NO HI HA CAP LLEI


 

Un estudi d’experts en dret internacional conclou que no hi ha cap llei que prohibeixi la independència de Catalunya

Els acadèmics diuen que la repressió de l’Estat per l’1-O augmenta la “legitimitat” del referèndum

 

  • Els experts en dret internacional Ana Stanic, Marc weller, Richard Falk i John Dugard, aquest dimecres en roda de premsa a Barcelona / JOSEP RAMON TORNÉ / ACN

Els experts en dret internacional Ana Stanic, Marc weller, Richard Falk i John Dugard, aquest dimecres en roda de premsa a Barcelona / JOSEP RAMON TORNÉ / ACN

“Després d’haver revisat la pràctica recent i les sentències sobre Kosovo, podem dir i afirmar clarament i amb rotunditat que no existeix cap mena de prohibició en el dret internacional per a una declaració d’independència de Catalunya”. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi sobre l’autodeterminació de Catalunya encarregat per ERC i elaborat per un grup d’experts en dret internacional.

El professor de la universitat de Cambridge Marc Weller, que ha liderat l’estudi, ha afirmat aquest dimecres en roda de premsa que Catalunya “clarament podria satisfer tots els requisits per ser un estat”, sempre que l’expressió de la voluntat popular quedés recollida, preferiblement, en un referèndum i la declaració d’independència fos promulgada pels membres del Govern escollit democràticament. Posteriorment, ha afegit, l’executiu “hauria de demostrar que exerceix el control sobre el territori i la població i que exerceix les seves funcions governamentals”, així com estar disposat a negociar amb el govern central.

“El fet que no estigui prohibit, no vol dir que el dret internacional estableixi de manera positiva que Catalunya tingui aquest dret”, ha reconegut Weller, però ha matisat que “hi ha altres tipus d’autodeterminació que es podrien invocar” en el cas català. “Hi ha un nou abordatge del dret a l’autodeterminació, que és el principi democràtic. En aquest cas, que el govern espanyol hauria de respondre genuïnament davant d’una reclamació d’autodeterminació per part del poble català, tal i com va passar al Canadà en relació amb el Quebec”.

Weller ha assegurat, en tot cas, que el govern espanyol “no té cap mena de dret legal de suprimir o inhibir l’expressió de la voluntat popular quan és l’autodeterminació, almenys des del punt de vista de dret internacional”. En aquest sentit, si bé ha afirmat que si l’Estat atura la celebració del referèndum es poden trobar altres vies per expressar la voluntat dels catalans –com serien unes eleccions plebiscitàries o, en un última instància, manifestacions al carrer–, també ha subratllat que la repressió o prohibició de l’1-O “només farà que augmentar-ne la legitimitat”. De fet, segons el professor emèrit de dret internacional de la Universitat de Princeton Richard Falk, “fins ara Catalunya sembla que està guanyant de manera decisiva batalla per la legitimitat”.

Falk ha argumentat que Catalunya ha actuat seguint els valors d’una “societat democràtica”, ha evitat qualsevol tipus de violència i ha buscat en tot moment la “negociació i el pacte”, i ha afegit: “Això contrasta amb l’actitud cada vegada més gran de l’Estat de basar la seva acció en la repressió, la coacció i a voler esperonar o provocar algun tipus de violència”. “Catalunya ha demostrat un comportament impecable, absolutament raonable a cada pas del Procés, mentre que el govern espanyol està augmentant l’ús de mètodes no raonables per desencoratjar o castigar la part catalana”, ha insistit, i ha deixat clar que, passi el que passi l’1-O, “serà un punt d’inflexió i un moment cabdal en la lluita per la legitimitat”.

Recordant que la “prohibició d’atemptar contra la integritat d’un estat s’aplica a altres estats i no a part d’un estat”, Weller ha deixat molt clar que per molt que l’Estat digui que la Constitució no permet fer una declaració unilateral d’independència, l’essència mateixa d’una DUI és que “una unitat surt de la unitat anterior per no regir-se pel seu sistema de dret”, motiu pel qual ha remarcat que “la qüestió de si una DUI és legal o no haurà de ser vista no en el marc referencial de la Constitució d’un estat, sinó en el marc de la llei internacional”. I aquest últim, ha reiterat, no ho prohibeix.

El reconeixement internacional, un camí “difícil i llarg”

Malgrat que la llei internacional no sigui un mur per al dret a l’autodeterminació, John Dugard, professor sud-africà de dret internacional, ha advertit als catalans que “altres estats no acceptaran fàcilment la independència de Catalunya”. “Per ser estat independent de ple dret, cal ser acceptat pels altres estats i que aquests et facin membre de la comunitat internacional i, per tant, puguis formar part o afiliar-te a organitzacions internacionals com la UE o l’ONU”, ha reflexionat, i ha deixat clar que aquest procés de reconeixement seria “difícil i llarg per al poble català […]. Caldrà temps i molta paciència”, ha conclòs. A la presentació de les principals conclusions de l’informe també hi havia Ana Stanic, advocada i especialista en dret comunitari i acords internacionals entre estats.

Anuncis

Què pot passar diumenge


 

Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns?

És normal que en un moment com aquest molta gent tinga nervis. És lògic que, veient la importància d’això que passarà diumenge, notem papallones a la panxa i sentim neguit, excitació, tensió, il·lusió… És ben palès que el primer d’octubre marcarà un abans i un després i per això crec que no cal amagar ni reprimir els sentiments que ens envaeixen a tots.

Ara, permeteu-me que avui prove d’explicar-vos què crec que pot passar diumenge i què crec que pot passar dilluns. I, abans, admeteu-me una prèvia: què passarà diumenge i dilluns, ara mateix, no ho sap ningú del cert. Ni Puigdemont, ni Rajoy tampoc. Menys encara jo.

Per tant, no us explicaré els fets que passaran, amb absoluta seguretat, sinó que miraré d’explicar aquells que en bona lògica poden esdevenir-se. La situació ara mateix ja és revolucionària i té una dinàmica pròpia que ni tan sols els màxims actors poden controlar al cent per cent. Però no us espanteu, que això és normal. Sempre que han passat coses importants al món ha estat així. Diria, fins i tot, que és un símptoma que hauríem de valorar.

