Simona Levi


 

No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara) No parlem d’herois ni de traïdors. Parlem de llibertat, periodisme i coherència (carta oberta de l’editora de VilaWeb a l’editor de l’Ara)

OPINIÓ > OPINIÓ CONTUNDENT

Simplement volem deixar de demanar. Crida a la gent d’Espanya per a l’1-O

«Desitjo que la gent d’Espanya el dia 1 no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu»

                         Simona Levi. Fotografia: ACN.

 

Quan el 2010 el govern espanyol els va tombar l’estatut d’autonomia malgrat haver estat àmpliament aprovat en un referèndum que el mateix govern espanyol havia permès, jo no vaig dir res perquè no era català; quan llavors van demanar un diàleg a l’estat espanyol per a parlar de federalisme i s’hi van va negar, jo no vaig dir res perquè no era català; quan van demanar de pactar un nou referèndum i els van dir ‘d’això ni parlar-ne’, jo no vaig dir res perquè no era català; quan els van prendre qualsevol opció de ser escoltats, van torpedejar la seva seguretat, les seves escoles, els seus impostos, les seves administracions, per usar-los com a excuses per a tapar la seva corrupció fent-se les víctimes, no vaig dir res perquè jo no era català; quan van coartar la seva llibertat d’expressió, quan van intervenir el seu correu i la seva economia, quan van entrar uniformats en les seves organitzacions polítiques i mitjans de comunicació, quan van requisar les seves publicacions, van tancar webs i van arrestar els seus batlles, jo no vaig dir res perquè no llegia aquella premsa ni era aquell batlle el que jo havia votat. Fins i tot vaig pensar que s’ho mereixien per haver-se queixat tant i vaig desitjar que els esclafessin.

Així que, quan van anul·lar les normes de convivència de la meva comunitat, el meu dret a vigilar la meva administració, quan van vendre la meva seguretat i a mi mateix com a carn de canó, vaig reaccionar, però ja havia arrelat l’absurd. Només van haver de contestar ‘és il·legal’ i tots van ajupir el cap.

Per tot Espanya, el corcó dels mitjans oficials ha aconseguit que arrelés molt profundament que això que demanaven una gran part dels catalans era il·legal i malvat. Rajoy, fins i tot, ha dit que el que era il·legal era antidemocràtic, oblidant que és justament a l’inrevés, que és la força de la gent la que transforma la il·legalitat en democràcia, i, si no, que els ho diguin a les dones, que tenien el dret de vot prohibit fins fa no res, als homosexuals, als divorciats, als qui no volien fer el servei militar o a qualsevol que tingués una manera de viure que, per un motiu o un altre, era prohibida fins ahir.

Ha arrelat profundament que allò que es mereix una gran part dels catalans és ser aixafats, fins i tot amb sang, escorcolls, detencions o escenes insòlites, dignes de Turquia, la Xina o de dictadures indignants. ‘S’ho mereixen’, com si això, com si aquestes escenes grotesques, no fossin l’Espanya que sincerament volen unida els que parlen així.

Ho entenc. Pot semblar que a Catalunya es vol soscavar una cosa sagrada, la unió, la cosa que tots els proverbis prometen que és l’única recepta per a la força. ‘La unió fa la força’ diuen. Que els qui parlen contra la unió cremin a l’infern. Però si fem memòria, el mite de la unió fa terror. Sense parlar d’història, només cal recordar les vides devastades per la unió indissoluble del matrimoni. Ara ho recordem com una autèntica barbàrie. No és la unió que fa la força. I menys la unió forçosa.

He dedicat molts anys de la meva vida a defensar que la democràcia és tot menys la unió, tot menys la unitat; és justament la convivència en la diferència entre entitats separades, lliures, adultes, o sigui, responsables de si mateixes i autònomes. Catalunya no se’n va enlloc. Catalunya tan sols lluita pels seus drets a la seva manera. Simplement vol deixar de demanar.

Perquè no deixa de ser inquietant que a Espanya no hi hagi manera de fer un referèndum. I no em refereixo a aquest, em refereixo a qualsevol referèndum. La llei preveu que sigui el govern qui decideixi si un referèndum es pot fer o no. I, és clar, el govern d’Espanya decideix sempre que no. Si no, que li ho expliquin a la PAH, que va recollir un milió i mig de signatures en favor de la dació en pagament pels estralls de les hipoteques escombraries i no li va servir ni perquè es prengués en consideració.

Bàsicament, a Espanya qualsevol referèndum és il·legal, segons la llei. Però potser seria més apropiat dir que la manera en què estan plantejats determinats aspectes de la governança a Espanya són una barbàrie.

No és que els catalans no puguin tenir un referèndum perquè la constitució no els n’atorga la competència. És que els espanyols no poden tenir un referèndum. Ni sobre aquest ni sobre cap tema. Ni pactat ni sense pactar. I punt.

O sigui que el que es demana a Catalunya no és per a Catalunya. És perquè el centralisme de qui mana a Madrid i de tots els partits que el propicien en la camaraderia del ritual parlamentari passa per alt i invisibilitza tots els pobles d’Espanya —fins i tot el poble de Madrid— i només els utilitza com a matèria primera extractiva, com a colònia i, fins i tot, com hem vist desgraciadament en temes de seguretat, com a carn de canó; tot això per a mantenir i tapar privilegis, abusos, corrupció o, simplement, les xarxes clientelars de tots i de qualsevol partit. Si una cosa no passa a Madrid és com si no hagués passat, oi? No comptem per res.

L’enemic no són els catalans independentistes. L’enemic són un govern i uns partits que menystenen i asfixien.

Per això el diumenge 1 d’octubre votaré i defensaré les urnes com una més. No serà per Catalunya —que també—, serà per la veu organitzada que hem de tenir la gent, sense delegar i arreu, perquè és pel que he lluitat tota la meva vida.

La defensa de la unitat com a ideologia em fa terror. Els partits vells i nous es fonen en la fal·làcia de la unió ideològica. Difícilment seran els que ens facin superar el mal pas si no hi ha solidaritat entre les persones de cap a cap del país. Fa anys que defenso una nova política que no es basi en la fe i en la ideologia sinó en unir-se temporalment i estratègicament per resoldre problemes comuns. No podem estar realment junts en nom de la unitat. Només tenint interessos en comú des de la llibertat de cadascú. Els pobles d’Espanya tenen vincles de sang i la seva prosperitat i democràcia estan unides de manera natural. Una Catalunya independent no se’n va enlloc, únicament guanya l’agilitat que no se li ha permès tenir d’una altra manera.

Des del centre es planteja una subordinació, no es preveu gent lliure que pugui avançar. Puc aportar mil exemples, però el més clar és que se’ns impedeix comunicar-nos. No hi ha corredor del mediterrani; no hi ha corredor atlàntic. És un absurd que només s’explica per un centralisme anacrònic de gust imperial.

La llibertat que demana Catalunya no és una qüestió catalana. És la llibertat que es mereixen tots els pobles d’Espanya. Per això l’1-O votaré; i votaré sí. Demano, espero i desitjo que la gent d’Espanya el dia 1-O no s’alegri de la repressió i que impedeixi proactivament que es dugui a terme en nom seu. Que la gent se senti orgullosa del coratge, l’optimisme, la visió de futur pacífica i ordenada de ciutadans com ells que exerceixen el deure de canviar les lleis injustes i immòbils que ens tenen a tots atrapats.

