Un Dreyfus amb tricorni


Un Dreyfus amb tricorni

¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos?

08/06/2020

  • L'article de Zola, 'Jo acuso' al diari 'L'Aurore', en un fotograma del film de Roman Polanski

    L’article de Zola, ‘Jo acuso’ al diari ‘L’Aurore’, en un fotograma del film de Roman Polanski

    JOAN B. CULLA

JOAN B. CULLA         Historiador i articulista d’anàlisi política

La idea flotava en l’ambient, però algú l’havia de verbalitzar, i ha estat el secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea. El dissabte 30 de maig, des de Múrcia, el número dos de Casado –que és també campió internacional de llançament de pinyols d’oliva [ sic] i, pel que es veu, historiador a estones perdudes– ho va dir, categòric: la persecució de Pedro Sánchez “ha convertit Pérez de los Cobos en el capità Dreyfus espanyol”.

Ara sortiran els aixafaguitarres de sempre i diran que no, que de cap manera. Sostindran que, si mirem al cas Dreyfus, el coronel de la Guàrdia Civil recorda més aviat tots aquells militars conservadors i ultranacionalistes (els generals Auguste Mercier o Charles-Artur Gonse, els comandants Armand du Paty de Clam o Hubert Henry, etcètera) que, en nom de l’esperit de cos, de l’honor de l’uniforme, de la raó d’estat i també de les seves fòbies personals, van aplicar a l’esclariment d’aquell afer d’espionatge la lògica del Todo por la Patria. I todo pot voler dir, tant si es porta quepis com tricorni, fabricar proves falses, manipular testimonis, fer informes esbiaixats o considerar que els drets humans, els individuals d’un capità d’artilleria injustament condemnat igual com els col·lectius de dos milions de ciutadans que volien votar, poden i han de ser sacrificats als superiors interessos de l’Estat i del règim.

No s’ho creguin pas. Tot això són falòrnies de rojos, bolivarians i separatistes. ¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos? En la defensa del capità jueu es van mobilitzar, a la França de finals del segle XIX, figures com Bernard Lazare, Georges Clemenceau, Charles Péguy, André Gide, Marcel Proust, Jacques Bizet, Anatole France, Léon Blum, Aristide Briand i un llarguíssim etcètera d’escriptors, artistes i polítics. I bé, a l’Espanya del 2020, en defensa del coronel de la Guàrdia Civil – “héroe de la democracia española”, ha estat proclamat– han sortit Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, Edmundo Bal, Lorena Roldán, Pablo Casado, Fernando Martínez-Maillo, Santiago Abascal, Ignacio Gil Lázaro, Carlos Iturgaiz, Cayetana Álvarez de Toledo o Isabel Díaz Ayuso, sense oblidar el Churchill de Cieza, el ja esmentat García Egea. ¿Vostès hi veuen alguna diferència qualitativa? Ah, sí: que al caliu del moviment dreyfusard va néixer la Lliga dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i va quallar el nou concepte d’ intel·lectual… Però al sud dels Pirineus tot això ja ho tenim superat, perquè fa anys que gaudim dels cervells i les idees de la Fundación FAES de José María Aznar.

I després hi ha la magnitud del càstig infligit en els dos casos. Alfred Dreyfus va ser condemnat a la degradació militar i a la deportació perpètua en un presidi d’ultramar, que finalment seria la desolada illa del Diable, a la Guaiana Francesa; allà, tenia prohibit parlar amb ningú, la correspondència li era censurada, l’alimentació era infame i dormia encadenat al catre, tot això sota un clima tropical. És cert que, de moment, el coronel Diego Pérez de los Cobos només ha estat cessat de la comandància del cos a Madrid, i traslladat a un destí burocràtic. Però convé no refiar-se’n. Al ministeri de l’Interior, el sinistre exmagistrat Grande-Marlaska està ordint la seva venjança. El dia més imprevist –potser a l’agost, quan els patriotes estiguin entre Dénia i Marbella– organitzarà en un recinte de la Benemérita –a Baeza, o a Valdemoro, o…– una truculenta cerimònia de degradació de l’heroic coronel: li trencaran el sabre, li arrencaran les tres estrelles de vuit puntes així com les condecoracions, li arrabassaran el tricorni… I després el deportaran, tal vegada a la més petita i deserta de les illes Chafarinas, a podrir-s’hi en solitud dins d’una barraca de quatre per quatre metres, talment com Dreyfus a les mal anomenades illes de la Salvació.

Per tant, no cal donar-hi més voltes: ja tenim el Dreyfus espanyol. Però ara, per culminar l’analogia, cal trobar l’Émile Zola espanyol. És a dir, la ploma tan prestigiosa com brillant que escrigui el Yo acuso demolidor sota l’impacte del qual caurà “el presidente más radical de la historia de España”, el nefast Sánchez, i amb ell s’esfondrarà el govern de coalició socialista-comunista-chavista que ocupa il·legítimament el Palau de la Moncloa.

I ¿qui pot ser el nou Zola d’aquest nou Dreyfus? Els candidats abunden: ¿Pedro J. Ramírez, Paco Marhuenda, César Vidal, Eduardo Inda, Arturo Pérez Reverte, Gabriel Albiac, Luis María Anson, Arcadi Espada, Alfonso Ussía…? Davant l’ embarras du choix, suggereixo que es convoqui un concurs de mèrits, o de projectes d’article, i que el resolgui un jurat presidit per Isabel Díaz Ayuso, a qui li sobra el talent.

Pel que fa a quina capçalera farà el paper de L’Aurore el 1898, no cal patir. Els perezdeloscobosards –amb perdó pel neologisme– podran triar entre l’ Abc, La Razón, El Mundo… Personalment, jo m’inclinaria per OK Diario. Sobretot, pel prestigi.

Doncs sí que hi havia una ‘policia patriòtica’


VISCA EL SISTEMA

Doncs sí que hi havia una ‘policia patriòtica’

Caldria una investigació en profunditat i un procés judicial, tots dos amb garanties    04/06/2020

SEBASTIÀ ALZAMORA

SEBASTIÀ ALZAMORAEscriptor

No va ser cap independentista indesitjable, ni cap antisistema fora de la realitat, sinó el president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, qui va confirmar aquest dimecres l’existència d’una policia patriòtica a Espanya. És a dir, l’existència d’una policia que es dedica a perseguir idees polítiques contràries als interessos de l’estat espanyol, i aquells o aquelles que militen en aquestes idees, o les representen, o les defensen. Fins ara l’existència d’una policia d’aquestes característiques, clarament contrària a l’esperit i al sentit més elementals de la democràcia, havia estat negada, una vegada i una altra i amb rotunditat, per polítics i comandaments dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

