Els presos al Parlament Europeu


Els presos al Parlament Europeu

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen?

JAVIER PÉREZ ROYO

JAVIER PÉREZ ROYO        Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

  • Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY

Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY

Si no hi ha sorpreses, després de les eleccions d’ahir la Junta Electoral Central proclamarà candidats electes Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I a partir d’aquest moment, el Tribunal Suprem haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària per a la qual han estat elegits.

És obvi que l’elecció com a parlamentaris europeus suposa una modificació en l’estatus jurídic de tots dos. Ja no són només ciutadans espanyols, sinó membres de l’òrgan representatiu de la Unió Europea. El Tribunal Suprem ha de prendre la seva decisió a la llum d’aquesta nova condició de tots dos.

En el cas que aquesta decisió sigui favorable a l’exercici de la tasca parlamentària dels dos candidats electes, l’examen del Tribunal Suprem sobre l’estatus jurídic dels dos parlamentaris hauria acabat. Un d’ells quedaria en llibertat. Se suspendria el judici contra ell i s’incorporaria al seu escó. El Tribunal Suprem podria dirigir un suplicatori al Parlament Europeu, a fi que aquest decidís si autoritza procedir penalment contra ell. Pel que fa a l’altre, seguiria en llibertat i, després de prometre o jurar la Constitució, ocuparia el seu escó.

En cas que el resultat no fos favorable, l’examen del Suprem no seria final, sinó una decisió que podria ser revisada políticament pel Parlament Europeu i jurídicament pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El Parlament Europeu no és poder judicial, però té autoritat per protegir l’exercici real i efectiu de les prerrogatives parlamentàries dels seus membres sense excepció de cap tipus. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la màxima instància judicial de la Unió.

Aquesta és la diferència essencial en la posició del Tribunal Suprem quan decideix sobre un parlamentari espanyol i quan decideix sobre un parlamentari europeu. Quan decideix sobre un parlamentari espanyol té l’última paraula, únicament revisable pel Tribunal Constitucional. A la pràctica això suposa que el Tribunal Suprem examina, però no pot ser examinat. Té la raó perquè diu l’última paraula, independentment que tingui raó o no en termes objectius i raonables.

Quan decideix sobre un parlamentari europeu, no és així. El Tribunal Suprem examina, però a continuació pot ser examinat. Per un òrgan de naturalesa política, el Parlament Europeu, que ha de vetllar pel respecte de les prerrogatives dels seus membres. I per un òrgan judicial, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que haurà de resoldre el que estimi pertinent si la decisió del Tribunal Suprem és sotmesa a la seva consideració.

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen? ¿S’atrevirà a ordenar que Oriol Junqueras únicament pugui anar al Parlament Europeu traslladat directament des de la presó i degudament custodiat? ¿S’atrevirà a prohibir-li que pugui relacionar-se amb altres parlamentaris europeus i que pugui fer una roda de premsa? ¿El Parlament Europeu toleraria aquesta decisió o exigiria el respecte de les prerrogatives parlamentàries?

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre a revisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea una decisió sobre la prolongació de la presó provisional d’Oriol Junqueras en els mateixos termes en què la va acordar en la seva recent interlocutòria de 13 de maig? ¿O la que pogués adoptar sobre la presó provisional de Carles Puigdemont?

El cas de Carles Puigdemont és diferent, però no substancialment diferent. Aquesta nit l’estatus jurídic de Junqueras i Puigdemont ha passat a ser el mateix per al Tribunal Suprem en relació a l’exercici de les funcions parlamentàries i de les prerrogatives que les protegeixen. Junqueras no pot ser mantingut en situació de presó provisional. Ha de ser posat en llibertat, i el Tribunal Suprem ha de dirigir-se al Parlament Europeu mitjançant el corresponent suplicatori per poder procedir penalment contra ell. Carles Puigdemont no pot ser detingut i tancat a la presó sense que el Tribunal Suprem es dirigeixi prèviament al Parlament Europeu i rebi l’autorització corresponent.

Des del punt de vista de la llibertat personal per a l’exercici de la funció parlamentària europea, que és el que ha d’examinar el Tribunal Suprem, la posició de Junqueras i Puigdemont és la mateixa. En un cas hauria de justificar la prolongació de la presó provisional. En l’altre hauria de justificar l’adopció de la mesura de presó provisional.

Les dues decisions acabarien inevitablement al Parlament Europeu i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea de manera immediata.

