Sánchez juega con fuego al irritar a PNV y ERC


Si se da por bueno lo que ha ocurrido este miércoles en el pleno del Congreso, España afronta la catástrofe provocada por el coronavirus sin atisbo de unidad política y con un Gobierno apoyado en la incertidumbre de no tener segura ninguna votación, ni siquiera las que deben servir para prorrogar el estado de alarma hasta el mes de junio, fecha apuntada por Pedro Sánchez el martes.

Ya se sabía que hay un Gobierno de coalición y en minoría, y una oposición de centro derecha enfrentada al Ejecutivo y con voluntad de desgastarlo para acortar la legislatura. Pero había partidos que habían permitido la investidura con su voto o su abstención y que debían servir de soporte parlamentario del Gobierno y que, por tanto, La Moncloa debía cuidarlos y estrechar con ellos las relaciones.

Ahora, en esta situación de catástrofe, sin embargo, el Congreso que se percibe no muestra más sintonía que la de PSOE y Unidas Podemos en el Gobierno, todo lo demás es fuego cruzado y hasta los partidos que llevaron a Sánchez a la Moncloa le critican y se quejan del maltrato que dicen recibir. Eso debilita de manera creciente la posición del presidente del Gobierno, que juega con fuego, en un momento de emergencia. Sánchez necesita sus votos como el agua, pero ni siquiera les mantiene informados de sus iniciativas antes de darlas a conocer en rueda de prensa.

El bloque de la investidura se rompe y el Gobierno se queda sin socios en plena crisisIVÁN GIL

La crisis del coronavirus y su gestión gubernamental han generado una tensión política que se mueve entre la reconfiguración de las alianzas y un incremento de la polarización

El riesgo se incrementa porque el PNV es fundamental para el Gobierno y el lendakari, Iñigo Urkullu, aseguró este miércoles que no hay necesidad, en la actual situación de la epidemia del coronavirus en la que se va a comenzar la desescalada, “de prorrogar más la situación de excepcionalidad” que supone el estado de alarma, y ha apelado a analizar “la plena capacidad de la legislación ordinaria” para gestionar la crisis a partir de ahora.

El Gobierno lo fía todo a la falta de alternativa política y a la situación de emergencia que, según sostiene, hará que ningún partido facilite una derrota parlamentaria en la votación de alguna de las prórrogas del estado de alarma. Así lo admiten miembros del Gobierno y así lo ha denunciado este miércoles Gabriel Rufián (ERC) en el pleno al explicar en su pregunta al Ejecutivo que la alternativa es “Abascal y sus colegas de la Inquisición”.

¿Cuánto les importa la legislatura? ¿Son conscientes de la alternativa a no dialogar e informar?”, se ha preguntado Rufián, lamentando que, una vez más, se entera por los medios de comunicación de las iniciativas del Gobierno que debe votar para no hacer caer a Sánchez o provocar una grave crisis política en momento tan delicado.

Qui són els autèntics irresponsables?


Per: Martí Estruch Axmacher

Després d’estar-me més de quaranta dies tancat a casa, diumenge els pares em van dir que no calia fer més galetes ni dibuixos i que podíem sortir al carrer. No m’ho podia creure! Vam sortir amb els dos germans i el pare. La mare no va poder venir amb nosaltres i encara no he entès gaire per què, però em va fer molta pena. Es veu que si hagués sortit la mare, hi hauria hagut massa gent al carrer. No era només la meva mare qui feia nosa, és clar, eren també les altres mares. O els pares, si qui sortia amb els nens era la mare, que de fet eren majoria. I si tens dues mares, com la Marina, doncs només en podia sortir una. Vaja, que només volien un gran amb els nens. A altres països sí que poden anar-hi tots dos, però aquí no. Potser als altres països tenen carrers més amples. O pares més prims. Suposo que és com a l’escola, que no podem sortir totes les classes al pati a la mateixa hora perquè no hi cabem, i sortim per torns. No sé per què els grans no ens fan sortir per torns, al carrer. Aleshores hi cabríem. Hi ha un metge que li agrada molt al pare i que es diu Oriol, com jo, que es veu que ho volia fer així, ho va explicar per la televisió, però els altres senyors amb cara d’enfadats i moltes medalles que també surten per la televisió i parlen diferent i manen més no ho han volgut fer així. De moment, perquè es veu que no s’aclareixen gaire i van canviant d’opinió. De fet, primer havíem d’anar només als supermercats i a les farmàcies i a comprar tabac, però després s’ho van repensar i van dir que millor al carrer, però a prop de casa, i el pare va fer càlculs i va dir fins on podríem anar i on hi havia la frontera. Es veu que l’Aina, la meva cosina, que viu al costat del bosc, tampoc pot allunyar-se més d’un quilòmetre. O com amb les màscares aquestes de tapar-se la cara, que tan aviat serveixen com no serveixen, tan aviat diuen que n’hi haurà per a tothom com no, tan aviat diuen que els petits també n’hem de dur com no. En fi, diumenge vaig preguntar si m’havia de posar la meva, la que vam fer un dia que tampoc vam fer galetes ni dibuixos i vam convertir màscares de grans en màscares de petits, i em van dir que no calia, però com que tots els nens en portaven jo també me la vaig posar, fins que vam començar a jugar a pilota i em queia i se m’entelaven les ulleres i me la vaig treure. Quan vam acabar de jugar a pilota jo volia anar al parc a gronxar-me, però el pare em va dir que no, que era prohibit, tot i que jo recordo que la consellera de Salut al principi va dir que sí que hi podíem anar. Aleshores, amb els meus germans vam continuar jugant a pilota i quan els vaig preguntar si l’Aleix, que és de la meva escola i ens l’havíem trobat, podia jugar amb nosaltres, sense tocar-nos, que això ja sé que no ho puc fer, em van dir que tampoc, perquè es veu que sí que podíem sortir amb les nostres joguines, però més per passejar-les que per jugar-hi. O sigui que li vaig dir adéu a l’Aleix amb la mà i el pare em va dir que era millor així, per evitar riscos, que és una paraula que els grans utilitzen molt ara. I es veu que jugar a pilota amb l’Aleix deu ser més riscós que quan el tiet agafa el metro per anar a la feina, que l’altre dia els explicava als pares per l’ordinador que no li feia gens de gràcia, però que si no hi anava, el farien fora i la tieta ja s’ha quedat sense feina i no s’ho poden permetre. El tiet també deia que si els polítics haguessin obligat tothom a quedar-se a casa des del primer moment i no haguessin trigat tant a prendre mesures, ara no estaríem tan malament, però com que deia moltes paraulotes em van fer marxar i no vaig sentir la resta. Quan vam acabar de jugar a pilota va sonar l’alarma del mòbil del pare perquè ja feia una hora que hi érem, i més d’una hora fora també deu ser perillós. Aleshores vam córrer cap a casa, ens vam rentar les mans molta estona i ho vam explicar tot a la mare. La mare estava trista perquè a les xarxes hi havia quatre fotografies de nens jugant i passejant massa junts i de gent dient que els pares eren tots uns irresponsables i que on anirem a parar. Es veu que com que els grans estan avorrits, ara els agrada molt vigilar-se entre ells. Per sort, no hi havia cap fotografia nostra, de quan havia fallat el penal o m’havia tret la màscara. O quan havia llepat el fanal, que ja ho trobava a faltar després de quaranta dies!

