ELS PATRIOTES


ELS PATRIOTES

 

CARTA ABIERTA A LOS ESPAÑOLES DEMÓCRATAS.

17/9/2015

Es de normalidad en la  época que nos ha tocado vivir, ajustarnos al día a día. Todo es rápido i consecuentemente exigible. Quiero un coche o cambiarlo y lo quiero ya. En la España nación franquista, lo que aprendimos fue a callar y a no opinar. Dicen los que luchan y por Cristo que lo hacen, que para mantener privilegios históricos,  no hace falta que la “mayoría silenciosa” opine, el resto tampoco. Quizá es peor. Opinar no es necesario, ni ha sido elemento a modificar. Con el voto cada cuatro años, ahora nos dicen que es suficiente, antes ni eso. Son los elegidos para decirnos lo que podemos hacer y lo que no. Jamás hubo planteamiento para que la ciudadanía “españoles” mejorara día tras día i año tras año mejoras democráticas, analíticas i de comprensión.
Existen indudablemente las esencias sentimentales y ideológicas. Estos aspectos  se convierten previa manipulación, en la defensa de ciertos intereses i privilegios. De hecho, una Nación no es más que un conjunto de intereses. El problema viene cuando esos intereses se convierten en particulares.
Cualquier ciudadano del mundo, lo que quiere para él y su familia es vivir en las mejores condiciones y si es posible acotar ese hecho y blindarlo. La gran emigración, al margen de los refugiados de guerra, que recibe Europa, sucede precisamente por el hecho simple y llano de querer vivir al completo como cualquier ciudadano europeo. Es de justicia reconocer que tienen todo el derecho.
Lo que se está dilucidando ahora en Catalunya, no es tanto si somos parte de la España nación franquista, el que se discute es quien tiene el derecho sobre un pueblo, en este caso el catalán. Estamos convencidos, y no existen documentos que puedan avalar que el pueblo catalán haya hecho la guerra a los gallegos, o a los vascos, ni tan siquiera a los castellanos. Siempre ha sido al contrario, por un motivo u otro. Senzillamente porque no teniamos derecho ni formaba parte de nuestra cultura.
Cierto es que ahora, siglo XXI, las cosas del día a día, no son como antaño y eso nos permite ser civilizados y dirimir antagonismos, en Europa, sin consecuencias desagradables.
Volviendo a los “derechos” sobre quien quienes o un pueblo deben tener, los catalanes y no es ninguna novedad somos de los convencidos de que nadie puede tenerlos. La practica a España nación franquista, ha sido precisamente lo que ha ejercido en el tiempo, incluso ahora lo ejercen, eso sí embadurnada con dosis “democráticas”. España hoy és un Estado sin una separación de los poderes publicos meritoria.
La contienda que tenemos entre manos, Catalunya y España, para los españoles con derechos se tercia en el terreno de la posesión. Catalunya es de España, cual propiedad privada y no, Catalunya es de sus habitantes y lo son en tanto que pueblo determinado a serlo. La discusión no se centra si Catalunya es España o no. La discusión, que no reconocerán los de la España nacional franquista, es sencillamente la capacidad reconvertida en poder para decidir todo. Poder para imponer leyes, y todas las observaciones necesarias para preservar los privilegios de unos pocos, que es lo que ahora sucede en España.
Uno de los argumentos falaces que usan los amantes de sus privilegios es que ellos son garantía de todo. De hecho no dejan de decirnos que son los únicos preparados para que no nos perdamos. Son los que deciden donde hay que gastar y donde no o menos. Son los que deciden que está bien y que está mal.
Catalunya al 1977 entendió y en unas condiciones muy adversas, que lo mejor era aceptar la propuesta franquista para avanzar en democracia. El problema surge, cuando los herederos del franquismo y después del 1978 imponen su Constitución. El Artículo 8 lo dice todo, y pretender, aun con pinceladas democráticas que la España antigua ha de imperar, suponía que antes o después el conflicto estaría servido.
O decido yo o decides tú. Antagónico i simple. Esta es la cuestión. La pretensión, que nunca imposición de los catalanes, era inicialmente repartirnos la capacidad del reparto. Los catalanes unos ilusos, nadie que lo ha tenido todo que continua teniéndolo todo, solo puede cambiar, si asume conceptos democráticos, como participación, transparencia y separación de los poderes públicos. Por tanto estaba cantado, ninguna renuncia a la capacidad de decidir i imponer.
Que una representación del Parlamento catalán, humildemente pida al Congreso español que se nos deje poner las urnas y la respuesta sea no, visualiza indudablemente que los amos del derecho a decidirlo todo continua ubicado en Madrid. Nada tiene que ver con otro hecho que no sea democracia sí o no.
La encrucijada del pueblo catalán, después de una sentencia del Tribunal Constitucional, por encima de la voluntad popular expresada en un Referendum, era obvia, o acatábamos y renunciábamos a nuestros derechos, o escogíamos el camino de la defensa democrática de nuestros derechos. Catalunya mayoritariamente decidió confrontación democrática y la composición de los últimos Parlamentos y gobierno lo demuestran.
Catalunya, ha decidido y seguramente el 27 de Setiembre quedara confirmado que quiere decidirlo todo. Los españoles demócratas harían bien en ver que la confrontación democrática, en ningún caso es para violentar a nadie, sencillamente lo que pretendemos es gobernarnos y decidir todo aquello que suponga mejorar la sociedad. De hecho estamos convencidos que continuaremos practicando la solidaridad con el resto de los pueblos de España, pero con un cambio substancial la decidiremos los catalanes, igual que si tenemos que ceder soberanía a favor de la Unión Europea también lo decidiremos nosotros.
No hay otra cuestión o decidimos nosotros o lo hacen los que quieren mantener por los siglos de los siglos unos derechos que no han de ser suyos. Por cierto, situación que en ningún caso favorece a los intereses de los pueblos de España.



