EL DIA 1 ES LA PORTA DEL DIA 2


 

 

  • Vicent Partal

 

El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho

«El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans»

Per: Vicent Partal

 

21.09.2017  

Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Dues notícies d’ahir mateix. La primera, en el front espanyol, la retirada del suport del PNB al pressupost del PP. Acabaran votant-lo, segurament, però no serà aquesta setmana ni la vinent, i a Montoro el camí se li farà molt costerut. La segona, en el front internacional, ahir es van multiplicar les reaccions: ja hi ha manifests de diputats britànics, danesos i estonians, el parlament sard s’ofereix a imprimir i custodiar les butlletes de vot, i els dos principals diaris alemanys obrien la portada d’ahir amb Catalunya –i això que tenen eleccions diumenge. Mentrestant, onze periodistes diferents van demanar a la Comissió Europea si no hi tenia res a dir i Merkel va filtrar a Reuters la seua preocupació per l’actuació de Rajoy.

El president del govern espanyol va fer molt el valent, però a mesura que passen les hores tot és més evident: ja no té marge per a escapolir-se en cap direcció del foc que ell mateix ha botat. No pot fer res més sinó acréixer la tensió, amb més perill encara per al seu govern i amb més tibantor en la relació amb Europa. En canvi, el govern català té uns nervis d’acer i tot d’alternatives al davant, que anirà activant segons les barbaritats que vaja cometent Madrid.

I ací és molt important que entenguem una cosa, que és clau: el dia 1 és la porta del dia 2. Però el punt cabdal, si els ciutadans voten a favor el dia 1, és què passarà el dia 2. El desllorigador de la situació és el dia 2, a partir de la força del vot del dia 1. El dia 2 o quan finalment, abans del 16 d’octubre, es proclame oficialment la independència.

Perquè és la proclamació de la independència que canvia tot el panorama. Després de la proclamació, el govern podrà prendre legalment totes les decisions, en relació amb la justícia, la policia, els bancs, els funcionaris, els altres estats… que avui no pot prendre. El govern català, després de la proclamació de la independència, podrà defensar –ja sense cap entrebanc legal– el país. Però perquè aquesta proclamació puga ser efectiva, primer cal el vot de la gent legitimant-la i cal un vot que siga multitudinari. És ben evident, i açò no serà discutible, que si aquesta votació es fa en unes condicions lleugerament diferents de les previstes la responsabilitat d’aquests canvis recaurà exclusivament en els autors del cop d’estat, en qui les ha entrebancades, en Mariano Rajoy.

Enteneu-ho bé: el govern té maneres de resoldre-ho tot. Tot. Fins i tot pot fer-ho, si convé, a partir de la llei electoral espanyola, que, per exemple, deixa clar que si no hi ha una taula constituïda en el moment d’obrir el col·legi, la taula es constitueix amb els primers votants que hi entren. O que la informació censal es pot rebre de maneres diverses. I com això, tot. El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans. Aquesta és la realitat que Mariano Rajoy no vol veure, aquesta és la realitat que es trobarà estampada en la cara, quan siguen les vuit del vespre d’aquest diumenge no, l’altre.

Simona Levi


 

No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara) No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara)

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Simplement volem deixar de demanar. Crida a la gent d’Espanya per a l’1-O

«Desitjo que la gent d’Espanya el dia 1 no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu»

                         Simona Levi. Fotografia: ACN.

 

Quan el 2010 el govern espanyol els va tombar l’estatut d’autonomia malgrat haver estat àmpliament aprovat en un referèndum que el mateix govern espanyol havia permès, jo no vaig dir res perquè no era català; quan llavors van demanar un diàleg a l’estat espanyol per a parlar de federalisme i s’hi van va negar, jo no vaig dir res perquè no era català; quan van demanar de pactar un nou referèndum i els van dir ‘d’això ni parlar-ne’, jo no vaig dir res perquè no era català; quan els van prendre qualsevol opció de ser escoltats, van torpedejar la seva seguretat, les seves escoles, els seus impostos, les seves administracions, per usar-los com a excuses per a tapar la seva corrupció fent-se les víctimes, no vaig dir res perquè jo no era català; quan van coartar la seva llibertat d’expressió, quan van intervenir el seu correu i la seva economia, quan van entrar uniformats en les seves organitzacions polítiques i mitjans de comunicació, quan van requisar les seves publicacions, van tancar webs i van arrestar els seus batlles, jo no vaig dir res perquè no llegia aquella premsa ni era aquell batlle el que jo havia votat. Fins i tot vaig pensar que s’ho mereixien per haver-se queixat tant i vaig desitjar que els esclafessin.

Així que, quan van anul·lar les normes de convivència de la meva comunitat, el meu dret a vigilar la meva administració, quan van vendre la meva seguretat i a mi mateix com a carn de canó, vaig reaccionar, però ja havia arrelat l’absurd. Només van haver de contestar ‘és il·legal’ i tots van ajupir el cap.