Acabar les competicions


Per: Oriol Izquierdo

26.04.2020 

    Acabar les competicions

    «Ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.»

Ja fa uns quants dies que escolto molt menys les notícies que no abans. Però els primers temps d’aquesta emergència, les primeres setmanes, no vaig deixar d’estar connectat als espais informatius, a les conferències de premsa, a les compareixences, a les entrevistes. Potser perquè no m’ho acabava de creure. O per mirar de fer-me’n a la idea. O simplement perquè m’esforçava a entendre-ho un mínim (com si hi hagués gaire a entendre…).

El cas és que un dels moments més irritants, o divertits si us ho voleu mirar així, de cada butlletí ha estat el capítol dedicat als esports. Que ha consistit, gairebé sempre, a fer constar un degoteig detalladíssim d’ajornaments de proves, certàmens i competicions de totes les disciplines esportives imaginables. En l’esportiu, com en més àmbits ‒els espais dedicats als espectacles, per exemple‒, ja fa un mes i mig que la notícia principal ha estat la falta de notícies. És clar que no ens hauria de venir de nou: en aquest àmbit ja és tota una tradició, això d’omplir de no-res el temps immens de què disposen.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.

Tampoc no és que el més irritant, o divertit, hagi estat anar sabent, en una primera etapa del confinament, el detall del nombre d’infectats o no que es detectaven entre els esportistes d’elit, gairebé sense excepció gràcies a aquests tests tan cercats i cobejats que ells sempre han tingut a l’abast. Més darrerament, en canvi, la discussió sembla que és sobre la conveniència que tots els jugadors i tècnics dels equips de futbol de primera divisió es facin les proves. Un privilegi contra el qual no pas pocs han presentat un escrúpol en principi moral a fer-se-les ‒del qual no tenim cap dret de dubtar i que els honora‒, si no arriben abans a tots els serveis sanitaris.

No, per mi, el més escandalós ha estat i és encara amb quina pertinàcia tants portaveus dels estaments organitzatius i directius de bona part de les entitats esportives i, sobretot, de les competicions oficials, amb quina pertinàcia, dic, s’entesten a afirmar i refermar que el més important és poder acabar les competicions i, així, determinar qui les haurà guanyades. I tot són càbales sobre si aquesta lliga o aquella copa es podrà reprendre aquest mes o aquell altre, ni que fos que hagués de ser a porta tancada.

Ja ho sé: hi ha molts quartos en joc, i tot allò dels drets televisius, i per tant es deu haver d’entendre que s’hi escarrassin tant. Però ara que hem començat a poder intuir una mica les dimensions que arribarà a tenir aquesta crisi, ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.

El món s’ha aturat, i no solament per als morts o els malalts de Covid-19. S’ha aturat per a tots els qui han vist com s’estroncaven les rutines ‒laborals, escolars, socials‒ de cada dia, i això vol dir gairebé per a tothom sense excepció. Per a tots els qui han perdut la feina, per a tots els qui han vist suspesos els projectes de tota mena, per a tots els qui han hagut d’orientar activitat i esforços a cobrir necessitats derivades de l’extensió de la infecció, sigui cosint màscares o inventant-se respiradors d’emergència. El món s’ha aturat.

I pretendre que ara es tracta d’anar tornant a la normalitat, com si allò d’abans fos recuperable ‒encara més: com si, en molts casos, allò d’abans fos en cap mesura desitjable‒, és que no ho hauríem de permetre.

No, no té cap sentit acabar la lliga de futbol, o la de Campions, o el mundial de Fórmula 1, o què sé jo quin torneig de tenis. La Covid-19 les ha guanyades totes, les competicions, i ha imposat la seva llei. Com més aviat acceptem aquesta aturada i deixem d’emmascarar-la, més probable serà que aconseguim descobrir els camins de la futura reconstrucció. Que, deixeu-m’ho dir, bé que sé que ningú no em farà gens de cas, hauria de ser d’un nou ordre social, econòmic i polític. Si no és que ens resignem només a fer la viu-viu fins a la pròxima sotragada.