 

    Votar en llibertat


     

    XAVIER SALA I MARTIN ACTUALITZADA EL 26/09/2015 20:52 CONTINGUT PREMIUM

     

    XAVIER SALA I MARTÍN

    XAVIER SALA I MARTÍN

    Els darrers dies de la campanya electoral havien de ser una marxa militar a favor de la unitat d’Espanya, en què, l’un darrere l’altre, personatges importants del món de la política i l’economia es pronunciarien en contra de la independència de Catalunya. Però una mena de justícia poètica ha fet que, també l’un darrere l’altre, tots aquests pronunciaments es posessin en evidència.

    El cas més espectacular i tragicòmic és el de “ Los catalanes dejarán de ser españoles y europeos ”, una frase pronunciada cada tres minuts pels candidats del Partit Popular i Ciutadans. El problema és que aquesta setmana un periodista d’Onda Cero li pregunta al president del govern espanyol: “¿Per què han de perdre la nacionalitat si la Constitució espanyola diu que la nacionalitat espanyola no es pot perdre?” Rajoy, en un estat de confusió evident, fa aquella cara que fan els conills quan es veuen atrapats davant dels fars del cotxe que està a punt d’atropellar-los i diu: “ ¿Y la europea? ” El periodista respon: “ Tampoco porque, en cuanto españoles, los catalanes seguirán siendo europeos ”. En 30 segons l’argument de “quedareu fora d’Europa” queda tocat i enfonsat. I qui l’enfonsa és, ni més ni menys, el mateix president del govern espanyol! Game over. Insert coin.

    Seguim. El portaveu de la Comissió Europea, el grec Margaritis Schinas, fa unes declaracions en què afirma que els Tractats diuen que Catalunya quedarà automàticament fora de la Unió Europea. Minuts més tard el vicepresident de la Comissió, el letó Valdis Dombrovskis, li pica la cresta i el desmenteix: “La Comissió Europea té per norma no interferir en les eleccions internes de cada país”.

    El diputat del PP al Parlament Europeu Santiago Fisas fa una pregunta a la Comissió i es fa pública una suposada resposta del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, que diu: “Un Parlament autonòmic no pot declarar la independència”. El problema és que aquesta frase només apareix a la versió espanyola del document. La versió anglesa només diu allò de “La UE no interfereix en assumptes interns”. Quan els periodistes s’adonen de la discrepància entre les versions espanyola i anglesa, interpel·len la Comissió, que acaba admetent que la versió correcta és l’anglesa i que algun funcionari ha manipulat la versió espanyola. Que el PP i el govern espanyol manipulin documents policials per canviar resultats electorals és una cosa a què ja ens tenen acostumats. Però que manipulin documents oficials europeus és una vergonya internacional de proporcions còsmiques que demostra que la qualitat institucional de la democràcia espanyola és nul·la!

    Passem al tema econòmic. El governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, fa una roda de premsa en què declara que si Catalunya s’independitza hi ha risc de corralito. Se suposa que ell ha de vetllar per l’estabilitat financera del país, i unes declaracions com aquestes poden crear un pànic bancari! És com si el bomber fes de piròman! No cal dir que al bon home li piquen la cresta des d’Europa i 24 hores més tard es retracta públicament dient que “ El riesgo de corralito es inexistente ”.

    Alguns líders empresarials i financers, pressionats pel govern d’Espanya, fan declaracions en què diuen que si guanya la independència ells marxaran cap a Espanya. Al mateix temps, a cada debat televisiu el candidat del PP, Xavier García Albiol, ensenya un cartellet que suposadament “demostra” que la inversió estrangera a Catalunya està marxant per culpa de l’independentisme. Al cartellet hi ha la dada de la inversió estrangera del 2014. Val a dir que la inversió estrangera és una dada molt volàtil que augmenta o disminueix depenent de si en un any concret s’ha tancat una gran operació o no. La caiguda (que era real) del 2014 podia ser deguda a aquesta volatilitat natural o podia ser deguda a la por de la independència. Si hagués estat causada per la por a la independència, la dada del 2015 hauria de ser encara pitjor.

    I ara resulta que les dades del 2015 han aparegut al bell mig de la campanya electoral per a mala sort del PP i els conductors del tren de la bruixa! La inversió estrangera a Catalunya durant la primera meitat del 2015 s’ha multiplicat per cinc i és la més alta de la història! Ho heu llegit bé: la més alta de la història! Si les empreses tenen por de la independència i estan pensant a marxar, com és que inverteixen aquí? Resposta: perquè es mentida que tinguin por.

