Cuando el agente 007 es ella


 

En su libro ‘Historia mundial de los servicios secretos’, Rémi Kauffer subraya el papel de las mujeres en el proceloso mundo de la inteligencia

 

Cuando el agente 007 es ella

Christine Keeller. Nacida en Gran Bretaña en 1942 fue protagonista del caso Porfumo LVE

Cuando el FBI detuvo, el 27 de junio del 2010, a Anna Chapman en Nueva York, el mundo descubrió hasta qué punto las espías de verdad pueden parecerse a las agentes encargadas de seducir y neutralizar a James Bond en la ficción. De origen ruso, Chapman, o Anna Kushchenko, no tiene nada que envidiar a las espectaculares mujeres que tratan de acabar con el incombustible 007. Acusada de trabajar para la Agencia de Inteligencia de espionaje exterior de la Federación Rusa, fue deportada a Rusia después de haberse infiltrado en los círculos políticos norteamericanos a fin de obtener información sobre la política de Obama ante la estrategia nuclear iraní.

El estilo de la sexy pelirroja es contrapuesto al de Alfreda Bikosky en el libro de Kauffer. Bikosky, que inspiró el personaje de Maya interpretado por Jessica Chastain en el filme Zero dark thirty, fue la jefa de la unidad Global Jihad, encargada de dar caza a Bin Laden. Descrita como una mujer poco femenina -apenas hay imágenes de ella-, se la conoce como reina de la tortura, apodo que recibió por los métodos empleados en su unidad para extraer información a los presuntos terroristas detenidos, pero que Kauffer cree inmere­cido.

La espía más mítica es sin duda Mata Hari, célebre bailarina fusilada en 1917 cerca de París tras ser condenada por alta traición. Durante la Primera Guerra Mundial, mantuvo innumerables relaciones con militares de alta graduación pertenecientes a ambos bandos. Tras el personaje rodeado de exotismo y misterio que ella misma construyó, se ocultaba Margaretha Zelle, joven holandesa bella y apasionada, pero artista mediocre. Como espía no era mejor. “Una nulidad”, sostiene Kauffer. A juicio del autor, fue ejecutada más en nombre del “orden moral” que por su actividad como agente doble. “Amo a los militares. Los he amado siempre y prefiero ser la amante de un oficial pobre que de un banquero rico”, justificó Mata Hari. Según Kauffer, la primera en mezclar geopolítica y asuntos de cama fue la lady Stanhope. La agente británica intentó obtener secretos de Estado de Napoleón a través de su amante, que a su vez era espía francés.

Otra famosa bailarina, Josephine Baker, hizo de agente secreta durante la Segunda Guerra Mundial. En ambos planos salió más airosa que Mata Hari. Ayudó a la resistencia francesa y utilizó sus partituras para ocultar mensajes con valiosa información para los aliados.

Entre las espías que contribuyeron a derrotar a los nazis, destacan la polaca Krystyna Skarbek, cuyo nombre de guerra era Christine Granville, y la norteamericana Virginia Hall, Marie of Lyon entre sus muchos alias. Ambas trabajaron para los servicios británicos. Skarbek inspiró al padre de James Bond, Ian Fleming, el personaje de la agente Vesper Lynd en Casino Royale y a Tatiana Romanova en Desde Rusia con amor. Hall, descrita por la Gestapo como “la más peligrosa de las espías aliadas”, tuvo una brillante carrera pese a su cojera, debida a la amputación que sufrió en una pierna. La prótesis que llevaba a partir de la rodilla tenía su propio nombre en clave, Cuthbert. Tras recibir la Orden del Imperio Británico por su labor -transmitió información clave para el desembarco de Normandía-, regresó a Estados Unidos como agente de la CIA.

En España, la norteamericana María Aline Griffith, más conocida como condesa de Romanones por su aristocrático matrimonio con Luis de Figueroa, desveló en sus memorias los entresijos de su época de agente infiltrada en los círculos de poder del franquismo bajo el nombre en clave de Butch. Su perfil encaja en el imaginario colectivo de la mujer atractiva y políglota que mantiene una doble vida: respetable esposa de día e intrigante conspiradora de noche.