Entendiendo la Covid-19 1 I ANTONI TRILLA Hospital Clínic – Universitatde Barcelona – ISGlobal


El doctor José Muñoz, jefe del servicio de salud internacional de mi hospital, que está atendiendo a pacientes con Covid-19 desde el primer caso diagnosticado en Catalunya, me comentaba la gran versatilidad de esta enfermedad: “más que saber lo que hace, sabemos más sobre lo que parece que no hace”. Aunque los pulmones son la parte más afectada en los casos más graves, la enfermedad se puede extender al corazón y al sistema circulatorio, riñones, aparato digestivo y al sistema nervioso, con consecuencias muy graves para algunos pacientes: el 5% aproximadamente que requieren ingreso en UCI.

La infección se inicia cuando el virus SARS-CoV-2 llega a nuestra nariz o garganta. Allí encuentra un tipo de células que recubren la superficie mucosa y tienen receptores del tipo ACE2 (enzima convertora de la angiotensina tipo 2), que habitualmente regula la presión sanguínea. Los receptores ACE2 son la cerradura por la que el SARS-CoV-2 penetra en nuestras células. Una vez dentro, el virus se apodera de toda la maquinaria celular para que esta produzca miles de copias de sí mismo, que invadirán más y más células. La primera semana la persona infectada puede excretar una gran cantidad de virus (riesgo de contagio) y puede tener o no síntomas. Los síntomas más frecuentes son fiebre, tos seca, dolor de garganta, pérdida parcial del olfato o del gusto, dolor de cabeza y dolor muscular.

Si nuestro sistema de defensa inmunitaria, fundamental para combatir las infecciones, actúa adecuada y equilibradamente durante esta primera fase, la infección será leve. Si se “despista” es posible que el virus alcance los pulmones y las cosas se compliquen. Los pequeños sacos alveolares pulmonares, fundamentales para un intercambio normal de oxígeno, tienen una capa de células muy ricas en receptores ACE2. El sistema inmune intenta luchar ahí contra el virus, pero el resultado es que los pulmones se ven afectados y ocupados por los restos de esta batalla celular: se desarrolla entonces una pulmonía, cuyos síntomas habituales son tos, fiebre elevada y dificultades respiratorias. Se respira más rápido y más superficialmente y la cantidad de oxígeno que llega a la sangre (saturación de O2) es menor de la deseable. A partir de aquí, la situación puede mejorar y afortunadamente la mayoría de pacientes se recuperan. Sin embargo, para algunos pacientes las cosas pueden complicarse aún más. Es un muy mal bicho.

Un candidato a vacuna chino logra proteger a grupo de macacos del coronavirus


Los resultados de esta investigación se publican en el repositorio de artículos científicos bioRxiv

Un candidato a vacuna chino logra proteger a grupo de macacos del coronavirusImagen microscópica electrónica de escaneo digitalmente coloreada (SEM) de las partículas del coronavirus (EP)

La experimentación en animales es una de las fases fundamentales del desarrollo de una vacuna y, ahora, un equipo de científicos chinos ha logrado proteger de la infección por SARS-CoV-2 a un grupo de macacos, además de a ratas y a ratones.

Esta vacuna piloto, con una versión químicamente inactivada del virus que causa la enfermedad de la Covid-19, no provocó en los monos -de la especie macaco Rhesus– efectos secundarios evidentes.

La inmunización con dos dosis diferentes proporcionó una protección parcial o completa a los macacos

Los resultados de esta investigación se publican en el repositorio de artículos científicos bioRxiv, en el que los textos aún no han sido sometidos a revisión por parte de otros expertos.

Los investigadores explican que han desarrollado un candidato a vacuna que introdujo anticuerpos neutralizantes específicos del SARS-CoV-2 en ratones, ratas y en primates no humanos. Estos anticuerpos neutralizaron diez cepas representativas del virus.

Esto -argumentan- apunta a una posible capacidad de neutralización del virus más amplia contra las cepas que circulan por todo el mundo.

La inmunización con dos dosis diferentes proporcionó una protección parcial o completa a los macacos; la posterior vigilancia de signos clínicos, del índice hematológico y bioquímico o el análisis histopatológico en los animales sugiere que es segura.

La revista Science, en su apartado de noticias, se hace eco de este artículo y explica que los experimentos se hicieron con ocho macacos, a los que administraron las dos dosis diferentes de la vacuna.

“Los resultados nos dan mucha confianza” de que este candidato a vacuna funcionará en humanos, apunta Meng Weining

Tres semanas más tarde, los investigadores introdujeron el SARS-CoV-2 en los pulmones de los monos a través de tubos en sus tráqueas y ninguno de ellos desarrolló la infección.

Los monos que recibieron la dosis más alta de la vacuna tuvieron mejor respuesta: siete días después de que los animales recibieran el virus, los científicos no pudieron detectarlo en la faringe o en los pulmones de ninguno de ellos.

Algunos de los animales a los que se les administró la dosis más baja tuvieron un repunte de la carga viral pero también pudieron controlar la infección.

Sin embargo, a los animales control -a los que no se les administró la vacuna- desarrollaron altos niveles de ARN viral y una grave neumonía.

“Los resultados nos dan mucha confianza” de que este candidato a vacuna funcionará en humanos, apunta Meng Weining, de Sinovac Biotech y autor de este artículo (las pruebas en humanos comenzaron el 16 de abril).

Science recoge la opinión sobre este artículo de Douglas Reed de la Universidad de Pittsburgh (EEUU), que también está desarrollando una vacuna: el número de animales es demasiado pequeño para producir resultados estadísticamente significativos.