Simona Levi, fundadora de la X-Net i de 15MpaRato

Anuncis

Es una crisis de Estado


 

ENRIC JULIANA Author Img

 

 

ENRIC JULIANA, Madrid

21/09/2017

Nada mejor que hablar con periodistas y observadores extranjeros para entrenarse en el difícil ejercicio de la síntesis. Al final del día quedan sobre la mesa unos cuantos comprimidos.

Primero. La actuación más contundente que se ha llevado a cabo en España contra un gobierno autónomo, por motivos políticos, tiene lugar pocas horas después de que la línea del Gobierno sobre Catalunya haya sido derrotada en el Congreso de los Diputados. Las acciones judiciales y policiales que en estos momentos tienen lugar en Barcelona no cuentan con el respaldo explícito del Congreso. La política española está entrando en una peligrosa fase de excepcionalidad sin el visado del Parlamento. La legislatura puede quedar totalmente bloqueada según cómo evolucionen los acontecimientos.

Segundo. Se está produciendo un salto cualitativo en la protesta catalana, que el poder ­central parece ignorar o menospreciar. La intervención económica de la Generalitat –sin pasar por el Parlamento–, las detenciones y los registros están generando una ola de indignación que sobrepasa los límites sociales del independentismo. El caudal de la protesta se está ensanchando. Aun cuando están en desacuerdo con sus gobernantes, la gran mayoría de los catalanes siente un fuerte apego por la Generalitat. Es la historia del país y es el legado de Josep Tarradellas. Hace ahora cuarenta años, con el presidente Tarradellas regresó la institucionalidad catalana. La nación representada por una institución. Los pasados días 6 y 7 de septiembre, los independentistas cometieron el inmenso error de forzar la institucionalidad catalana en el Parlament. Aquel día, perdieron. Mucha gente se acostó abochornada. Dos semanas después, el aparato del Estado agarra la institucionalidad catalana por la solapa: ahogo económico de la Generalitat –sin debate en el Congreso–, detenciones, setecientos alcaldes imputados… Se está activando en Catalunya un reflejo defensivo que sobrepasa el recinto soberanista.

Tercero. La ampliación del canal de la protesta puede estar desdibujando algunas fronteras emocionales entre independentistas y no independentistas. Este nuevo fluido puede incrementarse en los próximos días, según cuáles sean las decisiones del aparato del Estado. Las cosas podrían cambiar de signo si la mayoría soberanista en el Parlament cede a la tentación aventurera y se lanza a una declaración unilateral de independencia. El día 1 de octubre se está perfilando como una gran jornada de protesta. Muchos de los centros de opinión de Madrid son asombrosamente insensibles a la dinámica profunda de los acontecimientos. Catalunya puede estar entrando en el ciclo histórico de su separación de España ante el insensato aplauso de las tertulias madrileñas. Un ciclo histórico no necesariamente corto. El día en que el independentismo alcance una adhesión del 60% no habrá Guardia Civil que lo pare.

Cuarto. Se están contraviniendo algunos de los consejos sabios que ha recibido el Gobierno español en los últimos dos o tres años. Michael Ignatieff, federalista canadiense, declaraba lo siguiente a El País hace diez meses: “¿Se sienten los catalanes una nación? Por supuesto. Sería estúpido, o al menos mal aconsejado, negar esa evidencia. El objetivo es conquistar y retener la lealtad del sector moderado de la población que se siente orgulloso de su identidad, de su lengua, y que se siente distinto del resto de españoles, pero aun así quiere permanecer en España”.

Quinto. Ayer hubo protestas en diversas ciudades españolas. Madrid, todo el Arco Mediterráneo, el País Vasco, Galicia, Andalucía… Españoles preocupados por el futuro de su país. Hay en estos momentos una gran inquietud ante las imágenes de Barcelona. La reacción popular en Barcelona tiene el grosor de las crisis de Estado. El Gobierno no puede renunciar al cumplimiento de la ley y de la Constitución, pero tiene la obligación de ofrecer perspectivas de salida. No hay autoridad sin horizonte.

Sexto. El Partido Nacionalista Vasco, pieza imprescindible de la actual mayoría presupuestaria, se está alejando del Gobierno. No quisiera hacerlo, no le interesa, pero la dinámica de los acontecimientos le empuja en esa dirección. El PNV estará en la asamblea de parlamentarios que Podemos convoca el domingo en Zaragoza. Hace un mes, ese escenario era imposible. Rajoy podría prorrogar los presupuestos actuales, pero se enfrenta al riesgo de una legislatura definitivamente muerta.

Séptimo. Hay muchas preocupación en los principales gobiernos europeos y en Bruselas. No les gusta nada la dinámica en curso.

“¡No volváis!”


 

“¡No volváis!”

FRANCESC-MARC ÁLVARO Author Img

 

FRANCESC-MARC ÁLVARO

21/09/2017

Un tuit de la dirigente y portavoz de Podemos en el Congreso de los Diputados, Irene Montero, explicaba ayer que parlamentarios del PP gritaron “¡No volváis!” cuando los representantes de ERC y del PDECat abandonaron el hemiciclo, en protesta por la represión impulsada por el Gobierno en Catalunya. “¡No volváis!” es una frase que anuncia una voluntad de exclusión explícita, un lema que lo resume todo: no os queremos aquí, pero sí queremos que Catalunya siga formando parte del Reino de España. El momento me recordó un viejo chiste según el cual un españolista reaccionario suelta esta paradójica sentencia: “Qué bonito es Catalunya, lástima que esté llena de catalanes”.

El grito “¡No volváis!” que salió de la boca sincera de diputados conservadores nos indica tres cosas. En primer lugar, la mentalidad puramente colonial de unos determinados políticos. Colonialismo es –y del peor– reclamar el dominio eterno sobre un territorio pero no querer, en cambio, escuchar ni ver a aquellos indígenas que no dicen “sí, bwana”. En segundo lugar, nos recuerda que los separadores, en España, surgieron mucho antes que los separatistas; en este sentido, vale la pena leer la biografía del conde duque de Olivares que escribió Gregorio Marañón, donde el célebre médico subraya que el “pecado principal” del personaje fue “el eterno pecado de la incomprensión por el Gobierno central de la psicología del pueblo catalán y, en consecuencia, la técnica inconveniente con que fue tratado”. Y en tercer lugar, la negativa a hacer política y a escuchar los argumentos de los adversarios, como si su ausencia de la Cámara Baja resolviera el problema.

Retrato de Gaspar de Guzmán, conde duque de Olivares        Retrato de Gaspar de Guzmán, conde duque de Olivares (Getty)

Mientras ayer al mediodía paseaba por el centro de Barcelona, donde las protestas de muchos ante la Conselleria d’Economia convivían con el aperitivo que otros tomaban tranquilamente en las terrazas soleadas, pensé en el mucho trabajo hecho por los separadores hasta hoy en día. Unos separadores que, de tan integrados en la cultura política española, ya no son percibidos como tales. Separadores como los que impulsaron las firmas contra el Estatut del 2006, separadores como los que proclamaron que preferían una empresa alemana antes que una catalana para la opa sobre Endesa, separadores como los que consideran normal que un catalán no pueda llegar a jefe del Gobierno, separadores como los que creen que hablamos la lengua catalana para molestar, separadores que respetan todas las identidades del planeta excepto la de aquí porque afirman que es “un invento de la burguesía”, separadores que han querido humillar a miles de ciudadanos de Catalunya durante años, desde diarios y tertulias de radio y televisión… Ahora, los separadores piden mano dura contra los separatistas. Ahora, han llegado tarde.