Diumenge a les nou del matí
Comencem per diumenge, quan hi ha dues grans cites: a les nou del matí i a les vuit del vespre. A les nou del matí obriran els col·legis. I hi haurà centenars de milers de persones fent cua a tot el país per votar. Tinc coll avall que hi haurà urnes i butlletes de vot i cens. Per un motiu molt simple: se’m fa molt difícil d’imaginar que el govern català mantinga un torcebraç polític tan dur com aquest, en què es posa tot en joc, i no siga capaç de fer la cosa més fàcil, que és complir els tràmits logístics. I tot es pot salvar amb una mica d’imaginació. Per exemple, votar a la porta del col·legi és igual que votar a dins.

Ahir precisament vam tenir un dia ple de notícies que no pretenien res més que espantar els possibles votants. El fiscal va filtrar que demana als Mossos de precintar els col·legis i responsabilitza els directors de tot allò que passe, en qualsevol cas i condició. No us espanteu ni us en cregueu res. Fa deu dies que les policies tenen l’ordre d’evitar la campanya electoral i, tanmateix, la campanya continua. Jo mateix vaig participar ahir en un acte a favor del sí a Corbera de Llobregat. Aquestes ordres d’avui ja veurem en què es converteixen diumenge a les vuit del matí, o a les deu o a les onze. Avui sí que sabem que només són propostes per a espantar. Per tant, deixem-les reposar. Que no recordeu que la majoria de mitjans van considerar que la intervenció dels Mossos era cosa feta i després va resultar que els Mossos no la van acceptar? Volen que us feu por a vosaltres mateixos. Eviteu-ho, que és ben simple.

És evident que hi ha coses que la llei del referèndum preveia i que avui ja no poden aplicar-se com haurien hagut d’aplicar-se. Especialment, l’administració electoral. I podria passar, per tant, que en l’últim minut calgués recórrer a un dels molts plans alternatius i canviar què sé jo què. El format de les urnes, per exemple. O autoritzar que la gent imprimesca les butlletes a casa. Si passa això, el govern ho explicarà clarament i s’haurà acabat el problema. Perquè en un referèndum, i en aquest més que en cap altre, l’element logístic principal són els votants. I, d’això, no n’anem precisament curts. Ben al contrari.

La perspectiva que una força armada, siga quina siga, arribe a tacar tots els col·legis, tots, em sembla absolutament irreal. Per tant, els col·legis, les ciutats i les persones que voten amb normalitat tindran la clau de volta d’allò que passe dilluns.

Hi haurà col·legis on no es podrà votar? No ho sabem, però hem de pensar que podria passar. Que alguna cosa farà la tropa desplaçada al Principat amb tanta ànsia guerrera. Em sorprendria moltíssim que els Mossos lluitassen amb totes les seues forces per impedir el referèndum en cada col·legi del país. Però és possible que els efectius que dormen en els vaixells vulguen evitar la votació en alguns col·legis seleccionats, particularment de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. No sabem quines ordres tenen, però descartar-ne rotundament el desplegament seria imprudent, de segur.

La qüestió és què aconseguiran quan hi vagen, si és que hi van. Desvirtuar les votacions en un tant per cent de col·legis electorals no representa res més que problemes per a ells mateixos. Rajoy tindrà un maldecap gros, si a les vuit del vespre el govern pot fer recompte i explicar que allà on hi ha hagut normalitat la participació ha estat multitudinària i que hi ha col·legis que no es poden comptabilitzar, però només perquè l’actuació espanyola ho ha impedit a la força. I no s’arriba a veure de quina manera i amb quins efectius podria impedir l’existència de totes les urnes. No és viable.

Rajoy tindrà un maldecap dels grossos, perquè ja trepitja un terreny molt inestable a l’estat espanyol i, sobretot, en el front internacional, on les dificultats són ben vistents. Al senat espanyol ahir el PNB va fer un pas contra ell i la perspectiva d’una moció de censura que el faça fora comença a veure’s possible. A Brussel·les, la Comissió Europea va haver d’encarar una conferència de premsa amb una indignació enorme, en què periodistes d’uns quants països van comparar Espanya amb Turquia. Recordeu que a un estat només hi ha una cosa que li faça més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia.

Què hem de fer els votants?
I, tanmateix, què hem de fer els votants? No hem de fer cap heroïcitat. Només anar als col·legis i votar. I si ens trobem policia que no ens deixa entrar i votar, aleshores cal fer cua, de manera pacífica però ferma, tantes hores com calga. Per dues raons. En primer lloc i sobretot, perquè hi tenim dret. En segon lloc, per mantenir aquells policies immòbils en aquell col·legi i que no puguen anar a cap altre. Tenen pocs efectius.

Per a saber on cal votar, podeu entrar a la web oficial de la Generalitat, per mitjà de les diverses còpies que s’han activat; la més important i efectiva, la creada per WikiLeaks. Podeu facilitar molt les coses a la gent, a més, si pengeu un avís a l’entrada del vostre bloc de pisos, indicant quin col·legi us correspon. Normalment, tots els veïns de la mateixa finca voten al mateix lloc. I les butlletes i les urnes seran al col·legi. No les porteu impreses de casa, llevat que el govern ho demane de manera expressa i directa. Per tant, estigueu atents als mitjans de comunicació per a saber què passa.

Hi ha gent que ja fa crides a anar als col·legis la nit abans, fins i tot a tancar-se a dins. Ara com ara, no veig cap necessitat de fer-ho, però –ho torne a dir– caldrà estar alerta a tot allò que puguen dir i reclamar el govern i les associacions sobiranistes. Ja veurem, quan arribe el moment, què cal fer.

Des d’ara, però, una recomanació especialment seriosa: eviteu les tensions innecessàries que creen la circulació de rumors i notícies falses. Calma i tranquil·litat. No feu córrer res per WhatsApp si no ha estat comprovat i no ve d’una font directa i fiable. Penseu que durant el cap de setmana l’estat espanyol activarà una gran campanya de contrainformació; passant informació que no sabeu d’on ve podríeu estar contribuint involuntàriament a aquesta campanya.

Diumenge a les vuit del vespre
Aquest és el moment més decisiu i el més difícil de preveure. Diumenge a les vuit del vespre el govern haurà de fer una conferència de premsa i donar explicacions de tot allò que ha passat. Serà un moment cabdal i caldrà escoltar amb molta atenció què s’hi diu. El govern parlarà no tan sols davant els mitjans de tot el país sinó davant els mitjans de tot el món. No hi haurà cap oportunitat com aquesta de deixar clar què passa a partir d’aquell moment. Allò que s’hi diga, per tant, marcarà la nit i l’endemà.