¿El Tribunal Suprem s’atrevirà a presentar-se a l’examen?

SILVIA FEDERICI


“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat”

Activista i professora

“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat” / PERE TORDERA

En el seu últim assaig, ‘Tornar a encantar el món’ (Tigre de Paper, 2019), presentat a la Fira Literal, aquesta catedràtica emèrita italiana resident als Estats Units recull tota una sèrie d’articles sobre els nous reptes del feminisme i la política dels comuns

Com defineix el concepte de ‘comú’ i què el diferencia del comunisme?

No s’ha d’entendre com a bé comú enfront de bé particular, sinó com a principi d’organització de la societat. Marx diu que el comunisme és l’associació lliure dels productors des de baix i defensa que l’estat desapareixerà, però en el comunisme realitzat en la història hem vist formes de capitalisme d’estat. Amb el concepte de ‘comú’ hi ha una diferència enorme: parteix de la base que tots els membres de la comunitat tenen accés als béns naturals i als que es produeixen. Es basa en la cooperació i en l’autogovern, que no surt d’una entitat separada de la vida de la reproducció, sinó que la política surt d’aquesta mateixa vida de la reproducció.

Es pot aplicar a grups amplis?

L’estat és una forma recent en la història de la humanitat; durant milers d’anys els éssers humans s’han organitzat de manera comunitària i en territoris amples, com l’Amèrica Llatina abans de l’arribada dels europeus. La gent s’involucrava en molts intercanvis de productes de tots els llocs. No hem d’identificar els comuns amb grups petits. L’autogovern, que defensa poder decidir sobre qüestions que ens afecten en la nostra vida, ¿és una idea utòpica o sempre l’haurem de transferir a una entitat que ens ha demostrat que només vol lucrar-se? Hem de pensar un altre model per trencar amb segles de fam, destrucció i guerres.

Ha dit que la vida no val la pena viure-la en un món hobberià en què la prosperitat passa per l’explotació, fins i tot la mort dels altres. Tanmateix, la història demostra que l’home no és el “bon salvatge” de Rousseau…

No es pot justificar la idea que la natura humana és individualista i predatòria perquè hi ha milions de persones que han donat la seva vida per aconseguir una societat millor. Per moltes raons s’han imposat ordres socials que s’han fundat sobre l’explotació i l’acumulació de la riquesa privada, però ¿estem condemnats a repetir aquest esquema? Seria assumir que les massacres i les injustícies són inevitables. No ho podem acceptar i hem de veure quines són les alternatives. Avui l’esperança passa per repensar la forma comunitària de vida.

Quin paper pot jugar la dona en aquest nou model organitzatiu?

Com a subjecte polític, les dones avui són extremament importants. Arreu del món veiem que és la dona la que impulsa el feminisme popular, és a dir, la que promou el tipus de mobilització que avui encapçala la lluita. La dona és el subjecte principal, perquè està al centre de la reproducció social. Històricament s’ha concentrat en la reproducció, en les necessitats de la vida i la dels altres; la seva mirada no separa les diferents esferes de la vida, veu què s’ha de canviar i sobretot lluita contra tota jerarquització que duu a les desigualtats. Hem entès que el capitalisme no només crea riquesa privada, sinó que propicia les jerarquies: usa els que estan al capdamunt de l’escala social per comandar i disciplinar els que estan a baix de tot.

Com es trenca amb tot això?

Creant xarxes de solidaritat i aliances també a nivell local. La lluita ha de subvertir la jerarquia a nivell local –gènere, raça, migrant no migrant…– i internacional, perquè existeix una jerarquia d’estats producte de l’imperialisme i el colonialisme. Crear formes d’organització que posin al centre les dones i els migrants, col·lectius que requereixen un espai propi per pensar que són víctimes de l’explotació… Cada forma d’opressió s’ha de combatre en la seva especificitat, si no es reprodueix i acaba debilitant la lluita.

Defensa que cal posar la qüestió de la reproducció al centre. Per què?

No podem canviar la societat ni aconseguir una lluita eficaç sense canviar la vida de cada dia i els processos de la reproducció. El capitalisme conservador diu “la mare a casa” i defensa la família nuclear; el socialisme els dona a l’estat, però aleshores en depèn. El principi del comú té en compte que l’estat té molt de pes. Ara per ara no podem no dependre de l’estat perquè no som capaços d’organitzar serveis com la salut o l’educació, perquè la riquesa està en les seves mans. Però sí que podem crear estructures a nivell local per pressionar i controlar els serveis de l’estat. Hem de deixar de pensar que l’estat ho farà tot i crear organismes que ens permetin intervenir en les decisions.