El fet que ara Pedro Sánchez reconegui aquesta existència, i que ho hagi fet al Congrés de Diputats (va acusar PP i Vox d’atacar Grande-Marlasla perquè treballa “per destapar la policia patriòtica), hauria de tenir conseqüències de gran abast. A les cúpules de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, per començar, però després al mateix ministeri de l’Interior, a la cúpula judicial i en alguns partits polítics que han treballat colze a colze amb la policia patriòtica, per no dir que han estat els que l’han organitzada i finançada des de les institucions públiques i amb diners de l’erari públic. Es tracta principalment del PP, i singularment de ministres com Jorge Fernández Díaz o José Ignacio Zoido, tot i que, com és de suposar, les ramificacions d’un escàndol com aquest arriben molt endins, molt lluny i molt amunt de les estructures de poder espanyoles, tant en l’àmbit públic com en el privat. Un documental com Les clavegueres d’Interior, que hem citat altres vegades (és demolidor i s’ha intentat silenciar-lo, ja que no hi havia manera de desmentir-lo), o les informacions que de tant en tant es fan públiques (per ell mateix, o per altres fonts) en relació a l’omnipresent Villarejo poden servir per fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia. Però això són aproximacions o indicis insuficients en comparació amb allò que caldria: una investigació en profunditat i un procés judicial, tots dos amb garanties de poder ser duts a terme amb la independència i el rigor necessaris.

La policia patriòtica, o les clavegueres com la coneixem també, es dedica a fer el que sigui (però principalment, fabricar proves i informes falsos) contra els enemics de la unitat d’Espanya, que bàsicament solien els independentistes catalans i Unides Podem. Rull, Turull, Bassa, Forcadell, Romeva, Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart són a la presó per sentències construïdes a partir d’informes i proves falsos. El problema és que ara la policia patriòtica ha identificat com a enemic de la unitat d’Espanya el govern mateix d’Espanya, i això inclou no tan sols Unides Podem sinó també el PSOE (si més no, el PSOE de Pedro Sánchez). Aquesta és la famosa pugna entre govern i Estat, a la qual, per cert, l’expressió “unitat d’Espanya” és perfectament traduïble en grans quantitats de diners.

Filla d’un terrorista?


¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal?

  • La portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, en roda de premsa a la cambra baixa.

    La portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, en roda de premsa a la cambra baixa.

JOAN B. CULLA

JOAN B. CULLA          Historiador i articulista d’anàlisi política

Hi ha dues possibilitats, i només dues: o bé la senyora Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos ha mentit insistentment sobre els seus antecedents familiars, o bé és filla d’un terrorista. Expliquem-nos. El pare de la portaveu del PP al Congrés va ser Jesús Illán Álvarez de Toledo y Giraud, dotzè marquès de Casa Fuerte, que –cito de la Wikipedia en espanyol– “según la propia Cayetana combatió con la Resistencia francesa durante la Segunda Guerra Mundial”. Efectivament, en una entrevista concedida a El Mundo el 8 d’agost del 2015, Cayetana afirmava: “Mi padre estuvo en la Resistencia en la Segunda Guerra Mundial. Atravesó el Atlántico con 4.000 soldados americanos y otros pocos franceses [ell era francès] para combatir el totalitarismo nacido del populismo”.

La història és una mica estranya. En primer lloc el dotzè marquès havia nascut a París el maig del 1926 i, per tant, tenia catorze anys justos en el moment de la capitulació francesa, setze anys el 1942 i divuit en els dies de l’alliberament de l’Hexàgon. Un “resistent”, doncs, extremadament precoç. A més, això d’haver travessat l’Atlàntic (des d’on i fins on?) amb milers de militars aliats faria d’ell un joveníssim soldat, no un resistent. En fi, crida l’atenció que la presència, en els rengles de l’estudiadíssima Resistència, d’un quasi adolescent portador d’un títol nobiliari espanyol concedit el 1709 no hagi estat mai remarcada a França, ni objecte de llibres, articles, entrevistes, etcètera.

Però apliquem al cas la presumpció de veracitat. Si el pare de Cayetana Álvarez de Toledo participà en la Resistència francesa d’alguna manera que no fos estrictament espiritual, si va fer-hi alguna cosa (pintades, impressió i/o distribució de papers clandestins, ocultació de fugitius, no dic ja participació en accions armades), aleshores va ser un terrorista. Per a la legalitat vigent a França entre el 1940 i el 1944, tant la de l’Estat Francès de Vichy com la de les autoritat alemanyes d’ocupació, tota activitat resistent era terrorisme i criminalitat. La tretzena marquesa, que és historiadora i va ser francesa –o mig francesa– fins al 2007, coneix sens dubte el famós Affiche Rouge, el cartell editat pels alemanys el febrer del 1944 que mostrava deu resistents ja afusellats amb el text: Des libérateurs? La libération par l’armée du crime! ¿Pensava en això quan, l’altre dia, acusà Pablo Iglesias de pertànyer a “la aristocracia del crimen político”?

Els activistes de les diverses branques ideològiques de la Resistència francesa posaven bombes i executaven tant militars alemanys com col·laboradors francesos, gendarmes pétainistes, membres de la Milice, etcètera. I tots els demòcrates ho han trobat sempre perfectament legítim, àdhuc heroic. I bé, ¿podrien la marquesa Cayetana o algun dels seus corifeus explicar-me quina diferència de principi, quina diferència ètica i política, hi ha entre practicar la lluita armada contra el règim feixista de Pétain i els seus protectors nazis, o fer-ho contra la dictadura franquista que esclafà els drets i les llibertats de tots els espanyols no durant quatre anys, sinó al llarg de quadre dècades? ¿Potser allò de l’ Una, Grande y Libre era millor que allò altre del Travail, Famille, Patrie? ¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal?

El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) sorgí el 1973 i va actuar durant els tres anys d’enduriment repressiu final del franquisme, de Carrero Blanco a Arias Navarro. I, contra allò que diuen els capitostos del PP, no va “matar policies” –així, com si es parlés d’abans-d’ahir–; disparà contra alguns servidors armats d’un règim criminal, membres d’uns col·lectius executors de desenes de milers de morts i de casos de tortura des del 1939. L’última acció letal del grup va tenir lloc el 29 de setembre del 1975, dos dies després que tres dels seus militants fossin afusellats pel franquisme, quasi dos mesos abans de la mort del dèspota i quan la democràcia encara estava molt, molt lluny.

Dit això, podem opinar el que vulguem sobre la ideologia del FRAP i del seu partit mare, el Partido Comunista de España (marxista-leninista). Personalment, vaig trobar patètiques moltes de les seves consignes ( De todos los revisionismos inmundos, el peor es la teoría de los tres mundos, recitaven després de trencar amb Pequín), abominable l’admiració per Stalin (de qui em van voler subscriure a l’obra completa en castellà…!) i grotesc l’embadaliment amb l’Albània d’Enver Hoxha, que els apadrinava. Però la meva relació d’estudiós amb el grup ja tenia lloc en democràcia, quan la realitat i els vots havien reduït el PCE (m-l) a un grupuscle marginal, tan pintoresc com perfectament inofensiu.