Evidentment, a les vuit del vespre es podran donar dades de participació, però encara no de resultats, car el recompte tot just haurà començat. A mesura que es vaja sabent el resultat del recompte, fins i tot si hi ha col·legis que no es poden comptar, el comportament de la ciutadania marcarà el to de dilluns. Si el resultat és favorable a la independència, serà molt important de celebrar-ho, perquè les imatges dels carrers plens d’alegria imprimiran un missatge de victòria impossible de contrarestar per l’estat espanyol.

I què passarà el dia 2?
Aquesta és la gran qüestió. Més important i tot que allò puga passar el dia 1. Passe què passe amb el referèndum, hi ha dues coses que hauran quedat claríssimes: la voluntat d’una part enorme de la ciutadania catalana de fer el pas definitiu cap a la independència i el caràcter repressor de l’estat espanyol.

Diumenge, aquestes dues coses hauran estat absolutament documentades davant la població del Principat i de la resta de l’estat estat espanyol i davant els altres estats i l’opinió pública internacional. I sobre aquesta base el govern haurà de prendre la decisió més important: fixar el dia de la proclamació de la independència si és que ha guanyat el sí.

La llei del referèndum d’autodeterminació és rotundament clara. Si guanya el no es convocaran unes eleccions autonòmiques i si guanya el sí es proclamarà la independència quaranta-vuit hores després de la publicació dels resultats definitius. I això, a tot estirar, ha de ser el dia 14.

És molt important, molt, entendre una cosa. El Parlament de Catalunya actual ja té una majoria que va ser escollida en unes eleccions per a proclamar la independència, sense necessitat de fer cap referèndum. Aquest referèndum s’ha convocat perquè Junts pel Sí i la CUP volen que la proclamació vaja acompanyada d’una expressió popular en vots. Però això no es pot fer servir per eludir el compromís primer, que era proclamar la independència. Encara menys si aquesta expressió és impedida per la força.

L’aclariment imprescindible és aquest: el Parlament de Catalunya pot proclamar la independència i té legitimitat per a fer-ho, passe què passe diumenge. No solament si la votació es desenvolupa amb normalitat. Compte amb les trampes en aquest sentit. La repressió no anul·la el resultat del 27-S. Si de cas, el reforça.

El govern, per tant, prendrà la decisió que considere adequada i sembla segur que aquesta decisió serà proclamar la independència. La manera de fer-ho, és clar, dependrà de què haja passat diumenge dia 1 i de com respiren les cancelleries internacionals. Si, per exemple, l’ús de la força és molt greu, podria ser una opció exigir la protecció de la Unió Europea. Es podria fer l’oferta de repetir el referèndum sota el control de la UE en un termini breu. I si no hi ha resposta ràpida passar a la política de fets consumats. Espanya haurà tornat a demostrar que no té el control del territori i la proclamació de la independència alliberaria el govern català d’algunes dificultats òbvies que té ara. Hi ha qui pensa en l’opció de convocar eleccions autonòmiques i proclamar la independència si hi ha majoria en vots a les forces independentistes, però no em sembla bona idea. Tal com estan les coses, és evident que l’estat procediria a il·legalitzar tots els partits independentistes, sense preocupar-se de les conseqüències internacionals.

La clau de volta de tot plegat, doncs, és votar amb serenor diumenge i complir la llei d’autodeterminació dilluns si guanya el sí, proclamant la independència durant la primera quinzena d’octubre. La primera cosa depèn de tots nosaltres i és feina nostra acomplir-la. Els ciutadans hem de ser al carrer diumenge i votar o fer tant com puguem per votar. La segona depèn del govern i el parlament, però cal que no perdem mai de vista que Espanya no té manera d’evitar-la, aquesta proclamació, si no és que fa un colp d’estat per al qual no té ni té prou forces ni suport internacional.

L’endemà


 

XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT – 26 setembre 2017

A LA TRES

L’endemà

XEVI XIRGO – XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“La seva estratègia, no s’enganyin, ara ja no és impedir l’1-O; els fa pànic el 2-O i també el volen arrasar

No s’enganyin: a hores d’ara no només intenten impedir el referèndum del dia 1 d’octubre sinó que intenten sobretot fer inviable l’endemà, el 2-O. Si poguessin, l’esborrarien del calendari. No pot ser que tota aquesta ràbia, aquesta bogeria, sigui només pel dia 1. No busquen només paperetes, no busquen només urnes i no busquen només impremtes. Busquen que a Catalunya es creï un clima tan enrarit que sigui impossible parlar de res. No els agrada el diàleg. De fet, si no els ha agradat fins ara, per què carai haurien de voler que n’hi hagués l’endemà? Quan a Catalunya hi ha més de set-cents alcaldes que han d’anar a declarar, quan hi ha tots els membres del govern investigats o querellats, quan persegueixen joves perquè han clonat planes web o quan a la gent que s’expressa civilitzadament pel carrer se’ls diu que estan cometent un delicte de sedició, o és que s’han begut l’enteniment o és que el seu objectiu és dinamitar l’endemà. A mi em sembla que el que passa és que a hores d’ara ja tenen coll avall que d’una manera o altra el dia 1 d’octubre en aquest país es votarà, i que per això no volen no només que l’1-O sigui complicat, molt complicat, sinó que ho sigui també l’endemà. Intentaran com sigui (i haurem de veure com serà aquest “com sigui”) impedir que la jornada electoral sigui “com sempre”, i incrementaran la campanya de la por (ara a base de d’advertiments, querelles i detencions) perquè aquella nit, quan surti el portaveu del govern a anunciar el resultat del referèndum, els qui les han impedit puguin parlar de la manca de garanties. Irònic. En realitat, em sembla que no volen que se celebri l’1-O perquè saben que l’endemà és 2-O i alguna cosa passarà. I això també ho volen impedir. Per això l’estratègia aquesta d’arrasar-ho tot saltant-se la llei per tots costats. Hi tenen pànic. No volen que ni jo ni vostè votem, no volen que hi hagi urnes i no volen que hi hagi interlocutors l’endemà; per això ho judicialitzen tot, per poder continuar actuant l’endemà. No els agrada ni l’1-O ni el 2-O. A mi, en canvi, com que m’agrada votar, m’encanta l’1-O. I si el 2-O no en volen saber res, nosaltres anirem passant.