    És veritat que els empresaris estan rebent fortes pressions per part de l’Estat perquè diguin que marxaran. Els que viuen del BOE, de l’obra pública o deuen favors a l’Estat (i recordeu que els bancs van ser rescatats fa només un parell d’anys) cedeixen a les pressions i declaren que si guanyen els partits de la independència marxaran. Però una cosa són les paraules i una altra són els fets. I és que traslladar fàbriques és costosíssim! ¿De veritat algú pensa que Freixenet marxarà de Catalunya? Com ho farà? ¿S’emportarà les vinyes de Sant Sadurní d’Anoia? ¿I algú pensa que les fleques Bou (el Sr. Bou és un dels dirigents de Societat Civil Catalana) marxaran i deixaran els milers de clients que ara tenen a Catalunya per fer una aventura empresarial a Conca? ¿I exactament com s’emportarà les fleques? Sisplau, no em facin riure! Tot això és un farol que no té cap credibilitat. Que no té credibilitat ho demostren els fets, no les paraules. I els fets són que les inversions estrangeres a Catalunya han assolit aquest any el seu màxim històric. Diguin el que diguin els ridículs cartellets electorals del senyor Albiol. Diguin el que diguin Bonet i Bou.

    Deixeu-me acabar amb el dividend fiscal de la independència. Encara que ell digui que el censuren, tots hem pogut sentir el senyor Josep Borrell a totes les ràdios i a totes les teles del país dient que això del dèficit fiscal era una gran mentida. Ara bé, quan la Mònica Terribas el va pressionar sobre si Catalunya tindria més diners, ell va confessar que sí. Va afegir que no serien els 16.000 milions que deien els independentistes, però que sí que hi guanyaríem.

    Enmig de tot això el gran guru de les balances fiscals, l’economista que Montoro va contractar perquè fes les “ cuentas territorializadas ”, Ángel de la Fuente, escriu un article a El País per contestar una crítica meva a Borrell i acaba confessant que “el guany brut per a Catalunya seria de 16.000 milions”. A aquest dividend fiscal s’hi han d’afegir algunes despeses que ara es fan a Espanya, unes despeses que estan calculades al meu llibre És l’hora dels adéus? Un cop calculades les despeses, el saldo segueix sent molt favorable per a la Generalitat de Catalunya, fins i tot després de garantir el pagament de totes i cadascuna de les pensions.

    L’estratègia de la por que ha adoptat el govern d’Espanya és una estratègia immoral que intenta atemorir els més dèbils. El problema és que ho han fet tan malament que tots els seus arguments, l’un darrere l’altre, han anat caient pel seu propi pes. És hora que els catalans votin en llibertat, sense coaccions i sense intimidacions. Els dies en què els amos i les cacics decidien per la resta dels ciutadans ja han passat. Ara és l’hora de votar en llibertat!

    L’Executiu no convenç


     

    Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana

    L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis

     

    Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana

    Una imagen de la City de Londres. Los mercados miran cada vez más hacia lo que ocurre en Catalunya.

    A l’abric del debat sobre Catalunya i la campanya electoral la interpretació més comuna de l’opinió d’inversors i analistes ha quedat reduïda a l’angle més bàsic o primari: els efectes sobre el cost del deute públic (la prima de risc) i la inquietud davant qualsevol possible inestabilitat política o social que sempre preocupa els inversors. Poc més enllà de constatar l’evidència que el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per guanyar diners. Un punt de vista que, sense la intervenció d’altres factors, asseguraria l’immobilisme etern.

    Però els informes d’analistes i bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya, que s’han anat fent més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el dia d’avui -qüestionant així el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats- incorporen altres elements clau que no han estat tan destacats i que poden ser igual de determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs d’uns i altres al vaporós diagnòstic dels mercats.

    Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat divendres passat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, descartant un canvi de política governamental després del 27-S. Llegint aquestes pàgines es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya.

    En un informe de finals d’agost titulat Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s'”obriria la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política” (“que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”).

    En una línia encara més clara Morgan Stanley apuntava ja fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. Moody’s, l’agència de qualificació de deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

    Per la seva banda, el Citi, en un informe de fa poc més d’una setmana, constatava que la tendència a la política espanyola és “cap a una autonomia regional més gran que pressionés les autoritats centrals i reduirà la visibilitat de la seva futura política fiscal i impositiva”. És gairebé unànime l’apreciació dels analistes que, com a mínim, un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya és ineludible.

    Encara més. A l’hora d’analitzar la inestabilitat econòmica que pot generar la situació, els informes incorporen la dinàmica política. I no pensen que només la posició catalana sigui l’únic vector. Tan important, o més, és la del Govern central, considerat a les places financeres un element plenament actiu, no només reactiu, com des de determinats cercles del poder es tendeix a emfatitzar.

    Així, Bank of America Merrill Lynch s’atreveix a avançar que les eleccions generals, probablement el 20 de desembre, “generaran soroll” i obriran la porta a un interessant intercanvi (trade off en anglès) entre l’estabilitat econòmica que segons el seu parer aportaria “una coalició de centre dreta, que seria vista com més orientada al mercat en termes de política econòmica,”, però que “també implicaria que la situació a Catalunya podria agreujar-se encara més”. L’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

    L’informe de JP Morgan esmentat anteriorment assenyalava així mateix que “qualsevol govern (espanyol) de coalició estarà més inclinat a obrir el diàleg comparat amb la rígida posició mantinguda pel PP durant els últims anys”.