Però això en democràcies com la Suïssa ja ho fan, mentre que les democràcies escandinaves tenen molta cura pel comú.

No estic parlant del vot. A més, allà voten i després fan tot el contrari. El vot no significa res. A Dinamarca, sempre que hi vaig, em diuen que aquest objectiu de protegir el comú no s’aconsegueix. A Islàndia va haver-hi una gran vaga de dones i aleshores es va crear uns Consells de les Dones, unes organitzacions de base que no són revolucionàries, però tracten de la temàtica de les dones. És un bon model, però no és fàcil dur-lo a la pràctica perquè implica alliberar temps per poder participar en l’assemblea, i pensar quin tipus d’escoles volem, quin tipus de salut, com ens tracten a les dones a l’hora de parir, cosa que avui és perversa, o bé com tracten la gent gran al final de la seva vida. Em sembla que em suïcidaré, perquè em sembla que la perspectiva d’estar en un hospital sense mitjans és terrible. Necessitem una lluita coordinada. Les dones fan un gran treball per ajudar a morir la gent, i en quines condicions treballen! Als Estats Units han detectat una nova malaltia, la ‘money sickness syndrom’, la síndrome de la malaltia del diner, que afecta sobretot les dones de les comunitats immigrades. Són dones que s’angoixen per la falta de diners perquè no poden pagar els deutes i no poden alimentar els seus fills, etc.

És partidària de les quotes femenines?

La dona no ha lluitat per les quotes. Va passar el mateix amb el moviment dels drets civils. Han organitzat el discurs de la igualtat, que ha permès noves divisions. Ara els blancs diuen que estan discriminats, o els homes respecte a les dones! Dono suport a la quota perquè està bé, almenys és alguna cosa, però el moviment feminista ha lluitat per un sistema que aboleixi les desigualtats de soca-rel. La quota és un concepte negatiu d’escassedat i implica que s’ha de dividir.

Tanmateix, el masclisme persisteix i de vegades són les mateixes dones les que el perpetuen.

Algunes dones el perpetuen perquè, si no veus la possibilitat de canviar la teva vida, et valoritzes. La meva mare no era masclista, però criticava les dones que treballaven fora de casa i no s’ocupaven dels fills. Pertanyia a una generació que no es plantejava lluitar per canviar l’’statu quo’, i realment les dones que surten de casa han de negociar una vida molt infeliç. Hi ha el fenomen de molts nens que creixen sols perquè ni el pare ni la mare estan a casa en tot el dia. Als Estats Units es parla d’un nou col·lectiu: els nens que porten la clau de casa penjada al coll. A Nova York molts nens aprenen als 12 anys a posar injeccions per cuidar els seus avis, perquè són les úniques persones que són a casa durant el dia, sobretot en les comunitats de migrants. Els moviments feministes dels anys 70 van cometre molts errors i sobretot titllant de conservadores i dretanes les dones que defensaven el paper de la dona a la casa. En realitat, moltes dones saben què els espera quan surten a treballar: la majoria fan dues feines, i solen ser feines que no són gens creatives. Es pot dir feixista a una dona que prefereixi no sortir a treballar? L’emancipació està molt bé si treballes a la universitat o en un diari prestigiós… És important desmitificar tots aquests muntatges i hem de crear una nova realitat que no ens obligui a escollir una cosa o l’altra.

Les dones són, per tant, una de les víctimes principals del sistema capitalista?

El capitalisme ha reconegut que les dones són les treballadores ideals, tot el desenvolupament tecnològic de la feina s’ha fet sobre el cos de les dones, i elles segueixen produint els nens, ocupant-se de la criança, del treball sexual… La dona avui és el pilar de l’organització i l’acumulació capitalista.

Però no reben la part de benefici que els pertoca!

Per això són tan importants: fan tot això de manera barata i després hi ha els homes, que les disciplinen i controlen. Les dones són víctimes de la violència, ja sigui perquè són les primeres a defensar els béns naturals perquè saben que si l’aigua està contaminada es destrueix la comunitat o perquè cada vegada accepten menys els abusos dels homes.

Què vol dir quan parla de tornar a ‘encantar el món’ en el seu últim assaig publicat per Tigre de Paper?

