Pueblo, nación, sociedad


 

ALFREDO PASTOR Author Img PROFESOR DE ECONOMÍA DEL IESE

01/01/2018

Decía uno que los filósofos dejan todas las cosas como están y sólo cambian los conceptos. En estos tiempos difíciles, donde al parecer los argumentos no sirven, se ve uno obligado a echar mano de cualquier cosa con tal de aclararnos las ideas. Imitaremos pues, a los filósofos echando un vistazo a los tres conceptos que figuran en el título de este artículo y están en el centro de nuestro conflicto.

¿Quién no se ha arrogado, durante estos últimos años, el derecho a hablar en nombre del pueblo catalán? A veces diría uno que hay por lo menos media docena de pueblos catalanes, todos distintos entre sí y a menudo de sentimientos antagónicos; uno es una república que sólo está esperando a materializarse; otro el baluarte de una identidad amenazada por siglos de una opresión inmisericorde, un tercero se ve cercado por una minoría con vocación totalitaria, el último cree que su destino es salvaguardar una esencia nacional secular que cuatro chiflados pretenden corromper… son muchos pueblos catalanes; pero ¿existe por lo menos uno? La respuesta es bien sencilla: depende de para qué. Lo hay si se trata de defender ciertas tradiciones y costumbres que uno respeta aunque no sean las suyas; de rendir homenaje a una tierra que quizá le haya brindado oportunidades de prosperar; de sentirse a gusto en un país cuya geografía, física y humana, es como un universo en pequeño; de reconocer el derecho a que quienes tienen otra lengua que el castellano como propia la cultiven; en todas esas empresas puede uno hablar de un pueblo catalán, aunque en algunos casos queden sus contornos un tanto difuminados. Pero hay una palabra que, como un conjuro, convierte ese pueblo en un revoltijo de pedruscos que se repelen mutuamente: “independencia”. Con sólo pronunciarla vemos cómo se dividen los habitantes de Catalunya en dos grandes bloques de tamaño parecido, primero, y cada uno de ellos en varios guijarros más pequeños y de tamaño incierto, después: el pueblo ha desaparecido. Parece como si el concepto de independencia sólo pudiera servir de bandera para ir a la guerra. Pero, si no se trata de pelear, ¿de qué nos sirve la independencia?

(Perico Pastor)

El segundo concepto, nación, nos introduce en un terreno resbaladizo en extremo. La Constitución hace una sutil distinción entre “nacionalidad” y “nación”, reservando este último término para España, y admitiendo que puede haber varias de las primeras. Esto no parece suficiente a vascos, catalanes y ahora también gallegos, mientras que para los castellanos viejos que todavía quedan la presencia del término “nacionalidad” en la Constitución es muestra de una extraordinaria, casi irresponsable, amplitud de miras. En el caso de Catalunya es bien sabido que uno de los puntos del acuerdo entre el Gobierno de España y la Generalitat de Catalunya que un día u otro se redactará, firmará y votará, el que se refiere al reconocimiento de Catalu­nya como nación, será quizá de los más indigestos, aún más difícil que el relativo a la financiación. Sorprende ver que un concepto tan crítico como “nación” carece de una definición convincente y, por consiguiente, de criterios que lo delimiten; se dice incluso que el concepto no tiene existencia jurídica. Se trata, eso sí, de un concepto moderno, cuyo nacimiento sitúan algunos en la Suiza de finales del siglo XVIII, donde surge como reacción local contra la hegemonía cultural francesa. Como todo lo que ha tenido un principio tiene un final, puede que, como piensan algunos, el de la nación esté al caer. Sea como fuere, la “nación catalana” parece algo aún más endeble que el “pueblo catalán” pues el nacionalismo, como reafirmación del espíritu local, es más bien exclusivo, mientras que la vocación de Catalunya, al menos de la urbana, es decididamente europeísta.