    L’alemany Deutsche Bank, en un dia tan recent com dijous passat, apostava per un compromís el 2016, però, una vegada més, assenyalava el contrast entre política i economia que esmenten altres col·legues seus: un bon resultat dels independentistes a Catalunya reduiria les possibilitats d’un govern de centreesquerra a Espanya després de les generals, un fet en principi positiu des del punt de vista dels inversors als quals s’adreça l’informe, però no tan encoratjador en termes polítics: “Les perspectives d’un nou conflicte Rajoy-Mas podria reforçar l’actual impasse a Catalunya”.

    Es tracta, en fi, d’uns comicis que els bancs d’inversió i els assessors internacionals consideren de tanta importància com les generals de desembre.

    Gols en pròpia porta de Rajoy


     

    La reforma del Tribunal Constitucional ideada pel PP per sancionar Mas permetria suspendre el president del Govern central, publica ‘El País

    Entrevista del president del Govern Mariano Rajoy amb Carlos Alsina.

     

    Entrevista del president del Govern Mariano Rajoy amb Carlos Alsina.

    DIMECRES, 23 DE SETEMBRE DEL 2015

    Al gol en pròpia porta que es va marcar Mariano Rajoy a Onda Cero a compte de la nacionalitat dels catalans si es declara laindependència se n’hi ha sumat un altre: la revelació que, si el PPtira endavant la reforma del Tribunal Constitucional (TC) que va idear per poder sancionar Artur Mas, aquesta se li podria girar totalment en contra. I és que aquesta norma, rebutjada frontalment per l’oposició, permetria destituir el mateix president del Govern central, segons publica el diari ‘El País’.

    La reforma exprés del Govern, impulsada per fer front a una eventualdeclaració unilateral d’independència (DUI), i que el PP preveu aprovar la setmana que ve al Congrés, just després del 27-S, donarà carta blanca al TC, informa el rotatiu, per suspendre de les seves funcions el cap de l’Executiu, i qualsevol altre càrrec públic sense opció a recurs i sense intervenció parlamentària.

    Experts i juristes adverteixen que la norma atorga al tribunal atribucions que van molt més enllà. També avisen de problemes jurídics que es deriven de la reforma, el termini d’esmenes de la qual finalitza aquest dimecres, com el fet que no especifiqui la durada de la sanció a imposar.

    MARGALLO, AL RESCAT

    Mentre les xarxes socials segueixen fent-se ressò de la relliscada de Rajoy durant l’entrevista del periodista Carlos Alsina, el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha sortit aquest dimecres al rescat del president, després de les àcides paròdies de què ha sigut objecte, assegurant que els catalans “en absolut” podran mantenir la nacionalitat espanyola si Catalunya s’independitza de la resta d’Espanya.

    Junts pel Sí, el candidat de la qual, Mas, es va mofar de la relliscada de Rajoy, ha aprofitat per difondre l’espot de campanya “definitiu”, que inclou el moment en què el cap de l’Executiu no sap contestar sobre si els catalans perdrien la nacionalitat espanyola i la ciutadania europea si hi ha independència.

    I, per si l’ambient no estigués prou crispat, el titular de Justícia,Rafael Catalá, ha dit des de Mèxic que un “procés penal” contra el president entra “en les regles del joc”.

    DE INCOPETENTE A PRESIDENTE


     

    La realitat és molt tossuda, també la constitucional

    Rajoy no sols tanca els ulls a la realitat catalana, sinó que també ignora l’essència de la Constitució

    ACTUALITZADA EL 23/09/2015 00:00 CONTINGUT PREMIUM

    El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va deixar ahir severament tocat el discurs tremendista de la por sobre el qual l’unionisme ha basat fins ara la campanya. Un dels seus punts centrals era que els ciutadans d’una Catalunya independent perdrien la ciutadania europea: la idea que Catalunya i els seus ciutadans quedarien fora d’Europa. Però ahir el president, sense adonar-se’n, va fer miques aquest estantís argumentari. Ho va fer en directe, davant els micròfons radiofònics, i demostrant un preocupant desconeixement ni més ni menys que de la mateixa Constitució espanyola, que en el seu article 11.2 explicita que “cap espanyol d’origen no podrà ser privat de la seva nacionalitat”. Per tant, si es produís la independència de Catalunya, ningú no tindria per què perdre la nacionalitat espanyola i, en conseqüència, tampoc l’europea. I això al marge de si fos o no reconeguda com a estat. Descol·locat, Rajoy va fugir d’estudi. Però la seva incapacitat per rebatre una evidència constitucional deixa fora de joc l’estratègia unionista.

    El lapsus presidencial demostra dues coses. En primer lloc, fa evident que vagi com vagi el procés cap a l’estat propi, no té per què trencar-se la seguretat jurídica. Mentre la independència de Catalunya no sigui reconeguda, els seus ciutadans a efectes legals mantindran el mateix estatus nacional i, per tant, també la ciutadania europea. I el mateix passaria a nivell institucional: si no es reconeix el nou estat, no es pot expulsar de la Unió Europea una Catalunya que seguiria sent part d’un estat membre.