Teixir de nou junts allò que el capitalisme ha separat. Aquesta és una tasca del comú, perquè significa la cooperació amb els altres, reconstruir un lligam amb els altres, amb la natura, amb els animals, que són els nostres companys i companyes. El món es desencanta quan vivim segons el principi de buscar la nostra felicitat a costa de l’explotació dels altres o davant la indiferència al patiment dels altres. Hem de veure que la nostra vida forma part de tot un món més ample que nosaltres. Estic escrivint un altre llibre que és titularà Més enllà de la perifèria de la pell, en què defenso que el nostre cos no s’acaba en la pell sinó que manté una continuïtat amb els altres, amb la natura, els arbres, el vent, els animals… el cos vist en si mateix com un comú.

SILVIA FEDERICI


“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat”

Activista i professora

“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat” / PERE TORDERA

En el seu últim assaig, ‘Tornar a encantar el món’ (Tigre de Paper, 2019), presentat a la Fira Literal, aquesta catedràtica emèrita italiana resident als Estats Units recull tota una sèrie d’articles sobre els nous reptes del feminisme i la política dels comuns

Com defineix el concepte de ‘comú’ i què el diferencia del comunisme?

No s’ha d’entendre com a bé comú enfront de bé particular, sinó com a principi d’organització de la societat. Marx diu que el comunisme és l’associació lliure dels productors des de baix i defensa que l’estat desapareixerà, però en el comunisme realitzat en la història hem vist formes de capitalisme d’estat. Amb el concepte de ‘comú’ hi ha una diferència enorme: parteix de la base que tots els membres de la comunitat tenen accés als béns naturals i als que es produeixen. Es basa en la cooperació i en l’autogovern, que no surt d’una entitat separada de la vida de la reproducció, sinó que la política surt d’aquesta mateixa vida de la reproducció.

Es pot aplicar a grups amplis?

L’estat és una forma recent en la història de la humanitat; durant milers d’anys els éssers humans s’han organitzat de manera comunitària i en territoris amples, com l’Amèrica Llatina abans de l’arribada dels europeus. La gent s’involucrava en molts intercanvis de productes de tots els llocs. No hem d’identificar els comuns amb grups petits. L’autogovern, que defensa poder decidir sobre qüestions que ens afecten en la nostra vida, ¿és una idea utòpica o sempre l’haurem de transferir a una entitat que ens ha demostrat que només vol lucrar-se? Hem de pensar un altre model per trencar amb segles de fam, destrucció i guerres.

Ha dit que la vida no val la pena viure-la en un món hobberià en què la prosperitat passa per l’explotació, fins i tot la mort dels altres. Tanmateix, la història demostra que l’home no és el “bon salvatge” de Rousseau…

No es pot justificar la idea que la natura humana és individualista i predatòria perquè hi ha milions de persones que han donat la seva vida per aconseguir una societat millor. Per moltes raons s’han imposat ordres socials que s’han fundat sobre l’explotació i l’acumulació de la riquesa privada, però ¿estem condemnats a repetir aquest esquema? Seria assumir que les massacres i les injustícies són inevitables. No ho podem acceptar i hem de veure quines són les alternatives. Avui l’esperança passa per repensar la forma comunitària de vida.

Quin paper pot jugar la dona en aquest nou model organitzatiu?

Com a subjecte polític, les dones avui són extremament importants. Arreu del món veiem que és la dona la que impulsa el feminisme popular, és a dir, la que promou el tipus de mobilització que avui encapçala la lluita. La dona és el subjecte principal, perquè està al centre de la reproducció social. Històricament s’ha concentrat en la reproducció, en les necessitats de la vida i la dels altres; la seva mirada no separa les diferents esferes de la vida, veu què s’ha de canviar i sobretot lluita contra tota jerarquització que duu a les desigualtats. Hem entès que el capitalisme no només crea riquesa privada, sinó que propicia les jerarquies: usa els que estan al capdamunt de l’escala social per comandar i disciplinar els que estan a baix de tot.

Com es trenca amb tot això?

Creant xarxes de solidaritat i aliances també a nivell local. La lluita ha de subvertir la jerarquia a nivell local –gènere, raça, migrant no migrant…– i internacional, perquè existeix una jerarquia d’estats producte de l’imperialisme i el colonialisme. Crear formes d’organització que posin al centre les dones i els migrants, col·lectius que requereixen un espai propi per pensar que són víctimes de l’explotació… Cada forma d’opressió s’ha de combatre en la seva especificitat, si no es reprodueix i acaba debilitant la lluita.

