Universitat de Copenhaguen


Universitat de Copenhaguen

‘És l’hora de negociar; acabar la repressió i trobar una solució política, no penal’, diu Puigdemont

22.01.2018 

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha mantingut un debat intens a la Universitat de Copenhaguen, en l’acte titulat ‘Catalunya i Europa, a la cruïlla per la democràcia’. Puigdemont ha estat crític amb els governants europeus, com fa sovint, darrerament. I ha avisat: ‘Crec que això que passa a Catalunya és tan decisiu per a Europa com el Brexit. Què passarà si en un altre estat membre el govern empresona els polítics com passa als polítics catalans? Quina autoritat tindrà Europa quan hagi de tractar amb països que no respecten els drets humans?’

En veient els dubtes o el desconeixement dels participants en el debat sobre la qüestió catalana, Puigdemont ha remarcat la insistència del govern català a l’hora de cercar una sortida negociada: ‘El govern català ha proposat divuit vegades de negociar un nivell més alt d’autogovern o un referèndum. És l’hora de negociar, acabar la repressió i trobar una solució política, no penal.’

En aquest article podeu veure, íntegra, la intervenció inicial de Puigdemont en aquest acte, amb la traducció simultània que n’ha ofert Televisió de Catalunya.

Ara, un dels moments més intensos ha vingut després, amb la contraposició d’arguments entre la professora Marlene Wind i Puigdemont:

Podeu llegir el discurs íntegre ací:

«Catalunya i Europa, una cruïlla a la democràcia

El 21 de desembre, el poble de Catalunya ens va donar, una altra vegada, la majoria parlamentària que formarà un nou govern per trobar una solució política i negociada per a Catalunya. L’aplicació de l’article 155 s’ha d’acabar perquè s’ha utilitzat i s’ha convertit en un eufemisme d’un estat d’excepció contra un govern elegit democràticament.

Estic agraït de viure en una Europa del segle XXI. I estic encara més agraït de poder viure en una Europa on la llibertat de moviment és tan important com la llibertat d’expressió.

Les nostres dues nacions comparteixen algunes qualitats que voldria destacar. Els catalans admirem la política danesa. Sempre diem que quan Catalunya es converteixi en un estat de ple dret, volem ser la Dinamarca del sud. Tenim una població semblant, una llengua pròpia, unes economies que basen l’èxit en el fet de ser obertes al món. Som dues nacions petites que hem sobreviscut. Tenim una capital cosmopolita, que són la nostra millor representació al món. Socialment, som vibrants. Unes poblacions altament qualificades, pròsperes i obertes al món.

Les petites nacions tenen més bones perspectives econòmiques. Estan més adaptades al canvi. No han de formar part de cap gran estat per a formar part del mercat.

Molts dels nous estats són mitjans o petits. La mida dels estats no és cap problema.

La capacitat d’arribar als mercats globals i a un mercat únic europeu és un gran actiu per a la nació catalana. L’exportació a Catalunya ha assolit nivells de rècord: 70.000 milions d’euros el 2017; les inversions estatals s’hi disparen i el Financial Times ens considera una de les millores regions on invertir.

La Catalunya que us vull presentar és una nació del sud oberta i que entén la importància de les relacions bilaterals.

Tinc la impressió que a Dinamarca teniu un enfocament similar. El món d’avui, la sobirania, és un referèndum diari. Cada dia hem de lluitar per la bona governança, les bones lleis, l’economia pròspera. Dinamarca és un exemple pel seu enfocament econòmic, polític i social.

La UE ha estat un èxit a l’hora de promoure llibertats i drets; però som conscients dels seus fracassos, cada vegada que hi ha una crisi. Ho hem vist amb Grècia, Ucraïna, els refugiats. I ara, amb la defensa dels drets dels catalans.

Nosaltres som europeus, però no podem aclucar-nos d’ulls davant els seus fracassos. Volem més integració si aquesta integració va vinculada amb la democràcia.

És impossible d’entendre com és que la UE té més capacitat d’influència en països abans de ser membres que no pas després. Per què la UE tracta de manera diferent certes nacions grans i les petites. Per què?

Veiem, en el cas de Catalunya, com les institucions europees tracten diferentment Espanya i Polònia. Formar part d’una família política és més important?

Això que passa a Catalunya és fonamental per a Europa. Què se’n farà, d’Europa, si no és capaç de defensar els seus valors? Què passarà si en un altre estat membre el govern fica a la presó rivals polítics, com passa a Espanya amb els polítics catalans?

El moviment democràtic a Catalunya no pot ser vist com una crisi potencial per a Europa, sinó com una oportunitat democràtica per als països. Perquè la democràcia és més important que totes les fronteres. Cal entendre com resoldre conflictes polítics a través dels vots i no de la violència. No és acceptable per a fer política. Per això el suport de la Comissió Europea a Rajoy és desconcertant. Legitima l’ús de la força i les amenaces judicials per damunt de les solucions polítiques. Un govern democràtic i pro-europeu no hauria de ser perseguit. Quan Espanya sigui capaç d’enfrontar-se democràticament a desafiaments com els que proposen per Grenlàndia o les illes Fèroe es respectarà la voluntat dels ciutadans. Sou la prova que això és possible.

