Les hòsties acusadores del tsunami Cuixart


Cuixart

Per: Martí Estruch Axmacher

Les hòsties acusadores del tsunami Cuixart

«Ahir vam poder tornar a comprovar que no hi ha ni una miserable prova que aguanti el relat de la rebel·lió violenta i tumultuosa»

26.02.2019 

Jordi Cuixart ja havia avisat que aprofitaria el judici per acusar l’estat espanyol i a fe de Déu que ho va fer. Jo acuso, tu acuses, ell acusa molt. També havia dit que tenia ganes de declarar i vam poder comprovar que sí, que en tenia. Vam poder-ho comprovar nosaltres i, sobretot, ho van poder comprovar jutges i fiscals. L’extrema dreta no, es va perdre la primera part de la seva defensa extrema de drets fonamentals perquè els representants de Vox van arribar tard. N’hi ha que sempre van tard, quaranta anys o més.

La declaració de Cuixart va retrunyir amb força a la sala del Suprem. Davant les greus acusacions de la fiscalia de ‘llançar twitters‘ (sic), convocar manifestacions fora de termini, registrar pàgines web a Irlanda i participar en reunions, les respostes de Cuixart eren una lliçó de democràcia en tota regla, un al·legat polític d’alta volada, ferm i valent, que la història situarà al lloc que li correspongui. Acusat també de voler organitzar un tsunami amb la campanya Crida per la Democràcia, Cuixart va dir que sí, que tant de bo hi hagués un tsunami democràtic a Catalunya, a Espanya i a la resta del món. L’alta judicatura espanyola no el resistiria, això és evident.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

Conec Jordi Cuixart de fa uns quants anys, quan el fiscal Jaime Moreno era assessor de Mariano Rajoy i l’actual president d’Òmnium es dedicava principalment a fer d’empresari. A banda de la bonhomia i la mirada franca, sempre m’ha agradat aquest estil planer i directe que gasta. Pensa què diu i diu allò que pensa. De tant en tant, deixa anar algun ‘hosti’, més quan s’anima que no pas quan s’enfada. Ahir, el jutge el va renyar dos cops i li va dir que aquestes ‘interjeccions col·loquials’ no eren apropiades. Es veu que tenir algú tancat cinc-cents dies en presó preventiva és apropiat, però dir segons quines paraules no ho és, hosti tu.

Cuixart és un gran admirador de la cultura asiàtica i ahir va aplicar de manera precisa les lliçons del filòsof xinès Sun Tzu, autor de L’art de la guerra. ‘Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloca el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre.’ Això va fer Cuixart, com el judoka que aprofita la força de l’adversari per tombar-lo, ell agafava les febles preguntes del fiscal per donar-los la volta i explicar el que ell volia.

El fiscal es va haver d’empassar explicacions exhaustives dels premis literaris i les campanyes d’Òmnium, botifarrades contra la Hispanitat, crítiques al rei espanyol i al Tribunal Constitucional, i referències al franquisme, no democràtic però legal, i a Turquia pel tancament de pàgines web sense ordre judicial. I que per violència, la de la policia espanyola. I si m’ho torna a preguntar, ho torno a repetir. Cuixart es va definir insubmís i pacifista, independentista i mig espanyol, de mare murciana, i va dir que els desperfectes als jeeps de la Guàrdia Civil li sabien greu, entre més coses, perquè aquests vehicles també eren dels catalans, com les escoles públiques malmeses per la policia espanyola el primer d’octubre.

Enmig de proclames a favor de la desobediència civil i lloances a Rosa Parks i les sufragistes, el president del tribunal i el fiscal es desesperaven. Estem perdent el temps, es queixava Marchena al fiscal, i aquest rondinava perquè l’acusat no responia a les seves preguntes i se n’anava per on volia. Cuixart, rebel i trapella, es lamentava a Marchena que al fiscal no li agradaven les seves respostes. Alhora, no s’arronsava i protestava cada vegada que el fiscal no el deixava acabar una frase. I encara li quedava humor per sorprendre’s que no li hagués preguntat si era soci de l’ANC, que sí que n’és.

