Fotografia: Albert Salamé.

Jaume Barberà: ‘Quan tinguis el 80% disposat a tot, o guanyes o faran un genocidi’

Entrevista al periodista i candidat a la llista de Barcelona de la candidatura de Catalunya en Comú – Podem

Per: Josep Casulleras Nualart

14.12.2017

Què hi fa, Jaume Barberà, a la llista de Catalunya en Comú? ‘Jo sóc un vers lliure en la llista dels comuns. Sóc un independent, independentista, integral’, es defineix el periodista quan engeguem la conversa. Som en una cafeteria del carrer de Calvet, a tocar del Turó Park, un territori poc ‘comú’, però que li va bé com a despatx improvisat en les seves anades i vingudes de Mollet del Vallès, perquè té a tocar RAC-1 i s’hi respira tranquil·litat. Es mostra dolgut amb el desenllaç dels fets després de l’1-O, i retreu als dirigents del govern que no fossin capaços de veure fins a quin punt podia reaccionar amb agressivitat l’estat espanyol. Deplora la via unilateral, i mesura gairebé obsessivament les paraules que utilitza per no fer mal als presos i els exiliats. I és capaç de passar en un instants dels moments de dubte i de silencis llargs a la vehemència i al gest indignat.

Sou un independentista que veu que no hi ha opcions per a la independència?
—Jo vull la independència del meu país, però sé com és el meu país. I penso que per a continuar lluitant per la independència he de seguir un procediment polític, constitucional i estatutari, que em permeti de tenir un govern efectiu que resolgui les necessitats de la ciutadania, que elimini desigualtats i privilegis i em pugui augmentar l’autogovern i, si la correlació de forces ens afavoreix, canviar la constitució.

Realment ho creieu possible?
—En cap moment no em sentireu dir que això és fàcil. És molt difícil. Però no és impossible. El que és impossible és tenir el 80% de les persones disposades a perdre-ho tot. Això és molt difícil, ho reconec. No siguem cínics. Ens han posat entre l’espasa i la paret per no haver atès el sentit comú. I ara en Turull deia que si no fan president en Puigdemont és que van a favor del 155. Doncs no. Si aquestes eleccions les guanya Junqueras i té els vots necessaris, haurà de ser ell president. I ell és favorable al 155?

Quina legitimitat creieu que té Puigdemont?
—Oi que no s’ha fet una llista conjunta, doncs ja està. Ja no cal donar-hi més voltes. És que ens pensem que Convergència no defensa els seus interessos? O només els defensa ERC? Puigdemont, que jo sàpiga, havia d’abandonar la política abans de portar-nos a la pre-independència. Sí o no?

Si hi havia una situació diferent de la d’ara.
—I l’amic president Carles Puigdemont, que admiro moltíssim, no preveia aquesta possibilitat? No la preveia?

Amb qui haurien de pactar els comuns després del 21-D?
—Jo crec que no han de pactar amb els que vulguin continuar la unilateralitat. No poden. Els comuns no pactaran mai, mai, amb els partidaris del darwinisme social i el darwinisme lingüístic que són Ciutadans i el PP.

I amb el PSC, que dóna suport al 155?
—Tu creus que el PSC i ERC podrien pactar?

No ho crec.
—No? Per què.

Perquè el PSC és corresponsable del 155 i de la situació que han de suportar els seus candidats.
—Ja ho veurem. La política no és de vegades blanc i negre. No es deia que es volia repetir el tripartit? Mira, jo crec que ara tenim una gran amenaça. És un monstre que vol destruir la nostra columna vertebral, que és la cohesió, la convivència i l’escola catalana. I davant d’aquest monstre hem de tornar al nostre denominador comú. Per defensar-nos d’aquest monstre.

El PSC no és una de les potes d’aquest monstre?
—Creieu que el PSC és catalanista? Que la immersió lingüística s’hauria pogut portar a bon port sense la participació activa de l’esquerra? No. L’esquerra ha propiciat la cohesió? Sí.

I el PSC és ara aquella esquerra catalanista?
—Jo, essent molt crític amb el PSC, entenc que si nosaltres volem encarar aquest monstre que ens vol devorar, el PSC ha de ser en aquest grup de forces polítiques que entenem que el nostre denominador comú és el catalanisme, que és la millor eina per a guanyar.

Mireu on és ara el PSC.
—Ja parlarem d’on serà després de les eleccions. Si cal, per fer front a aquest monstre, que el PDECat sigui en una combinatòria per fer govern, jo crec que no ens hi hauríem d’oposar.

Catalunya en Comú s’ha oposat a pactar amb Junts per Catalunya.
—Pel que jo sé, els comuns diuen que no faran Carles Puigdemont president. Però hi ha moltes altres opcions.

Veig molta disposició a incloure el PSC en un pacte de govern i no Junts per Catalunya.
—Els comuns són a la primera línia per a defensar l’autogovern de Catalunya, en contra del monstre, del darwinisme social i lingüístic i a favor de recuperar denominadors comuns que ens tornin a fer forts per augmentar l’autogovern. Aquí trobaràs els comuns; no els trobaràs en la unilateralitat, ni en la utilització del codi penal per a objectius polítics. Tots plegats hauríem de ser una mica més respectuosos amb el fet que hi ha una única política espanyola d’abast estatal que per primera vegada et reconeix com a nació, com a subjecte polític i reconeix la plurinacionalitat de l’estat.

Us sentiu còmode amb Pablo Iglesias quan diu que l’independentisme ha despertat el fantasma del feixisme?
—Penseu que si el 21-D la senyora Arrimadas guanya les eleccions no hi té a veure el procés? Sí, oi? Doncs ja està.

El procés és responsable que el feixisme actuï com ho fa i amb la impunitat amb què ho fa? L’agredit és responsable de les accions de l’agressor?
—Jo no utilitzo aquests termes de feixisme.

Els utilitza Pablo Iglesias.
—Pablo Iglesias, que digui el que vulgui. Jo sóc Jaume Barberà.

I sou de la mateixa candidatura. Us hi sentiu còmode?
—Em sento còmode amb algunes coses que diu i amb unes altres, no. Només poso com a reflexió damunt la taula: si Arrimadas guanya el 21-D, el procés hi ha tingut a veure, sí o no? Per què ens han deixat arribar fins aquí? On som ara? Som en el lloc on ells voldríem que no fóssim? O som en el lloc on ells somniaven que fóssim? Som més forts avui que ahir? Faig aquestes preguntes per reflexionar-hi. Hem de sortir d’aquí amb dignitat. Demanar la independència no hauria de ser un crim i les minories no poden ser condemnades sempre a perdre totes les votacions. I a nosaltres ens ha portat aquí el fet que hem dit prou a perdre totes les votacions. Però ens hem equivocat; no hem tingut en compte la correlació de forces. El mal que hem fet és colossal, i encara no ens en podem adonar.

El mal que hem fet o que ens han fet?
—Hem fet i ens han fet. Ho poso en plural i m’incloc en aquest ‘hem’. Perquè, malgrat que feia tres anys que jo ja manifestava el meu desacord absolut davant la possibilitat d’una unilateralitat i un full de ruta suïcida, la gent encara em considerava del bloc de la DUI. Jo em dic: ‘Jaume, havies d’haver dit amb més vehemència ja fa temps això que dius ara.’ Vulgues que no, jo també hi he col·laborat, amb això. Havia d’haver-ho dit abans.

Quan vau baixar del vaixell?
—El mes de desembre del 2014 jo ja surto del procés, perquè tinc una discussió molt forta amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira al mig del carrer, en sortint de la conferència d’Artur Mas, després del 9-N. M’adono que la tendència de Catalunya no és anar al model del Partit Nacional Escocès sinó que el model que ells volen seguir és el de la lluita pel poder o per l’hegemonia del catalanisme. I aquella frase meva que és que si volem la independència hem de fer país i no partit, Artur Mas me la trenca, quan ell fa aquella conferència com a messies, dient: jo us ofereixo una solució, fem una llista conjunta, jo aniré a la cua….

No compartíeu el projecte de Junts pel Sí?
—El projecte de Junts pel Sí per al 27-S era una bestiesa, un despropòsit. Jo tinc una frase que alguns amb mala fe utilitzen, que és: ‘Ni asfíxia ni sotmetiment: independència.’ I és cert. L’única alternativa si volem administrar millor els nostres recursos i volem decidir ser solidaris és tenir un estat propi. Aquesta és la realitat. Si arribem a aquest convenciment, no podem prescindir d’una anàlisi de la realitat social del país. Com és possible que els nostres líders polítics no sàpiguen que a les societats hi ha la correlació de forces? En podem prescindir, abans de començar un enfrontament tan greu amb un estat com és la declaració unilateral d’independència?

La unilateralitat formalment no es planteja fins al 2015. Abans hi va haver molts intents de fer el referèndum pactat i dialogat, però va ser impossible. Què fas, després?
—Com a líder polític has de saber amb qui te les heus. Això que van dir que no es pensaven que l’estat podria arribar tan lluny, agredint de la manera tan brutal que ens van agredir l’1-O… A veure, és que he de mesurar molt bé les paraules…

—…
—És que són a la presó, saps? I alguns són companys meus, amics i estimats. I això em fa mossegar molt la llengua per no dir veritablement què penso. Perquè, tot i que considero que s’han equivocat, no són delinqüents i no són corruptes. Això em condiciona molt. Tot el que dic passa per un filtre en mil·lèsimes de segon perquè estimo la gent que hi ha a la presó, perquè ho han donat tot i tenen famílies que pateixen molt la seva absència. I no vull participar en cap crueltat. Ara, un líder polític ha de saber que les amenaces més greus que pot rebre un estat són que una part del seu territori li declari unilateralment la independència i que un altre país li faci una declaració de guerra. Un polític professional ha de saber que un estat té el monopoli de la violència i per subsistir la utilitzarà.

Fins a l’extrem d’estar disposat a vessar sang?
—Això ho ha de saber. I si no ho sap és millor que deixi la política. Quan el dia 27 d’octubre es proclama la República, aquell dia tan fatídic, l’explicació de per què no es va donar l’ordre de baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i de desplegar el que es tenia preparat per a defensar la República és que havien rebut l’avís d’una reacció molt cruel, amb sang, per part de l’estat. Això és una irresponsabilitat, ho sento, perquè això ens ha destrossat. Ens ha fet molt mal.

Allò que destrossa i que fa mal no és l’amenaça de l’estat? La violència de l’1-O, la intervenció de la Generalitat…?
—Hi estic d’acord. Estic d’acord amb la utilització que fa aquesta elit privilegiada que té sotmesos tots els pobles d’Espanya només per salvar els seus privilegis? No. I m’agradaria fer-la fora ara mateix. Ells són uns demòcrates i nosaltres no? No. Però nosaltres hem de tenir en compte amb qui ens les tenim, i saber quina correlació de forces tens. Si això ho diu el senyor Josep Fontana, per què no ens l’hem cregut? Per què no ens hem cregut els nostres savis? Per què no ens hem cregut en Borja de Riquer? La gent diu que quan fas aquesta anàlisi et poses del costat del botxí. No, no. Jo critico el botxí, però si el vull guanyar he de saber quina força tinc. No es pot fer creure a la gent que el món ens mira i ens farà costat. Perquè això és una altra mentida.

A una demanda tan majoritària i clara com la del referèndum, s’hi havia de donar sortida. Quina proposen els comuns?
—Però hi ha tot un munt de gent que fa temps que hem avisat que la unilateralitat ens portarà al martirologi, al desastre i a la catàstrofe. Això és el que ha passat. Hi ha tot un altre grup de gent que ha dit que s’havia d’arribar fins al final perquè es pensaven que així la comunitat internacional ens ajudaria.

Però també van pensar que els comuns tancarien files fins al final amb el referèndum i amb el mandat que en sortís. Això tampoc no ha passat.
—No. Un altre error de càlcul.

No hi tenien una responsabilitat aquí també els comuns?
—No. Els comuns no van per la vida dient que volen la independència de Catalunya.

No parlem de la independència, sinó del referèndum.
—Sí, i molts dels comuns van anar a votar.

Però no el van defensar com un referèndum.
—És que no podien considerar-lo com a tal. Ni els mateixos observadors internacionals no el van avalar.

Potser hauria estat més fàcil tot plegat amb el suport dels comuns.
—Una de les grans obsessions d’ERC, sobretot, però també de Convergència, ha estat Podem. Ells veuen que és una pedra a la sabata que no saben com reaccionarà. Això ho has de tenir en compte. I es va fer un referèndum per orgull i dignitat. I jo, no estant-hi d’acord, vaig anar a votar. Per dignitat, perquè a mi no em fan quedar a casa. Jo ja sabia que aquests resultats no podrien ser utilitzats per fer el que es va fer i ells també ho sabien.

I què es fa amb tota aquesta dignitat de l’1-O? Quina resposta s’hi dóna?
—Pensa que aquesta gent no ha sortit a la tardor com els bolets. Fa molts anys que fas agitació i propaganda. La gent pensa que la manifestació el juliol del 2010 en protesta per la sentència de TC contra l’estatut va ser espontània. Doncs no. I no puc dir més coses. S’ha fet un treball d’agitació i propaganda en què s’ha amagat conscientment i premeditada aspectes negatius de la situació que vivim.

Hi ha un aparell mediàtic espanyol fortíssim que no para d’esbombar-los.
—No, perquè, a més, pels canals de WhatsApp s’han arribat a fer canals de recomanacions de lectures, de periodistes que s’havien de seguir i que no s’havien de seguir. I quines televisions s’havien de mirar. Jo vaig fer unes quantes conferències per a l’ANC i Òmnium, i parlava molt de la situació social, de la pèrdua de drets i la precarietat. I m’adonava que quan expressava el meu escepticisme, allò no era el que més volia la meva audiència. I vaig decidir no fer-ne. En aquestes conferències s’han dit moltes mentides.

Com ara quines?
—Que no hi hauria problemes econòmics, que ens reconeixerien de seguida, que de seguida tindríem al costat països de la UE, que la nostra independència era un model que se seguiria a tot el món, que ja tindríem fins i tot el veterinari major de la República amb nom i cognoms i que era imprescindible per a entrar a la UE… Moltes coses. I presenten l’estat espanyol com si fos feixista, com si fos Turquia…

Per les seves accions es defineix, l’estat espanyol.
—No em sentiràs dir que l’estat espanyol és feixista, o que és Turquia.

I qüestionar la qualitat democràtica de les seves institucions?
—Sí, el que diré és que hi ha una elit que me’l té segrestat en favor dels seus privilegis i en detriment dels pobles d’Espanya i que fa de la constitució les taules de Déu. I que això és l’antipolítica, com ho és també recórrer al codi penal.

Doncs com es pot fer res des de Catalunya davant un estat que actua d’aquesta manera?
—Jo us ho dic: amb el 80%. El 80% de ciutadans, de l’electorat, que estigui disposat a tot. I a tot vol dir a tot, eh?