    I, en segon lloc, la badada de Rajoy denota la incapacitat d’entendre l’autèntica naturalesa del problema, que no és constitucional o d’estat de dret, sinó d’esperit democràtic. L’independentisme no respon a cap radicalitat il·legal ni és una bogeria improvisada, sinó que busca donar sortida política a un anhel col·lectiu, pacífic i profundament democràtic; respon a una realitat nacional amb arrels històriques i amb un projecte de futur. Pretendre situar aquesta realitat fora de la llei i evitar dialogar-hi no farà que deixi d’existir. La realitat és molt tossuda. També la realitat constitucional.

    És immoral


    Por

    TIAN RIBA

    Que Obama digui que vol continuar tenint relacions amb una Espanya forta i unida mereix el respecte d’algú que, a canvi de bases militars, posem per cas, és un soci fiable. Que Merkel i Cameron vagin una mica més enllà en el seu paper de club d’estats que es mou per interessos i ens diguin que hi ha una legalitat i bla, bla, bla, em sembla la mínima vaguetat que han de fer. Molesta més el paper de Brussel·les i, sobretot, el missatge del tal Margaritis, casat amb una senyora del PP. De tot plegat, recomano veure els vídeos sencers de les intervencions. Ja m’emprenya més que una tal Fundación España Constitucional, fundada per Bono i Zaplana, vulgui influir en el 27-S. Però hi té tot el dret. Com el Círculo de Economía o Foment. M’irrita més que el Círculo Ecuestre, del qual costa 12.000 euros ser soci, hi vulgui posar cullerada. El seu president, Borja García Nieto, va fer de testaferro del PP per comprar accions de Libertad Digital, el diari d’insults de Jiménez Losantos. Però ja trobo més immoral que el Círculo de Empresarios, les patronals bancàries –les elits extractives, al costat del PPSOE– i el Banc d’Espanya ens donin lliçons. Perquè en aquestes entitats hi ha els qui van anar inflant la bombolla amb la vista grossa del regulador, van enganyar els seus clients, han viscut dels favors del BOE i han construït autopistes sense cotxes, trens sense passatgers, aeroports sense avions. Bancs, com Bankia, que hem hagut de rescatar amb els nostres diners mentre desnonaven a mansalva. I en el cas del Sabadell i La Caixa, tenen una responsabilitat social. Voler espantar gratuïtament, sense cap mena de rigor, els seus propis clients, amb un corralito, depenent de què votin, és immoral. La qual cosa ens recorda de què va aquest procés. I hauríem de fer entendre als ciutadans espanyols que, en la regeneració democràtica i de les institucions, som uns aliats.

    És immoral que el Banc Sabadell i CaixaBank espantin gratuïtament i sense rigor els seus clients

     

    Tian Riba

    Els poders fàctics acosten Catalunya a la independència


     

    Els poders fàctics acosten Catalunya a la independència
    La societat catalana prepara una resposta massiva contra la coerció dels poders fàctics, indignació a les xarxes socials.

    La campanya mediàtica que ha preparat el govern espanyol per intentar convèncer els ciutadans catalans que si voten independència cauran milers de plagues sobre els seus caps, es gira en contra. La societat catalana s’esperona encara més amb cada proclama apocalíptica. El manifest s’acaba convertint amb un veritable problema pel mateix Banc de Sabadell i La Caixa, veurem com reacciones en els propers dies.