El antiviral remdesivir obtiene resultados alentadores en pacientes con Covid-19


La última hora de la crisis del coronavirus

CRISIS SANITARI

El antiviral remdesivir obtiene resultados alentadores en pacientes con Covid-19“Sólo para ensayos clínico”, indica la etiqueta del frasco; el remdesivir se administra por inyección (POOL / Reuters)

JOSEP CORBELLA, BARCELONA

18/04/2020 06:00 | Actualizado a 18/04/2020 18:47

Un 68% de los 53 pacientes con formas graves de Covid-19 que han recibido el fármaco remdesivir han mejorado en un estudio realizado en hospitales de Estados Unidos, Canadá, Europa y Japón y publicado en la revista The New England Journal of Medicine .

Los primeros resultados que se han filtrado de otro estudio sobre el remdesivir, correspondientes a 125 pacientes tratados en el hospital de la Universidad de Chicago (EE.UU.), también indican que el fármaco es eficaz para tratar formas graves de la Covid-19. Los resultados se comentaron en una reunión interna del hospital de Chicago que se filmó en un vídeo al que ha tenido acceso la web de información sanitaria Stat .

Estos datos confirman al remdesivir como el fármaco más prometedor por ahora contra el coronavirus SARS-CoV-2, aunque habrá que esperar a tener resultados de estudios más concluyentes para comprobar la eficacia del tratamiento.

Origen del medicamento

El compuesto, que se desarrolló para el ébola, puede ser útil contra el coronavirus

“Un beneficio en el 68% de pacientes relativamente avanzados es un dato alentador”, destaca Javier Martínez-Picado, investigador Icrea en el instituto IrsiCaixa. Pero advierte que “debe interpretarse con cautela porque aún no hay resultados de ensayos clínicos aleatorizados con grupos control”. Los primeros resultados de estos ensayos se esperan antes de final de mes.

Desarrollado inicialmente como tratamiento contra el ébola, el remdesivir inactiva una enzima que algunos virus necesitan para multiplicarse. Concretamente, inactiva una polimerasa de ARN que los virus necesitan para hacer copias de su genoma. El estudio del fármaco se aceleró a raíz de la epidemia de ébola que afectó a África occidental a partir del 2013.

Aunque se administró en ensayos clínicos con resultados prometedores, la epidemia terminó en el 2016 antes de que el remdesivir fuera aprobado.

Dado que los coronavirus utilizan la misma polimerasa que el virus del ébola para copiar su genoma, el remdesivir se ha propuesto como posible tratamiento de la Covid-19. Experimentos realizados con cultivos celulares han demostrado que el fármaco inhibe la replicación del coronavirus SARS-CoV-2 in vitro. En experimentos con ratones, ha mostrado eficacia en el tratamiento de la infección por el coronavirus del MERS.

Estudios en curso

En las próximas semanas se esperan los datos de más ensayos del fármaco

Para la Covid-19, se ha empezado a administrar con el procedimiento de uso compasivo, reservado para fármacos aún no aprobados para poder ofrecerlos a pacientes que no tienen otra opción terapéutica. Los primeros casos publicados –incluidos los 53 del estudio presentado ahora– sugieren que el remdesivir es eficaz para evitar el empeoramiento y para acelerar la recuperación en casos graves de Covid-19.

Estos casos de uso compasivo, sin embargo, no demuestran la eficacia del tratamiento. Para ello, es necesario realizar ensayos clínicos en que se comparen distintos grupos de pacientes, unos que reciban el fármaco y otros que no.

Ya hay por lo menos cinco ensayos clínicos en curso para establecer la eficacia y seguridad del remdesivir. Entre ellos, el ensayo Solidaridad impulsado por la Orga-nización Mundial de la Salud (OMS) que se realiza en más de 70 países –incluida España– y en el que se evalúan, además del remdesivir, la cloroquina, la hidroxicloroquina y la combinación de los antivirales lopinavir y ritonavir.

Por su parte, la compañía Gilead, que ha desarrollado el remdesivir, está realizando ensayos clínicos internacionales para evaluar la eficacia y seguridad del tratamiento tanto en pacientes con formas leves de Covid-19 como en pacientes con formas graves.

Dado que los primeros días de la enfermedad se caracterizan por la rápida proliferación del virus, mientras que los casos que se agravan se caracterizan por una reacción inmunitaria que es perjudicial para el propio organismo, se piensa que el remdesivir y otros antivirales pueden ser especialmente útiles al principio de la infección.

Si son eficaces en los primeros días, evitarían que formas leves de la enfermedad se agraven y requieran cuidados intensivos. Si son eficaces en formas graves, evitarían que enfermos con neumonía evolucionen hacia cuadros críticos. En ambos casos, fármacos eficaces contra el coronavirus ayudarían a reducir la presión sobre el sistema hospitalario y sobre las UCI.


a

Per què hi ha persones molt més contagioses que d’altres?


Per què hi ha persones molt més contagioses que d’altres?

Resoldre el misteri dels supercontagiadors podria ajudar a controlar la pandèmia

7 min. THE NEW YORK TIMES 18/04/2020 00:11

  • Un noi amb mascareta passant davant una botiga tancada de Barcelona. / MARC ROVIRA

Un noi amb mascareta passant davant una botiga tancada de Barcelona. / MARC ROVIRA

Mentre el coronavirus causa estralls a tot el país, els científics es pregunten: ¿hi ha persones més infeccioses que d’altres? ¿Hi ha uns supercontagiadors que desprenen una gran quantitat de virus i són, per tant, especialment propensos a infectar els altres? Segons sembla, la resposta és que sí. Es veu que hi ha supercontagiadors, un terme aplicat en general als que infecten un nombre desproporcionat de persones, sigui per factors genètics o hàbits socials, o simplement perquè són al lloc equivocat en el moment equivocat.

Però, segons els investigadors, aquests portadors de virus, protagonistes dels anomenats episodis de supercontagi, poden desencadenar -i han desencadenat- epidèmies. Per això és fonamental trobar la manera d’identificar aquests episodis de supercontagi o prevenir les situacions en què es pot produir aquest fenomen, com ara els locals plens de gent. Són igualment importants els que ocupen l’altre extrem de l’espectre: els que s’han contagiat però són poc propicis a propagar la infecció.