Aguantant-se el cap amb la mà, preciós gest de llenguatge no verbal, el fiscal va acabar l’interrogatori amb to de resignació i de derrota. Si no fos tan indecent el paper que han acceptat de fer, vindria de gust compadir-se’n i tot. Però no, la fiscalia demana disset anys de presó per a Jordi Cuixart, no ho oblidem. Ahir vam poder tornar a comprovar que no hi ha ni una miserable prova que aguanti el relat de la rebel·lió violenta i tumultuosa. Tweets i retweets, fum. Cuixart mateix se’n queixava: ‘Això que em dieu és una qüestió tècnica, no pas política, que és de què tracta aquest judici.’

Quatre hores i mitja més tard i amb 1.500 nous socis d’Òmnium Cultural, que al final del dia serien 4.000, Cuixart va acabar recitant uns versos del poema No passareud’Apel·les Mestres: «No passareu! I si passeu, / serà damunt d’un clap de cendra: / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l’heu de prendre. / Mes no serà! Per més que feu, / no passareu!». Digne i valent, Cuixart va demostrar que el poden empresonar, però que ell serà sempre un home lliure.

Diari d’un judici polític


Diari d’un judici polític

Josep Casulleras Nualart

OPINIÓ > DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena

El joc en equip improvisat dels advocats dibuixa a l’horitzó del Suprem l’ombra del Tribunal d’Estrasburg

Per: Josep Casulleras Nualart

Al defora del Tribunal Suprem espanyol hi havia un caos extraordinari per a poder-hi entrar. S’hi barrejaven periodistes, familiars dels presos polítics i militants de Vox, observadors internacionals vetats que maldaven per a accedir al recinte, si més no en condició de lletrats… I moltíssima policia. A dins, els advocats enllestien les seves primeres intervencions en l’arrencada d’un judici històric en què hi ha en joc la preservació i la garantia dels drets fonamentals dels acusats i els drets civils de tot un poble. I entorn d’això ha girat aquesta primera jornada: de posar damunt la taula, davant el tribunal presidit per Manuel Marchena, que des de bon començament s’han vulnerat molts d’aquests drets –pràcticament tots els que recull la constitució espanyola, ha repassat Andreu Van den Eynde– i que els magistrats no són imparcials. ‘Tinc la sensació que aquí es tracta de fer veure que els magistrats hi són per a defensar la unitat d’Espanya’, ha declarat Jordi Pina en la seva intervenció. ‘Però jo us demano que feu de jutges, i no de salvadors de la pàtria perquè no tracta d’això aquest procediment.’ I Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, ha resumit el sentit del judici: ‘Si es jutja qui exerceix drets fonamentals, es posen en qüestió i en perill aquests drets fonamentals. Aquest judici és una derrota col·lectiva de la societat espanyola i no hauria de començar així.’

Demostrar qui mana

Al bell mig de la sala de plens, quatre files de tres cadires vellutades cadascuna, amb els dotze acusats. La major part, els presos, era la primera vegada que els vèiem la cara després de molts mesos de captivitat; i ho hem fet a través d’una finestra oberta a l’opinió pública el marc de la qual delimiten el Tribunal Suprem –encarregat de la realització amb quatre càmeres del senyal de televisió– i l’agència EFE –l’única amb accés a la sala de vistes i amb permís per a fotografiar el presos. I els hem vists gairebé tota l’estona seriosos, pensarosos, però també arrencant algun somriure, especialment Jordi Cuixart, el més expressiu de tots, assegut al costat de Carme Forcadell.