Si el PP no és capaç d’assumir que certes categories (“terrorista”, “assassinat”) aplicades amb caràcter polític sota i pel franquisme no són traslladables a un marc democràtic, que un policia del 1974 no és igual que un del 1992, aleshores més valdria que els de Casado es fusionessin amb Vox; sota el lideratge d’Abascal, per descomptat.

Un refredat pot protegir del nou coronavirus?


Un estudi planteja que els refredats podrien donar certa immunitat davant del SARS-CoV-2

BARCELONA 29/05/2020

  • El carrer major de Sarrià aquesta setmana, en fase 1 del desconfinament / CÈLIA ATSET

El carrer major de Sarrià aquesta setmana, en fase 1 del desconfinament / CÈLIA ATSET

Com a situació insòlita, la pandèmia de covid-19 és una màquina de generar interrogants. Per què hi ha persones que passen la malaltia de manera lleu o fins i tot asimptomàtica i, en canvi, en d’altres es complica i pot arribar a ser mortal? Per què hi ha tan pocs casos, la immensa majoria lleus, entre els infants? Donada la magnitud de l’epidèmia, com és que l’estudi de seroprevalença fet per les autoritats sanitàries només ha detectat anticossos en un 6% de la població catalana i en un 5% de l’espanyola? Per què l’incompliment de les mesures d’higiene, seguretat i distanciament no provoca brots més grans?

Hi ha una hipòtesi que podria donar resposta, en part, a aquestes preguntes. La proposa un equip internacional d’investigadors encapçalat per l’immunòleg Alessandro Sette, de La Jolla Institute for Immunology, a Califòrnia, en un treball publicat recentment a la revista Cell. Els autors de l’estudi suggereixen que haver passat un refredat comú, la majoria dels quals estan provocats per altres coronavirus, podria conferir algun tipus d’immunitat davant del nou coronavirus. Aquest resultat, que a primer cop d’ull podria semblar sorprenent, no ho és tant per als experts en immunologia. “Els immunòlegs ho esperàvem del tot”, confirma Manel Juan, cap del servei d’immunologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Limfòcits assassins

Els resultats de l’estudi publicat a la revista Cell mostren que, en cas de confirmar-se, aquesta immunitat no es manifesta en forma d’anticossos. De fet, tot i que els anticossos són una de les maneres que té el cos de combatre les infeccions, no són l’única ni la més important. Quan un virus entra al cos, es poden produir tres tipus de resposta. La inflamació directa o immunitat innata, basada en l’acció genèrica d’alguns tipus de glòbuls blancs, n’és una. Els anticossos, que bloquegen els virus i neutralitzen la seva capacitat per infectar les cèl·lules, en són una altra. La tercera resposta es basa en l’activitat dels glòbuls blancs coneguts com a limfòcits T, dels quals n’hi ha de diversos tipus: n’hi ha que col·laboren en la producció d’anticossos i hi ha els que s’anomenen assassins. Aquests últims detecten i destrueixen les cèl·lules infectades i, per tant, eliminen el virus que les infecta. “Ja fa uns 50 anys que sabem que la immunitat contra els virus se centra en aquests limfòcits”, explica Juan. “Es tracta d’una de les vies més freqüents per generar protecció –afegeix–, més que els anticossos neutralitzants”.

El 44% dels contagiats lleus o asimptomàtics no estarien protegits de la reinfecció, segons un estudi

El 44% dels contagiats lleus o asimptomàtics no estarien protegits de la reinfecció, segons un estudi

Amb l’objectiu d’estudiar la immunitat de la gent que han passat la covid-19, els investigadors del centre de recerca californià van comparar mostres de sang d’aquests pacients amb mostres recollides entre el 2015 i el 2018, cap de les quals, com és evident, procedia de persones que haguessin estat en contacte amb el nou coronavirus. A l’hora de fer la comparació, es van adonar que prop de la meitat de les mostres antigues contenien limfòcits T, capaços de detectar fragments del virus que havien traspuat fins a l’exterior de la membrana de la cèl·lula infectada i destruir-la. Per investigar d’on havien sortit aquests limfòcits, els científics van fer proves per detectar anticossos de dos dels coronavirus que provoquen refredats i… bingo! Les mateixes mostres de sang també tenien anticossos contra els coronavirus HCoV-OC43 i HCoV-NL63. Com que aquests coronavirus són força semblants al SARS-CoV-2, hi ha fragments de les seves estructures que són idèntics. Si la infecció provocada per aquests coronavirus va donar lloc a limfòcits capaços de reconèixer aquests fragments a les cèl·lules infectades i destruir-les, és de suposar que també poden actuar contra les cèl·lules infectades pel nou coronavirus perquè hi podran detectar exactament els mateixos fragments. Aquest mecanisme de protecció és el que es coneix com a immunitat creuada.

En l’article, però, els investigadors es mostren prudents. Sobre la presència d’aquests limfòcits T a les mostres antigues de sang, escriuen que “pot ser el reflex d’algun grau d’immunitat preexistent contra el SARS-CoC-2”. I continuen: “No se sap si aquesta immunitat pot tenir una influència rellevant en l’evolució clínica [dels pacients de covid-19], però és temptador especular que aquestes cèl·lules poden proporcionar immunitat protectora, tal com indiquen estudis anteriors fets en ratolins amb el virus de la SARS”. A parer de Manel Juan, “es tracta d’un resultat lògic i rellevant, molt més sòlid que moltes altres hipòtesis que s’estan fent servir en aquests moments”. A més, afegeix, “lliga amb el que veiem, que és que hi ha gent amb resultats positius en els tests PCR que no tenen anticossos però sí que tenen aquests limfòcits”.

Una hipòtesi explicativa

Xavier Solanich, especialista en immunodeficiències del servei de medicina interna de l’Hospital Universitari de Bellvitge, matisa aquests resultats: “Si el 50% de la gent tenia aquests limfòcits i el brot ha sigut brutal, podria ser que no protegissin gaire”. Per altra banda, Solanich argumenta que “estem fent bé el desconfinament, però el podríem estar fent millor, i si no estan havent-hi rebrots podria ser que fos perquè hi hagués més gent immunitzada de la que ha donat positiu en els tests serològics”. Segons Solanich, la presència d’aquesta immunitat creuada “també explicaria que la gent que ha passat la malaltia sense símptomes no tingui anticossos”. Senzillament, no els hauria calgut generar-ne perquè els limfòcits T haurien fet la feina bruta de destruir totes les cèl·lules infectades fins a exterminar el virus.