Defensa que cal posar la qüestió de la reproducció al centre. Per què?

No podem canviar la societat ni aconseguir una lluita eficaç sense canviar la vida de cada dia i els processos de la reproducció. El capitalisme conservador diu “la mare a casa” i defensa la família nuclear; el socialisme els dona a l’estat, però aleshores en depèn. El principi del comú té en compte que l’estat té molt de pes. Ara per ara no podem no dependre de l’estat perquè no som capaços d’organitzar serveis com la salut o l’educació, perquè la riquesa està en les seves mans. Però sí que podem crear estructures a nivell local per pressionar i controlar els serveis de l’estat. Hem de deixar de pensar que l’estat ho farà tot i crear organismes que ens permetin intervenir en les decisions.

Però això en democràcies com la Suïssa ja ho fan, mentre que les democràcies escandinaves tenen molta cura pel comú.

No estic parlant del vot. A més, allà voten i després fan tot el contrari. El vot no significa res. A Dinamarca, sempre que hi vaig, em diuen que aquest objectiu de protegir el comú no s’aconsegueix. A Islàndia va haver-hi una gran vaga de dones i aleshores es va crear uns Consells de les Dones, unes organitzacions de base que no són revolucionàries, però tracten de la temàtica de les dones. És un bon model, però no és fàcil dur-lo a la pràctica perquè implica alliberar temps per poder participar en l’assemblea, i pensar quin tipus d’escoles volem, quin tipus de salut, com ens tracten a les dones a l’hora de parir, cosa que avui és perversa, o bé com tracten la gent gran al final de la seva vida. Em sembla que em suïcidaré, perquè em sembla que la perspectiva d’estar en un hospital sense mitjans és terrible. Necessitem una lluita coordinada. Les dones fan un gran treball per ajudar a morir la gent, i en quines condicions treballen! Als Estats Units han detectat una nova malaltia, la ‘money sickness syndrom’, la síndrome de la malaltia del diner, que afecta sobretot les dones de les comunitats immigrades. Són dones que s’angoixen per la falta de diners perquè no poden pagar els deutes i no poden alimentar els seus fills, etc.

És partidària de les quotes femenines?

La dona no ha lluitat per les quotes. Va passar el mateix amb el moviment dels drets civils. Han organitzat el discurs de la igualtat, que ha permès noves divisions. Ara els blancs diuen que estan discriminats, o els homes respecte a les dones! Dono suport a la quota perquè està bé, almenys és alguna cosa, però el moviment feminista ha lluitat per un sistema que aboleixi les desigualtats de soca-rel. La quota és un concepte negatiu d’escassedat i implica que s’ha de dividir.

Tanmateix, el masclisme persisteix i de vegades són les mateixes dones les que el perpetuen.

Algunes dones el perpetuen perquè, si no veus la possibilitat de canviar la teva vida, et valoritzes. La meva mare no era masclista, però criticava les dones que treballaven fora de casa i no s’ocupaven dels fills. Pertanyia a una generació que no es plantejava lluitar per canviar l’’statu quo’, i realment les dones que surten de casa han de negociar una vida molt infeliç. Hi ha el fenomen de molts nens que creixen sols perquè ni el pare ni la mare estan a casa en tot el dia. Als Estats Units es parla d’un nou col·lectiu: els nens que porten la clau de casa penjada al coll. A Nova York molts nens aprenen als 12 anys a posar injeccions per cuidar els seus avis, perquè són les úniques persones que són a casa durant el dia, sobretot en les comunitats de migrants. Els moviments feministes dels anys 70 van cometre molts errors i sobretot titllant de conservadores i dretanes les dones que defensaven el paper de la dona a la casa. En realitat, moltes dones saben què els espera quan surten a treballar: la majoria fan dues feines, i solen ser feines que no són gens creatives. Es pot dir feixista a una dona que prefereixi no sortir a treballar? L’emancipació està molt bé si treballes a la universitat o en un diari prestigiós… És important desmitificar tots aquests muntatges i hem de crear una nova realitat que no ens obligui a escollir una cosa o l’altra.

Les dones són, per tant, una de les víctimes principals del sistema capitalista?

El capitalisme ha reconegut que les dones són les treballadores ideals, tot el desenvolupament tecnològic de la feina s’ha fet sobre el cos de les dones, i elles segueixen produint els nens, ocupant-se de la criança, del treball sexual… La dona avui és el pilar de l’organització i l’acumulació capitalista.