La mano dura no detendrá el independentismo. Las detenciones quizás impedirán el referéndum, pero harán crecer a los partidarios de la secesión. Ayer, algunos conocidos me confesaban su conversión a la cosa estelada, por obra y gracia del estilo turco de Rajoy. Lo explico sobre todo para los que lean La Vanguardia en Madrid: una gran mayoría ha perdido el miedo. Cuando no te sientes respetado –lean el magnífico artículo de Antoni Puigverd del lunes– sólo te queda respetarte a ti mismo. Los que han dicho “basta” no son fanáticos, ni locos, ni abducidos, ni adoctrinados. Las personas que han dicho “basta” han dejado de vivir en la resignación y se han dado una oportunidad. Incluso discrepando de la estrategia de los políticos independentistas, incluso distanciándose de ciertas fraseologías o estéticas. Por eso las amenazas no tienen efecto sobre miles de catalanes y eso es, objetivamente, una fractura irreversible de la autoridad del Estado en la sociedad catalana. Rajoy debería saber que el concepto de España que él quiere mantener a fuerza de prohibiciones, suspensiones, inhabilitaciones, multas, registros y presiones es mercancía defectuosa en Catalunya. Por eso los contrarios a la independencia no consiguen hacer grandes manifestaciones y por eso el frikismo y la ultraderecha patrimonializan, por ejemplo, el 12 de Octubre. No es sólo que el independentismo tenga un relato atractivo y los otros no, es que la pulsión separadora hace sospechosa a ojos de la ortodoxia todo patriotismo español que no se base en la jaula y el castigo. Podemos y los comunes –que ensayan una narrativa alternativa– son percibidos como un alien en la nave del Estado.

El problema de fondo no es el catalanismo político (ahora soberanismo rupturista), sino la sospecha estructural sobre la catalanidad, entendida esta como una identidad molesta (extraña) que amenaza el ser del Estado nación. El centralismo ve la catalanidad (dinámica, integradora y abierta) como una anomalía, un residuo y un obstáculo para que la identidad española genere unas lealtades fuertes que, a su vez, deberían convertir España en la Francia que no ha podido ser. El grito “¡No volváis!” expresa la triste impotencia de los que sólo saben lo que son cuando niegan el derecho a ser de otros.

Cop de l’Estat a la Generalitat


BARCELONA – 21 setembre 2017 2.00 h

Cop de l’Estat a la Generalitat

Una ofensiva policial, judicial i governamental estatal sense precedents des del restabliment de l’autonomia intenta aturar l’1-O però Puigdemont el manté
Detenen 15 alts càrrecs i treballadors, fan 41 escorcolls i intervenen les finances

ODEI A.-ETXEARTE – BARCELONA

Rajoy exigeix la renúncia i milers de persones surten als carrers

Cop de l’Estat espanyol al govern de la Generalitat sense precedents des del restabliment de l’autonomia per intentar impedir el referèndum de l’1-O. Una operació policial i judicial en el marc d’una causa declarada secreta, coordinada amb la intervenció financera de la Generalitat pel Ministeri d’Hisenda, obre un esvoranc de magnitud incerta entre Catalunya i Espanya. Hi va haver una quarantena d’escorcolls en departaments del govern i entitats públiques, cases particulars, despatxos d’advocats i empreses, 15 detencions d’alts càrrecs, treballadors públics i responsables de companyies col·laboradores en la maquinària del referèndum; a més de 20 investigats. Milers de persones van sortir als carrers a defensar les institucions i l’exercici del dret a l’autodeterminació de manera pacífica, en un esclat d’indignació indeturable, amb Barcelona com a epicentre de les protestes a la Rambla de Catalunya amb Gran Via, davant l’escorcollada seu del departament d’Economia. Proclames, cançons i clavells. Gernacions arreu del país. Les mobilitzacions van anar nodrint-se de ciutadans de totes les edats i condicions al llarg del dia, molts dels quals disposats a allargar les protestes indefinidament.

Després d’una reunió extraordinària del govern, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va refermar que el referèndum se celebrarà i va denunciar una suspensió “de facto” de l’autonomia i l’aplicació d’un estat d’excepció no declarat per Madrid, acompanyat per una greu vulneració de drets.

La Guàrdia Civil va requisar deu milions de paperetes, actes i documents de l’escrutini en una nau industrial a Bigues i Riells. Però l’executiu manté la convocatòria electoral amb plans alternatius. Puigdemont es va reunir al llarg del dia amb Junqueras, altres consellers, Artur Mas i els líders de l’ANC i Òmnium.

Onze càrrecs de l’executiu van ser detinguts, tres dels quals havien estat deixats en llibertat a l’hora de tancar aquesta edició. Entre els arrestats, hi havia dos homes de màxima confiança del vicepresident català, Oriol Junqueras, en qui recau l’àrea de processos electorals i l’organització del referèndum: el secretari general d’Economia, Josep Maria Jové, i el secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó; a banda de diversos càrrecs del CTTI o responsables de les àrees de tecnologies de la informació de diversos departaments.

Les forces policials van escorcollar despatxos a les conselleries d’Economia; Governació; Afers i Relacions Institucionals i Exteriors, i Treball, Afers Socials i Famílies, i dependències vinculades. La Policía Nacional també va intentar escorcollar la seu de la CUP sense èxit ni ordre judicial després d’una resistència no violenta de gairebé vuit hores. Tres ferris van atracar als ports de Barcelona i Tarragona per allotjar les forces policials espanyoles, amb autoritzacions de l’Estat per quedar-s’hi almenys fins al 5 d’octubre, i amb capacitat per a 4.000 agents. Fins a aquesta data, precisament, la direcció general de la policia va anul·lar els permisos, les vacances i les llicències dels agents, amb la possibilitat de traslladar-ne més a Catalunya.

Els Mossos d’Esquadra no van intervenir en les operacions, emparades pel jutjat número 13 de Barcelona, però sí que van separar els cossos espanyols dels manifestants arreu del país. La seva presència al carrer, segons van dir, tenia “com a objectiu garantir la seguretat de tothom i evitar alteracions greus de l’ordre públic”.

Rajoy vol que s’aturin

Les manifestacions es van replicar a les places de les viles i ciutats, davant d’ajuntaments i de subdelegacions del govern espanyol, i a la nit es van fer repicar atuells a pobles i ciutats. Les entitats independentistes preveuen fer més convocatòries els pròxims dies. Diumenge n’hi ha una de convocada a les 11 del matí. Serà davant dels ajuntaments del país.

Mariano Rajoy va compartir la seva estratègia per impedir el referèndum amb el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el líder de Cs, Albert Rivera, amb els quals es va reunir per separat. Els dos partits van exhibir el seu aval sense fissures a l’ofensiva coordinada per impedir el referèndum, tot i que els socialistes van reservar Pedro Sánchez, que va guardar silenci. Rajoy va al·legar que l’operació policial i les detencions es justificaven per la necessitat de garantir la prevalença de la llei i va sentenciar que l’executiu està disposat a fer-ho “fins al final”, complint les seves obligacions. “Votar només és sinònim de democràcia quan es fa d’acord amb la llei”, va al·legar, i va qualificar el referèndum d’antidemocràtic perquè “no es pot votar per incomplir la llei”. Per això va exigir a les institucions catalanes que renunciïn a la votació. “Són a temps d’evitar mals majors”, els va advertir.

