Osos y camellos


Osos y camellos


John CarlinJOHN CARLIN

“¿El Papa es católico?” o “¿Los osos cagan en el bosque?” son frases que la gente suelta aquí en Inglaterra cuando la respuesta a una pregunta es tan obvia que es ridículo haberla hecho. Como por ejemplo, ¿hubo violencia durante la payasada catalana de octubre del 2017? o ¿Qatar obtuvo la sede del Mundial del 2022 de manera limpia y transparente?

Michel Platini fue detenido ayer en el marco de la investigación sobre si hubo corrupción en el proceso que acabó con la decisión de la FIFA de celebrar el próximo Mundial en el desierto, en la época más calurosa del año, en un país diminuto de limitada tradición futbolística cuya ciudadanía cabría toda en el Camp Nou, el Bernabeu, Old Trafford más el estadio del Rayo Vallecano. Si Platini, expresidente de la UEFA y excrack francés, ofrecerá información de utilidad a los investigadores, ya veremos.

Lo que podemos afirmar sin la más mínima necesidad de ayuda judicial o policial, o sin que entren en juego ni Sherlock Holmes ni Torrente, es que los organismos que dirigen el fútbol internacional han demostrado un permanente desdén por la ley durante décadas, un desdén que se extendió hacia la totalidad de nosotros, los inocentes del mundo futbolero, cuando el comité ejecutivo de la FIFA votó en el 2010 a favor de celebrar el Mundial 2022 en Qatar, la decisión más burlona y más manifiestamente corrupta que se ha tomado en la historia del deporte.

Esto no implica necesariamente una condena al fútbol qatarí. Por un lado, los jeques no han hecho más que adaptarse a las leyes del juego impuestas por el brasileño Joao Havelange cuando asumió la presidencia de la FIFA en 1974. Habrán soltado más dinero que los sudafricanos cuando obtuvieron el Mundial del 2010, pero el principio es el mismo. Por otro lado, que el país más rico per cápita del mundo invierta una pequeña porción de sus gasdólares en fomentar el deporte local e internacional con, según entiendo, excelentes centros de formación, me parece bien; que le den a Xavi Hernández y a Raúl González la oportunidad de contribuir algo a la evolución del fútbol árabe y al mismo tiempo ayudarles a que se sigan forrando en el otoño de sus carreras, sin problemas. Ellos dos, en particular, se lo merecen todo y más.

Pero, por favor, que no nos sigan tomando el pelo diciendo que Qatar se mereció la sede del Mundial cuando la temperatura allá en junio puede superar los 50 grados; cuando sus rivales para el año 2022 eran España, Portugal, Inglaterra, Estados Unidos y Australia; cuando el equipo técnico que la FIFA envió para inspeccionar las seis sedes candidatas redactó un informe en el que dijo que Qatar era, con diferencia, la peor opción.

Igual de absurdo hubiera sido votar por celebrar el Mundial en diciembre en Alaska. Una pizca de lógica se impuso cuando se decidió por fin que diciembre sería el mes en el que se haría el torneo en Qatar. No creo que nos haga mucha gracia a los futboleros de verdad que se interrumpa durante un mes el asunto serio de las ligas europeas para dejar paso al circo mundialista, pero al menos los jugadores de los países nórdicos no se morirán todos de calor.

Yo he estado en Qatar a fin de año y la temperatura es agradable. No dudo que los nuevos estadios construidos gracias al sacrificio de obreros del hermano país musulmán de Bangladesh sean magníficos. Pero lo justo sería que estuvieran vacíos durante el Mundial. Que no vaya nadie de fuera de Qatar. Que por dignidad y por repulsa a la FIFA los futboleros del mundo digamos basta ya y ni siquiera veamos el torneo en televisión. ¿Qué tal si desde aquí, la capital futbolística de Barcelona, iniciamos una campaña llamada #boicotaqatar22? Porque todos sabemos lo que pasó, sin necesidad de que interroguen ni a Platini ni a nadie. ¿Hubo corrupción en la atribución del Mundial 2022 a Qatar? Es lo mismo que preguntar si el emir de Qatar es suní o si los camellos cagan en el desierto.

Barcelona acogerá el próximo gran superordenador europeo 27 La Comisión Europea financiará con 100 millones de euros la mitad del coste de construcción y mantenimiento de la máquina. La instalación entrará en servicio a finales de 2020


El Barcelona Supercomputing Center-Centro Nacional de Supercomputación (BSC-CNS) albergará uno de los próximos grandes superordenadores de Europa, según ha anunciado hoy la Comisión Europea. La máquina se llamará MareNostrum 5 y tendrá un rendimiento máximo de 200 petaflops (200.000 billones de operaciones por segundo), que multiplicará por 18 el del núcleo del actual MareNostrum 4 (11,1 petaflops), el superordenador principal del centro.

Hasta ahora, cada estado miembro de la UE debía financiar sus propias máquinas, pero, para competir a nivel mundial en esta área, los países europeos decidieron aunar fuerzas a través de la iniciativa EuroHPC (HPC son las siglas de High Performance Computation, computación de alto rendimiento en inglés). La Comisión Europea financiará con 840 millones de euros la construcción de ocho nuevos superordenadores que deben entrar en servicio antes de 2021, tres de ellos de los llamados pre-exaescala (de más de 150 petaflops) y otros cinco de petaescala (de petaflops). Las tres máquinas más potentes se ubicarán en Barcelona (el propio MareNostrum 5), en Bolonia (Italia) y en Kajaani (Finlandia).

Estos nuevos superordenadores serán el primer paso de un plan de la Comisión para impulsar la supercomputación en Europa y no quedarse atrás en este ámbito estratégico que a nivel mundial lideran EE.UU., China y Japón, actualmente con máquinas de 122, 93 y 10,5 petaflops. La próxima meta será construir superordenadores de exaescala, es decir, con una capacidad de cálculo de exaflops (de un trillón de operaciones por segundo), que se prevén para 2023.

Con los nuevos superordenadores, Europa busca no quedarse atrás en un ámbito estratégico que a nivel mundial lideran EE.UU., China y Japón

En el caso del MareNostrum 5, la Comisión aportará 100 millones de euros. El resto del coste, otros 100 millones, lo asumirán el Ministerio de Ciencia, Innovación y Universidades, la Generalitat de Catalunya, ambos patrones del BSC, y los estados que apoyaron su candidatura: Portugal, Turquía y Croacia, aunque todavía no se ha hecho oficial la distribución de la inversión.

“Estoy convencida de que los nuevos superordenadores […] potenciarán la competitividad de Europa en el área digital. Hemos demostrado la fuerza de nuestra aproximación europea, que traerá beneficios concretos a nuestros ciudadanos y ayudará a nuestras pequeñas y medianas empresas”, ha declarado Mariya Gabriel, comisaria de Economía Digital y Sociedad, en un comunicado de la Comisión Europea. El nuevo arsenal de superordenadores “es un gran paso adelante para que Europa alcance el siguiente nivel de capacidad de computación; nos ayudará a avanzar en tecnologías orientadas al futuro como el internet de las cosas, la inteligencia artificial, la robótica y el análisis de datos”, según Andrus Ansip, vicepresidente del Mercado Único Digital.

Otro objetivo crucial es que la ciencia y la industria europeas puedan procesar sus datos dentro de la Unión Europea, sin tener que depender de máquinas de otras regiones –ahora mismo, la UE consume más del 30% de los recursos mundiales de supercomputación, mientras que dentro de su territorio sólo aporta el 5%–.

A la convocatoria europea para albergar los tres superordenadores de pre-exaescala se presentaron en abril el consorcio italiano Cineca y el centro finlandés CSC, que contaba con el apoyo de los países del norte, así como el BSC. El BSC tenía el respaldo del Estado español, la Generalitat, y de los gobiernos de Portugal, Croacia, Turquía e Irlanda, que serán los seis integrantes del consorcio que dirigirá el MareNostrum 5.

La Comisión Europea ha seleccionado a los candidatos por criterios técnicos sobre la localización planificada, que el BSC cumplía, seguidos de una negociación política en la que se valoró el apoyo que había atraído cada candidatura. Las tres han conseguido que el visto bueno de la Comisión.

La mitad del coste del MareNostrum 5 lo asumirá la Comisión Europea. El resto, el Estado, la Generalitat y los estados que apoyaron su candidatura: Portugal, Turquía y Croacia

“Estamos muy ilusionados con que España esté en la vanguardia después del trabajo hecho durante muchos años en supercomputación en Europa, que nos pondrá en una posición muy favorable para poder abordar los desarrollos en inteligencia artificial que el país necesita en muchísimas áreas”, ha declarado Pedro Duque, ministro de Ciencia, Innovación y Universidades en funciones, durante la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros de hoy. “Es la culminación a una larga tradición española de apoyo y de apuesta fuerte por la supercomputación, que se inició en 2004 con la creación del Centro Nacional de Supercomputación y la puesta en marcha en 2007 de la Red Española de Supercomputación”.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha afirmado que la selección de Barcelona como sede de uno de los superordenadores más potentes de Europa “garantizará” que Catalunya “lidere la revolución digital y tecnológica” y que ocupe “un lugar de liderazgo en el tema de la computación”, en el 30º Encuentro Empresarial en el Pirineo en La Seu d’Urgell, según informa EFE.

La parte principal del MareNostrum 5 se instalará en un edificio de nueva construcción junto a la capilla de la Torre Girona, de la Universitat Politècnica de Catalunya, donde reside dentro de una caja de cristal el actual MareNostrum 4, que empezó a funcionar en 2017. Algunos componentes del nuevo supeordenador ocuparán parte de este antiguo espacio, aunque el grueso principal llenará 700 metros cuadrados del nuevo edificio. Se prevé que entre en funcionamiento el 31 de diciembre de 2020. La Comisión, el patronato del BSC, que integran el Gobierno de España, la Generalitat y la UPC, así como los países que lo han apoyado, se han comprometido a financiar su mantenimiento hasta 2025.