A banda d’explicar l’absència de rebrots durant el desconfinament, la hipòtesi de la immunitat creuada té la virtut de respondre altres incògnites de la pandèmia. “Les dades de mortalitat feien pensar que la presència d’anticossos del SARS-CoV-2 havia de ser més alta que el 6%”, explica Juan, segons el qual l’existència d’immunitat creuada “podria amagar un percentatge de gent immunitzada que no s’ha detectat, perquè només s’han buscat anticossos” i no la presència d’aquests limfòcits.

Alguns pediatres qüestionen que els nens siguin grans transmissors del covid-19

Alguns pediatres qüestionen que els nens siguin grans transmissors del covid-19

Pel que fa a la poca afectació de la covid-19 en infants, Juan pensa que la immunitat creuada “és una explicació molt raonable, però que s’ha de demostrar”. Una explicació que és coherent amb el fet que els infants es refredin més sovint que els adults, tal com assenyalen nombrosos estudis. Segons l’Stanford Children’s Health, un hospital pediàtric vinculat a la Universitat de Stanford, els infants es refreden entre sis i vuit vegades a l’any, mentre que els adults ho fan entre dues i quatre vegades. Segons l’immunòleg, “és probable que el col·lectiu de mestres, els pares i fins i tot els avis que cuiden nets habitualment també presentin immunitat creuada”.

A més, en general, tal com explica Juan, “les persones que estan habitualment en institucions amb molta gent tenen més facilitat per agafar refredats més sovint”. Això també indicaria que els ancians que viuen en residències es refreden més sovint. Malgrat haver-se refredat, l’edat podria fer que els limfòcits T es mantinguessin menys temps actius i, per tant, les persones d’edat avançada podrien perdre ràpidament aquesta immunitat creuada.

Tant Juan com Solanich coincideixen que, en cas de confirmar-se, la immunitat creuada seria una molt bona notícia. “Si es confirmés i s’analitzés aquest tipus d’immunitat, es podria saber el percentatge real de gent que ha passat la covid-19”, explica Solanich. De fet, tal com apunta Juan, “podria ser que gran part de l’evolució de la covid-19 depengués d’una variable que no s’ha estudiat”.

Una vacuna d’Oxford lidera la cursa per prevenir el covid-19


Després de comprovar-ne l’eficàcia en micos, els científics ja han començat un assaig en persones que preveuen ampliar a finals de maig

OXFORD 02/05/2020

  • Imatge d’una cèl·lula infectada per coronavirus.  La vacuna de l’Institut Jenner s’ha provat amb èxit en sis macacos rhesus.

    987×555Imatge d’una cèl·lula infectada per coronavirus. La vacuna de l’Institut Jenner s’ha provat amb èxit en sis macacos rhesus.

En la cursa mundial per trobar una vacuna que aturi el coronavirus, el laboratori més veloç és a la Universitat d’Oxford. La majoria d’equips científics han començat fent petits assajos clínics amb només uns quants centenars de participants per motius de seguretat. Però el de l’Institut Jenner de la Universitat d’Oxford ja sortia amb avantatge perquè, en assajos previs, ja havien demostrat que inoculacions semblants -com una de l’any passat contra un coronavirus anterior- eren inofensives per als humans.

Això els ha permès programar per a finals de maig tests de la seva nova vacuna contra el coronavirus amb la participació de més de 6.000 persones. Esperen demostrar que és segura i que funciona. Els científics asseguren que, si obtenen una aprovació d’emergència dels organismes reguladors, els primers milions de dosis de la vacuna podrien estar disponibles abans de finals d’any -mesos abans que qualsevol de les altres que s’han anunciat-, si es demostra que és efectiva.

Ara han rebut notícies prometedores que fan pensar que potser sí que ho és. El mes passat, uns científics del Rocky Mountain Laboratory (Montana) -que depèn dels Instituts Nacionals de Salut dels EUA- van inocular a sis macacos rhesus dosis úniques de la vacuna d’Oxford. Aleshores van exposar els animals a altes concentracions del virus que causa la pandèmia, una concentració que havia fet posar malalts altres micos d’aquest laboratori. Però, com explica Vincent Munster, l’investigador que s’ha encarregat de l’assaig, al cap de més de 28 dies tots sis estaven bé de salut.

Recerca contrarellotge

“De tot el que tenim, el macaco rhesus és el que més s’assembla als humans”, comenta el doctor Munster, que assenyala que els científics encara estan analitzant-ne els resultats. Diu que espera compartir-los amb altres científics la setmana que ve i enviar-los després a una publicació revisada per experts.

De tota manera, la immunitat dels micos no garanteix que una vacuna doni el mateix grau de protecció als humans. Sinovac, una empresa xinesa que fa poc ha començat un assaig clínic amb 144 participants, també afirma que la seva vacuna és efectiva en els macacos rhesus. Però els resultats obtinguts amb els micos són l’últim indici que confirma el lideratge de la iniciativa d’Oxford entre els nombrosos projectes en marxa.

“Aquest programa clínic va molt de pressa”, afirma Emilio Emini, director del programa de vacunes de la Bill and Melinda Gates Foundation, que ofereix suport financer a molts projectes. Fins que no disposem de les dades dels assajos clínics, és impossible saber quina serà la vacuna més eficaç. El doctor Emini afirma que, en qualsevol cas, farà falta més d’una vacuna. N’hi pot haver que donin millors resultats que d’altres en grups com els nens o les persones grans, o amb preus i dosis diferents. I afegeix que produir més d’una vacuna també ajudarà a evitar els colls d’ampolla en la fabricació.

Aquests altres estudis hauran de superar els mateixos desafiaments: aconseguir milions de dòlars de finançament, convèncer els organismes reguladors perquè aprovin els tests en humans, demostrar la seguretat de la vacuna i -després de tot això- provar-ne l’eficàcia per protegir la ciutadania contra el coronavirus.

Les normes ètiques prohibeixen, per principi general, infectar amb una malaltia greu les persones que participen en un assaig. Això vol dir que l’única manera de demostrar que una vacuna funciona és inocular-la als humans en un lloc on el virus s’està propagant espontàniament. Segons Adrian Hill, director de l’Institut Jenner i un dels cinc investigadors implicats en el projecte, si les mesures de distanciament social o altres factors continuen rebaixant l’índex de noves infeccions a la Gran Bretanya, pot passar que l’assaig no sigui capaç de demostrar que la vacuna marca la diferència: els participants a qui s’ha administrat un placebo potser no es contagiaran més que els que han rebut la vacuna. Els científics haurien de tornar a intentar-ho en un altre lloc, un dilema que haurà d’afrontar qualsevol altre intent de trobar una vacuna.

Els fruits de l’antiga recerca

Aquest projecte de l’Institut Jenner contra el coronavirus es basa en una tecnologia que se centra en l’alteració del codi genètic d’un virus conegut. Les vacunes clàssiques fan servir la versió debilitada d’un virus per desencadenar una resposta immune. Però en la tecnologia utilitzada per l’Institut es modifica un virus diferent, en primer lloc per neutralitzar-ne els efectes, i en segon lloc per aconseguir que imiti el que els científics volen aturar: en aquest cas, el virus causant de la covid-19. Injectat al cos, aquest impostor inofensiu pot induir el sistema immunitari a combatre i matar el virus objectiu de l’atac, amb la qual cosa ens proporcionaria protecció.

