Universitat de Copenhaguen


Universitat de Copenhaguen

‘És l’hora de negociar; acabar la repressió i trobar una solució política, no penal’, diu Puigdemont

22.01.2018 

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha mantingut un debat intens a la Universitat de Copenhaguen, en l’acte titulat ‘Catalunya i Europa, a la cruïlla per la democràcia’. Puigdemont ha estat crític amb els governants europeus, com fa sovint, darrerament. I ha avisat: ‘Crec que això que passa a Catalunya és tan decisiu per a Europa com el Brexit. Què passarà si en un altre estat membre el govern empresona els polítics com passa als polítics catalans? Quina autoritat tindrà Europa quan hagi de tractar amb països que no respecten els drets humans?’

En veient els dubtes o el desconeixement dels participants en el debat sobre la qüestió catalana, Puigdemont ha remarcat la insistència del govern català a l’hora de cercar una sortida negociada: ‘El govern català ha proposat divuit vegades de negociar un nivell més alt d’autogovern o un referèndum. És l’hora de negociar, acabar la repressió i trobar una solució política, no penal.’

En aquest article podeu veure, íntegra, la intervenció inicial de Puigdemont en aquest acte, amb la traducció simultània que n’ha ofert Televisió de Catalunya.

Ara, un dels moments més intensos ha vingut després, amb la contraposició d’arguments entre la professora Marlene Wind i Puigdemont:

Podeu llegir el discurs íntegre ací:

«Catalunya i Europa, una cruïlla a la democràcia

El 21 de desembre, el poble de Catalunya ens va donar, una altra vegada, la majoria parlamentària que formarà un nou govern per trobar una solució política i negociada per a Catalunya. L’aplicació de l’article 155 s’ha d’acabar perquè s’ha utilitzat i s’ha convertit en un eufemisme d’un estat d’excepció contra un govern elegit democràticament.

Estic agraït de viure en una Europa del segle XXI. I estic encara més agraït de poder viure en una Europa on la llibertat de moviment és tan important com la llibertat d’expressió.

Les nostres dues nacions comparteixen algunes qualitats que voldria destacar. Els catalans admirem la política danesa. Sempre diem que quan Catalunya es converteixi en un estat de ple dret, volem ser la Dinamarca del sud. Tenim una població semblant, una llengua pròpia, unes economies que basen l’èxit en el fet de ser obertes al món. Som dues nacions petites que hem sobreviscut. Tenim una capital cosmopolita, que són la nostra millor representació al món. Socialment, som vibrants. Unes poblacions altament qualificades, pròsperes i obertes al món.

Les petites nacions tenen més bones perspectives econòmiques. Estan més adaptades al canvi. No han de formar part de cap gran estat per a formar part del mercat.

Molts dels nous estats són mitjans o petits. La mida dels estats no és cap problema.

La capacitat d’arribar als mercats globals i a un mercat únic europeu és un gran actiu per a la nació catalana. L’exportació a Catalunya ha assolit nivells de rècord: 70.000 milions d’euros el 2017; les inversions estatals s’hi disparen i el Financial Times ens considera una de les millores regions on invertir.

La Catalunya que us vull presentar és una nació del sud oberta i que entén la importància de les relacions bilaterals.

Tinc la impressió que a Dinamarca teniu un enfocament similar. El món d’avui, la sobirania, és un referèndum diari. Cada dia hem de lluitar per la bona governança, les bones lleis, l’economia pròspera. Dinamarca és un exemple pel seu enfocament econòmic, polític i social.

La UE ha estat un èxit a l’hora de promoure llibertats i drets; però som conscients dels seus fracassos, cada vegada que hi ha una crisi. Ho hem vist amb Grècia, Ucraïna, els refugiats. I ara, amb la defensa dels drets dels catalans.

Nosaltres som europeus, però no podem aclucar-nos d’ulls davant els seus fracassos. Volem més integració si aquesta integració va vinculada amb la democràcia.

És impossible d’entendre com és que la UE té més capacitat d’influència en països abans de ser membres que no pas després. Per què la UE tracta de manera diferent certes nacions grans i les petites. Per què?

Veiem, en el cas de Catalunya, com les institucions europees tracten diferentment Espanya i Polònia. Formar part d’una família política és més important?

Això que passa a Catalunya és fonamental per a Europa. Què se’n farà, d’Europa, si no és capaç de defensar els seus valors? Què passarà si en un altre estat membre el govern fica a la presó rivals polítics, com passa a Espanya amb els polítics catalans?

El moviment democràtic a Catalunya no pot ser vist com una crisi potencial per a Europa, sinó com una oportunitat democràtica per als països. Perquè la democràcia és més important que totes les fronteres. Cal entendre com resoldre conflictes polítics a través dels vots i no de la violència. No és acceptable per a fer política. Per això el suport de la Comissió Europea a Rajoy és desconcertant. Legitima l’ús de la força i les amenaces judicials per damunt de les solucions polítiques. Un govern democràtic i pro-europeu no hauria de ser perseguit. Quan Espanya sigui capaç d’enfrontar-se democràticament a desafiaments com els que proposen per Grenlàndia o les illes Fèroe es respectarà la voluntat dels ciutadans. Sou la prova que això és possible.

El dret d’autodeterminació és un dret fonamental per a totes les nacions. La meitat dels estats membres de la UE han estat creats aquests últims cent anys. El dret d’autodeterminació l’hem posat en el nostre programa polític des del setembre del 2015. Vam guanyar les eleccions. La reacció del govern espanyol va ser clara: intimidació, boicot, presó i exili. Durant més de cinc anys, els catalans han demanat un referèndum acordat sobre la independència. L’acord entre Escòcia i el Regne Unit ha estat l’enveja de Catalunya. Un referèndum acordat ha estat i és l’opció preferida del poble de Catalunya. Però l’establishment espanyol no vol entrar en un diàleg bilateral. Par això vam organitzar l’1-O. De manera que els catalans poguessin expressar la seva voluntat democràtica a les urnes. Vam cometre un error: ens pensàvem que el 2017 la violència i la violació de drets fonamentals no serien possibles. Però els nostres conciutadans van haver de defensar les urnes de la policia espanyola amb els seus cossos.

No m’he sentit mai tan orgullós del poble de Catalunya com aquell dia. El 43% dels catalans van expressar la seva voluntat. El preu del nostre èxit ha estat alt. Aquests últims mesos, les llibertats fonamentals han estat minades. Hi ha polítics en presó preventiva i tractats com a terroristes. Alguns altres, com jo, s’han hagut d’exiliar per no anar a la presó. Quan la justícia espanyola va acusar el meu govern de sedició i rebel·lió, em vaig refugiar a Bèlgica per evitar la presó preventiva. Membres del meu govern encara són a la presó.

Ells són presoners polítics. Com jo mateix i els meus companys, ens afrontem a trenta anys de presó per les nostres actuacions pel referèndum i la declaració d’independència. L’ombra de Franco encara és molt llarga a Espanya. Ells han refusat un diàleg amb els representants catalans. És una decepció. Des del 2013, divuit vegades el govern català ha proposat de negociar un referèndum. La resposta de Rajoy ha estat sempre la mateixa: no.

El problema fonamental és que Espanya no reconeix Catalunya com un subjecte polític. No som més que una província. La Generalitat va ser creada el 1359. L’autogovern de Catalunya no neix a la constitució espanyola. El precedeixen més de 600 anys. Durant els últims cent anys, 9 dels 11 presidents de la Generalitat han estat destituïts, exiliats, empresonats o executats.

Madrid ha de reconèixer que les forces independentistes han guanyat les eleccions, que va imposar Rajoy. El control de Madrid s’ha d’acabar. Si els catalans no poden triar el seu govern no hi ha democràcia. És inútil votar en unes eleccions. Hi ha en joc la idea de la democràcia a tot Europa.

El 21 de desembre el poble català va enviar un missatge. No ens rendirem davant l’autoritarisme. Formarem un nou govern i és l’hora de negociar. És l’hora d’acabar la repressió i trobar una solució política per a Catalunya, no penal. Espero que un dia la voluntat del nostre poble prevalgui i siguem capaços de crear un estat nou, amb èxit i admirat com Dinamarca. Confiem en la democràcia i creiem en els valors europeus. I els catalans perseverem.»

Anuncis

‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’


L’editor i columnista Eduard Voltas (Fotografi

Eduard Voltas: ‘Hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria de l’independentisme’

Entrevista a l’editor i columnista sobre els objectius que s’ha de fixar l’independentisme en aquesta nova etapa

a d’Albert Salamé).

20.01.2018 

Demanem a Eduard Voltas de fer una entrevista per a parlar del moment convuls, difícil i incert de l’independentisme, encara baldat pel cop del 155. Les eleccions del 21 de desembre han donat un baló d’oxigen que ha de permetre de continuar avançant. Voltas, editor i columnista, acostuma a posar el dit a la nafra i a cercar el punt de reflexió constructiu sense ser complaent. Ens respon dient que no ho veu clar. Que hi ha moltes més preguntes que no respostes en aquest moment. I que cal pensar molt per trobar un desllorigador a tot plegat. Li demanem d’explicar precisament això. De fer una conversa que no pretengui fixar veritats ni donar lliçons de res. I ens concedeix una entrevista plena d’idees que poden contribuir a la reflexió col·lectiva que cal. Som-hi.

Fotografia d’Albert Salamé.

—Estem bé o malament?
—Estem empatats. És un empat, però un resultat que classifica l’adversari. És un empat perquè és cert que l’estat espanyol no ha aconseguit els seus objectius immediats. Pretenia guanyar les eleccions, sembrar la derrota a les files de l’independentisme i aconseguir un govern unionista a Catalunya. Des d’aquest punt de vista, ells han perdut. Però també és cert que l’objectiu de l’independentisme és aconseguir la independència. I en aquest primer assalt a la fortalesa, no ho ha aconseguit. Per tant, som en un empat. El seu objectiu és mantenir la unitat d’Espanya i l’aportació productiva i fiscal dels catalans. I això, de moment, ho tenen. L’estat es pot prendre el luxe d’allargar l’empat indefinidament. I, en canvi, qui té l’obligació de desempatar és l’independentisme. Per tant, té l’obligació de pensar noves estratègies per desempatar.

—L’increment de la virulència del conflicte no ha fet perdre suport a la independència. Això és una bona notícia. És un empat amb petites victòries?
—Sí. I són victòries sorprenents. S’han trencat els motlles de situacions d’altres moments històrics i d’altres països on la repressió i la por empetiteixen els moviments reivindicatius. En aquest cas, com més clars han estat els costos de la independència i com més dolorós ha estat el càstig, més vots i més suport ha tingut el projecte polític. L’independentisme ja fa temps que trenca motlles. Ho ha fet amb els milions de persones al carrer sense cap símptoma de desmobilització i sense cap incident. Són coses que no passen enlloc del món. La duresa i l’agudització dels costos no han fet minvar el moviment sinó que l’han reforçat. No som aquell poble poruc o espantadís que algú havia volgut fer creure. El poble ha demostrat una valentia espectacular.

—Una valentia que no va evitar que en un moment determinat quedés tot penjat…
—Això ho va decidir la direcció política del moviment. Aquell cap de setmana del 27 d’octubre hi havia centenars de milers de persones esperant instruccions i completament disposades a una estratègia de desobediència civil i defensa pacífica però contundent de la República proclamada. No hi va haver una direcció política que volgués activar aquesta defensa. Allò que va passar, tots plegats ho hem aparcat perquè hi havia una altra urgència, que era derrotar el 155. Cosa que encara no s’ha acabat perquè caldrà veure si s’aconsegueix fer una investidura i formar govern. Caldrà veure si es pot tornar a agafar el timó del vaixell per molt intervingut que estigui. Si es pot reprendre el timó i el rumb, caldrà poder dedicar un temps a revisar què va passar aquell cap de setmana. No pas amb voluntat de cercar culpables ni per acusar ningú, sinó per aprendre de l’experiència.

—Per extreure’n bones lliçons?
—Exacte. També és cert que les direccions polítiques són un reflex dels moviments socials que els donen suport. És molt estrany tenir una direcció que no ho sigui. Tendeixo a pensar que qualsevol altra direcció política que hi hagués hagut en aquest moment històric diferent de Puigdemont, Junqueras, Alcoberro i Mauri, hauria actuat de la mateixa manera.

—És un empat amb un partit de tornada aviat o és un empat que ens classifica per una nova lliga que encara s’ha de disputar?
—Si la victòria de l’independentisme s’ha de produir per la mateixa acció política dels independentistes, és probable que l’empat no es resolgui aviat. Si s’ha de produir per la força de l’independentisme i la seva acció política, és possible que no sigui immediat. En canvi, hi ha una altra manera d’aconseguir la victòria. És l’esfondrament de l’adversari. Que el projecte de l’estat espanyol es faci inviable. L’estat espanyol té unes quantes crisis obertes damunt la taula.

—No tan sols la crisi catalana…
—Exacte. I poden dur-lo a dificultats molt greus i que podrien precipitar un final del procés inesperat. I més ràpid d’allò que ens diu el sentit comú. El dia abans de caure el Mur de Berlín, ningú –i ningú vol dir ningú– podia imaginar que el mur hauria caigut l’endemà. Tenia l’aparença d’una gran fortalesa. I allò que hi havia era una gran fragilitat. Tan sols calia que hi anés algú amb un martell i comencés a picar. I tota aquella fortalesa es va ensorrar en una nit. La fortalesa de l’estat espanyol, és real o és aparent? Això no se sap mai fins que no agafes el martell i comences a picar. I aquell cap de setmana d’octubre es va renunciar a prendre el martell i picar.

—Té sentit pensar en un retorn de Puigdemont després de la investidura i plantar la resistència que no es fa fer aleshores?
—Bé, és que jo no veig que la direcció política estigui disposada a fer-ho. Una de les conseqüències que ha tingut la manera com han anat les coses és que amb el vot popular hem ratificat els mateixos dirigents que van decidir actuar d’aquella manera. Per tant, els mateixos dirigents davant d’una situació semblant actuaran igual. No hi ha cap motiu per pensar que ara ho farien diferent. No crec que hagi canviat res. Quan intento obrir el focus, allò que és important és adonar-se que ara ja tenim tota la informació. De què ha servit aquest primer assalt a la fortalesa, aquests set anys de procés des de la sentència del Constitucional? D’una cosa molt important. Ara ja tenim tota la informació. Res no ens pot agafar per sorpresa.

Fotografia d’Albert Salamé.