El dret d’autodeterminació és un dret fonamental per a totes les nacions. La meitat dels estats membres de la UE han estat creats aquests últims cent anys. El dret d’autodeterminació l’hem posat en el nostre programa polític des del setembre del 2015. Vam guanyar les eleccions. La reacció del govern espanyol va ser clara: intimidació, boicot, presó i exili. Durant més de cinc anys, els catalans han demanat un referèndum acordat sobre la independència. L’acord entre Escòcia i el Regne Unit ha estat l’enveja de Catalunya. Un referèndum acordat ha estat i és l’opció preferida del poble de Catalunya. Però l’establishment espanyol no vol entrar en un diàleg bilateral. Par això vam organitzar l’1-O. De manera que els catalans poguessin expressar la seva voluntat democràtica a les urnes. Vam cometre un error: ens pensàvem que el 2017 la violència i la violació de drets fonamentals no serien possibles. Però els nostres conciutadans van haver de defensar les urnes de la policia espanyola amb els seus cossos.

No m’he sentit mai tan orgullós del poble de Catalunya com aquell dia. El 43% dels catalans van expressar la seva voluntat. El preu del nostre èxit ha estat alt. Aquests últims mesos, les llibertats fonamentals han estat minades. Hi ha polítics en presó preventiva i tractats com a terroristes. Alguns altres, com jo, s’han hagut d’exiliar per no anar a la presó. Quan la justícia espanyola va acusar el meu govern de sedició i rebel·lió, em vaig refugiar a Bèlgica per evitar la presó preventiva. Membres del meu govern encara són a la presó.

Ells són presoners polítics. Com jo mateix i els meus companys, ens afrontem a trenta anys de presó per les nostres actuacions pel referèndum i la declaració d’independència. L’ombra de Franco encara és molt llarga a Espanya. Ells han refusat un diàleg amb els representants catalans. És una decepció. Des del 2013, divuit vegades el govern català ha proposat de negociar un referèndum. La resposta de Rajoy ha estat sempre la mateixa: no.

El problema fonamental és que Espanya no reconeix Catalunya com un subjecte polític. No som més que una província. La Generalitat va ser creada el 1359. L’autogovern de Catalunya no neix a la constitució espanyola. El precedeixen més de 600 anys. Durant els últims cent anys, 9 dels 11 presidents de la Generalitat han estat destituïts, exiliats, empresonats o executats.

Madrid ha de reconèixer que les forces independentistes han guanyat les eleccions, que va imposar Rajoy. El control de Madrid s’ha d’acabar. Si els catalans no poden triar el seu govern no hi ha democràcia. És inútil votar en unes eleccions. Hi ha en joc la idea de la democràcia a tot Europa.

El 21 de desembre el poble català va enviar un missatge. No ens rendirem davant l’autoritarisme. Formarem un nou govern i és l’hora de negociar. És l’hora d’acabar la repressió i trobar una solució política per a Catalunya, no penal. Espero que un dia la voluntat del nostre poble prevalgui i siguem capaços de crear un estat nou, amb èxit i admirat com Dinamarca. Confiem en la democràcia i creiem en els valors europeus. I els catalans perseverem.»

Anuncis

‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’


L’editor i columnista Eduard Voltas (Fotografi

Eduard Voltas: ‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’

Entrevista a l’editor i columnista sobre els objectius que s’ha de fixar l’independentisme en aquesta nova etapa

a d’Albert Salamé).

20.01.2018 

Demanem a Eduard Voltas de fer una entrevista per a parlar del moment convuls, difícil i incert de l’independentisme, encara baldat pel cop del 155. Les eleccions del 21 de desembre han donat un baló d’oxigen que ha de permetre de continuar avançant. Voltas, editor i columnista, acostuma a posar el dit a la nafra i a cercar el punt de reflexió constructiu sense ser complaent. Ens respon dient que no ho veu clar. Que hi ha moltes més preguntes que no respostes en aquest moment. I que cal pensar molt per trobar un desllorigador a tot plegat. Li demanem d’explicar precisament això. De fer una conversa que no pretengui fixar veritats ni donar lliçons de res. I ens concedeix una entrevista plena d’idees que poden contribuir a la reflexió col·lectiva que cal. Som-hi.

Fotografia d’Albert Salamé.

—Estem bé o malament?
—Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions, sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa, no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar noves estratègies per desempatar.

—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb petites victòries?
—Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític. L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.

—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat…
—Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar ningú, sinó per aprendre de l’experiència.

—Per extreure’n bones lliçons?
—Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa manera.

—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar?
—Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable. L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.

—No tan sols la crisi catalana…
—Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que no agafes el martell i comences a picar. I aquell cap de setmana d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.

—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores?
—Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que ara ja tenim tota la informació. De què ha servit aquest primer assalt a la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.

Fotografia d’Albert Salamé.

—A quina informació us referiu?
—Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou, l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta. Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos. La reflexió que crec que encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra – guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com es fa la independència d’Espanya.

—I com es fa?
—Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí. Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.

—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…?
—Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat. És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde… havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació, ha estat com dir ‘sí, són ells’.

—Encara hi són…
—Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el mateix.

—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta.
—Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient «Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això no és Wembley i la gespa no està regada.

—No hi haurà un desllorigador…
—Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1 d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir d’ara.

—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys?
—També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant, es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de resoldre.

Fotografia d’Albert Salamé.

—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar…
—Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força popular. Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República. No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es tornarà a anar contra les roques.

—Per què ho dieu?
—El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes, proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia, que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra cosa, que el referèndum era vinculant… No pot ser que la direcció política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa. Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.

—I quina és?
—Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats? Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert, democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.

—On?
—On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret? Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80% de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament. Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils. Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui guanya.