EL DIA 1 ES LA PORTA DEL DIA 2


 

 

  • Vicent Partal

 

El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho

«El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans»

Per: Vicent Partal

 

21.09.2017  

Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Dues notícies d’ahir mateix. La primera, en el front espanyol, la retirada del suport del PNB al pressupost del PP. Acabaran votant-lo, segurament, però no serà aquesta setmana ni la vinent, i a Montoro el camí se li farà molt costerut. La segona, en el front internacional, ahir es van multiplicar les reaccions: ja hi ha manifests de diputats britànics, danesos i estonians, el parlament sard s’ofereix a imprimir i custodiar les butlletes de vot, i els dos principals diaris alemanys obrien la portada d’ahir amb Catalunya –i això que tenen eleccions diumenge. Mentrestant, onze periodistes diferents van demanar a la Comissió Europea si no hi tenia res a dir i Merkel va filtrar a Reuters la seua preocupació per l’actuació de Rajoy.

El president del govern espanyol va fer molt el valent, però a mesura que passen les hores tot és més evident: ja no té marge per a escapolir-se en cap direcció del foc que ell mateix ha botat. No pot fer res més sinó acréixer la tensió, amb més perill encara per al seu govern i amb més tibantor en la relació amb Europa. En canvi, el govern català té uns nervis d’acer i tot d’alternatives al davant, que anirà activant segons les barbaritats que vaja cometent Madrid.

I ací és molt important que entenguem una cosa, que és clau: el dia 1 és la porta del dia 2. Però el punt cabdal, si els ciutadans voten a favor el dia 1, és què passarà el dia 2. El desllorigador de la situació és el dia 2, a partir de la força del vot del dia 1. El dia 2 o quan finalment, abans del 16 d’octubre, es proclame oficialment la independència.

Perquè és la proclamació de la independència que canvia tot el panorama. Després de la proclamació, el govern podrà prendre legalment totes les decisions, en relació amb la justícia, la policia, els bancs, els funcionaris, els altres estats… que avui no pot prendre. El govern català, després de la proclamació de la independència, podrà defensar –ja sense cap entrebanc legal– el país. Però perquè aquesta proclamació puga ser efectiva, primer cal el vot de la gent legitimant-la i cal un vot que siga multitudinari. És ben evident, i açò no serà discutible, que si aquesta votació es fa en unes condicions lleugerament diferents de les previstes la responsabilitat d’aquests canvis recaurà exclusivament en els autors del cop d’estat, en qui les ha entrebancades, en Mariano Rajoy.

Enteneu-ho bé: el govern té maneres de resoldre-ho tot. Tot. Fins i tot pot fer-ho, si convé, a partir de la llei electoral espanyola, que, per exemple, deixa clar que si no hi ha una taula constituïda en el moment d’obrir el col·legi, la taula es constitueix amb els primers votants que hi entren. O que la informació censal es pot rebre de maneres diverses. I com això, tot. El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans. Aquesta és la realitat que Mariano Rajoy no vol veure, aquesta és la realitat que es trobarà estampada en la cara, quan siguen les vuit del vespre d’aquest diumenge no, l’altre.

Simona Levi


 

No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara) No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara)

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Simplement volem deixar de demanar. Crida a la gent d’Espanya per a l’1-O

«Desitjo que la gent d’Espanya el dia 1 no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu»

                         Simona Levi. Fotografia: ACN.

 

Quan el 2010 el govern espanyol els va tombar l’estatut d’autonomia malgrat haver estat àmpliament aprovat en un referèndum que el mateix govern espanyol havia permès, jo no vaig dir res perquè no era català; quan llavors van demanar un diàleg a l’estat espanyol per a parlar de federalisme i s’hi van va negar, jo no vaig dir res perquè no era català; quan van demanar de pactar un nou referèndum i els van dir ‘d’això ni parlar-ne’, jo no vaig dir res perquè no era català; quan els van prendre qualsevol opció de ser escoltats, van torpedejar la seva seguretat, les seves escoles, els seus impostos, les seves administracions, per usar-los com a excuses per a tapar la seva corrupció fent-se les víctimes, no vaig dir res perquè jo no era català; quan van coartar la seva llibertat d’expressió, quan van intervenir el seu correu i la seva economia, quan van entrar uniformats en les seves organitzacions polítiques i mitjans de comunicació, quan van requisar les seves publicacions, van tancar webs i van arrestar els seus batlles, jo no vaig dir res perquè no llegia aquella premsa ni era aquell batlle el que jo havia votat. Fins i tot vaig pensar que s’ho mereixien per haver-se queixat tant i vaig desitjar que els esclafessin.

Així que, quan van anul·lar les normes de convivència de la meva comunitat, el meu dret a vigilar la meva administració, quan van vendre la meva seguretat i a mi mateix com a carn de canó, vaig reaccionar, però ja havia arrelat l’absurd. Només van haver de contestar ‘és il·legal’ i tots van ajupir el cap.

Per tot Espanya, el corcó dels mitjans oficials ha aconseguit que arrelés molt profundament que això que demanaven una gran part dels catalans era il·legal i malvat. Rajoy, fins i tot, ha dit que el que era il·legal era antidemocràtic, oblidant que és justament a l’inrevés, que és la força de la gent la que transforma la il·legalitat en democràcia, i, si no, que els ho diguin a les dones, que tenien el dret de vot prohibit fins fa no res, als homosexuals, als divorciats, als qui no volien fer el servei militar o a qualsevol que tingués una manera de viure que, per un motiu o un altre, era prohibida fins ahir.

Ha arrelat profundament que allò que es mereix una gran part dels catalans és ser aixafats, fins i tot amb sang, escorcolls, detencions o escenes insòlites, dignes de Turquia, la Xina o de dictadures indignants. ‘S’ho mereixen’, com si això, com si aquestes escenes grotesques, no fossin l’Espanya que sincerament volen unida els que parlen així.