Mateo Valero, director del BSC, fotografiado junto al MareNostrum 4, en la capilla de la Torre Girona

Mateo Valero, director del BSC, fotografiado junto al MareNostrum 4, en la capilla de la Torre Girona (Xavier Cervera)

“Siempre hemos pensado que Europa debía trabajar unida en un área tecnológica en la que competimos con países tan potentes como Estados Unidos, China y Japón, y estamos muy satisfechos de poder decir ahora que Barcelona tendrá uno de los primeros superordenadores incluidos en la nueva hoja de ruta europea de supercomputación”, ha afirmado en un comunicado del BSC Mateo Valero, director del centro. Valero fue uno de los principales impulsores de la iniciativa EuroHPC, con el objetivo de tejer una red europea de supercomputación.

Els presos al Parlament Europeu


Els presos al Parlament Europeu

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen?

JAVIER PÉREZ ROYO

JAVIER PÉREZ ROYO        Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

  • Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY

Els presos al Parlament Europeu / MICHELE TANTUSSI / GETTY

Si no hi ha sorpreses, després de les eleccions d’ahir la Junta Electoral Central proclamarà candidats electes Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. I a partir d’aquest moment, el Tribunal Suprem haurà d’analitzar l’estatus jurídic dels dos candidats electes a fi de decidir si poden o no poden, o de quina manera poden, exercir la tasca parlamentària per a la qual han estat elegits.

És obvi que l’elecció com a parlamentaris europeus suposa una modificació en l’estatus jurídic de tots dos. Ja no són només ciutadans espanyols, sinó membres de l’òrgan representatiu de la Unió Europea. El Tribunal Suprem ha de prendre la seva decisió a la llum d’aquesta nova condició de tots dos.

En el cas que aquesta decisió sigui favorable a l’exercici de la tasca parlamentària dels dos candidats electes, l’examen del Tribunal Suprem sobre l’estatus jurídic dels dos parlamentaris hauria acabat. Un d’ells quedaria en llibertat. Se suspendria el judici contra ell i s’incorporaria al seu escó. El Tribunal Suprem podria dirigir un suplicatori al Parlament Europeu, a fi que aquest decidís si autoritza procedir penalment contra ell. Pel que fa a l’altre, seguiria en llibertat i, després de prometre o jurar la Constitució, ocuparia el seu escó.

En cas que el resultat no fos favorable, l’examen del Suprem no seria final, sinó una decisió que podria ser revisada políticament pel Parlament Europeu i jurídicament pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El Parlament Europeu no és poder judicial, però té autoritat per protegir l’exercici real i efectiu de les prerrogatives parlamentàries dels seus membres sense excepció de cap tipus. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea és la màxima instància judicial de la Unió.

Aquesta és la diferència essencial en la posició del Tribunal Suprem quan decideix sobre un parlamentari espanyol i quan decideix sobre un parlamentari europeu. Quan decideix sobre un parlamentari espanyol té l’última paraula, únicament revisable pel Tribunal Constitucional. A la pràctica això suposa que el Tribunal Suprem examina, però no pot ser examinat. Té la raó perquè diu l’última paraula, independentment que tingui raó o no en termes objectius i raonables.

Quan decideix sobre un parlamentari europeu, no és així. El Tribunal Suprem examina, però a continuació pot ser examinat. Per un òrgan de naturalesa política, el Parlament Europeu, que ha de vetllar pel respecte de les prerrogatives dels seus membres. I per un òrgan judicial, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que haurà de resoldre el que estimi pertinent si la decisió del Tribunal Suprem és sotmesa a la seva consideració.

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre’s a aquest doble examen? ¿S’atrevirà a ordenar que Oriol Junqueras únicament pugui anar al Parlament Europeu traslladat directament des de la presó i degudament custodiat? ¿S’atrevirà a prohibir-li que pugui relacionar-se amb altres parlamentaris europeus i que pugui fer una roda de premsa? ¿El Parlament Europeu toleraria aquesta decisió o exigiria el respecte de les prerrogatives parlamentàries?

¿El Tribunal Suprem estarà disposat a sotmetre a revisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea una decisió sobre la prolongació de la presó provisional d’Oriol Junqueras en els mateixos termes en què la va acordar en la seva recent interlocutòria de 13 de maig? ¿O la que pogués adoptar sobre la presó provisional de Carles Puigdemont?

El cas de Carles Puigdemont és diferent, però no substancialment diferent. Aquesta nit l’estatus jurídic de Junqueras i Puigdemont ha passat a ser el mateix per al Tribunal Suprem en relació a l’exercici de les funcions parlamentàries i de les prerrogatives que les protegeixen. Junqueras no pot ser mantingut en situació de presó provisional. Ha de ser posat en llibertat, i el Tribunal Suprem ha de dirigir-se al Parlament Europeu mitjançant el corresponent suplicatori per poder procedir penalment contra ell. Carles Puigdemont no pot ser detingut i tancat a la presó sense que el Tribunal Suprem es dirigeixi prèviament al Parlament Europeu i rebi l’autorització corresponent.

Des del punt de vista de la llibertat personal per a l’exercici de la funció parlamentària europea, que és el que ha d’examinar el Tribunal Suprem, la posició de Junqueras i Puigdemont és la mateixa. En un cas hauria de justificar la prolongació de la presó provisional. En l’altre hauria de justificar l’adopció de la mesura de presó provisional.

Les dues decisions acabarien inevitablement al Parlament Europeu i al Tribunal de Justícia de la Unió Europea de manera immediata.

¿El Tribunal Suprem s’atrevirà a presentar-se a l’examen?

SILVIA FEDERICI


“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat”

Activista i professora

“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat” / PERE TORDERA

En el seu últim assaig, ‘Tornar a encantar el món’ (Tigre de Paper, 2019), presentat a la Fira Literal, aquesta catedràtica emèrita italiana resident als Estats Units recull tota una sèrie d’articles sobre els nous reptes del feminisme i la política dels comuns

Com defineix el concepte de ‘comú’ i què el diferencia del comunisme?

No s’ha d’entendre com a bé comú enfront de bé particular, sinó com a principi d’organització de la societat. Marx diu que el comunisme és l’associació lliure dels productors des de baix i defensa que l’estat desapareixerà, però en el comunisme realitzat en la història hem vist formes de capitalisme d’estat. Amb el concepte de ‘comú’ hi ha una diferència enorme: parteix de la base que tots els membres de la comunitat tenen accés als béns naturals i als que es produeixen. Es basa en la cooperació i en l’autogovern, que no surt d’una entitat separada de la vida de la reproducció, sinó que la política surt d’aquesta mateixa vida de la reproducció.

Es pot aplicar a grups amplis?

L’estat és una forma recent en la història de la humanitat; durant milers d’anys els éssers humans s’han organitzat de manera comunitària i en territoris amples, com l’Amèrica Llatina abans de l’arribada dels europeus. La gent s’involucrava en molts intercanvis de productes de tots els llocs. No hem d’identificar els comuns amb grups petits. L’autogovern, que defensa poder decidir sobre qüestions que ens afecten en la nostra vida, ¿és una idea utòpica o sempre l’haurem de transferir a una entitat que ens ha demostrat que només vol lucrar-se? Hem de pensar un altre model per trencar amb segles de fam, destrucció i guerres.

Ha dit que la vida no val la pena viure-la en un món hobberià en què la prosperitat passa per l’explotació, fins i tot la mort dels altres. Tanmateix, la història demostra que l’home no és el “bon salvatge” de Rousseau…

No es pot justificar la idea que la natura humana és individualista i predatòria perquè hi ha milions de persones que han donat la seva vida per aconseguir una societat millor. Per moltes raons s’han imposat ordres socials que s’han fundat sobre l’explotació i l’acumulació de la riquesa privada, però ¿estem condemnats a repetir aquest esquema? Seria assumir que les massacres i les injustícies són inevitables. No ho podem acceptar i hem de veure quines són les alternatives. Avui l’esperança passa per repensar la forma comunitària de vida.

Quin paper pot jugar la dona en aquest nou model organitzatiu?

Com a subjecte polític, les dones avui són extremament importants. Arreu del món veiem que és la dona la que impulsa el feminisme popular, és a dir, la que promou el tipus de mobilització que avui encapçala la lluita. La dona és el subjecte principal, perquè està al centre de la reproducció social. Històricament s’ha concentrat en la reproducció, en les necessitats de la vida i la dels altres; la seva mirada no separa les diferents esferes de la vida, veu què s’ha de canviar i sobretot lluita contra tota jerarquització que duu a les desigualtats. Hem entès que el capitalisme no només crea riquesa privada, sinó que propicia les jerarquies: usa els que estan al capdamunt de l’escala social per comandar i disciplinar els que estan a baix de tot.

Com es trenca amb tot això?

Creant xarxes de solidaritat i aliances també a nivell local. La lluita ha de subvertir la jerarquia a nivell local –gènere, raça, migrant no migrant…– i internacional, perquè existeix una jerarquia d’estats producte de l’imperialisme i el colonialisme. Crear formes d’organització que posin al centre les dones i els migrants, col·lectius que requereixen un espai propi per pensar que són víctimes de l’explotació… Cada forma d’opressió s’ha de combatre en la seva especificitat, si no es reprodueix i acaba debilitant la lluita.

Defensa que cal posar la qüestió de la reproducció al centre. Per què?

No podem canviar la societat ni aconseguir una lluita eficaç sense canviar la vida de cada dia i els processos de la reproducció. El capitalisme conservador diu “la mare a casa” i defensa la família nuclear; el socialisme els dona a l’estat, però aleshores en depèn. El principi del comú té en compte que l’estat té molt de pes. Ara per ara no podem no dependre de l’estat perquè no som capaços d’organitzar serveis com la salut o l’educació, perquè la riquesa està en les seves mans. Però sí que podem crear estructures a nivell local per pressionar i controlar els serveis de l’estat. Hem de deixar de pensar que l’estat ho farà tot i crear organismes que ens permetin intervenir en les decisions.