—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns?
—Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només amb els votants dels comuns.

Fotografia d’Albert Salamé.

—També els de Ciutadans?
—Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.

—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden?
—La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot generar molta indecisió entre el vot unionista.

—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes?
—És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el títol d’una bona estratègia.

—Com es fa?
—Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la República ha d’estar als caps i als cors de la gent.

—La conclusió és que hem anat massa ràpid?
—No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc. S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca a la direcció política.

—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent?
—No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium saben quina és la seva direcció?

—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable…
—Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap. No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer. Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair, ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on som i on anem.

—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat.
—Sí? Ho celebro.

El otro 155: deshonor y humillación


BEHATOKIA

POR JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ – Martes, 14 de Noviembre de 2017

Columnista J.R. Blazquez

LOS optimistas creen, en su infinita ingenuidad o engañados por sus deseos, que el conflicto catalán se reconducirá en poco tiempo, una vez curadas las heridas de la convivencia, con un Goven más realista y a partir de una mayor sensibilidad en España hacia las demandas de Catalunya. No han entendido nada. Puede que los efectos demoledores de la aplicación del artículo 155 de la Constitución para someter la rebeldía independentista se olviden tras las elecciones del día de Santo Tomás y una vez se restauren los poderes autonómicos. Ese dolor pasará, porque para una mayoría social el actual autogobierno tiene un escaso valor, por cuanto lo conciben como una institucionalización del pasado, subrogada a un Estado que aspiran a superar. La frontera entre españoles y catalanes no la ha marcado esta norma abusiva e ignominiosa, sino el otro 155, el invisible: el escarnio y la violencia emocional ejercida en varios frentes contra la ciudadanía, incluida la parte que no simpatiza con la causa soberanista.

Hay algo de programado y un poco de improvisado en las acciones del 155 emocional. Estaba prevista la catarata de desprecios sobre Catalunya, papel que ha recaído en los medios de comunicación y específicamente en las cadenas de televisión, así como en las redes sociales. Ni Euskadi recibió tanta humillación, insultos, vejaciones, descalificaciones y ultrajes durante los largos años de la violencia terrorista, de la que nos hacían responsables a los vascos, sus gobernantes e instituciones. Recordamos y sufrimos aquella marejada de odio verbal y moral, a menudo insoportable, y aún aguantamos un plus de saña cuando el lehendakari Ibarretxe y la mayoría del Parlamento de Gasteiz se atrevió a llevar a Madrid un plan aproximado a una propuesta confederal, moderada y razonable. Pero aquello lo supera hoy con creces el calvario catalán.

LA IGNOMINIA EN MARCHA Lo que se dice y maldice de los catalanes en los medios de comunicación del Estado español es pura degradación. Este torrente ignominioso tiene dos versiones. La primera es la más elemental y obvia, la del exabrupto directo y sin concesiones, como cuando Ana Rosa Quintana llama “mamarracho” a Oriol Junqueras o cuando Eduardo Inda manifiesta su odio radical y dice que el president Puigdemont “es un mierda”. Los agravios son imparables. Son muchos los tertulianos y convocados a los platós, las emisoras de radio y el papel prensa para la ofensiva de la mofa, sin que, al menos por compensación o incluso por estética, haya los suficientes comentaristas para denunciar la guerra sucia de la injuria, ideada en La Moncloa y articulada como un coro hostil de imprecaciones.

La segunda versión del oprobio mediático es la manipulación informativa que se desarrolla en noticias, editoriales y artículos de opinión. Se ha elaborado un repertorio anticatalán para que haya cierta unanimidad en las palabras básicas, como es pertinente en las clásicas acciones de desprestigio y destrucción del enemigo común: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de Estado, cobardes, adoctrinamiento… Vale que las opiniones particulares tengan su cuota de maltrato contra los líderes del independentismo, porque hay mucho francotirador paniaguado;pero que este mismo criterio de demolición se vuelque en las noticias y los editoriales, en las primeras páginas, da idea de hasta qué punto España y sus herramientas informativas han perdido la decencia y están en caída libre hacia el bochorno y comprometidos en un proceso de humillación y deshonra del pueblo catalán sin límites éticos.

La aplicación del 155 de la vergüenza se ha depositado con especial encono en tres símbolos: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras y Carme Forcadell.

HUMILLADOS POR DEFENDERSE Con la sospechosa unanimidad de las campañas prefabricadas, el legítimo president de la Generalitat ha sido despiadadamente tildado de cobarde. A los españoles, lo de la honra de campanario y milicia les viene de lejos, bien representada por Calderón de la Barca y otros autores de la hipocresía, de manera que la sospecha de deshonor es la peor acusación posible, como una muerte en vida. Esta medieval afrenta es la que se ha adjudicado a Puigdemont para que no saliera vivo de su audaz exilio belga. Se le pedía al político destituido que, como el almirante de la honra sin barcos, tan grotesco, se dejara detener y encarcelar y pagase con la cárcel y la pena de telediario su desafecto con España. Es decir, que se inmolara, no ya para ser digno a ojos de la España nostálgica del imperio, sino para comportarse como un castellano antiguo, sumiso y rancio. Y no, Puigdemont y los consejeros que le acompañan se defienden de la tiranía constitucional usando los instrumentos que tienen a su alcance, jurídicos, diplomáticos y de relato. ¡Pues no faltaba más! No existe nada más digno que defender la libertad y la razón desde la legitimidad democrática.