Ho entenc. Pot semblar que a Catalunya es vol soscavar una cosa sagrada, la unió, la cosa que tots els proverbis prometen que és l’única recepta per a la força. ‘La unió fa la força’ diuen. Que els qui parlen contra la unió cremin a l’infern. Però si fem memòria, el mite de la unió fa terror. Sense parlar d’història, només cal recordar les vides devastades per la unió indissoluble del matrimoni. Ara ho recordem com una autèntica barbàrie. No és la unió que fa la força. I menys la unió forçosa.

He dedicat molts anys de la meva vida a defensar que la democràcia és tot menys la unió, tot menys la unitat; és justament la convivència en la diferència entre entitats separades, lliures, adultes, o sigui, responsables de si mateixes i autònomes. Catalunya no se’n va enlloc. Catalunya tan sols lluita pels seus drets a la seva manera. Simplement vol deixar de demanar.

Perquè no deixa de ser inquietant que a Espanya no hi hagi manera de fer un referèndum. I no em refereixo a aquest, em refereixo a qualsevol referèndum. La llei preveu que sigui el govern qui decideixi si un referèndum es pot fer o no. I, és clar, el govern d’Espanya decideix sempre que no. Si no, que li ho expliquin a la PAH, que va recollir un milió i mig de signatures en favor de la dació en pagament pels estralls de les hipoteques escombraries i no li va servir ni perquè es prengués en consideració.

Bàsicament, a Espanya qualsevol referèndum és il·legal, segons la llei. Però potser seria més apropiat dir que la manera en què estan plantejats determinats aspectes de la governança a Espanya són una barbàrie.

No és que els catalans no puguin tenir un referèndum perquè la constitució no els n’atorga la competència. És que els espanyols no poden tenir un referèndum. Ni sobre aquest ni sobre cap tema. Ni pactat ni sense pactar. I punt.

O sigui que el que es demana a Catalunya no és per a Catalunya. És perquè el centralisme de qui mana a Madrid i de tots els partits que el propicien en la camaraderia del ritual parlamentari passa per alt i invisibilitza tots els pobles d’Espanya —fins i tot el poble de Madrid— i només els utilitza com a matèria primera extractiva, com a colònia i, fins i tot, com hem vist desgraciadament en temes de seguretat, com a carn de canó; tot això per a mantenir i tapar privilegis, abusos, corrupció o, simplement, les xarxes clientelars de tots i de qualsevol partit. Si una cosa no passa a Madrid és com si no hagués passat, oi? No comptem per res.

L’enemic no són els catalans independentistes. L’enemic són un govern i uns partits que menystenen i asfixien.

Per això el diumenge 1 d’octubre votaré i defensaré les urnes com una més. No serà per Catalunya —que també—, serà per la veu organitzada que hem de tenir la gent, sense delegar i arreu, perquè és pel que he lluitat tota la meva vida.

La defensa de la unitat com a ideologia em fa terror. Els partits vells i nous es fonen en la fal·làcia de la unió ideològica. Difícilment seran els que ens facin superar el mal pas si no hi ha solidaritat entre les persones de cap a cap del país. Fa anys que defenso una nova política que no es basi en la fe i en la ideologia sinó en unir-se temporalment i estratègicament per resoldre problemes comuns. No podem estar realment junts en nom de la unitat. Només tenint interessos en comú des de la llibertat de cadascú. Els pobles d’Espanya tenen vincles de sang i la seva prosperitat i democràcia estan unides de manera natural. Una Catalunya independent no se’n va enlloc, únicament guanya l’agilitat que no se li ha permès tenir d’una altra manera.

Des del centre es planteja una subordinació, no es preveu gent lliure que pugui avançar. Puc aportar mil exemples, però el més clar és que se’ns impedeix comunicar-nos. No hi ha corredor del mediterrani; no hi ha corredor atlàntic. És un absurd que només s’explica per un centralisme anacrònic de gust imperial.

La llibertat que demana Catalunya no és una qüestió catalana. És la llibertat que es mereixen tots els pobles d’Espanya. Per això l’1-O votaré; i votaré sí. Demano, espero i desitjo que la gent d’Espanya el dia 1-O no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu. Que la gent se senti orgullosa del coratge, l’optimisme, la visió de futur pacífica i ordenada de ciutadans com ells que exerceixen el deure de canviar les lleis injustes i immòbils que ens tenen a tots atrapats.

Simona Levi, fundadora de la X-Net i de 15MpaRato

Es una crisis de Estado


 

ENRIC JULIANA Author Img

 

 

ENRIC JULIANA, Madrid

21/09/2017

Nada mejor que hablar con periodistas y observadores extranjeros para entrenarse en el difícil ejercicio de la síntesis. Al final del día quedan sobre la mesa unos cuantos comprimidos.

Primero. La actuación más contundente que se ha llevado a cabo en España contra un gobierno autónomo, por motivos políticos, tiene lugar pocas horas después de que la línea del Gobierno sobre Catalunya haya sido derrotada en el Congreso de los Diputados. Las acciones judiciales y policiales que en estos momentos tienen lugar en Barcelona no cuentan con el respaldo explícito del Congreso. La política española está entrando en una peligrosa fase de excepcionalidad sin el visado del Parlamento. La legislatura puede quedar totalmente bloqueada según cómo evolucionen los acontecimientos.

Segundo. Se está produciendo un salto cualitativo en la protesta catalana, que el poder ­central parece ignorar o menospreciar. La intervención económica de la Generalitat –sin pasar por el Parlamento–, las detenciones y los registros están generando una ola de indignación que sobrepasa los límites sociales del independentismo. El caudal de la protesta se está ensanchando. Aun cuando están en desacuerdo con sus gobernantes, la gran mayoría de los catalanes siente un fuerte apego por la Generalitat. Es la historia del país y es el legado de Josep Tarradellas. Hace ahora cuarenta años, con el presidente Tarradellas regresó la institucionalidad catalana. La nación representada por una institución. Los pasados días 6 y 7 de septiembre, los independentistas cometieron el inmenso error de forzar la institucionalidad catalana en el Parlament. Aquel día, perdieron. Mucha gente se acostó abochornada. Dos semanas después, el aparato del Estado agarra la institucionalidad catalana por la solapa: ahogo económico de la Generalitat –sin debate en el Congreso–, detenciones, setecientos alcaldes imputados… Se está activando en Catalunya un reflejo defensivo que sobrepasa el recinto soberanista.