Segons Jon Zelner, epidemiòleg de la Universitat de Michigan, distingir els més infecciosos dels que no ho són tant podria tenir enormes repercussions en la facilitat i velocitat amb què es conté un brot. Si l’infectat és un supercontagiador, és d’especial importància rastrejar-ne els contactes. Però si l’infectat és tot al contrari d’un supercontagiador -si, pel motiu que sigui, no transmet el virus-, el rastreig pot ser una pèrdua de temps. Però, com diu Zelner: “El problema és que no sempre sabem qui són aquestes persones”.

Una gran incertesa

Martina Morris, professora emèrita d’estadística i sociologia de la Universitat de Washington, afirma que hi ha dos factors en joc: “Per transmetre una infecció hi ha d’haver un lligam entre les persones, però amb això no n’hi ha prou”. El segon factor és la capacitat d’infectar que té una persona. I afegeix: “Gairebé mai tenim dades independents sobre aquestes dues coses”.

Assenyala que és fàcil caure en l’error d’atribuir a algú un elevat nombre d’infeccions -i exposar-lo probablement a atacs públics- quan la propagació no té res a veure amb la seva capacitat de contagi. “Si ets el primer que s’infecta en un lloc ple de gent i és una malaltia molt contagiosa, semblarà que ets un supercontagiador. Però qualsevol persona en aquell local pot tenir el mateix impacte. Passa que ets el primer de la fila”.

De tota manera, sí que sembla que hi ha situacions en què unes quantes persones causen grans brots epidèmics. Amb el covid-19 encara no se sap si aquestes persones tenen infeccions silencioses i no són conscients que estan malaltes, explica el doctor Thomas Frieden, exdirector dels Centres de Control i Prevenció de Malalties dels EUA i conseller delegat de Resolve to Save Lives, una iniciativa de l’organització Vital Strategies. El més probable, afegeix, és que els episodis de supercontagi estiguin relacionats amb gent que té símptomes persistents però no es troben prou malament per quedar-se a casa. O potser hi intervenen persones infectades que desprenen una quantitat inusual de virus, un factor poc estudiat que es pot deure a les diferents quantitats de virus presents a les gotetes d’aerosol de la tos d’un pacient o, per exemple, a la quantitat de virus infecciós que hi ha a les femtes.

Sigui quina sigui la causa, les mesures de salut pública -com ara evitar les aglomeracions i el que el doctor Frieden anomena higiene de la tos- poden impedir que es produeixi un episodi de supercontagi.

Supercontagiadors coneguts

La història de la medicina és plena d’episodis de supercontagi en epidèmies de malalties parasitàries, tuberculosi, xarampió i altres patologies. Tenim el cas de Mary Mallon, la cuinera coneguda com a Typhoid Mary, que va transmetre la febre tifoide a més de 50 persones durant els primers anys del segle XX. No estava malalta però era asimptomàtica: el tifus l’havia infectat silenciosament.

Els episodis de supercontagi també van tenir un paper important en els brots de dos coronavirus, la SARS i la MERS. Tal com ha escrit fa poc en un article George F. Gao, immunòleg i viròleg als Centres Xinesos de Control i Prevenció de Malalties de Pequín: “El brot de MERS-CoV de Corea del Sud es va desencadenar sobretot a través de tres persones infectades, i aproximadament el 75% dels casos es poden rastrejar fins a tres supercontagiadors que, separadament, van infectar un nombre desproporcionadament alt de contactes”.

El brot de Corea del Sud va començar el 2015 quan un home de 68 anys es va contagiar de MERS en un viatge al Pròxim Orient. Quan va tornar a Corea del Sud, va encomanar la malaltia directament a 29 persones, dues de les quals en van infectar 106 més. Aleshores el nombre total de casos a Corea del Sud era de 166: aquell supercontagi va representar la major part del brot.

El 2003, durant el brot de SARS, es creu que el primer pacient de Hong Kong va contagiar com a mínim 125 persones més. Hi va haver altres episodis de supercontagi, com el que es va produir en una urbanització amb la participació de 180 persones, i un vol de Hong Kong a Pequín amb 22 contagiats.

En el brot d’Ebola que es va desencadenar a l’Àfrica entre el 2014 i el 2016, el 61% dels contagis provenien de només el 3% dels infectats.

Pel que sembla, el fenomen del supercontagi també ha impulsat alguns brots del nou coronavirus. Un dels episodis va tenir lloc a finals de febrer, quan 175 directius de l’empresa Biogen es van reunir en un congrés al Boston Marriott Long Wharf Hotel. Com a mínim un d’ells estava infectat pel coronavirus. Al cap de dues setmanes, el 75% dels 108 habitants de Massachusetts contagiats tenien alguna relació amb Biogen. Des d’allà, aquests contagis es van propagar a uns altres estats i a més habitants de Massachusetts.

Els que no contagien

A l’altre extrem de la campana de Gauss hi ha els infectats que aparentment no encomanen la malaltia a ningú. Segons sembla, durant el brot de MERS de Corea del Sud el 89% dels pacients no van transmetre la malaltia. A la pandèmia de covid-19 hi ha un exemple sorprenent d’aquests malalts sense capacitat d’infectar: una parella d’Illinois.

El 23 de gener la dona, que havia tornat d’un viatge a Wuhan, es va convertir en el primer cas confirmat de covid-19 a l’estat. El 30 de gener el seu marit es va infectar. Va ser la primera transmissió entre persones coneguda als Estats Units. Tant el marit com la dona van caure greument malalts i els van hospitalitzar. Tots dos es van curar. Les autoritats sanitàries de l’estat van rastrejar els seus contactes: 372 persones, entre les quals 195 professionals sanitaris. Ni un sol es va infectar.

