La impotència de la democràcia espanyola


 

La impotència de la democràcia espanyola

El més trist és que l’oposició a Espanya no té alternativa a la corrupció del PP

ARA Barcelona 24/05/2018

  • El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, a la Moncloa / EFE

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, a la Moncloa / EFE

EDITORIAL

 

El PP ja és oficialment un partit corrupte, amb sentència ferma. No un dels seus membres o càrrecs, sinó el mateix partit com a partícip lucratiu en l’anomenat cas Gürtel. La sentència feta pública aquest dijous per l’Audiència Nacional certifica que el partit es va finançar de forma il·legal a través d’una caixa B i que alguns dels seus membres se’n van lucrar personalment aprofitant els seus càrrecs i la influència en l’administració pública. En paraules del tribunal, la Gürtel va ser “un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional”. El cap de la trama, Francisco Correa, ha estat condemnat a 51 anys de presó. L’extresorer del PP Luis Bárcenas, a 33 anys de presó i 44 milions de multa. Per a la seva dona, Rosalía Iglesias, la pena és de 15 anys. Caldrà estar atents a les conseqüències d’aquesta última condemna, perquè Bárcenas es podria venjar ara airejant informació sobre el finançament irregular del PP que fins ara no hauria revelat.

Però la sentència encara afegeix més llenya al foc, perquè qüestiona la “credibilitat” del testimoni de Mariano Rajoy i altres dirigents populars que, negant conèixer la caixa B, van voler evitar el “retret social”, ja que els indicis eren tan clars que no resulta versemblant que no sabessin res. En altres paraules, els jutges qualifiquen de mentider el president del govern, ja que no se’l creuen quan va dir que ell no sabia res del funcionament de les finances del PP.

Quines conseqüències hauria de tenir, en condicions normals, la sentència d’ahir? En altres països  s’hauria de procedir a una refundació del PP i a un regeneració interna dels seus líders per marcar distàncies amb l’etapa de corrupció generalitzada que va començar a l’aznarisme o fins i tot abans. Per desgràcia, no sembla que el PP tingui cap intenció de fer aquest pas. El més trist, però, és que l’oposició no està en condicions de presentar una alternativa. Les amenaces de Ciutadans de retirar el suport al PP no tenen cap efecte pràctic més enllà de la retòrica. El PSOE està tan perdut que difícilment assumirà el risc de presentar una moció de censura. I Podem no té prou força i ja es troba còmode en el seu paper d’oposició total al PP sense assumir cap responsabilitat ni cost.

La realitat és que Rajoy, i més després d’haver aprovat els pressupostos (curiosament només un dia abans que es fes pública la sentència), podrà governar tranquil·lament i esgotar la legislatura. Potser en pagarà un preu electoral, sí, però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Hi hauria d’haver mecanismes perquè un partit declarat culpable per un tribunal hagués d’assumir un cost més alt, ni que sigui en forma de dimissions dels seus líders. La continuïtat de Mariano Rajoy al capdavant del govern és una mostra de la impotència de la democràcia espanyola per erradicar el virus de la corrupció del seu nucli dirigent. I una democràcia incapaç de regenerar-se i fer net està condemnada a repetir els mateixos errors fins a la derrota final o, cosa que vindria a ser el mateix, la seva caiguda en mans del populisme.

Anuncis

S’inaugura a Catalunya el primer molí eòlic comunitari del sud d’Europa


 

Farà estalviar entre cinc i sis mil tones de CO2 anuals que altrament es generarien en una central tèrmica

05.05.2018  

Avui s’inaugura a Pujalt (Anoia) el primer molí eòlic comunitari del sud d’Europa, impulsat per la iniciativa ‘Viure sempre de l’aire’. Amb un funcionament previst de 2.405 hores l’ any, el molí generarà 5.653 MWh anuals, equivalents al consum anual d’unes dues mil famílies. Això farà estalviar entre cinc i sis mil tones de diòxid de carboni a l’any, que altrament es generarien en una central tèrmica.