El professor Hill ha treballat amb aquesta tecnologia durant dècades per modificar un virus respiratori dels ximpanzés amb l’objectiu de desencadenar en els humans una resposta immunitària contra la malària i altres malalties. Aquests últims 20 anys, l’Institut ha fet més de 70 assajos clínics de vacunes potencials contra el paràsit que causa la malària, però cap de les inoculacions ha donat resultats satisfactoris. El 2014, però, una vacuna basada en el virus del ximpanzé provada pel professor Hill es va fabricar a prou escala per obtenir-ne un milió de dosis. Amb això ja tindríem una plantilla per a la producció massiva de la vacuna contra el coronavirus, si es demostrés que és efectiva.

Una col·lega seva de fa molt de temps, Sarah Gilbert, va modificar el mateix virus del ximpanzé per fer una vacuna contra un coronavirus anterior, el de la MERS. Després que un assaig clínic a la Gran Bretanya demostrés que era segura, al desembre se’n va posar en marxa un altre a l’Aràbia Saudita, on encara hi ha brots d’aquesta malaltia mortal. Quan, al gener, Gilbert es va assabentar que uns científics xinesos havien identificat a Wuhan el codi genètic d’un misteriós virus, va pensar que potser tenien l’oportunitat de demostrar la rapidesa i versatilitat del seu mètode.

“Vam pensar: «¿I si ho provem?» -recorda-. Serà un petit projecte i en publicarem un article”. Això de “petit projecte” no va durar gaire temps. Quan va esclatar la pandèmia, els van ploure els diners de les subvencions. De seguida van posar totes les altres vacunes al congelador perquè el laboratori de l’Institut es concentrés en el covid-19. Aleshores el confinament va obligar tots els que no treballaven en el covid-19 a quedar-se a casa. Com explica Adrian Hill: “No és gens habitual que el món sencer s’alci i digui: «Com us podem ajudar? Voleu diners?» Les vacunes són bones per a les pandèmies i les pandèmies són bones per a les vacunes”.

Altres científics implicats en el projecte estan col·laborant amb mitja dotzena de fabricants de fàrmacs de tot Europa i l’Àsia: es preparen per produir milers de milions de dosis tan de pressa com sigui possible, si s’aprova la vacuna. No s’han concedit drets exclusius de comercialització a cap empresa d’aquestes, una de les quals és el Serum Institute of India, un gegant del sector i el principal proveïdor de vacunes del món. Ara mateix, els donants inverteixen milions en el procés de fabricació en diferents instal·lacions de la Gran Bretanya i Holanda, fins i tot abans que es demostri que la vacuna funciona, tal com explica Sandy Douglas, de 37 anys, metge d’Oxford encarregat de supervisar la producció de vacunes, que afegeix: “No hi ha cap alternativa”.

Perseguir la pandèmia

Però l’equip científic encara no ha arribat a cap acord amb els fabricants nord-americans, en part perquè les grans farmacèutiques dels EUA acostumen a exigir drets exclusius per a tot el món abans d’invertir en un potencial medicament. “Personalment crec que, en època de pandèmia, no hi ha d’haver llicències exclusives -afirma el professor Hill-. O sigui que n’estem demanant moltes. Ningú en traurà gaires diners, d’això”.

La vacuna de l’Institut Jenner no és l’únic projecte prometedor. Dues empreses nord-americanes, Moderna i Inovio, han començat a fer petits assajos clínics amb tecnologies que utilitzen material genètic modificat o sotmès a un altre tipus de manipulació. Aquestes tecnologies no s’han fabricat a gran escala ni s’han fet servir per produir cap medicament autoritzat.

Una empresa xinesa, CanSino, també ha començat a fer assajos clínics a la Xina amb una tecnologia semblant a la de l’institut d’Oxford, però a partir d’una soca del mateix virus respiratori que es troba als humans, no als ximpanzés. El que passa és que ara potser serà difícil demostrar l’eficàcia d’una vacuna a la Xina perquè les infeccions per covid-19 han baixat en picat.

Els científics de l’institut d’Oxford, adduint les dades que confirmen la seguretat dels seus assajos en humans de vacunes semblants contra l’Ebola, la MERS i la malària, han convençut els organismes reguladors britànics perquè autoritzin unes proves inusualment ràpides mentre l’epidèmia encara fa estralls al seu voltant. La setmana passada l’institut va començar un assaig clínic de fase I amb la participació de 1.100 persones. L’important és que el mes que ve començarà un assaig combinat de fase II i fase III amb 5.000 persones més. A diferència d’altres projectes ara en marxa, l’objectiu d’aquest assaig és demostrar l’efectivitat, i també la seguretat, de la vacuna.

Els científics cantarien victòria si per cada 12 participants amb placebo que agafessin el covid-19 només s’infectessin un o dos dels que han rebut la inoculació. “Aleshores farem una festa i ho explicarem al món sencer”, explica el professor Hill. I si a la Gran Bretanya hi ha massa pocs participants infectats, l’Institut Jenner preveu fer altres assajos on encara s’estigui propagant el coronavirus, possiblement a l’Àfrica o l’Índia. “Haurem de perseguir l’epidèmia -diu Adrian Hill-. Si encara causa estralls en alguns estats, no es pot excloure que acabem fent tests als Estats Units al novembre”.

Traducció de Lídia Fernández

No logra apoyos en el Pleno del CGPJ el intento de respaldar el comunicado contra Iglesias


La vocal conservadora Carmen Llombart critica la posición disidente de Concha Sáez

ERNESTO EKAIZER

ERNESTO EKAIZER

  • El presidente del CGPJ, Carlos Lesmes. / EFE

El presidente del CGPJ, Carlos Lesmes. / EFE

El Pleno del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) fue dedicado la mañana de este miércoles, 29 de abril, a examinar el largo documento llamado plan de choque en la Administración de Justicia tras el estado de alarma -un estado que se extenderá hasta julio próximo- y solo rozó el comunicado aprobado el 23 de abril pasado por la Comisión Permanente para censurar al vicepresidente segundo del gobierno, Pablo Iglesias, a iniciativa de la vocal conservadora, la magistrada Carmen Llombart, a la que replicó la vocal Concha Sáez.

Mientras se desarrollaba la reunión del Pleno del CGPJ, en el Congreso de los Diputados, la portavoz parlamentaria del Partido Popular, Cayetana Álvarez de Toledo, preguntaba al ministro de Justicia, Juan Carlos Campo, por las declaraciones de Iglesias en relación con la sentencia condenatoria de Isabel Serra.

