problemes, havia estalviat uns quants diners treballant precàriament per muntar una botiga de còmics a Barcelona i quan ja tenia els diners i el projecte, li cau això al damunt. Es va haver de gastar tots els diners en advocats. Fins que no va entrar a presó van passar quatre o cinc anys preparant el judici, fent-lo i esperant la resolució del Tribunal Suprem. Durant tot aquell temps, ella passa un gran neguit, veu que tots els seus plans se li’n van en orris, i això acaba desembocant en el fet que, tres mesos després d’haver entrat a la presó, i amb la perspectiva de passar tres anys allà dins, se suïcidi. 

    —Una altra de les qüestions més fosques del cas són les denúncies de tortures, que van quedar en no res. 
    —Els policies que són clau en el judici del 4-F van ser els qui havien estat denunciats per tortures pels tres nois sud-americans detinguts. El mateix 4 de febrer van denunciar al jutge que havien estat torturats durant la nit per uns quants policies, entre els quals hi havia els dos agents que van presentar testimoni contra ells, i també contra en Yuri en l’altre cas. Després d’haver estat torturats, els van acompanyar a l’Hospital del Mar perquè fessin l’informe mèdic de totes les lesions que tenien, però els policies van entrar amb ells, de manera que el metge va fer-los l’informe amb els policies al davant. D’aquesta manera s’asseguraven que no diguessin res de les tortures i afirmessin, de manera resignada, que s’ho havien fet ells mateixos. 

    —Però finalment van denunciar tortures, oi?
    –Sí, i el jutge ho va arxivar automàticament. Nosaltres intentem que es reobri aquesta denúncia de tortures. Fa temps que Amnistia Internacional va denunciar que no s’havia posat en marxa cap mecanisme per investigar les tortures denunciades. 

    —…
    —Això no surt al film per una qüestió de temps, però abans d’arribar a l’Hospital del Mar havien intentat anar a tres hospitals més. La nostra sospita és que la policia buscava un metge afí que deixés passar els policies a l’hora de fer l’informe, cosa que és il·legal. Hi ha una vulneració molt bèstia de tractats internacionals que prohibeixen aquesta pràctica. És una violació dels drets humans més bàsics. 

    –Els mateixos policies que no van ser processats per aquestes denúncies de tortures han estat finalment condemnats per fals testimoni en el judici de Yuri, fill d’un diplomàtic de Trinitat i Tobago que els havia denunciat també per tortures.
    —Cosa que treu a aquests policies tota la credibilitat. Sembla que la història acabi en final feliç perquè hi ha dos policies condemnats a qui s’ha denegat l’indult. Això és totalment inèdit des de la transició, perquè els policies condemnats per tortures són sistemàticament indultats pel govern espanyol. Ens agrada pensar que la pel·lícula hi ha tingut alguna cosa a veure. Hauria estat un escàndol tan gran que se’ls hagués indultat, que no s’hi han atrevit.

    —Quina és la part negativa?
    —Malgrat aquesta petita victòria, se’ls ha concedit una jubilació que els assegura un sou vitalici d’entre 1.600 euros i 1.800. Han pogut al·legar una discapacitat del 100%, concedida per l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i expedida per l’Hospital del Mar. Dos policies condemnats per tortures que passaran dos anys a la presó cobraran això fins que es morin, perquè han pogut acreditar una discapacitat que no tenen. Tenim sospites que no és un cas aïllat, sinó que és una pràctica sistemàtica que fa l’Ajuntament de Barcelona amb policies que s’han retirat del cos. Els concedeixen una jubilació d’or. És extremadament greu. I és l’enèsima irregularitat d’aquest cas. 

    —El cas ha quedat tancat?
    —Ara ja no hi ha ningú a la presó i el cas està judicialment tancat. Ha arribat al Tribunal Suprem, que l’ha ratificat. Estan esperant una resolució del Tribunal Constitucional, que fa cinc anys que té la carpeta damunt la taula i probablement ratificarà la decisió del Suprem. El gran problema d’aquest cas va ser la instrucció. Per exemple, es va denegar que el batlle Joan Clos hi testifiqués. Havia dit a la ràdio que el policia havia estat ferit per un test que havia caigut, algú li’n devia informar. Però la jutgessa instructora va negar el testimoni del batlle. Hi ha moltes proves que es van denegar. S’ha demanat que es torni a fer el judici des de zero, però a l’estat això ja és impossible. L’únic recurs que queda de trobar justícia institucional és Estrasburg, però no és vinculant la decisió que pugui prendre, serà una recomanació. S’espera arribar allà, però potser s’hi triga deu anys. 