Tot i la fascinació morbosa que pot tenir buscar supercontagiadors virals, això comporta alguns riscos. Com diu el doctor Zelnes, seria molt fàcil atribuir a un supercontagiador un focus infecciós concret en casos en què, en realitat, les autoritats sanitàries han sigut incapaces de detectar una transmissió a través d’altres persones. I les històries de supercontagiadors tenen repercussions en la societat.

“En aquests moments una de les característiques de la nostra societat és que ens interessa molt el que és catastròfic -afirma Samuel K. Roberts, historiador de la medicina a Columbia-. Res millor que una mena d’història de zombis. És un relat potent”.

Diu que el públic en general no té cap necessitat de saber si s’ha rastrejat un brot fins a descobrir de qui prové: “El més important és com ens protegirem. Trobar un pacient zero no ens servirà de cap ajuda. Només atia la por als altres”.

Traducció Lídia Fernández

Copyright The New York Times

Per què Califòrnia es rebel·la contra Trump proclamant-se ‘estat-nació’?


Per: Vicent Partal

Les paraules tenen significacions polítiques diferents segons on es proclamen. Als Països Catalans reclamar d’esdevenir un nou estat, tothom interpreta que vol dir reclamar la independència, encara que no siga necessàriament així. Als Estats Units, tanmateix, hi ha cinquanta estats, cadascun amb uns poders enormes –fins i tot amb exèrcit propi. No tindria sentit d’invocar l’estat. Dir-se ‘nació’ ja seria una altra cosa, tot i que en la tradició americana les nacions indígenes, els sioux o els navahos, per exemple, tenen aquesta consideració. Quin seria, doncs, el terme equivalent? Sembla que el governador de Califòrnia ha trobat la fórmula: reivindicar-se com a ‘nació-estat’. I això ha fet, enmig de l’enèsim enfrontament amb Donald Trump, en aquest cas per la mala gestió de la pandèmia del coronavirus. Sense dir-ho clarament i sense fer cap pas més enllà de les declaracions, el governador de Califòrnia, Gavin Newsom, ha aconseguit de crear una autèntic daltabaix polític invocant allò que es podria equiparar a la ‘causa justa’ per a declarar el seu estat ‘una nació-estat’ disposada a exercir tot el seu poder.

Gavin Newsom és el governador de l’estat de Califòrnia d’ençà del gener de l’any passat. Membre del Partit Demòcrata, abans havia estat batlle de San Francisco, el més jove de la història, i vice-governador de l’estat. Essent batlle, ja va demostrar el seu estil quan va ordenar que la ciutat expedís certificats de matrimoni a les parelles gais, malgrat que la llei estatal ho prohibia. El 2014 també va ser l’únic polític destacat que s’afegí a la campanya ‘Proposició 47’ que reclamava –i que aconseguí– de descriminalitzar els delictes no violents i va donar suport a la campanya per la legalització de la marihuana, que també va ser un èxit. No sempre va guanyar, però, perquè no va aconseguir que s’aprovàs la proposta d’abolir la pena de mort al seu estat, tot i que n’ha proclamat una moratòria d’ençà que ell és governador.

Report diari sobre el coronavirus

Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.

Amb aquests antecedents, l’arribada de Newsom al càrrec de governador, l’equivalent al de president d’un estat, prometia emocions fortes. Però va superar les expectatives quan al primer discurs del debat de política general va anunciar que no tenia intenció de convertir Califòrnia en el líder del bloc d’estats contraris a Donald Trump i les seues polítiques, sinó convertir-la en un estat-nació amb caràcter propi, que prendria les decisions per ell mateix. I allà mateix va anunciar mesures de gran impacte, com ara expandir la cobertura sanitària a tots els californians, inclosos els emigrants indocumentats, o retirar les tropes de la Guàrdia Nacional –l’exèrcit– de Califòrnia de la frontera amb Mèxic, amb què contravenia les disposicions de Donald Trump.

Amb alts i baixos, aquesta ha estat la tònica dels darrers dos anys. Els grans incendis de l’estat i el finançament de grans obres d’infrastructura, com el TGV californià, han obligat Newsom en alguns moments a rebaixar el to. En canvi, la catastròfica gestió de la crisi del coronavirus ha esdevingut una ocasió única que el governador no ha volgut desaprofitar.

La setmana passada, en una entrevista televisada, Newsom va declarar que Califòrnia faria servir ‘tot el seu poder com a nació-estat’ per a adquirir els subministraments sanitaris que el govern de Washington no enviava. I afegí que Califòrnia fins i tot podria ‘exportar-ne’ a aquells estats que en necessitassen. Tot i que les expressions no eren noves, la combinació de ‘nació-estat’ i ‘exportar’ va alçar una polèmica enorme als Estats Units, especialment entre els qui veuen aquesta actitud com una declaració, ni que siga simbòlica, d’independència.

Combatre l’ofensiva republicana

Per defensar-se, Newsom ha forjat un argument que s’acosta molt a la doctrina de la ‘causa justa’, emprada per legitimar el dret d’autodeterminació. No únicament per a defensar la salut dels seus ciutadans, amenaçada per les actuacions negligents i acientífiques de la Casa Blanca, sinó també per a sacsejar la política nacional després de la votació del bloc conservador de la Cort Suprema, que obligava els electors de Wisconsin a anar a votar presencialment enmig de la pandèmia.