“¿Cómo valora el ministro de Justicia las descalificaciones del vicepresidente segundo al Poder Judicial?”, preguntó Álvarez de Toledo.

Campo respondió: “Usted me pregunta por las declaraciones del vicepresidente segundo. Mire, el vicepresidente segundo hace unas declaraciones enmarcadas en un derecho fundamental que es la libertad de expresión. Podrá gustarle más, menos… pero es una libertad de expresión que la tenemos todos, también el vicepresidente segundo. Y miembros de su partido, no me gustaría tirar de hemeroteca, pero cuántas declaraciones de responsables de su partido político incardinando y señalando a jueces concretos”.

Y añadió: “Este gobierno cree tanto en la libertad de expresión que incluso con lo que se está oyendo o se ha oído aquí esta mañana le tiende la mano para reconstruir un pacto de reconstrucción nacional, que eso es lo que nos piden los ciudadanos”.

Mientras, en la madrileña calle Marqués de la Ensenada, número 8, Lesmes -que había propuesto a la Comisión Permanente el jueves pasado, 23 de abril, un duro comunicado de censura de Iglesias, cuando el Pleno para este miércoles ya estaba convocado- presidía la reunión de los 20 vocales -más el presidente- del CGPJ, cuyo punto central en el orden del día era la “dación de cuenta por el Presidente de los trabajos realizados para el plan de choque en la Administración de Justicia tras el estado de alarma”.

La vocal del Pleno Carmen Llombart, magistrada en el Tribunal Superior de Justicia de Valencia, fue la única que hizo referencia al comunicado contra Pablo Iglesias del jueves 23 de abril. Señaló que lo respaldaba plenamente. Llombart ya había respondido por escrito la semana pasada a la vocal Concha Sáez, quien había expresado por carta a todos los miembros su critica al comunicado.

Concha Sáez, vocal del Pleno, ex miembro de la Comisión Permanente, se reafirmó en su posición.

He aquí la carta de la vocal, del jueves 23 de abril pasado:

Acabo de leer la nota de prensa que refleja el comunicado adoptado por mayoría de la Comisión Permanente adoptado en la mañana de hoy a propósito de unas opiniones publicadas en un tuit por Pablo Iglesias, y no doy crédito, francamente.

Ni el caso (con las barbaridades que estamos oyendo desde ciertos sectores ”ultramontanos”), ni el momento en que nos hallamos (con la que nos está cayendo), dan para tanto, me parece. Y sin embargo, la nota de prensa revela una vez más cuán lejos está una Comisión que se sigue arrogando la representatividad de todo un órgano complejo y plural como es el Consejo General del Poder Judicial, de la tremenda, la dramática realidad social que estamos viviendo, de una realidad que exigiría intentar estar a la altura de las circunstancias, de una realidad de la que, como casi siempre, se sigue manteniendo al margen.

Estamos ante otro de los numerosos ejercicios de confusión que tanto acostumbra a ejercer la Comisión Permanente de este Consejo, entre la independencia judicial como medio de garantizar los derechos y como control de los abusos del poder derivados de la obstrucción o la descomposición  de la división de poderes, con el ejercicio del derecho a la libertad de expresión cuyos límites, cuando afectan a los representantes de la soberanía  popular y su contenido se limita a la emisión de una opinión (que hasta yo misma –no tengo empacho alguno en reconocerlo- comparto), no la habilitan a adoptar una toma de postura que  -lo sabemos de sobra quienes no formamos parte de la Comisión Permanente- se presenta y se asume ante la opinión pública como emanada de este órgano constitucional en su conjunto y no por algunos de los miembros de una de sus Comisiones.

Y estamos, además, en mi opinión, ante –aquí sí- una injerencia institucional injustificable. Porque ocurre que la decisión de la mayoría de la Comisión Permanente como garante, al parecer exclusiva y excluyente, de la independencia judicial- , tan atenta en otras ocasiones como bien sabemos, al estado en que se halla el procedimiento cuando se produce una perturbación tal que le aboque a intervenir, y tan presta, sin embargo, en tantas otras a inadmitir “ab initio” solicitudes de amparo objetivamente atendibles y urgentes, en este caso no solo obvia que no ha sido requerida de amparo y  que la opinión vertida lo es sobre una sentencia que pone fin al procedimiento en la instancia, sino que se permite actuar “de oficio” con una contundencia y una severidad dignas de mejores causas que, ciertamente, muchos habrían –habríamos- valorado y hasta agradecido en las numerosas ocasiones en los últimos seis años y medio en que, debiendo hacerlo –a instancia de los miembros de la carrera judicial afectados- no lo hizo, o en que incluso actuó de forma manifiestamente hostil a las legítimas pretensiones de los miembros de la judicatura atacados que instaban su amparo.

Supongo que el orden del día de la Comisión Permanente de hoy no daba para más, o que quizá no existe nada más grave o urgente a que atender en la realidad judicial que estamos viviendo en España. Enhorabuena.

En la reunión de ese miércoles 29 de abril, nadie se hizo eco de la intervención de Llombart en apoyo del comunicado.

La iniciativa de Lesmes – que hurtó al Pleno de este miércoles 29 ya convocado al llevar el comunicado a la Comisión Permanente- no ha redundado en lo que era su objetivo, el de reforzar su posición.

Aunque la asociación Juezas y Jueces para la Democracia criticó a Iglesias no ahorro la censura al propio Lesmes por su sesgo claro” a la hora de criticar manifestaciones públicas por parte de dirigentes, políticos, en una referencia implícita a las diatribas del entonces portavoz parlamentario del Partido Popular Rafael Hernando, en junio de 2018, contra uno de los jueces de la Audiencia Nacional firmantes de la sentencia de Gürtel, José Ricardo de Prada,  O los ataques en junio de 2016 de  la entonces diputada Celia Villalobos contra Rosa María Freire, magistrada instructora del caso de la destrucción del disco duro del ordenador del ex tesorero del partido, Luis Bárcenas.

El gobierno de Pedro Sánchez cerró filas en defensa de Iglesias, tanto por parte de la ministra portavoz, María Jesús Montero, como de la ministra de Defensa, Margarita Robles, y el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, quien fue vocal del CGPJ y hombre de confianza de Carlos Lesmes en la Comisión Permanente

    • Sánchez juega con fuego al irritar a PNV y ERC


      Si se da por bueno lo que ha ocurrido este miércoles en el pleno del Congreso, España afronta la catástrofe provocada por el coronavirus sin atisbo de unidad política y con un Gobierno apoyado en la incertidumbre de no tener segura ninguna votación, ni siquiera las que deben servir para prorrogar el estado de alarma hasta el mes de junio, fecha apuntada por Pedro Sánchez el martes.