Llavors la unilateralitat ja seria vàlida amb aquest 80%?
—Si tu tens el 80% de l’electorat disposat a fer efectiva una declaració de guerra, i això vol dir arribar fins a les últimes conseqüències… Si tens el 80% de l’electorat disposat a perdre-ho tot, i tot és tot, doncs guanyes. O guanyes o cometen un genocidi. Aquí sí que hi intervindria la comunitat internacional. Mentrestant, només tens una opció. La de fer política, i de no tenir pressa. Jo sóc dels comuns perquè per a mi és l’única opció que ens permet sortir amb el cap alt i amb dignitat.

Això no ens condemna a estar sempre igual?
—Doncs aconseguim el 80% disposat a tot, a perdre-ho tot.

Anuncis

JOSEP RULL


  Josep Rull

PAÍS > PRINCIPAT

Josep Rull: ‘Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República’

Entrevista al conseller de Territori i Sostenibilitat i candidat de Junts per Catalunya després d’haver passat un mes a la presó

unts per Catalunya i conseller de Territori i Sostenibilitat (fotografia: Albert Salamé).

13.12.2017 

L’esperança dels encausats en la causa general del Tribunal Suprem és una victòria el 21 de desembre. Les eleccions són una oportunitat perquè l’escrutini del poble tombi el 155 i la repressió política a què l’estat espanyol ha sotmès l’independentisme. L’experiència de Josep Rull a la presó fa estremir per alguns dels passatges que explica en aquesta entrevista. El tracte rebut les primeres hores després de la decisió de l’Audiència espanyola, la conversa amb el fill gran, la pregunta sorprenent del petit durant una visita, el guàrdia civil que el va tranquil·litzar, el funcionari que l’amenaçava, la relació amb Turull com a company de cel·la, el so i la imatge que no podrà oblidar mai, el penediment dels reclusos amb delictes de sang del seu mòdul, el moment que va rompre a plorar, la decisió de no marxar a l’exili, allò que hi ha en joc el 21-D, el sentit de Junts per Catalunya, el retorn de Puigdemont… Rull parla amb una serenitat i amb una profunditat que no deixa indiferent. Però la veu tremola. Un mes a la presó i trenta anys d’amenaça judicial que pesen com una llosa en un futur incert.

N’heu pogut treure res de positiu, d’aquesta experiència?
—Un compromís polític expressat en uns termes diferents. Això ho explico pertot arreu aquests dies. És la convicció que haig de treballar com un compromís vital perquè els meus fills no visquin en un estat que empresoni gent pel fet de defensar pacíficament les seves idees. També m’emporto una experiència molt impactant pel fet d’haver-nos endinsat en biografies de reclusos que hi havia al mòdul que eren molt contundents i impressionants. Amb moltes estones d’humanitat, paradoxalment. Molts delictes molt durs. Amb alguns reclusos, nosaltres hi teníem molta distància. Anàvem coneixent què havia fet cadascú i hi havia determinats delictes d’alguns reus que ens impedien d’apropar-nos-hi. Tenien molts nivells diferents de penediment. I n’hi havia molts que hi eren una mica per inèrcia. Les seves circumstàncies vitals els havien abocats indefectiblement a la presó.

Això us ha menat a cap conclusió?
—He reforçat aquesta idea de construir un país amb un estat del benestar molt fort i molta justícia predistributiva, que doni moltes oportunitats a la gent. A la presó hem vist gent a qui la biografia personal els abocava a acabar-hi. Això és el que hem vist. Hem vist també una actitud molt professional dels funcionaris. Tan sols amb alguna excepció de voluntat venjativa intensa. Hem vist com és la vida. I una altra cosa encara, que per mi és el millor aprenentatge humà. Aquesta experiència et porta a garbellar molt bé allò que és essencial a la vida, allò que és transcendent, d’allò que no ho és. Hi ha determinats valors o aspectes com la família, els amics, les abraçades, el contacte físic… que fora de la presó no acabes de valorar amb tota la transcendència. La presó t’aproxima a la vida en uns termes que et fan valorar allò que és important. I el concepte de llibertat. Els primers dies després d’haver-ne sortit aprens a ser lliure. Allà dins has de demanar permís per a tot. I quan surts i veus que et pots moure i que no has de mirar ningú i et pots desplaçar tranquil·lament fa una impressió molt sorprenent. Quan ho explico, la gent em mira amb cara de perplexitat. I encara no n’he parlat amb els meus companys. Però segur que els ha passat això mateix. Totes aquestes són les vivències que ens quedem.

Fotografia: Albert Salamé

Heu parlat dels fills. Deu haver estat difícil explicar-los per quin delicte estàveu tancat. Com ho heu fet?
—Tinc un fill de vuit anys i un altre de tres. Al de tres anys li vam dir que el pare treballava. Quan va venir a veure’m, es pensava que anava a la feina del pare. I hi va haver un moment que el petit va dir: ‘Pare, pare! Ensenya’ns el despatx!’ Li vaig dir: ‘Al despatx no hi anirem. Està tancat avui.’ En canvi, amb la meva dona vam tenir una conversa amb el fill gran el dia abans d’anar a Madrid a declarar sobre el risc que jo anés a la presó. És la conversa més bèstia que he tingut amb el meu fill. El bon pare català sempre parla d’ell mateix en tercera persona… oi? Li vaig dir: ‘El pare, pot passar que vagi a la presó, però no ha fet res dolent. Anirà a la presó per haver defensat uns ideals que tu ja saps que a casa sempre hem defensat. Recordes que vam votar l’1 d’octubre? Doncs el pare pot anar a la presó perquè hi ha gent a qui no agrada allò que vam fer. Però tu vés amb el cap ben alt, perquè el pare no ha fet res dolent. I si algú et diu res, digues que el teu pare ha defensat unes idees. Cap ben alt.’ A l’escola, a l’Avet, tot ha anat excel·lentment. El tracte dels professors, dels pares dels altres nens, dels alumnes… El meu fill fa quart i els de cinquè i sisè el protegien absolutament. A l’esplai, al Cepitu de Terrassa, també. Un acompanyament brutal. Hem rebut tones i tones d’afecte. I els meus fills, especialment el gran, que era el que n’era conscient, han estat molt ben acompanyats i amb molta consciència per part de tothom de què passava. Hem sentit molt directament l’estima de la gent. No tinc prou paraules de gratitud per a traslladar a tota la gent que ens ha acaronat tant aquests dies.

A Jordi Cuixart, els altres presos li han dit que té molta sort de no haver de tenir remordiments…
—També era així en el nostre cas. Nosaltres érem en un mòdul de respecte. Un mòdul de respecte és un mòdul on signes un contracte de compliment d’unes normes de convivència. Amb aquest contracte, et compromets a no utilitzar mai la violència física ni verbal per a dirimir els conflictes. Així com els consellers Romeva i Forn eren en un mòdul de preventius, amb en Jordi [Turull] érem en un mòdul de condemnats amb penes molt altes. No érem pas amb presos de coll blanc, per entendre’ns. Al nostre mòdul hi havia presos comuns amb molt delicte de sang. Molt delicte de sang. Què ens va cridar l’atenció? Que una gran majoria reconeixia els fets pels quals havien estat condemnats. Reconeixien que s’havien equivocat, especialment els que tenien delictes de sang. Amb nivells alts de remordiment. I s’adreçaven a nosaltres demanant què havíem fet exactament. Una conversa que es repetia sovint és quan ens preguntaven quants anys ens demanen que paguem (amb terminologia carcerària no dius ‘complir una condemna’ sinó ‘pagar una pena’). Els explicàvem que ens demanen trenta anys. Hi havia un astorament. ‘Trenta anys, vosaltres? Però què feu aquí dins?’ I també ens passava com a en Jordi Cuixart. Ens deien que teníem sort de no haver de tenir remordiments. I quan veien la quantitat de cartes que rebíem, ens deien: ‘La gente os lleva en volandas!’

La relació amb en Jordi Turull deu haver canviat…
—Oh! Oh! Jo crec que hi ha una relació en aquest moment que és emocionalment indestructible. Compartíem setze hores cada dia a la cel·la. Setze hores són moltes hores. Hem somniat junts. Hem patit junts. Hem dubtat junts. Hi ha un verb català que és molt bonic: hem glatit junts. I ens hem confortat plegats. Quan jo estava fotut, ell m’ajudava. I quan ho estava ell, l’ajudava jo. Hi ha situacions personals que ens deixaven abatuts. Per exemple, quan jo rebia una carta de la meva dona amb fotografies dels nens, tenia una baixada molt potent.

Fotografia: Albert Salamé

Deveu haver guardat moments molt especials…
—Hi ha una imatge i un so que tinc molt clavats. El so que mai no oblidarem –amb en Jordi vam coincidir en això– és el soroll de la porta de la cel·la quan ens hi van tancar la primera nit. Aquest soroll de les portes de les cel·les tancant-se a dos quarts de vuit del vespre. És un so que puc sentir ara tancant els ulls perfectament. I la imatge és la següent. En Jordi fuma. Un dia va obrir la finestra –una finestra amb barrots– i jo era a la banda de la porta de la cel·la. El vaig veure a ell fumant amb aquells barrots al darrere i la llum de mitja tarda que entrava. Va ser una imatge, que encara puc veure, de tenir consciència de presó presó. El so de les portes que es tancaven cada vespre i la imatge del meu amic conseller a la finestra fumant amb els barrots al darrere… són dos records inesborrables. Ets a la presó… ets a la presó… ets a la presó…

Vau tenir cap mala experiència concreta?
—Amb els altres reclusos, tot va anar bé. Quan érem amb ells, no podíem deixar de pensar en les seves víctimes i les famílies de les víctimes. Quan havien matat algú, nosaltres miràvem de pensar molt en la família de la víctima i això ens portava a marcar-hi una distància. Entre els funcionaris, els de la presó d’Estremera van tenir una actitud molt professional. L’excepció va ser a Navalcarnero. L’experiència que vaig tenir-hi va ser brutal.

Què va passar?
—A l’Audiència em van donar la interlocutòria. Vaig travessar la porta del lloc on érem i m’esperaven dos policies estatals que em van posar les manilles amb les mans a l’esquena. Aquest va ser un primer moment impactant. Amb les mans lligades al darrere, vam baixar les escales cap als calabossos, uns espais de formigó amb un banc, també de formigó, amb una manta i el lavabo. M’hi vaig estar un parell d’hores. Abans d’entrar allà, em van escorcollar. M’ho van treure tot. Les ulleres. Per un miop, que li treguin les ulleres és molt inquietant. Coses que eren normals: el cinturó, els cordons de les sabates… Però també em van treure l’anell. Em van treure un braçalet que porto de Medi Ambient, d’una entitat de la Setmana de la Natura. Tot, tot… Unes gotes per al nas, per a la congestió nasal… M’ho van prendre tot. Ho van posar a una bossa.

I d’allà cap a la presó?
—Passades les dues hores, em van enfilar en una furgoneta, emmanillat, ara amb les mans al davant. Tot sol. Els altres consellers anaven aparellats. Això ho vaig saber després. Però aleshores jo no n’era conscient. Van sortir totes les furgonetes juntes. Anava dins una mena de gàbia en aquella furgoneta. Amb les sirenes engegades i a una gran velocitat. Era molt incòmode perquè no anava lligat, no portava cinturó, però tenia les mans immobilitzades… I vaig anar veient com les altres furgonetes anaven desapareixent i les perdíem de vista. Vaig pensar que havien quedat enrere en algun semàfor. I vam arribar en una presó. Jo em pensava que ens portaven a Soto del Real. I que hi anàvem junts. Però vaig arribar a una presó que em va semblar molt antiga.

Fotografia: Albert Salamé

No us havien dit on us enviaven?
—No. Vaig quedar sorprès. Em van fer baixar, encara amb les manilles i sense ulleres, ja de nit. Desorientat. I va venir un funcionari que em va dir: ‘Se os ha acabado la tonteria, catalanes; se os ha acabado la tonteria.’ Vaig quedar molt sorprès. I em va sortir un punt de dignitat i vaig respondre: ‘No se’ns acabarà ni ara ni mai.’ I va respondre: ‘Pues os vais a podrir aquí en la cárcel!’ Ostres… Va ser una entrada molt contundent. Hi va haver aquesta tensió. I després va començar el procés d’identificació. Ells en diuen ‘huellar’. Aleshores estava envoltat de dos funcionaris. Tot era molt desagradable. I l’home aquell va agafar la bossa de les meves pertinences i el primer que em va donar va ser la interlocutòria de la jutgessa. I em va dir literalment: ‘Te vas a pasar tantos años aquí en la cárcel que te la vas a aprender de memoria.’ I quan després em va fer la fotografia, aquella que tens els centímetres al darrere, em va dir: ‘Qué careto que haces! Esto es para salir al telediario y que la gente sepa qué cara hacéis los traidores!’ Tot allò, i més comentaris que va fer, va ser molt desagradable.

Quin aterratge a la presó! Va anar més enllà aquest tracte amenaçador?
—Vaig quedar-ne molt impressionat. El moment que ho vaig passar més malament i que vaig estar a punt d’enfonsar-me va ser quan vaig preguntar si era a Soto del Real i on eren els meus companys. Em va dir: ‘No, no… estás en Navalcarnero, Madrid 4, y estás solo.’ Hòstia! Aquell moment va ser molt dur… Però sempre hi ha un alçament de llum en la tenebra. I el guàrdia civil que m’havia portat em diu, en català: ‘No pateixis. Estigues tranquil.’ Vaig quedar sorprès. Però em va donar molta confiança. I després va venir el subdirector de la presó, un home baixet i molt correcte, que em va dir: ‘Estigues tranquil, aquesta és una presó de les antigues, però et posarem en un mòdul que està relativament bé. No has de patir.’ Però a mi em feia molt de respecte la solitud. El subdirector va marxar i va continuar la situació tensa amb aquella gent. Al cap d’una estona, va tornar a venir aquell subdirector a dir-me que ens enviaven tots junts a Estremera. Jo no tenia ni idea que existia Navalcarnero ni Estremera ni res.

I el guàrdia civil que parlava català us va dir res més?
—Sí. Va tornar a venir. Em va explicar que havia estat setze anys a Catalunya. Parlava un català molt correcte. Em va tornar a dir que no patís, que aniríem a Estremera i que havíem de passar per les altres presons a recollir els altres consellers. Volia dir que tornarien a ajuntar les furgonetes per anar cap a la presó on ens destinaven. Vam passar per Valdemoro, Aranjuez i Estremera. Em va dir que el trajecte duraria dues hores i mitja i que estigués tranquil. Que si necessitava res, que ho demanés. Va anar tot com va dir.

I aleshores vau arribar a Estremera.
—Sí. Jo vaig ser l’últim de baixar de la furgoneta i d’entrar al lloc on ens van fer esperar. Els meus companys ja no portaven les manilles. I els funcionaris de la presó van tenir un tracte normal. Vaig quedar sorprès del tracte normal. De fet, era professional. No es tractava de ser simpàtics. Simplement, professionalitat. I allò va ser l’actitud constant que vam trobar a Estremera. D’una professionalitat impecable. No preteníem pas cap complicitat.