Però això en democràcies com la Suïssa ja ho fan, mentre que les democràcies escandinaves tenen molta cura pel comú.

No estic parlant del vot. A més, allà voten i després fan tot el contrari. El vot no significa res. A Dinamarca, sempre que hi vaig, em diuen que aquest objectiu de protegir el comú no s’aconsegueix. A Islàndia va haver-hi una gran vaga de dones i aleshores es va crear uns Consells de les Dones, unes organitzacions de base que no són revolucionàries, però tracten de la temàtica de les dones. És un bon model, però no és fàcil dur-lo a la pràctica perquè implica alliberar temps per poder participar en l’assemblea, i pensar quin tipus d’escoles volem, quin tipus de salut, com ens tracten a les dones a l’hora de parir, cosa que avui és perversa, o bé com tracten la gent gran al final de la seva vida. Em sembla que em suïcidaré, perquè em sembla que la perspectiva d’estar en un hospital sense mitjans és terrible. Necessitem una lluita coordinada. Les dones fan un gran treball per ajudar a morir la gent, i en quines condicions treballen! Als Estats Units han detectat una nova malaltia, la ‘money sickness syndrom’, la síndrome de la malaltia del diner, que afecta sobretot les dones de les comunitats immigrades. Són dones que s’angoixen per la falta de diners perquè no poden pagar els deutes i no poden alimentar els seus fills, etc.

És partidària de les quotes femenines?

La dona no ha lluitat per les quotes. Va passar el mateix amb el moviment dels drets civils. Han organitzat el discurs de la igualtat, que ha permès noves divisions. Ara els blancs diuen que estan discriminats, o els homes respecte a les dones! Dono suport a la quota perquè està bé, almenys és alguna cosa, però el moviment feminista ha lluitat per un sistema que aboleixi les desigualtats de soca-rel. La quota és un concepte negatiu d’escassedat i implica que s’ha de dividir.

Tanmateix, el masclisme persisteix i de vegades són les mateixes dones les que el perpetuen.

Algunes dones el perpetuen perquè, si no veus la possibilitat de canviar la teva vida, et valoritzes. La meva mare no era masclista, però criticava les dones que treballaven fora de casa i no s’ocupaven dels fills. Pertanyia a una generació que no es plantejava lluitar per canviar l’’statu quo’, i realment les dones que surten de casa han de negociar una vida molt infeliç. Hi ha el fenomen de molts nens que creixen sols perquè ni el pare ni la mare estan a casa en tot el dia. Als Estats Units es parla d’un nou col·lectiu: els nens que porten la clau de casa penjada al coll. A Nova York molts nens aprenen als 12 anys a posar injeccions per cuidar els seus avis, perquè són les úniques persones que són a casa durant el dia, sobretot en les comunitats de migrants. Els moviments feministes dels anys 70 van cometre molts errors i sobretot titllant de conservadores i dretanes les dones que defensaven el paper de la dona a la casa. En realitat, moltes dones saben què els espera quan surten a treballar: la majoria fan dues feines, i solen ser feines que no són gens creatives. Es pot dir feixista a una dona que prefereixi no sortir a treballar? L’emancipació està molt bé si treballes a la universitat o en un diari prestigiós… És important desmitificar tots aquests muntatges i hem de crear una nova realitat que no ens obligui a escollir una cosa o l’altra.

Les dones són, per tant, una de les víctimes principals del sistema capitalista?

El capitalisme ha reconegut que les dones són les treballadores ideals, tot el desenvolupament tecnològic de la feina s’ha fet sobre el cos de les dones, i elles segueixen produint els nens, ocupant-se de la criança, del treball sexual… La dona avui és el pilar de l’organització i l’acumulació capitalista.

Però no reben la part de benefici que els pertoca!

Per això són tan importants: fan tot això de manera barata i després hi ha els homes, que les disciplinen i controlen. Les dones són víctimes de la violència, ja sigui perquè són les primeres a defensar els béns naturals perquè saben que si l’aigua està contaminada es destrueix la comunitat o perquè cada vegada accepten menys els abusos dels homes.

Què vol dir quan parla de tornar a ‘encantar el món’ en el seu últim assaig publicat per Tigre de Paper?

Teixir de nou junts allò que el capitalisme ha separat. Aquesta és una tasca del comú, perquè significa la cooperació amb els altres, reconstruir un lligam amb els altres, amb la natura, amb els animals, que són els nostres companys i companyes. El món es desencanta quan vivim segons el principi de buscar la nostra felicitat a costa de l’explotació dels altres o davant la indiferència al patiment dels altres. Hem de veure que la nostra vida forma part de tot un món més ample que nosaltres. Estic escrivint un altre llibre que és titularà Més enllà de la perifèria de la pell, en què defenso que el nostre cos no s’acaba en la pell sinó que manté una continuïtat amb els altres, amb la natura, els arbres, el vent, els animals… el cos vist en si mateix com un comú.

SILVIA FEDERICI


“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat”

Activista i professora

“Hem de teixir el que el capitalisme ha separat” / PERE TORDERA

En el seu últim assaig, ‘Tornar a encantar el món’ (Tigre de Paper, 2019), presentat a la Fira Literal, aquesta catedràtica emèrita italiana resident als Estats Units recull tota una sèrie d’articles sobre els nous reptes del feminisme i la política dels comuns

Com defineix el concepte de ‘comú’ i què el diferencia del comunisme?

No s’ha d’entendre com a bé comú enfront de bé particular, sinó com a principi d’organització de la societat. Marx diu que el comunisme és l’associació lliure dels productors des de baix i defensa que l’estat desapareixerà, però en el comunisme realitzat en la història hem vist formes de capitalisme d’estat. Amb el concepte de ‘comú’ hi ha una diferència enorme: parteix de la base que tots els membres de la comunitat tenen accés als béns naturals i als que es produeixen. Es basa en la cooperació i en l’autogovern, que no surt d’una entitat separada de la vida de la reproducció, sinó que la política surt d’aquesta mateixa vida de la reproducció.

Es pot aplicar a grups amplis?

L’estat és una forma recent en la història de la humanitat; durant milers d’anys els éssers humans s’han organitzat de manera comunitària i en territoris amples, com l’Amèrica Llatina abans de l’arribada dels europeus. La gent s’involucrava en molts intercanvis de productes de tots els llocs. No hem d’identificar els comuns amb grups petits. L’autogovern, que defensa poder decidir sobre qüestions que ens afecten en la nostra vida, ¿és una idea utòpica o sempre l’haurem de transferir a una entitat que ens ha demostrat que només vol lucrar-se? Hem de pensar un altre model per trencar amb segles de fam, destrucció i guerres.

Ha dit que la vida no val la pena viure-la en un món hobberià en què la prosperitat passa per l’explotació, fins i tot la mort dels altres. Tanmateix, la història demostra que l’home no és el “bon salvatge” de Rousseau…

No es pot justificar la idea que la natura humana és individualista i predatòria perquè hi ha milions de persones que han donat la seva vida per aconseguir una societat millor. Per moltes raons s’han imposat ordres socials que s’han fundat sobre l’explotació i l’acumulació de la riquesa privada, però ¿estem condemnats a repetir aquest esquema? Seria assumir que les massacres i les injustícies són inevitables. No ho podem acceptar i hem de veure quines són les alternatives. Avui l’esperança passa per repensar la forma comunitària de vida.

Quin paper pot jugar la dona en aquest nou model organitzatiu?

Com a subjecte polític, les dones avui són extremament importants. Arreu del món veiem que és la dona la que impulsa el feminisme popular, és a dir, la que promou el tipus de mobilització que avui encapçala la lluita. La dona és el subjecte principal, perquè està al centre de la reproducció social. Històricament s’ha concentrat en la reproducció, en les necessitats de la vida i la dels altres; la seva mirada no separa les diferents esferes de la vida, veu què s’ha de canviar i sobretot lluita contra tota jerarquització que duu a les desigualtats. Hem entès que el capitalisme no només crea riquesa privada, sinó que propicia les jerarquies: usa els que estan al capdamunt de l’escala social per comandar i disciplinar els que estan a baix de tot.

Com es trenca amb tot això?

Creant xarxes de solidaritat i aliances també a nivell local. La lluita ha de subvertir la jerarquia a nivell local –gènere, raça, migrant no migrant…– i internacional, perquè existeix una jerarquia d’estats producte de l’imperialisme i el colonialisme. Crear formes d’organització que posin al centre les dones i els migrants, col·lectius que requereixen un espai propi per pensar que són víctimes de l’explotació… Cada forma d’opressió s’ha de combatre en la seva especificitat, si no es reprodueix i acaba debilitant la lluita.

Defensa que cal posar la qüestió de la reproducció al centre. Per què?

No podem canviar la societat ni aconseguir una lluita eficaç sense canviar la vida de cada dia i els processos de la reproducció. El capitalisme conservador diu “la mare a casa” i defensa la família nuclear; el socialisme els dona a l’estat, però aleshores en depèn. El principi del comú té en compte que l’estat té molt de pes. Ara per ara no podem no dependre de l’estat perquè no som capaços d’organitzar serveis com la salut o l’educació, perquè la riquesa està en les seves mans. Però sí que podem crear estructures a nivell local per pressionar i controlar els serveis de l’estat. Hem de deixar de pensar que l’estat ho farà tot i crear organismes que ens permetin intervenir en les decisions.

Però això en democràcies com la Suïssa ja ho fan, mentre que les democràcies escandinaves tenen molta cura pel comú.