Ya sabemos que lo que hace el encanto de Catalunya para muchos es precisamente su carácter de microcosmos. No pidamos entonces a sus habitantes que se unan en una causa tan singular como la independencia. Si se trata de preservar una cultura, en el sentido más amplio del término, ¿no basta con unos retoques al marco político actual? ¿No puede satisfacerse así la “voluntad de ser” de la que hablaba Vicens Vives como de algo irrenunciable? ¿Será el proyecto independentista la expresión de una voluntad, no de ser, sino de poder?

“Un concepto no es verdadero o falso, es útil o nocivo”, decía Raymond Aron. “Independencia” y “pueblo” son más bien nocivos. En cuanto a “nación”, creo, como Kamen, que “una nación no es una realidad, es invariablemente una invención”. Tenemos, por otra parte, una realidad bien tangible, aunque rehúya una definición precisa: es la sociedad catalana. Una sociedad moderna y próspera, unida, sí, pero en torno a objetivos de paz y progreso, y también con problemas económicos y sociales desatendidos desde hace tiempo. Partamos de esa realidad, y no de sueños o pesadillas, para restaurar la convivencia.

Formar govern: el primer envit del 2018


 

«Crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal»

Per: Vicent Partal

01.01.2018 

Passats els dies de festa, el calendari polític s’accelerarà novament a partir d’avui. I ens espera un altre mes d’infart, amb una primera fita: la formació de govern al Principat. Ja que la cambra es constituirà el 17 de gener, en principi la sessió d’investidura s’hauria de fer el 31 d’aquest mes, a tot estirar.

Seguint el reglament, el primer d’intentar aconseguir la presidència hauria de ser Ciutadans, però això no passarà. El triomfalisme de la nit electoral ja ha deixat pas a la realitat i Ciutadans sap que no té cap possibilitat d’arribar a la presidència, de manera que s’estalviarà el tràngol. Per tant, l’opció de presentar candidat passarà a Junts per Catalunya, que proposarà de ratificar Carles Puigdemont. I a partir d’ací tornarem a entrar en terreny desconegut.

Primer de tot, caldrà veure si el president torna de Brussel·les o no. I sembla poc probable que en torne abans de ser investit president. Quin sentit tindria que vingués abans de la votació, que fos empresonat i que –ben segurament– li impedissen de ratificar-se en el càrrec? Sembla una decisió ben evident, però, alhora, obriria dues polèmiques a les quals hem d’estar atents.

D’una banda, és indubtable que Espanya intentarà negar la validesa de l’elecció. Els experts han demostrat a bastament que l’anomenada ‘elecció telemàtica’ és perfectament possible amb el reglament del parlament actual. Però tots hem vist com ha actuat l’estat espanyol aquests darrers mesos i ningú no pot descartar, ni hauria de descartar, una maniobra judicial amb la pretensió d’anul·lar l’elecció, una volta feta o fins i tot abans. Que el Constitucional, per exemple, decretàs que l’elecció és nul·la.

Tots sabem que, pel que fa a la situació catalana, els tribunals espanyols han perdut totalment la independència i es mouen al dictat del poder polític, de manera que es fa difícil d’imaginar que no s’inventaran el que siga, literalment, per impedir la imatge que més mal els fa davant Europa: el president que ells van foragitar a la força tornant al seu lloc per la força del vot popular. Però si passa això, el Principat entrarà en una crisi institucional extraordinària i espere que els nostres polítics ja hagen pensat com eixir-ne. Perquè si després del 155 es va mantenir la legitimitat del president i del govern seria ridícul de substituir-los ara, precisament ara que han guanyat les eleccions i ja sense el 155 en acció. Tanmateix, alerta, perquè la situació, a més, podria esdevenir un altre primer d’octubre, un abús de la paciència dels socis europeus fins a límits insuportables. Especialment, si el carrer s’alça en defensa de les institucions i la democràcia, com ho va fer el dia del referèndum.