Perquè l’ofensiva del Partit Republicà per a limitar el dret de vot és vista amb una repugnància especial a Califòrnia. La intenció del partit de Trump amb vista a les eleccions presidencials de la tardor és limitar al màxim el dret de vot. Alguns estats han aprovat mesures discriminatòries cap a les poblacions més marginades, especialment els afroamericans, com ara haver de presentar el passaport per a votar –passaport que molta gent no té perquè no ha viatjat mai fora dels Estats Units. La decisió de Wisconsin encara va més enllà perquè anul·la drets establerts, com ara el d’emetre el vot per correu. Enmig de la pandèmia, Trump i els Republicans calculen que la por deixarà molta gent a casa si és obligada a anar presencialment al centre de votació i compten que això els afavorirà. Newson, d’alguna manera, adverteix Trump que les seues decisions poden obrir una crisi constitucional més gran amb l’estat més important del país.

O amb més. Perquè dilluns el governador encara va pujar un graó en l’estratègia, quan anuncià que estudiaria les mesures per a un retorn controlat a la vida normal mitjançant un ‘pacte federal’ amb els estats veïns de Washington i Oregon. La decisió va encendre una gran polèmica, perquè Trump ha proclamat que és ell qui té l’autoritat única sobre la pandèmia i el terme ‘federal’ als Estats Units es fa servir tan solament per referir-se a l’administració conjunta sobre els cinquanta estats.

La invalidació de les decisions de Washington

Amb la constitució dels Estats Units a la mà, Califòrnia no té el dret de secessió, però podria invocar la controvertida teoria de la invalidació (nullification) i crear un gran embolic constitucional. Aquesta teoria, refusada fins ara pels tribunals, es va fer servir durant la guerra civil per a justificar la separació del sud. Argumenta que els Estats Units d’Amèrica no són sinó el producte de la unitat dels cinquanta estats i que si existeixen com a tals és per l’acord dels cinquanta estats. Això significa que si un estat considera que una decisió del govern federal és inconstitucional no tan sols té el dret d’anul·lar-la, sinó fins i tot l’obligació.

Aquests darrers anys, la complexitat com més va més gran de les societats ha empès la relació entre els estats i el govern federal, de vegades, a extrems paradoxals, per exemple quant a la legalització de la marihuana. Avui una mateixa cosa pot ser legal en un estat i il·legal a l’àmbit federal, en un equilibri difícil d’entendre. Simplement s’ha optat per una política de fets consumats. A escala federal, la possessió i l’ús de la marihuana és il·legal, però els estats que l’han legalitzada ho han fet sense invalidar la llei federal. I, a l’inrevés, les autoritats federals han assumit que no poden fer res per a impedir-ho, de manera que a Califòrnia, per exemple, la marihuana és de fet i jurídicament legal del punt de vista de l’estat californià, però jurídicament il·legal del punt dels Estats Units, tot i que se n’accepta la legalitat de facto.

Pot ser aquesta la via que Newsom intenta per a assentar la idea de Califòrnia com a nació-estat? És possible. Si més no, ha quedat clar que no pensa seguir les normes que emanen de la Casa Blanca per a combatre el coronavirus i ho ha demostrat. El 19 de març el governador va aparèixer de nit a la televisió i va anunciar el confinament total de l’estat a partir de l’endemà. San Francisco ja havia pres la decisió el dia abans i Los Angeles l’havia anunciat, però la paralització de l’estat complet va causar un gran impacte. Califòrnia és la primera economia dels Estats Units i la cinquena del món, amb un PIB semblant al del Regne Unit. Mentre a la Casa Blanca Trump continuava evitant de prendre mesures i fins i tot parlava de reactivar l’economia, Califòrnia anava a la seva i la paralitzava tota, a l’estil dels països europeus, deixant oberts només els serveis essencials.

El resultat de prendre la decisió amb tanta antelació és que amb una població de quaranta milions d’habitants –només sis milions menys que l’estat espanyol–, Califòrnia registrava ahir 24.000 casos de coronavirus i només 731 morts –contra els 172.000 casos de l’estat espanyol, amb més de 18.000 morts. Les xifres al total dels Estats Units ahir eren de 600.000 casos declarats i 25.000 morts, 10.000 dels quals a l’estat de Nova York. En nombre de casos, hi ha cinc estats que superen Califòrnia i en nombre de morts, sis. En morts per capita Califòrnia és l’estat que fa 31 sobre 50, I això que té la segona ciutat amb més densitat, San Francisco, i tres de les deu ciutats més grans.

Un estat políticament molt separat

Els observadors polítics coincideixen a dir que aquesta crisi pot motivar una separació encara més gran entre la política californiana i la federal.

Ara Califòrnia ja és, en si, una gran excepció. Els militants del Partit Republicà no hi arriben ni a la meitat dels que té el Demòcrata, la delegació californiana al congrés de Washington és de 61 diputats a 18 a favor dels demòcrates, la diferència més gran de totes; i al senat de Califòrnia els demòcrates guanyen de 29 a 10.

Aquest domini liberal de la política de Califòrnia l’ha convertit en un pol d’oposició permanent a les polítiques de Donald Trump. L’estat s’ha declarat santuari per a l’emigració, ha establert polítiques agressives en qüestions d’energia i ecologia, ha legalitzat la marihuana, ha aprovat lleis de protecció de la privadesa a la xarxa i també normes que obliguen a una gran transparència, econòmica i tot, dels polítics que es presenten a les eleccions. I aquests darrers anys s’ha enfrontat seixanta-dues vegades a l’administració federal davant els tribunals. En un article de Bloomberg que ha causat sensació aquests darrers dies, Francis Wilkinson diu: ‘La guerra del Partit Republicà contra la democràcia s’inspira en un impuls de supremacia racial i cultural que fa perillar les aspiracions democràtiques i els drets humans de la ciutadania multiracial de Califòrnia.’ I això significa que el conflicte és, i serà, d’una dimensió més gran.