No estic parlant del vot. A més, allà voten i després fan tot el contrari. El vot no significa res. A Dinamarca, sempre que hi vaig, em diuen que aquest objectiu de protegir el comú no s’aconsegueix. A Islàndia va haver-hi una gran vaga de dones i aleshores es va crear uns Consells de les Dones, unes organitzacions de base que no són revolucionàries, però tracten de la temàtica de les dones. És un bon model, però no és fàcil dur-lo a la pràctica perquè implica alliberar temps per poder participar en l’assemblea, i pensar quin tipus d’escoles volem, quin tipus de salut, com ens tracten a les dones a l’hora de parir, cosa que avui és perversa, o bé com tracten la gent gran al final de la seva vida. Em sembla que em suïcidaré, perquè em sembla que la perspectiva d’estar en un hospital sense mitjans és terrible. Necessitem una lluita coordinada. Les dones fan un gran treball per ajudar a morir la gent, i en quines condicions treballen! Als Estats Units han detectat una nova malaltia, la ‘money sickness syndrom’, la síndrome de la malaltia del diner, que afecta sobretot les dones de les comunitats immigrades. Són dones que s’angoixen per la falta de diners perquè no poden pagar els deutes i no poden alimentar els seus fills, etc.

És partidària de les quotes femenines?

La dona no ha lluitat per les quotes. Va passar el mateix amb el moviment dels drets civils. Han organitzat el discurs de la igualtat, que ha permès noves divisions. Ara els blancs diuen que estan discriminats, o els homes respecte a les dones! Dono suport a la quota perquè està bé, almenys és alguna cosa, però el moviment feminista ha lluitat per un sistema que aboleixi les desigualtats de soca-rel. La quota és un concepte negatiu d’escassedat i implica que s’ha de dividir.

Tanmateix, el masclisme persisteix i de vegades són les mateixes dones les que el perpetuen.

Algunes dones el perpetuen perquè, si no veus la possibilitat de canviar la teva vida, et valoritzes. La meva mare no era masclista, però criticava les dones que treballaven fora de casa i no s’ocupaven dels fills. Pertanyia a una generació que no es plantejava lluitar per canviar l’’statu quo’, i realment les dones que surten de casa han de negociar una vida molt infeliç. Hi ha el fenomen de molts nens que creixen sols perquè ni el pare ni la mare estan a casa en tot el dia. Als Estats Units es parla d’un nou col·lectiu: els nens que porten la clau de casa penjada al coll. A Nova York molts nens aprenen als 12 anys a posar injeccions per cuidar els seus avis, perquè són les úniques persones que són a casa durant el dia, sobretot en les comunitats de migrants. Els moviments feministes dels anys 70 van cometre molts errors i sobretot titllant de conservadores i dretanes les dones que defensaven el paper de la dona a la casa. En realitat, moltes dones saben què els espera quan surten a treballar: la majoria fan dues feines, i solen ser feines que no són gens creatives. Es pot dir feixista a una dona que prefereixi no sortir a treballar? L’emancipació està molt bé si treballes a la universitat o en un diari prestigiós… És important desmitificar tots aquests muntatges i hem de crear una nova realitat que no ens obligui a escollir una cosa o l’altra.

Les dones són, per tant, una de les víctimes principals del sistema capitalista?

El capitalisme ha reconegut que les dones són les treballadores ideals, tot el desenvolupament tecnològic de la feina s’ha fet sobre el cos de les dones, i elles segueixen produint els nens, ocupant-se de la criança, del treball sexual… La dona avui és el pilar de l’organització i l’acumulació capitalista.

Però no reben la part de benefici que els pertoca!

Per això són tan importants: fan tot això de manera barata i després hi ha els homes, que les disciplinen i controlen. Les dones són víctimes de la violència, ja sigui perquè són les primeres a defensar els béns naturals perquè saben que si l’aigua està contaminada es destrueix la comunitat o perquè cada vegada accepten menys els abusos dels homes.

Què vol dir quan parla de tornar a ‘encantar el món’ en el seu últim assaig publicat per Tigre de Paper?

Teixir de nou junts allò que el capitalisme ha separat. Aquesta és una tasca del comú, perquè significa la cooperació amb els altres, reconstruir un lligam amb els altres, amb la natura, amb els animals, que són els nostres companys i companyes. El món es desencanta quan vivim segons el principi de buscar la nostra felicitat a costa de l’explotació dels altres o davant la indiferència al patiment dels altres. Hem de veure que la nostra vida forma part de tot un món més ample que nosaltres. Estic escrivint un altre llibre que és titularà Més enllà de la perifèria de la pell, en què defenso que el nostre cos no s’acaba en la pell sinó que manté una continuïtat amb els altres, amb la natura, els arbres, el vent, els animals… el cos vist en si mateix com un comú.

Llarena fa aigües


llarena

Esquerdes al règim: la línia Llarena fa aigües i l’ANC guanya a la Cambra de Comerç

«En la mesura que l’escàndol Llarena comence a ser contrastat i contestat també dins el règim, l’única cosa que passarà és que els arguments a favor de la independència creixeran exponencialment»

Per: Vicent Partal

La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència es va fonamentar sobretot en la utilització espúria de la justícia, més enllà dels seus límits legals i morals. L’actuació del jutge Llarena, molt particularment, va anar molt més enllà d’allò que se suposa que és la feina d’un tribunal i va interferir completament en la vida política del país. No tenien importància els fets, és a dir, la qualificació i les proves sobre els fets, sinó impedir-ne la repetició i escapçar, si era possible, el moviment independentista.

La contínua ingerència en la vida política del Parlament de Catalunya ha estat la prova més determinant de quina era la prioritat. Des de l’increïble empresonament a mitja sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat Jordi Turull fins al desposseïment dels drets polítics d’uns quants membres de la cambra, el braç de la justícia ha anat fent política, partidista, en favor del bloc del 155. El president Puigdemont, no cal anar gaire més lluny, tenia prou vots per a tornar a ser investit i no ho fou. I la voluntat popular ha estat, així, segada. L’ús abusiu de la presó provisional ha estat també una llosa enorme descarregada sobre el país a manera d’advertiment i amenaça permanents.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

És evident que les extravagàncies jurídiques de Llarena han donat resultat, políticament parlant. Ell no passarà a la història del dret com un bon jutge, però passarà a la història de l’espanyolisme com un guerrer disposat a vulnerar qualsevol norma per aconseguir l’objectiu. Tanmateix, l’estat espanyol també ha hagut d’assumir un cost ben alt per tanta irregularitat, un cost que sembla que comença a fer-se excessiu, si més no a una part de l’estat.

En pocs dies, hem vist com la línia Llarena, aquesta espècie de línia Maginot del règim que intentava frenar l’avanç de l’independentisme, comença a tenir esquerdes, comença a ser travessada. Per una banda, els exiliats, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, han guanyat la primera batalla jurídica dins l’estat, tombant la pretensió inenarrable de la Junta Electoral espanyola de prohibir-los de ser candidats. I per una altra el recurs dels presos que han estat elegits parlamentaris posa un tel de dubte sobre la continuïtat del judici i sobre les maniobres de Llarena al Parlament de Catalunya, que ara, és clar, seran qüestionades segons què faça el parlament espanyol.

Cride l’atenció, però, sobre el fet que en tots dos casos és interessant no tan sols l’acció de l’independentisme superant la línia i trencant-la, sinó l’aparició per primera vegada de discrepàncies dins els murs de la justícia espanyola, de desorientació. La decisió de la junta electoral va comptar amb l’oposició rotunda de quatre membres, inclòs el president. Els jutjats de Madrid que hi havien de prendre partit va quedar clar que no ho volien fer. I la sala tercera del Suprem no va voler ser qui solucionàs el cas de la candidatura Puigdemont-Comín-Ponsatí, però no va deixar ni ombra de dubte sobre la inoportunitat de la decisió, decisió que només podia ser qualificada d’estrictament política, adoptada en primera instància per la junta electoral. Ara cal veure què passarà al Tribunal Constitucional, però ja ningú no espera que done la raó a Ciutadans i al PP.

És possible que aquestes esquerdes evidents responguen a raons diverses, que molt possiblement es deuen sumar. La por de la intervenció de la justícia europea, en primer lloc –i he de recordar, encara, la possible intervenció del Tribunal de Luxemburg, tan sols que un pres ho demanàs, que els ho acabaria de desbaratar tot. Potser també hi té a veure la derrota electoral del PP i de les dretes, motors essencial de la cursa embogida cap al descontrol jurídic i l’arbitrarietat manifesta. I fins i tot és possible que algú considere que el perill ja no és tan imminent com ho era la tardor del 2017 i que per tant no cal pitjar tan a fons. Si pensen això que ho pensen, que ja s’ho trobaran. Però és evident que en la mesura que l’escàndol Llarena comence a ser contrastat i contestat també dins el règim, l’única cosa que passarà és que els arguments a favor de la independència creixeran exponencialment. Perquè s’haurà demostrat que Espanya és un estat indecent on la previsibilitat de la justícia i el respecte a les lleis no són cap valor indiscutible. Per més propaganda que vulguen fer per aparentar el contrari.

  1. No tenen prou mans per a aturar l’independentisme: la candidatura Cambres: Eines de País ha arrasat a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Això vol dir que un dels baluards del règim ha caigut aquesta nit. Celebrem-ho.

Les cambres tenen una presència determinant en molts organismes importants. Fins ara, controlades per un petit grup d’empresaris vinculats a La Caixa i l’Íbex, les han fetes servir per promoure la idea que els empresaris catalans eren contraris a la independència.

Tanmateix, després d’impedir durant anys unes eleccions que s’havien de fer el 2014, els empresaris finalment han pogut votar i tot ha quedat clar: trenta dels quaranta llocs en joc han anat a parar a l’ANC, que ara podrà impulsar amb una eina tan potent com aquesta polítiques al servei de l’empresa real del país. I coherents amb la majoria democràtica i social que impulsa l’onada republicana.

PS2. Ahir el PSC va demanar ‘per cortesia parlamentària’ que el parlament s’avingués a nomenar de pressa Miquel Iceta senador per designació parlamentària perquè a Pedro Sánchez se li ha ocorregut de fer-lo president del senat espanyol. De moment, el parlament ha decidit d’ajornar la votació, però espere que els partits independentistes s’hi oposen obertament i ho impedesquen. Iceta va ser una de les peces clau per a fer possible el 155 i, doncs, per a enviar a la presó i a l’exili diputats i diputades que seien prop seu i també la que havia estat presidenta de la seua cambra, Carme Forcadell. Cortesia, diu ara? Cortesia amb qui ha enviat els companys a la presó i l’exili? Au, bah!