La Generalitat va denunciar una vulneració de l’estat de dret, de les garanties constitucionals i de drets fonamentals. Puigdemont va remarcar que es “violentava” la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, en un clam indirecte al club dels Vint-i-vuit que va trobar resposta en un dels vicepresidents del Parlament Europeu, Dimitrios Papadimoulis, de Syriza, que va alertar que “les detencions fetes per les autoritats espanyoles són una deriva molt preocupant”. El cap de files del grup socialdemòcrata a l’eurocambra, Gianni Pittella, va expressar la seva preocupació per la “tensió” a Catalunya i va defensar l’autonomia d’acord amb la Constitució. Els mitjans internacionals més importants del món, com ara The New York Times, la BBC o Le Monde, van informar dels esdeveniments a Catalunya. Human Rights Watch i Amnistia Internacional observen si s’estan produint abusos de poder o violència que considerin denunciables en l’àmbit internacional.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va alinear-se amb les institucions catalanes. La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, ho feia amb el govern i l’exercici de l’autodeterminació. Els diputats d’ERC i el PDeCAT van abandonar al matí els escons després de la sessió de control al Congrés, tot i que a la tarda van assistir a la compareixença del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per respondre a la justificació política de la intervenció de les finances catalanes.

Comptes bloquejats

Amb els comptes de la Generalitat bloquejats pels bancs per la voluntat del govern espanyol, tot i que sense ordre judicial, el govern estatal es farà càrrec del pagament de les nòmines dels funcionaris i dels serveis públics que l’administració espanyola considera prioritaris i fonamentals. La resta quedarà descoberta. Això vol dir, a la pràctica, que no es pagarà la renda garantida de ciutadania, els programes de recerca i ajuts en matèria d’habitatge, cultura o llengua, entre d’altres. Paradoxalment, la interventora general de la Generalitat va enviar dilluns i ahir els informes setmanals justificant que la Generalitat no ha destinat partides al referèndum, per evitar represàlies penals i amb el vistiplau de l’executiu català. Però la negativa de Junqueras i la resta de consellers a fer-ho (aquest moviment és el que La Moncloa va justificar per procedir a la intervenció financera) va persistir. Montoro va signar l’acord de no disponibilitat pressupostària que pretenia que rubriqués Puigdemont.

L’ofensiva estatal va generar pronunciaments amb accent divers al PSC. El primer secretari del partit, Miquel Iceta, va instar amb equidistància els governs català i espanyol “a aturar una escalada que ens porta tots al desastre”. En canvi, alcaldes socialistes del Baix Llobregat van exigir a l’Estat el cessament dels escorcolls i les detencions perquè “en democràcia, aquesta forma d’actuar no té cabuda”. Advertien que els atacs “contribueixen a dificultar encara més una sortida democràtica i cívica” al conflicte polític.

Podem es va manifestar a la Puerta del Sol per les llibertats i la democràcia. A Palma i València, entre altres ciutats de l’Estat, també hi va haver expressions ciutadanes de solidaritat. Sindicats, col·legis professionals, associacions religioses, culturals i educatives van fer comunicats de suport a l’autogovern i contra les actuacions policials. Entre d’altres, el FC Barcelona. El Consell de l’Advocacia catalana va condemnar els escorcolls indiscriminats i va alertar que “vulneren de manera flagrant la llei d’enjudiciament criminal”. En plena ofensiva policial, judicial i governamental espanyola, l’executiu de Puigdemont recordava, a través de Twitter, que la Generalitat ve de lluny: va ser creada a les Corts de Cervera el 1359.

LES FRASES

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre


 

Editorial

  • Vicent Partal

 

El dia que Espanya va perdre Catalunya per sempre

«Passe què passe a partir d’ara, Rajoy, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència»

 

La campanya electoral anava avançant amb entrebancs però ferma, molt ferma. Ja havien transcorregut set dies i tots els indicadors eren clars: les provocacions de l’estat espanyol no feien efecte, no esporuguien els votants, sinó que més aviat aconseguien l’efecte contrari. Els trackings, les enquestes permanents que prenen el pols del vot, indicaven un augment lleuger de la participació i un augment clar del vot a favor de la independència. Les xifres aterrien la Moncloa i per això van activar ahir el cop d’estat.

El cop d’estat ja el tenien preparat, era el seu pla B. És molt evident i ben senzill de demostrar. No la improvises, la presència de vaixells als ports de Barcelona i Tarragona, tant si és per a allotjar policies, com si és per a provar de convertir-los, com al 1934, en presons. Això respon a un pla fred, dissenyat amb una antelació de setmanes o mesos. Cercaven l’ocupació de Catalunya en forma de cop d’estat contra les institucions del país. Un cop d’estat, tingueu-ho clar, que no vol impedir la independència només sinó que cerca destruir l’autonomia.

Aquest cop d’estat, però, implica riscs molt greus per a Espanya. El primer, saber com gestionarà aquesta situació, ara, el govern de Mariano Rajoy. La Generalitat, amb la força que li ha donat la gent eixint en massa al carrer, ha reaccionat amb la serenitat i amb el cap fred a què ens ha acostumat enmig de la crisi. No ha baixat al fang i s’ha mantingut en terreny ferm, no ha fet allò que volia Rajoy. Què vol Espanya? Evitar que es faça el referèndum. Quina ha de ser la reacció, doncs? Fer-lo. El president del govern espanyol, de fet, ha demostrat la seua feblesa en una intervenció patètica en què ha dit que el referèndum ja no es podrà fer. Però es farà, el farem, i el problema el tindrà ell, que haurà de trobar com eixir de l’embolic on s’ha ficat. Perquè guanyar, això que ahir deia que havia fet, és evident que no han guanyat: el referèndum segueix convocat oficialment pel govern i segurament ahir l’únic que van aconseguir va ser que la voluntat de participació pujara en uns quants punts i el votants del sí en més encara. 

Ara, el risc més gran que podien assumir ja els ha passat pel damunt perquè ahir va ser el dia en què Espanya va perdre Catalunya per sempre. Apunteu-lo: era el 20 de setembre de 2017. Apunteu-lo perquè ahir el govern espanyol va acabar de fer impossible cap mena d’acord entre la Generalitat de Catalunya i l’estat espanyol, en res i sobre res i durant generacions. I perquè ahir el pacte de la transició va ser definitivament trencat i ja no queda cap pont per on transitar. Ahir Rajoy es va posar la corda al coll enfrontant-se no només als catalans sinó a la majoria del seu parlament i ves que no acabe ell fora del govern espanyol abans del que ningú s’espera. Però per sobre de qualsevol altra consideració sigueu conscients que, passe què passe a partir d’ara, Espanya, amb aquest cop d’estat, ha destruït qualsevol possibilitat, per remota que fos, d’aturar la independència. Perquè la violència de la policia i els jutges simplement no podrà fer res contra la mobilització popular del primer d’octubre, contra els milions de mans que posarem les paperetes dins milers d’urnes. Però també perquè ja no queda cap autonomia que recuperar ni que poder gestionar.

N`estem farts


Catalunya, una mica de cuina i verduretes!!

Nosaltres som molt “de la ceba”, tot i que d’altres són més “del porro”. Creiem que cal “posar els pebrots sobre la taula” per tal de poder “remenar les cireres” d’una vegada. Aquest país ha de deixar de ser “una bleda assolellada”. N’estem farts de “fotre’ns pinyes” i que ens “donin carbasses”. Sempre “n’hem sortit escaldats” amb Espanya.