Ignominiosa responsabilitat política, i criminal, d’un ‘no-estat’ «Sé que això és el que ha passat, de manera recurrent, a Espanya durant els últims anys»


Per: Jordi Domingo

Tot estat democràtic existeix essencialment per a protegir la seva ciutadania, si es vol considerar –això sí‒ com a veritable estat democràtic i de dret. Els ciutadans cedim els nostres drets a l’estat perquè ens els reguli i nosaltres puguem exercir drets i llibertats, sense por que els perdem, que hi hagi un enfrontament o una col·lisió d’interessos. Perquè –encara que passi‒ sempre hi haurà teòricament una llei i uns tribunals que determinaran la raó justa de l’un o l’altre en el conflicte.

Quan l’estat no regula els drets que li hem cedit, quan comet deixadesa de les obligacions, quan no protegeix ni respecta els ciutadans o quan els trepitja els drets i llibertats, llavors perd la seva legitimitat, es nega a si mateix, deixa de tenir auctoritas i ja no és l’estat de dret i democràtic a qui els seus ciutadans havien cedit lliurement els seus drets amb una finalitat específica. Esdevé –manllevant la idea de la filòsofa i acadèmica italiana Donatella Di Cesare‒ un incontestable ‘no-estat’.

Moment d’obertura


ESTHER VERA

ESTHER VERA          Directora de l’ARA

Il·lustració de Mari Fouz

Admeto que el titular és una provocació, però només en part. M’explico. Aquests dies assistim a una transformació de la qual no serem plenament conscients fins que passin bastants anys i algú pugui analitzar amb prou perspectiva quins canvis seran irreversibles i quantíssims gestos quotidians es carregarà la pandèmia de covid-19. Ara estem en estat de xoc i en un clima que va de la tristesa al desconcert general, incloent-hi els representants públics, que no poden dissimular la gravetat d’una situació nova que els supera.

Estem vivint circumstàncies que només podem comparar amb les grans transformacions històriques que han arribat per efectes externs als humans o per la seva estultícia, com les guerres mundials. Una mena de reset si som capaços de veure-ho. Un moment molt més definitori del futur polític que la caiguda del Mur de Berlín i l’ensorrament soviètic.

Amb la meitat de la població del planeta confinada i una amenaça potencial sobre la salut de tot el gènere humà, tenim moltes maneres de reaccionar. Dependrà de tots nosaltres i de l’exigència amb què siguem capaços d’abordar el futur que volem. Són temps obscurs i sona a broma de mal gust parlar d’oportunitats, com si algú volgués ara mateix assumir que el dolor que experimentem pot tenir algun sentit. Però sense una mirada no ja optimista sinó aspiracional i transformadora només podem empitjorar les perspectives i que el futur sigui pitjor que el passat.

Ens cal un futur obert i no de tancament. No parlo d’aprendre de la necessària introspecció individual i la gestió de la soledat, que tothom afronta en un moment o altre, sinó de la reacció col·lectiva, perquè si la resposta al coronavirus és el replegament sobre nosaltres mateixos, ens equivocarem.

Una de les poques finestres per on ens entra la llum aquests dies és la gratitud social a les persones que sostenen els serveis essencials, sobretot als sanitaris, i una reivindicació del coneixement científic i tècnic per damunt de l’habitual, en una societat que de vegades sembla d’aborígens enlluernats per mirallets en forma d’enriquiment ràpid no connectat amb la ciència ni amb la tècnica. Si volem un futur millor, haurem de cooperar i no replegar-nos, i adoptar l’esperit de la ciència en tots els àmbits.

El cert és que la comunitat científica està donant unes quantes lliçons, en termes generals, a la gestió pública, i no es tracta només d’un tema català o espanyol. Científics de tot el món treballen avui més que mai en la història de manera coordinada, obrint les seves conclusions a la comunitat investigadora i construint coneixement col·lectivament “sobre les espatlles de gegants”, com deia De Chartres.

Mentre tants líders mundials es repleguen i tants líders europeus dubten sobre la seva col·laboració mútua, centenars de milers d’investigadors de múltiples països i disciplines sumen les seves idees, experiències, equipaments i diners focalitzats en un objectiu comú. Aquest potencial de talent al servei del gènere humà és la gran notícia del coronavirus i el que ens en deslliurarà a mitjà o llarg termini.

Un exemple d’aquesta actitud col·laborativa i oberta és la plataforma Crowdfight COVID-19, de la qual informava la revista Nature aquesta setmana. Busca persones que donin suport a les investigacions de referència i compta ja amb més de 35.000 voluntaris capaços de transcriure dades, buscar literatura científica o assessorar en matèries específiques.

La gestió política tradicional ha d’aprendre d’aquesta crisi i entendre que els gestors més eficaços són els que saben envoltar-se de tècnics, prenen decisions amb la ment oberta, col·laboren en un món interconnectat i abandonen els mecanismes de secretisme que envolten tradicionalment els àmbits del poder. Cal adoptar mecanismes de cooperació i pensament a llarg termini. Si la ciència es basa en el debat i el desafiament que suposa el procés de falsació permanent, massa sovint la gestió pública es basa en la manca de debat i l’opacitat sobre unes decisions preses amb la mirada fixada en el curt termini. Com si la infal·libilitat i el secret haguessin de formar part de la substància de la política. Com si la política tingués com a objectiu l’exercici del poder en ell mateix i no la transformacio o el progrés social.

Sorprèn, per exemple, com ha costat inicialment a molts països aprendre de l’experiència de la Xina i d’Itàlia per intentar anticipar-se a l’onada que venia, i com s’ha trigat a organitzar comitès científics sobre els quals basar una part important de les decisions globals. ¿S’ha tingut prou en compte l’experiència de l’OMS sobre el terreny?

Capítol a part mereix la Unió Europea, que s’està jugant la seva raó de ser. La setmana vinent sabrem si el nord culpabilitza el sud de posar-se malalt o la cooperació s’imposa. Serà un bon indicador de cap on decidim port