Però no reben la part de benefici que els pertoca!

Per això són tan importants: fan tot això de manera barata i després hi ha els homes, que les disciplinen i controlen. Les dones són víctimes de la violència, ja sigui perquè són les primeres a defensar els béns naturals perquè saben que si l’aigua està contaminada es destrueix la comunitat o perquè cada vegada accepten menys els abusos dels homes.

Què vol dir quan parla de tornar a ‘encantar el món’ en el seu últim assaig publicat per Tigre de Paper?

Teixir de nou junts allò que el capitalisme ha separat. Aquesta és una tasca del comú, perquè significa la cooperació amb els altres, reconstruir un lligam amb els altres, amb la natura, amb els animals, que són els nostres companys i companyes. El món es desencanta quan vivim segons el principi de buscar la nostra felicitat a costa de l’explotació dels altres o davant la indiferència al patiment dels altres. Hem de veure que la nostra vida forma part de tot un món més ample que nosaltres. Estic escrivint un altre llibre que és titularà Més enllà de la perifèria de la pell, en què defenso que el nostre cos no s’acaba en la pell sinó que manté una continuïtat amb els altres, amb la natura, els arbres, el vent, els animals… el cos vist en si mateix com un comú.

Llarena fa aigües


llarena

Esquerdes al règim: la línia Llarena fa aigües i l’ANC guanya a la Cambra de Comerç

«En la mesura que l’escàndol Llarena comence a ser contrastat i contestat també dins el règim, l’única cosa que passarà és que els arguments a favor de la independència creixeran exponencialment»

Per: Vicent Partal

La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència es va fonamentar sobretot en la utilització espúria de la justícia, més enllà dels seus límits legals i morals. L’actuació del jutge Llarena, molt particularment, va anar molt més enllà d’allò que se suposa que és la feina d’un tribunal i va interferir completament en la vida política del país. No tenien importància els fets, és a dir, la qualificació i les proves sobre els fets, sinó impedir-ne la repetició i escapçar, si era possible, el moviment independentista.

La contínua ingerència en la vida política del Parlament de Catalunya ha estat la prova més determinant de quina era la prioritat. Des de l’increïble empresonament a mitja sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat Jordi Turull fins al desposseïment dels drets polítics d’uns quants membres de la cambra, el braç de la justícia ha anat fent política, partidista, en favor del bloc del 155. El president Puigdemont, no cal anar gaire més lluny, tenia prou vots per a tornar a ser investit i no ho fou. I la voluntat popular ha estat, així, segada. L’ús abusiu de la presó provisional ha estat també una llosa enorme descarregada sobre el país a manera d’advertiment i amenaça permanents.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

És evident que les extravagàncies jurídiques de Llarena han donat resultat, políticament parlant. Ell no passarà a la història del dret com un bon jutge, però passarà a la història de l’espanyolisme com un guerrer disposat a vulnerar qualsevol norma per aconseguir l’objectiu. Tanmateix, l’estat espanyol també ha hagut d’assumir un cost ben alt per tanta irregularitat, un cost que sembla que comença a fer-se excessiu, si més no a una part de l’estat.

En pocs dies, hem vist com la línia Llarena, aquesta espècie de línia Maginot del règim que intentava frenar l’avanç de l’independentisme, comença a tenir esquerdes, comença a ser travessada. Per una banda, els exiliats, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, han guanyat la primera batalla jurídica dins l’estat, tombant la pretensió inenarrable de la Junta Electoral espanyola de prohibir-los de ser candidats. I per una altra el recurs dels presos que han estat elegits parlamentaris posa un tel de dubte sobre la continuïtat del judici i sobre les maniobres de Llarena al Parlament de Catalunya, que ara, és clar, seran qüestionades segons què faça el parlament espanyol.

Cride l’atenció, però, sobre el fet que en tots dos casos és interessant no tan sols l’acció de l’independentisme superant la línia i trencant-la, sinó l’aparició per primera vegada de discrepàncies dins els murs de la justícia espanyola, de desorientació. La decisió de la junta electoral va comptar amb l’oposició rotunda de quatre membres, inclòs el president. Els jutjats de Madrid que hi havien de prendre partit va quedar clar que no ho volien fer. I la sala tercera del Suprem no va voler ser qui solucionàs el cas de la candidatura Puigdemont-Comín-Ponsatí, però no va deixar ni ombra de dubte sobre la inoportunitat de la decisió, decisió que només podia ser qualificada d’estrictament política, adoptada en primera instància per la junta electoral. Ara cal veure què passarà al Tribunal Constitucional, però ja ningú no espera que done la raó a Ciutadans i al PP.