Ara, finalment, els hem passat “una patata calenta”, perquè ja “s’ha acabat el bròquil”. Els independentistes estem “sortint com bolets”, i hem de continuar “fent bullir l’olla”. 

Hem passat tres-cents anys on “el més calent era a l’aigüera”, però ara tenim “els ulls oberts com a taronges” i ja no ens posem “vermells com un tomàquet” quan enlairem l’estelada. Volem seguir fent aquest “xup-xup” perquè és l’única manera de poder “guanyar-nos les garrofes” com cal.

L’estat espanyol “ja ha begut oli”, amb nosaltres. “Més clar: l’aigua”, i “si no volien brou, doncs dues tasses”.

Que no “se’ns en va l’olla”, que ja fa temps que tenim “papallones a l’estómac”, i que tot i que som un “tros de pa”, ARA VOLEM VOTAR i “que per trencar el gel”, a Madrid ens haurien de donar la independència!

“N’estem farts”, potser el Rajoy i companyia “estan tocats del bolet”. Però els catalans volem “tallar el bacallà”; ara és el moment de “partir peres”. Han “begut oli”: ja no aguantem més temps “amb l’aigua al coll”, i ara toca “agafar la paella pel mànec”; encara que se’ns farà “més llarg que un dia sense pa”.

        ¡ Ah i “qui menja sopes se les pensa totes”*!!!! 

La cuina catalana ho explica tot molt clar

El sexe que volem les dones


 

El sexe que volem les dones

Entrevista a la sexòloga Carme Sánchez Martín: ‘Entre les dones, la masturbació continua essent un tema tabú’


Carme Sánchez Martín (Foto: CSM)

Per: Andreu Barnils

Carme Sánchez Martín és una sexòloga amb més de vint anys d’experiència en una consulta. Ara acaba de publicar el seu primer llibre, ‘El sexe que volem les dones‘ (Angle Editorial), en què explica la sexualitat a partir dels casos reals que han passat per les seves mans, la majoria dones. El llibre, però, també és pensat per a ells. La doctora Sánchez és llicenciada en Psicologia (UAB), màster en sexologia (UV) i codirectora de l’Institut de Sexologia de Barcelona.

—Dieu que el sexe no serveix per a res.
—M’explicaré. Si tenim en compte que la majoria de nosaltres o bé no ens reproduïm o ens reproduïm una vegada o dues, la resta dels 80 anys que vivim, de què serveix la sexualitat? Doncs, en teoria, únicament serveix per a passar-ho bé. No té cap més funció. En aquest moment, i al món occidental, com a mínim, el sexe no serveix per a res. Ja no té la funció exclusiva de la reproducció. És el sexe pel sexe.

Notícies del dia

Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu

—Teniu una interessant teoria sobre la relació entre el sexe, el joc, els homes i les dones.
—És una mena de teoria que em vaig fer jo. Els homes que vénen a la consulta amb baix desig sexual, no em costa tant de recuperar-los. Per què? Per què el sexe té un component lúdic. Jugar per jugar. El sexe és com un joc. I vosaltres, com a homes, teniu el joc intrínsec. Heu jugat des de molt petits. I de grans, molts feu ‘patxangues’ de futbol o jugueu a videojocs o joc de rol. Si vull que recuperin la vida sexual, els demano que recuperin els jocs, que tornin a fer esport. I això ajuda molt. En canvi, les dones, la majoria, fan coses amb finalitat. Poques juguen per jugar. Fan coses amb objectius. Restauració de mobles, en diuen. Però això no és un joc. El filòsof Rousseau ja deia que, a les nenes, se’ls ha d’interrompre el joc i enviar-les directament a servir els altres. I que no juguin gaire, que aprendrien a estar per elles. Amb les dones, costa d’agafar aquest punt lúdic de la sexualitat. Sempre hi ha coses més importants a fer, sembla.

—Si no saps si has tingut orgasme o no, segurament vol dir que no.
—És una frase molt típica que diuen dones que vénen. Sempre els responc igual: si no saps si has tingut un orgasme o no, vol dir que no n’has tingut. I algunes persones, no n’han tingut mai cap en sa vida. Cada vegada menys, però. Això passa perquè, entre les dones, la masturbació encara continua essent un tema tabú. Sobretot en dones grans: no s’han tocat mai. Unes, per manca de curiositat, i altres, per allò que tocar-se no acaba d’estar bé. Una cosa és què explica la gent en un sopar d’amics, i una altra, dins una consulta, de manera confidencial. Jo hi veig molta diferència. Hi ha un decalatge gran entre les coses que la gent explica i les que veig després a consulta.

—La manca de desig és més freqüent en dones que no pas homes?
—Sí, però cada vegada veiem més homes. Pensa que, per a la majoria de dones, la sexualitat era una obligació, i per tant, les dones no es queixaven si el marit tenia manca de desig. Però ara les dones apoderades de la sexualitat, si la seva parella no en té ganes, exigeixen solucions. I comencem a veure homes amb desig sexual baix que també van a la consulta.

—M’encanta la clienta que us va enviar l’home a la consulta. Aprèn a fer l’amor, home!
—No és únic. I ens demostra que no és cert que els homes en sapigueu més. Moltes dones hem d’acceptar que potser tindrem una parella poc experimentada. En teoria, els homes heu de ser més experimentats. Potser abans no passava, i ara desconcerta les parelles. Ara he de fer-li jo de mestre i ensenyar-li a ell? Trenca la idea del príncep blau, que t’ho ha de fer tot. Doncs, no. Potser ell n’ha d’aprendre.

—Parleu de moltes parelles que volen solucionar el problema de manca de desig. I si el problema no és viure sense desig sinó viure en parella?
—Home, la sexualitat és important, però tampoc no és la cosa més important, segons en quina parella. I t’ho diu una sexòloga. La parella té més aspectes, i les persones volen mantenir la parella amb la persona que estimen, amb el pare o mare dels fills. Miren de solucionar-ho. Jo no sóc una consellera matrimonial, i el meu objectiu no és que no se separin mai. L’objectiu és que siguin feliços. Junts o per separat. Però moltes parelles intenten solucionar-ho, sí.

—Què és la demisexualitat?
—Cada vegada hi ha més grups que reivindiquen de tenir sexe només si estan enamorats. Tu em diràs que això ha passat sempre. Sí, ha passat sempre, però ara hi ha un grup que ho reivindica.

—Cercadora, moderada, experimentadora, tradicional i angoixada. Què són?
—Això són les maneres com les dones s’acaren a la sexualitat, segons que he vist jo. Tota categoria és reduccionista, però dóna pistes.

—La queixa principal de les dones respecte dels homes és que només veiem un forat. Penetració i prou.
—En general, sí. Pels homes, i per algunes dones, la penetració és la qüestió més important. I per moltes dones, això no és pas així. Sobretot, les qui volen una estimulació del clítoris. La idea d’anar massa de pressa. I en el llibre ja explico que odio la paraula preliminars. Preliminars de què? Tot és sexualitat. Al final sembla que només ho sigui la penetració. Tenim un ampli ventall.

—Els homes pensen en sexe, de mitjana, dinou vegades al dia, i les dones, deu. Tampoc no és gaire diferència.
—Totalment d’acord. S’ha de vigilar. Si no, al final hi ha gent que només us veu com a primats masturbadors. Aquests tòpics us fan tant de mal a vosaltres com a nosaltres. Sí que hi penseu més, però també ho podeu dir més obertament. Fa molts segles que vivim la sexualitat de manera molt diferent. El canvi va començar amb la píndola, fa 67 anys. No tant.