Seguramente más de un gobernante ha perdido la cabeza -y el cargo- en los seductores brazos de una espía. Pocos de estos escándalos han trascendido a la opinión pública como lo hizo el que, en 1963, hundió a John Profumo, ministro de Defensa del Gobierno conservador británico encabe­zado por Harold Macmillan. Su querida, la modelo y cabaretera Christine Keeller, que también se acostaba con un conocido traficante y con un espía ruso, fue acusada de transmitir información sensible al KGB. Igual que Katia Zatuliveter, asistente y amante del diputado liberal Mike Hancock -y miembro del Comité de Defensa- detenida en diciembre del 2010 por el MI5, negó ser una espía. Probablemente, Bond no la habría creído.

Ha arribat l’hora d’una dona


GOVERNANÇA GLOBAL

Ha arribat l’hora d’una dona al capdavant de les Nacions Unides?

Les dones acaparen les travesses per al relleu del secretari Ban Ki-moon

 

“Hem tingut vuit secretaris generals de les Nacions Unides homes. El novè ha de ser una dona. Ha arribat l’hora”. Aquest és el missatge de la campanya per elegir una secretària general creat als Estats Units per un grup de dones del món acadèmic.

No són les úniques que ho reclamen. També ho han fet altres organitzacions, com Equality Now, exlíders mundials del grup The Elders i gairebé una quarta part dels 193 membres de l’ONU, entre els quals hi ha Alemanya, el Japó i Colòmbia.

L’any que ve l’ONU escollirà el successor o sucessora del seu actual secretari general, Ban Kin-moon. I es farà en un moment en què hi ha més dones liderant països i parlamentàries (d’un 11,3% del 1995 al 22,1% el 2015). “No hi pot haver més excuses que no hi ha prou dones qualificades per encapçalar l’ONU”, diu Jean Krasno, portaveu de la campanya per elegir una secretària general. La web de la seva organització presenta el currículum d’unes trenta dones (presidentes, ministres, caps d’institucions internacionals, etc.)

Secretisme i poder de veto

Ni la Carta de les Nacions Unides ni cap altra de les seves legislacions especifica com s’ha d’elegir el seu màxim representant. Tot i així, durant els seus 70 anys d’història, el Consell de Seguretat de l’ONU ha sigut l’encarregat de discutir i consensuar un candidat que després ha de ser ratificat per la majoria dels membres de l’Assemblea General.

Alguns països critiquen el secretisme que envolta l’elecció, ja que les deliberacions són privades. A més, els cinc membres permanents del Consell de Seguretat tenen poder de veto i tendeixen a escollir algú que afavoreix les seves posicions.

De fet, un dels requisits més difícils per a qualsevol aspirant és ser acceptat per aquests països. Tot i que no hi ha candidats oficials, dones com la directora de la Unesco, Irina Bokova; la comissària europea Kristalina Georgieva; l’ex primera ministra de Nova Zelanda Helen Clark, i les presidentes de Xile, Michelle Bachelet, i de Lituània, Dalia Grybauskaite, sonen per al càrrec.

Aquesta última, però, té poques possibilitats de tenir el vistiplau de Rússia, perquè ha sigut molt crítica amb Moscou pel conflicte a Ucraïna. També Clark o Bachelet podrien tenir dificultats, ja que mai un ex cap d’estat o de govern ha sigut secretari general. “Els líders mundials volen algú que actuï al servei de la comunitat internacional, no volen un rival amb poder i prestigi”, diu Joel Ruet, president de The Bridge Tank a Diplomatic Courier.

Equilibri geogràfic

Un altre factor de l’elecció és l’equilibri geogràfic. L’ONU divideix els països en cinc regions (Àfrica, Àsia-Pacífic, Europa Oriental, Amèrica Llatina i Carib, i Europa Occidental i altres). “El consens general entre els diplomàtics és que el 2017 és el torn de l’Europa de l’Est”, explica Richard Rowan, expert de l’European Council on Foreign Relations.

Tot i així, no serà fàcil, ja que qualsevol candidat d’aquesta regió haurà de mantenir llaços amb Rússia i Occident. Una condició que es complica amb les actuals diferències entre Washington i Moscou per les crisis de Síria i Ucraïna. Bokova, que ha estudiat als Estats Units i a Rússia, podria ser la candidata de consens.

En els pròxims mesos sorgiran els primers candidats, i no hi faltaran homes. El lideratge d’una dona no necessàriament ha de ser millor que el d’un home, però alguns experts creuen que les dones aporten diferents perspectives i experiències.

———————————–

Les principals favorites a ocupar la secretaria general de l’ONU

Helen Clark

Clark, ex primera ministra de Nova Zelanda, de 65 anys, és ara la directora del Programa de Desenvolupament de l’ONU. Aquesta llicenciada en ciència política és una de les persones amb més poder de la institució internacional.