      Ya se sabía que hay un Gobierno de coalición y en minoría, y una oposición de centro derecha enfrentada al Ejecutivo y con voluntad de desgastarlo para acortar la legislatura. Pero había partidos que habían permitido la investidura con su voto o su abstención y que debían servir de soporte parlamentario del Gobierno y que, por tanto, La Moncloa debía cuidarlos y estrechar con ellos las relaciones.

      Ahora, en esta situación de catástrofe, sin embargo, el Congreso que se percibe no muestra más sintonía que la de PSOE y Unidas Podemos en el Gobierno, todo lo demás es fuego cruzado y hasta los partidos que llevaron a Sánchez a la Moncloa le critican y se quejan del maltrato que dicen recibir. Eso debilita de manera creciente la posición del presidente del Gobierno, que juega con fuego, en un momento de emergencia. Sánchez necesita sus votos como el agua, pero ni siquiera les mantiene informados de sus iniciativas antes de darlas a conocer en rueda de prensa.

      El bloque de la investidura se rompe y el Gobierno se queda sin socios en plena crisisIVÁN GIL

      La crisis del coronavirus y su gestión gubernamental han generado una tensión política que se mueve entre la reconfiguración de las alianzas y un incremento de la polarización

      El riesgo se incrementa porque el PNV es fundamental para el Gobierno y el lendakari, Iñigo Urkullu, aseguró este miércoles que no hay necesidad, en la actual situación de la epidemia del coronavirus en la que se va a comenzar la desescalada, “de prorrogar más la situación de excepcionalidad” que supone el estado de alarma, y ha apelado a analizar “la plena capacidad de la legislación ordinaria” para gestionar la crisis a partir de ahora.

      El Gobierno lo fía todo a la falta de alternativa política y a la situación de emergencia que, según sostiene, hará que ningún partido facilite una derrota parlamentaria en la votación de alguna de las prórrogas del estado de alarma. Así lo admiten miembros del Gobierno y así lo ha denunciado este miércoles Gabriel Rufián (ERC) en el pleno al explicar en su pregunta al Ejecutivo que la alternativa es “Abascal y sus colegas de la Inquisición”.

      ¿Cuánto les importa la legislatura? ¿Son conscientes de la alternativa a no dialogar e informar?”, se ha preguntado Rufián, lamentando que, una vez más, se entera por los medios de comunicación de las iniciativas del Gobierno que debe votar para no hacer caer a Sánchez o provocar una grave crisis política en momento tan delicado.

      Qui són els autèntics irresponsables?


      Per: Martí Estruch Axmacher

      Després d’estar-me més de quaranta dies tancat a casa, diumenge els pares em van dir que no calia fer més galetes ni dibuixos i que podíem sortir al carrer. No m’ho podia creure! Vam sortir amb els dos germans i el pare. La mare no va poder venir amb nosaltres i encara no he entès gaire per què, però em va fer molta pena. Es veu que si hagués sortit la mare, hi hauria hagut massa gent al carrer. No era només la meva mare qui feia nosa, és clar, eren també les altres mares. O els pares, si qui sortia amb els nens era la mare, que de fet eren majoria. I si tens dues mares, com la Marina, doncs només en podia sortir una. Vaja, que només volien un gran amb els nens. A altres països sí que poden anar-hi tots dos, però aquí no. Potser als altres països tenen carrers més amples. O pares més prims. Suposo que és com a l’escola, que no podem sortir totes les classes al pati a la mateixa hora perquè no hi cabem, i sortim per torns. No sé per què els grans no ens fan sortir per torns, al carrer. Aleshores hi cabríem. Hi ha un metge que li agrada molt al pare i que es diu Oriol, com jo, que es veu que ho volia fer així, ho va explicar per la televisió, però els altres senyors amb cara d’enfadats i moltes medalles que també surten per la televisió i parlen diferent i manen més no ho han volgut fer així. De moment, perquè es veu que no s’aclareixen gaire i van canviant d’opinió. De fet, primer havíem d’anar només als supermercats i a les farmàcies i a comprar tabac, però després s’ho van repensar i van dir que millor al carrer, però a prop de casa, i el pare va fer càlculs i va dir fins on podríem anar i on hi havia la frontera. Es veu que l’Aina, la meva cosina, que viu al costat del bosc, tampoc pot allunyar-se més d’un quilòmetre. O com amb les màscares aquestes de tapar-se la cara, que tan aviat serveixen com no serveixen, tan aviat diuen que n’hi haurà per a tothom com no, tan aviat diuen que els petits també n’hem de dur com no. En fi, diumenge vaig preguntar si m’havia de posar la meva, la que vam fer un dia que tampoc vam fer galetes ni dibuixos i vam convertir màscares de grans en màscares de petits, i em van dir que no calia, però com que tots els nens en portaven jo també me la vaig posar, fins que vam començar a jugar a pilota i em queia i se m’entelaven les ulleres i me la vaig treure. Quan vam acabar de jugar a pilota jo volia anar al parc a gronxar-me, però el pare em va dir que no, que era prohibit, tot i que jo recordo que la consellera de Salut al principi va dir que sí que hi podíem anar. Aleshores, amb els meus germans vam continuar jugant a pilota i quan els vaig preguntar si l’Aleix, que és de la meva escola i ens l’havíem trobat, podia jugar amb nosaltres, sense tocar-nos, que això ja sé que no ho puc fer, em van dir que tampoc, perquè es veu que sí que podíem sortir amb les nostres joguines, però més per passejar-les que per jugar-hi. O sigui que li vaig dir adéu a l’Aleix amb la mà i el pare em va dir que era millor així, per evitar riscos, que és una paraula que els grans utilitzen molt ara. I es veu que jugar a pilota amb l’Aleix deu ser més riscós que quan el tiet agafa el metro per anar a la feina, que l’altre dia els explicava als pares per l’ordinador que no li feia gens de gràcia, però que si no hi anava, el farien fora i la tieta ja s’ha quedat sense feina i no s’ho poden permetre. El tiet també deia que si els polítics haguessin obligat tothom a quedar-se a casa des del primer moment i no haguessin trigat tant a prendre mesures, ara no estaríem tan malament, però com que deia moltes paraulotes em van fer marxar i no vaig sentir la resta. Quan vam acabar de jugar a pilota va sonar l’alarma del mòbil del pare perquè ja feia una hora que hi érem, i més d’una hora fora també deu ser perillós. Aleshores vam córrer cap a casa, ens vam rentar les mans molta estona i ho vam explicar tot a la mare. La mare estava trista perquè a les xarxes hi havia quatre fotografies de nens jugant i passejant massa junts i de gent dient que els pares eren tots uns irresponsables i que on anirem a parar. Es veu que com que els grans estan avorrits, ara els agrada molt vigilar-se entre ells. Per sort, no hi havia cap fotografia nostra, de quan havia fallat el penal o m’havia tret la màscara. O quan havia llepat el fanal, que ja ho trobava a faltar després de quaranta dies!