Tercero. La ampliación del canal de la protesta puede estar desdibujando algunas fronteras emocionales entre independentistas y no independentistas. Este nuevo fluido puede incrementarse en los próximos días, según cuáles sean las decisiones del aparato del Estado. Las cosas podrían cambiar de signo si la mayoría soberanista en el Parlament cede a la tentación aventurera y se lanza a una declaración unilateral de independencia. El día 1 de octubre se está perfilando como una gran jornada de protesta. Muchos de los centros de opinión de Madrid son asombrosamente insensibles a la dinámica profunda de los acontecimientos. Catalunya puede estar entrando en el ciclo histórico de su separación de España ante el insensato aplauso de las tertulias madrileñas. Un ciclo histórico no necesariamente corto. El día en que el independentismo alcance una adhesión del 60% no habrá Guardia Civil que lo pare.

Cuarto. Se están contraviniendo algunos de los consejos sabios que ha recibido el Gobierno español en los últimos dos o tres años. Michael Ignatieff, federalista canadiense, declaraba lo siguiente a El País hace diez meses: “¿Se sienten los catalanes una nación? Por supuesto. Sería estúpido, o al menos mal aconsejado, negar esa evidencia. El objetivo es conquistar y retener la lealtad del sector moderado de la población que se siente orgulloso de su identidad, de su lengua, y que se siente distinto del resto de españoles, pero aun así quiere permanecer en España”.

Quinto. Ayer hubo protestas en diversas ciudades españolas. Madrid, todo el Arco Mediterráneo, el País Vasco, Galicia, Andalucía… Españoles preocupados por el futuro de su país. Hay en estos momentos una gran inquietud ante las imágenes de Barcelona. La reacción popular en Barcelona tiene el grosor de las crisis de Estado. El Gobierno no puede renunciar al cumplimiento de la ley y de la Constitución, pero tiene la obligación de ofrecer perspectivas de salida. No hay autoridad sin horizonte.

Sexto. El Partido Nacionalista Vasco, pieza imprescindible de la actual mayoría presupuestaria, se está alejando del Gobierno. No quisiera hacerlo, no le interesa, pero la dinámica de los acontecimientos le empuja en esa dirección. El PNV estará en la asamblea de parlamentarios que Podemos convoca el domingo en Zaragoza. Hace un mes, ese escenario era imposible. Rajoy podría prorrogar los presupuestos actuales, pero se enfrenta al riesgo de una legislatura definitivamente muerta.

Séptimo. Hay muchas preocupación en los principales gobiernos europeos y en Bruselas. No les gusta nada la dinámica en curso.

“¡No volváis!”


 

“¡No volváis!”

FRANCESC-MARC ÁLVARO Author Img

 

FRANCESC-MARC ÁLVARO

21/09/2017

Un tuit de la dirigente y portavoz de Podemos en el Congreso de los Diputados, Irene Montero, explicaba ayer que parlamentarios del PP gritaron “¡No volváis!” cuando los representantes de ERC y del PDECat abandonaron el hemiciclo, en protesta por la represión impulsada por el Gobierno en Catalunya. “¡No volváis!” es una frase que anuncia una voluntad de exclusión explícita, un lema que lo resume todo: no os queremos aquí, pero sí queremos que Catalunya siga formando parte del Reino de España. El momento me recordó un viejo chiste según el cual un españolista reaccionario suelta esta paradójica sentencia: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de catalanes”.

El grito “¡No volváis!” que salió de la boca sincera de diputados conservadores nos indica tres cosas. En primer lugar, la mentalidad puramente colonial de unos determinados políticos. Colonialismo es –y del peor– reclamar el dominio eterno sobre un territorio pero no querer, en cambio, escuchar ni ver a aquellos indígenas que no dicen “sí, bwana”. En segundo lugar, nos recuerda que los separadores, en España, surgieron mucho antes que los separatistas; en este sentido, vale la pena leer la biografía del conde duque de Olivares que escribió Gregorio Marañón, donde el célebre médico subraya que el “pecado principal” del personaje fue “el eterno pecado de la incomprensión por el Gobierno central de la psicología del pueblo catalán y, en consecuencia, la técnica inconveniente con que fue tratado”. Y en tercer lugar, la negativa a hacer política y a escuchar los argumentos de los adversarios, como si su ausencia de la Cámara Baja resolviera el problema.

Retrato de Gaspar de Guzmán, conde duque de Olivares        Retrato de Gaspar de Guzmán, conde duque de Olivares (Getty)

Mientras ayer al mediodía paseaba por el centro de Barcelona, donde las protestas de muchos ante la Conselleria d’Economia convivían con el aperitivo que otros tomaban tranquilamente en las terrazas soleadas, pensé en el mucho trabajo hecho por los separadores hasta hoy en día. Unos separadores que, de tan integrados en la cultura política española, ya no son percibidos como tales. Separadores como los que impulsaron las firmas contra el Estatut del 2006, separadores como los que proclamaron que preferían una empresa alemana antes que una catalana para la opa sobre Endesa, separadores como los que consideran normal que un catalán no pueda llegar a jefe del Gobierno, separadores como los que creen que hablamos la lengua catalana para molestar, separadores que respetan todas las identidades del planeta excepto la de aquí porque afirman que es “un invento de la burguesía”, separadores que han querido humillar a miles de ciudadanos de Catalunya durante años, desde diarios y tertulias de radio y televisión… Ahora, los separadores piden mano dura contra los separatistas. Ahora, han llegado tarde.

La mano dura no detendrá el independentismo. Las detenciones quizás impedirán el referéndum, pero harán crecer a los partidarios de la secesión. Ayer, algunos conocidos me confesaban su conversión a la cosa estelada, por obra y gracia del estilo turco de Rajoy. Lo explico sobre todo para los que lean La Vanguardia en Madrid: una gran mayoría ha perdido el miedo. Cuando no te sientes respetado –lean el magnífico artículo de Antoni Puigverd del lunes– sólo te queda respetarte a ti mismo. Los que han dicho “basta” no son fanáticos, ni locos, ni abducidos, ni adoctrinados. Las personas que han dicho “basta” han dejado de vivir en la resignación y se han dado una oportunidad. Incluso discrepando de la estrategia de los políticos independentistas, incluso distanciándose de ciertas fraseologías o estéticas. Por eso las amenazas no tienen efecto sobre miles de catalanes y eso es, objetivamente, una fractura irreversible de la autoridad del Estado en la sociedad catalana. Rajoy debería saber que el concepto de España que él quiere mantener a fuerza de prohibiciones, suspensiones, inhabilitaciones, multas, registros y presiones es mercancía defectuosa en Catalunya. Por eso los contrarios a la independencia no consiguen hacer grandes manifestaciones y por eso el frikismo y la ultraderecha patrimonializan, por ejemplo, el 12 de Octubre. No es sólo que el independentismo tenga un relato atractivo y los otros no, es que la pulsión separadora hace sospechosa a ojos de la ortodoxia todo patriotismo español que no se base en la jaula y el castigo. Podemos y los comunes –que ensayan una narrativa alternativa– son percibidos como un alien en la nave del Estado.