9 comentaris dels subscriptors

Albert Miret

09.05.2019  |  08:05

Sí! Tot va anant endavant, cosa que val la pena que tothom aprengui per no llençar la baralla a cada inconvenient que ens anem trobant, que seran molts i molt bèsties. Ara ja no tenen por, ara tenen pànic. Després de la reacció contra Catalunya d’aquesta colla de feixistes, no poden ja esperar que la nostra reacció sigui de benevolència. Fa temps que els diem que l’única possibilitat que tenen o potser tenien era la de negociar, però l’estupidesa i la brutalitat que impregna tot el que fan els ho ha impedit altra vegada. Ara, amb les eleccions europees, pot ser que els comencin a caure al cap totes les animalades que han anat fent tant alegrament. No dic que la UE passi a ser governada per progressistes -seria demanar massa-, però sí que pot ser que ho sigui per gent civilitzada i com a mínim antifeixista, amb la qual cosa, apareixent a la superfície de la bassa negra de la claveguera estatal tot el que han fet, podrien passar-ho molt malament.
Felicitats a la Cambra de Comerç, a l’ANC i a tota Catalunya. Fa un mes, ningú haguera acceptat que un dia ens llavaríem sentint per les ràdios els crits dels de la llotja: “I, inde, independència” i avui ha passat. A totes les persones de poca fe: EL DIA DE LA INDEPENDÈNCIA SERÀ IGUAL, i molta gent dirà: “ningú ho hauria dit fa dos dies”.
Visca Catalunya lliure!, i Visca en Vicent Partal per la seva coherència i perseverança!

Oriol Roig

09.05.2019  |  05:17

Alguna cosa s’esquerda, i ningú no vol que se li esquerdi a les seves mans. Quan Catalunya sigui independent, les coses aniran molt malament durant molt de temps al que quedi d’Espanya. Molt. Qui s’aprecïi com a culpable d’haver-ho permès serà enterrat en vida. Si és un jutge, adéu retir daurat, adéu alt càrrec en cap tribunal o ministeri. Si és un polític, el seu partit desapareixerà o serà irrelevant electoralment per una generació. I és clar que tenen por, perquè passarà més tard o més d’hora. En anglès hi ha una expressió que retrata el que els passa pel cap: “not on my watch!”

Lluís Paloma

09.05.2019  |  02:33

De fet, començo a sospitar-me que la cauguda del Règim del 78 serà judicial. Sigui per l’ensulsiada del judici-farsa, o bé sigui per alguna sentència a nivell europeu. I jo no hi entenc de lleis, però podria ser que la possibilitat de celebrar un referèndum definitiu d’autodeterminació vingués de la mà d’una sentència a nivell europeu? Em puc equivocar, però coses més radicals hem vist, i la via política la veig molt encallada, també a Can Juncker.

Antoni López

09.05.2019  |  01:34

L’invicto Llarena hauria de rebre. Rebre la xapa al millor guionista espanyol de la post- guerra.si no l’hi concedeixen es que no hi ha justicia.

Ramon Perera

09.05.2019  |  00:19

És una suposició raonable que a Espanya hi ha una batalla per veure qui agafa el timó de la reacció contra Catalunya? Em sembla que sí.
No han fet servir la força bruta jurídica contra la candidatura Puigdemont-Comín-Ponsatí. Alguna cosa els ha frenat. Alguna cosa els ha fet por. Aquesta candidatura és la batalla que s’acosta.
La gran batalla que ara està engegada, el judici al Suprem, sembla que els està donant més problemes dels que s’esperaven. No s’entèn que hagin volgut abastar tant. Tants fets. Tants testimonis. Tantes proves. És molt difícil manipular de manera coherent una extensió tan gran de realitat.
Qui, per la raó anterior, porta el timó de facto de la reacció espanyola és Marchena i està donant mostres d’estrès (Josep Casulleras ho explica molt bé en la crònica de la jornada d’ahir).
Segurament que han han volgut abastar tant per fer una mena de causa general, però els costos s’han disparat.

Josep Usó

08.05.2019  |  23:18

Tan de bo se’ls ensorre el seu castell judicial. Però en qualsevol cas, ells mai negociaran res. Ho consideren una mostra de feblesa i no els entra als esquemes mentals. Els de dretes i els qui s’anomenen d’esquerres. Al final, castellans amb comportament de castellans.

Joan Maria Camprodon

08.05.2019  |  22:40

Vicent, crec que avui he sentit Elpidio Silva dient que el recurs al Constitucional només el pot fer l’afectat per la suspensió, i no el que vol que sigui suspès. Seria una notícia excel·lent, si es confirma.

Antoni Oller

08.05.2019  |  22:36

M’agrada l’editorial d’avui; primer perquè reincideix (i mai n’hi haurà prou) en la inoportunitat de no haver investit Puigdemont quan tocava: “El president Puigdemont, no cal anar gaire més lluny, tenia prou vots per a tornar a ser investit i no ho fou. I la voluntat popular ha estat, així, segada.” … “no hasse falta dessir nada mass”. I també per una idea que em remet al que he llegit d’algú que potser té coneixements específics de l’inextricable mon jurídic, la Elisa Beni a El Nacional; textualment: “després del canvi de rumb polític, n’hi haurà altres que nedaven a favor del corrent, per no enemistar-se amb el poder, que ara ja no hauran de seguir el diktat dels populars. No saben tota la gent al món judicial que comença a reposicionar-se ara que venen quatre anys de govern progressista.” Ve a ser el que diu Partal com a un (no l’únic) dels factors de l’esquerda. Veurem si som capaços de fer progressar l’esquerda, que sant Boye ens il·lumini.

JORDI PIGRAU

08.05.2019  |  22:07

A mi l’unic que m’interessa es que l’inhabilitin o el jubilin,perque de paqut no en caurà cap

fatxenderia


Quan Melero diu prou a la fatxenderia de Zaragoza i a la mentida de Vox

L’advocat capgira, amb dues preguntes iròniques al comissari Molinero, la tergiversació del fiscal espanyol sobre la violència policíaca

Per: Josep Casulleras Nualart

Xavier Melero arriba a la part final de l’interrogatori al comissari dels Mossos Joan Carles Molinero, qui ha reiterat, fil per randa, el testimoni d’ahir de Ferran López. Melero ha anat aconseguint les declaracions del comissari sobre la voluntat de coordinació de la cúpula dels Mossos amb la Guàrdia Civil i la policia espanyola l’1-O, la previsió que la mobilització que hi hagués fos de caràcter pacífic i que Joaquim Forn no va interferir en el disseny del dispositiu policíac. Però l’advocat té una cosa pendent amb el fiscal Javier Zaragoza; no li pot deixar passar la insinuació amb què ha acabat prèviament l’interrogatori al comissari. I és així que Melero s’adreça a Molinero:

—A vostè li han demanat per les intervencions de les unitats Arro el primer d’octubre. I li han dit si no havien fet ús de la força, aquestes unitats. No van causar cap vessament de sang aquestes unitats entre els ciutadans que assistien als col·legis?
—Rotundament, no.
—Suposo que haureu obert les corresponents investigacions disciplinàries per a depurar responsabilitats…

Molinero fa una primera cara de sorpresa, com de ‘què diu aquest home ara’? I li demana un aclariment:

—Per les intervencions de l’Arro? Per no haver fet córrer la sang?
—Ahà.

Al comissari se li relaxa l’expressió. Ja ha entès la ironia.

—Bé, crec que no.
—Gràcies.

Amb mig minut d’ironia que tothom ha entès molt bé, Melero fa una clau de judo a Zaragoza, amb luxació del parany argumental en què el fiscal havia fet caure abans el comissari Molinero i que és absolutament central en el relat de l’acusació. És a dir, segons Zaragoza, que dels milers d’agents dels Mossos d’Esquadra desplegats als col·legis l’1-O no n’hi hagués cap de ferit és una demostració de la inoperància planificada del cos per a permetre la votació, dificultar l’execució de les ordres de la magistrada per a impedir el referèndum i ajudar el govern en el seu pla rebel de trencar l’ordre constitucional espanyol. Per a Zaragoza, que hi hagués problemes amb la Guàrdia Civil i la policia espanyola a tots els col·legis on van anar respon a la voluntat de la gent d’agredir aquests agents (i no els dels Mossos) i no pas a la violència policíaca desplegada.

‘Senyor Molinero, l’1-O algun agent dels Mossos va resultar lesionat?’, ha preguntat Zaragoza. ‘Va resultar contusionat?’ ‘Crec que no.’ ‘Insultat?’ ‘Segurament, sí.’ ‘Agredit?’ ‘No em consten agressions.’ I en aquest moment, Molinero vol precisar la resposta, però Zaragoza es remou a la cadira i fa aquell ‘no hi ha més preguntes, senyoria’, mirant de reüll Manuel Marchena mentre s’escura les dents i s’escarxofa a la cadira assaborint això que li sembla una petita victòria perquè ha demostrat una mica més que els Mossos formaven part d’un pla rebel. Vegeu les dues seqüències, la de Zaragoza i la de Melero, encadenades. És prou revelador:

El no vessament de sang per part dels Mossos, al qual després ha fet referència Melero, és, per oposició, el vessament de sang per part de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. És un element essencial que costa que els comandaments dels Mossos d’Esquadra que declaren com a testimonis posin de manifest. L’advocat de Joaquim Forn ha arrencat això, si més no, de l’interrogatori de Molinero. Però ni ell, ni Ferran López, ni el major Trapero no han malparlat dels guàrdies civils ni dels policies espanyols, per més que tenien moltes raons per a fer-ho, tant pels excessos i la brutalitat de molts agents com per les trampes, paranys i la mala bava dels comandaments, demostrada tant els dies previs i posteriors al dia del referèndum com en les declaracions testificals al Tribunal Suprem en aquest judici.