—Els homes no són més infidels que les dones.
—No. No ho són. Al final acabes pensant: amb qui són infidels, els homes, doncs? Si només són infidels ells, ja m’explicaràs. Ara, sí que és cert que les dones hem estat més penalitzades. Aquí mateix, la llei penava les dones adúlteres, i no pas els homes. Tenim més estigma. I això fa que ens ho amaguem més, i els homes, no tant.

—Parelles que viuen en trio o el practiquen, però l’amaguen del seu entorn.
—Socialment, no està gaire acceptat. Volem les persones dins uns cànons molt normalitzats. No s’entendria i podria reportar-los problemes. I en el cas del poliamor, s’arriba a parlar dels problemes que ocasiona sortir de l’armari. Hi ha aquell llibre tan famós, Ètica promiscua, en què dues psicòlogues poliamoroses de San Francisco expliquen que molta gent pot rebutjar els qui es declaren poliamorosos. No tothom ho accepta, no.

La història del vibrador és ben curiosa. Ve de l’alta societat londinenca.
—Les dones estaven nervioses i un metge es va adonar que, si els feia uns massatges –és a dir, una masturbació en tota regla– estaven més tranquil·les. Cobrava aquelles dones per masturbar-les. I l’home va començar a tenir problemes a la mà de tant de fer-la anar. I per això va inventar el vibrador.

—He descobert que les boles xineses no són pas una joguina sexual.
—No. No ho són. Són un producte de salut sexual. És per a tenir els músculs forts. Però no està pensat per a tenir més plaer.

—I els robots, no ho canviaran tot?
—Ai, no ho sé. Això és una cosa que em pregunteu els periodistes. Mira, si aconsegueixen que tinguin emocions, potser sí. Però sí no, no deixar de ser una versió sofisticada d’un vibrador. Oi?

Us imagineu un món on el sexe només el practica una minoria? I la gran massa de la gent ni el toca. I es reprodueixen d’unes altres maneres.
—Això és Un món feliç, d’Aldous Huxley. Penso que acabarem reproduint-nos fora del llit, sí. No us dic que no arribi a passar, això. Però també hi ha un tema d’ètica i de valors, més enllà de la ciència. S’hi han d’incloure els filòsofs que ens han d’ajudar a entomar aquests canvis.

—La gent practica el sexe millor ara que no fa uns anys?
—La gent menja millor ara que abans? No sé què dir-vos. Potser una part sí, però una altra part té una visió molt comercialitzada de la sexualitat. No sé fins a quin punt.

Conec noies que han experimentat un temps i han estat lesbianes. De nois, no en conec cap. Per què?
—Els homes us fa més por tot el tema de l’homosexualitat. Però ara hi ha un corrent d’homes heterosexuals que volen provar-ho de manera esporàdica. També ara hi ha més homes curiosos del sexe que abans.

‘La política criminal’


País > Principat

‘La política criminal’ del PP contra el procés d’independència, explicada per Ernesto Ekaizer

El periodista explica de manera gràfica tot l’entramat de l’operació Catalunya contra l’independentisme i els polítics sobiranistes ‘Deu minuts és molt poca estona.’ Així ha començat la intervenció a la comissió del parlament sobre l’operació Catalunya el periodista Ernesto Ekaizer, l’últim dels compareixents a la sessió d’avui, després de l’ex-jutge Elpidio Silva i del col·lectiu Drets. Ekaizer ha començat explicant de manera gràfica el funcionament d’aquesta operació d’estat contra el procés i els polítics sobiranistes: ‘L’operació Catalunya és una part d’un seguit d’activitats de caràcter policíac, polític i d’intel·ligència que es desenvolupa des de l’arribada del Partit Popular al govern espanyol, el desembre del 2011.’

‘Hi ha un conjunt d’activitats que es fan a Espanya –igual com als Estats Units durant els anys cinquanta hi hagué les ‘activitats antiamericanes’– que tant el PP com determinats quadres de la policia del PP preparen abans de l’arribada al govern de Mariano Rajoy’, ha dit. Segons ell, l’operació Catalunya és una de les parts centrals d’aquesta trama, perquè l’any 2012 ja es comença a veure la força dels partits independentistes i la possibilitat d’un referèndum i de la independència: ‘La resposta del govern del PP és una resposta del Ministeri d’Interior, és una política criminal.’

Ekaizer ha explicat que el PP es pensava que els problemes de corrupció a les administracions catalanes podien ser una palanca per a destruir l’evolució de l’independentisme i per això van desenvolupar una ‘política criminal’: ‘En lloc de donar una resposta política, la que sigui, desenvolupen una política criminal, i les dades que he investigat ho corroboren.’

L’esquema del funcionament de l’operació Catalunya
L’estructura policíaca depèn del director general de la policia espanyola, Ignacio Cosidó, just per sota del ministre d’Interior. Tanmateix, tota la força de l’activitat policíaca és en un nivell inferior, en l’anomenada Direcció Adjunta Operativa (DAO). ‘La DAO és el centre nerviós de l’activitat de la policia i de la intel·ligència policíaca’, ha explicat.

De la DAO en depèn una unitat clau: la Unitat d’Afers Interns. Formalment, regula i intervé en les qüestions interpolicíaques. L’home clau en aquesta unitat és el comissari Marcelino Martín Blas, un home del PP i mà dreta de Cosidó. També depèn de la DAO la Unitat d’Intel·ligència, una unitat de coordinació de caràcter polític que fa el que vol i aplega informació. L’operació Catalunya és una petita unitat dins la Unitat d’Afers Interns que depèn directament de Marcelino Martín Blas.

El comissari José Luís Olivera, personatge central
Ekaizer explica que el comissari José Luis Olivera és un personatge clau: ‘Probablement és l’home més ben informat de l’estat espanyol’, diu. Olivera es vincula amb la Unitat d’Intel·ligència per a transmetre informació. En aquesta unitat hi ha tres noms importants: José Manuel Villarejo, Bonifacio Díaz i, també central, José Àngel Fuentes Gago. Gago actua a la Unitat d’Intel·ligència, però és el director de gabinet de la Direcció Adjunta Operativa. Fuentes Gago –relata Ekaizer– és qui viatja amb un dels avions privats a Suïssa per comprar la captura de pantalla fictícia del compte fals de Xavier Trias, ex-batlle de Barcelona. A això cal afegir-hi l’Oficina Antifrau, que té contactes amb tothom i fa el doble joc: ‘Als partits independentistes els ven una cosa i als de Madrid una altra.’

Tots treballen, també, amb dues empreses: Método 3 i Check-In. ‘Método-3 la coneixeu tots i Check-In depèn del temible Paco Álvarez, la gran figura del GAL de l’època de la lluita contra ETA.’

Elpidio Silva: ‘A Espanya no hi ha separació de poders’
El primer en comparèixer, l’ex-jutge Silva, ha criticat durament l’estat espanyol i l’ha qualificat de règim, no pas de democràcia. En aquesta línia ha assegurat que no hi ha separació de poders i que el poder judicial és un ritual sense voluntat de cercar la veritat. I ha afegit que l’operació Catalunya només pot haver estat creada des del Ministeri d’Interior espanyol.