A l’esquerra dels acusats, els advocats de les defenses; a la dreta, els representants de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit d’extrema dreta Vox. I al davant, els set magistrats de la sala que els jutja. Darrere d’ells, els bancs del públic, on en aquesta primera jornada hi havia el president Quim Torra i els consellers Damià Calvet i Ester Capella. I els familiars: dos per acusat, que han hagut de suportar un altre calvari per poder entrar al tribunal a primera hora del matí. A la insuportable càrrega de tenir les seves parelles, pares o germans tancats durant un any, o més, en una presó, i al càstig d’haver de tornar a desplaçar-se a Madrid durant tres mesos per a poder assistir a judici, s’hi ha afegit un altre gest d’ús arbitrari del poder per part de l’estat contra ells.

No els deixaven accedir a l’edifici del Suprem. Han hagut de voltar-ne tot el perímetre, passar pel mig de manifestants ultres que cridaven demanant el càstig i l’empresonament del seus familiars; han hagut de provar totes les entrades que té el Suprem i comprovar que els policies –amb el mateix uniforme que els qui van atacar els votants l’1-O– se’ls plantaven al davant i, amb actitud desafiadora, els barraven l’entrada; han hagut de fer venir algun dels advocats i que el president Torra demanés explicacions al gabinet de la presidència del tribunal, perquè finalment els deixessin entrar. El Suprem s’havia omplert la boca amb l’oferiment (o concessió) de garanties als acusats, la més cridanera de les quals era que no els farien anar als calabossos de l’Audiència espanyola a menjar un entrepà fred durant el dinar. I a l’hora de la veritat el sistema maltractava els seus familiars novament.

Joc en equip

Això passava a fora. I a l’interior, durant tota la jornada, els advocats han demostrat que poden jugar en equip, malgrat les diferències d’enfocament de les defenses respectives. Hi ha hagut un moment xocant, quan l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha començat la intervenció amb aquestes paraules: ‘És un judici penal, ni més ni menys, com el d’una estafa o una alcoholèmia. Els acusats no tenen dret a més ni a menys.’ Contrastava amb tota la intervenció anterior del seu col·lega Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, que ha fet un discurs molt més polític, més agressiu, enumerant, un per un, tots els drets que s’han vulnerat.

Però fins i tot aquesta dissonància ha quedat prou diluïda en el conjunt del discurs dels advocats. El pragmatisme tècnic de què ha fet gala sempre Xavier Melero no ha arrossegat pas els discursos que han vingut després, dels advocats Jordi Pina i Anna Bernaola, representants de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull; ni de Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart; ni el d’Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell. Més aviat al contrari, perquè Melero també ha fet equip, i ha reclamat al tribunal que reconsideri el rebuig a una prova pericial molt determinant que va demanar la defensa de Cuixart: l’estudi d’un expert de Scotland Yard, Hugh Orde, i de Duncan McCausland, membre vitalici de l’Associació de Caps de la Policia del Regne Unit, per a avaluar tècnicament quina violència hi va haver realment i qui en va ser responsable tant el 20-S com l’1-O, d’acord amb criteris d’actuació d’una policia democràtica i del dret de protesta i manifestació. L’advocat de Forn ha equilibrat la seva defensa tècnica per a exculpar-lo com a responsable dels Mossos durant el referèndum amb el fet de fer valer una prova que va al cor de la denúncia de l’acusació sencera.

El tribunal la va desestimar, aquesta prova pericial, i pràcticament totes les defenses dels presos l’han reivindicada avui; és de tal magnitud que tant si els jutges l’accepten com si no se’n sentirà a parlar. I farà molt de soroll. Però hi ha més documents no admesos com a prova pels quals els advocats han posat el crit al cel i han coincidit: tota la instrucció irregular i vulneradora de molts drets individuals del jutjat número 13, quan a petició de Vox va engegar una causa general contra l’independentisme mesos abans del referèndum. Ho ha demanat Van den Eynde, que ha fixat a l’horitzó del judici el Tribunal Europeu dels Drets Humans, recordant la seva doctrina recent sobre el perill de la persecució de la dissidència política. Una persecució que es veu en aquesta causa, i que ha descrit bo i enumerant els exemples en què s’ha impedit la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de drets polítics, la separació de poders… ‘Hi ha hagut un vodevil processal’, ha deixat anar.