—A quina informació us referiu?
—Tenim tota la informació sobre l’estat espanyol i tota la informació sobre l’independentisme. Coneixem molt bé l’independentisme i coneixem molt bé l’estat espanyol. A tots ens agradaria jugar un partit net, a Wembley, una gespa impecable, regadeta d’abans-d’ahir, amb un àrbitre neutral, i onze contra onze. I ara ja sabem que el partit no serà mai així. No ho serà. Ens podem queixar, podem protestar, podem denunciar-ho. Però no farem que el partit sigui a Wembley amb una gespa impecable, un àrbitre neutral i onze contra onze. No serà així. El partit es juga en una gespa que fa dos anys que no la reguen, plou, l’àrbitre està comprat, el públic llença tota mena d’objectes als nostres jugadors, hi ha una part del públic que xiula i mira cap a una altra banda (Europa), i s’eliminen jugadors i se’ls envia a la banqueta. Haurem de jugar en aquest terreny de joc. I si es vol guanyar, s’ha de guanyar en aquest terreny. No hi ha més nassos. La reflexió que crec que encara no ha fet l’independentisme perquè la urgència era una altra – guanyar les eleccions, recuperar les institucions, etc.– és aquesta: com es fa la independència d’Espanya.

—I com es fa?
—Als independentistes catalans els ha tocat de fer la independència d’Espanya. No del Canadà, ni del Regne Unit… La independència s’ha de fer respecte a l’estat espanyol. En altres casos n’hi ha prou guanyant eleccions, aconseguir un referèndum i guanyar-lo amb un vot més del sí que del no. Però la cultura democràtica és diferent a Espanya. I la cosa no va per aquí. És cert que falta gent i falta suport. Clar que sí. Però el problema no és que l’adversari demani el 50% més 1 amb el seu cinisme insuportable. No és aquest. És l’independentisme qui necessita aquesta força. I si és el 55%, millor. I si és el 60% o el 65%, encara millor. És evident que cal convèncer i ser més. Però sobretot cal una cultura política diferent. Una cultura política més conscient dels riscs associats a fer la secessió d’un estat de la Unió Europea, membre de l’OTAN i que es diu ‘Reino de España’.

—Cal adoptar el llenguatge del poder? Cal tocar tecles del poder financer, del poder coercitiu…?
—Tocar tecles em sona massa a estructures d’estat. I diria que el discurs de les estructures d’estat ha quedat absolutament desarticulat. És evident que des d’una Generalitat autonòmica no es pot desplegar cap estructura real d’estat. L’estat ho boicotarà. Aquell famós programa informàtic Espriu ja deu ser al riu. Vull pensar que hem superat l’edat de la innocència. Els independentistes que ja ho érem els anys vuitanta havíem tastat quina mena d’estat era l’estat espanyol. Els que ja vam veure l’Operació Garzón, les tortures, l’actuació del GAL a Iparralde… havíem arribat a creure que el context europeu i la globalització impediria a l’estat espanyol de fer això que han fet. Ha estat com tornar a trobar un vell adversari. Si més no, pels de la meva generació, ha estat com dir ‘sí, són ells’.

—Encara hi són…
—Exacte. No han canviat. El context potser ha impedit alguna actuació encara més salvatge. Però han passat trenta anys i continua essent el mateix.

—Amb la diferència que ara és molta més la gent que no ho accepta.
—Sí. I que molta gent ha pres consciència de la mena d’adversari que hi ha al davant. En Toni Soler va fer un missatge a Twitter que potser ens hauríem de tatuar tots: ‘Mai més no podem començar una frase dient «Espanya no es pot permetre…» o «Europa no permetrà…»’. Ara ja sabem que Espanya es permetrà el que vulgui i Europa permetrà el que sigui. Això no és Wembley i la gespa no està regada.

—No hi haurà un desllorigador…
—Sí, el desllorigador és una força popular imparable i una direcció política alineada. I jo crec que han faltat les dues coses. La força popular que hi ha hagut ha estat brutal, però no imparable. Ens han parat, oi? I la direcció política va decidir frenar en un moment determinat. És curiós perquè veníem de l’1 d’octubre, que va ser un autèntic festival de coordinació executiva i emocional entre les institucions i el carrer. I vam pensar que tenien igual de ben preparat el 27 d’octubre que l’1. Els que havíem estat capaços de fer l’1 d’octubre havíem de tenir un pla per fer la independència. I va resultar que no n’hi havia. T’encares a un estat que té el monopoli de la força i que la fa servir sense cap mania. A partir d’ara caldrà fer les coses d’una manera diferent. Què hem après d’aquesta fase? No podem treure la conclusió que hi havia uns líders covards. Això seria mentida. Els líders són igual de covards o valents que el poble. En són un reflex. I és tot el moviment qui ha de fer la reflexió sobre què cal fer a partir d’ara.

—Us preocupa l’estat en què es troben les entitats que han organitzat la mobilització aquests anys?
—També s’han de repensar elles mateixes. Estan escapçades. I els lideratges que hi ha no sabem si són provisionals o definitius. Suposo que ningú no vol convertir-los en definitius perquè seria una manera d’acceptar que els dos Jordis seran a la presó molt de temps. Per tant, es manté una situació de provisionalitat que en algun moment s’haurà de resoldre.

Fotografia d’Albert Salamé.

—Algú va dir que amb els dos Jordis al carrer el 27 d’octubre no hauria anat com va anar…
—Jo no vull caure en el ‘què hauria passat si…’ A més, ara és molt fàcil dir coses d’aquestes. És molt fàcil dir que si haguéssim aprofitat l’impuls de l’1 d’octubre per convocar eleccions i anar a buscar una majoria aclaparadora… Sí, sí, però qui ho va proposar en aquell moment? A pilota passada tot és molt fàcil. A mi m’interessa el debat sobre què es pot fer ara. I l’únic que fa imparable l’independentisme és la força popular. Força coercitiva en el sentit clàssic no la tindrem. La fantasia dels Mossos… Això dels Mossos ja s’ha vist. Van arribar al seu límit el dia 1 d’octubre. Això és el màxim que pots esperar del cos de Mossos d’Esquadra. Perquè és el que és. És la policia autonòmica i judicial. No és un cos de voluntaris armats per defensar la República. No són milicians. Quan parlem de poder coercitiu, de què parlem? L’única coerció possible és la coerció democràtica. La d’una majoria molt àmplia de manera que el canvi es faci inevitable. Però si es pretén dibuixar aquest canvi en un full de ruta, amb dates i calendari, es tornarà a anar contra les roques.

—Per què ho dieu?
—El dia 1 i 3 d’octubre va ser quan l’estat estava més debilitat. Si Puigdemont aleshores hagués dit que ens han pegat, que és molt greu i que no s’ha pogut fer un referèndum amb condicions perquè s’ha impedit a la gent votar, i diu que vol que voti tothom en unes eleccions plebiscitàries i, si hi hagués el 50% +1 de vots independentistes, proclamaria la independència, què li hauria dit tothom? Que no complia, que era un traïdor, un botifler… que el full de ruta deia una altra cosa, que el referèndum era vinculant… No pot ser que la direcció política estigui constantment sotmesa la sospita que vol trair o desviar l’objectiu. I probablement, si en lloc de fer el que es va fer s’hagués fet això altre, estaríem bastant millor. Com a mínim, tindríem la iniciativa política. Per tant, jo sóc partidari de no dibuixar un full de ruta amb dates i fites. A partir d’ara, el full de ruta ha de ser l’actitud. Allò que és innegociable no és que tal dia farem tal cosa. Allò que no s’ha de negociar és l’actitud.

—I quina és?
—Anar a guanyar la independència per la via de convèncer el màxim de gent possible fins a fer-ho inevitable. I si no, aleshores hi ha l’estratègia del xoc democràtic. Que és l’estratègia d’anar a omplir les presons. Però jo, que no seria a qui tocaria anar a la presó, qui sóc per dir a dos mil regidors, vuit-cents alcaldes, setanta diputats i dotze membres del govern que es posin a desobeir de manera permanent i a buscar la zona de fricció amb el risc de ser encausats i empresonats? Qui sóc per dir que cal omplir les presons amb dues mil persones? Qui sóc jo per dir això? Aquesta seria l’estratègia del conflicte obert, democràtic, però permanent… No es liquida l’IVA, ni l’IRPF dels treballadors, les institucions deixen de cotitzar la seguretat social dels funcionaris a l’estat, desobediència absoluta, el rei persona non grata a tots els municipis… etc. I dues mil persones a la presó. És una estratègia. Però jo no hi aniré i no sóc ningú per dir que s’ha de fer així. L’independentisme no sap com fer la independència. Ho ha provat d’una manera. No ha sortit bé. Qui digui que sap com es fa la independència, menteix. No ho sap ningú. Mentre no ens il·luminem cal fer treball polític i recuperar la iniciativa. I, amb el resultat electoral, tens el mapa molt clar d’on has d’anar a convèncer gent.

—On?
—On has tret pitjors resultats. No vull assenyalar territoris. S’ha d’anar a treballar fort allà on s’ha tret els pitjors resultats. Com que en aquests llocs no seràs visible a través de les televisions, cal ser-hi físicament. Als barris no s’hi va; als barris s’hi és. Com pot ser que una força com Ciutadans sense articulació territorial, sense presència als barris i sense militants hagi tret els vots que ha tret? Perquè té el 80% del pastís televisiu al seu servei. Si no tens el 80% de les televisions al teu servei, quina altra manera que tens de visibilitzar-te als llocs on has tret mals resultats? Físicament. Ser-hi. Però és una feina tan complicada i tan dura que entenc que hi hagi gent que, per amagar la mandra, faci plantejaments més fàcils. Dreceres més radicals. Però no és més radical qui més crida sinó qui guanya.

—Si l’objectiu és ampliar la base, cal revisar la manera com l’independentisme s’ha relacionat amb el món dels comuns?
—Jo crec que l’1 d’octubre marca el camí de la resposta. L’1 d’octubre es va prescindir de la direcció dels comuns. Se’ls va intentar convèncer, evidentment, però no es va aturar res pel fet que la direcció dels comuns no pujava al carro. No es va aturar pas. I l’1 d’octubre va interpel·lar centenars de milers de votants dels comuns de les eleccions espanyoles. El projecte republicà ha de parlar més amb la gent i menys amb les direccions polítiques. L’agenda política de la direcció dels comuns és la seva. No faràs que la canviïn per la teva. La seva no és l’agenda de la ruptura republicana. És legítim que en tinguin una altra. S’ha de parlar directament amb els ciutadans. Amb tots. No només amb els votants dels comuns.

Fotografia d’Albert Salamé.

—També els de Ciutadans?
—Estic absolutament convençut que hi ha votants de Ciutadans del 21-D que d’aquí a dos anys poden ser votants republicans. N’estic completament segur. Entre més, perquè no penso que estiguem envoltats d’un milió d’espanyolistes, fatxes i sàdics que gaudeixen amb la presó de Junqueras i les hòsties de l’1 d’octubre. No ho penso. Crec que hi ha una part d’aquest vot que és un vot de censura de la manera com l’independentisme ha fet les coses. Bàsicament per una raó: ‘no podeu fer això perquè no teniu la majoria’. Hi ha una part del vot de Ciutadans que és identitari, espanyolista… i sàdic. És així. Però estic segur que hi ha una part de l’electorat seu que els vota per això. També una part de l’electorat del PSC. És una gent que desactivarà la seva oposició a la independència en el moment que l’independentisme pugui presentar una victòria electoral amb més del 50% dels vots.

—El 2014 vau escriure un llibre dirigit als indecisos. Encara en queden?
—La indecisió no és una fotografia estàtica. La prova és que fa deu anys hi havia dos-cents mil independentistes i ara n’hi ha dos milions. En aquell moment hi havia un milió vuit-cents mil indecisos? No. Estaven absolutament convençuts del seu vot autonomista i que les coses anaven bé i no calia plantejar-se la independència. En algun moment devien passar a ser indecisos i d’aquí a ser independentistes. Encara es pot generar molta indecisió entre el vot unionista.

—Aquesta seria una estratègia: generar indecisió a les files unionistes?
—És un estat previ a ser independentista. Efectivament. Ningú no passa del negre al blanc sense passar pel gris. Diuen que el canvi de vot d’un partit a un altre de molt diferent no es produeix automàticament. Que sempre es passa per l’abstenció o per un partit a mig camí abans de votar el partit contrari. Generar indecisos entre l’unionisme pot ser el títol d’una bona estratègia.

—Com es fa?
—Per una banda, l’acció de l’estat pot generar indecisos. Com que l’estat no té aturador i tothom té el seu límit de tolerància a la repressió, els indecisos poden començar a emergir entre el bloc unionista. I també el projecte republicà pot generar indecisió a les files unionistes. Aquest projecte s’ha d’explicar. Sóc partidari d’això que en diuen procés constituent. Jo en diria debat constituent. No el faria al parlament si no es va a l’estratègia dels dos mil presos. Si es va per aquí, alabat sia Déu, ens posem la manta al cap i avall. Però crec que la cosa no va per aquí. I per tant, faria un debat constituent molt potent amb la participació de centenars de milers de persones. Als barris, dibuixant república. Si no és encara una institució, la República ha d’estar als caps i als cors de la gent.

—La conclusió és que hem anat massa ràpid?
—No. Jo crec que no. Honestament, no crec que el problema hagi estat anar massa ràpid. Ha estat no haver identificat la mena d’adversari que l’independentisme tenia davant. No haver-lo identificat a temps. I no haver pres les decisions polítiques corresponents. No crec que hagi estat un problema de velocitat. Això és un procés històric. I hi ha moments de màxim conflicte, moments de distensió, més conflicte, etc. S’ha fet allò que calia des del punt de vista de la velocitat. Però l’independentisme es pensava que jugava contra una altra mena d’equip, a un camp molt diferent i amb un àrbitre neutral. Ho pensàvem o ens ho volíem creure. Aquest ha estat el gran error. I ha estat un error de la direcció política de l’independentisme. Això sí. La caracterització de l’adversari per decidir com ha de jugar l’equip és una tasca que pertoca a la direcció política.

—Us consta que aquesta autocrítica sigui compartida i es vulgui actuar de manera diferent?
—No em consta res perquè costa molt de saber què pensa la direcció política ara mateix. Entre més, perquè no se sap quina és la direcció política. La direcció política d’Esquerra Republicana és al carrer Calàbria o és a Estremera? La direcció de Junts per Catalunya és a Brussel·les o és el PDECat o qui és? Ho saben ells? Una cosa és que jo no ho sàpiga. Però, ells ho saben? Esquerra Republicana sap on és la direcció? I Junts per Catalunya sap qui és la direcció? I l’ANC i Òmnium saben quina és la seva direcció?

—Aquestes preguntes haurien de quedar resoltes com més aviat millor. Aquesta és una debilitat imperdonable…
—Perquè l’estratègia de l’estat espanyol ha estat decapitar i desarticular la direcció política de l’independentisme. Certament. Per sort, el tipus d’envit que hem tingut davant ha estat un envit electoral. I la gent hi tenia un paper. Depenia de la gent. Si l’envit no hagués estat electoral, sinó que hagués estat institucional o d’una altra mena, probablement estaríem força pitjor. Perquè la direcció política de l’independentisme està desarticulada. Ni els mateixos partits ni les entitats no saben quina és la direcció. Perquè no se sap si Oriol Junqueras serà a la presó dos mesos més o vint anys. No se sap. No sabem si Carles Puigdemont estarà a l’exili tres setmanes més o trenta anys. On és la direcció? Quina és? Hi ha molta feina a fer. Necessitem una mica de temps per pensar. No per rectificar ni per trair, ni per jutjar, ni per res més. Tan sols cal pensar. Hem de pensar on som i on anem.