Fotografia: Albert Salamé

Abans de tota aquesta experiència, vau haver de prendre la decisió d’anar a l’exili amb el president o quedar-vos aquí i encarar la decisió judicial. Com va anar?
—Hi havia circumstàncies polítiques conjuntes, circumstàncies polítiques concretes i circumstàncies personals de cadascú. La decisió política general va ser que alguns se n’anirien per protegir la institució a fora, però els altres ens quedaríem dins per donar una imatge de normalitat i confiança en els ciutadans després de la declaració d’independència. Hi va haver un cert repartiment de què faria cadascú. Jo tenia un acte a l’agenda aquell diumenge, el Centenari de Ferrocarrils de la Generalitat, a Sant Cugat. Podia anar-hi com a membre del govern. Era l’únic acte de l’agenda del consell executiu i vam quedar que hi aniria. El dilluns al matí també havíem quedat que aniríem als departaments. Jo hi vaig anar. Per qüestions d’agenda, jo estava en condicions de quedar-me. Aquesta era la meva circumstància política concreta.

I també hi havia la circumstància personal…
—Sí. També hi havia la circumstància personal de cadascú. Vull deixar clar que l’exili és molt dur. Molt dur. No és cap broma. La meva mare és gran i està fumuda. No es pot moure. Té el cap clar, però no es pot moure. Hi ha patit molt, en tot això. Vaig pensar que si anés a la presó i passés alguna cosa amb la mare, podria tornar a veure-la. Podria demanar un permís. Però si era a l’exili, no. Aquesta és una raó. I cadascú sap la seva. Quan es frivolitza sobre l’exili, és molt injust. Les circumstàncies personals són molt dures. El meu company terrassenc Lluís Puig es troba en una circumstància molt complicada. Molt. I encara hi ha una última reflexió. El president de la Generalitat havia de ser fora. La institució de la presidència de Catalunya no pot ser sotmesa a la vexació i a la humiliació a què vam ser sotmesos nosaltres. Jo li he dit que no tingués cap dubte que havia fet allò que havia de fer. Ell té filles. I això és molt dur. Com més grans són els fills més complicat és. Però ell no podia sotmetre’s a la vexació a què ens van sotmetre a nosaltres. Posar-nos les manilles era una voluntat clara de dir-nos qui mana. I això, el president no ho havia de passar.

Quan vau decidir de quedar-vos, teníeu clar que us enviarien a la presó? O teníeu alguna esperança?
—Era complicat. Jo tenia esperança. Sóc advocat. M’he tornat a donar d’alta d’advocat en exercici per poder anar a veure els presos. Els advocats podem entrar a la presó amb més llibertat i podem estar-hi més estona. Jo tenia una certa esperança. Però teníem el precedent dels Jordis que ja havien entrat a la presó per un delicte menor del que ens imputaven a nosaltres. Miquel Iceta diu que el 155 i el nostre empresonament no tenen res a veure. I no és cert. Perquè amb el 155 vam deixar de ser aforats. I per tant, en lloc d’anar al Superior de Justícia o al Suprem, ens tocava passar per l’Audiència. I només cal veure el tracte diferent que van rebre els membres de la mesa i nosaltres. Jo tenia esperança perquè no tenia sentit jurídicament aplicar-nos aquestes mesures cautelars tan dures. Prendre la llibertat és la mesura cautelar més rotunda que hi ha. Els nostres advocats ho van preparar molt bé. Però va quedar clar que era irrellevant què poguessin dir.

Fotografia: Albert Salamé

Parlem de la presó en passat. Però això no s’ha acabat. Hi haurà un judici i tot es pot complicar encara més…
—Exacte. I això sí que valdria la pena que ho anéssim explicant més. Hi ha gent que em diu: ‘Quina mala experiència. D’això te’n recordaràs tota la vida.’ I sí que me’n recordaré. Segur. Però ara ens demanen trenta anys. Trenta anys de presó. Hem de passar un judici. I la interlocutòria del jutge per la qual deixa el vice-president, el conseller d’Interior i els dos Jordis a la presó manté el relat de violència i el tipus penal de rebel·lió. Això no s’ha acabat. No és normal la situació actual. Jo m’he de presentar al jutjat de guàrdia cada setmana, no puc sortir del territori de l’estat espanyol, tinc limitada la llibertat d’expressió… hi ha preguntes que no puc respondre. Em limito a seguir les instruccions del meu advocat de ser molt poc loquaç a l’hora de respondre determinades coses. I he d’encarar un procés amb una responsabilitat penal per delictes molt greus. De fet, el més greu que hi ha al codi penal en aquest moment.

De què no podeu parlar?
—De què? No puc dir de què no puc parlar. No puc parlar de la visió política de cara al futur. He de ser molt prudent a l’hora d’expressar determinades opinions. Quan anem a un debat, que jo crec que no hi hem de deixar d’anar, és bo que la gent sigui conscient que no podem expressar-nos amb la mateixa llibertat que els altres.

Això condiciona completament la campanya. Es competeix amb una desigualtat absoluta. Més enllà dels presos i dels exiliats, tampoc no hi ha llibertat entre els que heu quedat lliures.
—I tant. És claríssim. Ens han advertit que depèn de com ens expressem podem tornar a la presó. Estem sempre vorejant el límit. Això és angoixant.

L’esperança d’abans de la citació a declarar és més gran de cara al judici? Confieu que hi pugui haver solucions que impedeixin que acabi més malament encara?
—Hi ha una cosa prèvia que és fora dels jutjats. És l’escrutini del poble. El 21 de desembre hem de guanyar aquestes eleccions. Les hem de guanyar. Per això, Junts per Catalunya oferim la nostra candidatura no tan sols als independentistes sinó també a tots els ciutadans que creuen que ens hem de moure en uns paràmetres democràtics homologables a la resta d’Europa. Hem rebut moltes cartes en aquest sentit, que eren molt emotives. Gent que ens deia que no és independentista, però que troba esgarrifós això que ens havien fet. I deien que ja no era una qüestió d’independència sinó de democràcia. Serà la gent amb el seu sufragi –per utilitzar les paraules de Macià– que pot treure els quatre presos polítics de la presó i pot fer tornar el president i els consellers de l’exili. És condició necessària, però no suficient. Hauran de passar més coses. Però si no passa això, si no guanyem les eleccions, el futur serà molt poc agradable. Les candidatures del 155 han insistit que, si no surt allò que ells volen, continuaran aplicant-lo i acabaran prohibint allò que nosaltres representem.

Esteu sorprès per alguna reacció de companys dels partits impulsors del 155?
—Jo no qüestionaré el caràcter democràtic de ningú. Però hi ha una democràcia que s’expressa amb uns termes homologables a la resta d’Europa i una altra democràcia que no. Sobre els companys, hem vist mostres d’afecte d’alguns companys del PSC, que vull fer valer. Tan bon punt hem sortit, s’han posat en contacte amb nosaltres per dir que discrepaven de la nostra posició política però que empatitzaven amb la nostra situació. També companys dels comuns. I evidentment, d’Esquerra i de la CUP. Però, en canvi hi ha absències i silencis que sorprenen. Encara no he tingut l’oportunitat de veure ningú del PP ni de Ciutadans. Sap greu que més enllà de la discrepància política no hi hagi més humanitat. Em sobta que els qui tenen fills no tinguin aquest punt d’empatia personal.

Això sembla impossible…
—La humanitat hauria d’anar per sobre de la política en determinats aspectes. Nosaltres no sortim pas amb odi. No acceptarem allò que volen, que és inocular-nos el verí de l’odi i el ressentiment. Si regalimem ressentiment, no construirem absolutament res. Allà dins pensava molt en la Muriel com a metàfora de la nostra actitud. Si la Revolta dels Somriures té una cara gràfica és la de la Muriel. Hem de mantenir un respecte insubornable als altres. Si algú vol estar emprenyat i ressentit, que siguin els altres. Amb nosaltres no ho han d’aconseguir. Em nego a perdre el somriure. Aquesta actitud és la que ens ha permès d’arribar fins aquí.

—Aquest somriure es va esquerdar amb la vostra entrada a la presó. En sou conscient?
—És evident. És normal. Però a nosaltres que ho hem patit en primera persona, no ens llevaran el somriure. La manifestació del carrer de la Marina ens va impactar molt a dins la presó. És una de les ocasions que vam plorar. Perquè hem plorat. Ho vam poder veure per la tele. Moltes televisions espanyoles no ho van ensenyar, però cal reconèixer que la Sexta ho va emetre en directe. Ho vèiem allà al mòdul envoltats dels altres reclusos. Allò va ser tan brutal. Veure la gent amb aquella actitud. Vam ser molt conscients de l’impacte que havia tingut la nostra situació.

I aquesta virulència de l’estat espanyol pot haver espantat gent?
—Aquest és el gran instrument que tenen el PP, Ciutadans i, dissimuladament i amb certa vergonya, el PSC. Garcia Albiol ha dit que, si guanyen els sobiranistes voldrà dir que encara hi ha una part de Catalunya que no ha escarmentat. Aquesta és la concepció de la democràcia que té aquesta gent. És a través d’aquesta idea de por.

Fotografia: Albert Salamé

Per què considereu tan important que Junts per Catalunya, la llista del president, sigui qui s’endugui la victòria del 21-D?
—Des del respecte més escrupolós a Esquerra Republicana i a la CUP, perquè això ho hem patit junts. Especialment, amb Esquerra. Jo he compartit furgoneta i manilles amb Carles Mundó, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I he compartit tres hores de calabós a l’Audiència espanyola amb el vice-president Oriol Junqueras. Des del respecte més escrupolós, en aquestes eleccions pensem que la qüestió no són els partits sinó el país. Calen instruments excepcionals en una situació d’estat d’excepció. I aquesta és la primera raó d’haver articulat Junts per Catalunya, que és una candidatura molt transversal amb gent de procedències molt diverses.

I la segona?
—És important de restablir la normalitat democràtica que implica que el president Puigdemont i el seu govern, destituït de manera il·legítima, pugui tornar al Palau de la Generalitat. Per nosaltres, el motiu principal d’aquestes eleccions és això. Si no es restablís aquest govern amb el president al capdavant, els del 155 n’haurien tret profit. Quedarien ben satisfets amb això que aconseguirien. Aprofito els versos de Miquel Martí i Pol: ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui i via fora!’, però abans restablim la normalitat que ens han volgut arrabassar. Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República.

Si guanya les eleccions, el president Puigdemont ha de tornar?
—Sí. Claríssimament. Ell mateix ho ha explicat. La seva voluntat és poder tornar. Assumirà un risc molt alt. Si el poble l’escull i guanya les eleccions, davant dels ulls del món –que és més sensible que no pas com ens expliquen–, que pugui ser empresonat i s’impedeixi la voluntat democràtica de la gent serà una imatge demolidora. L’estatut deixa ben clar que tan sols hi ha quatre vies per les quals el president pot cessar: per dimissió, per moció de censura, per inhabilitació judicial o per mort. No hi ha pas un cinquena raó que digui: ‘Perquè el senat espanyol per majoria absoluta decideixi que no li agrada aquest govern.’ Això és impensable democràticament. Molta gent arreu del món viu perplexa la situació actual d’una Catalunya governada per un partit amb onze diputats i el 8% dels vots.

MARTA ROVIRA


PAÍS > PRINCIPAT

Marta Rovira: ‘Cal gestionar la pròxima etapa amb menys paternalisme’

Entrevista a la secretària general d’ERC i número 2 de la candidatura de Barcelona

‘ERC, Marta Rovira (fotografia: Albert Salamé).      12.12.2017 

Quan falta poc més d’una setmana per a la jornada electoral, Marta Rovira, secretària general d’ERC i candidata número 2 del partit per Barcelona, ens rep a la seu del carrer de Calàbria, a Barcelona. El centre d’operacions dels republicans és un formiguer, bull d’activitat. La campanya no permet ni un minut de relaxació i tot són entrades i sortides, trucades, reunions, entrevistes i actes. Rovira aprofita la conversa per deixar clares algunes idees que han portat una certa confusió aquests primers dies de campanya. La unilateralitat, el candidat a la presidència, els possibles pactes de govern amb els comuns, l’amenaça de violència extrema, entre més.

Amb quin objectiu ha d’anar a votar la gent el 21-D?
—És bastant clar què són aquestes eleccions. Són unes eleccions convocades il·legítimament, imposades clarament pel PP, Ciutadans i el PSC. Nosaltres hem de pensar que són aquell referèndum que el govern espanyol no es va atrevir mai a acceptar. Tenim la certesa que havien pressionat el govern espanyol perquè acceptés que es convoqués el referèndum. Nosaltres hem de prendre’ns el 21-D com un referèndum per obtenir el mandat democràtic que revalidi l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, i que reculli l’esperit del 3 d’octubre, d’aquest país que es va alçar contra la repressió judicial, policíaca i econòmica.

Aleshores no es tracta de restituir el govern que Rajoy va voler destronar?
—Jo crec que el 21-D és clarament per a ratificar la feina feta i la República proclamada. Per a tenir el mandat com més ampli possible. Perquè, segons la fortalesa i la potència del mandat democràtic a favor de les forces republicanes, podrem acabar construint la República amb molta més velocitat. És clar que haurem d’escollir un govern. Haurem d’escollir el govern que hagin decidit els ciutadans de Catalunya a les urnes. Perquè el govern que tenim en aquest moment no ha estat escollit pels ciutadans. I el govern que hem de restituir ha de ser el govern escollit democràticament pels ciutadans. Serà el govern que permetin les majories parlamentàries que surtin del 21-D.

Per tant, el president Puigdemont i els quatre consellers de Brussel·les no són el govern que reconeixem actualment?
—Sempre hem dit que són el govern legítim. És l’últim govern que sí que van decidir i votar els ciutadans d’aquest país democràticament. El govern del PP imposat té un suport del 8% dels vots i pren decisions polítiques. Ha tancat les ambaixades a l’exterior i ha renunciat al retorn comercial que aporten; ha aturat la renda garantida de ciutadania; ha destituït el major Trapero i l’ha relegat a tasques administratives; ha aturat les subvencions al sector industrial… No és legítim perquè no l’ha triat la gent, però tampoc no és legítim per les decisions que pren, que no representen a la majoria parlamentària actual.

Ens podeu desfer l’embolic sobre qui és el candidat d’Esquerra? És Oriol Junqueras, Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Ho hem dit molt clar. El candidat de la nostra llista és Oriol Junqueras. Treballem perquè Oriol Junqueras sigui qui pugui liderar la nova fase que comença. És una fase que consisteix a construir la República. Ens sembla que és el millor candidat possible. I a l’estat espanyol també li ho sembla; per això encara el manté empresonat. Oriol Junqueras és una persona que té tots els atributs per a sumar, per a cosir i per a assumir tota la representativitat que ha de tenir aquesta fase constituent de la República. Per això ens presentem en una llista amb ell al capdavant. Però és evident –sempre hi hem de posar un però– que anem a unes eleccions amb unes circumstàncies que són absolutament anòmales. Oriol Junqueras és a la presó. El president Puigdemont és a l’exili. Hi ha una situació judicial i legal que no sabem com acabarà.