El tinent coronel Pérez de los Cobos va menysprear absolutament el cos dels Mossos d’Esquadra, començant pel major Trapero, i va qualificar de mentider Ferran López per haver dit que el dispositiu per a l’1-O era conjunt i pactat fins a l’últim moment entre tots els cossos policíacs. Qui fou mà dreta de Trapero va fer ahir una declaració que impressionava, perquè revelava tots els detalls de com havia ser el dispositiu pactat i com Pérez de los Cobos el va anar trencant. Això sí, cap mala paraula contra ell. ‘Pérez de los Cobos li va retreure mai el pla d’actuació dels Mossos d’Esquadra per a l’1-O?’, li van demanar a López. Mai, va dir ell, ni tan sols l’endemà, el dia 2, quan van tenir una reunió. ‘Vam posar en comú totes les actuacions que vam dur a terme l’1-O. I no hi va haver cap desavinença.’ Després, recordava López, l’1-O es va tancar en un calaix, el 27 d’octubre van començar a aplicar el 155 i a ell el van designar cap dels Mossos, mentre Trapero era castigat, processat per sedició i acusat de rebel·lió. I l’ofensiva mediàtica, política, judicial contra els Mossos ha anat creixent i creixent a l’estat espanyol. Però cap mala paraula de cap responsable dels Mossos d’Esquadra. Alguns companys, ells mateixos, s’hi juguen molt, perquè els han posat al punt de mira i hi ha un judici pendent a l’Audiència espanyola.

Això ha portat a una situació en què tot s’hi val, amb acusacions basades en mentides, com les de Pérez de los Cobos, i en què Manuel Marchena permet tota mena de preguntes capcioses de la fiscalia i dels advocats de Vox. I, és clar, no hi ha manera de contrastar tots aquests testimonis proposats per les acusacions amb vídeos que els desmenteixen. Avui hi ha hagut un altre exemple d’això. Marchena no deixava que Andreu Van den Eynde preguntés a un guàrdia civil si havia vist cinc o dotze vídeos de les càrregues que van fer a Canyamars, al Maresme. I, en canvi, sí que permetia a l’advocat d’extrema dreta Javier Ortega Smith de formular preguntes al comissari Molinero amb premisses que eren mentida. Per exemple, quan li demanava: ‘Va tenir coneixement que el senyor Forn havia indicat modificacions a aquest informe previ de valoració del 28 de setembre?’ I això, Melero tampoc ho ha deixat passar. ‘Lamento intervenir, però la premissa de la pregunta és completament errònia, en termes benèvols.’ I ha acabat dient a Marchena: ‘Intentava prevenir sobre les preguntes capcioses, suggestives o impertinents.’ Tanca el micròfon i clava una mirada severa, duríssima, amb els llavis premuts, a Ortega Smith. Si els advocats no diuen prou, Marchena no ho farà. Hi ha barra lliure. Ahir eren Jordi Pina, Van den Eynde i Marina Roig. I avui Xavier Melero, a la seva manera, també ha dit prou.

VIST I SENTIT
Com es podran projectar els vídeos?

Marchena no para de dir que els vídeos que ara no deixa que es projectin per a comprovar la credibilitat dels testimonis es podran veure en la fase documental. Aquesta fase arribarà quan s’hagi acabat la declaració dels testimonis (encara no n’han declarat ni la meitat) i també la fase pericial. No es preveu quan serà, tot i que s’especula que ben entrat el mes de maig. Però els advocats no saben pas com funcionarà, aquesta fase documental, que en molts judicis ordinaris és pràcticament un tràmit. Aquí no, perquè és on es podrà exhibir, amb molt retard, tot aquest material fonamental per a desmuntar el relat de l’acusació. Les defenses no saben com els podran introduir, quin context i informació podran donar… Només tenen una referència vaga d’una cosa que va dir Marchena al fiscal, quan li va dir que podria introduir els vídeos ‘con un par de renglones’. Però què volen dir ‘renglones’? Frases, paràgrafs…?

https://www.vilaweb.cat/noticies/diari-judici-politic-josep-casulleras-melero-javier-zaragoza-molinero/

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC


Com s’escaparan les defenses del parany en què els fa caure Marchena?

L’escàndol de les declaracions testificals d’agents de la Guàrdia Civil revela el problema que implica per als advocats anar amb les mans lligades

Per: Josep Casulleras Nualart

Un guàrdia civil que no sap distingir entre Marta Rovira Martínez i Marta Rovira Vergés va ajudar a seleccionar disset correus de 34.000 que van ser segrestats a Jordi Cuixart. I quina selecció en van fer? Per exemple, tal com l’agent ha explicat davant el tribunal, un en què un treballador de banca s’exclamava de l’acció de treure diners de les entitats bancàries com a forma de protesta; o un altre amb una nota de premsa d’Òmnium sobre unes declaracions de Pep Guardiola en un acte a Montjuïc en què feia una crida a la comunitat internacional perquè s’impliqués en el procés; i un altre sobre un projecte per a adreçar-se a l’OSCE, el Consell d’Europa i les Nacions Unides… I què tenien d’incriminatori aquests disset correus dels 34.000 intervinguts? Doncs que ‘això de la internacionalització del conflicte podia tenir relació amb la malversació i les estructures d’estat’, ha dit el sergent TIP S51761E.

El fiscal Javier Zaragoza mirava per damunt de les ulleres amb un punt d’incredulitat; Fidel Cadena es movia a la cadira. I hi havia res sobre reunions de Cuixart amb membres del govern? No. I cap reunió per a parlar del procés constituent? No. Cap reunió sobre coordinació i consignes d’actuació de l’1-O? No. I d’on vindrien els fons per a pagar l’1-O? Tampoc. Semblava ridícul aquest testimoni, proposat per les acusacions, responent a tot això enmig de la sala intimidatòria de vistes del Suprem. Però són proves com aquesta les que han fonamentat l’acusació i la instrucció contra els presos polítics i els han mantinguts tancats durant més d’un any a la presó; amb atestats que diuen coses com aquesta.

Coses com ara que una nota de premsa d’Òmnium fent una crida a manifestar-se davant el Departament d’Economia el 20-S sigui una prova del delicte de rebel·lió, o de sedició. Perquè Cuixart hi demanava una ‘mobilització multitudinària’ perquè s’havien ‘travessat línies vermelles’ amb l’assalt a la Generalitat i les detencions d’aquell dia. L’advocat de Cuixart Benet Salellas demanava a l’agent si el document feia referència a la mobilització pacífica, i la resposta ha estat que ‘expressament no ho deia’. Doncs bé, el document deia clarament això: ‘Cuixart ha insistit que la mobilització ha de ser constant però també ha advertit que cal que sigui pacífica’.

Salellas tenia aquest document a les mans, però no el podia exhibir. Perquè Manuel Marchena no deixa que hi hagi aquest contrast de documents que demostren la validesa i la credibilitat d’un testimoni. És un principi fonamental que la majoria dels advocats dels acusats han anat plantejant des del començament del judici, i que els observadors internacionals que cada dia assisteixen a les sessions (perquè hi van com a públic, no pas acreditats com a observadors) han denunciat. En l’inici de la fase testifical, Marchena va permetre que es projectés algun vídeo. A Mariano Rajoy li van passar imatges de la brutalitat de la Guàrdia Civil contra la gent que anava a votar a Sant Carles de la Ràpita. Abans la sala havia hagut de veure quinze segons de les càrregues de la policia espanyola a l’escala del Pau Claris de Barcelona, amb la puntada de peu voladora.

Quan Marchena va esclatar

Ja en van tenir prou. Marchena va canviar el criteri i ni Zoido ni cap comandament policíac no va poder veure la violència dels seus agents; no se’ls va poder contradir de cap manera quan deien que l’1-O no hi va haver càrregues i que la policia espanyola havia actuat amb ‘exquisidesa’. Des d’aleshores els advocats s’havien resignat a aquest canvi de criteri, fins que es va acostar el començament de les declaracions d’agents de la Guàrdia Civil. Per això divendres van presentar un escrit, una queixa formal en què denunciaven que els impedissin l’ús de material audiovisual, que la constitució espanyola i el Conveni Europeu dels Drets Humans els emparaven. Fins i tot invocaven doctrina del Suprem signada per Marchena mateix, amb una sentència del 2007 que aclaria que quan hi ha una contradicció evident entre el relat d’un testimoni i una prova documental, les parts tenen el dret d’intervenir-hi activament per posar de manifest i mirar de contrarestar aquestes contradiccions.

Això va irritar profundament Marchena. Quan ahir va començar la sessió no va dir ni una paraula sobre aquesta queixa formal. I van començar a desfilar els testimonis. Fins que va ser el torn de Marina Roig d’interrogar un agent, i va recordar la queixa. Marchena va esclatar; va rebregar la cara i va endurir el gest amable impostat d’ençà del primer del judici: no tolerava que li obrissin queixes per escrit ni que li insistissin sobre l’afer dels vídeos. Tema tancat. I falten desenes i desenes d’agents de la Guàrdia Civil que, com vam veure ahir i hem vist avui, construeixen uns relats al·lucinants sobre una violència terrible i mai vista de la gent que es manifestava el 20-S o que anava a votar l’1-O. I això no es podrà contrastar.