—Aquesta entrevista potser hi haurà ajudat.
—Sí? Ho celebro.

El otro 155: deshonor y humillación


BEHATOKIA

POR JOSÉ RAMÓN BLÁZQUEZ – Martes, 14 de Noviembre de 2017

Columnista J.R. Blazquez

LOS optimistas creen, en su infinita ingenuidad o engañados por sus deseos, que el conflicto catalán se reconducirá en poco tiempo, una vez curadas las heridas de la convivencia, con un Goven más realista y a partir de una mayor sensibilidad en España hacia las demandas de Catalunya. No han entendido nada. Puede que los efectos demoledores de la aplicación del artículo 155 de la Constitución para someter la rebeldía independentista se olviden tras las elecciones del día de Santo Tomás y una vez se restauren los poderes autonómicos. Ese dolor pasará, porque para una mayoría social el actual autogobierno tiene un escaso valor, por cuanto lo conciben como una institucionalización del pasado, subrogada a un Estado que aspiran a superar. La frontera entre españoles y catalanes no la ha marcado esta norma abusiva e ignominiosa, sino el otro 155, el invisible: el escarnio y la violencia emocional ejercida en varios frentes contra la ciudadanía, incluida la parte que no simpatiza con la causa soberanista.

Hay algo de programado y un poco de improvisado en las acciones del 155 emocional. Estaba prevista la catarata de desprecios sobre Catalunya, papel que ha recaído en los medios de comunicación y específicamente en las cadenas de televisión, así como en las redes sociales. Ni Euskadi recibió tanta humillación, insultos, vejaciones, descalificaciones y ultrajes durante los largos años de la violencia terrorista, de la que nos hacían responsables a los vascos, sus gobernantes e instituciones. Recordamos y sufrimos aquella marejada de odio verbal y moral, a menudo insoportable, y aún aguantamos un plus de saña cuando el lehendakari Ibarretxe y la mayoría del Parlamento de Gasteiz se atrevió a llevar a Madrid un plan aproximado a una propuesta confederal, moderada y razonable. Pero aquello lo supera hoy con creces el calvario catalán.

LA IGNOMINIA EN MARCHA Lo que se dice y maldice de los catalanes en los medios de comunicación del Estado español es pura degradación. Este torrente ignominioso tiene dos versiones. La primera es la más elemental y obvia, la del exabrupto directo y sin concesiones, como cuando Ana Rosa Quintana llama “mamarracho” a Oriol Junqueras o cuando Eduardo Inda manifiesta su odio radical y dice que el president Puigdemont “es un mierda”. Los agravios son imparables. Son muchos los tertulianos y convocados a los platós, las emisoras de radio y el papel prensa para la ofensiva de la mofa, sin que, al menos por compensación o incluso por estética, haya los suficientes comentaristas para denunciar la guerra sucia de la injuria, ideada en La Moncloa y articulada como un coro hostil de imprecaciones.

La segunda versión del oprobio mediático es la manipulación informativa que se desarrolla en noticias, editoriales y artículos de opinión. Se ha elaborado un repertorio anticatalán para que haya cierta unanimidad en las palabras básicas, como es pertinente en las clásicas acciones de desprestigio y destrucción del enemigo común: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de Estado, cobardes, adoctrinamiento… Vale que las opiniones particulares tengan su cuota de maltrato contra los líderes del independentismo, porque hay mucho francotirador paniaguado;pero que este mismo criterio de demolición se vuelque en las noticias y los editoriales, en las primeras páginas, da idea de hasta qué punto España y sus herramientas informativas han perdido la decencia y están en caída libre hacia el bochorno y comprometidos en un proceso de humillación y deshonra del pueblo catalán sin límites éticos.

La aplicación del 155 de la vergüenza se ha depositado con especial encono en tres símbolos: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras y Carme Forcadell.

HUMILLADOS POR DEFENDERSE Con la sospechosa unanimidad de las campañas prefabricadas, el legítimo president de la Generalitat ha sido despiadadamente tildado de cobarde. A los españoles, lo de la honra de campanario y milicia les viene de lejos, bien representada por Calderón de la Barca y otros autores de la hipocresía, de manera que la sospecha de deshonor es la peor acusación posible, como una muerte en vida. Esta medieval afrenta es la que se ha adjudicado a Puigdemont para que no saliera vivo de su audaz exilio belga. Se le pedía al político destituido que, como el almirante de la honra sin barcos, tan grotesco, se dejara detener y encarcelar y pagase con la cárcel y la pena de telediario su desafecto con España. Es decir, que se inmolara, no ya para ser digno a ojos de la España nostálgica del imperio, sino para comportarse como un castellano antiguo, sumiso y rancio. Y no, Puigdemont y los consejeros que le acompañan se defienden de la tiranía constitucional usando los instrumentos que tienen a su alcance, jurídicos, diplomáticos y de relato. ¡Pues no faltaba más! No existe nada más digno que defender la libertad y la razón desde la legitimidad democrática.

A Oriol Junqueras le están machacando. Tras optar por quedarse y asumir el sacrificio de la prisión injusta, con el acompañamiento de las vejaciones judiciales y policiales ya conocidas, se le intenta pulverizar política y personalmente en los medios, quizás porque, según las encuestas, se le presume como virtual president tras el 21-D. Antes de eso, tiene que ser debidamente arrasado. Un periódico, de los más papistas que el Papa, decía del vicepresidente legítimo que era el único de los políticos catalanes presos que usaba “ropa carcelaria”, como sugiriendo el traje de rayas de las películas y hasta el gorrito. De estas burlas canallas se nutre el otro 155 para ejecutar su tarea de exterminio moral.

No sé si por ser mujer o por su personalidad de apariencia frágil y propensa a la emotividad, Carme Forcadell es una pieza de especial deleite para el odio desatado en España. Como Puigdemont, la presidenta del Parlament ha hecho uso de una estrategia eficaz de defensa, lejos del calderoniano recurso a la inmolación y la falsa honra hispana. Y en su declaración ha dicho lo justo para no dar facilidades al sistema judicial que ilícitamente le somete a una pantomima de proceso. Nada tiene que ver la grandeza de la causa independentista con el modo de enfocar sus derechos. Si hiciera falta teatralizar para despreciar a un tribunal tramposo, yo también lo haría. Y prometería el acatamiento constitucional y aún hacerme socio del Real Madrid. Forcadell no tiene por qué expiar ninguna culpa y tiene pleno derecho a calcular sus palabras contra un modelo de justicia abusivo, como lo haría una persona cabal frente a un tribunal nazi. Y, sin embargo, se la presenta como cobarde, deshonrosa, traidora, no tanto para enemistarla con los seguidores del ideal independentista, como para humillarla con los españoles que asisten al espectáculo de una decapitación pública. Forcadell es tan señora y política digna tanto si declara su acatamiento constitucional, como si reniega de la legalidad, a conveniencia, porque está en clara desventaja en un sumario fraudulento. Tiene la admiración de quienes no se dejan engañar y escapan de la invitación al ensañamiento.

También la espantada de empresas de Catalunya hacia diversas ciudades del Estado, mediante el cambio de sede social, es parte integrante de este 155 humillante. Se trata de un castigo colectivo, que perjudica por igual a independentistas y a quienes no lo son. Es un escarmiento general por la osadía de ejercitar la libertad y es, además, un aviso a navegantes. Estamos advertidos del precio de la democracia. Es de lo peor de la estrategia de vejación anticatalana y posiblemente acarrea los estragos más duraderos, porque muchas de las empresas huidas no regresarán a cambio del favor de los españoles vengativos.

Con la sistemática aplicación del 155 ofensivo, Catalunya se carga de razones y emociones para salir cuando pueda de un país gobernado por miserables, capaces de lo peor, desde la fuerza legal al chantaje económico y la cárcel. Ese futuro no está muy lejos, porque España ha llevado su ignominia demasiado lejos.

Reflexions sobre la República Catalana


Per: Joan Becat

07.01.2018 

    Reflexions sobre la República Catalana

    El professor Joan Becat reflexiona, des de Perpinyà, sobre les possibilitats del moment polític al Principat

Vist des de Perpinyà, quins elements criden l’atenció sobre la situació política d’aquest inici d’any a Catalunya? Primer l’actitud i el tarannà del senyor M. Rajoy. És el primer ministre del rei Felipe VI, que li va donar públicament les seves ordres el 3 d’octubre. Ell, per cert, les va complir escrupolosament a la manera del Mentor del seu pare Juan Carlos. De sempre, i per tant no canviarà, el senyor M. Rajoy té per estratègia d’esperar, no decidir, tot i mantenir la seva línia, i així, obligar els seus socis o adversaris a fer passos, descobrir-se i facilitar les seves decisions i actuacions posteriors. És el que va fer després de l’1 d’octubre, refusant diàleg i obligant el president Puigdemont a declarar la independència, cosa que li va facilitar la decisió d’una repressió més forta i aparentment justificada.

És el que fa actualment, negant les evidències sortides de les urnes el 21 de desembre i abrigant-se darrere una justícia política a les seves ordres, com ho acaba de dir en termes més estudiats el Consell d’Europa en un avís on constata la dependència excessiva del poder judicial al poder polític de l’estat espanyol. L’objectiu sembla que és que, una altra vegada, el president Puigdemont prengui una decisió que el deixarà fora de combat: o torna a Barcelona, i se l’engarjolarà i no sortirà de la presó, o es queda a Brussel·les i no podrà ni ser diputat ni president de la Generalitat. En els dos casos, guanya el senyor M. Rajoy. És la seva única sortida, llevat d’obrir un diàleg que li repugna i el sacrificaria políticament a Espanya. La seva arma principal són els ostatges empresonats i els exiliats polítics catalans. Per tant, sembla evident que els guardarà fins al final. Veient la decisió del Tribunal Suprem de mantenir el vice-president Oriol Junqueras a la presó i l’argumentació dels jutges, es pot suposar que els quatre detinguts es quedaran tancats fins al judici, que seran condemnats i es quedaran empresonats per temps, potser anys.

Per a la premsa internacional, de França, Europa i més enllà, la lectura dels resultats dels 21 de desembre és bastant diferent de la premsa espanyola: han confirmat una majoria independentista i la situació queda dins un impàs, llevat d’improbables negociacions. Puigdemont ha guanyat i Rajoy ha perdut en unes eleccions que ell va organitzar, a més d’un desprestigi personal. Així de clar. Com pot el senyor M. Rajoy transformar aquest fracàs en victòria política? Ha identificat els responsables polítics i socials que cal eliminar o marginar per temps, tres dels quals encapçalaven les llistes independentistes guanyadores. Si són a la presó o no poden tornar no seran diputats, desapareixen, i amb ells, els rastres de la proclamació de la República. Aleshores el senyor M. Rajoy només tindrà davant seu un govern autonòmic amb algunes de les segones espases, que seran sota vigilància, xantatge i amenaça de presó.

Ara per ara, és una de les hipòtesis amb més probabilitats. Per la seva banda, el president Puigdemont té interès a mantenir-se ferm fins al final, el 17 de gener, en l’eventualitat d’una altra situació amb un retorn pactat. Però si ell no pot tornar i els presos elegits no poden prendre possessió del seu escó, hi entraran els següents de la llista, es constituirà el parlament i s’elegirà un nou president de la Generalitat, car és imprescindible guardar la majoria al parlament i el control d’un govern autonòmic portat pels partits independentistes.

È finita la commedia? No és cert, car queda per al president Puigdemont l’arma absoluta, donar vida a la República Catalana. Analitzem fredament què ha passat.

El referèndum de l’1 d’octubre ha tingut lloc i s’han comptabilitzat més de dos milions de sí. També cal tenir en compte els centenars de milers de vots dins les urnes robades durant la votació per la policia. Les pertorbacions violentes volgudes pel govern del senyor M. Rajoy tenien com a únic objectiu de fer impossible el reconeixement dels resultats –que eren cantats– per la Comissió de Venècia o qualsevol altra institució internacional. Però els vots constatats eren superiors al total obtingut pels partits independentistes el 2015 i molt superiors al total dels partits unionistes. Per tant, la declaració d’independència tenia una base suficient, validada o no. La República va ser finalment proclamada el 27 d’octubre. Sorprenentment no es va formalitzar, però encara que no operacional, la República Catalana existeix, no cal proclamar-la de nou. La prova a contrario, la va donar l’endemà el mateix M. Rajoy. Va fer enviar a tots els estats del món –repeteixo, a tots– una carta per a demanar-los de no reconèixer la República de Catalunya. No es prendria el risc d’una tal publicitat per aquesta proclamació si la nova República no existia. En efecte, perquè hi hagi un nou estat calen dues condicions: un vot dels ciutadans i el reconeixement dels altres estats sobirans, siguin pocs o molts. Si el govern de M. Rajoy prenia tants riscs per a blocar la segona condició és perquè sabia, encara que ho negués, que la primera podia ser considerada com a vàlida per qualsevol estat.

Indirectament, car són eleccions autonòmiques, els resultats del 21-D han validat el referèndum, car els partits independentistes han retrobat els més de dos milions de vots, i els partits unionistes no hi han arribat. Així ho donen per fet els comentaristes polítics als debats i tertúlies que fan cada dia a les televisions franceses, tot i que sovint no són gaire favorables a l’independentisme.

Tot això precisat, com podria el president de la República, Carles Puigdemont, donar cos a la República? Com hem dit, no cal proclamar-la de nou. Ja està fet. Només cal crear un Diari Oficial de la República de Catalunya, cosa molt fàcil amb internet. Es publica al DORC la proclamació i les actes i decisions que calgui. No cal constituir un govern a l’exili, cal inspirar-se en la doctrina Tarradellas: ell, com a president, era la Generalitat i l’ajudava el seu gabinet. A més, la norma més general de les repúbliques vol que hi hagi un president, amb més o menys poder, i un primer ministre. Per tant, n’hi ha prou a constituir el gabinet de la presidència amb els assessors i consellers especialitzats necessaris. Es pot seguir la pràctica dels successius presidents de la República Francesa, François Mitterrand, Jacques Chirac, Nicolas Sarkozy i François Hollande, que s’envoltaven de consellers que tractaven els temes dels diversos ministeris i, de fet, els vigilaven i de vegades gairebé els duplicaven. Dins aquest esquema, els nous parlament, president i govern de la Generalitat eixits del 21-D poden ser considerats pel president de la República com els seus instruments de govern provisionals i de transició. Per exemple, qualsevol nova llei del Parlament de Catalunya, sigui posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional espanyol o no, pot ser considerada com a constitutiva de la República i publicada al seu DORC.