Per tot Espanya, el corcó dels mitjans oficials ha aconseguit que arrelés molt profundament que això que demanaven una gran part dels catalans era il·legal i malvat. Rajoy, fins i tot, ha dit que el que era il·legal era antidemocràtic, oblidant que és justament a l’inrevés, que és la força de la gent la que transforma la il·legalitat en democràcia, i, si no, que els ho diguin a les dones, que tenien el dret de vot prohibit fins fa no res, als homosexuals, als divorciats, als qui no volien fer el servei militar o a qualsevol que tingués una manera de viure que, per un motiu o un altre, era prohibida fins ahir.

Ha arrelat profundament que allò que es mereix una gran part dels catalans és ser aixafats, fins i tot amb sang, escorcolls, detencions o escenes insòlites, dignes de Turquia, la Xina o de dictadures indignants. ‘S’ho mereixen’, com si això, com si aquestes escenes grotesques, no fossin l’Espanya que sincerament volen unida els que parlen així.

Ho entenc. Pot semblar que a Catalunya es vol soscavar una cosa sagrada, la unió, la cosa que tots els proverbis prometen que és l’única recepta per a la força. ‘La unió fa la força’ diuen. Que els qui parlen contra la unió cremin a l’infern. Però si fem memòria, el mite de la unió fa terror. Sense parlar d’història, només cal recordar les vides devastades per la unió indissoluble del matrimoni. Ara ho recordem com una autèntica barbàrie. No és la unió que fa la força. I menys la unió forçosa.

He dedicat molts anys de la meva vida a defensar que la democràcia és tot menys la unió, tot menys la unitat; és justament la convivència en la diferència entre entitats separades, lliures, adultes, o sigui, responsables de si mateixes i autònomes. Catalunya no se’n va enlloc. Catalunya tan sols lluita pels seus drets a la seva manera. Simplement vol deixar de demanar.

Perquè no deixa de ser inquietant que a Espanya no hi hagi manera de fer un referèndum. I no em refereixo a aquest, em refereixo a qualsevol referèndum. La llei preveu que sigui el govern qui decideixi si un referèndum es pot fer o no. I, és clar, el govern d’Espanya decideix sempre que no. Si no, que li ho expliquin a la PAH, que va recollir un milió i mig de signatures en favor de la dació en pagament pels estralls de les hipoteques escombraries i no li va servir ni perquè es prengués en consideració.

Bàsicament, a Espanya qualsevol referèndum és il·legal, segons la llei. Però potser seria més apropiat dir que la manera en què estan plantejats determinats aspectes de la governança a Espanya són una barbàrie.

No és que els catalans no puguin tenir un referèndum perquè la constitució no els n’atorga la competència. És que els espanyols no poden tenir un referèndum. Ni sobre aquest ni sobre cap tema. Ni pactat ni sense pactar. I punt.

O sigui que el que es demana a Catalunya no és per a Catalunya. És perquè el centralisme de qui mana a Madrid i de tots els partits que el propicien en la camaraderia del ritual parlamentari passa per alt i invisibilitza tots els pobles d’Espanya —fins i tot el poble de Madrid— i només els utilitza com a matèria primera extractiva, com a colònia i, fins i tot, com hem vist desgraciadament en temes de seguretat, com a carn de canó; tot això per a mantenir i tapar privilegis, abusos, corrupció o, simplement, les xarxes clientelars de tots i de qualsevol partit. Si una cosa no passa a Madrid és com si no hagués passat, oi? No comptem per res.

L’enemic no són els catalans independentistes. L’enemic són un govern i uns partits que menystenen i asfixien.

Per això el diumenge 1 d’octubre votaré i defensaré les urnes com una més. No serà per Catalunya —que també—, serà per la veu organitzada que hem de tenir la gent, sense delegar i arreu, perquè és pel que he lluitat tota la meva vida.

La defensa de la unitat com a ideologia em fa terror. Els partits vells i nous es fonen en la fal·làcia de la unió ideològica. Difícilment seran els que ens facin superar el mal pas si no hi ha solidaritat entre les persones de cap a cap del país. Fa anys que defenso una nova política que no es basi en la fe i en la ideologia sinó en unir-se temporalment i estratègicament per resoldre problemes comuns. No podem estar realment junts en nom de la unitat. Només tenint interessos en comú des de la llibertat de cadascú. Els pobles d’Espanya tenen vincles de sang i la seva prosperitat i democràcia estan unides de manera natural. Una Catalunya independent no se’n va enlloc, únicament guanya l’agilitat que no se li ha permès tenir d’una altra manera.

Des del centre es planteja una subordinació, no es preveu gent lliure que pugui avançar. Puc aportar mil exemples, però el més clar és que se’ns impedeix comunicar-nos. No hi ha corredor del mediterrani; no hi ha corredor atlàntic. És un absurd que només s’explica per un centralisme anacrònic de gust imperial.

La llibertat que demana Catalunya no és una qüestió catalana. És la llibertat que es mereixen tots els pobles d’Espanya. Per això l’1-O votaré; i votaré sí. Demano, espero i desitjo que la gent d’Espanya el dia 1-O no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu. Que la gent se senti orgullosa del coratge, l’optimisme, la visió de futur pacífica i ordenada de ciutadans com ells que exerceixen el deure de canviar les lleis injustes i immòbils que ens tenen a tots atrapats.

Simona Levi, fundadora de la X-Net i de 15MpaRato