Aquest projecte té el suport de quatre-centes vuitanta persones i entitats, entre les quals hi ha Som energia, que hi han aportat 2.205.658 euros dels tres milions totals que costa. En aquests moments encara és oberta la participació i manca un 25% del total del capital per a cobrir. Aquest projecte va nàixer el 10 de març del 2009, quan es va commemorar el 25è aniversari de la inauguració pública del primer aerogenerador modern connectat a la xarxa a Catalunya. Per celebrar aquest esdeveniment, Eurosolar Catalunya (secció local d’Eurosolar‒Associació Europea de les Energies Renovables) va llançar aquesta iniciativa pionera al nostre país: ‘Viure de l’aire del cel’. Nou anys després, ja és una realitat.

L’electricitat generada no és d’ús directe dels socis, sinó que, com diuen, ‘inocula energia verda a la xarxa general i, per tant, incrementa el tant per cent que hi circula tot minvant el d’energia bruta’.

El molí s’ha instal·lat a Pujalt, on segons el Servei Meteorològic de Catalunya, el vent bufa a una mitjana d’entre cinc i set metres per segon a seixanta metres d’altura. A més, la zona és pròxima a la xarxa de distribució elèctrica i hi ha accés per carretera.

Els ingressos de la venda de l’electricitat generada a l’empresa distribuïdora de la zona revertiran proporcionalment en la inversió de cada participant. L’aerogenerador tindrà una vida útil de vint-i-cinc anys i els impulsors preveuen d’obtenir una rendibilitat econòmica anual de vora un 2%.

El podrimener dels reis espanyols


El podrimener dels reis espanyols

Podem prendre la part pel tot i entendre fins a quin extrem pot, aquella sala sinistra i hermètica de secrecions, representar l’espanya en descomposició que encara ara (i, sortosament, no pas per sempre) hem de patir

Per: Núria Cadenes

02.05.2018  

Tinc la mania d’escoltar converses. La mania o el defecte o totes dues coses. Pel carrer, al metro o l’autobús (he arribat a baixar de parada quan no em tocava només per acabar de saber si aquell malparit al final havia deixat que posessin el parany al celobert, absolutament encisada per la batalla encesa en una escala desconeguda i amb l’esperança del tot absurda i contra natura que guanyessin elles, les rates). La majoria són prou intranscendents per a quedar de seguida oblidades, però n’hi ha algunes que passen a la llibreta d’apunts (memòria curta, llapis llarg) perquè no se sap mai si faran servei per a un relat o un article o un fragment de novel·la. Aquella de les rates, per exemple, complementada. O la d’una mare i una filla que tenia al seient del darrere, a l’autobús: ‘A mi, quan siga l’hora, que no m’enterren, que m’espanta, tot tan estret i tan fosc’, ‘Mama, però si quan t’enterren seràs morta, no te’n sentiràs’, ‘Ja ho sé, però, a mi, que em cremen, que el nínxol em fa por’.

Tan irracional com això. I tan humà, també. Feina vaig tenir a no tombar-me i dir-li que tota la raó, senyora, tota la raó.

I vaig evitar també de deixar-li anar que, ben mirat, tenia sort de no ser una reina espanyola, perquè, aleshores, a la por del nínxol fosc hauria d’afegir-hi el fàstic. El fàstic grandiós que fa imaginar-se a una mateixa dessucant-se, gota pudenta a gota pudenta, dins del podrimener que a tal efecte hi ha habilitat, i en funcionament, en un soterrani a prop de Madrid.

Ecs.

El ‘pudridero real’, en diuen ells, suposo que amb moltes majúscules i pompa i reverència. Tantes majúscules i tanta pompa i tantes reverències com facin falta per a mirar de fer oblidar la crua i anguniosa realitat: que el destí d’aquests borbons mataelefants i celebradors de les porres contra la gent és passar-se trenta o quaranta anys dins del podrimener, deixant caure humors i secrecions de tota mena, gota a gota, clic-cloc clic-cloc clic-cloc, fins que es converteixin en mòmies prou reduïdes perquè les puguin entaforar en els cofres de metre i poc que després els tenen preparats.