Tot això pot semblar desgabellat i utòpic, però així ho han fet des de la Segona Guerra Mundial molts governs a l’exili arran d’una DUI o a causa de conflictes. Actuar com a presidència de la República fa possible el seu reconeixement per altres estats, cosa que avui és impossible, car no es pot reconèixer una estructura que jurídicament no és establerta, i permetria fer gestions en aquest sentit. El vot del 21-D ha alliberat les paraules, i en pocs dies s’han vist dos caps de govern d’estats membres de la Unió Europea, Txèquia i Eslovàquia, evocar públicament la separació d’Espanya i Catalunya. D’altres continuaran i, segons com actuï el senyor M. Rajoy o evolucionin les circumstàncies, alguns poden anar més lluny.

S’hi afegeix un altre element jurídic que no cal negligir. Quan fa uns mesos es demanava al senyor M. Rajoy d’obrir un diàleg sobre l’autodeterminació amb el president Puigdemont, va contestar que no podia, car no eren del mateix nivell. Tenia tota la raó, tot i que ho podia fer igualment. A inici d’octubre, el president francès Emmanuel Macron va dir el mateix. Si es constitueix un nou govern autonòmic presidit per Carles Puigdemont, caurem en el mateix parany. Tot i les diferències de força i de capacitats entre els interlocutors, donar existència a la República permet les mediacions i aquest diàleg entre teòricament iguals.

Si el senyor M. Rajoy fa impossible el retorn del president Puigdemont i no crea una situació política i judicial més tranquil·la, l’arma de donar cos a la República Catalana seria justificada per la intransigència del cap de govern espanyol i la seva absència de respecte de la voluntat del poble de Catalunya lliurement expressada a les urnes. Seria aplicar a M. Rajoy la seva pròpia doctrina i estratègia.

República catalana

Encontres a la tercera fase



Estatut (2003-2010), Referèndum (2010-2017), República (2017-?)

Per: Andreu Barnils

07.01.2018 

  • Ells continuaran reprimint perquè la repressió els funciona, i les eleccions no. Tan senzill com això. L’ara votarem amagava la seva estratègia de fons: ara us tancarem. Ho van fer els seus pares, i ara ho fan les seves filles: Ciutadans de Catalunya, a la presó! Per això aquí estem, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o directament mapes de frontera. La idea ha calat, de mica en mica, entre la població: l’estat espanyol no pararà de reprimir. A ells els funciona, i votar no.

Tres són les fases del procés. Estatut (2003-2010), Referèndum (2010 -2017) i República (2017- ?). De la fase que deixem enrere el que més ràbia els fa, a ells, i el que gairebé no poden suportar és aquest dubte hamletià: ni pegant, guanyem? Doncs no. Perden. En referèndum hem votat que sí a la independència el 38% del cens català. I amb un 43% de participació, tot i les porres. Són xifres de referèndum de Comissió Europea i Brexit. Justes, molt justes, però suficients en països civilitzats. Però no suficients tractant-se d’Espanya. És el que més ràbia ens fa a nosaltres. I el que gairebé no podem suportar. Ni amb vots a les urnes, guanyem? Doncs no. Perquè aquí calen altres xifres, i altres estratègies: el 60%, 70%, 80% d’Eslovènia? Morts a la plaça? Ningú ho sap. Per això, aquí estem, passant-nos articles sobre desobediència civil, resistència no violenta o directament mapes de frontera.

És absurd buscar respostes, ara, quan només tenim preguntes. La fase de la República que comencem també seran set anys, com la de l’Estatut i el Referèndum?  I per què set anys? No és molt? No és poc? Durant la fase del Referèndum els periodistes, de Carles Puigdemont a David Fernàndez, han estat clau. Si la qüestió era votar, calien arguments i relat per decidir-se. I la premsa explicava això. Hem vist la gent enganxada a la informació com mai abans. Ara, en canvi, qui prendrà el relleu dels periodistes? Advocats penalistes? Contrabandistes? Trapezistes? Experts en fugues? Ments i estratègies militars? Pacifistes en acció? Si els que ens manca no és vot, sinó acció, qui seran els protagonistes ara? Com aniran, exactament, els encontres a la Tercera Fase?

Veiem que la dinàmica que pesa, la de fons, no és JxCAT versus ERC. Contra el tòpic aquests dies no veiem tensió entre partits. Veiem tensió entre exili i interior. Comín i Puigdemont per una banda. Marta Rovira i Jordi Turull per l’altra. Aquesta són les dues dinàmiques que pesen. Si van coordinades, èxit total. Enfrontades, són letals: veuríem ERC interior contra ERC exili. I JXCAT exili, contra JXCAT interior. L’exili sempre tindrà més pressa, i voldrà accelerar. Com més aviat hi hagi República establerta, més aviat podran tornar. Això és així. L’interior, en canvi, voldran anar més a fons, i aprofundir. Com més profunda sigui la República, més dreta aguantarà. Dues dinàmiques que coordinades, èxit total. I enfrontades, són letals.

Per acabar veurem, també, l’agonia cruel dels grans irresponsables? Els irresponsables que després d’anys i anys de vendre una cosa inexistent (l’Espanya moderna), de maquillar el monstre, de vestir la mona, de cop s’han trobat l’orangutan lliure i campant. Ells que l’amagaven, i ara surt en prime time per la televisió: l’Espanya de sempre. El pitjor malson: la policia espanyola pega a iaies votant. Ara horroritzats, comuns i La Vanguardia, per exemple, seguiran culpant la víctima per amagar l’agressor? Han blanquejat com ningú i en canvi  ara ja no poden amagar l’orangutan. Això els corca per dins. Tenen la sensació de no estar complint el seu rol. De no fer bé la feina. La seva  amargor els farà mal i, si no vigilem, a nosaltres també.  Voldrem evadir-nos. Ho necessitarem. I tornarem a llegir novel.les de ficció i anirem al cinema a veure remakes com la de Close Encounters of the Third Kind , de nefasta traducció.

Pueblo, nación, sociedad


 

ALFREDO PASTOR Author Img PROFESOR DE ECONOMÍA DEL IESE

01/01/2018

Decía uno que los filósofos dejan todas las cosas como están y sólo cambian los conceptos. En estos tiempos difíciles, donde al parecer los argumentos no sirven, se ve uno obligado a echar mano de cualquier cosa con tal de aclararnos las ideas. Imitaremos pues, a los filósofos echando un vistazo a los tres conceptos que figuran en el título de este artículo y están en el centro de nuestro conflicto.

¿Quién no se ha arrogado, durante estos últimos años, el derecho a hablar en nombre del pueblo catalán? A veces diría uno que hay por lo menos media docena de pueblos catalanes, todos distintos entre sí y a menudo de sentimientos antagónicos; uno es una república que sólo está esperando a materializarse; otro el baluarte de una identidad amenazada por siglos de una opresión inmisericorde, un tercero se ve cercado por una minoría con vocación totalitaria, el último cree que su destino es salvaguardar una esencia nacional secular que cuatro chiflados pretenden corromper… son muchos pueblos catalanes; pero ¿existe por lo menos uno? La respuesta es bien sencilla: depende de para qué. Lo hay si se trata de defender ciertas tradiciones y costumbres que uno respeta aunque no sean las suyas; de rendir homenaje a una tierra que quizá le haya brindado oportunidades de prosperar; de sentirse a gusto en un país cuya geografía, física y humana, es como un universo en pequeño; de reconocer el derecho a que quienes tienen otra lengua que el castellano como propia la cultiven; en todas esas empresas puede uno hablar de un pueblo catalán, aunque en algunos casos queden sus contornos un tanto difuminados. Pero hay una palabra que, como un conjuro, convierte ese pueblo en un revoltijo de pedruscos que se repelen mutuamente: “independencia”. Con sólo pronunciarla vemos cómo se dividen los habitantes de Catalunya en dos grandes bloques de tamaño parecido, primero, y cada uno de ellos en varios guijarros más pequeños y de tamaño incierto, después: el pueblo ha desaparecido. Parece como si el concepto de independencia sólo pudiera servir de bandera para ir a la guerra. Pero, si no se trata de pelear, ¿de qué nos sirve la independencia?

(Perico Pastor)

El segundo concepto, nación, nos introduce en un terreno resbaladizo en extremo. La Constitución hace una sutil distinción entre “nacionalidad” y “nación”, reservando este último término para España, y admitiendo que puede haber varias de las primeras. Esto no parece suficiente a vascos, catalanes y ahora también gallegos, mientras que para los castellanos viejos que todavía quedan la presencia del término “nacionalidad” en la Constitución es muestra de una extraordinaria, casi irresponsable, amplitud de miras. En el caso de Catalunya es bien sabido que uno de los puntos del acuerdo entre el Gobierno de España y la Generalitat de Catalunya que un día u otro se redactará, firmará y votará, el que se refiere al reconocimiento de Catalu­nya como nación, será quizá de los más indigestos, aún más difícil que el relativo a la financiación. Sorprende ver que un concepto tan crítico como “nación” carece de una definición convincente y, por consiguiente, de criterios que lo delimiten; se dice incluso que el concepto no tiene existencia jurídica. Se trata, eso sí, de un concepto moderno, cuyo nacimiento sitúan algunos en la Suiza de finales del siglo XVIII, donde surge como reacción local contra la hegemonía cultural francesa. Como todo lo que ha tenido un principio tiene un final, puede que, como piensan algunos, el de la nación esté al caer. Sea como fuere, la “nación catalana” parece algo aún más endeble que el “pueblo catalán” pues el nacionalismo, como reafirmación del espíritu local, es más bien exclusivo, mientras que la vocación de Catalunya, al menos de la urbana, es decididamente europeísta.

Ya sabemos que lo que hace el encanto de Catalunya para muchos es precisamente su carácter de microcosmos. No pidamos entonces a sus habitantes que se unan en una causa tan singular como la independencia. Si se trata de preservar una cultura, en el sentido más amplio del término, ¿no basta con unos retoques al marco político actual? ¿No puede satisfacerse así la “voluntad de ser” de la que hablaba Vicens Vives como de algo irrenunciable? ¿Será el proyecto independentista la expresión de una voluntad, no de ser, sino de poder?

“Un concepto no es verdadero o falso, es útil o nocivo”, decía Raymond Aron. “Independencia” y “pueblo” son más bien nocivos. En cuanto a “nación”, creo, como Kamen, que “una nación no es una realidad, es invariablemente una invención”. Tenemos, por otra parte, una realidad bien tangible, aunque rehúya una definición precisa: es la sociedad catalana. Una sociedad moderna y próspera, unida, sí, pero en torno a objetivos de paz y progreso, y también con problemas económicos y sociales desatendidos desde hace tiempo. Partamos de esa realidad, y no de sueños o pesadillas, para restaurar la convivencia.

Formar govern: el primer envit del 2018


 

«Crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal»

Per: Vicent Partal

01.01.2018 

Passats els dies de festa, el calendari polític s’accelerarà novament a partir d’avui. I ens espera un altre mes d’infart, amb una primera fita: la formació de govern al Principat. Ja que la cambra es constituirà el 17 de gener, en principi la sessió d’investidura s’hauria de fer el 31 d’aquest mes, a tot estirar.

Seguint el reglament, el primer d’intentar aconseguir la presidència hauria de ser Ciutadans, però això no passarà. El triomfalisme de la nit electoral ja ha deixat pas a la realitat i Ciutadans sap que no té cap possibilitat d’arribar a la presidència, de manera que s’estalviarà el tràngol. Per tant, l’opció de presentar candidat passarà a Junts per Catalunya, que proposarà de ratificar Carles Puigdemont. I a partir d’ací tornarem a entrar en terreny desconegut.

Primer de tot, caldrà veure si el president torna de Brussel·les o no. I sembla poc probable que en torne abans de ser investit president. Quin sentit tindria que vingués abans de la votació, que fos empresonat i que –ben segurament– li impedissen de ratificar-se en el càrrec? Sembla una decisió ben evident, però, alhora, obriria dues polèmiques a les quals hem d’estar atents.

D’una banda, és indubtable que Espanya intentarà negar la validesa de l’elecció. Els experts han demostrat a bastament que l’anomenada ‘elecció telemàtica’ és perfectament possible amb el reglament del parlament actual. Però tots hem vist com ha actuat l’estat espanyol aquests darrers mesos i ningú no pot descartar, ni hauria de descartar, una maniobra judicial amb la pretensió d’anul·lar l’elecció, una volta feta o fins i tot abans. Que el Constitucional, per exemple, decretàs que l’elecció és nul·la.

Tots sabem que, pel que fa a la situació catalana, els tribunals espanyols han perdut totalment la independència i es mouen al dictat del poder polític, de manera que es fa difícil d’imaginar que no s’inventaran el que siga, literalment, per impedir la imatge que més mal els fa davant Europa: el president que ells van foragitar a la força tornant al seu lloc per la força del vot popular. Però si passa això, el Principat entrarà en una crisi institucional extraordinària i espere que els nostres polítics ja hagen pensat com eixir-ne. Perquè si després del 155 es va mantenir la legitimitat del president i del govern seria ridícul de substituir-los ara, precisament ara que han guanyat les eleccions i ja sense el 155 en acció. Tanmateix, alerta, perquè la situació, a més, podria esdevenir un altre primer d’octubre, un abús de la paciència dels socis europeus fins a límits insuportables. Especialment, si el carrer s’alça en defensa de les institucions i la democràcia, com ho va fer el dia del referèndum.

La segona polèmica arribarà dins el camp independentista. Si Puigdemont decideix de no tornar a Catalunya fins a haver estat ratificat com a president, és possible –tenint en compte què ha dit en públic fins ara– que Esquerra Republicana reivindique la presidència per a Oriol Junqueras.

És un argument lògic des del punt de vista de la defensa del govern legítim. Si el president legítim no pot prendre possessió del càrrec, aleshores és el vice-president qui l’ha d’assumir, per a donar continuïtat al govern. I crec que això és vàlid fins i tot tenint en compte que en campanya ERC va deixar clar que tenia un candidat o uns candidats a la presidència que no eren el president legítim. La incoherència dels republicans en aquest punt no fa incoherent l’argument global, tot i que certament ERC se situa en una posició argumental molt afeblida. Puigdemont, per una altra banda, va jugar amb la promesa de tornar a Palau i això també el deixa en una situació afeblida. El debat, doncs, és molt complex.

Siga com siga, és evident que tot dependrà molt del fet que el vice-president del govern puga eixir de la presó o no. El dia 4 hi ha una vista que podria significar-ne l’excarceració –que tots esperem. Però, novament, l’arbitrarietat de l’estat espanyol ho fa tot imprevisible. Si no és alliberat, sembla evident que el debat s’esvairà. Però què passa si Junqueras pot assistir al debat d’investidura i Puigdemont no?