Irina Bokova

La directora general de la Unesco és una de les principals favorites a dirigir l’ONU. Nascuda a Sofia (Bulgària), s’ha educat tant a Rússia com als Estats Units. Va ser ministra d’Exteriors de Bulgària i és coneguda pel seu estil de lideratge conciliador. A més, a la Unesco s’ha guanyat una reputació de bona gestora i coneix bé les Nacions Unides.

Kristalina Georgieva

És comissària europea de Cooperació Internacional i ajuda humanitària des del febrer del 2010. Va néixer a Sofia (Bulgària) i és economista, especialitzada en política ambiental i recursos naturals. Ha treballat per al Banc Mundial.

Michelle Bachelet

Bachelet compleix el seu segon mandat com a presidenta de Xile. Ha treballat en diferents ONGs, entre les quals una que ajudava les víctimes de la dictadura de Pinochet. Va ser la primera directora de l’agència de les dones de l’ONU.

independència de Catalunya


 

Els cinc motius que té Espanya per negociar la independència de Catalunya (segons Francesc Homs)

El conseller de la Presidència en funcions apunta que el sobiranisme acudirà unit a les eleccions del 20-D, sense concretar la fórmula

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs / ACN

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs, ha assegurat aquest dijous en un esmorzar informatiu organitzat per Nueva Economía Fórum que l’Estat acabarà asseient-se a la taula de negociació per pactar la independència de Catalunya. Homs ha enumeratcinc motius pels quals les institucions espanyoles faran aquest pas:

  • “La voluntat estatal de fer un país nou”
  • “Pur interès: en un context globalitzat, i en un context democràtic, no pots retenir un poble sencer que té capacitat de sobreviure”
  • “Pura necessitat en el context europeu”
  • “Maduresa democràtica”
  • “Pressió del món econòmic”

De quina manera el sobiranisme ha d’acudir a les urnes el proper 20-D? “Hi anirem junts i la fórmula concreta es determinarà en els propers dies. La forma anirà determinada pel que considerem que serà més útil i més rendible. No li hem de donar massa voltes a les coses. El valor de la unitat ha de quedar protegit. El que decidim ho farem plegats, més enllà de la fórmula concreta”, ha assenyalat el conseller de la Presidència en funcions.

“El menys important és el que faci jo mateix. Ho farem junts, amb la fórmula que ens doni més rendiment a tots. Serem molt creatius en aquesta campanya en la manera. Se seguiran veient coses que mai s’han vist”, ha indicat Homs, que es perfila com a home fort de CDC a Madrid en la propera legislatura.

L’escorcoll a CDC

“Quan analitzes per què passen les coses, si saps per què passen, pots trobar font de motivació i d’inspiració. El que va passar ahir estava anunciat a ‘La Razón’ el 15 de setembre. Ara ens demanaran que creiem en la independència judicial, que deixem treballar la justícia”, ha apuntat sobre l’escorcoll que la Guàrdia Civil va efectuar ahir a la seu de Convergència pel presumpte cobrament de comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. “Va ser un acte d’intimidació absolutament innecessari”, ha defensat Homs.

“Llop solitari”

L’encarregat de presentar el conseller de la Presidència en funcions ha estat el president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, que l’ha definit com un “equilibrista en les paraules i en les negociacions”. “És amic de pocs amics, dels de sempre des de l’escola. Té rastres de llop solitari”, ha apuntat Abad, que en reiterades ocasions ha donat suport al procés sobiranista i ha explicitat el seu suport a Artur Mas.

JOC DE GOLFOS


 

Fiat i Starbucks van pactar amb Luxemburg i Holanda per evadir impostos

Brussel·les reclama 30 milions a les dues multinacionals, que van defraudar gràcies a acords signats durant els mandats del president de la CE, Jean-Claude Juncker, a Luxemburg, i el del vicepresident, Frans Timmermans, a Holanda

 

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker / EFE

La Comissió Europea ha donat avui el primer pas decisiu contra els pactes fiscals que alguns països van signar amb multinacionals amb l’objectiu d’evadir impostos. La Comissió Europea declara il·legals els acords fiscals –’tax rulings’, en anglès– de la cadena de cafeteries Starbucks als Països Baixos i l’empresa d’automòbils Fiat a Luxemburg. Ambdues companyies hauran d’entregar entre 20 i 30 milions d’euros cada una, la quantitat que l’executiu comunitari calcula que van evadir en impostos.