    Contra més elit sumant, més vots per la independència

    Contra més elit sumant, més vots per la independència


    Els poders fàctics són poderosos, però pocs i espantats
    Espanya ha activat darrerament a Angela Merkel, David Cameron, Juncker, Obama, i ahir els principals bancs que malgrat havien dit amb anterioritat que no es pronunciarien, han fet un ‘Lara’, i han dit que marxarien de Catalunya si aquesta recupera les llibertats manllevades por el derecho de conquista castellà. A tots aquests líders mundials, i als poders fàctics econòmics, hi hem de sumar les opinions que ens arriben de les elits que ja opinen sobre què hem de fer i decidir habitualment.
    Tota aquesta gent aparentment ostenta molt poder. No en va, alguns d’aquests són presidents dels països més importants del món i, per bé que no deixen de fer afirmacions estàndard i de compromís, ningú els pot negar la seva capacitat de lideratge. Ara bé, malgrat el que representen ells, els dirigents de les caixes i els bancs i els empresaris més retrògrads, segueixen sent pocs en relació a la capacitat de decisió que té el conjunt de la societat. Com va dir Grífols fa uns anys “en unes eleccions, les empreses no voten”. El president Mas també ha reiterat en diverses ocasions que el vot d’un empresari val el mateix que el d’un ciutadà qualsevol.
    El poder bancari, ja veu la indepedència com a inevitable
    Sembla ser que les enquestes internes que han encarregat diverses entitats bancàries els haurien obert els ulls: l’independentisme està a les portes de la majoria absoluta en escons, però també en vots, un dels principals arguments i requisits de l’unionisme els darrers dies. En vista d’una possible majoria també en vots, Espanya ha defugit aquest argument i ha tornat als de la sortida de la UE, l’abandó de la moneda única i la fugida d’empreses, a més d’intentar espantar el sector de l’agricultura. A hores d’ara, ningú ja no es creu que els bancs traslladin les seves seus fora de Catalunya després del 27S.
    Per què tots aquests ens acostaran a la independència?
    Espanya busca amb tot això espantar. L’estratègia de la por, que en diuen. Malauradament pels interessos de l’Estat, La Moncloa i les clavegueres de l’Estat no han aconseguit més que aglutinar els suports de sempre, i els d’alguns caps d’estat que no deixen de ser impopulars pel gruix de la població, tinguin el poder que tinguin. Tots junts conformen una espècie d’elit, una casta que identifica molt clarament l’espècie de poder que el nou país emergent vol combatre i vol intentar capgirar amb aquesta revolució real que és la independència. La resta és fer-los el joc.
    La veritable revolució, el 27S
    Per què malgrat totes les intervencions dels poderosos, la independència segueix creixent a les enquestes? La gent ha captat molt bé aquest missatge que explicàvem. Això és, en el fons, una revolta contra les classes dirigents –i l’Espanyola és la que ens queda més a prop- que han viscut durant massa temps a esquenes de la ciutadania. Votar independència el 27 de setembre és, pel poble, també un vot massiu contra la coerció de tota aquesta casta de dirigents espanyols, europeus i mundials, que han fet i desfet com els ha plagut durant molts anys i ara es veuen.
    Els murs que aixeca Espanya i Europa
    Garcia Albiol deia en el debat de 8TV que la modernitat ja no entenia de fronteres, que cada cop hi havia menys fronteres entre els Estats, i que la independència només pretenia aixecar murs i anar en contra dels signes dels temps. Res més allunyat de la veritat: només cal recordar els quilòmetres de tanques sofisticades que ha aixecat Espanya a les colònies africanes, i el tancament de fronteres, o els murs que està aixecant Europa ara que comencen a desembarcar massivament refugiats provinents de conflictes com el de Síria. D’entre tots, Catalunya s’ha mostrat, com ja va fer els anys noranta, totalment favorable a l’acollida de refugiats d’aquests conflictes, mentre Rajoy i els diversos caps d’Estat europeus regategen amb les vides humanes. Catalunya no vol formar part d’una Europa governada per aquesta gent.

    “Principi clau, democràcia”


    POLÍTICA

    Edimburg (enviat especial) – 19 setembre 2015 2.00 h

    “Principi clau, democràcia”

    Sturgeon alerta Cameron que només el poble escocès pot decidir si cal un segon referèndum i quan
    El primer ministre britànic fa incloure en l’Scotland Bill que el Parlament d’Edimburg és una institució permanent de l’Estat

    QUIM ARANDA

    Poc ambient als carrers d’Edimburg i només una manifestació de dos o tres centenars de persones en demanda d’un segon referèndum d’independència, just un any després del celebrat el setembre de l’any passat a Escòcia.

    Paradoxalment, mentre tenia lloc la marxa, que va acabar davant del Parlament, la primera ministra, Nicola Sturgeon, recordava a militants del Partit Nacional Escocès (SNP): “La independència no succeirà perquè siguem més impacients. Encara que de manera més compromesa, entusiasta i impacient, els partidaris només continuem sent el 45 per cent.”

    Sturgeon va ser molt realista en admetre que “no hi ha dreceres a la independència” i que, “per guanyar-la, cal convèncer la majoria que representa el millor per a Escòcia”.

    El gran “repte” que té ara l’SNP és augmentar el nombre de partidaris de la secessió. I per fer-ho ha d’enfortir els arguments econòmics. Estudis recents, que ahir comentava amb aquest cronista el professor Michael Keating, de la Universitat d’Aberdeen i del Centre per al Canvi Constitucional de la d’Edimburg, demostren que “el factor d’incertesa i risc” va ser fonamental en la decisió final. Però si la primera ministra va posar els partidaris propis al seu lloc, també va cantar la canya a David Cameron, que ahir assegurava, una vegada més, que no hi ha cap “necessitat” d’una segona consulta.

    “Respectem el resultat”, va dir Sturgeon, i hi va afegir: “Seria un error proposar un altre referèndum sense un canvi fonamental en les circumstàncies, o un indici clar que un nombre important dels que van votar no han canviat d’opinió. Però també ho seria que qualsevol polític o partit ho descartés. Perquè el principi clau és la democràcia. Els polítics poden proposar i fer campanya. Però només el poble pot decidir si tindrem un altre referèndum i quan.”

    Com de costum, les declaracions de Cameron van seguir la tàctica del pal i la pastanaga, ja que el premier va anunciar que la nova Scotland Bill, en tràmit als Comuns, inclourà una esmena que garantirà que el “Parlament escocès és una institució permanent del Regne Unit”, i que “mai no podrà ser abolit si no ho aprova en un referèndum el poble escocès”.

    És suficient, aquest reconeixement? Políticament és rellevant. Però l’SNP no signa xecs en blanc. Més enllà del redactat de la llei, el que realment està en discussió, i el motiu principal de possible fractura, és el marc econòmic de referència, que l’Scotland Bill no aborda. I quan sigui aprovada, si no hi ha un canvi substancial, Holyrood només tindrà el control del 30% del seus ingressos i Westminster, la resta. I Londres mantindrà encara poder de vet sobre molts aspectes legislatius ja transferits.