S’ha de suposar que les negociacions entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, a les quals espere que s’afegesca la CUP, ja s’hauran tancat aquell dia. I en aquestes negociacions no es tracta només de saber qui és el president. A la sessió d’investidura, cal arribar-hi amb un programa de govern debatut, havent delimitat perfectament les accions que s’acompliran a partir de la presa de possessió i havent tancat i acordat completament la distribució de departaments. Perquè, en definitiva, el candidat a la ratificació de la presidència haurà d’explicar això, presencialment o telemàtica: el programa del govern, no pas el del president i prou. I si això és així, tots hem de suposar que arribarem al 31 de gener amb un acord tancat també pel que fa a la presidència i que no deixarà marge a les sorpreses. O, encara millor, amb unes opcions dibuixades per a encarar qualsevol circumstància que puga presentar-se.

Perquè, altrament, si arribàssem al 31 de gener sense cap acord global tancat entre les forces sobiranistes, ens trobaríem encarats a un desastre polític molt difícil d’explicar als més de dos milions de ciutadans que van derrotar el 155 a les urnes. I certament tindria conseqüències nefastes en cas de noves eleccions.

És innegable que Junts per Catalunya té solament un candidat al cap, el president de la Generalitat. Amb els setanta escons independentistes que hi ha avui al parlament, Puigdemont hauria de ser ratificat sense dificultats, després de negociar un acord que hauria d’acontentar també ERC i la CUP. I si l’estat espanyol prova d’impedir aquesta ratificació basant-se en legalismes molt més que dubtosos, no em semblaria raonable cap altra actitud de tots els independentistes que no fos la de fer pinya al seu voltant. Tornem-hi: com explicarien als votants que van tombar el 155 a les urnes que ara accepten la capacitat que el govern espanyol limite arbitràriament l’autogovern?

Des d’aquest punt de vista, crec que el debat sobre si Junqueras ha d’assumir la presidència és molt difícil de sostenir. I, siga com vulga, no es pot sostenir abans de la investidura formal –de la ratificació– del president Puigdemont. Fins aleshores, seria lògic que tot l’independentisme fos capaç de negociar un acord vàlid per als tres partits –i, en això, Junts per Catalunya ha de ser conscient que no té cap xec en blanc. Però, per damunt de tot, crec que la cosa més lògica i necessària és denunciar i empènyer contra les cordes Mariano Rajoy i el govern espanyol per l’anormalitat que significa mantenir presos polítics i exiliats, oimés si han guanyat les eleccions. I és intolerable que, amb aquesta anormalitat, Espanya prove de canviar o anul·lar la voluntat democràtica expressada clarament pels catalans a les urnes el 21 de desembre.


      Fotografia: Albert Salamé.

Jaume Barberà: ‘Quan tinguis el 80% disposat a tot, o guanyes o faran un genocidi’

Entrevista al periodista i candidat a la llista de Barcelona de la candidatura de Catalunya en Comú – Podem

Per: Josep Casulleras Nualart

14.12.2017

Què hi fa, Jaume Barberà, a la llista de Catalunya en Comú? ‘Jo sóc un vers lliure en la llista dels comuns. Sóc un independent, independentista, integral’, es defineix el periodista quan engeguem la conversa. Som en una cafeteria del carrer de Calvet, a tocar del Turó Park, un territori poc ‘comú’, però que li va bé com a despatx improvisat en les seves anades i vingudes de Mollet del Vallès, perquè té a tocar RAC-1 i s’hi respira tranquil·litat. Es mostra dolgut amb el desenllaç dels fets després de l’1-O, i retreu als dirigents del govern que no fossin capaços de veure fins a quin punt podia reaccionar amb agressivitat l’estat espanyol. Deplora la via unilateral, i mesura gairebé obsessivament les paraules que utilitza per no fer mal als presos i els exiliats. I és capaç de passar en un instants dels moments de dubte i de silencis llargs a la vehemència i al gest indignat.

Sou un independentista que veu que no hi ha opcions per a la independència?
—Jo vull la independència del meu país, però sé com és el meu país. I penso que per a continuar lluitant per la independència he de seguir un procediment polític, constitucional i estatutari, que em permeti de tenir un govern efectiu que resolgui les necessitats de la ciutadania, que elimini desigualtats i privilegis i em pugui augmentar l’autogovern i, si la correlació de forces ens afavoreix, canviar la constitució.

Realment ho creieu possible?
—En cap moment no em sentireu dir que això és fàcil. És molt difícil. Però no és impossible. El que és impossible és tenir el 80% de les persones disposades a perdre-ho tot. Això és molt difícil, ho reconec. No siguem cínics. Ens han posat entre l’espasa i la paret per no haver atès el sentit comú. I ara en Turull deia que si no fan president en Puigdemont és que van a favor del 155. Doncs no. Si aquestes eleccions les guanya Junqueras i té els vots necessaris, haurà de ser ell president. I ell és favorable al 155?

Quina legitimitat creieu que té Puigdemont?
—Oi que no s’ha fet una llista conjunta, doncs ja està. Ja no cal donar-hi més voltes. És que ens pensem que Convergència no defensa els seus interessos? O només els defensa ERC? Puigdemont, que jo sàpiga, havia d’abandonar la política abans de portar-nos a la pre-independència. Sí o no?

Si hi havia una situació diferent de la d’ara.
—I l’amic president Carles Puigdemont, que admiro moltíssim, no preveia aquesta possibilitat? No la preveia?

Amb qui haurien de pactar els comuns després del 21-D?
—Jo crec que no han de pactar amb els que vulguin continuar la unilateralitat. No poden. Els comuns no pactaran mai, mai, amb els partidaris del darwinisme social i el darwinisme lingüístic que són Ciutadans i el PP.

I amb el PSC, que dóna suport al 155?
—Tu creus que el PSC i ERC podrien pactar?

No ho crec.
—No? Per què.

Perquè el PSC és corresponsable del 155 i de la situació que han de suportar els seus candidats.
—Ja ho veurem. La política no és de vegades blanc i negre. No es deia que es volia repetir el tripartit? Mira, jo crec que ara tenim una gran amenaça. És un monstre que vol destruir la nostra columna vertebral, que és la cohesió, la convivència i l’escola catalana. I davant d’aquest monstre hem de tornar al nostre denominador comú. Per defensar-nos d’aquest monstre.

El PSC no és una de les potes d’aquest monstre?
—Creieu que el PSC és catalanista? Que la immersió lingüística s’hauria pogut portar a bon port sense la participació activa de l’esquerra? No. L’esquerra ha propiciat la cohesió? Sí.

I el PSC és ara aquella esquerra catalanista?
—Jo, essent molt crític amb el PSC, entenc que si nosaltres volem encarar aquest monstre que ens vol devorar, el PSC ha de ser en aquest grup de forces polítiques que entenem que el nostre denominador comú és el catalanisme, que és la millor eina per a guanyar.

Mireu on és ara el PSC.
—Ja parlarem d’on serà després de les eleccions. Si cal, per fer front a aquest monstre, que el PDECat sigui en una combinatòria per fer govern, jo crec que no ens hi hauríem d’oposar.

Catalunya en Comú s’ha oposat a pactar amb Junts per Catalunya.
—Pel que jo sé, els comuns diuen que no faran Carles Puigdemont president. Però hi ha moltes altres opcions.

Veig molta disposició a incloure el PSC en un pacte de govern i no Junts per Catalunya.
—Els comuns són a la primera línia per a defensar l’autogovern de Catalunya, en contra del monstre, del darwinisme social i lingüístic i a favor de recuperar denominadors comuns que ens tornin a fer forts per augmentar l’autogovern. Aquí trobaràs els comuns; no els trobaràs en la unilateralitat, ni en la utilització del codi penal per a objectius polítics. Tots plegats hauríem de ser una mica més respectuosos amb el fet que hi ha una única política espanyola d’abast estatal que per primera vegada et reconeix com a nació, com a subjecte polític i reconeix la plurinacionalitat de l’estat.

Us sentiu còmode amb Pablo Iglesias quan diu que l’independentisme ha despertat el fantasma del feixisme?
—Penseu que si el 21-D la senyora Arrimadas guanya les eleccions no hi té a veure el procés? Sí, oi? Doncs ja està.

El procés és responsable que el feixisme actuï com ho fa i amb la impunitat amb què ho fa? L’agredit és responsable de les accions de l’agressor?
—Jo no utilitzo aquests termes de feixisme.

Els utilitza Pablo Iglesias.
—Pablo Iglesias, que digui el que vulgui. Jo sóc Jaume Barberà.

I sou de la mateixa candidatura. Us hi sentiu còmode?
—Em sento còmode amb algunes coses que diu i amb unes altres, no. Només poso com a reflexió damunt la taula: si Arrimadas guanya el 21-D, el procés hi ha tingut a veure, sí o no? Per què ens han deixat arribar fins aquí? On som ara? Som en el lloc on ells voldríem que no fóssim? O som en el lloc on ells somniaven que fóssim? Som més forts avui que ahir? Faig aquestes preguntes per reflexionar-hi. Hem de sortir d’aquí amb dignitat. Demanar la independència no hauria de ser un crim i les minories no poden ser condemnades sempre a perdre totes les votacions. I a nosaltres ens ha portat aquí el fet que hem dit prou a perdre totes les votacions. Però ens hem equivocat; no hem tingut en compte la correlació de forces. El mal que hem fet és colossal, i encara no ens en podem adonar.

El mal que hem fet o que ens han fet?
—Hem fet i ens han fet. Ho poso en plural i m’incloc en aquest ‘hem’. Perquè, malgrat que feia tres anys que jo ja manifestava el meu desacord absolut davant la possibilitat d’una unilateralitat i un full de ruta suïcida, la gent encara em considerava del bloc de la DUI. Jo em dic: ‘Jaume, havies d’haver dit amb més vehemència ja fa temps això que dius ara.’ Vulgues que no, jo també hi he col·laborat, amb això. Havia d’haver-ho dit abans.

Quan vau baixar del vaixell?
—El mes de desembre del 2014 jo ja surto del procés, perquè tinc una discussió molt forta amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira al mig del carrer, en sortint de la conferència d’Artur Mas, després del 9-N. M’adono que la tendència de Catalunya no és anar al model del Partit Nacional Escocès sinó que el model que ells volen seguir és el de la lluita pel poder o per l’hegemonia del catalanisme. I aquella frase meva que és que si volem la independència hem de fer país i no partit, Artur Mas me la trenca, quan ell fa aquella conferència com a messies, dient: jo us ofereixo una solució, fem una llista conjunta, jo aniré a la cua….

No compartíeu el projecte de Junts pel Sí?
—El projecte de Junts pel Sí per al 27-S era una bestiesa, un despropòsit. Jo tinc una frase que alguns amb mala fe utilitzen, que és: ‘Ni asfíxia ni sotmetiment: independència.’ I és cert. L’única alternativa si volem administrar millor els nostres recursos i volem decidir ser solidaris és tenir un estat propi. Aquesta és la realitat. Si arribem a aquest convenciment, no podem prescindir d’una anàlisi de la realitat social del país. Com és possible que els nostres líders polítics no sàpiguen que a les societats hi ha la correlació de forces? En podem prescindir, abans de començar un enfrontament tan greu amb un estat com és la declaració unilateral d’independència?

La unilateralitat formalment no es planteja fins al 2015. Abans hi va haver molts intents de fer el referèndum pactat i dialogat, però va ser impossible. Què fas, després?
—Com a líder polític has de saber amb qui te les heus. Això que van dir que no es pensaven que l’estat podria arribar tan lluny, agredint de la manera tan brutal que ens van agredir l’1-O… A veure, és que he de mesurar molt bé les paraules…

—…
—És que són a la presó, saps? I alguns són companys meus, amics i estimats. I això em fa mossegar molt la llengua per no dir veritablement què penso. Perquè, tot i que considero que s’han equivocat, no són delinqüents i no són corruptes. Això em condiciona molt. Tot el que dic passa per un filtre en mil·lèsimes de segon perquè estimo la gent que hi ha a la presó, perquè ho han donat tot i tenen famílies que pateixen molt la seva absència. I no vull participar en cap crueltat. Ara, un líder polític ha de saber que les amenaces més greus que pot rebre un estat són que una part del seu territori li declari unilateralment la independència i que un altre país li faci una declaració de guerra. Un polític professional ha de saber que un estat té el monopoli de la violència i per subsistir la utilitzarà.

Fins a l’extrem d’estar disposat a vessar sang?
—Això ho ha de saber. I si no ho sap és millor que deixi la política. Quan el dia 27 d’octubre es proclama la República, aquell dia tan fatídic, l’explicació de per què no es va donar l’ordre de baixar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat i de desplegar el que es tenia preparat per a defensar la República és que havien rebut l’avís d’una reacció molt cruel, amb sang, per part de l’estat. Això és una irresponsabilitat, ho sento, perquè això ens ha destrossat. Ens ha fet molt mal.

Allò que destrossa i que fa mal no és l’amenaça de l’estat? La violència de l’1-O, la intervenció de la Generalitat…?
—Hi estic d’acord. Estic d’acord amb la utilització que fa aquesta elit privilegiada que té sotmesos tots els pobles d’Espanya només per salvar els seus privilegis? No. I m’agradaria fer-la fora ara mateix. Ells són uns demòcrates i nosaltres no? No. Però nosaltres hem de tenir en compte amb qui ens les tenim, i saber quina correlació de forces tens. Si això ho diu el senyor Josep Fontana, per què no ens l’hem cregut? Per què no ens hem cregut els nostres savis? Per què no ens hem cregut en Borja de Riquer? La gent diu que quan fas aquesta anàlisi et poses del costat del botxí. No, no. Jo critico el botxí, però si el vull guanyar he de saber quina força tinc. No es pot fer creure a la gent que el món ens mira i ens farà costat. Perquè això és una altra mentida.

A una demanda tan majoritària i clara com la del referèndum, s’hi havia de donar sortida. Quina proposen els comuns?
—Però hi ha tot un munt de gent que fa temps que hem avisat que la unilateralitat ens portarà al martirologi, al desastre i a la catàstrofe. Això és el que ha passat. Hi ha tot un altre grup de gent que ha dit que s’havia d’arribar fins al final perquè es pensaven que així la comunitat internacional ens ajudaria.

Però també van pensar que els comuns tancarien files fins al final amb el referèndum i amb el mandat que en sortís. Això tampoc no ha passat.
—No. Un altre error de càlcul.

No hi tenien una responsabilitat aquí també els comuns?
—No. Els comuns no van per la vida dient que volen la independència de Catalunya.

No parlem de la independència, sinó del referèndum.
—Sí, i molts dels comuns van anar a votar.

Però no el van defensar com un referèndum.
—És que no podien considerar-lo com a tal. Ni els mateixos observadors internacionals no el van avalar.