Marchena s’ha arrenglerat definitivament amb les acusacions; l’equanimitat del tribunal se’n ressent i les defenses han optat per aprofundir aquest desequilibri. Ho han de continuar fent, perquè és en aquesta contradicció que es fonamenta la vulneració de l’article 6 del Conveni Europeu dels Drets Humans, el relatiu al dret d’un procés judicial equitatiu, que és el text de referència del Tribunal d’Estrasburg. Avui ho ha fet Andreu Van den Eynde, l’advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva. L’agent R77175H ha fet un relat d’hostilitat i de tensió a l’exterior de la nau de Bigues i Riells on van decomissar milions de butlletes de vot impreses de l’1-O; trenta persones que s’abraonaven contra els furgons de la Guàrdia Civil, fins i tot ‘dos homes d’uns seixanta anys’ que es van llançar damunt els vehicles, que s’hi arribaven a posar davant perquè no avancessin. I definia les tècniques violentes de guerrilla urbana: seure a terra i agafar-se dels braços. Si el relat era grotesc, les imatges haurien permès de contrastar l’ambient d’hostilitat que deia l’agent amb el que hi havia realment. Però no ha estat possible, ni serà possible en cap moment durant la fase testifical del judici. Aquest és el vídeo que Marchena no ha deixat projectar:

Vídeo incrustat

No tan sols és important el contrast entre allò que relaten els agents i les imatges dels fets; també el contrast entre allò que testifiquen i allò que van afirmar en els atestats policíacs que van servir per a incriminar els acusats. Hi ha contradiccions flagrants, que evidencien o bé que el testimoni menteix ara o que mentia aleshores. Per exemple, quan ahir un agent es va treure de la màniga que Carme Forcadell anava amb un cotxe que va passar davant el Departament d’Exteriors el 20-S, en el moment que hi feien un escorcoll i va fer baixar la finestreta per ‘agitar les masses amb la mà’. L’advocada de la presidenta del parlament, Olga Arderiu, li va dir que d’allò no n’havia pas dit res en l’atestat. ‘És que m’ha sortit ara’, va dir l’agent. I Marchena té el cinisme de repetir sempre als advocats quan es queixen de contradiccions com aquesta que ‘la sala no tindrà en compte els atestats, i això és una decisió que afavoreix les defenses i es fa d’acord amb un procés garantista’.

És el parany de Marchena en què ha anat fent caure els advocats de la defensa; han de jugar segons les seves regles, i el marge de maniobra és mínim. Però encara n’hi ha. I aquest és l’envit que tenen ara les defenses, de continuar fent visibles aquestes contradiccions, aprofitant que el judici és públic i que Marchena ho sap. I que el forcin a verbalitzar insinuacions com la que Benet Salellas li ha arrencat avui: que la selecció estrafolària de correus electrònics que la Guàrdia Civil va analitzar per a incriminar Jordi Cuixart de cap delicte no pot tenir valor. Les limitacions que imposa Marchena sobre què poden preguntar els advocats als testimonis, i l’arbitrarietat amb què ho fa, també han empès sovint les defenses a caure en un fangar, i que els costi més de tenir la perspectiva d’allò que és més greu: el judici mateix i tots els drets civils que hi ha en risc. És una lluita de llarg recorregut (el judici no s’acabarà pas en un mes o dos), perquè tot just fa dos dies que veiem agents de la Guàrdia Civil declarant i encara n’han de venir molts més. Per exemple, tots els que testificaran sobre l’1-O. I haurem de sentir-lo com diu tot el mal que va rebre sense poder veure tot el mal que de debò va causar.

VIST i SENTIT
Els magistrats Ferrer i Varela eviten ara la reunió de la Junta Electoral

Una de les polèmiques de l’arrencada d’aquest judici fou la participació de dos dels set magistrats del tribunal, Luciano Varea i Ana García Ferrer, en la reunió de la Junta Electoral espanyola en què es va acordar la prohibició de lluir els llaços grocs en edificis públics a Catalunya. Tots dos són alhora membres d’aquesta junta i, arran de les crítiques pel prejudici ideològic que palesaven sobre una qüestió que és també objecte del judici al Suprem, van dir que no havien participat pas en la deliberació. Avui fonts del tribunal s’han avançat a la possible nova polèmica i han informat que ni Varela ni Ferrer no assistiran a la reunió de demà de la Junta Electoral que ha de decidir novament sobre la qüestió dels llaços grocs. I han assegurat que la sessió del judici no s’interrompria pas, a diferència de l’altre dia.

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

Demà continuaran declarant agents de la Guàrdia Civil que van participar en els escorcolls i les detencions del 20-S. És previst que en declarin deu, d’agents. Si hi ha temps de fer-los testificar tots, la setmana vinent declararan els seus caps, els qui van dirigir els dispositius i les investigacions.

DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Les hòsties acusadores del tsunami Cuixart


Cuixart

Per: Martí Estruch Axmacher

Les hòsties acusadores del tsunami Cuixart

«Ahir vam poder tornar a comprovar que no hi ha ni una miserable prova que aguanti el relat de la rebel·lió violenta i tumultuosa»

26.02.2019 

Jordi Cuixart ja havia avisat que aprofitaria el judici per acusar l’estat espanyol i a fe de Déu que ho va fer. Jo acuso, tu acuses, ell acusa molt. També havia dit que tenia ganes de declarar i vam poder comprovar que sí, que en tenia. Vam poder-ho comprovar nosaltres i, sobretot, ho van poder comprovar jutges i fiscals. L’extrema dreta no, es va perdre la primera part de la seva defensa extrema de drets fonamentals perquè els representants de Vox van arribar tard. N’hi ha que sempre van tard, quaranta anys o més.

La declaració de Cuixart va retrunyir amb força a la sala del Suprem. Davant les greus acusacions de la fiscalia de ‘llançar twitters‘ (sic), convocar manifestacions fora de termini, registrar pàgines web a Irlanda i participar en reunions, les respostes de Cuixart eren una lliçó de democràcia en tota regla, un al·legat polític d’alta volada, ferm i valent, que la història situarà al lloc que li correspongui. Acusat també de voler organitzar un tsunami amb la campanya Crida per la Democràcia, Cuixart va dir que sí, que tant de bo hi hagués un tsunami democràtic a Catalunya, a Espanya i a la resta del món. L’alta judicatura espanyola no el resistiria, això és evident.

‘Diari d’un judici polític’, per Josep Casulleras

Rebeu cada dia al vostre correu la crònica i l’anàlisi de tot allò que passa al Tribunal Suprem espanyol

Conec Jordi Cuixart de fa uns quants anys, quan el fiscal Jaime Moreno era assessor de Mariano Rajoy i l’actual president d’Òmnium es dedicava principalment a fer d’empresari. A banda de la bonhomia i la mirada franca, sempre m’ha agradat aquest estil planer i directe que gasta. Pensa què diu i diu allò que pensa. De tant en tant, deixa anar algun ‘hosti’, més quan s’anima que no pas quan s’enfada. Ahir, el jutge el va renyar dos cops i li va dir que aquestes ‘interjeccions col·loquials’ no eren apropiades. Es veu que tenir algú tancat cinc-cents dies en presó preventiva és apropiat, però dir segons quines paraules no ho és, hosti tu.

Cuixart és un gran admirador de la cultura asiàtica i ahir va aplicar de manera precisa les lliçons del filòsof xinès Sun Tzu, autor de L’art de la guerra. ‘Un mestre expert en les arts marcials desfà els plans dels enemics, desmunta les seves relacions i aliances, li talla els subministraments o li bloca el camí, i venç amb aquestes tàctiques sense necessitat de combatre.’ Això va fer Cuixart, com el judoka que aprofita la força de l’adversari per tombar-lo, ell agafava les febles preguntes del fiscal per donar-los la volta i explicar el que ell volia.

El fiscal es va haver d’empassar explicacions exhaustives dels premis literaris i les campanyes d’Òmnium, botifarrades contra la Hispanitat, crítiques al rei espanyol i al Tribunal Constitucional, i referències al franquisme, no democràtic però legal, i a Turquia pel tancament de pàgines web sense ordre judicial. I que per violència, la de la policia espanyola. I si m’ho torna a preguntar, ho torno a repetir. Cuixart es va definir insubmís i pacifista, independentista i mig espanyol, de mare murciana, i va dir que els desperfectes als jeeps de la Guàrdia Civil li sabien greu, entre més coses, perquè aquests vehicles també eren dels catalans, com les escoles públiques malmeses per la policia espanyola el primer d’octubre.

Enmig de proclames a favor de la desobediència civil i lloances a Rosa Parks i les sufragistes, el president del tribunal i el fiscal es desesperaven. Estem perdent el temps, es queixava Marchena al fiscal, i aquest rondinava perquè l’acusat no responia a les seves preguntes i se n’anava per on volia. Cuixart, rebel i trapella, es lamentava a Marchena que al fiscal no li agradaven les seves respostes. Alhora, no s’arronsava i protestava cada vegada que el fiscal no el deixava acabar una frase. I encara li quedava humor per sorprendre’s que no li hagués preguntat si era soci de l’ANC, que sí que n’és.

Aguantant-se el cap amb la mà, preciós gest de llenguatge no verbal, el fiscal va acabar l’interrogatori amb to de resignació i de derrota. Si no fos tan indecent el paper que han acceptat de fer, vindria de gust compadir-se’n i tot. Però no, la fiscalia demana disset anys de presó per a Jordi Cuixart, no ho oblidem. Ahir vam poder tornar a comprovar que no hi ha ni una miserable prova que aguanti el relat de la rebel·lió violenta i tumultuosa. Tweets i retweets, fum. Cuixart mateix se’n queixava: ‘Això que em dieu és una qüestió tècnica, no pas política, que és de què tracta aquest judici.’

Quatre hores i mitja més tard i amb 1.500 nous socis d’Òmnium Cultural, que al final del dia serien 4.000, Cuixart va acabar recitant uns versos del poema No passareud’Apel·les Mestres: «No passareu! I si passeu, / serà damunt d’un clap de cendra: / les nostres vides les prendreu, / nostre esperit no l’heu de prendre. / Mes no serà! Per més que feu, / no passareu!». Digne i valent, Cuixart va demostrar que el poden empresonar, però que ell serà sempre un home lliure.