LA MANDANGA DEL CASTOR


 

‘Salvados’ descobreix la martingala del ‘projecte Castor’

El programa de Jordi Évole treu a la llum un document secret del Ministeri d’Indústria que demostra les irregularitats del projecte

'Salvados' descobreix la martingala del 'projecte Castor'

 

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Diumenge, 14 de maig del 2017

El programa de Jordi Évole ‘Salvados’ ha acomiadat la temporada descobrint un document secret del Ministeri d’Indústria que mostra clarament les irregularitats que van marcar el conegut ‘projecte Castor’. Aquest document intern (datat el febrer del 2012) explica com el projecte es va iniciar el 2007 amb un pressupost de 400 milions d’euros d’euros i va acabar tres anys després en 1.272 milions d’euros, i que el concurs que es va redactar per a aquesta concessió es va fer a mida perquè se l’emportés una sola empresa, ACS, propietat de Florentino Pérez.

El conegut programa de La Sexta ha analitzat en l’últim episodi de la temporada el deute milionari que, haurem de pagar tots els espanyols pel denominat ‘projecte Castor’: construir un magatzem subterrani de gas natural davant les costes de Castelló i Tarragona. Un macroprojecte que ha acabat en un fiasco monumental: El Govern es va veure obligat a aturar la construcció per una sèrie de terratrèmols a la zona provocats precisament per les obres. I, sorprenentment, això no ho assumeix l’empresa constructora, sinó els ciutadans, per una curiosa clàusula del contracte de concessió. I el deute puja a 2.500 milions d’euros, que es pagaran a través de les factures de llum i gas dels pròxims 30 anys.

Tal com va explicar a aquest diari el mateix Jordi Évole abans de l’emissió del reportatge, el ‘projecte Castor’ és un “fiasco que farà parlar molt”, i que el que expliquen a La Sexta “no agradarà a Florentino Pérez“, que, a més de president del Reial Madrid, és el responsable del grup ACS, màxim accionista de l’empresa que té la concessió del ‘projecte Castor’, Escal.

A ‘Salvados‘ s’explica també com hi ha hagut polítics que, amb les seves decisions, han facilitat aquest fiasco: José Montilla, Joan Clos, Miguel Sebastián i José Manuel Soria, ministres d’Indústria, tant del PSOE, com del PP.

En l’entrevista que Évole els fa al programa, Montilla i Clos se’n renten les mans. Clos: “La decisió de tirar endavant el projecte no la vam atorgar nosaltres”. Montilla:” Jo soc responsable de les coses que vaig fer com a ministre i que porten la meva firma al BOE. Del que no he firmat… no ho soc, ¿oi?”. El periodista català assenyala en el seu programa que, en el jutjat de Vinaròs que investiga el cas, hi ha 20 tècnics i cap polític.

El periodista parla també amb el president de la concessionària, Escal, Recaredo del Potro, que explica que la polèmica clàusula que els blindava, en cas de fracassar el projecte, va ser una exigència dels bancs: “La vam demanar perquè els bancs ens van dir que si no, no ens finançaven. Tot això hi vam tractar amb l’Administració de Clos“.

També destaca al programa de La Sexta les declaracions de l’eurodiputat Ernest Urtasun, que apunta la rapidesa del Govern a l’hora d’abonar una indemnització de 1.400 milions a la constructora, sense depurar responsabilitats.  “La constructora queda totalment rescatada amb els diners dels ciutadans -sentencia Urtasun-. I els inversionistes que van posar els diners van cobrar tots. És un cas clar de socialització de pèrdues i privatització dels beneficis, de capitalisme d’amiguets”.

‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó’


 

Carles Boix: ‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó’

Entrevista al professor de ciència política de la Universitat de Princeton (EUA) sobre el tram final cap al referèndum


Carles Boix (fotografia: Lluís Brunet).

Per: Pere Cardús

Carles Boix (1962) és catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA) i titular de la càtedra Robert Garrett de política i afers públics. És una veu respectada internacionalment en el món acadèmic pels seus estudis sobre política comparada, benestar, igualtat i economia política. És un independentista declarat, membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) creat pel president Mas. Dijous passat va dinar amb el president Puigdemont i el conseller Romeva a Nova York i ens va concedir aquesta entrevista l’endemà. Hem parlat amb ell d’aquests mesos que falten per a arribar al referèndum, de les conseqüències que poden tenir les vies que s’obren d’ara endavant i dels dubtes o incerteses que encara cal resoldre.

Diuen que la distància ajuda a veure-hi més clar. Quina és la mirada des dels EUA?
—Mireu, això és difícil de respondre, perquè jo vaig i vinc molt sovint. En aquest sentit, la distància és relativa…

Aleshores, esteu contaminat…
—Exacte. Estic contaminat.

Parlant de contaminació… Fa poques hores que heu dinat amb el president Puigdemont. Com l’heu vist?
—El veig bé. Optimista i tranquil. Amb moltes ganes de portar les coses al final. També l’he vist prudent. Vol arribar fins al final. Vol fer el referèndum abans d’acabar el setembre. És conscient que cal també estar atents a l’actitud i la reacció de l’estat espanyol. No en el sentit d’ajornar o de cancel·lar la convocatòria del referèndum. Sinó que la prudència raonable aconsella de restar sempre atent als moviments de l’adversari i de l’entorn. Però tinc bones vibracions amb ell. M’agrada. Crec que és la persona adequada per a aquest moment. Dispara directe. Això és d’agrair. Almenys per mi.

Fa temps havíeu reivindicat la necessitat de parlar més clar. De dir les coses de manera més directa. N’esteu satisfet, del canvi de Mas a Puigdemont?
—Hem canviat. I ara les coses es diuen de manera més explícita.

Això ajuda en el moment actual…
—A mi m’agrada. Deixem-ho en el fet que personalment m’agrada. S’ha d’entendre que hi ha gent que està en moments diferents de maduració. I ara les coses es fan més explícites. Crec que és bo de parlar de les coses clarament i deixar de fer servir subterfugis i revolts. A més, cal fer-ho aviat.

El referèndum serà asetembre a tot estirar. Trobeu que és un bon moment? Us fa patir que anem una mica tard?
—Seria un irresponsable si no em fes patir.

Però també hauríeu patit fa mig any.
—He de dir que jo he fet un procés evolutiu. Sempre havia proposat de fer eleccions i convertir-les en un referèndum. M’havia adherit a aquell intent últim de fer una llista blanca per aplegar tot el vot del sí. Quan es va votar el 27-S, aleshores va començar un procés de moviment cap al referèndum. Primer era poc explícit i finalment va ser oficial. Al principi, jo hi tenia una certa prevenció per dues raons. Primer, perquè teníem l’experiència del 9-N, que havia estat positiva, però que no es podia repetir. Em feia por que el referèndum es convertís en un altre 9-N. Una altra prova i no un referèndum de veritat. En el moment que el govern promet que això no serà així i que es farà un referèndum amb tots els ets i uts –vinculant i amb tota la implicació de l’aparell de la Generalitat–, això em fa ser favorable a fer-lo. Si hagués de ser un nou 9-N, no valdria la pena.

I la segona raó?
—Ja s’havia fet el 27-S. Ja s’havia votat a favor de la independència. Però ara estic més convençut que el referèndum serà un exercici de democràcia més enllà del suport majoritari o no a la independència. El suport institucional i popular al referèndum és molt gran. I això dóna força a aquest moviment. Més del 70% dels catalans diu que anirà a votar si es fa un referèndum unilateral. Això és molt significatiu. Després de tot aquest procés de reflexió i d’observació personal, estic a favor del referèndum.