Què voleu dir?
—A nosaltres ens sembla que una bona manera de rehabilitar Oriol Junqueras com a candidat i perquè surti de la presó és votant-lo. Per això diem que el nostre candidat és ell. Pensem que si la gent el vota podrà sortir de la presó per prendre l’acta de diputat al parlament. Sempre ho hem dit: el nostre candidat és Oriol Junqueras. Si la situació judicial o legal crea dificultats de poder-lo elegir, tenim recanvis i molta gent ben preparada. Em sembla que aquest és un discurs que fa justícia al moviment independentista, que no s’ha fonamentat mai en un nom, un càrrec ni una persona. És un moviment molt ampli. I sempre l’hem basat en aquest esperit. Aquí no es tracta d’un nom, ni de dos ni de tres. Es tracta d’un moviment ciutadà que empeny perquè aquest país avanci.

Fins a quin punt Oriol Junqueras no és segrestat per impedir-vos a vosaltres de parlar lliurement? Heu de mirar què dieu per si pot perjudicar la seva situació?
—Això que passa és molt curiós. Nosaltres diem allò que hem dit sempre i és interpretat a gust de cada conveniència. Sempre hem dit les mateixes coses. Al començament de la campanya es va interpretar com una renúncia als objectius polítics. I no hem renunciat a cap objectiu perquè creiem que és el millor que podem fer pel nostre país. Ara, a mitja campanya, es reinterpreten les mateixes coses que hem dit sempre com un nou canvi d’objectiu. Sempre hem dit això, però en cada moment es fa servir en un sentit diferent segons com convingui a qui ens vol interpretar. Esquerra Republicana no ha variat el seu relat i no ha variat els seus objectius. Perquè no en tenim d’altres. Som la garantia de República. Som garantia d’acabar la feina. Som aquella gent que vam garantir l’1 d’octubre i que garantirem arribar fins al final. No renunciarem mai als nostres objectius polítics.

Us sentiu coartada a l’hora d’expressar-vos? Ja us apunten amb la diana.
—Ells pretenen que la nostra paraula no sigui lliure. Però si jo actués amb aquesta prevenció i no amb l’absoluta llibertat de defensar allò que penso que és millor, no seria una bona candidata. I no voldria entrebancar la representació d’una de les llistes independentistes al parlament. Jo continuo presentant el mateix projecte amb les mateixes paraules, el mateix rigor i el mateix objectiu que fa uns quants mesos. És cert que cada vegada que ens expressem amb fermesa i determinació en aquesta campanya apareixen informes filtrats als mitjans de comunicació o noves instruccions d’investigació contra nosaltres. Però venim d’on venim, hem fet l’1 d’octubre, i anem on hem d’anar, a construir la República.

Quin impacte emocional té la situació del president d’ERC a dins del partit?
—Els primers dies vam sentir una tristesa infinita. Per la situació que vivia l’Oriol, i també tots nosaltres. De la tristesa, n’hem tret ara una energia d’indignació. I aquesta energia fa que lluitem cada dia. Creiem que la millor manera de lluitar perquè l’Oriol surti de la presó és defensar tan bé com sigui possible aquesta candidatura i defensar-lo a ell com a candidat. De la tristesa i la indignació, en surt una energia per aconseguir la seva llibertat i els objectius que sempre hem defensat.

Com es pot avançar sense la via unilateral si el govern espanyol no té intenció de negociar res amb els independentistes?
—És una mica la mateixa pregunta d’abans sobre si la situació de l’Oriol ens condicionava el discurs. Sempre hem dit el mateix. Prioritzem la via del diàleg i la negociació. Però és que ho hem dit tota la vida. Entenem que és el que han de fer dues parts en un context democràtic en el marc de respecte pels mandats democràtics. Això no ho hem variat. Sempre hem dit que, si el govern espanyol no s’asseu a negociar i dialogar, haurà d’assumir les conseqüències d’aquesta absència de diàleg i negociació. Si una cosa no farem serà quedar-nos blocats políticament. Continuarem treballant per fer avançar el país. Ho farem sense demanar permís al govern espanyol. Però, em pregunto: algú encara té dubtes de què farà Esquerra Republicana? Em sorprèn enormement. Som aquella gent que ho hem fet tot perquè l’1 d’octubre es pogués fer. Som els que hem treballat al parlament per tenir la llei del referèndum i la llei de transitorietat. Algú encara pensa que Esquerra no farà tant com calgui per començar aquesta etapa que ha de tenir un gran diàleg de país amb vocació constituent? Em sorprèn que encara hi hagi qui en pugui dubtar.

Potser la gent dubta arran d’allò que va passar després del 27 d’octubre. Després de portar el mandat de l’1-O al parlament, no va passar tot allò que s’havia dit que passaria…
—És molt important que els independentistes posem tota la pressió al 21 de desembre. Perquè tot allò que hagi de passar a partir d’aquell dia cal que tingui el màxim de suport de la ciutadania. Cal que el mandat sigui molt potent. Hem d’anar a votar tots. Si posem la pressió al dia 21, el dia 22 ens asseurem i mirarem quina fortalesa té el mandat i començarem a construir. Que ningú no tingui cap dubte de què passarà el dia 22. El 21 de desembre juguem amb un cert avantatge. Perquè Rajoy ha convocat les eleccions perquè li imposaven un referèndum que no va poder acceptar. I va haver de fer unes eleccions. I el mandat que en surti haurà de ser reconegut i respectat per moltíssima gent que ens observa des del dia 1 d’octubre. Si guanyem i el mandat és fort, tindrem moltes més complicitats i la nova etapa podrà començar de manera diferent de com va acabar el 27 d’octubre. Recordem que sis dies després teníem mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili. Una de les amenaces que hi havia damunt la taula es va fer efectiva. Aquella mateixa tarda, el fiscal va presentar la querella. Hem après moltes coses en aquesta etapa viscuda. Sabem que el PP, Ciutadans i PSC estan disposats a fer qualsevol cosa per la unitat d’Espanya, per sobre dels drets fonamentals i les llibertats públiques. Estan disposats a degradar l’estat de dret, a quedar aïllats internacionalment i a fer servir la violència. Hem de començar la nova etapa amb un mandat molt fort i ser conscients de quina és la manera de reaccionar de l’estat espanyol.

Hi ha cap prova que la comunitat internacional o Europa hagi forçat Rajoy a convocar les eleccions? S’ha dit molt, però ningú no ha demostrat que fos així…
—El dia 10 d’octubre vam anar al parlament per fer la declaració d’independència d’acord amb el mandat de l’1-O, però vam assumir el compromís i vam suspendre la declaració. Això es va fer perquè teníem propostes de mediació damunt la taula. Algunes es van saber i algunes altres no. Es va fer pública la de Suïssa, la del grup The Elders… Ens demanaven a nosaltres si acceptaríem un referèndum acordat. I nosaltres els dèiem que evidentment que hi estaríem d’acord. Ells es pensaven que nosaltres no l’acceptaríem, però ja havíem fet l’1 d’octubre. I enteníem que si ens oferien d’obtenir un mandat democràtic que havia de tenir el reconeixement i l’acord de l’estat espanyol i la comunitat internacional, també devien oferir aquesta solució al govern espanyol.

No trobeu que s’havia d’haver explicat l’amenaça de violència extrema perquè fos la gent qui decidís quin risc volia assumir després del 27 d’octubre? Es va gestionar amb paternalisme aquella situació?
—Hi estic d’acord. Vaig fer autocrítica. Vaig dir que el procés ha d’avançar a partir d’ara amb més informació i més transparència. S’han d’explicar més coses a la gent. I cal gestionar la pròxima etapa amb menys paternalisme. La conjunció que s’ha donat entre les institucions del país i la ciutadania és la que ens dóna més fortalesa. I només és possible si s’actua amb més transparència. L’1 d’octubre, quan vam veure que es produïa aquella violència ben d’hora al matí, vam fer una valoració les diverses forces polítiques per decidir si aturàvem el referèndum. No volíem assumir aquell escenari de repressió política i violència. Quan vam fer aquest plantejament, vam intentar concertar-lo amb la ciutadania als col·legis electorals. Però tothom ens va dir que féssim les declaracions polítiques que volguéssim, però la gent estava decidida a protegir les urnes i els col·legis. Hi havia una determinació a oferir resistència pacífica contra la vulneració de drets i l’amenaça. Això era un indicador clar que nosaltres no podíem prendre decisions amb paternalisme, donant per fet que la ciutadania no podia implicar-se en la decisió. Cal més informació i més transparència. La ciutadania ha marcat el pas d’aquest procés. Crec que és la manera de continuar la fase següent.

Aleshores, quins són els compromisos concrets d’ERC per fer efectiva la independència a partir del 21-D?
—Tenim uns punts comuns de les tres forces del bloc republicà. Hem de restituir les institucions democràtiques. Les hem de tornar a posar a mans dels ciutadans de Catalunya. Són ells els que han de decidir qui volen en aquestes institucions. La resta de partits ens diuen que, si guanyem nosaltres, tornaran a aplicar l’article 155. Això és d’una potència democràtica molt forta. Votar-nos a nosaltres és una garantia de respecte pels resultats. També volem aturar el 155. Si ells el tornen a imposar, haurem de resistir i haurem de frenar la imposició. Caldrà restaurar les coses que han destrossat aquestes setmanes. Caldrà reobrir les oficines del govern a l’exterior. Caldrà restituir el major Trapero, si ell ho accepta. El seu reconeixement social és brutal i ha de tornar a ocupar el lloc de major del cos de Mossos d’Esquadra. També haurem d’avançar cap a la República.

Com es pot fer?
—Per nosaltres, cal obrir un diàleg de país amb vocació constituent perquè els ciutadans puguin debatre i decidir com ha de ser aquesta República. I des del govern i el parlament s’han de tornar a fer efectives les decisions preses que implicaven fer República. Per exemple, podem treballar més contra la pobresa energètica. Cal signar el conveni amb les elèctriques, desenvolupar el reglament que permeti tenir clar com es pot intervenir per evitar els talls de llum, aigua i gas. També podem fer passos clars per la igualtat d’homes i dones. No sempre cal fer articles de lleis del parlament que després suspèn el Tribunal Constitucional. Podem fer feina de concertació amb sindicats, patronals i més agents socials perquè les dones i homes d’aquest país cobrem el mateix sou en la mateixa posició laboral. Aquestes coses, les podem anar desenvolupant al marge del que digui el Tribunal Constitucional perquè hi ha camí per recórrer que no consisteix sempre a fer lleis. Posem-nos a fer República. Deixem-nos de declaracions simbòliques.

La llei de transitorietat és vàlida ara per a avançar en aquesta construcció de la República?
—La vam reformular en la resolució que va aprovar el parlament el 27 d’octubre. Ja la vam readaptar. Vam definir les fites principals que ens proposàvem d’implementar aquell dia. Jo crec que fa falta una reflexió de la mateixa característica del 27 d’octubre. Cal agafar la llei de transitorietat i mirar de quina manera es pot implementar, quant temps cal per a fer-ho, quins són els seus objectius prioritaris… Si tornem a tenir una reacció com la que hem tingut de l’estat espanyol, tornarem a quedar a mig camí si no replantegem l’estratègia. Però és evident que per nosaltres és vigent la llei. Tenim un compromís amb la ciutadania per fer la República. Això no canviarà. Cal obtenir un mandat potent, ampli i indubtable el 21 de desembre. Tenim el bloc dels republicans, que no som adversaris entre nosaltres, i tenim el bloc dels monàrquics, que són aquells que hem de derrotar.

Descarteu formar govern amb Catalunya en Comú i més formacions d’esquerra si l’aritmètica ho permet?
—Això ha de quedar molt clar. Esquerra Republicana farà un govern independentista. Això ho vam començar els tres partits independentistes junts i ho acabarem tots tres junts. Som garantia que al govern de la Generalitat hi hagi un govern independentista. Som garantia de fer República. Només necessitem un mandat claríssim. Haurem de fer un govern amb l’acord de Junts per Catalunya i la CUP, però també és evident que voldrem anar a buscar més espais perquè s’afegeixin a la construcció de la República. Crec que en determinats moments podrem obtenir el suport d’aquests espais si encarem la construcció de la República d’una manera determinada.

Com valoreu que la CUP digui per primera vegada que està disposada a entrar en el govern?
—És positiu que una força democràtica i política com la CUP pensi a acudir a les eleccions no tan sols per presentar resolucions al parlament sinó per assumir responsabilitats en un moment com aquest. El nostre objectiu és tenir un govern fort. ERC ha fet molts esforços perquè el govern sigui molt fort i sigui molt transversal. Hem construït una llista des de la diversitat d’aquest país.

Dieu que el camí cap a la independència s’allarga. Molt? Ens podem fer una idea de la llargada?
—És evident que una de les lliçons que podem extreure del trajecte recorregut és la reacció que ha tingut l’estat espanyol. I l’independentisme ha assumit que no vol un escenari de violència ni de repressió política i judicial, ni de perjudici per a l’economia. Ens hem de readaptar a la reacció del govern espanyol. Ho hem de fer de manera que no afegeixi més violència policíaca ni més violència judicial. Tenim una gran oportunitat el 21 de desembre. Fins ara hem conegut la repressió, però si el 21 de desembre obtenim el mandat democràtic podem aconseguir que sigui respectat i reconegut per molta més gent. Hem de veure com reaccionarà el govern espanyol al resultat d’unes eleccions que ha imposat i que ha tutelat. Si són demòcrates, hauran de respectar el mandat de les urnes. Tindrem molta més fortalesa a l’hora d’exigir al govern espanyol que s’assegui a negociar. I si no, haurem de fer valer el mandat democràtic com l’hem fet valer la legislatura passada. I haurem de veure com fem un 1 d’octubre en forma de República.

eleccions 21-D

Esquerra Republicana de Catalunya

Marta Rovira

República catalana

Autòpsia a la constitució espanyola


 

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Article de Marcel Mateu, professor de dret constitucional de la UOC, sobre la legitimitat de la constitució espanyola

Per: Marcel Mateu

09.12.2017  

La constitució del 78 no genera consens a Catalunya i ha fracassat en el seu intent d’establir un veritable estat social i democràtic de dret. Però, a més, alguns n’han volgut fer una gàbia per al poble de Catalunya, de tal manera que, sigui quin sigui el resultat dels independentistes a les eleccions, la constitució sigui la muralla del no. Però no és així: si els independentistes tornem a guanyar a les urnes, allò que a alguns els semblava una muralla molt alta, descobriran que, ni alta ni baixa, és només una línia, que quan estiguem preparats podrem traspassar. Sembla que els unionistes ho tenen tot controlat, però no és així.