    Per tant, la promesa feta dos dies abans del referèndum, de “donar extensos poders” a Escòcia, no es compleix, segons els nacionalistes. I per això Sturgeon va afirmar ahir: “El meu missatge a Cameron és avui el mateix que quan el vaig trobar després de les eleccions generals. El que passi amb el suport a la independència dependrà tant del que faci ell com del que fem nosaltres. I ara Cameron està vivint en temps afegit. Si continua ignorant la veu d’Escòcia, si continua faltant al respecte a la decisió que la gent de tot el país va prendre al maig, cada vegada més i més escocesos arribaran a la conclusió que Westminster no lliura el que va prometre. Per tant, és la seva elecció, primer ministre, però sàpiga que Escòcia l’està mirant.”

    LES FRASES DE STURGEON

    No hi ha dreceres
    a la independència, per guanyar-la
    cal convèncer la majoria que és
    el millor per a
    Escòcia

    El soberanismo muestra su fuerza en la Diada de Cataluña más electoral


    Los independentistas llenan la Meridiana de Barcelona

     

    El soberanismo muestra su fuerza en la Diada de Cataluña más electoralver fotogalería

    La concentración de los partidarios de la independencia en la Meridiana de Barcelona.

    (REUTERS)

    La Diada, la festividad de Cataluña, se ha convertido en los últimos años en una demostración de fuerza por parte del independentismo catalán y la de esta edición no fue una excepción. Partidarios de la secesión llenaron hoy la Meridiana, una de las principales arterias de Barcelona, para defender la ruptura en el primer día de la campaña electoral del 27 de septiembre. Formaciones como el Partido Popular (PP) o Ciudadanos denunciaron que la Diada se ha convertido en una fiesta sectaria en pro de la causa independentista.

    En la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros, Soraya Sáenz de Santamaría, defendió que al principio de la democracia la Diada era una fiesta para todos los catalanes, después pasó a ser una jornada reivindicativa de una parte de la sociedad, y ahora es un “acto electoral” del presidente Mas.

    La vicepresidenta apeló a la “neutralidad” y a la “legalidad” para no utilizar los recursos públicos pagados con los impuestos de todos los ciudadanos para que hagan campaña electoral “unos pocos”.

    La Diada se inició con la tradicional ofrenda floral al monumento de Rafael de Casanovas. El presidente de la Generalitat, Artur Mas, el líder de ERC, Oriol Junqueras y el cabeza de lista de Junts pel Sí, Raül Romeva ofrecieron una rueda de prensa para los medios internacionales. Mas defendió la legitimidad de avanzar hacia la secesión sólo con la mayoría de escaños. Las encuestas, entre ellas las del CIS, coinciden en que las formaciones favorables a la independencia (Junts pel Sí y la CUP) pueden lograr la mayoría absoluta en el Parlamento, sin embargo, se quedarían lejos de alcanzar el 50% de los votos.

    Mas señaló que cambiaría hoy mismo las elecciones por un referendo, pero denunció que el Gobierno central ha “bloqueado” esta opción. Avisó de que está dispuesto a “llegar hasta el final del proceso”, incluso sólo con una mayoría de escaños en unas autonómicas. Sin embargo, admitió que sería mejor si es también con un porcentaje superior al 50% de los votos.

    Ante la pregunta de si renunciará en el caso de no obtener este resultado, se limitó a indicar que aceptará la derrota: “Cuando tomas un riesgo puedes ganar o perder, pero si aceptamos la derrota pedimos que otros acepten también la victoria –de Junts pel Sí–, si sucede”.

    El presidente catalán defendió que, llegado el caso, la UE actuará de forma “pragmática”, y tendrá en cuenta que hay 5.000 empresas de países europeos en Cataluña, 300.000 ciudadanos europeos y que el 70% de las exportaciones españolas van al norte del continente por la red de transporte catalana.

    Las encuestas apuntan que la segunda fuerza más votada será Ciudadanos. Su líder, Albert Rivera afirmó que “dejar de ser español no es un proyecto, es una obsesión de Mas”, y llamó a concentrar el voto en su formación frente a un PSC y un PPC que “pactan con separatistas”.

    El candidato del PP, Xavier García Albiol, consideró que la Diada de este año es “la más triste” porque se ha expulsado a los que no defienden la independencia de Cataluña. Las encuestas relegan al PP a la quinta fuerza en el Parlamento catalán. El primer secretario del PSC, Miquel Iceta, reclamó que la Diada del 11 de Septiembre sea “de todos los catalanes”. Los sondeos auguran que Cataluña sí que es pot, la formación que apoya Podemos, superará a los socialistas.

    Mas señaló que cambiaría hoy mismo las elecciones por un referendo, pero ha denunció que el Gobierno central ha “bloqueado” esta opción, ante lo cual ha asegurado que está dispuesto a “llegar hasta el final del proceso” incluso sólo con una mayoría de escaños en unas autonómicas, aunque ha admitido que sería mejor si es también con un porcentaje superior al 50 % de los votos.

    Ante la pregunta de si renunciará si no obtiene este resultado, señaló sólo que aceptará la derrota: “Cuando tomas un riesgo puedes ganar o perder, pero si aceptamos la derrota pedimos que otros acepten también la victoria -de Junts pel Sí-, si sucede”.