El dubte és fins a quin punt està disposat a arribar l’estat espanyol per impedir-lo. I fins on està disposat a arribar el govern de Puigdemont. Els pròxims mesos veurem això?
—Certament. Aquest és ara el terreny de joc. Ara es tracta de fer el referèndum i d’executar-ne el resultat. És en aquest marc que no sé predir com anirem de calendari. Caldrà veure què passa. De moment, el govern espanyol apunta a la via penal contra Puigdemont pel pressupost. Sembla que té ganes de gresca. El to és d’amenaça directa.

Us preneu el referèndum com l’únic pla possible o com un ardit per a aconseguir un desenllaç posterior?
—Em prenc el referèndum com un exercici d’afirmació democràtica i de la sobirania que correspon a Catalunya. Les garanties que es van prometre en el pacte constitucional espanyol no s’han complert. El pas de l’estatut pel Tribunal Constitucional van convertir en lletra morta el referèndum amb què el poble català havia aprovat aquell text de mínims. I tot això ha habilitat el camí que hem emprès aquests últims anys. La truita ha girat. La resposta del referèndum és sobretot una afirmació dels drets de Catalunya. No puc saber què passarà després. Però si el referèndum es fa amb les garanties necessàries, la participació adequada i el resultat és un sí més que el no, aleshores el govern haurà d’executar el resultat encara que sigui de manera unilateral. I, fins i tot en aquest cas, sempre hi haurà d’haver una voluntat de negociació amb l’estat espanyol. Però això dependrà molt de tot aquest procés fins a proclamar la independència.

Què voleu dir?
—Amb el referèndum, som com els israelites davant de Jericó. Amb trompetes. Al final, la muralla va caure. I això no vol dir que entressin a la ciutat immediatament. Però va caldre aquell moment per a poder passar a l’acció després. Sembla que sense el referèndum no hi ha manera de penetrar. I això passa, en bona part, per les ambigüitats d’una part de la societat i, especialment, d’alguns polítics catalans. Sabem que hi ha un bloc de sí. Sabem que hi ha un bloc de no. I després hi ha un bloc que juga al mig i que, en lloc de ser responsables i definir-se, no es comprometen. I això força a demanar-los un pas més.

Esteu parlant del món dels comuns i de Podem… Posen en dubte que el referèndum es pugui fer amb les garanties democràtiques. No creuen que pugui ser vinculant ni decisiu… Què en penseu?
—Em perdo una mica, amb tot aquest llenguatge. És el llenguatge del processisme. Ha anat explotant a les mans d’aquells que el feien servir. Unió ja ha desaparegut… En la mesura que aquest sector dels comuns s’impliqui, el referèndum serà més factible, més decisiu i més vinculant. I, tanmateix, hem de tenir en compte que una cosa són els dirigents d’aquest sector polític i l’altra és la gent que els vota. Com més t’allunyes del nucli dur d’aquests partits més partidaris del referèndum hi ha entre els simpatitzants i votants. Els seus clients volen anar a votar encara que el referèndum no sigui pactat amb l’estat.

El referèndum es convocarà activant un apartat de la llei de transitorietat però no la resta, que entrarà en vigor si el resultat és favorable a la independència. Us suscita dubtes aquest mecanisme?
—Jo no he vist el text d’aquesta llei. Diuen que ja s’ha redactat, però no l’he pogut llegir. Jo l’equiparo en aquest moment a un mandat per a fer un referèndum amb unes clàusules que fan funció de detonador retardat. Però el mandat per a fer el referèndum hi és com hi era a Escòcia. I això és molt senzill d’entendre per tot el món. La llei de desconnexió és un trencament amb la legalitat actual però subjecta a la voluntat de la gent. El president Puigdemont va explicar que, si el referèndum es perdia, dissoldria el parlament i es convocarien eleccions autonòmiques. Però si el referèndum es guanya, caldrà administrar la victòria i volen fer eleccions de caràcter constituent al cap de sis mesos.

Abans d’arribar a tot això, s’ha de fer el referèndum. Què hauria de passar ara? Trobeu que es fan les passes que toquen?
—Vaig dir al president que, si tot això anava de debò, s’hauria de començar la campanya del referèndum. A Escòcia la campanya va començar molts mesos abans de votar. La seva resposta va ser que els partits ja començaven a fer campanya. Com interpreto aquesta resposta? Per mi, no és la resposta ideal. Jo voldria una convocatòria amb una campanya institucional. En aquest sentit, veure que la campanya de debò no ha començat em preocupa i em fa ser una mica escèptic. I tanmateix entenc que fer una campanya institucional implica fer la convocatòria i, per tant, entrar en el combat amb l’estat. Si amb l’aprovació del pressupost l’estat ja vol activar la via penal contra el govern, imaginem-nos com reaccionarà quan es convoqui el referèndum. Quan passi, es pot precipitar tot. Per tant, la pregunta real és: quan estem disposats a traspassar la línia. Potser ja va bé que hi hagi la promesa del referèndum al setembre i que de moment siguin els partits qui facin una campanya no tan institucionalitzada.

Algun moment s’haurà de crear una plataforma del sí i una del no amb finançament públic i validació del parlament…
—Això seria òptim. Hi estem d’acord. Hi ha d’haver una campanya oficial amb dues plataformes i arguments per totes bandes. Cal calcular bé el moment, però no crec que calgui esperar gaire més. Les posicions ja fa temps que no es mouen. L’estat espanyol no canviarà d’actitud. Les majories institucionals espanyoles no varien. No hi ha cap esquerda a l’estat que pugui afavorir una via negociada. Allà no es mou ningú. Per tant, què esperem? Tindria sentit esperar si hi hagués indicis de canvi.

Aquesta espera implica cap risc?
—Aquí les posicions no es mouen. I a escala internacional, sí que veiem alguns moviments cada vegada més excloents de la concepció de la nació. S’ha acabat l’època Obama. A França podria guanyar la Le Pen, encara que les enquestes diguin que no. Però les enquestes també deien que Trump no guanyaria. El Regne Unit va sortint de la UE. Hi ha un enduriment o una pèrdua evident de sensibilitat democràtica en l’àmbit internacional. Això no ens afavoreix. Especialment, els canvis que es viuen a Europa. Els Estats Units són lluny i la gent d’allà veu amb bons ulls l’autodeterminació. D’una manera espontània i natural. Va amb el caràcter dels nord-americans. En relació amb Catalunya, em preocupa més l’enduriment de posicions al continent europeu.

Aleshores, ens ha de preocupar la qüestió del reconeixement quan es proclami la independència?
—Faré un calc del castellà per respondre: ens ha d’ocupar però no preocupar. Cal treballar-hi sense descans. Especialment, hi ha de treballar el govern amb els contactes i visites que ja fa. Ara tenim ministres i presidents que piquen portes i cal anar a presentar el cas a tot arreu on els reben.

Es desprèn de les vostres respostes que cal no deixar passar més temps. Que cal encarar la porteria.
—Jo crec que sí. Ja fa anys que hi fem voltes. Fem-ho. I, si no, reconeguem que no ho volem fer. Jo crec que sí que es vol fer, però cal resoldre-ho ara. Cal intentar-ho. Si no ens en sortim, no passa res. Però és molt pitjor no haver-ho intentat. Cal tancar el procés com més aviat millor. No podem estar sempre movent els pals de la porteria i dient que busquem la millor posició per a xutar. Posem els pals i xutem. Ara cal xutar a porteria. I ja veurem què passa.