A Oriol Junqueras le están machacando. Tras optar por quedarse y asumir el sacrificio de la prisión injusta, con el acompañamiento de las vejaciones judiciales y policiales ya conocidas, se le intenta pulverizar política y personalmente en los medios, quizás porque, según las encuestas, se le presume como virtual president tras el 21-D. Antes de eso, tiene que ser debidamente arrasado. Un periódico, de los más papistas que el Papa, decía del vicepresidente legítimo que era el único de los políticos catalanes presos que usaba “ropa carcelaria”, como sugiriendo el traje de rayas de las películas y hasta el gorrito. De estas burlas canallas se nutre el otro 155 para ejecutar su tarea de exterminio moral.

No sé si por ser mujer o por su personalidad de apariencia frágil y propensa a la emotividad, Carme Forcadell es una pieza de especial deleite para el odio desatado en España. Como Puigdemont, la presidenta del Parlament ha hecho uso de una estrategia eficaz de defensa, lejos del calderoniano recurso a la inmolación y la falsa honra hispana. Y en su declaración ha dicho lo justo para no dar facilidades al sistema judicial que ilícitamente le somete a una pantomima de proceso. Nada tiene que ver la grandeza de la causa independentista con el modo de enfocar sus derechos. Si hiciera falta teatralizar para despreciar a un tribunal tramposo, yo también lo haría. Y prometería el acatamiento constitucional y aún hacerme socio del Real Madrid. Forcadell no tiene por qué expiar ninguna culpa y tiene pleno derecho a calcular sus palabras contra un modelo de justicia abusivo, como lo haría una persona cabal frente a un tribunal nazi. Y, sin embargo, se la presenta como cobarde, deshonrosa, traidora, no tanto para enemistarla con los seguidores del ideal independentista, como para humillarla con los españoles que asisten al espectáculo de una decapitación pública. Forcadell es tan señora y política digna tanto si declara su acatamiento constitucional, como si reniega de la legalidad, a conveniencia, porque está en clara desventaja en un sumario fraudulento. Tiene la admiración de quienes no se dejan engañar y escapan de la invitación al ensañamiento.

También la espantada de empresas de Catalunya hacia diversas ciudades del Estado, mediante el cambio de sede social, es parte integrante de este 155 humillante. Se trata de un castigo colectivo, que perjudica por igual a independentistas y a quienes no lo son. Es un escarmiento general por la osadía de ejercitar la libertad y es, además, un aviso a navegantes. Estamos advertidos del precio de la democracia. Es de lo peor de la estrategia de vejación anticatalana y posiblemente acarrea los estragos más duraderos, porque muchas de las empresas huidas no regresarán a cambio del favor de los españoles vengativos.

Con la sistemática aplicación del 155 ofensivo, Catalunya se carga de razones y emociones para salir cuando pueda de un país gobernado por miserables, capaces de lo peor, desde la fuerza legal al chantaje económico y la cárcel. Ese futuro no está muy lejos, porque España ha llevado su ignominia demasiado lejos.

Reflexions sobre la República Catalana


Per: Joan Becat

07.01.2018 

    Reflexions sobre la República Catalana

    El professor Joan Becat reflexiona, des de Perpinyà, sobre les possibilitats del moment polític al Principat

Vist des de Perpinyà, quins elements criden l’atenció sobre la situació política d’aquest inici d’any a Catalunya? Primer l’actitud i el tarannà del senyor M. Rajoy. És el primer ministre del rei Felipe VI, que li va donar públicament les seves ordres el 3 d’octubre. Ell, per cert, les va complir escrupolosament a la manera del Mentor del seu pare Juan Carlos. De sempre, i per tant no canviarà, el senyor M. Rajoy té per estratègia d’esperar, no decidir, tot i mantenir la seva línia, i així, obligar els seus socis o adversaris a fer passos, descobrir-se i facilitar les seves decisions i actuacions posteriors. És el que va fer després de l’1 d’octubre, refusant diàleg i obligant el president Puigdemont a declarar la independència, cosa que li va facilitar la decisió d’una repressió més forta i aparentment justificada.

És el que fa actualment, negant les evidències sortides de les urnes el 21 de desembre i abrigant-se darrere una justícia política a les seves ordres, com ho acaba de dir en termes més estudiats el Consell d’Europa en un avís on constata la dependència excessiva del poder judicial al poder polític de l’estat espanyol. L’objectiu sembla que és que, una altra vegada, el president Puigdemont prengui una decisió que el deixarà fora de combat: o torna a Barcelona, i se l’engarjolarà i no sortirà de la presó, o es queda a Brussel·les i no podrà ni ser diputat ni president de la Generalitat. En els dos casos, guanya el senyor M. Rajoy. És la seva única sortida, llevat d’obrir un diàleg que li repugna i el sacrificaria políticament a Espanya. La seva arma principal són els ostatges empresonats i els exiliats polítics catalans. Per tant, sembla evident que els guardarà fins al final. Veient la decisió del Tribunal Suprem de mantenir el vice-president Oriol Junqueras a la presó i l’argumentació dels jutges, es pot suposar que els quatre detinguts es quedaran tancats fins al judici, que seran condemnats i es quedaran empresonats per temps, potser anys.