    —Encara es pot fer justícia? 
    —El que ara es busca és la justícia moral, o universal: que la gent conegui el cas, sàpiga que aquestes coses passen i queden impunes. Precisament per això volem contribuir-hi emetent el film per TV3 i per aquest motiu era tan important per nosaltres aquesta emissió. 

    Un economista de Harvard


     

    Un economista de Harvard: “Si Catalunya hagués estat independent li hauria anat millor que com a part d’Espanya”

    Adam Price, exdiputat a Westminster i autor d’un informe econòmic sobre països petits diu que és “molt difícil” negar que un estat català seria pròsper

     

    • L’economista de Harvard Adam Price. ACN

    L’economia catalana “hauria anat millor” si Catalunya hagués estat un estat independent, segons l’economista i exdiputat a Westminster Adam Price, autor d’un informe de Harvard sobre el potencial econòmic dels països petits. “Els països petits a Europa, de mitjana, ho han fet molt millor que els grans” en les últimes dècades, segons Price, que afirma que “si Catalunya hagués estat independent, com a país petit, probablement li hauria anat millor del que li ha anat com a part d’Espanya”. L’expert creu que és “molt difícil” defensar que amb la independència Catalunya no prosperaria. “Es pot debatre sobre els costos de la transició”, admet Price, però “a llarg termini no hi ha dubtes” del potencial.

    Segons Adam Price, que treballa per la consulta britànica Nesta, els països petits tenen més potencial en el terreny econòmic que els grans, i acostumen a generar un “ambient fèrtil per a la innovació”. “Hi ha una agilitat més gran, més capacitat per respondre ràpid a les crisis”, assegura en una conversa amb l’ACN. A més, economies de la mida de la catalana tendeixen a exportar “de forma natural” i a ser “sensibles a l’ambient canviant” del seu voltant perquè no disposen d’un gran mercat domèstic.

    Per aquest expert, un altre dels avantatges dels estats petits és que “són millors” a l’hora de cohesionar la societat i tenen “un sentit més gran de pertinença” que afavoreix la col·laboració entre diferents sectors econòmics i socials. Però això també genera riscos, com la possibilitat que es creïn corrupteles.

    “La part negativa és que pot haver-hi una tendència al fet que tothom tingui les mateixes idees”, explica Price, que cita com a problema la creació d’una “elit molt petita hiperconnectada” com va passar amb la crisi de Grècia, Irlanda o fins i tot Islàndia. “Tenir uns mitjans bons i independents, un sistema judicial independent i unes universitats fortes ajuda a garantir que els líders siguin honestos”, recomana.

    La viabilitat econòmica de la independència

    Adam Price, que va ser diputat a Westminster pel Plaid de Gal·les, considera que “ningú pot dir que una Catalunya independent serà pobra”. Com a país, explica, Catalunya té “grans actius”, especialment una població qualificada i amb habilitats. “Això no desapareix amb la independència”, recorda Price, que considera que “amb el canvi sorgeixen noves oportunitats, i si tens una població emprenedora, aquestes oportunitats s’exploren”.

    Price considera que es poden “debatre els costos de la transició” cap a la independència, però apunta que a llarg termini “els països que prenen les seves pròpies decisions tendeixen a anar millor”. “Pots dissenyar les teves polítiques econòmiques específicament, d’acord amb la teva situació, les teves oportunitats i els teus reptes”, assenyala.

    “Els partidaris del no diuen que ser part d’un estat més gran et permet compartir els riscos”, admet aquest expert, que considera que al final cada persona ha de prendre la seva pròpia decisió. “Un s’ha de basar en la manera com valorar el llarg termini respecte al curt termini; si s’està disposat a assumir un cert risc a canvi de la possibilitat d’un millor resultat més endavant”, remarca.

    “plebiscitarias”


     

    El debate sobre las elecciones “plebiscitarias” en Catalunya

    MARTÍ CAUSSA

     

    Las tres fuerzas principales que pueden determinar el calendario político de Catalunya (Artur Mas, ERC y ANC-Omnium) están de acuerdo en proponer unas elecciones autonómicas avanzadas que sirvan para mostrar si hay una mayoría clara a favor de la independencia o no. En caso afirmativo se avanzaría hacia este objetivo, preferiblemente de forma negociada con el Estado español, pero sin detenerse si esta negociación no es posible. Las tres fuerzas tienen desacuerdos en otras cuestiones: si ir a las elecciones en una lista unitaria “de país” o en listas separadas, en el peso que deben tener en el programa las cuestiones económicas y sociales, en el momento de abrir un proceso constituyente, etc. Sin embargo lo más probable es que, a pesar de estos desacuerdos iniciales, alcancen un compromiso y se convoquen elecciones avanzadas. A menudo se las ha calificado de plebiscitarias (por ejemplo en el Llibre Blanc de la Transició Nacional de Catalunya) porque se suponía que en ellas algunos partidos se presentaban con el objetivo único o primordial de conseguir la independencia de Catalunya; pero ahora lo de objetivo único está prácticamente descartado debido a la posición adoptada por Oriol Junqueras, el líder de ERC.