    El presidente catalán defendió que, llegado el caso, la UE actuará de forma “pragmática”, y tendrá en cuenta que hay 5.000 empresas de países europeos en Cataluña, 300.000 ciudadanos europeos y que el 70% de las exportaciones españolas van al norte del continente por la red de transporte catalana.

    Las encuestas apuntan que la segunda fuerza más votada será Ciudadanos. Su líder, Albert Rivera, El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, afirmó que “dejar de ser español no es un proyecto, es una obsesión de Mas”, y llamó a concentrar el voto en su formación frente a un PSC y un PPC que “pactan con separatistas”.

    El candidato del PP, Xavier García Albiol, consideró que la Diada de este año es “la más triste” porque se ha expulsado a los que no defienden la independencia de Cataluña. Las encuestas relegan al PP a la quinta fuerza en el Parlamento Catalán. El primer secretario del PSC, Miquel Iceta, reclamó que la Diada del 11 de Septiembre sea “de todos los catalanes”, ya que Cataluña “pierde cuando se divide”.

     

    Homo naledi


    Homo naledi: Descubierta una nueva especie humana en Sudáfrica

    Los científicos consideran que estas criaturas, los ‘Homo naledi’ podrían estar entre los primeros humanos modernos

    Vida | 10/09/2015 – 11:14h | Última actualización: 10/09/2015 – 12:52h

    Homo naledi: Descubierta una nueva especie humana en Sudáfrica

    Los fósiles hallados en Sudáfrica Elife

     

    Homo naledi: Descubierta una nueva especie humana en Sudáfrica

    Esa era el homo naledi Ap

     

    Madrid. (EFE).-  Un equipo internacional de científicos ha descrito por primera vez al Homo naledi, unanueva especie de homínido que tiene rasgos de Australopithecus y que podría ser el ejemplar más antiguo del género Homo.

    Homo naledi fue descubierto en 2013 en la cámara Dinaledi de la cueva Rising Star de Sudáfrica (cerca de Johannesburgo) y sus restos aparecieron entre más de 1.550 fósiles, lo que convierte a este yacimiento en un tesoro paleontológico.

    En este lugar se encontraron los huesos de 15 individuos de la misma especie, lo que ha permitido documentar y describir el esqueleto del Homonaledi con mucho detalle.

    La descripción completa de esta nueva clase de homínido se publica hoy en la revista eLIFE. Pero ¿cómo era este individuo?.

    “Homo naledi es un mosaico de caracteres de forma, es decir, tiene un tronco con forma de embudo, no en forma de barril como el de los hombres actuales, sino parecido a una pirámide, un rasgo propio del Australopithecus o de los grandes simios actuales como el chimpancé”, explica a Efe el investigador del Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN) y coautor del estudio, Markus Bastir.

    Además, “tiene un cráneo pequeño, con la forma de los primeros representantes del género Homo, como el hábilis o el erectus, y una capacidad craneal muy pequeña, aproximadamente un tercio de lo que ocupa nuestro cerebro actual”, agrega.

    Sin embargo, aunque es muy robusto, y tiene un cráneo y un tronco primitivos, sus extremidades son “prácticamente iguales a las de los humanos modernos”.

    Sus manos tienen la capacidad de manejo de objetos que tenemos los hombres de ahora pero sus dedos y falanges están curvos, lo que, según los expertos anatómicos, significa que estarían adaptados para vivir en un hábitat arbóreo.

    Al mismo tiempo, “tanto la muñeca como los huesos de la palma de la mano son muy modernos, lo que indica que, pese a que no se han encontrado herramientas en el yacimiento, con esa anatomía podrían utilizarlas perfectamente”, matiza el investigador.

    “Los pies también son como los nuestros, salvo que los dedos son ligeramente curvos, lo que significa que estarían adaptados para vivir en los árboles y en la tierra”.

    En conjunto, este homo, de 1,50 metros y unos 50 kilos, tiene rasgos de Australopithecus pero es más grácil que esta especie, lo que le acercaría más a los primeros homo.

    En cuanto a la datación del fósil, los expertos aún no se atreven a dar una porque la ausencia de otros fósiles animales está complicando el análisis pero “todo un equipo de paleogeólogos está analizando los sedimentos del yacimiento para hacer un cálculo aproximado”, explica Bastir.

    No obstante, “basándose en la morfología, los análisis sitúan a este fósil entre los primeros homo -de unos 2,5 millones de años- y, si fuera más reciente (de menos de un millón de años), sería la prueba de la coexistencia en África de especies del género Homo muy distintas entre sí”, destaca el investigador.

    “Estamos ante una estupenda oportunidad para obtener información que nos permita reconstruir nuestra compleja historia evolutiva” y despejar algunas incógnitas como “determinar si los 15 cuerpos del yacimiento fueron colocados deliberadamente por sus congéneres en la cámara de Dinaledi”.

    Para descubrir todos los secretos de este yacimiento, el Gobierno de Sudáfrica organizó en 2014 un taller denominado Rising Star Workshop, financiado en gran medida por National Geographics, que permitió que científicos de todo el mundo y todas las especialidades pudieran compartir datos.

    “Ha sido muy generoso por parte de los descubridores del yacimiento abrir la investigación a paleontólogos de todo el mundo, lo que ha servido para crear un equipo multidiciplinar y dar una oportunidad a investigadores jóvenes en el inicio de sus carreras”, subraya.