Restes de Silex


Primer pla de l’os d’un hipopòtam | ACN

Les excavacions arqueològiques que s’estan portant a termes al Barranc de la Boella, a la Canonja (el Tarragonès), han descobert una gran troballa. Aquestes tasques, que van començar ja fa unes setmanes, han posat al descobert un conjunt de més de 50 eines de sílex d’un valor excepcional per la seva antiguitat, que se situaria entre fa 800.000 i un milió d’anys.
La troballa s’ha fet a la zona de La Mina i estan molt ben conservades. A banda, també s’ha recuperat un elevat nombre de copròlits de hiena i entre les restes òssies de grans dimensions destaquen diversos grans fragments d’astes de cèrvids i un fèmur de rinoceront de la mateixa cronologia que les eines.
Bon estat de conservació
La bona conservació de les restes de sílex tallades permeten documentar les  característiques tecnològiques dels primers conjunts arqueològics. El conjunt del Barranc de la Boella té un gran valor, per l’excepcionalitat d’aquest arxiu, entre la resta d’evidències disponibles a Euràsia d’aquest període tan remot de la història de la humanitat fora d’Àfrica.
Així mateix, la conservació de les restes de fauna també és excepcional i de moment s’han definit fins a quatre estrats amb material paleontològic i arqueològic.
Pel que fa a les restes desenterrades en aquesta campanya sobresurt la presència d’una diversitat important de taxons (cèrvids, cavalls, bòvids, rinoceronts) que facilitaran una fonamentada interpretació paleoecològica dels ecosistemes fluvials i deltaics de la conca del Francolí.

Una mostra de les eines de sílex trobades a La Boella. Foto: IPHES

Gallinaci


Cloqueig

PILAR RAHOLA Author Img

 

 

Més que un cara a cara va semblar un cloqueig a dues veus, aviam qui era més gall que l’altre, convençuts del seu poder de seducció gal·linaci. I l’esvalot va apujar els decibels previsibles, dotats ambdós del poder del soroll, que acostuma a alimentar-se del soroll aliè. I va ser així com l’esforçat intent del gran Évole d’enfrontar els nous de la política espanyola, autodenominats regeneradors de l’ídem, va esdevenir un espectacle de fang, on dos encantats d’haver-se conegut van mostrar el seu rostre de més baixa estofa. No hi va haver xoc d’idees, sinó baralla de tuits, reduït el pensament polític als 145 caràcters del “tu més”. I va ser així com el foc d’artificis d’un gran cara a cara entre els dos nous de la política es va convertir en un revival de la vella política, amb el seu verb superficial, el seu egocentrisme desencadenat, les seves consignes al vent i un únic objectiu: l’impacte publicitari, abandonat tot intent de convèncer via arguments. Si aquest cara a cara posava el llistó del que serà el debat polític en les properes setmanes, que Déu ens empari.

Emparats o no, és difícil imaginar que el nivell sigui un altre, primer perquè ja acumulem moltes campanyes electorals, i l’experiència és un grau; i segon perquè els polítics espanyols mantenen intacta la idea messiànica de ser salvadors d’un poble minoritzat, i si això és veritat en els vells líders, és encara més cert en els nous. Aquest va ser el pitjor símptoma del ring de l’altre dia, que tant Iglesias com Rivera van tractar el personal com si fos una massa de gent idiotitzada que només pot digerir populismes d’estar per casa. Allò de Rivera parlant dels nens sirians que ploraven als seus braços va ser la culminació d’aquest crescendo demagògic que només pot satisfer els seguidors d’una secta. La resta del sofert personal mereixeria una mica més de categoria intel·lectual, una mica menys de prepotència paternalista i un molt més de debat en la profunditat, allà on couen les propostes serioses, si és que n’hi ha, de serioses. Però donar tantes voltes a la retòrica del canvi, la regeneració i etcètera per tornar al mateix i rovellat punt d’abans, on uns polítics convertits en propagandistes confonen un debat amb el ventilador i redueixen la ­complexitat de la política a un en­creuament barat de tuits oportunistes, gestos grandiloqüents i atacs de barra de bar, és francament decebedor. Tantes voltes pel món, i de retorn al Born…

I ho tindrien fàcil. Per exemple, podrien aprendre dels debats entre Clinton i Sanders, en què la passió i la guerra dialèctica no ha impedit un grandíssim xoc d’idees. Joubert (de qui no em canso de llegir les seves Pensées) assegurava que l’objectiu d’un debat no era el triomf, sinó el progrés. Per això mateix, el que hi va haver a can Évole no va ser un debat, va ser un pur Fight Club, una grollera sessió del club de la lluita.