El deficient nivell democràtic de l’estat espanyol és una de les raons que ens impulsa a marxar-ne. De fet, el 1978 ja es va començar molt baix, amb un estat amb dèficits democràtics greus. N’esmento només tres, però podria fer la llista més llarga: 1) No tots els partits polítics van ser legalitzats abans de les eleccions constituents espanyoles (com per exemple ERC, que havia estat el partit majoritari en l’últim període de democràcia que hi havia hagut a Catalunya) i la coalició electoral del govern espanyol –la UCD– hi concorregué amb notable avantatge, gràcies al control dels ressorts del poder. 2) Contràriament als cànons democràtics, les Corts que actuaren com a constituents no varen ser elegides pels ciutadans en la seva totalitat sinó que fins a una cinquena part del senat (41 senadors) van ser elegits pel… dit del rei, que havia traït el seu pare saltant la línia successòria monàrquica i havia estat designat pel dictador Franco. Si Hitler o Mussolini haguessin triat el seu successor, algú s’imagina que hagueren pogut ser caps d’estat en una Alemanya o Itàlia en democràcia? A la denominada democràcia espanyola, sí. 3) El projecte de constitució va ser modificat, que se sàpiga, almenys quatre vegades com a conseqüència de la pressió militar; d’aquestes, la que em sembla més important de totes és que obligaren a reformular l’article 2 introduint-hi el concepte de ‘la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible’, i que ha esdevingut l’article més important de la constitució, fins a l’extrem que el govern Rajoy (amb el suport de PSOE i Ciudadanos) ha vulnerat altres preceptes de la constitució (articles 9, 23, 152.2 i 155) per tornar a imposar aquesta idea d’unitat indivisible.

La llegenda de la transició modèlica i pacífica ja no s’aguanta, malgrat que durant molts anys ens van fer empassar variacions del mateix reportatge panegíric sobre la transició, fet per periodistes tan acrítics i manipuladors com Victoria Prego, aquella que no va considerar convenient emetre el fragment de l’entrevista en què Adolfo Suárez explicava que la major part dels caps de govern estrangers li demanaven un referèndum sobre monarquia o república i finalment reconeixia: ‘Vaig fer enquestes i perdíem.’ Una mostra només de les maniobres i mentides sobre les quals van inventar el relat de la transició pacífica, que es desmunta llegint, per exemple, l’estudi de la hispanista francesa Sophie Baby, Le mythe de la transition pacifique. Violence et politique en Espagne (1975-1982), que aporta dades espectaculars: al llarg del septenni analitzat, es van produir a l’estat espanyol més de 3.200 actes violents de naturalesa política, amb més de 700 morts; més de la meitat d’aquestes víctimes (376) van ser responsabilitat d’ETA, però l’extrema dreta protagonitzà 890 accions i causà 67 morts, més que els imputables al Grapo, si bé els crims feixistes sovint van quedar en l’anonimat i la impunitat. Us sona actual? I les forces policíaques van matar 178 persones, però la violència de la policia o terrorisme d’estat continua completament absent de les visions canòniques sobre la transició, com també que la llei d’amnistia va afavorir sobretot els torturadors franquistes. Així, el gran motor de la transició no va ser el rei, ni Suárez, ni tan sols els partits o sindicats ni la lluita al carrer. Va ser la por. La por de retornar a una guerra. I aquest va ser l’element que va saber aprofitar Suárez per forçar renúncies als demòcrates i per incrustar herències del franquisme en la constitució (com per exemple l’article 8, que regula les forces armades, que és pràcticament una translació de la ley fundamental franquista de 1967, que els encarregava, en el fons, seguir la tradició militar espanyola de defensar la pàtria no només dels ‘enemics exteriors’ sinó també dels ‘interiors’). La constitució la van presentar com un paquet tancat en què hi havia drets fonamentals i una mica de possible autonomia, al costat de la monarquia, la unitat indissoluble i altres bunyols, com ara el sistema de reforma de la constitució (que dóna el dret de blocatge a una minoria de menys d’un terç del cens per a oposar-se a la voluntat de la majoria), un sistema electoral teòricament proporcional per a elegir el congrés però que a la pràctica no ho és en les províncies poc poblades (que són la majoria) o un senat (amb un sistema ja directament no proporcional) que alguns es pensaven que era una cambra inútil fins que ha aparegut l’aplicació del 155 i s’han adonat que era una bala a la recambra. Un paquet que es va oferir sense altra alternativa que el retorn al franquisme i el risc d’una nova guerra. Segons la famosa màxima espanyola de las lentejas: o las tomas o las dejas.

I si el començament del règim constitucional del 78 ja va tenir mancances democràtiques greus, durant aquests 39 anys següents s’ha baixat encara més el nivell en alguns aspectes importants, fins a arribar a estar sota mínims com a estat social i democràtic de dret. Així, l’estat espanyol ha fracassat en el seu intent de ser social perquè, sense haver d’anar més lluny, el cap de setmana passat a Catalunya va ser necessari un gran recapte d’aliments per a atendre més de 200.000 persones a les quals l’estat del benestar no arriba, o no suficientment. I aquest només és un exemple, però es podria parlar de pobresa energètica, de desnonaments i de falta d’habitatge digne i adequat, de falta de beques, de pensions insuficients que no permeten viure dignament o dels més de 13.000 pacients que fa més d’ un any que esperen ser intervinguts quirúrgicament a la sanitat pública catalana. I Catalunya genera recursos econòmics suficients per a tenir un estat social que eradiqui aquestes situacions de sofriment. Però els diners se’n van i no tornen mai més. I si el Parlament de Catalunya fa algun pas endavant aprovant alguna llei de caràcter social o ambiental, sentència del Tribunal Constitucional!

L’estat espanyol també ha fracassat en l’intent de ser un estat de dret senzillament perquè encara avui té presos polítics i polítics a l’exili, mentre molts polítics corruptes continuen governant diferents instàncies de l’estat gràcies al fet que s’arxiven o s’eternitzen els seus processos judicials (aquests sí). I abans que la justícia belga li refregui per la cara la intencionalitat política i la falta de base jurídica, al poder judicial espanyol no li fa vergonya la incoherència de retirar d’un dia per l’altre l’ordre europea de detenció que va formular contra el president Puigdemont i la resta de consellers que continuen forçats a ser a l’exili. I lamentablement no és el primer cop que hi ha presos polítics des de 1978, ni tampoc han estat només una o dues les vegades que l’estat espanyol ha estat condemnat pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per vulnerar drets fonamentals. Recordem, per exemple, el cas Bultó, el dels independentistes detinguts abans de les Olimpíades del 1992, el cas de Martxelo Otamendi (que els lectors de VilaWeb coneixen bé) i, encara més recentment, el juny del 2017, el cas Atutxa.

L’estat espanyol ha fracassat en el seu intent de ser un estat de dret per tots aquests casos, ja greus cadascun d’ells, i per molts d’altres que es podrien posar si volguéssim ser exhaustius, com ara que la policia agredeixi brutalment milers de persones que votaven el dia 1 d’octubre d’aquest any, a la vista de tothom, i el Ministre de l’Interior consideri que l’actuació de la policia va ser impecable i exemplar. Però a més, i no menys important, per a poder ser un estat de dret de debò, a l’estat espanyol li falla la base: la divisió de poders no és real ni efectiva perquè la independència judicial no està assegurada, sobretot, en les màximes instàncies, i això en alguns casos impedeix o és la causa que no es garanteixin alguns drets fonamentals, quan l’objectiu principal de l’estat de dret hauria de ser precisament la garantia d’aquests drets. Per tant, l’estat de dret falla per la politització i la falta d’independència del Tribunal Constitucional i de les més altes instàncies judicials (Tribunal Suprem i Audiència Nacional), del Consell General del Poder Judicial i del Fiscal General de l’Estat (de qui depenen jeràrquicament tots els integrants del Ministeri Fiscal). Institucions que estan totes afectades pel mateix mal d’origen, el polititzat sistema de designació. Així ho han denunciat diferents organismes internacionals, com ara el Quadre d’indicadors de la Comissió Europea (d’abril del 2017), que fa una anàlisi comparativa de la qualitat, la independència i l’eficiència dels sistemes judicials dels estats membres de la UE i situa l’estat espanyol als últims llocs d’Europa (al lloc 22 dels 28), o l’informe del juny del 2017 del Grup d’estats contra la corrupció (GRECO), que depèn del Consell d’Europa, que critica amb contundència la falta d’independència judicial a Espanya i el fet que sigui l’estat que menys cas fa de les seves recomanacions (no n’ha aplicat de manera completa ni una de sola!) i el considera l’estat menys compromès en la lluita contra la politització judicial.

També resulta escandalós el ritme tan diferent en les actuacions d’alguns dels principals òrgans de l’estat, com per exemple el TC, que pot reaccionar en diumenge i en menys de 24 hores (per advertir el Parlament de Catalunya) i tardar més de tres anys a dictar sentència en casos en què hi ha drets fonamentals vulnerats, o fins a nou anys quan es tracta de decidir sobre competències autonòmiques en discussió. També resulta clarament contrari a l’estat de dret que alguns jutges de l’Audiència espanyola o del Tribunal Suprem saltin clarament la llei i la jurisprudència i s’atorguin a si mateixos la competència per a jutjar casos que no els corresponen, conculcant el dret al jutge predeterminat per la llei, el que hauria de ser un principi bàsic en qualsevol estat de dret que veritablement ho sigui. I a tot això hi hem d’afegir la interpretació frontalment inconstitucional de l’art. 155 de la constitució que ha fet el govern espanyol, amb l’aval del senat. Unes mesures que sota l’aparent cobertura de l’article 155, de fet, comporten vulnerar la constitució i destrossar els fonaments del sistema autonòmic i alguns dels principis més bàsics de l’estat de dret, com el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la seguretat jurídica i la prohibició de l’arbitrarietat dels poders públics.

Finalment, considero que l’estat espanyol també ha fracassat com a estat democràtic perquè li falla el més bàsic de qualsevol democràcia que mereixi aquest nom: el consentiment dels ciutadans que, com a mínim a Catalunya, és clarament minoritari. Catalunya és una nació mil·lenària que fins al dia 1 d’octubre del 2017 era dins de l’estat espanyol sense que mai ningú no hagués preguntat específicament i explícitament en un referèndum vinculant si els ciutadans de Catalunya volien formar part d’aquell estat. Ens hi havien posat, sense demanar-ho, i ara que es formulava la pregunta, 2.044.038 ciutadans, un 90% dels catalans que van poder votar (superant els brutals impediments físics i tecnològics de l’estat espanyol), van dir que la seva opció era la República catalana independent. Ja intuíem, per enquestes, que una majoria dels catalans qüestionava la legitimitat de la constitució espanyola del 78, que és la base d’aquell estat: només un 27% de catalans diu que donava suport a la constitució espanyola (enquesta publicada al diari Ara, 17.09.17). Però la falta de legitimitat d’aquella constitució no només es constata en enquestes o manifestacions independentistes de milions de persones durant anys, sinó principalment en la majoria absoluta al Parlament de Catalunya de diputats i diputades que es van presentar a les últimes eleccions amb un programa clarament independentista. I després de tota la repressió del dia del referèndum i de les setmanes anteriors, dels empresonaments, de l’exili forçat i de l’aplicació inconstitucional del 155, és lògic pensar que el percentatge de catalans que avui votaria a favor de la constitució espanyola encara seria més baix.

Des del bloc del 155 sovint es repeteix cínicament que la constitució espanyola s’ha de respectar ‘perquè és la que ens vàrem donar entre tots’, però ‘obliden’ que la majoria de catalans –actualment vius– no vàrem votar a favor de la constitució del 78: només cal sumar els qui van votar en contra, els qui no van anar a votar (podent fer-ho) i tots els qui avui tenim menys de 57 anys, que nosaltres sols ja som majoria, i que no vàrem poder ni votar perquè el 1978 érem menors d’edat. Això passa en moltes constitucions, algunes de tan antigues com la dels Estats Units (1787), i no és un problema greu si no passa com a Catalunya, que majoritàriament es rebutja aquella constitució espanyola.

La constitució del 78 ha esdevingut el codi dels morts i a més a Catalunya la majoria dels vius la consideren lletra morta. Però continuem tenint a tocar l’oportunitat de fer-ne una sense el llast del franquisme i que reculli les millors experiències socials i democràtiques d’arreu del món.

La constitució del parlament


                 Carles Puigdemont

Carles Puigdemont pot ser reelegit president sense trepitjar el parlament?

Analitzem les opcions reglamentàries i legals, la jurisprudència i els precedents per a la constitució del parlament i la sessió d’investidura

        08.12.2017 

L’excepcionalitat política de les eleccions del 21 de desembre és més que evident. Ve donada per les condicions amb què han estat convocades, per les limitacions de la campanya al bloc partidari de la República i per la dificultat previsible a l’hora de poder complir el mandat democràtic que pugui donar la ciutadania. De fet, hi ha candidats que directament no poden fer campanya a Catalunya perquè són a la presó (Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Joaquim Forn) o perquè són a l’exili (Carles Puigdemont, Lluís Puig, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Toni Comín). Aquesta absència de garanties democràtiques no sembla que preocupi els partits que van exigir-les incansablement el setembre, quan es tractava del referèndum, a la vegada que les institucions que ells defensaven s’ocupaven de destruir-les.

Arribats a la situació actual, amb dos candidats a la presidència sense possibilitat de fer campanya i amb uns quants drets vulnerats per la persecució i la repressió política d’Espanya, se’ns presenten un parell de preguntes ben clares: Carles Puigdemont podrà ser elegit president de la Generalitat si no ha pogut tornar a Catalunya? Ho podrà fer Oriol Junqueras? El debat és més evident que mai quan ahir Puigdemont (Junts per Catalunya) va respondre des de Brussel·les a Carles Mundó (ERC), que havia suggerit que calia que la candidatura del president anunciés un candidat a la presidència alternatiu perquè hi havia una ordre de detenció que feia impossible l’assistència a la presa de possessió. Abans de respondre a aquest punt concret sobre la investidura, cal resoldre alguns dubtes més de caràcter tècnic i polític. Vegem-los:

Candidats amb dificultat?
Actualment, hi ha tres candidats a la presó: Oriol Junqueras, d’Esquerra Republicana; i Jordi Sànchez i Joaquim Forn, de Junts per Catalunya. El quart empresonat, Jordi Cuixart, no ha volgut anar a cap candidatura per al 21-D. També hi ha cinc membres del govern a l’exili que són tots candidats: el president Puigdemont, Lluís Puig i Clara Ponsatí, per Junts per Catalunya; i Meritxell Serret i Toni Comín, per Esquerra. La primera suposada dificultat que podrien trobar aquests candidats seria la presa de possessió com a diputats. Tots ocupen posicions de la candidatura que, si no hi ha cap daltabaix, els situen entre els elegits pels ciutadans. Però no ho és pas, una dificultat, perquè presentant al parlament les credencials de candidats obtingudes a la Junta Electoral espanyola ja s’obté la condició de diputat. Per a fer aquest pas, no cal la presència del candidat i futur diputat, sinó que es pot fer per mitjà dels apoderats de la candidatura.

La constitució del parlament
Els primers problemes reals poden arribar en el moment de constituir el parlament de la nova legislatura. Si abans no hi ha hagut una solució judicial i política per als empresonats i els exiliats, serà molt complicat que puguin assistir a la sessió que es convocarà dins dels vint dies posteriors a les eleccions. Els tres presos polítics podrien demanar un permís especial per a assistir a la sessió constitutiva, però és complicat que els el concedeixin, si no són candidats a ocupar un lloc a la mesa del parlament. Hi ha algun precedent puntual d’un pres basc que era candidat a l’ajuntament del seu poble i a qui la justícia espanyola va concedir la possibilitat d’assistir al ple de constitució per prendre l’acta de regidor i votar la formació de govern. En acabar el ple, el regidor basc va haver de tornar a la cel·la on estava reclòs.