Per a la premsa internacional, de França, Europa i més enllà, la lectura dels resultats dels 21 de desembre és bastant diferent de la premsa espanyola: han confirmat una majoria independentista i la situació queda dins un impàs, llevat d’improbables negociacions. Puigdemont ha guanyat i Rajoy ha perdut en unes eleccions que ell va organitzar, a més d’un desprestigi personal. Així de clar. Com pot el senyor M. Rajoy transformar aquest fracàs en victòria política? Ha identificat els responsables polítics i socials que cal eliminar o marginar per temps, tres dels quals encapçalaven les llistes independentistes guanyadores. Si són a la presó o no poden tornar no seran diputats, desapareixen, i amb ells, els rastres de la proclamació de la República. Aleshores el senyor M. Rajoy només tindrà davant seu un govern autonòmic amb algunes de les segones espases, que seran sota vigilància, xantatge i amenaça de presó.

Ara per ara, és una de les hipòtesis amb més probabilitats. Per la seva banda, el president Puigdemont té interès a mantenir-se ferm fins al final, el 17 de gener, en l’eventualitat d’una altra situació amb un retorn pactat. Però si ell no pot tornar i els presos elegits no poden prendre possessió del seu escó, hi entraran els següents de la llista, es constituirà el parlament i s’elegirà un nou president de la Generalitat, car és imprescindible guardar la majoria al parlament i el control d’un govern autonòmic portat pels partits independentistes.

È finita la commedia? No és cert, car queda per al president Puigdemont l’arma absoluta, donar vida a la República Catalana. Analitzem fredament què ha passat.

El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc i s’han comptabilitzat més de dos milions de sí. També cal tenir en compte els centenars de milers de vots dins les urnes robades durant la votació per la policia. Les pertorbacions violentes volgudes pel govern del senyor M. Rajoy tenien com a únic objectiu de fer impossible el reconeixement dels resultats –que eren cantats– per la Comissió de Venècia o qualsevol altra institució internacional. Però els vots constatats eren superiors al total obtingut pels partits independentistes el 2015 i molt superiors al total dels partits unionistes. Per tant, la declaració d’independència tenia una base suficient, validada o no. La República va ser finalment proclamada el 27 d’octubre. Sorprenentment no es va formalitzar, però encara que no operacional, la República Catalana existeix, no cal proclamar-la de nou. La prova a contrario, la va donar l’endemà el mateix M. Rajoy. Va fer enviar a tots els estats del món –repeteixo, a tots– una carta per a demanar-los de no reconèixer la República de Catalunya. No es prendria el risc d’una tal publicitat per aquesta proclamació si la nova República no existia. En efecte, perquè hi hagi un nou estat calen dues condicions: un vot dels ciutadans i el reconeixement dels altres estats sobirans, siguin pocs o molts. Si el govern de M. Rajoy prenia tants riscs per a blocar la segona condició és perquè sabia, encara que ho negués, que la primera podia ser considerada com a vàlida per qualsevol estat.

Indirectament, car són eleccions autonòmiques, els resultats del 21-D han validat el referèndum, car els partits independentistes han retrobat els més de dos milions de vots, i els partits unionistes no hi han arribat. Així ho donen per fet els comentaristes polítics als debats i tertúlies que fan cada dia a les televisions franceses, tot i que sovint no són gaire favorables a l’independentisme.

Tot això precisat, com podria el president de la República, Carles Puigdemont, donar cos a la República? Com hem dit, no cal proclamar-la de nou. Ja està fet. Només cal crear un Diari Oficial de la República de Catalunya, cosa molt fàcil amb internet. Es publica al DORC la proclamació i les actes i decisions que calgui. No cal constituir un govern a l’exili, cal inspirar-se en la doctrina Tarradellas: ell, com a president, era la Generalitat i l’ajudava el seu gabinet. A més, la norma més general de les repúbliques vol que hi hagi un president, amb més o menys poder, i un primer ministre. Per tant, n’hi ha prou a constituir el gabinet de la presidència amb els assessors i consellers especialitzats necessaris. Es pot seguir la pràctica dels successius presidents de la República Francesa, François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande, que s’envoltaven de consellers que tractaven els temes dels diversos ministeris i, de fet, els vigilaven i de vegades gairebé els duplicaven. Dins aquest esquema, els nous parlament, president i govern de la Generalitat eixits del 21-D poden ser considerats pel president de la República com els seus instruments de govern provisionals i de transició. Per exemple, qualsevol nova llei del Parlament de Catalunya, sigui posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol o no, pot ser considerada com a constitutiva de la República i publicada al seu DORC.

Tot això pot semblar desgabellat i utòpic, però així ho han fet des de la Segona Guerra Mundial molts governs a l’exili arran d’una DUI o a causa de conflictes. Actuar com a presidència de la República fa possible el seu reconeixement per altres estats, cosa que avui és impossible, car no es pot reconèixer una estructura que jurídicament no és establerta, i permetria fer gestions en aquest sentit. El vot del 21-D ha alliberat les paraules, i en pocs dies s’han vist dos caps de govern d’estats membres de la Unió Europea, Txèquia i Eslovàquia, evocar públicament la separació d’Espanya i Catalunya. D’altres continuaran i, segons com actuï el senyor M. Rajoy o evolucionin les circumstàncies, alguns poden anar més lluny.

S’hi afegeix un altre element jurídic que no cal negligir. Quan fa uns mesos es demanava al senyor M. Rajoy d’obrir un diàleg sobre l’autodeterminació amb el president Puigdemont, va contestar que no podia, car no eren del mateix nivell. Tenia tota la raó, tot i que ho podia fer igualment. A inici d’octubre, el president francès Emmanuel Macron va dir el mateix. Si es constitueix un nou govern autonòmic presidit per Carles Puigdemont, caurem en el mateix parany. Tot i les diferències de força i de capacitats entre els interlocutors, donar existència a la República permet les mediacions i aquest diàleg entre teòricament iguals.