El discurs de Van den Eynde i el de Salellas portant el focus del judici de bon començament cap als drets humans s’han trenat i s’han complementat; allò que ja havia dit un ho evitava l’altre, i ho reforçava amb l’exposició de proves exculpatòries del seu representat i que el tribunal no admet. O al contrari: demanaven que s’exclogués de la causa desenes de fulls de l’escrit de l’acusació que atempten d’una manera flagrant contra drets humans. Així ho ha fet Salellas, recordant que hi ha cinquanta pàgines escrites de la fiscalia que es dediquen a criminalitzar la mobilització popular pacífica com a forma de protesta. La coordinació entre defenses ha funcionat espontàniament, és a dir, els advocats no van fer pas una reunió per a preparar aquest començament de la vista oral; amb prou feines cadascun podia preparar la defensa amb els seus representats, per les limitacions de l’empresonament, especialment a Soto del Real. En certa manera, ha fluït. Que la defensa sigui més tècnica o més política dependrà de la capacitat que els advocats tinguin de no moure de l’eix del judici la qüestió dels drets humans, de dur-lo cap a un terreny d’on el tribunal el vol fer sortir.

VIST I SENTIT
La lluita de dues diputades alemanyes per a denunciar el judici al seu país

A Madrid hi ha hagut un desembarcament de catalans aquests últims dies. Es percep de seguida, sobretot si et mous pels carrers de la vora de de la plaça de les Salesas, on hi ha els edificis del Tribunal Suprem espanyol i, una mica més amunt, el de la sinistra Audiència espanyola, més a tocar del carrer Génova i sota l’ombra de la gran bandera de la plaça de Colón. Però també hi ha anat gent d’uns altres països per a seguir de ben a prop el judici; malgrat la negativa del tribunal que presideix Manuel Marchena a acceptar observadors internacionals a la sala, n’hi ha molts que hi han anat igualment. I dues diputades del partit alemany Die Linke al Bundestag sopaven ahir en un hotel situat a deu minuts a peu del Suprem. I parlaven amb indignació i perplexitat del menyspreu amb què el tribunal ha tractat els observadors internacionals. Vegeu-ho ací.

Els observadors fan nosa

Malgrat que el Suprem no ha reservat espai per als observadors internacionals, alguns membres de la iniciativa International Trial Watch han pogut entrar-hi. Són Dominique Nogueres, Alexandre Faro, Fabio Marcelli, Frederic Urell, Bill Mozdzierz i Javier Pérez Royo. Alguns han pogut accedir a la sala de vistes i tot. Ara, el tracte rebut ha estat agressiu. Ho explica el periodista Beñat Zaldua. Una treballadora del TS ha etzibat a Frederic Ureel, advocat belga: ‘Vostè serà advocat al seu país, però aquí ve com a públic.’

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

En aquesta primera sessió del judici s’han enllestit totes les intervencions dels advocats en les qüestions prèvies, denunciant les vulneracions de drets que hi ha hagut i reclamant les proves i testimonis que el tribunal ha refusat d’acceptar inicialment. Demà encara serem en la fase de qüestions prèvies, en les quals intervindran les acusacions: la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular del partit ultra Vox, a propòsit justament de les proves i testimonis acceptats. El cas és que la major part de la documentació i les peticions testificals aportats per les acusacions han estat acceptats, a diferència de les defenses. Això fa pensar que demà hi haurà una sessió força ràpida, i la incògnita és si a la tarda mateix ja podrien començar a declarar els acusats (el primer seria Oriol Junqueras) o si el tribunal ho deixarà per a dijous.