Ho vaig llegir fa molt de temps en aquell llibre revelador que va signar Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, la biografia no autoritzada de Joan Carles, el pare de l’actual rei que encara tenen els espanyols. El llibre és interessant per moltes coses, però aquesta del podrimener, potser perquè comparteixo determinades aprensions irracionals amb la dona de l’autobús, em va quedar especialment gravada. Des d’aleshores, cada vegada que surt un d’aquests borbons en alguna banda, escenificant ridículament que mengen sopa, barallant-se no menys ridículament per una foto, saludant ridículament amb la maneta, llegint ridículament i a distància discursos que preparen i justifiquen les porres, cada vegada, no ho puc evitar, penso en el podrimener. I en aquells icors regalimant pels foradets del fèretre, sobre una safata de calç. Per la cosa de la desinfecció, suposo.

No em fan gens de pena, entenguem-nos. És tan sols que ja no puc veure’ls o sentir-ne parlar o llegir-ne coses sense pensar en la sala pudenta de suquims. I és també que, d’un temps ençà, el podrimener s’ha fet metonímia. Vull dir que s’evidencia fins a quin punt ja podem prendre, com fèiem a escola, la part pel tot, i entendre fins a quin extrem pot, aquella sala sinistra i hermètica de secrecions, representar l’espanya en descomposició que encara ara (i, sortosament, no pas per sempre) hem de patir.

Si pretengués ara fer inventari de putrefaccions, ni acabaria ni dibuixaria plenament el panorama. I per força em deixaria angúnies al calaix. La fastigosa sentència (amb el més fastigós encara vot particular, i amb la igualment fastigosa defensa corporativista que en fan els judicadors) per als fastigosos violadors (guàrdia civil i militar inclosos), la fastigosa sentència, deia, que continua grapejant la víctima com si la humiliació no s’hagués d’acabar mai, ha estat, potser, una de les més recents i crues mostres d’aquest regalim de purulències que és l’estat rabiós sense disfressa.

No, això que han perpetrat al jutjat espanyol a Navarra, i que ens ha sotragat fins a la nàusea i més, d’una manera que avui encara es fa difícil de mesurar, no té a veure amb la violenta i desesperada reacció de l’estat (l’estat com a estructura, les seves bigues i els falsos sostres i les clavegueres i tot) davant de la proposta emancipadora dels catalans. És només (només!) un retrat d’això que és, d’així com és, constitutivament i per contínues involucions, aquesta espanya que ja ha esdevingut una cosa absolutament insuportable.

Perseguir els mestres (‘muera la inteligencia’ era el crit, no?), perseguir les paraules (dir ‘llibertat’ torna a ser sancionat), perseguir els colors, decretar silencis, tancar aquells joves d’Altsasu a la presó per una baralla de bar, tancar músics a la presó per una cançó, tancar els nostres polítics a la presó per un referèndum, tancar els nostres activistes del civisme i la cultura per… pel fet de ser activistes del civisme i la cultura.

Perseguir, negar, imposar, mentir, prohibir, amenaçar. En la seva desesperada espiral de testosterona passada de voltes, com un vell legionario de pantalons massa estrets, camisa sense botons i panxa grossa, embolcallada amb aquest seu nacionalisme de l’agressivitat i del ‘jódete, que eres español’, l’estat evidencia allò que és: un patètic podrimener.

Sortir-ne ens és, cada vegada més, una necessitat. Per a respirar. Tan elemental com això. Per a respirar.

L’altre dia, l’escriptor gallec Suso de Toro es demanava si de veritat hi havia algú que no entengués que tanta gent a Catalunya no volgués viure en un estat així. I acabava: ‘De debò? I només a Catalunya?’