Potser hauria estat més fàcil tot plegat amb el suport dels comuns.
—Una de les grans obsessions d’ERC, sobretot, però també de Convergència, ha estat Podem. Ells veuen que és una pedra a la sabata que no saben com reaccionarà. Això ho has de tenir en compte. I es va fer un referèndum per orgull i dignitat. I jo, no estant-hi d’acord, vaig anar a votar. Per dignitat, perquè a mi no em fan quedar a casa. Jo ja sabia que aquests resultats no podrien ser utilitzats per fer el que es va fer i ells també ho sabien.

I què es fa amb tota aquesta dignitat de l’1-O? Quina resposta s’hi dóna?
—Pensa que aquesta gent no ha sortit a la tardor com els bolets. Fa molts anys que fas agitació i propaganda. La gent pensa que la manifestació el juliol del 2010 en protesta per la sentència de TC contra l’estatut va ser espontània. Doncs no. I no puc dir més coses. S’ha fet un treball d’agitació i propaganda en què s’ha amagat conscientment i premeditada aspectes negatius de la situació que vivim.

Hi ha un aparell mediàtic espanyol fortíssim que no para d’esbombar-los.
—No, perquè, a més, pels canals de WhatsApp s’han arribat a fer canals de recomanacions de lectures, de periodistes que s’havien de seguir i que no s’havien de seguir. I quines televisions s’havien de mirar. Jo vaig fer unes quantes conferències per a l’ANC i Òmnium, i parlava molt de la situació social, de la pèrdua de drets i la precarietat. I m’adonava que quan expressava el meu escepticisme, allò no era el que més volia la meva audiència. I vaig decidir no fer-ne. En aquestes conferències s’han dit moltes mentides.

Com ara quines?
—Que no hi hauria problemes econòmics, que ens reconeixerien de seguida, que de seguida tindríem al costat països de la UE, que la nostra independència era un model que se seguiria a tot el món, que ja tindríem fins i tot el veterinari major de la República amb nom i cognoms i que era imprescindible per a entrar a la UE… Moltes coses. I presenten l’estat espanyol com si fos feixista, com si fos Turquia…

Per les seves accions es defineix, l’estat espanyol.
—No em sentiràs dir que l’estat espanyol és feixista, o que és Turquia.

I qüestionar la qualitat democràtica de les seves institucions?
—Sí, el que diré és que hi ha una elit que me’l té segrestat en favor dels seus privilegis i en detriment dels pobles d’Espanya i que fa de la constitució les taules de Déu. I que això és l’antipolítica, com ho és també recórrer al codi penal.

Doncs com es pot fer res des de Catalunya davant un estat que actua d’aquesta manera?
—Jo us ho dic: amb el 80%. El 80% de ciutadans, de l’electorat, que estigui disposat a tot. I a tot vol dir a tot, eh?

Llavors la unilateralitat ja seria vàlida amb aquest 80%?
—Si tu tens el 80% de l’electorat disposat a fer efectiva una declaració de guerra, i això vol dir arribar fins a les últimes conseqüències… Si tens el 80% de l’electorat disposat a perdre-ho tot, i tot és tot, doncs guanyes. O guanyes o cometen un genocidi. Aquí sí que hi intervindria la comunitat internacional. Mentrestant, només tens una opció. La de fer política, i de no tenir pressa. Jo sóc dels comuns perquè per a mi és l’única opció que ens permet sortir amb el cap alt i amb dignitat.

Això no ens condemna a estar sempre igual?
—Doncs aconseguim el 80% disposat a tot, a perdre-ho tot.

JOSEP RULL


  Josep Rull

PAÍS > PRINCIPAT

Josep Rull: ‘Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República’

Entrevista al conseller de Territori i Sostenibilitat i candidat de Junts per Catalunya després d’haver passat un mes a la presó

unts per Catalunya i conseller de Territori i Sostenibilitat (fotografia: Albert Salamé).

13.12.2017 

L’esperança dels encausats en la causa general del Tribunal Suprem és una victòria el 21 de desembre. Les eleccions són una oportunitat perquè l’escrutini del poble tombi el 155 i la repressió política a què l’estat espanyol ha sotmès l’independentisme. L’experiència de Josep Rull a la presó fa estremir per alguns dels passatges que explica en aquesta entrevista. El tracte rebut les primeres hores després de la decisió de l’Audiència espanyola, la conversa amb el fill gran, la pregunta sorprenent del petit durant una visita, el guàrdia civil que el va tranquil·litzar, el funcionari que l’amenaçava, la relació amb Turull com a company de cel·la, el so i la imatge que no podrà oblidar mai, el penediment dels reclusos amb delictes de sang del seu mòdul, el moment que va rompre a plorar, la decisió de no marxar a l’exili, allò que hi ha en joc el 21-D, el sentit de Junts per Catalunya, el retorn de Puigdemont… Rull parla amb una serenitat i amb una profunditat que no deixa indiferent. Però la veu tremola. Un mes a la presó i trenta anys d’amenaça judicial que pesen com una llosa en un futur incert.

N’heu pogut treure res de positiu, d’aquesta experiència?
—Un compromís polític expressat en uns termes diferents. Això ho explico pertot arreu aquests dies. És la convicció que haig de treballar com un compromís vital perquè els meus fills no visquin en un estat que empresoni gent pel fet de defensar pacíficament les seves idees. També m’emporto una experiència molt impactant pel fet d’haver-nos endinsat en biografies de reclusos que hi havia al mòdul que eren molt contundents i impressionants. Amb moltes estones d’humanitat, paradoxalment. Molts delictes molt durs. Amb alguns reclusos, nosaltres hi teníem molta distància. Anàvem coneixent què havia fet cadascú i hi havia determinats delictes d’alguns reus que ens impedien d’apropar-nos-hi. Tenien molts nivells diferents de penediment. I n’hi havia molts que hi eren una mica per inèrcia. Les seves circumstàncies vitals els havien abocats indefectiblement a la presó.

Això us ha menat a cap conclusió?
—He reforçat aquesta idea de construir un país amb un estat del benestar molt fort i molta justícia predistributiva, que doni moltes oportunitats a la gent. A la presó hem vist gent a qui la biografia personal els abocava a acabar-hi. Això és el que hem vist. Hem vist també una actitud molt professional dels funcionaris. Tan sols amb alguna excepció de voluntat venjativa intensa. Hem vist com és la vida. I una altra cosa encara, que per mi és el millor aprenentatge humà. Aquesta experiència et porta a garbellar molt bé allò que és essencial a la vida, allò que és transcendent, d’allò que no ho és. Hi ha determinats valors o aspectes com la família, els amics, les abraçades, el contacte físic… que fora de la presó no acabes de valorar amb tota la transcendència. La presó t’aproxima a la vida en uns termes que et fan valorar allò que és important. I el concepte de llibertat. Els primers dies després d’haver-ne sortit aprens a ser lliure. Allà dins has de demanar permís per a tot. I quan surts i veus que et pots moure i que no has de mirar ningú i et pots desplaçar tranquil·lament fa una impressió molt sorprenent. Quan ho explico, la gent em mira amb cara de perplexitat. I encara no n’he parlat amb els meus companys. Però segur que els ha passat això mateix. Totes aquestes són les vivències que ens quedem.

Fotografia: Albert Salamé

Heu parlat dels fills. Deu haver estat difícil explicar-los per quin delicte estàveu tancat. Com ho heu fet?
—Tinc un fill de vuit anys i un altre de tres. Al de tres anys li vam dir que el pare treballava. Quan va venir a veure’m, es pensava que anava a la feina del pare. I hi va haver un moment que el petit va dir: ‘Pare, pare! Ensenya’ns el despatx!’ Li vaig dir: ‘Al despatx no hi anirem. Està tancat avui.’ En canvi, amb la meva dona vam tenir una conversa amb el fill gran el dia abans d’anar a Madrid a declarar sobre el risc que jo anés a la presó. És la conversa més bèstia que he tingut amb el meu fill. El bon pare català sempre parla d’ell mateix en tercera persona… oi? Li vaig dir: ‘El pare, pot passar que vagi a la presó, però no ha fet res dolent. Anirà a la presó per haver defensat uns ideals que tu ja saps que a casa sempre hem defensat. Recordes que vam votar l’1 d’octubre? Doncs el pare pot anar a la presó perquè hi ha gent a qui no agrada allò que vam fer. Però tu vés amb el cap ben alt, perquè el pare no ha fet res dolent. I si algú et diu res, digues que el teu pare ha defensat unes idees. Cap ben alt.’ A l’escola, a l’Avet, tot ha anat excel·lentment. El tracte dels professors, dels pares dels altres nens, dels alumnes… El meu fill fa quart i els de cinquè i sisè el protegien absolutament. A l’esplai, al Cepitu de Terrassa, també. Un acompanyament brutal. Hem rebut tones i tones d’afecte. I els meus fills, especialment el gran, que era el que n’era conscient, han estat molt ben acompanyats i amb molta consciència per part de tothom de què passava. Hem sentit molt directament l’estima de la gent. No tinc prou paraules de gratitud per a traslladar a tota la gent que ens ha acaronat tant aquests dies.

A Jordi Cuixart, els altres presos li han dit que té molta sort de no haver de tenir remordiments…
—També era així en el nostre cas. Nosaltres érem en un mòdul de respecte. Un mòdul de respecte és un mòdul on signes un contracte de compliment d’unes normes de convivència. Amb aquest contracte, et compromets a no utilitzar mai la violència física ni verbal per a dirimir els conflictes. Així com els consellers Romeva i Forn eren en un mòdul de preventius, amb en Jordi [Turull] érem en un mòdul de condemnats amb penes molt altes. No érem pas amb presos de coll blanc, per entendre’ns. Al nostre mòdul hi havia presos comuns amb molt delicte de sang. Molt delicte de sang. Què ens va cridar l’atenció? Que una gran majoria reconeixia els fets pels quals havien estat condemnats. Reconeixien que s’havien equivocat, especialment els que tenien delictes de sang. Amb nivells alts de remordiment. I s’adreçaven a nosaltres demanant què havíem fet exactament. Una conversa que es repetia sovint és quan ens preguntaven quants anys ens demanen que paguem (amb terminologia carcerària no dius ‘complir una condemna’ sinó ‘pagar una pena’). Els explicàvem que ens demanen trenta anys. Hi havia un astorament. ‘Trenta anys, vosaltres? Però què feu aquí dins?’ I també ens passava com a en Jordi Cuixart. Ens deien que teníem sort de no haver de tenir remordiments. I quan veien la quantitat de cartes que rebíem, ens deien: ‘La gente os lleva en volandas!’

La relació amb en Jordi Turull deu haver canviat…
—Oh! Oh! Jo crec que hi ha una relació en aquest moment que és emocionalment indestructible. Compartíem setze hores cada dia a la cel·la. Setze hores són moltes hores. Hem somniat junts. Hem patit junts. Hem dubtat junts. Hi ha un verb català que és molt bonic: hem glatit junts. I ens hem confortat plegats. Quan jo estava fotut, ell m’ajudava. I quan ho estava ell, l’ajudava jo. Hi ha situacions personals que ens deixaven abatuts. Per exemple, quan jo rebia una carta de la meva dona amb fotografies dels nens, tenia una baixada molt potent.

Fotografia: Albert Salamé

Deveu haver guardat moments molt especials…
—Hi ha una imatge i un so que tinc molt clavats. El so que mai no oblidarem –amb en Jordi vam coincidir en això– és el soroll de la porta de la cel·la quan ens hi van tancar la primera nit. Aquest soroll de les portes de les cel·les tancant-se a dos quarts de vuit del vespre. És un so que puc sentir ara tancant els ulls perfectament. I la imatge és la següent. En Jordi fuma. Un dia va obrir la finestra –una finestra amb barrots– i jo era a la banda de la porta de la cel·la. El vaig veure a ell fumant amb aquells barrots al darrere i la llum de mitja tarda que entrava. Va ser una imatge, que encara puc veure, de tenir consciència de presó presó. El so de les portes que es tancaven cada vespre i la imatge del meu amic conseller a la finestra fumant amb els barrots al darrere… són dos records inesborrables. Ets a la presó… ets a la presó… ets a la presó…

Vau tenir cap mala experiència concreta?
—Amb els altres reclusos, tot va anar bé. Quan érem amb ells, no podíem deixar de pensar en les seves víctimes i les famílies de les víctimes. Quan havien matat algú, nosaltres miràvem de pensar molt en la família de la víctima i això ens portava a marcar-hi una distància. Entre els funcionaris, els de la presó d’Estremera van tenir una actitud molt professional. L’excepció va ser a Navalcarnero. L’experiència que vaig tenir-hi va ser brutal.

Què va passar?
—A l’Audiència em van donar la interlocutòria. Vaig travessar la porta del lloc on érem i m’esperaven dos policies estatals que em van posar les manilles amb les mans a l’esquena. Aquest va ser un primer moment impactant. Amb les mans lligades al darrere, vam baixar les escales cap als calabossos, uns espais de formigó amb un banc, també de formigó, amb una manta i el lavabo. M’hi vaig estar un parell d’hores. Abans d’entrar allà, em van escorcollar. M’ho van treure tot. Les ulleres. Per un miop, que li treguin les ulleres és molt inquietant. Coses que eren normals: el cinturó, els cordons de les sabates… Però també em van treure l’anell. Em van treure un braçalet que porto de Medi Ambient, d’una entitat de la Setmana de la Natura. Tot, tot… Unes gotes per al nas, per a la congestió nasal… M’ho van prendre tot. Ho van posar a una bossa.

I d’allà cap a la presó?
—Passades les dues hores, em van enfilar en una furgoneta, emmanillat, ara amb les mans al davant. Tot sol. Els altres consellers anaven aparellats. Això ho vaig saber després. Però aleshores jo no n’era conscient. Van sortir totes les furgonetes juntes. Anava dins una mena de gàbia en aquella furgoneta. Amb les sirenes engegades i a una gran velocitat. Era molt incòmode perquè no anava lligat, no portava cinturó, però tenia les mans immobilitzades… I vaig anar veient com les altres furgonetes anaven desapareixent i les perdíem de vista. Vaig pensar que havien quedat enrere en algun semàfor. I vam arribar en una presó. Jo em pensava que ens portaven a Soto del Real. I que hi anàvem junts. Però vaig arribar a una presó que em va semblar molt antiga.