Diari d’un judici polític


Diari d’un judici polític

Josep Casulleras Nualart

OPINIÓ > DIARI D’UN JUDICI POLÍTIC

Les defenses comencen a l’atac i assenyalen el pitjor temor de Marchena

El joc en equip improvisat dels advocats dibuixa a l’horitzó del Suprem l’ombra del Tribunal d’Estrasburg

Per: Josep Casulleras Nualart

Al defora del Tribunal Suprem espanyol hi havia un caos extraordinari per a poder-hi entrar. S’hi barrejaven periodistes, familiars dels presos polítics i militants de Vox, observadors internacionals vetats que maldaven per a accedir al recinte, si més no en condició de lletrats… I moltíssima policia. A dins, els advocats enllestien les seves primeres intervencions en l’arrencada d’un judici històric en què hi ha en joc la preservació i la garantia dels drets fonamentals dels acusats i els drets civils de tot un poble. I entorn d’això ha girat aquesta primera jornada: de posar damunt la taula, davant el tribunal presidit per Manuel Marchena, que des de bon començament s’han vulnerat molts d’aquests drets –pràcticament tots els que recull la constitució espanyola, ha repassat Andreu Van den Eynde– i que els magistrats no són imparcials. ‘Tinc la sensació que aquí es tracta de fer veure que els magistrats hi són per a defensar la unitat d’Espanya’, ha declarat Jordi Pina en la seva intervenció. ‘Però jo us demano que feu de jutges, i no de salvadors de la pàtria perquè no tracta d’això aquest procediment.’ I Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, ha resumit el sentit del judici: ‘Si es jutja qui exerceix drets fonamentals, es posen en qüestió i en perill aquests drets fonamentals. Aquest judici és una derrota col·lectiva de la societat espanyola i no hauria de començar així.’

Demostrar qui mana

Al bell mig de la sala de plens, quatre files de tres cadires vellutades cadascuna, amb els dotze acusats. La major part, els presos, era la primera vegada que els vèiem la cara després de molts mesos de captivitat; i ho hem fet a través d’una finestra oberta a l’opinió pública el marc de la qual delimiten el Tribunal Suprem –encarregat de la realització amb quatre càmeres del senyal de televisió– i l’agència EFE –l’única amb accés a la sala de vistes i amb permís per a fotografiar el presos. I els hem vists gairebé tota l’estona seriosos, pensarosos, però també arrencant algun somriure, especialment Jordi Cuixart, el més expressiu de tots, assegut al costat de Carme Forcadell.

A l’esquerra dels acusats, els advocats de les defenses; a la dreta, els representants de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i el partit d’extrema dreta Vox. I al davant, els set magistrats de la sala que els jutja. Darrere d’ells, els bancs del públic, on en aquesta primera jornada hi havia el president Quim Torra i els consellers Damià Calvet i Ester Capella. I els familiars: dos per acusat, que han hagut de suportar un altre calvari per poder entrar al tribunal a primera hora del matí. A la insuportable càrrega de tenir les seves parelles, pares o germans tancats durant un any, o més, en una presó, i al càstig d’haver de tornar a desplaçar-se a Madrid durant tres mesos per a poder assistir a judici, s’hi ha afegit un altre gest d’ús arbitrari del poder per part de l’estat contra ells.

No els deixaven accedir a l’edifici del Suprem. Han hagut de voltar-ne tot el perímetre, passar pel mig de manifestants ultres que cridaven demanant el càstig i l’empresonament del seus familiars; han hagut de provar totes les entrades que té el Suprem i comprovar que els policies –amb el mateix uniforme que els qui van atacar els votants l’1-O– se’ls plantaven al davant i, amb actitud desafiadora, els barraven l’entrada; han hagut de fer venir algun dels advocats i que el president Torra demanés explicacions al gabinet de la presidència del tribunal, perquè finalment els deixessin entrar. El Suprem s’havia omplert la boca amb l’oferiment (o concessió) de garanties als acusats, la més cridanera de les quals era que no els farien anar als calabossos de l’Audiència espanyola a menjar un entrepà fred durant el dinar. I a l’hora de la veritat el sistema maltractava els seus familiars novament.

Joc en equip

Això passava a fora. I a l’interior, durant tota la jornada, els advocats han demostrat que poden jugar en equip, malgrat les diferències d’enfocament de les defenses respectives. Hi ha hagut un moment xocant, quan l’advocat de Joaquim Forn, Xavier Melero, ha començat la intervenció amb aquestes paraules: ‘És un judici penal, ni més ni menys, com el d’una estafa o una alcoholèmia. Els acusats no tenen dret a més ni a menys.’ Contrastava amb tota la intervenció anterior del seu col·lega Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras i de Raül Romeva, que ha fet un discurs molt més polític, més agressiu, enumerant, un per un, tots els drets que s’han vulnerat.

Però fins i tot aquesta dissonància ha quedat prou diluïda en el conjunt del discurs dels advocats. El pragmatisme tècnic de què ha fet gala sempre Xavier Melero no ha arrossegat pas els discursos que han vingut després, dels advocats Jordi Pina i Anna Bernaola, representants de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull; ni de Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart; ni el d’Olga Arderiu, advocada de Carme Forcadell. Més aviat al contrari, perquè Melero també ha fet equip, i ha reclamat al tribunal que reconsideri el rebuig a una prova pericial molt determinant que va demanar la defensa de Cuixart: l’estudi d’un expert de Scotland Yard, Hugh Orde, i de Duncan McCausland, membre vitalici de l’Associació de Caps de la Policia del Regne Unit, per a avaluar tècnicament quina violència hi va haver realment i qui en va ser responsable tant el 20-S com l’1-O, d’acord amb criteris d’actuació d’una policia democràtica i del dret de protesta i manifestació. L’advocat de Forn ha equilibrat la seva defensa tècnica per a exculpar-lo com a responsable dels Mossos durant el referèndum amb el fet de fer valer una prova que va al cor de la denúncia de l’acusació sencera.

El tribunal la va desestimar, aquesta prova pericial, i pràcticament totes les defenses dels presos l’han reivindicada avui; és de tal magnitud que tant si els jutges l’accepten com si no se’n sentirà a parlar. I farà molt de soroll. Però hi ha més documents no admesos com a prova pels quals els advocats han posat el crit al cel i han coincidit: tota la instrucció irregular i vulneradora de molts drets individuals del jutjat número 13, quan a petició de Vox va engegar una causa general contra l’independentisme mesos abans del referèndum. Ho ha demanat Van den Eynde, que ha fixat a l’horitzó del judici el Tribunal Europeu dels Drets Humans, recordant la seva doctrina recent sobre el perill de la persecució de la dissidència política. Una persecució que es veu en aquesta causa, i que ha descrit bo i enumerant els exemples en què s’ha impedit la llibertat d’expressió, la de manifestació, la de drets polítics, la separació de poders… ‘Hi ha hagut un vodevil processal’, ha deixat anar.

El discurs de Van den Eynde i el de Salellas portant el focus del judici de bon començament cap als drets humans s’han trenat i s’han complementat; allò que ja havia dit un ho evitava l’altre, i ho reforçava amb l’exposició de proves exculpatòries del seu representat i que el tribunal no admet. O al contrari: demanaven que s’exclogués de la causa desenes de fulls de l’escrit de l’acusació que atempten d’una manera flagrant contra drets humans. Així ho ha fet Salellas, recordant que hi ha cinquanta pàgines escrites de la fiscalia que es dediquen a criminalitzar la mobilització popular pacífica com a forma de protesta. La coordinació entre defenses ha funcionat espontàniament, és a dir, els advocats no van fer pas una reunió per a preparar aquest començament de la vista oral; amb prou feines cadascun podia preparar la defensa amb els seus representats, per les limitacions de l’empresonament, especialment a Soto del Real. En certa manera, ha fluït. Que la defensa sigui més tècnica o més política dependrà de la capacitat que els advocats tinguin de no moure de l’eix del judici la qüestió dels drets humans, de dur-lo cap a un terreny d’on el tribunal el vol fer sortir.

VIST I SENTIT
La lluita de dues diputades alemanyes per a denunciar el judici al seu país

A Madrid hi ha hagut un desembarcament de catalans aquests últims dies. Es percep de seguida, sobretot si et mous pels carrers de la vora de de la plaça de les Salesas, on hi ha els edificis del Tribunal Suprem espanyol i, una mica més amunt, el de la sinistra Audiència espanyola, més a tocar del carrer Génova i sota l’ombra de la gran bandera de la plaça de Colón. Però també hi ha anat gent d’uns altres països per a seguir de ben a prop el judici; malgrat la negativa del tribunal que presideix Manuel Marchena a acceptar observadors internacionals a la sala, n’hi ha molts que hi han anat igualment. I dues diputades del partit alemany Die Linke al Bundestag sopaven ahir en un hotel situat a deu minuts a peu del Suprem. I parlaven amb indignació i perplexitat del menyspreu amb què el tribunal ha tractat els observadors internacionals. Vegeu-ho ací.

Els observadors fan nosa

Malgrat que el Suprem no ha reservat espai per als observadors internacionals, alguns membres de la iniciativa International Trial Watch han pogut entrar-hi. Són Dominique Nogueres, Alexandre Faro, Fabio Marcelli, Frederic Urell, Bill Mozdzierz i Javier Pérez Royo. Alguns han pogut accedir a la sala de vistes i tot. Ara, el tracte rebut ha estat agressiu. Ho explica el periodista Beñat Zaldua. Una treballadora del TS ha etzibat a Frederic Ureel, advocat belga: ‘Vostè serà advocat al seu país, però aquí ve com a públic.’

QUÈ PASSARÀ DEMÀ?

En aquesta primera sessió del judici s’han enllestit totes les intervencions dels advocats en les qüestions prèvies, denunciant les vulneracions de drets que hi ha hagut i reclamant les proves i testimonis que el tribunal ha refusat d’acceptar inicialment. Demà encara serem en la fase de qüestions prèvies, en les quals intervindran les acusacions: la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular del partit ultra Vox, a propòsit justament de les proves i testimonis acceptats. El cas és que la major part de la documentació i les peticions testificals aportats per les acusacions han estat acceptats, a diferència de les defenses. Això fa pensar que demà hi haurà una sessió força ràpida, i la incògnita és si a la tarda mateix ja podrien començar a declarar els acusats (el primer seria Oriol Junqueras) o si el tribunal ho deixarà per a dijous.