El problema de fondo no es el catalanismo político (ahora soberanismo rupturista), sino la sospecha estructural sobre la catalanidad, entendida esta como una identidad molesta (extraña) que amenaza el ser del Estado nación. El centralismo ve la catalanidad (dinámica, integradora y abierta) como una anomalía, un residuo y un obstáculo para que la identidad española genere unas lealtades fuertes que, a su vez, deberían convertir España en la Francia que no ha podido ser. El grito “¡No volváis!” expresa la triste impotencia de los que sólo saben lo que son cuando niegan el derecho a ser de otros.

Cop de l’Estat a la Generalitat


BARCELONA – 21 setembre 2017 2.00 h

Cop de l’Estat a la Generalitat

Una ofensiva policial, judicial i governamental estatal sense precedents des del restabliment de l’autonomia intenta aturar l’1-O però Puigdemont el manté
Detenen 15 alts càrrecs i treballadors, fan 41 escorcolls i intervenen les finances

ODEI A.-ETXEARTE – BARCELONA

Rajoy exigeix la renúncia i milers de persones surten als carrers

Cop de l’Estat espanyol al govern de la Generalitat sense precedents des del restabliment de l’autonomia per intentar impedir el referèndum de l’1-O. Una operació policial i judicial en el marc d’una causa declarada secreta, coordinada amb la intervenció financera de la Generalitat pel Ministeri d’Hisenda, obre un esvoranc de magnitud incerta entre Catalunya i Espanya. Hi va haver una quarantena d’escorcolls en departaments del govern i entitats públiques, cases particulars, despatxos d’advocats i empreses, 15 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables de companyies col·laboradores en la maquinària del referèndum; a més de 20 investigats. Milers de persones van sortir als carrers a defensar les institucions i l’exercici del dret a l’autodeterminació de manera pacífica, en un esclat d’indignació indeturable, amb Barcelona com a epicentre de les protestes a la Rambla de Catalunya amb Gran Via, davant l’escorcollada seu del departament d’Economia. Proclames, cançons i clavells. Gernacions arreu del país. Les mobilitzacions van anar nodrint-se de ciutadans de totes les edats i condicions al llarg del dia, molts dels quals disposats a allargar les protestes indefinidament.

Després d’una reunió extraordinària del govern, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va refermar que el referèndum se celebrarà i va denunciar una suspensió “de facto” de l’autonomia i l’aplicació d’un estat d’excepció no declarat per Madrid, acompanyat per una greu vulneració de drets.

La Guàrdia Civil va requisar deu milions de paperetes, actes i documents de l’escrutini en una nau industrial a Bigues i Riells. Però l’executiu manté la convocatòria electoral amb plans alternatius. Puigdemont es va reunir al llarg del dia amb Junqueras, altres consellers, Artur Mas i els líders de l’ANC i Òmnium.

Onze càrrecs de l’executiu van ser detinguts, tres dels quals havien estat deixats en llibertat a l’hora de tancar aquesta edició. Entre els arrestats, hi havia dos homes de màxima confiança del vicepresident català, Oriol Junqueras, en qui recau l’àrea de processos electorals i l’organització del referèndum: el secretari general d’Economia, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó; a banda de diversos càrrecs del CTTI o responsables de les àrees de tecnologies de la informació de diversos departaments.

Les forces policials van escorcollar despatxos a les conselleries d’Economia; Governació; Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, i dependències vinculades. La Policía Nacional també va intentar escorcollar la seu de la CUP sense èxit ni ordre judicial després d’una resistència no violenta de gairebé vuit hores. Tres ferris van atracar als ports de Barcelona i Tarragona per allotjar les forces policials espanyoles, amb autoritzacions de l’Estat per quedar-s’hi almenys fins al 5 d’octubre, i amb capacitat per a 4.000 agents. Fins a aquesta data, precisament, la direcció general de la policia va anul·lar els permisos, les vacances i les llicències dels agents, amb la possibilitat de traslladar-ne més a Catalunya.

Els Mossos d’Esquadra no van intervenir en les operacions, emparades pel jutjat número 13 de Barcelona, però sí que van separar els cossos espanyols dels manifestants arreu del país. La seva presència al carrer, segons van dir, tenia “com a objectiu garantir la seguretat de tothom i evitar alteracions greus de l’ordre públic”.

Rajoy vol que s’aturin

Les manifestacions es van replicar a les places de les viles i ciutats, davant d’ajuntaments i de subdelegacions del govern espanyol, i a la nit es van fer repicar atuells a pobles i ciutats. Les entitats independentistes preveuen fer més convocatòries els pròxims dies. Diumenge n’hi ha una de convocada a les 11 del matí. Serà davant dels ajuntaments del país.

Mariano Rajoy va compartir la seva estratègia per impedir el referèndum amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el líder de Cs, Albert Rivera, amb els quals es va reunir per separat. Els dos partits van exhibir el seu aval sense fissures a l’ofensiva coordinada per impedir el referèndum, tot i que els socialistes van reservar Pedro Sánchez, que va guardar silenci. Rajoy va al·legar que l’operació policial i les detencions es justificaven per la necessitat de garantir la prevalença de la llei i va sentenciar que l’executiu està disposat a fer-ho “fins al final”, complint les seves obligacions. “Votar només és sinònim de democràcia quan es fa d’acord amb la llei”, va al·legar, i va qualificar el referèndum d’antidemocràtic perquè “no es pot votar per incomplir la llei”. Per això va exigir a les institucions catalanes que renunciïn a la votació. “Són a temps d’evitar mals majors”, els va advertir.