És possible que aquestes esquerdes evidents responguen a raons diverses, que molt possiblement es deuen sumar. La por de la intervenció de la justícia europea, en primer lloc –i he de recordar, encara, la possible intervenció del Tribunal de Luxemburg, tan sols que un pres ho demanàs, que els ho acabaria de desbaratar tot. Potser també hi té a veure la derrota electoral del PP i de les dretes, motors essencial de la cursa embogida cap al descontrol jurídic i l’arbitrarietat manifesta. I fins i tot és possible que algú considere que el perill ja no és tan imminent com ho era la tardor del 2017 i que per tant no cal pitjar tan a fons. Si pensen això que ho pensen, que ja s’ho trobaran. Però és evident que en la mesura que l’escàndol Llarena comence a ser contrastat i contestat també dins el règim, l’única cosa que passarà és que els arguments a favor de la independència creixeran exponencialment. Perquè s’haurà demostrat que Espanya és un estat indecent on la previsibilitat de la justícia i el respecte a les lleis no són cap valor indiscutible. Per més propaganda que vulguen fer per aparentar el contrari.

  1. No tenen prou mans per a aturar l’independentisme: la candidatura Cambres: Eines de País ha arrasat a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Això vol dir que un dels baluards del règim ha caigut aquesta nit. Celebrem-ho.

Les cambres tenen una presència determinant en molts organismes importants. Fins ara, controlades per un petit grup d’empresaris vinculats a La Caixa i l’Íbex, les han fetes servir per promoure la idea que els empresaris catalans eren contraris a la independència.

Tanmateix, després d’impedir durant anys unes eleccions que s’havien de fer el 2014, els empresaris finalment han pogut votar i tot ha quedat clar: trenta dels quaranta llocs en joc han anat a parar a l’ANC, que ara podrà impulsar amb una eina tan potent com aquesta polítiques al servei de l’empresa real del país. I coherents amb la majoria democràtica i social que impulsa l’onada republicana.

PS2. Ahir el PSC va demanar ‘per cortesia parlamentària’ que el parlament s’avingués a nomenar de pressa Miquel Iceta senador per designació parlamentària perquè a Pedro Sánchez se li ha ocorregut de fer-lo president del senat espanyol. De moment, el parlament ha decidit d’ajornar la votació, però espere que els partits independentistes s’hi oposen obertament i ho impedesquen. Iceta va ser una de les peces clau per a fer possible el 155 i, doncs, per a enviar a la presó i a l’exili diputats i diputades que seien prop seu i també la que havia estat presidenta de la seua cambra, Carme Forcadell. Cortesia, diu ara? Cortesia amb qui ha enviat els companys a la presó i l’exili? Au, bah!

9 comentaris dels subscriptors

Albert Miret

09.05.2019  |  08:05

Sí! Tot va anant endavant, cosa que val la pena que tothom aprengui per no llençar la baralla a cada inconvenient que ens anem trobant, que seran molts i molt bèsties. Ara ja no tenen por, ara tenen pànic. Després de la reacció contra Catalunya d’aquesta colla de feixistes, no poden ja esperar que la nostra reacció sigui de benevolència. Fa temps que els diem que l’única possibilitat que tenen o potser tenien era la de negociar, però l’estupidesa i la brutalitat que impregna tot el que fan els ho ha impedit altra vegada. Ara, amb les eleccions europees, pot ser que els comencin a caure al cap totes les animalades que han anat fent tant alegrament. No dic que la UE passi a ser governada per progressistes -seria demanar massa-, però sí que pot ser que ho sigui per gent civilitzada i com a mínim antifeixista, amb la qual cosa, apareixent a la superfície de la bassa negra de la claveguera estatal tot el que han fet, podrien passar-ho molt malament.
Felicitats a la Cambra de Comerç, a l’ANC i a tota Catalunya. Fa un mes, ningú haguera acceptat que un dia ens llavaríem sentint per les ràdios els crits dels de la llotja: “I, inde, independència” i avui ha passat. A totes les persones de poca fe: EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA SERÀ IGUAL, i molta gent dirà: “ningú ho hauria dit fa dos dies”.
Visca Catalunya lliure!, i Visca en Vicent Partal per la seva coherència i perseverança!