Delegar el vot?
Una altra hipòtesi que s’ha posat damunt la taula és l’ús del sistema previst en el reglament del parlament per a delegar el vot. Tanmateix, no preveu en cap cas la possibilitat de fer-ho des de la presó o l’exili. L’article 93 del reglament estipula que els diputats podran delegar el vot per motiu d’un permís per maternitat o paternitat o en els supòsits d’hospitalització, malaltia greu o incapacitat perllongada degudament acreditades. Les fonts jurídiques del parlament consultades per VilaWeb consideren que l’empresonament o l’exili no són supòsits d’incapacitat perllongada perquè aquest punt està pensat per a malalties o estats de salut complexos, encara que no impliquin hospitalització.

Per tant, si els vuit candidats i més que probables futurs diputats no poden assistir a la constitució del parlament, la majoria parlamentària es pot veure afectada en l’elecció de la presidència del parlament i de la mesa. En tot cas, aquests càlculs seran més ajustats o menys en funció del resultat electoral i l’assignació d’escons que en resulti.

I la investidura?
Carles Puigdemont és candidat a la presidència per Junts per Catalunya i Oriol Junqueras, per Esquerra Republicana de Catalunya. Encara que els republicans han dit que el seu candidat era Puigdemont perquè no volien que el 155 de Rajoy servís per a alterar el govern legítim, també han introduït el debat sobre la possibilitat d’un govern a l’interior (resultant de les eleccions del 155) i un govern a l’exili (que seria el govern considerat legítim). Ahir mateix, un dels candidats d’ERC i conseller a l’exili, Toni Comín, va defensar aquesta fórmula. Amb tot, el clam perquè les eleccions imposades pel govern espanyol no siguin l’excusa per a alterar el govern legítim és molt majoritari entre els partidaris de la República i, si s’obté la majoria necessària, es mirarà de cercar alguna fórmula per a fer-lo possible.

Un dret reconegut

D’entrada, cal tenir en compte que l’estatut d’autonomia diu que qualsevol diputat té dret de ser elegit per a la presidència de la Generalitat. A més, fonts jurídiques consultades per VilaWeb indiquen que aquest dret de ser escollit per als càrrecs de representació política és reconegut per diversos tractats internacionals subscrits per l’estat espanyol, però també per la constitució espanyola. Per tant, ens trobem que, si Puigdemont o Junqueras aspiren a ser elegits presidents en la sessió d’investidura, hi tenen un dret reconegut. Qualsevol dels cent trenta-cinc diputats escollits el 21-D ha de poder ser elegit president de la Generalitat.

De la presó a la presidència?
El cas d’Oriol Junqueras és l’únic que té un precedent concret a l’estat espanyol. Juan Karlos Ioldi, en situació de presó preventiva, fou presentat per Herri Batasuna a les eleccions al parlament basc del 30 de novembre de 1986. El partit abertzale va decidir que Ioldi seria el seu candidat a la sessió d’investidura davant el candidat del PNB, Jose Antonio Ardanza. Aleshores, la justícia espanyola, després d’un debat que va endarrerir la data del ple d’investidura fins al dia 20 de febrer, va concedir el permís a Ioldi per a assistir a la sessió. El pacte del PNB amb els socialistes va permetre a Ardanza de ser lehendakari i Ioldi va tornar immediatament a la presó.

Per tant, si Junqueras fos designat candidat a la presidència del parlament, es podria fer valer la jurisprudència del cas basc per a fer possible la seva presència a la cambra de la Ciutadella. Cal recordar que el sistema d’investidura català no és com el basc i és la presidència del parlament qui designa el candidat que es pot sotmetre a la sessió d’investidura després d’haver escoltat les propostes de tots els grups.

President a l’exili?
El cas de la possible investidura de Puigdemont és més complicat de preveure perquè no té cap precedent. Les fonts jurídiques del parlament consultades per VilaWeb reconeixen que el reglament de la cambra no preveu una situació com l’actual, en què un candidat a la presidència pugui tenir impossibilitat el seu accés a la cambra. Mirem què diu el reglament. Ja hem dit que qualsevol diputat té el dret de ser elegit per la presidència de la Generalitat. Però, què diu el reglament de la sessió d’investidura? El punt primer de l’article 146, que regula el debat d’investidura, diu: ‘La sessió d’investidura del president de la Generalitat comença amb la lectura, feta per un dels secretaris, de la resolució del president del parlament en què proposa un candidat a la presidència. A continuació, el candidat presenta, sense limitació de temps, el programa de govern i sol·licita la confiança del ple.’

La interpretació entra en joc

Fonts del servei jurídic del parlament han dit a aquest diari que no està dit enlloc que el candidat a la presidència hagi de ser present a la sessió d’investidura. Tan sols hi ha aquesta referència: ‘…el candidat presenta, sense limitació de temps, el programa de govern…’ Les mateixes fonts expliquen que aquesta referència és susceptible de ser interpretada per la mesa del parlament. Cal que es presenti en persona, el programa? Es pot fer per delegació en algun altre membre de la candidatura? Si es tracta d’acomplir un dret de tots els diputats (el de ser elegits a la presidència), per què no es podria oferir una fórmula que permetés que un altre diputat defensés el programa del candidat?

Si cal, una reforma
Més enllà de la interpretació, alguna de les fonts consultades ha apuntat a la possibilitat que la majoria parlamentària que resulti de les eleccions decideixi de fer una reforma exprés del reglament per a permetre l’elecció d’un president en la seva absència a la cambra. La reforma del reglament exigeix una majoria absoluta de la cambra, però seria complicada d’encabir entre la constitució del parlament i la primera sessió d’investidura. Aleshores, potser caldria forçar una segona sessió d’investidura que donaria un marge de dos mesos des de la primera per a fer aquesta reforma.

Comptat i debatut, totes les veus consultades per VilaWeb consideren que és impensable que, si hi ha una voluntat política democràtica expressada a les urnes per fer president Carles Puigdemont, ho pugui impedir un aspecte tècnic o reglamentari. Quan el reglament no regula o no preveu una situació concreta, és la mesa amb el suport de la majoria parlamentària qui interpreta el cas concret i ofereix solucions. Sigui com sigui, la decisió és ara en mans de la ciutadania el 21-D.

Antoni Castellà


     Fotografia: Nela Megí

Antoni Castellà: ‘El dia 27 no es complien dues de les tres condicions indispensables per a la implantació de la República’

07.12.2017 

Antoni Castellà ha estat diputat de Junts pel Sí aquesta darrera legislatura, després de trencar amb la Unió de Duran i Lleida i Ramon Espadaler i de fundar Demòcrates de Catalunya, partit del qual és el portaveu. És una de les veus més clares i directes de l’independentisme de centre i d’ordre, i no descarta de continuar amb la via unilateral si l’estat espanyol es nega a negociar després d’una hipotètica victòria independentista el 21-D. A més, explica que no es complien dues condicions de les tres que hi ha per resistir l’embat de l’estat espanyol després de proclamar la independència: el control dels Mossos d’Esquadra i la capacitat financera de la Generalitat.

En aquestes eleccions, es presenta com a número quinze de la llista d’ERC a Barcelona. Conversem sobre els condicionants d’aquestes eleccions excepcionals i les incògnites que hi ha més enllà del 21-D. Qui hauria de presidir la Generalitat? Com es farà efectiva la República? Cal que l’independentisme superi el 50% dels vots? És possible la independència, en aquesta legislatura? Hi ha sobre la taula l’amenaça de violència de l’estat espanyol?

—Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Què voleu dir? Els dos!

—Qui ha de ser el candidat a la presidència?
—Candidats a la presidència d’aquest instrument autonòmic que no reconeixem ho són tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueras. Si em pregunteu qui és el president legítim de la República, aquest és Carles Puigdemont. I a més, tinc una opinió particular: el president legítim no hauria de sotmetre’s a un 155. Probablement l’imperatiu de partit també ho ha comportat. Hi hagi el resultat que hi hagi, jo defenso que el president legítim és Puigdemont. I no ho serà ni més ni menys perquè ho digui el 155. Que l’autoritat de ser el president de la República no la donen aquestes eleccions, que són il·legítimes, unilaterals per part de l’estat espanyol una vegada han desestabilitzat les institucions, han posat gent a la presó i n’hi ha altres a l’exili.

—Quin és l’objectiu d’aquestes eleccions?
—Recuperar el control de les institucions. L’única cosa que no pot censurar el 155 és la voluntat política. Parlem clar, no passa res. És la primera part de l’efectivitat de la República, no perdre la perspectiva de què el president de la República és qui és. I que el govern que sortirà d’aquestes eleccions és instrumental, servirà per a recuperar el control de les institucions.

—Per tant, veieu viable l’opció del doble govern? Un govern executiu que funcioni amb el govern a l’exili?
—Demòcrates vam ser els primers que ho vam dir. De fet, en qualsevol república hi ha un president i un primer ministre. Crec que el president de la República, fins que no arribin les eleccions constituents, és Puigdemont. Això pot coincidir amb la mateixa persona si el president Puigdemont pot prendre possessió del seu escó. Però hem de parlar molt clar a la gent: és possible, gairebé probable, que el president Puigdemont no pugui prendre possessió del seu escó. En aquest cas, qui surti president d’una institució que encara serà autonòmica s’ha de posar a la disposició del president de la república. Si hi ha voluntat política, això és possible.

Fotografia: Nela Megía

—Posem per cas que Junts per Catalunya no guanya les eleccions i Puigdemont presenta la seva dimissió. La situació seria estranya.
—Espero que no ho faci. Si ho fes, sotmetria la seva condició a un 155 imposat. És una contracció. Si reconeixem que l’únic govern legítim és el que va nomenar el Parlament de Catalunya en el seu moment, i és el que és fruit de la proclamació del dia 27, això no és modificable pel 155. Reconec que pot comportar una contradicció el fet de presentar-se per una de les opcions polítiques, però ara no és el moment dels partits. Les forces lleials a la república sempre hem tingut certes contradiccions, i l’important és l’objectiu global. Independentment dels resultats, és important mantenir en el marc mental que el president i el govern de la República continuen sent el mateixos, i no canviaran fins que arribin unes constituents. Ningú no pot negar que el pròxim president de la Generalitat despatxi amb el president de la República. I que els consellers despatxin amb els consellers legítims. Res no ho impedeix.

—De totes maneres, Junts per Catalunya ha assegurat que no investiria ningú que no fos Puigdemont. Descarten aquest doble govern.
—Això ho heu de preguntar a Junts per Catalunya. En campanya es fan declaracions de tot tipus. Què volen dir? Que Junts per Catalunya condiciona el paper del president de la república al 155? Estic convençut que no. Per tant, en qualsevol dels casos, no és tan important allò que es voti en una investidura d’un president autonòmic, sinó si les forces lleials a la República reconeixem el govern legítim i si el propi president i govern s’ho senten i no queden condicionats per uns resultats determinats en unes eleccions imposades i il·legítimes.

—Continueu optant per la via unilateral?
—Sí, amb una condició. Tots els partits independentistes tenim un repte, unes eleccions il·legítimes unilateralment convocades per l’estat espanyol. Podríem haver decidit de boicotar-les, però en el moment en què decidim de participar-hi entrem en un marc bilateral. Per tant, la bilateralitat l’hem acceptada tots, fins i tot la CUP. Ara bé, si les forces lleials a la República obtenim la majoria absoluta, l’estat espanyol, per coherència, s’ha d’obrir a la negociació. Si no ho fa, haurem de recuperar la via unilateral. Cap renúncia, cap ni una.

—Però alguns dirigents d’ERC, com Anna Simó, sí que han dit que descartaven la via unilateral la pròxima legislatura.
—No faré cap comentari sobre una declaració d’algú que ha passat per un procés judicial molt complex sota amenaça de presó. Tot el respecte per les seves declaracions. Però insisteixo: tot és obert, tot és possible i no hi ha cap renúncia.

—Després dels empresonaments, vau dir que s’havia acabat la ‘revolució dels somriures’. Com definiríeu el moment polític actual?
—Era una manera d’expressar-ho. El full de ruta que s’havia plantejat no incloïa la violència. Discrepo de l’afirmació ‘No ens ho imaginàvem’, perquè si us sóc sincer, jo, personalment, sí que m’ho imaginava. Sempre vam dir que no traspassaríem mai la línia vermella de la violència. Mai és mai, en cap condició. L’estat espanyol trenca les regles del joc, fa trampes i exerceix la violència. I amenaça amb la violència. De fet, la violència a curt termini només s’atura amb violència. I aquesta era la nostra línia vermella. El repte ara és com continuem endavant sabent que hi ha un estat disposat a utilitzar tots els seus instruments, inclosa la violència, contra nosaltres. A curt termini, la violència sempre guanya, sempre. A mitjà i llarg termini, la democràcia i la voluntat de la majoria d’un poble sempre s’imposen. Fer efectiva la República serà una realitat, potser no a curt, però sí a mitjà i llarg termini. L’estat no se’n sortirà només amb la violència.

—Amb quin termini es farà efectiva la República?
—Probablement ara som en el moment de dir que el termini serà quan això sigui efectiu.

—Quan desaparegui l’amenaça de la violència?
—No, quan tinguem la capacitat de fer-ho possible. Hi ha un moment en què no es pot mantenir sistemàticament la violència política, judicial i física com a resposta. I menys en el marc de la Unió Europea. Sé que s’és molt crític amb la Unió Europea, però tot té la seva agenda. La diplomàcia europea respon amb l’ortodòxia tradicional, però estic convençut que no suportaran l’opinió pública europea. Finalment, això serà insostenible.

—Passi allò que passi el 21-D, com enfoqueu la pròxima legislatura?
—Primer cal que les forces lleials a la República guanyin aquestes eleccions.

—Superant el 50% dels vots?
—Si pot ser sí, però això no pot substituir en absolut el referèndum del primer d’octubre. Seria un error. De referèndum només n’hi ha un. El mandat del poble de Catalunya és clar, i l’objectiu és fer efectiva la proclamació de la República. Hem de recuperar el control de les institucions. No l’autogovern, que està més que mort. Les institucions per a fer efectiva la República. També cal incrementar les complicitats institucionals, mantenir el pols de la gent al carrer i desenvolupar tots els instruments necessaris per a tenir el control del territori. Costi el temps que costi. I així farem efectiva la República.

—Però dieu que l’amenaça de la violència guanya a curt termini.
—L’amenaça hi serà, i a curt termini haurem d’intentar de passar-hi per sobre democràticament. Hem de fer-ho amb vots, vots i vots. La voluntat de la gent, la mobilització al carrer, la capacitat de denúncia internacional i les decisions que ens ajudin a aconseguir-ho a mitjà termini i a llarg termini. No poden aturar la voluntat d’un poble. Ni tan sols el franquisme no ho va aconseguir. Probablement, cal fer més feina en aquest sentit i menys conferències de premsa. Som davant un estat repressor i els ciutadans han d’entendre que, malgrat els errors que puguem haver comès, han de fer confiança als partits que ens hem compromès a complir el mandat del poble de Catalunya amb tota la capacitat democràtica i a cercar les complicitats internacionals. I això no s’aconsegueix fent una conferència de premsa cada setmana.