La segona polèmica arribarà dins el camp independentista. Si Puigdemont decideix de no tornar a Catalunya fins a haver estat ratificat com a president, és possible –tenint en compte què ha dit en públic fins ara– que Esquerra Republicana reivindique la presidència per a Oriol Junqueras.

És un argument lògic des del punt de vista de la defensa del govern legítim. Si el president legítim no pot prendre possessió del càrrec, aleshores és el vice-president qui l’ha d’assumir, per a donar continuïtat al govern. I crec que això és vàlid fins i tot tenint en compte que en campanya ERC va deixar clar que tenia un candidat o uns candidats a la presidència que no eren el president legítim. La incoherència dels republicans en aquest punt no fa incoherent l’argument global, tot i que certament ERC se situa en una posició argumental molt afeblida. Puigdemont, per una altra banda, va jugar amb la promesa de tornar a Palau i això també el deixa en una situació afeblida. El debat, doncs, és molt complex.

Siga com siga, és evident que tot dependrà molt del fet que el vice-president del govern puga eixir de la presó o no. El dia 4 hi ha una vista que podria significar-ne l’excarceració –que tots esperem. Però, novament, l’arbitrarietat de l’estat espanyol ho fa tot imprevisible. Si no és alliberat, sembla evident que el debat s’esvairà. Però què passa si Junqueras pot assistir al debat d’investidura i Puigdemont no?

S’ha de suposar que les negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, a les quals espere que s’afegesca la CUP, ja s’hauran tancat aquell dia. I en aquestes negociacions no es tracta només de saber qui és el president. A la sessió d’investidura, cal arribar-hi amb un programa de govern debatut, havent delimitat perfectament les accions que s’acompliran a partir de la presa de possessió i havent tancat i acordat completament la distribució de departaments. Perquè, en definitiva, el candidat a la ratificació de la presidència haurà d’explicar això, presencialment o telemàtica: el programa del govern, no pas el del president i prou. I si això és així, tots hem de suposar que arribarem al 31 de gener amb un acord tancat també pel que fa a la presidència i que no deixarà marge a les sorpreses. O, encara millor, amb unes opcions dibuixades per a encarar qualsevol circumstància que puga presentar-se.

Perquè, altrament, si arribàssem al 31 de gener sense cap acord global tancat entre les forces sobiranistes, ens trobaríem encarats a un desastre polític molt difícil d’explicar als més de dos milions de ciutadans que van derrotar el 155 a les urnes. I certament tindria conseqüències nefastes en cas de noves eleccions.

És innegable que Junts per Catalunya té solament un candidat al cap, el president de la Generalitat. Amb els setanta escons independentistes que hi ha avui al parlament, Puigdemont hauria de ser ratificat sense dificultats, després de negociar un acord que hauria d’acontentar també ERC i la CUP. I si l’estat espanyol prova d’impedir aquesta ratificació basant-se en legalismes molt més que dubtosos, no em semblaria raonable cap altra actitud de tots els independentistes que no fos la de fer pinya al seu voltant. Tornem-hi: com explicarien als votants que van tombar el 155 a les urnes que ara accepten la capacitat que el govern espanyol limite arbitràriament l’autogovern?

Des d’aquest punt de vista, crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal –de la ratificació– del president Puigdemont. Fins aleshores, seria lògic que tot l’independentisme fos capaç de negociar un acord vàlid per als tres partits –i, en això, Junts per Catalunya ha de ser conscient que no té cap xec en blanc. Però, per damunt de tot, crec que la cosa més lògica i necessària és denunciar i empènyer contra les cordes Mariano Rajoy i el govern espanyol per l’anormalitat que significa mantenir presos polítics i exiliats, oimés si han guanyat les eleccions. I és intolerable que, amb aquesta anormalitat, Espanya prove de canviar o anul·lar la voluntat democràtica expressada clarament pels catalans a les urnes el 21 de desembre.