La comissària de Competència, Margrethe Vestager, espera que amb l’anunci s’enviï un missatge als governs dels estats membres i grans companyies que aprofiten per evadir impostos. “Els ‘tax rulings’ redueixen artificialment la càrrega fiscal a les companyies i no estan en línia amb les normes comunitàries en matèria d’ajudes d’estat. És il·legal”, ha declarat Vestager.

Brussel·les investiga 65 casos més d’empreses, dels quals els únics que són públics són els d’Apple (amb Irlanda) i el d’Amazon (també amb Luxemburg)

La sanció anunciada avui reobre el debat i les suspicàcies sobre el paper que l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va tenir en els ‘tax rulings’. Mentre es permetien que centenars d’empreses s’aprofitessin d’avantatges fiscals durant els pitjors anys de la crisi econòmica, els ciutadans europeus s’empassaven l’amarga píndola de l’austeritat. Tot plegat es va produir en la mateixa època en què Juncker va arribar a ser ministre de Finances del seu país, primer ministre i president de l’Eurogrup –entre 1995 i 2013–. Així mateix, el vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Frans Timmermans, formava part del govern del país, com a ministre d’Afers Europeus, quan Holanda va començar a aplicar els pactes fiscals a Starbucks.

Amb la decisió d’avui, Brussel·les obliga les multinacionals a tornar els diners que no han pagat ens els últims anys. En el cas de Fiat, des del 2012, i en el de Starbucks, des del 2008. La xifra exacta de quant hauran de pagar encara no és clara. Segons ha avançat Vestager, són els estats que van afavorir les empreses els que hauran de precisar quina és la quantitat que han de tornar, però obligatòriament haurà de rondar entre els 20 i 30 milions d’euros, basats ens els impostos que no van pagar i els seus interessos. Els Països Baixos i Luxemburg hauran de ser els encarregats de recuperar els diners, i no la Comissió Europea.

Segons ha explicat Vestager, l’acord entre Fiat i Luxemburg es va produir a través de la seva filial, que ofereix serveis financers a les empreses del seu grup i obté beneficis fiscals il·legals superiors als 20 milions d’euros. Starbucks també utilitzava la seva filial europea per evitar pagar: pagava a alts preus grans de cafè a Suïssa i uns “substanciosos” drets a una altra filial al Regne Unit, per aquesta raó la seva base imposable era menor i pagava menys impostos.

Guia per entendre com s’estalvien impostos les multinacionals a Luxemburg

La Comissió Europea admet que la devolució “no és una xifra espectacular”, però Vestager assegura que “no és l’objectiu”, sinó que el que pretén és establir un precedent i enviar un avís als estats. Per si mateixos, els ‘tax rulings’ no són il·legals, tot i ser èticament reprovables, segons ha subratllat en diverses ocasions Vestager. Aquests acords entre empreses i governs permeten a les companyies saber per avançat quin serà el tractament fiscal que s’aplicarà al país i obtenir avantatges, cosa que no és necessàriament irregular. La il·legalitat es troba quan un estat decideix afavorir una empresa i no una altra. Tot i que no només les empreses van actuar malament, els països no seran multats perquè la normativa comunitària no ho permet. Sols en cas que els estats siguin incapaços de recaptar els diners, el Tribunal de Justicia de la UE sí que els podria imposar una sanció per negligència.

La pràctica dels ‘tax rulings’ va sortir a la llum fa gairebé un any, quan el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va desvelar que 340 empreses es van aprofitar del flexible règim fiscal luxemburguès, on pagaven un simbòlic 1% en impostos. El Gran Ducat es va escudar, i segueix fent-ho ara, en el fet que no és l’únic país que ofereix ‘tax rulings’. Aquest mateix matí, el ministre de finances luxemburguès, Pierre Gramegna, ha lamentat la decisió de Brussel·les: “ Luxemburg està en desacord amb les conclusions arribades per la Comissió Europea en el cas de Fiat i es reserva tots els seus drets”.

Tanmateix, com ha recordat Vestager avui, “més casos podran venir”, ja que actualment Brussel·les està analitzant prop de 65 casos d’empreses. Formalment oberts, es troben els casos d’ Apple, a Irlanda, i Amazon, també a Luxemburg. Així mateix, estan sota vigilància els pactes fiscals a Malta, Irlanda, Xipre, els Països Baixos, Luxemburg i el Regne Unit. Tot i que també ha demanat explicacions a altres països sobre l’impost de propietats, entre ells a Espanya, França, Hongria, Portugal i Bèlgica.