—Rajoy va rebre pressions per a convocar les eleccions immediatament?
—N’estic absolutament convençut. Quan et permets el cost polític d’exercir violència física, de tenir representants públics a la presó pels seus ideals polítics, d’intervenir il·legalment una administració amb una interpretació absolutament fora del dret del 155 i de col·locar persones no votades pels ciutadans, té sentit ocupar el país i fer eleccions quan et convé. I això canvia amb la convocatòria d’unes eleccions immediates. Estic segur que hi ha hagut pressió internacional.

—Us consta la denúncia de Marta Rovira de les amenaces de violència de l’estat espanyol?
—Va ser així. Ens ho va explicar el president Puigdemont el dia 26 al matí durant la reunió de Junts pel Sí. No dubto de la paraula del president de la Generalitat. Probablement, en tinc prou amb la declaració de Felip VI el 3 d’octubre: en nom de la unitat d’Espanya va autoritzar qualsevol actuació a tots els nivells. Va ser una barra lliure. Des d’aquesta declaració fins a l’actuació del govern espanyol, ha causat que els elements més violents i feixistes de Catalunya hagin pogut manifestar-se i campar lliurement pels carrers. La permissivitat és absoluta. Quan veus que hi ha gent que aixeca el braç i porta banderes pre-constitucionals davant la policia espanyola i els agents somriuen, el missatge és molt clar. Hi ha impunitat.

Fotografia: Nela Megía

—Compartiu la manera com va actuar el govern després de la declaració d’independència?
—Lògicament he de ser solidari amb el govern, però ens va sorprendre perquè Demòcrates no formàvem part de l’estat major. Hi ha tres condicions que ens semblen absolutament importants per a la implantació de la República que en aquell moment no es van complir. No teníem capacitat per a imposar un estat després del dia 27, però sí la capacitat que l’estat espanyol fes fallida en territori català. Necessitàvem aquestes tres condicions bàsiques: la resistència de la gent al carrer, que crec que la tenim; la capacitat de l’exercici de la seguretat pública a les ordres del president de la República, que no la teníem, i la capacitat financera de la República, que tampoc no la teníem. Us diria que si haguéssim tingut aquestes tres condicions la decisió hauria estat la resistència. Però el dia 26 ens vam assabentar que no es complirien, i per tant la decisió del govern fou la correcta.

—De qui és responsabilitat que només es complís una de les tres condicions?
—És col·lectiva. No m’agrada gaire entrar-hi… En aquests últims cent anys, el catalanisme polític ha estat molt autocrític. Crec que podríem haver fet les coes més bé, però deixeu-m’ho dir així, nosaltres som els bons. Som els demòcrates, som els que estem a favor de la llibertat. S’ha fet tot allò que es podia fer, i no vull fer cap crítica.

—Per què es va fer la declaració d’independència el dia 27, si el 26 us vau assabentar que dues condicions de les tres no es complien?
—Exercir el mandat del primer d’octubre no era interpretable. Tan sols és discutible com s’actua després. Una vegada has fet un referèndum, has retornat la cessió de sobirania que fa la ciutadania als ciutadans. Per tant, el resultat del primer d’octubre i la llei del referèndum no eren interpretables. L’obligació coherent era fer la proclamació. Era un mandat absolut del poble de Catalunya irrenunciable. Aquesta va ser la nostra idea, no si hi havia més o menys garanties de fer efectiva la República. En política, els compromisos es compleixen. No vam entendre els dubtes en aquell moment.

—Però el mateix 26 el president Puigdemont va estar a punt de convocar eleccions.
—Inacceptable. Si el poble de Catalunya t’ha fet un mandat, tu l’has de complir. Aquesta és la base de la política i la democràcia. Si ara tens dubtes, no haguessis convocat el referèndum. Per això, alguns ens vam mantenir tan contundents i vam insistir que la proclamació s’havia de fer. I també hi ha la qüestió del reconeixement internacional. No podem pretendre que en un futur ens reconegui internacionalment si primer no ens hem reconegut nosaltres mateixos. El 27 vam fer un salt enorme, vam reconèixer que havíem exercit el dret d’autodeterminació. Això no ens ho pot treure ningú. L’efectivitat del control del territori vindrà amb el temps.

—La declaració es va fer ben feta? Amb una resolució que instava el govern a desenvolupar la llei de transitorietat?
—No té més importància, són tecnicismes. De fet, l’exercici de l’autodeterminació i el fet de reconèixer-nos com a República es va fer el primer d’octubre. És el moment en què la ciutadania expressa que volem ser una república. El Parlament de Catalunya tan sols n’havia de fer les formalitats. Jo defensava que no calia votar-ho, que no tenia cap sentit. Quin sentit tenia sotmetre a votació quelcom que ja havia votat el poble de Catalunya? El parlament només s’havia de fer seva la proclamació política d’allò que ja s’havia decidit en el referèndum. Crec que tots els mecanismes disponibles eren correctes.

—L’aliança electoral amb ERC és provisional?
—És excepcional. Demòcrates naixem trencant un partit que tenia vuitanta anys d’història amb l’objectiu de sumar forces per les eleccions del 27 de setembre i aconseguir un objectiu de país. Ens presentarem en solitari a les eleccions constituents. Fins que no hi hagi aquestes eleccions, la República encara no serà efectiva, i l’objectiu és fer un front comú. Anem amb Esquerra, Més i Avancem perquè els nostres afiliats van optar per una llista única i transversal o allò que s’hi assemblés més. La candidatura més semblant a una llista única i transversal és la que formem els quatre partits més independents, en el centre. A l’esquerra hi tenim la CUP, que és un sol partit amb independents, i a l’altra banda hi ha Junts per Catalunya.

—Núria de Gispert va dir que Demòcrates era la ‘CUP d’ordre’. Hi esteu d’acord?
—S’ho ha fet seu, però prové de les xarxes. Un partit no es defineix en funció d’un altre, però conceptualment no ens molesta. Si hom vol dir que hi ha una opció d’ordre, de centre, que no és d’esquerres i que és neta des del punt de vista del finançament, de l’acció política i de la lleialtat a la República, defineix Demòcrates.

—Duran i Lleida va dir que votaria el PSC. Us va sorprendre?
—Sí i no. No em sorprèn en el sentit que en Duran no s’ha amagat mai de defensar el projecte d’Espanya com un projecte comú de caràcter federal o confederal, i en això coincideix amb el PSC. Però sí que em sorprèn des del punt de vista ideològic. A Unió Democràtica no compartíem el model de relació amb l’estat, però sí que compartíem la visió d’un partit humanista, una aproximació ètica i moral a la política que crec que no permet de donar suport a un partit com el PSC, que ha permès el 155 i l’empresonament del govern legítim. Aquesta és la línia vermella ètica que crec que cap ex-membre d’Unió hauria d’haver traspassat mai. El PSC, ni que sigui per omissió, n’ha estat còmplice.

—Sembla que us retrobareu amb Ramon Espadaler al parlament.
—Faig la mateixa reflexió. Res a dir. És absolutament legítim que vagi a les llistes del PSC, l’única cosa que puc discutir és la línia vermella de donar suport a un partit que ha causat que hi hagués presos polítics. Es pot estar d’acord o no amb la independència, però en democràcia no es pot estar d’acord que hi hagi presos polítics.

—Sempre heu estat militant d’Unió. Com us vau sentir quan es va anunciar la dissolució del partit?
—Si sóc sincer, la meva sensació fou que només s’havien dissolt unes sigles. Els partits són les persones, no les sigles. Tot i que és evident que sap greu que desapareguin unes sigles amb vuitanta anys d’història. Crec que Demòcrates incorporem l’esperit de la Unió Democràtica del 1931. I tota la família Carrasco i Formiguera i els ex-membres d’Unió que van lluitar contra el franquisme són voluntaris fundadors de Demòcrates. La Unió que va desaparèixer no tenia res a veure amb la Unió del 1931.

Antoni Castellà

NO HI HA CAP LLEI


 

Un estudi d’experts en dret internacional conclou que no hi ha cap llei que prohibeixi la independència de Catalunya

Els acadèmics diuen que la repressió de l’Estat per l’1-O augmenta la “legitimitat” del referèndum

 

  • Els experts en dret internacional Ana Stanic, Marc weller, Richard Falk i John Dugard, aquest dimecres en roda de premsa a Barcelona / JOSEP RAMON TORNÉ / ACN

Els experts en dret internacional Ana Stanic, Marc weller, Richard Falk i John Dugard, aquest dimecres en roda de premsa a Barcelona / JOSEP RAMON TORNÉ / ACN

“Després d’haver revisat la pràctica recent i les sentències sobre Kosovo, podem dir i afirmar clarament i amb rotunditat que no existeix cap mena de prohibició en el dret internacional per a una declaració d’independència de Catalunya”. Aquesta és la conclusió principal d’un estudi sobre l’autodeterminació de Catalunya encarregat per ERC i elaborat per un grup d’experts en dret internacional.

El professor de la universitat de Cambridge Marc Weller, que ha liderat l’estudi, ha afirmat aquest dimecres en roda de premsa que Catalunya “clarament podria satisfer tots els requisits per ser un estat”, sempre que l’expressió de la voluntat popular quedés recollida, preferiblement, en un referèndum i la declaració d’independència fos promulgada pels membres del Govern escollit democràticament. Posteriorment, ha afegit, l’executiu “hauria de demostrar que exerceix el control sobre el territori i la població i que exerceix les seves funcions governamentals”, així com estar disposat a negociar amb el govern central.

“El fet que no estigui prohibit, no vol dir que el dret internacional estableixi de manera positiva que Catalunya tingui aquest dret”, ha reconegut Weller, però ha matisat que “hi ha altres tipus d’autodeterminació que es podrien invocar” en el cas català. “Hi ha un nou abordatge del dret a l’autodeterminació, que és el principi democràtic. En aquest cas, que el govern espanyol hauria de respondre genuïnament davant d’una reclamació d’autodeterminació per part del poble català, tal i com va passar al Canadà en relació amb el Quebec”.

Weller ha assegurat, en tot cas, que el govern espanyol “no té cap mena de dret legal de suprimir o inhibir l’expressió de la voluntat popular quan és l’autodeterminació, almenys des del punt de vista de dret internacional”. En aquest sentit, si bé ha afirmat que si l’Estat atura la celebració del referèndum es poden trobar altres vies per expressar la voluntat dels catalans –com serien unes eleccions plebiscitàries o, en un última instància, manifestacions al carrer–, també ha subratllat que la repressió o prohibició de l’1-O “només farà que augmentar-ne la legitimitat”. De fet, segons el professor emèrit de dret internacional de la Universitat de Princeton Richard Falk, “fins ara Catalunya sembla que està guanyant de manera decisiva batalla per la legitimitat”.

Falk ha argumentat que Catalunya ha actuat seguint els valors d’una “societat democràtica”, ha evitat qualsevol tipus de violència i ha buscat en tot moment la “negociació i el pacte”, i ha afegit: “Això contrasta amb l’actitud cada vegada més gran de l’Estat de basar la seva acció en la repressió, la coacció i a voler esperonar o provocar algun tipus de violència”. “Catalunya ha demostrat un comportament impecable, absolutament raonable a cada pas del Procés, mentre que el govern espanyol està augmentant l’ús de mètodes no raonables per desencoratjar o castigar la part catalana”, ha insistit, i ha deixat clar que, passi el que passi l’1-O, “serà un punt d’inflexió i un moment cabdal en la lluita per la legitimitat”.

Recordant que la “prohibició d’atemptar contra la integritat d’un estat s’aplica a altres estats i no a part d’un estat”, Weller ha deixat molt clar que per molt que l’Estat digui que la Constitució no permet fer una declaració unilateral d’independència, l’essència mateixa d’una DUI és que “una unitat surt de la unitat anterior per no regir-se pel seu sistema de dret”, motiu pel qual ha remarcat que “la qüestió de si una DUI és legal o no haurà de ser vista no en el marc referencial de la Constitució d’un estat, sinó en el marc de la llei internacional”. I aquest últim, ha reiterat, no ho prohibeix.

El reconeixement internacional, un camí “difícil i llarg”

Malgrat que la llei internacional no sigui un mur per al dret a l’autodeterminació, John Dugard, professor sud-africà de dret internacional, ha advertit als catalans que “altres estats no acceptaran fàcilment la independència de Catalunya”. “Per ser estat independent de ple dret, cal ser acceptat pels altres estats i que aquests et facin membre de la comunitat internacional i, per tant, puguis formar part o afiliar-te a organitzacions internacionals com la UE o l’ONU”, ha reflexionat, i ha deixat clar que aquest procés de reconeixement seria “difícil i llarg per al poble català […]. Caldrà temps i molta paciència”, ha conclòs. A la presentació de les principals conclusions de l’informe també hi havia Ana Stanic, advocada i especialista en dret comunitari i acords internacionals entre estats.

Què pot passar diumenge


 

Què pot passar diumenge, què pot passar dilluns?

És normal que en un moment com aquest molta gent tinga nervis. És lògic que, veient la importància d’això que passarà diumenge, notem papallones a la panxa i sentim neguit, excitació, tensió, il·lusió… És ben palès que el primer d’octubre marcarà un abans i un després i per això crec que no cal amagar ni reprimir els sentiments que ens envaeixen a tots.

Ara, permeteu-me que avui prove d’explicar-vos què crec que pot passar diumenge i què crec que pot passar dilluns. I, abans, admeteu-me una prèvia: què passarà diumenge i dilluns, ara mateix, no ho sap ningú del cert. Ni Puigdemont, ni Rajoy tampoc. Menys encara jo.

Per tant, no us explicaré els fets que passaran, amb absoluta seguretat, sinó que miraré d’explicar aquells que en bona lògica poden esdevenir-se. La situació ara mateix ja és revolucionària i té una dinàmica pròpia que ni tan sols els màxims actors poden controlar al cent per cent. Però no us espanteu, que això és normal. Sempre que han passat coses importants al món ha estat així. Diria, fins i tot, que és un símptoma que hauríem de valorar.

Diumenge a les nou del matí
Comencem per diumenge, quan hi ha dues grans cites: a les nou del matí i a les vuit del vespre. A les nou del matí obriran els col·legis. I hi haurà centenars de milers de persones fent cua a tot el país per votar. Tinc coll avall que hi haurà urnes i butlletes de vot i cens. Per un motiu molt simple: se’m fa molt difícil d’imaginar que el govern català mantinga un torcebraç polític tan dur com aquest, en què es posa tot en joc, i no siga capaç de fer la cosa més fàcil, que és complir els tràmits logístics. I tot es pot salvar amb una mica d’imaginació. Per exemple, votar a la porta del col·legi és igual que votar a dins.

Ahir precisament vam tenir un dia ple de notícies que no pretenien res més que espantar els possibles votants. El fiscal va filtrar que demana als Mossos de precintar els col·legis i responsabilitza els directors de tot allò que passe, en qualsevol cas i condició. No us espanteu ni us en cregueu res. Fa deu dies que les policies tenen l’ordre d’evitar la campanya electoral i, tanmateix, la campanya continua. Jo mateix vaig participar ahir en un acte a favor del sí a Corbera de Llobregat. Aquestes ordres d’avui ja veurem en què es converteixen diumenge a les vuit del matí, o a les deu o a les onze. Avui sí que sabem que només són propostes per a espantar. Per tant, deixem-les reposar. Que no recordeu que la majoria de mitjans van considerar que la intervenció dels Mossos era cosa feta i després va resultar que els Mossos no la van acceptar? Volen que us feu por a vosaltres mateixos. Eviteu-ho, que és ben simple.

