Escòcia, Catalunya i la UE


  • Vicent Partal

 

«Podria passar que tots dos referèndums es fessen sense acord amb els estats respectius, tots dos respondrien a una lògica democràtica difícil de contestar i tots dos serien transcendentals per al futur de l’arquitectura institucional de la UE»

Nicola Sturgeon                                                                                                                                                                                                                                                           Nicola Sturgeon

Per: Vicent Partal

13.10.2016  22:00

Nicola Sturgeon va anunciar ahir en la conferència anual de l’SNP que la setmana vinent presentaria al parlament escocès una llei per a fer un segon referèndum d’independència. Parlem d’un referèndum convocat pel govern escocès, tant si hi ha acord com si no hi ha acord amb el govern britànic –que ja ha dit clar que no l’acceptaria de cap manera. Però sobretot parlem d’un referèndum que forma part de la batalla escocesa per a no deixar-se arrossegar pel Brexit. I, per tant, en la batalla europea per a prendre el menor mal possible amb el Brexit.

Per aquesta raó, serà difícil que la Unió Europea puga evitar de manifestar-s’hi políticament. No podrà privar pas que circulen les versions parcials sobre què passaria si Escòcia optàs per separar-se del Regne Unit. Com és ben sabut, ningú no sap què passaria en un tal cas. Però, com nosaltres sabem perfectament, les declaracions, pura opinió, es fan servir com si fossen intencions reals. I a la contra. Tanmateix, ara, amb el Brexit, la situació serà ben diferent. Ningú no sap –ni a Brussel·les ni a Londres– com encarar-lo. Però costa d’imaginar que la Unió Europea es limite a acceptar qualsevol cosa que diga Londres.

De manera que imagineu-vos que Escòcia vol fer un referèndum d’independència i alhora de permanència en la Unió Europea, al mateix temps o ben a prop del referèndum anunciat a Catalunya. Podria passar que tots dos referèndums es fessen sense acord amb els estats respectius, tots dos respondrien a una lògica democràtica difícil de contestar i tots dos serien transcendentals per al futur de l’arquitectura institucional de la UE. És veritat que la lògica de la política de vegades és ben escassa però no sé imaginar-me, en un context com aquest, que Europa puga mantenir-se al marge del debat i encara menys que Europa puga prendre una posició en l’un cas i una de ben diferent en l’altre. Fins i tot li seria difícil d’explicar que prefereix deixar perdre territoris que volen ser d’Europa per a acontentar els qui en volen marxar.

Atenció, per tant, a la jugada escocesa. Hi ha qui creu que ens convé més de singularitzar-nos i separar-nos de qualsevol proposta que vinga d’aquell país. És un recel que entenc. Però penseu que el futur de Catalunya com a estat independent només es juga a Europa. No a Espanya, sinó a Europa. I, vist des d’aquest punt de vista, la conjunció és gairebé astral i enormement atractiva. No dic que signem ara mateix cap xec en blanc, però sí que crec que el referèndum escocès ens l’hem de mirar amb un enorme interès, disposats a jugar fort, si cal i si ens interessa.

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció. Reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si podeu contribuir-hi amb una petita quota, us demane que us apunteu en aquesta pàgina. Sapigueu que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Comentaris dels subscriptors

Opinió dels subscriptors

Enric Blanes

Hem donat prou importància al gest dels ambaixadors a Madrid dilluns, assistint a la conferència del president Carles Puigdemont? Hi havia els ambaixadors de França, el Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos, Suècia, Dinamarca, Algèria, Egipte, Veneçuela. No tenien cap necessitat d’anar-hi, de significar-se davant el Ministeri d’Afers Estrangers i Cooperació espanyol.

L’Estat espanyol és com un vell edifici al qual ja falten algunes columnes. Cada vegada sembla més inestable. Trontolla i perilla d’esfondrar-se. La columna diplomàtica, que Margallo tracta d’apuntalar fa moltíssims mesos, també té esquerdes visibles. Es van veure dilluns i s’han vist tot el setembre en el tractament de l’Onze de Setembre i de la presa de posició del Parlament des dels mitjans internacionals. Les publicacions polítiques especialitzades tampoc han contribuït gens a mantenir les tesis unionistes.

El nerviosisme de l’Estat espanyol és comprensible. L’independentisme continua mobiltizat, no afluixa. La nostra unitat persisteix. Els comuns matisen la seva posició. El País Valencià se’ls torna molt de pressa un nou focus de tensió territorial. I mentrestant, ells estan afeblits per dues eleccions consecutives sense saber fer govern, amb el partit socialista en descomposició, amb els populars en putrefacció, amb unes dades de deute i dèficit preocupants i escrutades per la Unió Europea, amb una política exterior erràtica i aïllacionista… No em sorprèn que Margallo hagi optat per assistir al Saló Nàutic, amb la intenció desesperada de donar aire als qui ens neguen el referèndum.

Què han fet per tractar de respondre-hi? Han tornat a repetir la maniobra consistent a activar la maquinària judicial després d’una victòria independentista, com van fer després del 27 de setembre de l’any passat. Però aquesta vegada reaccionen sense mesura: tota la repressió judicial de cop, sense dissimulació, sense fer veure que l’Estat espanyol és un estat de dret, amb separació de poders i garanties d’imparcialitat. No han estat capaços de celebrar el 12 d’octubre amb unitat ni amb una capacitat de convocatòria proporcional als milers de votants que representen –s’han deixat menjar el discurs i la imatge per l’extrema dreta.