Si el senyor M. Rajoy fa impossible el retorn del president Puigdemont i no crea una situació política i judicial més tranquil·la, l’arma de donar cos a la República Catalana seria justificada per la intransigència del cap de govern espanyol i la seva absència de respecte de la voluntat del poble de Catalunya lliurement expressada a les urnes. Seria aplicar a M. Rajoy la seva pròpia doctrina i estratègia.

República catalana

Encontres a la tercera fase



Estatut (2003-2010), Referèndum (2010-2017), República (2017-?)

Per: Andreu Barnils

07.01.2018 

  • Ells continuaran reprimint perquè la repressió els funciona, i les eleccions no. Tan senzill com això. L’ara votarem amagava la seva estratègia de fons: ara us tancarem. Ho van fer els seus pares, i ara ho fan les seves filles: Ciutadans de Catalunya, a la presó! Per això aquí estem, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o directament mapes de frontera. La idea ha calat, de mica en mica, entre la població: l’estat espanyol no pararà de reprimir. A ells els funciona, i votar no.

Tres són les fases del procés. Estatut (2003-2010), Referèndum (2010 -2017) i República (2017- ?). De la fase que deixem enrere el que més ràbia els fa, a ells, i el que gairebé no poden suportar és aquest dubte hamletià: ni pegant, guanyem? Doncs no. Perden. En referèndum hem votat que sí a la independència el 38% del cens català. I amb un 43% de participació, tot i les porres. Són xifres de referèndum de Comissió Europea i Brexit. Justes, molt justes, però suficients en països civilitzats. Però no suficients tractant-se d’Espanya. És el que més ràbia ens fa a nosaltres. I el que gairebé no podem suportar. Ni amb vots a les urnes, guanyem? Doncs no. Perquè aquí calen altres xifres, i altres estratègies: el 60%, 70%, 80% d’Eslovènia? Morts a la plaça? Ningú ho sap. Per això, aquí estem, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o directament mapes de frontera.

És absurd buscar respostes, ara, quan només tenim preguntes. La fase de la República que comencem també seran set anys, com la de l’Estatut i el Referèndum?  I per què set anys? No és molt? No és poc? Durant la fase del Referèndum els periodistes, de Carles Puigdemont a David Fernàndez, han estat clau. Si la qüestió era votar, calien arguments i relat per decidir-se. I la premsa explicava això. Hem vist la gent enganxada a la informació com mai abans. Ara, en canvi, qui prendrà el relleu dels periodistes? Advocats penalistes? Contrabandistes? Trapezistes? Experts en fugues? Ments i estratègies militars? Pacifistes en acció? Si els que ens manca no és vot, sinó acció, qui seran els protagonistes ara? Com aniran, exactament, els encontres a la Tercera Fase?

Veiem que la dinàmica que pesa, la de fons, no és JxCAT versus ERC. Contra el tòpic aquests dies no veiem tensió entre partits. Veiem tensió entre exili i interior. Comín i Puigdemont per una banda. Marta Rovira i Jordi Turull per l’altra. Aquesta són les dues dinàmiques que pesen. Si van coordinades, èxit total. Enfrontades, són letals: veuríem ERC interior contra ERC exili. I JXCAT exili, contra JXCAT interior. L’exili sempre tindrà més pressa, i voldrà accelerar. Com més aviat hi hagi República establerta, més aviat podran tornar. Això és així. L’interior, en canvi, voldran anar més a fons, i aprofundir. Com més profunda sigui la República, més dreta aguantarà. Dues dinàmiques que coordinades, èxit total. I enfrontades, són letals.

Per acabar veurem, també, l’agonia cruel dels grans irresponsables? Els irresponsables que després d’anys i anys de vendre una cosa inexistent (l’Espanya moderna), de maquillar el monstre, de vestir la mona, de cop s’han trobat l’orangutan lliure i campant. Ells que l’amagaven, i ara surt en prime time per la televisió: l’Espanya de sempre. El pitjor malson: la policia espanyola pega a iaies votant. Ara horroritzats, comuns i La Vanguardia, per exemple, seguiran culpant la víctima per amagar l’agressor? Han blanquejat com ningú i en canvi  ara ja no poden amagar l’orangutan. Això els corca per dins. Tenen la sensació de no estar complint el seu rol. De no fer bé la feina. La seva  amargor els farà mal i, si no vigilem, a nosaltres també.  Voldrem evadir-nos. Ho necessitarem. I tornarem a llegir novel.les de ficció i anirem al cinema a veure remakes com la de Close Encounters of the Third Kind , de nefasta traducció.

Pueblo, nación, sociedad


 

ALFREDO PASTOR Author Img PROFESOR DE ECONOMÍA DEL IESE

01/01/2018

Decía uno que los filósofos dejan todas las cosas como están y sólo cambian los conceptos. En estos tiempos difíciles, donde al parecer los argumentos no sirven, se ve uno obligado a echar mano de cualquier cosa con tal de aclararnos las ideas. Imitaremos pues, a los filósofos echando un vistazo a los tres conceptos que figuran en el título de este artículo y están en el centro de nuestro conflicto.