      Acabar les competicions


      Per: Oriol Izquierdo

      26.04.2020 

        Acabar les competicions

        «Ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.»

      Ja fa uns quants dies que escolto molt menys les notícies que no abans. Però els primers temps d’aquesta emergència, les primeres setmanes, no vaig deixar d’estar connectat als espais informatius, a les conferències de premsa, a les compareixences, a les entrevistes. Potser perquè no m’ho acabava de creure. O per mirar de fer-me’n a la idea. O simplement perquè m’esforçava a entendre-ho un mínim (com si hi hagués gaire a entendre…).

      El cas és que un dels moments més irritants, o divertits si us ho voleu mirar així, de cada butlletí ha estat el capítol dedicat als esports. Que ha consistit, gairebé sempre, a fer constar un degoteig detalladíssim d’ajornaments de proves, certàmens i competicions de totes les disciplines esportives imaginables. En l’esportiu, com en més àmbits ‒els espais dedicats als espectacles, per exemple‒, ja fa un mes i mig que la notícia principal ha estat la falta de notícies. És clar que no ens hauria de venir de nou: en aquest àmbit ja és tota una tradició, això d’omplir de no-res el temps immens de què disposen.

      Report diari sobre el coronavirus

      Cada dia a les 22.00 podeu rebre al correu el resum dels fets més importants del dia relacionats amb la Covid-19 i informació addicional d’interès.

      Tampoc no és que el més irritant, o divertit, hagi estat anar sabent, en una primera etapa del confinament, el detall del nombre d’infectats o no que es detectaven entre els esportistes d’elit, gairebé sense excepció gràcies a aquests tests tan cercats i cobejats que ells sempre han tingut a l’abast. Més darrerament, en canvi, la discussió sembla que és sobre la conveniència que tots els jugadors i tècnics dels equips de futbol de primera divisió es facin les proves. Un privilegi contra el qual no pas pocs han presentat un escrúpol en principi moral a fer-se-les ‒del qual no tenim cap dret de dubtar i que els honora‒, si no arriben abans a tots els serveis sanitaris.

      No, per mi, el més escandalós ha estat i és encara amb quina pertinàcia tants portaveus dels estaments organitzatius i directius de bona part de les entitats esportives i, sobretot, de les competicions oficials, amb quina pertinàcia, dic, s’entesten a afirmar i refermar que el més important és poder acabar les competicions i, així, determinar qui les haurà guanyades. I tot són càbales sobre si aquesta lliga o aquella copa es podrà reprendre aquest mes o aquell altre, ni que fos que hagués de ser a porta tancada.

      Ja ho sé: hi ha molts quartos en joc, i tot allò dels drets televisius, i per tant es deu haver d’entendre que s’hi escarrassin tant. Però ara que hem començat a poder intuir una mica les dimensions que arribarà a tenir aquesta crisi, ara mateix trobo que suggerir la necessitat d’acabar les competicions és, per dir-ho suaument, d’una frivolitat inacceptable. Insultant.

      El món s’ha aturat, i no solament per als morts o els malalts de Covid-19. S’ha aturat per a tots els qui han vist com s’estroncaven les rutines ‒laborals, escolars, socials‒ de cada dia, i això vol dir gairebé per a tothom sense excepció. Per a tots els qui han perdut la feina, per a tots els qui han vist suspesos els projectes de tota mena, per a tots els qui han hagut d’orientar activitat i esforços a cobrir necessitats derivades de l’extensió de la infecció, sigui cosint màscares o inventant-se respiradors d’emergència. El món s’ha aturat.

      I pretendre que ara es tracta d’anar tornant a la normalitat, com si allò d’abans fos recuperable ‒encara més: com si, en molts casos, allò d’abans fos en cap mesura desitjable‒, és que no ho hauríem de permetre.

      No, no té cap sentit acabar la lliga de futbol, o la de Campions, o el mundial de Fórmula 1, o què sé jo quin torneig de tenis. La Covid-19 les ha guanyades totes, les competicions, i ha imposat la seva llei. Com més aviat acceptem aquesta aturada i deixem d’emmascarar-la, més probable serà que aconseguim descobrir els camins de la futura reconstrucció. Que, deixeu-m’ho dir, bé que sé que ningú no em farà gens de cas, hauria de ser d’un nou ordre social, econòmic i polític. Si no és que ens resignem només a fer la viu-viu fins a la pròxima sotragada.

      Entendiendo la Covid-19 1 I ANTONI TRILLA Hospital Clínic – Universitatde Barcelona – ISGlobal


      El doctor José Muñoz, jefe del servicio de salud internacional de mi hospital, que está atendiendo a pacientes con Covid-19 desde el primer caso diagnosticado en Catalunya, me comentaba la gran versatilidad de esta enfermedad: “más que saber lo que hace, sabemos más sobre lo que parece que no hace”. Aunque los pulmones son la parte más afectada en los casos más graves, la enfermedad se puede extender al corazón y al sistema circulatorio, riñones, aparato digestivo y al sistema nervioso, con consecuencias muy graves para algunos pacientes: el 5% aproximadamente que requieren ingreso en UCI.

      La infección se inicia cuando el virus SARS-CoV-2 llega a nuestra nariz o garganta. Allí encuentra un tipo de células que recubren la superficie mucosa y tienen receptores del tipo ACE2 (enzima convertora de la angiotensina tipo 2), que habitualmente regula la presión sanguínea. Los receptores ACE2 son la cerradura por la que el SARS-CoV-2 penetra en nuestras células. Una vez dentro, el virus se apodera de toda la maquinaria celular para que esta produzca miles de copias de sí mismo, que invadirán más y más células. La primera semana la persona infectada puede excretar una gran cantidad de virus (riesgo de contagio) y puede tener o no síntomas. Los síntomas más frecuentes son fiebre, tos seca, dolor de garganta, pérdida parcial del olfato o del gusto, dolor de cabeza y dolor muscular.

      Si nuestro sistema de defensa inmunitaria, fundamental para combatir las infecciones, actúa adecuada y equilibradamente durante esta primera fase, la infección será leve. Si se “despista” es posible que el virus alcance los pulmones y las cosas se compliquen. Los pequeños sacos alveolares pulmonares, fundamentales para un intercambio normal de oxígeno, tienen una capa de células muy ricas en receptores ACE2. El sistema inmune intenta luchar ahí contra el virus, pero el resultado es que los pulmones se ven afectados y ocupados por los restos de esta batalla celular: se desarrolla entonces una pulmonía, cuyos síntomas habituales son tos, fiebre elevada y dificultades respiratorias. Se respira más rápido y más superficialmente y la cantidad de oxígeno que llega a la sangre (saturación de O2) es menor de la deseable. A partir de aquí, la situación puede mejorar y afortunadamente la mayoría de pacientes se recuperan. Sin embargo, para algunos pacientes las cosas pueden complicarse aún más. Es un muy mal bicho.