Els ambaixadors de Madrid fan la seva feina, i aquesta implica escoltar com el president de la Generalitat els exposa els canvis que s’acosten.

Ramon Perera

Jo no crec que la inseguretat (l’ai, ai, ai) dels catalans sigui un tret congènit, sinó imposat durant segles per forces exteriors. Tanmateix, ara ja està en camí de ser superat, tal com ha estat superat un trauma semblant dels seguidors del Barça, i s’haurà superat del tot quan estigui consolidada la independència. És a dir, quan ens hagi reconegut un primer estat.
En aquest context, el tema d’un segon referèndum d’independència d’Escòcia ens l’hauríem de mirar com un aspecte de la gran partida d’escacs que és la vida (per a una persona o per a una nació) i tenir-lo en compte per a la nostra partida.Tenim (hem de mantenir) (la) confiança en nosaltres mateixos, sabem jugar i el balanç de les peces en joc ens és clarament favorable. Què més volem?

Joan Rubiralta

Fins fa uns mesos, abans del Brexit, el que passava a Escòcia interessava poca gent independentista del nostre país perquè ja s’havia fet el referèndum i s’havia perdut i per tant pensaven que era millor que no ens hi relacionéssim massa. Ara després de la sortida de la Gran Bretanya de la UE i l’interès d’Escòcia de ser-hi, ha canviat la mirada des d’aquí. Ara ho podem veure amb més simpatia perquè volen tornar a fer un referèndum sense l’acord de Londres, és a dir, molt semblant al procés d’aquí. La gran diferència és que Anglaterra és demòcrata (o ho era fins ara) i Espanya no. Així les coses, ens trobem en una situació semblant i no és creïble que la UE acceptés la independència d’Escòcia com a membre de ple dret i negués la de Catalunya que es troba en una situació força similar.
Cal seguir la via d’Escòcia i tenir-hi contactes oficials i governamentals si la seva proposta va de debò i arribar a acords, els que siguin, però que es vegi que tenim bona sintonia i que quedi palès que fins i tot ens podem donar ajuda mútua en el futur.

Montse Coll

Potser la coincidència ens pot afavorir. Cal tenir-lo en compte, però no ens de subordinar a res ni a ningú, perquè tenim amargues experiències quan el nostre destí es vincula, és a dir se subordina, a conflictes forans, sobretot procedents de la Gran Bretanya. No sols és la trista experiència de la guerra dels segadors o de la guerra de succesió, sinó també com ens van deixar penjats després de la II Guerra Mundial, o el cas més recent de voler vincular-se a la realitat basca. Nosaltres hem de mirar i relacionar-nos amb totes les experiències d’autodeterminació, però sobretot primar sempre els nostres interessos.És així com sempre es comporten els Estats i ja va sent hora que ens ho creguem i comencem a comportar-nos com aitals.

Carles Balbastre

S’està posant molt i molt interessant. Si això li ajuntem el fet que fa poc 10 ambaixadors, alguns molt significatius, van anar a escoltar Puigdemont a Madrid (!) desafiant les ires de Margallo (que no va gosar dir res públicament) es pot pensar que la situació està fent un tomb.
A això li podem ajuntar que l’estat es continuarà enfonsant en la corrupció i la crisi política i econòmica. I, si a més, li sumem el fet que a Catalunya molta gent del carrer té força clar que no li deu cap obediència a l’estat del que no vol formar part, s’està creant la tempesta perfecta al cel de l’estat espanyol.

Jose Usó

Interessant coincidència. De tota manera, la UE, després del temps que duen els seus dirigents prenent decisions d’esquena als ciutadans, comença a necessitar una certa renovació. Tant pel que fa a Escòcia com pel que fa a Catalunya, no podran esperar gaire a pronunciar-se, perquè la seua situació es va complicant per moments. Tenen el problema dels refugiats, la segona part de la crisi econòmica, on ja es veu que els bancs europeus els hem rescatat amb els nostres diners per a res, tenen un repunt de l’extrema dreta, els dirigents continuen volent fer com si res… Ara; que pel que fa a Espanya, qualsevol comparació els deixa a l’alçada del betum. Venen temps interessants. Cal continuar amb fermesa i astúcia. Comencen a cometre errors grossos, ja. És la desesperació.

Josep Castelltort

La independéncia de Catalunya es pot fer dependre de dos factors diferents:
– L’oportunitat que brinda la feblesa espanyola.
– La voluntat dels catalans.
El primer ens porta a especular contínuament amb el que passarà, amb els factors a favor i en contra. Crec que és el reponsable del dragon khan.
La voluntat decidida de deixar de ser espanyols d’una vegada i ser una nació lliure és un factor més sòlid. Crec que es va fent més predominant.
Un cop ben establerta la voluntat de ser, llavors, les incidències són ocasions que s’han d’anar aprofitant quan són favorables i capejant quan no ho són. És llavors un fet més tàctic, més incidental.
Mirat des d’una altra perspectiva, em sembla molt probable que siguem els pioners d’una europa dels pobles, que llavors podria superar el llast d’alguns dels grans estats actuals. Però fer les coses abans d’hora ens donarà dret un lloc als llibres d’història, però potser no ens serà d’ajuda pràctica.
Per anar endavant ens cal una gran voluntat, com tots els pobles que s’han emancipat fora d’un gran moviment emancipatori general.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s