¿Quién no se ha arrogado, durante estos últimos años, el derecho a hablar en nombre del pueblo catalán? A veces diría uno que hay por lo menos media docena de pueblos catalanes, todos distintos entre sí y a menudo de sentimientos antagónicos; uno es una república que sólo está esperando a materializarse; otro el baluarte de una identidad amenazada por siglos de una opresión inmisericorde, un tercero se ve cercado por una minoría con vocación totalitaria, el último cree que su destino es salvaguardar una esencia nacional secular que cuatro chiflados pretenden corromper… son muchos pueblos catalanes; pero ¿existe por lo menos uno? La respuesta es bien sencilla: depende de para qué. Lo hay si se trata de defender ciertas tradiciones y costumbres que uno respeta aunque no sean las suyas; de rendir homenaje a una tierra que quizá le haya brindado oportunidades de prosperar; de sentirse a gusto en un país cuya geografía, física y humana, es como un universo en pequeño; de reconocer el derecho a que quienes tienen otra lengua que el castellano como propia la cultiven; en todas esas empresas puede uno hablar de un pueblo catalán, aunque en algunos casos queden sus contornos un tanto difuminados. Pero hay una palabra que, como un conjuro, convierte ese pueblo en un revoltijo de pedruscos que se repelen mutuamente: “independencia”. Con sólo pronunciarla vemos cómo se dividen los habitantes de Catalunya en dos grandes bloques de tamaño parecido, primero, y cada uno de ellos en varios guijarros más pequeños y de tamaño incierto, después: el pueblo ha desaparecido. Parece como si el concepto de independencia sólo pudiera servir de bandera para ir a la guerra. Pero, si no se trata de pelear, ¿de qué nos sirve la independencia?

(Perico Pastor)

El segundo concepto, nación, nos introduce en un terreno resbaladizo en extremo. La Constitución hace una sutil distinción entre “nacionalidad” y “nación”, reservando este último término para España, y admitiendo que puede haber varias de las primeras. Esto no parece suficiente a vascos, catalanes y ahora también gallegos, mientras que para los castellanos viejos que todavía quedan la presencia del término “nacionalidad” en la Constitución es muestra de una extraordinaria, casi irresponsable, amplitud de miras. En el caso de Catalunya es bien sabido que uno de los puntos del acuerdo entre el Gobierno de España y la Generalitat de Catalunya que un día u otro se redactará, firmará y votará, el que se refiere al reconocimiento de Catalu­nya como nación, será quizá de los más indigestos, aún más difícil que el relativo a la financiación. Sorprende ver que un concepto tan crítico como “nación” carece de una definición convincente y, por consiguiente, de criterios que lo delimiten; se dice incluso que el concepto no tiene existencia jurídica. Se trata, eso sí, de un concepto moderno, cuyo nacimiento sitúan algunos en la Suiza de finales del siglo XVIII, donde surge como reacción local contra la hegemonía cultural francesa. Como todo lo que ha tenido un principio tiene un final, puede que, como piensan algunos, el de la nación esté al caer. Sea como fuere, la “nación catalana” parece algo aún más endeble que el “pueblo catalán” pues el nacionalismo, como reafirmación del espíritu local, es más bien exclusivo, mientras que la vocación de Catalunya, al menos de la urbana, es decididamente europeísta.

Ya sabemos que lo que hace el encanto de Catalunya para muchos es precisamente su carácter de microcosmos. No pidamos entonces a sus habitantes que se unan en una causa tan singular como la independencia. Si se trata de preservar una cultura, en el sentido más amplio del término, ¿no basta con unos retoques al marco político actual? ¿No puede satisfacerse así la “voluntad de ser” de la que hablaba Vicens Vives como de algo irrenunciable? ¿Será el proyecto independentista la expresión de una voluntad, no de ser, sino de poder?

“Un concepto no es verdadero o falso, es útil o nocivo”, decía Raymond Aron. “Independencia” y “pueblo” son más bien nocivos. En cuanto a “nación”, creo, como Kamen, que “una nación no es una realidad, es invariablemente una invención”. Tenemos, por otra parte, una realidad bien tangible, aunque rehúya una definición precisa: es la sociedad catalana. Una sociedad moderna y próspera, unida, sí, pero en torno a objetivos de paz y progreso, y también con problemas económicos y sociales desatendidos desde hace tiempo. Partamos de esa realidad, y no de sueños o pesadillas, para restaurar la convivencia.

Formar govern: el primer envit del 2018


 

«Crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal»

Per: Vicent Partal

01.01.2018 

Passats els dies de festa, el calendari polític s’accelerarà novament a partir d’avui. I ens espera un altre mes d’infart, amb una primera fita: la formació de govern al Principat. Ja que la cambra es constituirà el 17 de gener, en principi la sessió d’investidura s’hauria de fer el 31 d’aquest mes, a tot estirar.

Seguint el reglament, el primer d’intentar aconseguir la presidència hauria de ser Ciutadans, però això no passarà. El triomfalisme de la nit electoral ja ha deixat pas a la realitat i Ciutadans sap que no té cap possibilitat d’arribar a la presidència, de manera que s’estalviarà el tràngol. Per tant, l’opció de presentar candidat passarà a Junts per Catalunya, que proposarà de ratificar Carles Puigdemont. I a partir d’ací tornarem a entrar en terreny desconegut.

Primer de tot, caldrà veure si el president torna de Brussel·les o no. I sembla poc probable que en torne abans de ser investit president. Quin sentit tindria que vingués abans de la votació, que fos empresonat i que –ben segurament– li impedissen de ratificar-se en el càrrec? Sembla una decisió ben evident, però, alhora, obriria dues polèmiques a les quals hem d’estar atents.