La Generalitat va denunciar una vulneració de l’estat de dret, de les garanties constitucionals i de drets fonamentals. Puigdemont va remarcar que es “violentava” la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, en un clam indirecte al club dels Vint-i-vuit que va trobar resposta en un dels vicepresidents del Parlament Europeu, Dimitrios Papadimoulis, de Syriza, que va alertar que “les detencions fetes per les autoritats espanyoles són una deriva molt preocupant”. El cap de files del grup socialdemòcrata a l’eurocambra, Gianni Pittella, va expressar la seva preocupació per la “tensió” a Catalunya i va defensar l’autonomia d’acord amb la Constitució. Els mitjans internacionals més importants del món, com ara The New York Times, la BBC o Le Monde, van informar dels esdeveniments a Catalunya. Human Rights Watch i Amnistia Internacional observen si s’estan produint abusos de poder o violència que considerin denunciables en l’àmbit internacional.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va alinear-se amb les institucions catalanes. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ho feia amb el govern i l’exercici de l’autodeterminació. Els diputats d’ERC i el PDeCAT van abandonar al matí els escons després de la sessió de control al Congrés, tot i que a la tarda van assistir a la compareixença del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per respondre a la justificació política de la intervenció de les finances catalanes.

Comptes bloquejats

Amb els comptes de la Generalitat bloquejats pels bancs per la voluntat del govern espanyol, tot i que sense ordre judicial, el govern estatal es farà càrrec del pagament de les nòmines dels funcionaris i dels serveis públics que l’administració espanyola considera prioritaris i fonamentals. La resta quedarà descoberta. Això vol dir, a la pràctica, que no es pagarà la renda garantida de ciutadania, els programes de recerca i ajuts en matèria d’habitatge, cultura o llengua, entre d’altres. Paradoxalment, la interventora general de la Generalitat va enviar dilluns i ahir els informes setmanals justificant que la Generalitat no ha destinat partides al referèndum, per evitar represàlies penals i amb el vistiplau de l’executiu català. Però la negativa de Junqueras i la resta de consellers a fer-ho (aquest moviment és el que La Moncloa va justificar per procedir a la intervenció financera) va persistir. Montoro va signar l’acord de no disponibilitat pressupostària que pretenia que rubriqués Puigdemont.

L’ofensiva estatal va generar pronunciaments amb accent divers al PSC. El primer secretari del partit, Miquel Iceta, va instar amb equidistància els governs català i espanyol “a aturar una escalada que ens porta tots al desastre”. En canvi, alcaldes socialistes del Baix Llobregat van exigir a l’Estat el cessament dels escorcolls i les detencions perquè “en democràcia, aquesta forma d’actuar no té cabuda”. Advertien que els atacs “contribueixen a dificultar encara més una sortida democràtica i cívica” al conflicte polític.

Podem es va manifestar a la Puerta del Sol per les llibertats i la democràcia. A Palma i València, entre altres ciutats de l’Estat, també hi va haver expressions ciutadanes de solidaritat. Sindicats, col·legis professionals, associacions religioses, culturals i educatives van fer comunicats de suport a l’autogovern i contra les actuacions policials. Entre d’altres, el FC Barcelona. El Consell de l’Advocacia catalana va condemnar els escorcolls indiscriminats i va alertar que “vulneren de manera flagrant la llei d’enjudiciament criminal”. En plena ofensiva policial, judicial i governamental espanyola, l’executiu de Puigdemont recordava, a través de Twitter, que la Generalitat ve de lluny: va ser creada a les Corts de Cervera el 1359.

LES FRASES

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre


 

Editorial

  • Vicent Partal

 

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre

«Passe què passe a partir d’ara, Rajoy, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència»

 

La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per això van activar ahir el cop d’estat.

El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, com al 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat, tingueu-ho clar, que no vol impedir la independència només sinó que cerca destruir l’autonomia.

Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet, ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà ell, que haurà de trobar com eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè guanyar, això que ahir deia que havia fet, és evident que no han guanyat: el referèndum segueix convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’únic que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujara en uns quants punts i el votants del sí en més encara. 

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt perquè ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser definitivament trencat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy es va posar la corda al coll enfrontant-se no només als catalans sinó a la majoria del seu parlament i ves que no acabe ell fora del govern espanyol abans del que ningú s’espera. Però per sobre de qualsevol altra consideració sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els milions de mans que posarem les paperetes dins milers d’urnes. Però també perquè ja no queda cap autonomia que recuperar ni que poder gestionar.

N`estem farts


Catalunya, una mica de cuina i verduretes!!

Nosaltres som molt “de la ceba”, tot i que d’altres són més “del porro”. Creiem que cal “posar els pebrots sobre la taula” per tal de poder “remenar les cireres” d’una vegada. Aquest país ha de deixar de ser “una bleda assolellada”. N’estem farts de “fotre’ns pinyes” i que ens “donin carbasses”. Sempre “n’hem sortit escaldats” amb Espanya.

Ara, finalment, els hem passat “una patata calenta”, perquè ja “s’ha acabat el bròquil”. Els independentistes estem “sortint com bolets”, i hem de continuar “fent bullir l’olla”. 

Hem passat tres-cents anys on “el més calent era a l’aigüera”, però ara tenim “els ulls oberts com a taronges” i ja no ens posem “vermells com un tomàquet” quan enlairem l’estelada. Volem seguir fent aquest “xup-xup” perquè és l’única manera de poder “guanyar-nos les garrofes” com cal.

L’estat espanyol “ja ha begut oli”, amb nosaltres. “Més clar: l’aigua”, i “si no volien brou, doncs dues tasses”.

Que no “se’ns en va l’olla”, que ja fa temps que tenim “papallones a l’estómac”, i que tot i que som un “tros de pa”, ARA VOLEM VOTAR i “que per trencar el gel”, a Madrid ens haurien de donar la independència!

“N’estem farts”, potser el Rajoy i companyia “estan tocats del bolet”. Però els catalans volem “tallar el bacallà”; ara és el moment de “partir peres”. Han “begut oli”: ja no aguantem més temps “amb l’aigua al coll”, i ara toca “agafar la paella pel mànec”; encara que se’ns farà “més llarg que un dia sense pa”.

        ¡ Ah i “qui menja sopes se les pensa totes”*!!!! 

La cuina catalana ho explica tot molt clar