    La razón aducida para proponer estas elecciones es que ha quedado muy claro que el Estado español no está dispuesto a consentir ningún tipo de referéndum ni de consulta sobre la independencia. En estas circunstancias, convocar unas elecciones autonómicas según la legalidad vigente y que algunos partidos expliciten claramente el objetivo de la independencia en sus programas es la única forma disponible para saber si hay un mandato popular claro a favor de la misma o no. Hasta el momento nadie ha planteado otra forma posible para conocer la voluntad del pueblo de Catalunya sobre este tema. Y no aceptar esta propuesta sin plantear ninguna alternativa equivaldría a dejar sin ninguna perspectiva a los millones de personas que acudieron a votar el 9N, desafiando la prohibición del Tribunal Constitucional. Esto es lo peor que podría ocurrir, porque equivaldría a desmantelar este impresionante movimiento democrático de masas.

    Por eso creo que hay que apoyar que se convoquen estas elecciones (aunque no entro en la discusión de los plazos) y que se conviertan en la consulta sobre la independencia que el Estado no permite hacer, aunque éste no debe ser su único objetivo, sino uno entre otros, aunque claro y destacado. Para los que votamos Sí-Sí el pasado 9N, esto significa trabajar para que exista una mayoría de diputados y de votos claramente favorables a la independencia, lo cual no es nada fácil si se aspira a que una mayoría absoluta de los votantes (más del 50%) se pronuncie por el Sí a la independencia. Con un censo electoral de 5,4 millones de personas y unas participación del 80% esto significaría que entre todos los partidos favorables a la independencia deberían obtener 2,17 millones de votos; pero en la consulta del 9N sólo se obtuvieron 1,9 millones de votos por el Sí-Sí, de los que habría que descontar las personas menores de 18 años y los extranjeros sin derecho a voto; y en las últimas elecciones autonómicas la suma de los votos de CiU, ERC y la CUP fueron sólo 1,74 millones. O sea que el objetivo es difícil y hay que considerar la posibilidad de que la propuesta de independencia no gane o no lo haga con suficiente claridad.

    La polémica sobre las listas

    Es conocido que la propuesta del presidente Artur Mas es que las principales fuerzas independentistas (fundamentalmente CDC y ERC) concurran a las elecciones con una lista única “de país”, capaz de obtener ella sola la mayoría absoluta en el nuevo Parlament. Esta lista estaría formada por representantes de los partidos y de la sociedad civil, y Artur Mas estaría dispuesto a no encabezarla. Su programa estaría centrado en la independencia y la preparación de las condiciones para conseguirla, lo cual debería durar un máximo de 18 meses; el último acto del Parlament elegido sería la convocatoria simultánea de un referéndum sobre la independencia y unas elecciones constituyentes catalanas. Tanto la ANC como Omnium han valorado muy positivamente esta propuesta.

    Pero no así Oriol Junqueras, que es partidario de listas separadas que tengan algunos puntos en común, especialmente que la independencia figure en un lugar destacado del programa. Su argumento es que de esta forma se puede lograr una unidad más amplia y más votos a favor de la independencia. Explica que, aunque el nuevo gobierno durara sólo 18 meses, debería tomar muchas medidas en el terreno económico y social, que no pueden ser neutrales, y que hay mucha gente que sólo votará independencia si cree que es útil para mejorar sus condiciones de vida de forma clara e inmediata. Ester razonamiento supone un giro en las posiciones que ha venido manteniendo ERC desde que, en diciembre del 2012, firmó un acuerdo de legislatura para dar estabilidad al gobierno de Artur Mas a cambio de que éste garantizara la consulta del 9N. Las consecuencias fueron que ERC consintió toda la política económica y social del gobierno para hacer pagar la crisis a las clases populares, que Artur Mas faltó a su compromiso y desactivó la consulta acordada del 9N cuando el Tribunal Constitucional la suspendió, que impuso otra consulta sin consensuarla con ERC ni con nadie y que logró capitalizar sus resultados. El temor de Junqueras a ser engañado de nuevo y a perder votos populares es evidente (según una encuesta de El Periódico realizada después del 9N, en unas elecciones autonómicas CiU superaría ahora a ERC en escaños y Podemos se situaría como tercera fuerza).