És evident que hi ha coses que la llei del referèndum preveia i que avui ja no poden aplicar-se com haurien hagut d’aplicar-se. Especialment, l’administració electoral. I podria passar, per tant, que en l’últim minut calgués recórrer a un dels molts plans alternatius i canviar què sé jo què. El format de les urnes, per exemple. O autoritzar que la gent imprimesca les butlletes a casa. Si passa això, el govern ho explicarà clarament i s’haurà acabat el problema. Perquè en un referèndum, i en aquest més que en cap altre, l’element logístic principal són els votants. I, d’això, no n’anem precisament curts. Ben al contrari.

La perspectiva que una força armada, siga quina siga, arribe a tacar tots els col·legis, tots, em sembla absolutament irreal. Per tant, els col·legis, les ciutats i les persones que voten amb normalitat tindran la clau de volta d’allò que passe dilluns.

Hi haurà col·legis on no es podrà votar? No ho sabem, però hem de pensar que podria passar. Que alguna cosa farà la tropa desplaçada al Principat amb tanta ànsia guerrera. Em sorprendria moltíssim que els Mossos lluitassen amb totes les seues forces per impedir el referèndum en cada col·legi del país. Però és possible que els efectius que dormen en els vaixells vulguen evitar la votació en alguns col·legis seleccionats, particularment de les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. No sabem quines ordres tenen, però descartar-ne rotundament el desplegament seria imprudent, de segur.

La qüestió és què aconseguiran quan hi vagen, si és que hi van. Desvirtuar les votacions en un tant per cent de col·legis electorals no representa res més que problemes per a ells mateixos. Rajoy tindrà un maldecap gros, si a les vuit del vespre el govern pot fer recompte i explicar que allà on hi ha hagut normalitat la participació ha estat multitudinària i que hi ha col·legis que no es poden comptabilitzar, però només perquè l’actuació espanyola ho ha impedit a la força. I no s’arriba a veure de quina manera i amb quins efectius podria impedir l’existència de totes les urnes. No és viable.

Rajoy tindrà un maldecap dels grossos, perquè ja trepitja un terreny molt inestable a l’estat espanyol i, sobretot, en el front internacional, on les dificultats són ben vistents. Al senat espanyol ahir el PNB va fer un pas contra ell i la perspectiva d’una moció de censura que el faça fora comença a veure’s possible. A Brussel·les, la Comissió Europea va haver d’encarar una conferència de premsa amb una indignació enorme, en què periodistes d’uns quants països van comparar Espanya amb Turquia. Recordeu que a un estat només hi ha una cosa que li faça més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia.

Què hem de fer els votants?
I, tanmateix, què hem de fer els votants? No hem de fer cap heroïcitat. Només anar als col·legis i votar. I si ens trobem policia que no ens deixa entrar i votar, aleshores cal fer cua, de manera pacífica però ferma, tantes hores com calga. Per dues raons. En primer lloc i sobretot, perquè hi tenim dret. En segon lloc, per mantenir aquells policies immòbils en aquell col·legi i que no puguen anar a cap altre. Tenen pocs efectius.

Per a saber on cal votar, podeu entrar a la web oficial de la Generalitat, per mitjà de les diverses còpies que s’han activat; la més important i efectiva, la creada per WikiLeaks. Podeu facilitar molt les coses a la gent, a més, si pengeu un avís a l’entrada del vostre bloc de pisos, indicant quin col·legi us correspon. Normalment, tots els veïns de la mateixa finca voten al mateix lloc. I les butlletes i les urnes seran al col·legi. No les porteu impreses de casa, llevat que el govern ho demane de manera expressa i directa. Per tant, estigueu atents als mitjans de comunicació per a saber què passa.

Hi ha gent que ja fa crides a anar als col·legis la nit abans, fins i tot a tancar-se a dins. Ara com ara, no veig cap necessitat de fer-ho, però –ho torne a dir– caldrà estar alerta a tot allò que puguen dir i reclamar el govern i les associacions sobiranistes. Ja veurem, quan arribe el moment, què cal fer.

Des d’ara, però, una recomanació especialment seriosa: eviteu les tensions innecessàries que creen la circulació de rumors i notícies falses. Calma i tranquil·litat. No feu córrer res per WhatsApp si no ha estat comprovat i no ve d’una font directa i fiable. Penseu que durant el cap de setmana l’estat espanyol activarà una gran campanya de contrainformació; passant informació que no sabeu d’on ve podríeu estar contribuint involuntàriament a aquesta campanya.

Diumenge a les vuit del vespre
Aquest és el moment més decisiu i el més difícil de preveure. Diumenge a les vuit del vespre el govern haurà de fer una conferència de premsa i donar explicacions de tot allò que ha passat. Serà un moment cabdal i caldrà escoltar amb molta atenció què s’hi diu. El govern parlarà no tan sols davant els mitjans de tot el país sinó davant els mitjans de tot el món. No hi haurà cap oportunitat com aquesta de deixar clar què passa a partir d’aquell moment. Allò que s’hi diga, per tant, marcarà la nit i l’endemà.

Evidentment, a les vuit del vespre es podran donar dades de participació, però encara no de resultats, car el recompte tot just haurà començat. A mesura que es vaja sabent el resultat del recompte, fins i tot si hi ha col·legis que no es poden comptar, el comportament de la ciutadania marcarà el to de dilluns. Si el resultat és favorable a la independència, serà molt important de celebrar-ho, perquè les imatges dels carrers plens d’alegria imprimiran un missatge de victòria impossible de contrarestar per l’estat espanyol.

I què passarà el dia 2?
Aquesta és la gran qüestió. Més important i tot que allò puga passar el dia 1. Passe què passe amb el referèndum, hi ha dues coses que hauran quedat claríssimes: la voluntat d’una part enorme de la ciutadania catalana de fer el pas definitiu cap a la independència i el caràcter repressor de l’estat espanyol.

Diumenge, aquestes dues coses hauran estat absolutament documentades davant la població del Principat i de la resta de l’estat estat espanyol i davant els altres estats i l’opinió pública internacional. I sobre aquesta base el govern haurà de prendre la decisió més important: fixar el dia de la proclamació de la independència si és que ha guanyat el sí.

La llei del referèndum d’autodeterminació és rotundament clara. Si guanya el no es convocaran unes eleccions autonòmiques i si guanya el sí es proclamarà la independència quaranta-vuit hores després de la publicació dels resultats definitius. I això, a tot estirar, ha de ser el dia 14.

És molt important, molt, entendre una cosa. El Parlament de Catalunya actual ja té una majoria que va ser escollida en unes eleccions per a proclamar la independència, sense necessitat de fer cap referèndum. Aquest referèndum s’ha convocat perquè Junts pel Sí i la CUP volen que la proclamació vaja acompanyada d’una expressió popular en vots. Però això no es pot fer servir per eludir el compromís primer, que era proclamar la independència. Encara menys si aquesta expressió és impedida per la força.

L’aclariment imprescindible és aquest: el Parlament de Catalunya pot proclamar la independència i té legitimitat per a fer-ho, passe què passe diumenge. No solament si la votació es desenvolupa amb normalitat. Compte amb les trampes en aquest sentit. La repressió no anul·la el resultat del 27-S. Si de cas, el reforça.

El govern, per tant, prendrà la decisió que considere adequada i sembla segur que aquesta decisió serà proclamar la independència. La manera de fer-ho, és clar, dependrà de què haja passat diumenge dia 1 i de com respiren les cancelleries internacionals. Si, per exemple, l’ús de la força és molt greu, podria ser una opció exigir la protecció de la Unió Europea. Es podria fer l’oferta de repetir el referèndum sota el control de la UE en un termini breu. I si no hi ha resposta ràpida passar a la política de fets consumats. Espanya haurà tornat a demostrar que no té el control del territori i la proclamació de la independència alliberaria el govern català d’algunes dificultats òbvies que té ara. Hi ha qui pensa en l’opció de convocar eleccions autonòmiques i proclamar la independència si hi ha majoria en vots a les forces independentistes, però no em sembla bona idea. Tal com estan les coses, és evident que l’estat procediria a il·legalitzar tots els partits independentistes, sense preocupar-se de les conseqüències internacionals.

La clau de volta de tot plegat, doncs, és votar amb serenor diumenge i complir la llei d’autodeterminació dilluns si guanya el sí, proclamant la independència durant la primera quinzena d’octubre. La primera cosa depèn de tots nosaltres i és feina nostra acomplir-la. Els ciutadans hem de ser al carrer diumenge i votar o fer tant com puguem per votar. La segona depèn del govern i el parlament, però cal que no perdem mai de vista que Espanya no té manera d’evitar-la, aquesta proclamació, si no és que fa un colp d’estat per al qual no té ni té prou forces ni suport internacional.

L’endemà


 

XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT – 26 setembre 2017

A LA TRES

L’endemà

XEVI XIRGO – XXIRGO@ELPUNTAVUI.CAT

“La seva estratègia, no s’enganyin, ara ja no és impedir l’1-O; els fa pànic el 2-O i també el volen arrasar

No s’enganyin: a hores d’ara no només intenten impedir el referèndum del dia 1 d’octubre sinó que intenten sobretot fer inviable l’endemà, el 2-O. Si poguessin, l’esborrarien del calendari. No pot ser que tota aquesta ràbia, aquesta bogeria, sigui només pel dia 1. No busquen només paperetes, no busquen només urnes i no busquen només impremtes. Busquen que a Catalunya es creï un clima tan enrarit que sigui impossible parlar de res. No els agrada el diàleg. De fet, si no els ha agradat fins ara, per què carai haurien de voler que n’hi hagués l’endemà? Quan a Catalunya hi ha més de set-cents alcaldes que han d’anar a declarar, quan hi ha tots els membres del govern investigats o querellats, quan persegueixen joves perquè han clonat planes web o quan a la gent que s’expressa civilitzadament pel carrer se’ls diu que estan cometent un delicte de sedició, o és que s’han begut l’enteniment o és que el seu objectiu és dinamitar l’endemà. A mi em sembla que el que passa és que a hores d’ara ja tenen coll avall que d’una manera o altra el dia 1 d’octubre en aquest país es votarà, i que per això no volen no només que l’1-O sigui complicat, molt complicat, sinó que ho sigui també l’endemà. Intentaran com sigui (i haurem de veure com serà aquest “com sigui”) impedir que la jornada electoral sigui “com sempre”, i incrementaran la campanya de la por (ara a base de d’advertiments, querelles i detencions) perquè aquella nit, quan surti el portaveu del govern a anunciar el resultat del referèndum, els qui les han impedit puguin parlar de la manca de garanties. Irònic. En realitat, em sembla que no volen que se celebri l’1-O perquè saben que l’endemà és 2-O i alguna cosa passarà. I això també ho volen impedir. Per això l’estratègia aquesta d’arrasar-ho tot saltant-se la llei per tots costats. Hi tenen pànic. No volen que ni jo ni vostè votem, no volen que hi hagi urnes i no volen que hi hagi interlocutors l’endemà; per això ho judicialitzen tot, per poder continuar actuant l’endemà. No els agrada ni l’1-O ni el 2-O. A mi, en canvi, com que m’agrada votar, m’encanta l’1-O. I si el 2-O no en volen saber res, nosaltres anirem passant.

EL DIA 1 ES LA PORTA DEL DIA 2


 

 

  • Vicent Partal

 

El primer d’octubre és la porta del dia 2: enteneu-ho

«El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans»

Per: Vicent Partal

 

21.09.2017  

Ja han passat dos dies del cop d’estat i la campanya del referèndum continua implacable. Ara ja sabem en quins col·legis votarem i tot. A Rajoy la situació se li va complicant i, si no, ja s’encarreguen ell i els seus còmplices de complicar-ho encara més –genial, la idea de prohibir l’assemblea de càrrecs electes proposada per Podem…

Dues notícies d’ahir mateix. La primera, en el front espanyol, la retirada del suport del PNB al pressupost del PP. Acabaran votant-lo, segurament, però no serà aquesta setmana ni la vinent, i a Montoro el camí se li farà molt costerut. La segona, en el front internacional, ahir es van multiplicar les reaccions: ja hi ha manifests de diputats britànics, danesos i estonians, el parlament sard s’ofereix a imprimir i custodiar les butlletes de vot, i els dos principals diaris alemanys obrien la portada d’ahir amb Catalunya –i això que tenen eleccions diumenge. Mentrestant, onze periodistes diferents van demanar a la Comissió Europea si no hi tenia res a dir i Merkel va filtrar a Reuters la seua preocupació per l’actuació de Rajoy.

El president del govern espanyol va fer molt el valent, però a mesura que passen les hores tot és més evident: ja no té marge per a escapolir-se en cap direcció del foc que ell mateix ha botat. No pot fer res més sinó acréixer la tensió, amb més perill encara per al seu govern i amb més tibantor en la relació amb Europa. En canvi, el govern català té uns nervis d’acer i tot d’alternatives al davant, que anirà activant segons les barbaritats que vaja cometent Madrid.

I ací és molt important que entenguem una cosa, que és clau: el dia 1 és la porta del dia 2. Però el punt cabdal, si els ciutadans voten a favor el dia 1, és què passarà el dia 2. El desllorigador de la situació és el dia 2, a partir de la força del vot del dia 1. El dia 2 o quan finalment, abans del 16 d’octubre, es proclame oficialment la independència.

Perquè és la proclamació de la independència que canvia tot el panorama. Després de la proclamació, el govern podrà prendre legalment totes les decisions, en relació amb la justícia, la policia, els bancs, els funcionaris, els altres estats… que avui no pot prendre. El govern català, després de la proclamació de la independència, podrà defensar –ja sense cap entrebanc legal– el país. Però perquè aquesta proclamació puga ser efectiva, primer cal el vot de la gent legitimant-la i cal un vot que siga multitudinari. És ben evident, i açò no serà discutible, que si aquesta votació es fa en unes condicions lleugerament diferents de les previstes la responsabilitat d’aquests canvis recaurà exclusivament en els autors del cop d’estat, en qui les ha entrebancades, en Mariano Rajoy.

Enteneu-ho bé: el govern té maneres de resoldre-ho tot. Tot. Fins i tot pot fer-ho, si convé, a partir de la llei electoral espanyola, que, per exemple, deixa clar que si no hi ha una taula constituïda en el moment d’obrir el col·legi, la taula es constitueix amb els primers votants que hi entren. O que la informació censal es pot rebre de maneres diverses. I com això, tot. El govern té maneres de resoldre-ho tot. Els col·legis obriran les portes a les nou del matí i a partir d’aquell moment el futur del país restarà només a les nostres mans. Aquesta és la realitat que Mariano Rajoy no vol veure, aquesta és la realitat que es trobarà estampada en la cara, quan siguen les vuit del vespre d’aquest diumenge no, l’altre.