D’una banda, és indubtable que Espanya intentarà negar la validesa de l’elecció. Els experts han demostrat a bastament que l’anomenada ‘elecció telemàtica’ és perfectament possible amb el reglament del parlament actual. Però tots hem vist com ha actuat l’estat espanyol aquests darrers mesos i ningú no pot descartar, ni hauria de descartar, una maniobra judicial amb la pretensió d’anul·lar l’elecció, una volta feta o fins i tot abans. Que el Constitucional, per exemple, decretàs que l’elecció és nul·la.

Tots sabem que, pel que fa a la situació catalana, els tribunals espanyols han perdut totalment la independència i es mouen al dictat del poder polític, de manera que es fa difícil d’imaginar que no s’inventaran el que siga, literalment, per impedir la imatge que més mal els fa davant Europa: el president que ells van foragitar a la força tornant al seu lloc per la força del vot popular. Però si passa això, el Principat entrarà en una crisi institucional extraordinària i espere que els nostres polítics ja hagen pensat com eixir-ne. Perquè si després del 155 es va mantenir la legitimitat del president i del govern seria ridícul de substituir-los ara, precisament ara que han guanyat les eleccions i ja sense el 155 en acció. Tanmateix, alerta, perquè la situació, a més, podria esdevenir un altre primer d’octubre, un abús de la paciència dels socis europeus fins a límits insuportables. Especialment, si el carrer s’alça en defensa de les institucions i la democràcia, com ho va fer el dia del referèndum.

La segona polèmica arribarà dins el camp independentista. Si Puigdemont decideix de no tornar a Catalunya fins a haver estat ratificat com a president, és possible –tenint en compte què ha dit en públic fins ara– que Esquerra Republicana reivindique la presidència per a Oriol Junqueras.

És un argument lògic des del punt de vista de la defensa del govern legítim. Si el president legítim no pot prendre possessió del càrrec, aleshores és el vice-president qui l’ha d’assumir, per a donar continuïtat al govern. I crec que això és vàlid fins i tot tenint en compte que en campanya ERC va deixar clar que tenia un candidat o uns candidats a la presidència que no eren el president legítim. La incoherència dels republicans en aquest punt no fa incoherent l’argument global, tot i que certament ERC se situa en una posició argumental molt afeblida. Puigdemont, per una altra banda, va jugar amb la promesa de tornar a Palau i això també el deixa en una situació afeblida. El debat, doncs, és molt complex.

Siga com siga, és evident que tot dependrà molt del fet que el vice-president del govern puga eixir de la presó o no. El dia 4 hi ha una vista que podria significar-ne l’excarceració –que tots esperem. Però, novament, l’arbitrarietat de l’estat espanyol ho fa tot imprevisible. Si no és alliberat, sembla evident que el debat s’esvairà. Però què passa si Junqueras pot assistir al debat d’investidura i Puigdemont no?

S’ha de suposar que les negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, a les quals espere que s’afegesca la CUP, ja s’hauran tancat aquell dia. I en aquestes negociacions no es tracta només de saber qui és el president. A la sessió d’investidura, cal arribar-hi amb un programa de govern debatut, havent delimitat perfectament les accions que s’acompliran a partir de la presa de possessió i havent tancat i acordat completament la distribució de departaments. Perquè, en definitiva, el candidat a la ratificació de la presidència haurà d’explicar això, presencialment o telemàtica: el programa del govern, no pas el del president i prou. I si això és així, tots hem de suposar que arribarem al 31 de gener amb un acord tancat també pel que fa a la presidència i que no deixarà marge a les sorpreses. O, encara millor, amb unes opcions dibuixades per a encarar qualsevol circumstància que puga presentar-se.

Perquè, altrament, si arribàssem al 31 de gener sense cap acord global tancat entre les forces sobiranistes, ens trobaríem encarats a un desastre polític molt difícil d’explicar als més de dos milions de ciutadans que van derrotar el 155 a les urnes. I certament tindria conseqüències nefastes en cas de noves eleccions.

És innegable que Junts per Catalunya té solament un candidat al cap, el president de la Generalitat. Amb els setanta escons independentistes que hi ha avui al parlament, Puigdemont hauria de ser ratificat sense dificultats, després de negociar un acord que hauria d’acontentar també ERC i la CUP. I si l’estat espanyol prova d’impedir aquesta ratificació basant-se en legalismes molt més que dubtosos, no em semblaria raonable cap altra actitud de tots els independentistes que no fos la de fer pinya al seu voltant. Tornem-hi: com explicarien als votants que van tombar el 155 a les urnes que ara accepten la capacitat que el govern espanyol limite arbitràriament l’autogovern?

Des d’aquest punt de vista, crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal –de la ratificació– del president Puigdemont. Fins aleshores, seria lògic que tot l’independentisme fos capaç de negociar un acord vàlid per als tres partits –i, en això, Junts per Catalunya ha de ser conscient que no té cap xec en blanc. Però, per damunt de tot, crec que la cosa més lògica i necessària és denunciar i empènyer contra les cordes Mariano Rajoy i el govern espanyol per l’anormalitat que significa mantenir presos polítics i exiliats, oimés si han guanyat les eleccions. I és intolerable que, amb aquesta anormalitat, Espanya prove de canviar o anul·lar la voluntat democràtica expressada clarament pels catalans a les urnes el 21 de desembre.