    Existen razones de peso para rechazar la lista “de país” que propone Artur Mas. A pesar de sus éxitos incontestables el movimiento por el derecho a decidir tiene dos debilidades estructurales. La primera, un insuficiente apoyo en los sectores populares de Catalunya más golpeados por la crisis, especialmente si tienen un origen inmigrante, tal como mostraron las menores participaciones en el 9N de las poblaciones de los cinturones industriales. El segundo una muy débil solidaridad o, al menos, simpatía o comprensión entre los pueblos del Estado español. En mi opinión el camino para superar estas debilidades pasa por mostrar en la práctica que el combate por el derecho a decidir se desarrolla paralelamente a la lucha por la democracia radical, contra la corrupción y por la satisfacción de las necesidades económicas y sociales de la población. Sólo si hay una alternativa fuerte que camine en esta dirección es posible atraer a más capas populares de Catalunya a la defensa del derecho a decidir y a la independencia; y que sectores populares del resto del Estado comiencen a ver que tienen cosas importantes en común con esa alternativa, aunque el aspecto particular del derecho a decidir o la independencia siga provocando recelos. Apoyar la lista unitaria de Mas impediría la posibilidad de empezar a construir una alternativa de este tipo (que ERC no representa en absoluto) y significaría un cheque en blanco para la continuidad de su política neoliberal, antes y después de una posible independencia.

    El hecho que la ANC y Omnium hayan celebrado la propuesta de Mas no debe hacer pensar que estas organizaciones estén dominadas por CDC, lo cual no es cierto en absoluto. En mi opinión tiene más a ver con un análisis estratégico que considera que introducir contenidos económicos y sociales en el movimiento haría perder más apoyos sociales por la derecha de los que conseguiría ganar por la izquierda; con una despreocupación por la necesidad de conseguir solidaridades y simpatías entre los pueblos del Estado español; y con una sobrevaloración exagerada del apoyo (aunque sea sin simpatía) que la reivindicación de la independencia de Catalunya puede acabar encontrando entre algunas potencias mundiales, particularmente de los estados de la Unión Europea (se citan a menudo ejemplos como Estonia, olvidando el muy distinto contexto internacional).

    Discrepancias sobre el proceso constituyente

    En la propuesta de Artur Mas la redacción de la constitución de la Catalunya independiente no se iniciaría después de las próximas elecciones, cuyo mandato sería como máximo de dieciocho meses, sino que las elecciones constituyentes serían las siguientes, las que se convocarían simultáneamente con el referéndum de ratificación de la independencia. En esto sigue también las recomendaciones del Llibre Blanc, que sigue siendo la referencia fundamental también de la ANC y Omnium.

    Pero Junqueras se aparta del guion también en este punto y propone que el proceso constituyente se inicie inmediatamente después de las elecciones avanzadas. La razón que da es que puede ser un instrumento inclusivo de mucha gente que no haya votado a favor de la independencia, pero que no quiera quedarse al margen del proceso de definición del nuevo estado.

    Considero que al razonamiento anterior se le pueden añadir dos argumentos de peso para justificar que inmediatamente después de las elecciones autonómicas debe abrirse un proceso constituyente.

    En primer lugar, el derecho de Catalunya a decidir no debe limitarse sólo a determinar las relaciones que quiere mantener con el Estado español (sea la independencia, la federación u otra alternativa), sino que debe poder ejercerse en todas las cuestiones importantes que afectan la vida de los ciudadanos. Las organizaciones populares, a través de diversas Iniciativas Legislativas Populares y otros procedimientos, han mostrado en diversas ocasiones que quieren ejercer este derecho. Y la voluntad de construir una democracia más participativa debe demostrarse en los hechos. Por eso inmediatamente después de las elecciones autonómicas hay que abrir un proceso constituyente en el que las organizaciones populares tengan protagonismo.

    En segundo lugar, la apertura de un proceso constituyente puede abrir una vía de salida en el caso de que la opción por la independencia no tenga mayoría suficiente, pero que sí la tengan los partidarios del derecho a decidir (la suma de los que quieren la independencia y los que desean una salida de tipo federal u otra). Abrir un proceso constituyente popular puede ser un campo de actividad común, que quizá no pueda materializarse rápidamente en el cambio de relaciones con el Estado (mientras la llave la sigan teniendo el PP y el PSOE no hay ninguna posibilidad de una salida federal o de otro tipo en la que se trate a Catalunya en un plano de igualdad), pero sí en otros terrenos, como los que afectan a las libertades y a los derechos económicos y sociales. Y en los que no se pueda materializar quedarán como la Carta de derechos y libertades del pueblo de Catalunya, por la que valdrá la pena seguir luchando.