Fotografia: Albert Salamé

No us havien dit on us enviaven?
—No. Vaig quedar sorprès. Em van fer baixar, encara amb les manilles i sense ulleres, ja de nit. Desorientat. I va venir un funcionari que em va dir: ‘Se os ha acabado la tonteria, catalanes; se os ha acabado la tonteria.’ Vaig quedar molt sorprès. I em va sortir un punt de dignitat i vaig respondre: ‘No se’ns acabarà ni ara ni mai.’ I va respondre: ‘Pues os vais a podrir aquí en la cárcel!’ Ostres… Va ser una entrada molt contundent. Hi va haver aquesta tensió. I després va començar el procés d’identificació. Ells en diuen ‘huellar’. Aleshores estava envoltat de dos funcionaris. Tot era molt desagradable. I l’home aquell va agafar la bossa de les meves pertinences i el primer que em va donar va ser la interlocutòria de la jutgessa. I em va dir literalment: ‘Te vas a pasar tantos años aquí en la cárcel que te la vas a aprender de memoria.’ I quan després em va fer la fotografia, aquella que tens els centímetres al darrere, em va dir: ‘Qué careto que haces! Esto es para salir al telediario y que la gente sepa qué cara hacéis los traidores!’ Tot allò, i més comentaris que va fer, va ser molt desagradable.

Quin aterratge a la presó! Va anar més enllà aquest tracte amenaçador?
—Vaig quedar-ne molt impressionat. El moment que ho vaig passar més malament i que vaig estar a punt d’enfonsar-me va ser quan vaig preguntar si era a Soto del Real i on eren els meus companys. Em va dir: ‘No, no… estás en Navalcarnero, Madrid 4, y estás solo.’ Hòstia! Aquell moment va ser molt dur… Però sempre hi ha un alçament de llum en la tenebra. I el guàrdia civil que m’havia portat em diu, en català: ‘No pateixis. Estigues tranquil.’ Vaig quedar sorprès. Però em va donar molta confiança. I després va venir el subdirector de la presó, un home baixet i molt correcte, que em va dir: ‘Estigues tranquil, aquesta és una presó de les antigues, però et posarem en un mòdul que està relativament bé. No has de patir.’ Però a mi em feia molt de respecte la solitud. El subdirector va marxar i va continuar la situació tensa amb aquella gent. Al cap d’una estona, va tornar a venir aquell subdirector a dir-me que ens enviaven tots junts a Estremera. Jo no tenia ni idea que existia Navalcarnero ni Estremera ni res.

I el guàrdia civil que parlava català us va dir res més?
—Sí. Va tornar a venir. Em va explicar que havia estat setze anys a Catalunya. Parlava un català molt correcte. Em va tornar a dir que no patís, que aniríem a Estremera i que havíem de passar per les altres presons a recollir els altres consellers. Volia dir que tornarien a ajuntar les furgonetes per anar cap a la presó on ens destinaven. Vam passar per Valdemoro, Aranjuez i Estremera. Em va dir que el trajecte duraria dues hores i mitja i que estigués tranquil. Que si necessitava res, que ho demanés. Va anar tot com va dir.

I aleshores vau arribar a Estremera.
—Sí. Jo vaig ser l’últim de baixar de la furgoneta i d’entrar al lloc on ens van fer esperar. Els meus companys ja no portaven les manilles. I els funcionaris de la presó van tenir un tracte normal. Vaig quedar sorprès del tracte normal. De fet, era professional. No es tractava de ser simpàtics. Simplement, professionalitat. I allò va ser l’actitud constant que vam trobar a Estremera. D’una professionalitat impecable. No preteníem pas cap complicitat.

Fotografia: Albert Salamé

Abans de tota aquesta experiència, vau haver de prendre la decisió d’anar a l’exili amb el president o quedar-vos aquí i encarar la decisió judicial. Com va anar?
—Hi havia circumstàncies polítiques conjuntes, circumstàncies polítiques concretes i circumstàncies personals de cadascú. La decisió política general va ser que alguns se n’anirien per protegir la institució a fora, però els altres ens quedaríem dins per donar una imatge de normalitat i confiança en els ciutadans després de la declaració d’independència. Hi va haver un cert repartiment de què faria cadascú. Jo tenia un acte a l’agenda aquell diumenge, el Centenari de Ferrocarrils de la Generalitat, a Sant Cugat. Podia anar-hi com a membre del govern. Era l’únic acte de l’agenda del consell executiu i vam quedar que hi aniria. El dilluns al matí també havíem quedat que aniríem als departaments. Jo hi vaig anar. Per qüestions d’agenda, jo estava en condicions de quedar-me. Aquesta era la meva circumstància política concreta.

I també hi havia la circumstància personal…
—Sí. També hi havia la circumstància personal de cadascú. Vull deixar clar que l’exili és molt dur. Molt dur. No és cap broma. La meva mare és gran i està fumuda. No es pot moure. Té el cap clar, però no es pot moure. Hi ha patit molt, en tot això. Vaig pensar que si anés a la presó i passés alguna cosa amb la mare, podria tornar a veure-la. Podria demanar un permís. Però si era a l’exili, no. Aquesta és una raó. I cadascú sap la seva. Quan es frivolitza sobre l’exili, és molt injust. Les circumstàncies personals són molt dures. El meu company terrassenc Lluís Puig es troba en una circumstància molt complicada. Molt. I encara hi ha una última reflexió. El president de la Generalitat havia de ser fora. La institució de la presidència de Catalunya no pot ser sotmesa a la vexació i a la humiliació a què vam ser sotmesos nosaltres. Jo li he dit que no tingués cap dubte que havia fet allò que havia de fer. Ell té filles. I això és molt dur. Com més grans són els fills més complicat és. Però ell no podia sotmetre’s a la vexació a què ens van sotmetre a nosaltres. Posar-nos les manilles era una voluntat clara de dir-nos qui mana. I això, el president no ho havia de passar.

Quan vau decidir de quedar-vos, teníeu clar que us enviarien a la presó? O teníeu alguna esperança?
—Era complicat. Jo tenia esperança. Sóc advocat. M’he tornat a donar d’alta d’advocat en exercici per poder anar a veure els presos. Els advocats podem entrar a la presó amb més llibertat i podem estar-hi més estona. Jo tenia una certa esperança. Però teníem el precedent dels Jordis que ja havien entrat a la presó per un delicte menor del que ens imputaven a nosaltres. Miquel Iceta diu que el 155 i el nostre empresonament no tenen res a veure. I no és cert. Perquè amb el 155 vam deixar de ser aforats. I per tant, en lloc d’anar al Superior de Justícia o al Suprem, ens tocava passar per l’Audiència. I només cal veure el tracte diferent que van rebre els membres de la mesa i nosaltres. Jo tenia esperança perquè no tenia sentit jurídicament aplicar-nos aquestes mesures cautelars tan dures. Prendre la llibertat és la mesura cautelar més rotunda que hi ha. Els nostres advocats ho van preparar molt bé. Però va quedar clar que era irrellevant què poguessin dir.

Fotografia: Albert Salamé

Parlem de la presó en passat. Però això no s’ha acabat. Hi haurà un judici i tot es pot complicar encara més…
—Exacte. I això sí que valdria la pena que ho anéssim explicant més. Hi ha gent que em diu: ‘Quina mala experiència. D’això te’n recordaràs tota la vida.’ I sí que me’n recordaré. Segur. Però ara ens demanen trenta anys. Trenta anys de presó. Hem de passar un judici. I la interlocutòria del jutge per la qual deixa el vice-president, el conseller d’Interior i els dos Jordis a la presó manté el relat de violència i el tipus penal de rebel·lió. Això no s’ha acabat. No és normal la situació actual. Jo m’he de presentar al jutjat de guàrdia cada setmana, no puc sortir del territori de l’estat espanyol, tinc limitada la llibertat d’expressió… hi ha preguntes que no puc respondre. Em limito a seguir les instruccions del meu advocat de ser molt poc loquaç a l’hora de respondre determinades coses. I he d’encarar un procés amb una responsabilitat penal per delictes molt greus. De fet, el més greu que hi ha al codi penal en aquest moment.

De què no podeu parlar?
—De què? No puc dir de què no puc parlar. No puc parlar de la visió política de cara al futur. He de ser molt prudent a l’hora d’expressar determinades opinions. Quan anem a un debat, que jo crec que no hi hem de deixar d’anar, és bo que la gent sigui conscient que no podem expressar-nos amb la mateixa llibertat que els altres.

Això condiciona completament la campanya. Es competeix amb una desigualtat absoluta. Més enllà dels presos i dels exiliats, tampoc no hi ha llibertat entre els que heu quedat lliures.
—I tant. És claríssim. Ens han advertit que depèn de com ens expressem podem tornar a la presó. Estem sempre vorejant el límit. Això és angoixant.

L’esperança d’abans de la citació a declarar és més gran de cara al judici? Confieu que hi pugui haver solucions que impedeixin que acabi més malament encara?
—Hi ha una cosa prèvia que és fora dels jutjats. És l’escrutini del poble. El 21 de desembre hem de guanyar aquestes eleccions. Les hem de guanyar. Per això, Junts per Catalunya oferim la nostra candidatura no tan sols als independentistes sinó també a tots els ciutadans que creuen que ens hem de moure en uns paràmetres democràtics homologables a la resta d’Europa. Hem rebut moltes cartes en aquest sentit, que eren molt emotives. Gent que ens deia que no és independentista, però que troba esgarrifós això que ens havien fet. I deien que ja no era una qüestió d’independència sinó de democràcia. Serà la gent amb el seu sufragi –per utilitzar les paraules de Macià– que pot treure els quatre presos polítics de la presó i pot fer tornar el president i els consellers de l’exili. És condició necessària, però no suficient. Hauran de passar més coses. Però si no passa això, si no guanyem les eleccions, el futur serà molt poc agradable. Les candidatures del 155 han insistit que, si no surt allò que ells volen, continuaran aplicant-lo i acabaran prohibint allò que nosaltres representem.

Esteu sorprès per alguna reacció de companys dels partits impulsors del 155?
—Jo no qüestionaré el caràcter democràtic de ningú. Però hi ha una democràcia que s’expressa amb uns termes homologables a la resta d’Europa i una altra democràcia que no. Sobre els companys, hem vist mostres d’afecte d’alguns companys del PSC, que vull fer valer. Tan bon punt hem sortit, s’han posat en contacte amb nosaltres per dir que discrepaven de la nostra posició política però que empatitzaven amb la nostra situació. També companys dels comuns. I evidentment, d’Esquerra i de la CUP. Però, en canvi hi ha absències i silencis que sorprenen. Encara no he tingut l’oportunitat de veure ningú del PP ni de Ciutadans. Sap greu que més enllà de la discrepància política no hi hagi més humanitat. Em sobta que els qui tenen fills no tinguin aquest punt d’empatia personal.

Això sembla impossible…
—La humanitat hauria d’anar per sobre de la política en determinats aspectes. Nosaltres no sortim pas amb odi. No acceptarem allò que volen, que és inocular-nos el verí de l’odi i el ressentiment. Si regalimem ressentiment, no construirem absolutament res. Allà dins pensava molt en la Muriel com a metàfora de la nostra actitud. Si la Revolta dels Somriures té una cara gràfica és la de la Muriel. Hem de mantenir un respecte insubornable als altres. Si algú vol estar emprenyat i ressentit, que siguin els altres. Amb nosaltres no ho han d’aconseguir. Em nego a perdre el somriure. Aquesta actitud és la que ens ha permès d’arribar fins aquí.

—Aquest somriure es va esquerdar amb la vostra entrada a la presó. En sou conscient?
—És evident. És normal. Però a nosaltres que ho hem patit en primera persona, no ens llevaran el somriure. La manifestació del carrer de la Marina ens va impactar molt a dins la presó. És una de les ocasions que vam plorar. Perquè hem plorat. Ho vam poder veure per la tele. Moltes televisions espanyoles no ho van ensenyar, però cal reconèixer que la Sexta ho va emetre en directe. Ho vèiem allà al mòdul envoltats dels altres reclusos. Allò va ser tan brutal. Veure la gent amb aquella actitud. Vam ser molt conscients de l’impacte que havia tingut la nostra situació.

I aquesta virulència de l’estat espanyol pot haver espantat gent?
—Aquest és el gran instrument que tenen el PP, Ciutadans i, dissimuladament i amb certa vergonya, el PSC. Garcia Albiol ha dit que, si guanyen els sobiranistes voldrà dir que encara hi ha una part de Catalunya que no ha escarmentat. Aquesta és la concepció de la democràcia que té aquesta gent. És a través d’aquesta idea de por.

Fotografia: Albert Salamé

Per què considereu tan important que Junts per Catalunya, la llista del president, sigui qui s’endugui la victòria del 21-D?
—Des del respecte més escrupolós a Esquerra Republicana i a la CUP, perquè això ho hem patit junts. Especialment, amb Esquerra. Jo he compartit furgoneta i manilles amb Carles Mundó, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I he compartit tres hores de calabós a l’Audiència espanyola amb el vice-president Oriol Junqueras. Des del respecte més escrupolós, en aquestes eleccions pensem que la qüestió no són els partits sinó el país. Calen instruments excepcionals en una situació d’estat d’excepció. I aquesta és la primera raó d’haver articulat Junts per Catalunya, que és una candidatura molt transversal amb gent de procedències molt diverses.

I la segona?
—És important de restablir la normalitat democràtica que implica que el president Puigdemont i el seu govern, destituït de manera il·legítima, pugui tornar al Palau de la Generalitat. Per nosaltres, el motiu principal d’aquestes eleccions és això. Si no es restablís aquest govern amb el president al capdavant, els del 155 n’haurien tret profit. Quedarien ben satisfets amb això que aconseguirien. Aprofito els versos de Miquel Martí i Pol: ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui i via fora!’, però abans restablim la normalitat que ens han volgut arrabassar. Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República.

Si guanya les eleccions, el president Puigdemont ha de tornar?
—Sí. Claríssimament. Ell mateix ho ha explicat. La seva voluntat és poder tornar. Assumirà un risc molt alt. Si el poble l’escull i guanya les eleccions, davant dels ulls del món –que és més sensible que no pas com ens expliquen–, que pugui ser empresonat i s’impedeixi la voluntat democràtica de la gent serà una imatge demolidora. L’estatut deixa ben clar que tan sols hi ha quatre vies per les quals el president pot cessar: per dimissió, per moció de censura, per inhabilitació judicial o per mort. No hi ha pas un cinquena raó que digui: ‘Perquè el senat espanyol per majoria absoluta decideixi que no li agrada aquest govern.’ Això és impensable democràticament. Molta gent arreu del món viu perplexa la situació actual d’una Catalunya governada per un partit amb onze diputats i el 8% dels vots.

MARTA ROVIRA


PAÍS > PRINCIPAT

Marta Rovira: ‘Cal gestionar la pròxima etapa amb menys paternalisme’

Entrevista a la secretària general d’ERC i número 2 de la candidatura de Barcelona

‘ERC, Marta Rovira (fotografia: Albert Salamé).      12.12.2017 

Quan falta poc més d’una setmana per a la jornada electoral, Marta Rovira, secretària general d’ERC i candidata número 2 del partit per Barcelona, ens rep a la seu del carrer de Calàbria, a Barcelona. El centre d’operacions dels republicans és un formiguer, bull d’activitat. La campanya no permet ni un minut de relaxació i tot són entrades i sortides, trucades, reunions, entrevistes i actes. Rovira aprofita la conversa per deixar clares algunes idees que han portat una certa confusió aquests primers dies de campanya. La unilateralitat, el candidat a la presidència, els possibles pactes de govern amb els comuns, l’amenaça de violència extrema, entre més.