Oriol Roig

09.05.2019  |  05:17

Alguna cosa s’esquerda, i ningú no vol que se li esquerdi a les seves mans. Quan Catalunya sigui independent, les coses aniran molt malament durant molt de temps al que quedi d’Espanya. Molt. Qui s’aprecïi com a culpable d’haver-ho permès serà enterrat en vida. Si és un jutge, adéu retir daurat, adéu alt càrrec en cap tribunal o ministeri. Si és un polític, el seu partit desapareixerà o serà irrelevant electoralment per una generació. I és clar que tenen por, perquè passarà més tard o més d’hora. En anglès hi ha una expressió que retrata el que els passa pel cap: “not on my watch!”

Lluís Paloma

09.05.2019  |  02:33

De fet, començo a sospitar-me que la cauguda del Règim del 78 serà judicial. Sigui per l’ensulsiada del judici-farsa, o bé sigui per alguna sentència a nivell europeu. I jo no hi entenc de lleis, però podria ser que la possibilitat de celebrar un referèndum definitiu d’autodeterminació vingués de la mà d’una sentència a nivell europeu? Em puc equivocar, però coses més radicals hem vist, i la via política la veig molt encallada, també a Can Juncker.

Antoni López

09.05.2019  |  01:34

L’invicto Llarena hauria de rebre. Rebre la xapa al millor guionista espanyol de la post- guerra.si no l’hi concedeixen es que no hi ha justicia.

Ramon Perera

09.05.2019  |  00:19

És una suposició raonable que a Espanya hi ha una batalla per veure qui agafa el timó de la reacció contra Catalunya? Em sembla que sí.
No han fet servir la força bruta jurídica contra la candidatura Puigdemont-Comín-Ponsatí. Alguna cosa els ha frenat. Alguna cosa els ha fet por. Aquesta candidatura és la batalla que s’acosta.
La gran batalla que ara està engegada, el judici al Suprem, sembla que els està donant més problemes dels que s’esperaven. No s’entèn que hagin volgut abastar tant. Tants fets. Tants testimonis. Tantes proves. És molt difícil manipular de manera coherent una extensió tan gran de realitat.
Qui, per la raó anterior, porta el timó de facto de la reacció espanyola és Marchena i està donant mostres d’estrès (Josep Casulleras ho explica molt bé en la crònica de la jornada d’ahir).
Segurament que han han volgut abastar tant per fer una mena de causa general, però els costos s’han disparat.

Josep Usó

08.05.2019  |  23:18

Tan de bo se’ls ensorre el seu castell judicial. Però en qualsevol cas, ells mai negociaran res. Ho consideren una mostra de feblesa i no els entra als esquemes mentals. Els de dretes i els qui s’anomenen d’esquerres. Al final, castellans amb comportament de castellans.

Joan Maria Camprodon

08.05.2019  |  22:40

Vicent, crec que avui he sentit Elpidio Silva dient que el recurs al Constitucional només el pot fer l’afectat per la suspensió, i no el que vol que sigui suspès. Seria una notícia excel·lent, si es confirma.

Antoni Oller

08.05.2019  |  22:36

M’agrada l’editorial d’avui; primer perquè reincideix (i mai n’hi haurà prou) en la inoportunitat de no haver investit Puigdemont quan tocava: “El president Puigdemont, no cal anar gaire més lluny, tenia prou vots per a tornar a ser investit i no ho fou. I la voluntat popular ha estat, així, segada.” … “no hasse falta dessir nada mass”. I també per una idea que em remet al que he llegit d’algú que potser té coneixements específics de l’inextricable mon jurídic, la Elisa Beni a El Nacional; textualment: “després del canvi de rumb polític, n’hi haurà altres que nedaven a favor del corrent, per no enemistar-se amb el poder, que ara ja no hauran de seguir el diktat dels populars. No saben tota la gent al món judicial que comença a reposicionar-se ara que venen quatre anys de govern progressista.” Ve a ser el que diu Partal com a un (no l’únic) dels factors de l’esquerda. Veurem si som capaços de fer progressar l’esquerda, que sant Boye ens il·lumini.

JORDI PIGRAU

08.05.2019  |  22:07

A mi l’unic que m’interessa es que l’inhabilitin o el jubilin,perque de paqut no en caurà cap