Amb quin objectiu ha d’anar a votar la gent el 21-D?
—És bastant clar què són aquestes eleccions. Són unes eleccions convocades il·legítimament, imposades clarament pel PP, Ciutadans i el PSC. Nosaltres hem de pensar que són aquell referèndum que el govern espanyol no es va atrevir mai a acceptar. Tenim la certesa que havien pressionat el govern espanyol perquè acceptés que es convoqués el referèndum. Nosaltres hem de prendre’ns el 21-D com un referèndum per obtenir el mandat democràtic que revalidi l’1 d’octubre i el 27 d’octubre, i que reculli l’esperit del 3 d’octubre, d’aquest país que es va alçar contra la repressió judicial, policíaca i econòmica.

Aleshores no es tracta de restituir el govern que Rajoy va voler destronar?
—Jo crec que el 21-D és clarament per a ratificar la feina feta i la República proclamada. Per a tenir el mandat com més ampli possible. Perquè, segons la fortalesa i la potència del mandat democràtic a favor de les forces republicanes, podrem acabar construint la República amb molta més velocitat. És clar que haurem d’escollir un govern. Haurem d’escollir el govern que hagin decidit els ciutadans de Catalunya a les urnes. Perquè el govern que tenim en aquest moment no ha estat escollit pels ciutadans. I el govern que hem de restituir ha de ser el govern escollit democràticament pels ciutadans. Serà el govern que permetin les majories parlamentàries que surtin del 21-D.

Per tant, el president Puigdemont i els quatre consellers de Brussel·les no són el govern que reconeixem actualment?
—Sempre hem dit que són el govern legítim. És l’últim govern que sí que van decidir i votar els ciutadans d’aquest país democràticament. El govern del PP imposat té un suport del 8% dels vots i pren decisions polítiques. Ha tancat les ambaixades a l’exterior i ha renunciat al retorn comercial que aporten; ha aturat la renda garantida de ciutadania; ha destituït el major Trapero i l’ha relegat a tasques administratives; ha aturat les subvencions al sector industrial… No és legítim perquè no l’ha triat la gent, però tampoc no és legítim per les decisions que pren, que no representen a la majoria parlamentària actual.

Ens podeu desfer l’embolic sobre qui és el candidat d’Esquerra? És Oriol Junqueras, Marta Rovira o Carles Puigdemont?
—Ho hem dit molt clar. El candidat de la nostra llista és Oriol Junqueras. Treballem perquè Oriol Junqueras sigui qui pugui liderar la nova fase que comença. És una fase que consisteix a construir la República. Ens sembla que és el millor candidat possible. I a l’estat espanyol també li ho sembla; per això encara el manté empresonat. Oriol Junqueras és una persona que té tots els atributs per a sumar, per a cosir i per a assumir tota la representativitat que ha de tenir aquesta fase constituent de la República. Per això ens presentem en una llista amb ell al capdavant. Però és evident –sempre hi hem de posar un però– que anem a unes eleccions amb unes circumstàncies que són absolutament anòmales. Oriol Junqueras és a la presó. El president Puigdemont és a l’exili. Hi ha una situació judicial i legal que no sabem com acabarà.

Què voleu dir?
—A nosaltres ens sembla que una bona manera de rehabilitar Oriol Junqueras com a candidat i perquè surti de la presó és votant-lo. Per això diem que el nostre candidat és ell. Pensem que si la gent el vota podrà sortir de la presó per prendre l’acta de diputat al parlament. Sempre ho hem dit: el nostre candidat és Oriol Junqueras. Si la situació judicial o legal crea dificultats de poder-lo elegir, tenim recanvis i molta gent ben preparada. Em sembla que aquest és un discurs que fa justícia al moviment independentista, que no s’ha fonamentat mai en un nom, un càrrec ni una persona. És un moviment molt ampli. I sempre l’hem basat en aquest esperit. Aquí no es tracta d’un nom, ni de dos ni de tres. Es tracta d’un moviment ciutadà que empeny perquè aquest país avanci.

Fins a quin punt Oriol Junqueras no és segrestat per impedir-vos a vosaltres de parlar lliurement? Heu de mirar què dieu per si pot perjudicar la seva situació?
—Això que passa és molt curiós. Nosaltres diem allò que hem dit sempre i és interpretat a gust de cada conveniència. Sempre hem dit les mateixes coses. Al començament de la campanya es va interpretar com una renúncia als objectius polítics. I no hem renunciat a cap objectiu perquè creiem que és el millor que podem fer pel nostre país. Ara, a mitja campanya, es reinterpreten les mateixes coses que hem dit sempre com un nou canvi d’objectiu. Sempre hem dit això, però en cada moment es fa servir en un sentit diferent segons com convingui a qui ens vol interpretar. Esquerra Republicana no ha variat el seu relat i no ha variat els seus objectius. Perquè no en tenim d’altres. Som la garantia de República. Som garantia d’acabar la feina. Som aquella gent que vam garantir l’1 d’octubre i que garantirem arribar fins al final. No renunciarem mai als nostres objectius polítics.

Us sentiu coartada a l’hora d’expressar-vos? Ja us apunten amb la diana.
—Ells pretenen que la nostra paraula no sigui lliure. Però si jo actués amb aquesta prevenció i no amb l’absoluta llibertat de defensar allò que penso que és millor, no seria una bona candidata. I no voldria entrebancar la representació d’una de les llistes independentistes al parlament. Jo continuo presentant el mateix projecte amb les mateixes paraules, el mateix rigor i el mateix objectiu que fa uns quants mesos. És cert que cada vegada que ens expressem amb fermesa i determinació en aquesta campanya apareixen informes filtrats als mitjans de comunicació o noves instruccions d’investigació contra nosaltres. Però venim d’on venim, hem fet l’1 d’octubre, i anem on hem d’anar, a construir la República.

Quin impacte emocional té la situació del president d’ERC a dins del partit?
—Els primers dies vam sentir una tristesa infinita. Per la situació que vivia l’Oriol, i també tots nosaltres. De la tristesa, n’hem tret ara una energia d’indignació. I aquesta energia fa que lluitem cada dia. Creiem que la millor manera de lluitar perquè l’Oriol surti de la presó és defensar tan bé com sigui possible aquesta candidatura i defensar-lo a ell com a candidat. De la tristesa i la indignació, en surt una energia per aconseguir la seva llibertat i els objectius que sempre hem defensat.

Com es pot avançar sense la via unilateral si el govern espanyol no té intenció de negociar res amb els independentistes?
—És una mica la mateixa pregunta d’abans sobre si la situació de l’Oriol ens condicionava el discurs. Sempre hem dit el mateix. Prioritzem la via del diàleg i la negociació. Però és que ho hem dit tota la vida. Entenem que és el que han de fer dues parts en un context democràtic en el marc de respecte pels mandats democràtics. Això no ho hem variat. Sempre hem dit que, si el govern espanyol no s’asseu a negociar i dialogar, haurà d’assumir les conseqüències d’aquesta absència de diàleg i negociació. Si una cosa no farem serà quedar-nos blocats políticament. Continuarem treballant per fer avançar el país. Ho farem sense demanar permís al govern espanyol. Però, em pregunto: algú encara té dubtes de què farà Esquerra Republicana? Em sorprèn enormement. Som aquella gent que ho hem fet tot perquè l’1 d’octubre es pogués fer. Som els que hem treballat al parlament per tenir la llei del referèndum i la llei de transitorietat. Algú encara pensa que Esquerra no farà tant com calgui per començar aquesta etapa que ha de tenir un gran diàleg de país amb vocació constituent? Em sorprèn que encara hi hagi qui en pugui dubtar.

Potser la gent dubta arran d’allò que va passar després del 27 d’octubre. Després de portar el mandat de l’1-O al parlament, no va passar tot allò que s’havia dit que passaria…
—És molt important que els independentistes posem tota la pressió al 21 de desembre. Perquè tot allò que hagi de passar a partir d’aquell dia cal que tingui el màxim de suport de la ciutadania. Cal que el mandat sigui molt potent. Hem d’anar a votar tots. Si posem la pressió al dia 21, el dia 22 ens asseurem i mirarem quina fortalesa té el mandat i començarem a construir. Que ningú no tingui cap dubte de què passarà el dia 22. El 21 de desembre juguem amb un cert avantatge. Perquè Rajoy ha convocat les eleccions perquè li imposaven un referèndum que no va poder acceptar. I va haver de fer unes eleccions. I el mandat que en surti haurà de ser reconegut i respectat per moltíssima gent que ens observa des del dia 1 d’octubre. Si guanyem i el mandat és fort, tindrem moltes més complicitats i la nova etapa podrà començar de manera diferent de com va acabar el 27 d’octubre. Recordem que sis dies després teníem mig govern a la presó i l’altre mig a l’exili. Una de les amenaces que hi havia damunt la taula es va fer efectiva. Aquella mateixa tarda, el fiscal va presentar la querella. Hem après moltes coses en aquesta etapa viscuda. Sabem que el PP, Ciutadans i PSC estan disposats a fer qualsevol cosa per la unitat d’Espanya, per sobre dels drets fonamentals i les llibertats públiques. Estan disposats a degradar l’estat de dret, a quedar aïllats internacionalment i a fer servir la violència. Hem de començar la nova etapa amb un mandat molt fort i ser conscients de quina és la manera de reaccionar de l’estat espanyol.

Hi ha cap prova que la comunitat internacional o Europa hagi forçat Rajoy a convocar les eleccions? S’ha dit molt, però ningú no ha demostrat que fos així…
—El dia 10 d’octubre vam anar al parlament per fer la declaració d’independència d’acord amb el mandat de l’1-O, però vam assumir el compromís i vam suspendre la declaració. Això es va fer perquè teníem propostes de mediació damunt la taula. Algunes es van saber i algunes altres no. Es va fer pública la de Suïssa, la del grup The Elders… Ens demanaven a nosaltres si acceptaríem un referèndum acordat. I nosaltres els dèiem que evidentment que hi estaríem d’acord. Ells es pensaven que nosaltres no l’acceptaríem, però ja havíem fet l’1 d’octubre. I enteníem que si ens oferien d’obtenir un mandat democràtic que havia de tenir el reconeixement i l’acord de l’estat espanyol i la comunitat internacional, també devien oferir aquesta solució al govern espanyol.

No trobeu que s’havia d’haver explicat l’amenaça de violència extrema perquè fos la gent qui decidís quin risc volia assumir després del 27 d’octubre? Es va gestionar amb paternalisme aquella situació?
—Hi estic d’acord. Vaig fer autocrítica. Vaig dir que el procés ha d’avançar a partir d’ara amb més informació i més transparència. S’han d’explicar més coses a la gent. I cal gestionar la pròxima etapa amb menys paternalisme. La conjunció que s’ha donat entre les institucions del país i la ciutadania és la que ens dóna més fortalesa. I només és possible si s’actua amb més transparència. L’1 d’octubre, quan vam veure que es produïa aquella violència ben d’hora al matí, vam fer una valoració les diverses forces polítiques per decidir si aturàvem el referèndum. No volíem assumir aquell escenari de repressió política i violència. Quan vam fer aquest plantejament, vam intentar concertar-lo amb la ciutadania als col·legis electorals. Però tothom ens va dir que féssim les declaracions polítiques que volguéssim, però la gent estava decidida a protegir les urnes i els col·legis. Hi havia una determinació a oferir resistència pacífica contra la vulneració de drets i l’amenaça. Això era un indicador clar que nosaltres no podíem prendre decisions amb paternalisme, donant per fet que la ciutadania no podia implicar-se en la decisió. Cal més informació i més transparència. La ciutadania ha marcat el pas d’aquest procés. Crec que és la manera de continuar la fase següent.

Aleshores, quins són els compromisos concrets d’ERC per fer efectiva la independència a partir del 21-D?
—Tenim uns punts comuns de les tres forces del bloc republicà. Hem de restituir les institucions democràtiques. Les hem de tornar a posar a mans dels ciutadans de Catalunya. Són ells els que han de decidir qui volen en aquestes institucions. La resta de partits ens diuen que, si guanyem nosaltres, tornaran a aplicar l’article 155. Això és d’una potència democràtica molt forta. Votar-nos a nosaltres és una garantia de respecte pels resultats. També volem aturar el 155. Si ells el tornen a imposar, haurem de resistir i haurem de frenar la imposició. Caldrà restaurar les coses que han destrossat aquestes setmanes. Caldrà reobrir les oficines del govern a l’exterior. Caldrà restituir el major Trapero, si ell ho accepta. El seu reconeixement social és brutal i ha de tornar a ocupar el lloc de major del cos de Mossos d’Esquadra. També haurem d’avançar cap a la República.

Com es pot fer?
—Per nosaltres, cal obrir un diàleg de país amb vocació constituent perquè els ciutadans puguin debatre i decidir com ha de ser aquesta República. I des del govern i el parlament s’han de tornar a fer efectives les decisions preses que implicaven fer República. Per exemple, podem treballar més contra la pobresa energètica. Cal signar el conveni amb les elèctriques, desenvolupar el reglament que permeti tenir clar com es pot intervenir per evitar els talls de llum, aigua i gas. També podem fer passos clars per la igualtat d’homes i dones. No sempre cal fer articles de lleis del parlament que després suspèn el Tribunal Constitucional. Podem fer feina de concertació amb sindicats, patronals i més agents socials perquè les dones i homes d’aquest país cobrem el mateix sou en la mateixa posició laboral. Aquestes coses, les podem anar desenvolupant al marge del que digui el Tribunal Constitucional perquè hi ha camí per recórrer que no consisteix sempre a fer lleis. Posem-nos a fer República. Deixem-nos de declaracions simbòliques.

La llei de transitorietat és vàlida ara per a avançar en aquesta construcció de la República?
—La vam reformular en la resolució que va aprovar el parlament el 27 d’octubre. Ja la vam readaptar. Vam definir les fites principals que ens proposàvem d’implementar aquell dia. Jo crec que fa falta una reflexió de la mateixa característica del 27 d’octubre. Cal agafar la llei de transitorietat i mirar de quina manera es pot implementar, quant temps cal per a fer-ho, quins són els seus objectius prioritaris… Si tornem a tenir una reacció com la que hem tingut de l’estat espanyol, tornarem a quedar a mig camí si no replantegem l’estratègia. Però és evident que per nosaltres és vigent la llei. Tenim un compromís amb la ciutadania per fer la República. Això no canviarà. Cal obtenir un mandat potent, ampli i indubtable el 21 de desembre. Tenim el bloc dels republicans, que no som adversaris entre nosaltres, i tenim el bloc dels monàrquics, que són aquells que hem de derrotar.

Descarteu formar govern amb Catalunya en Comú i més formacions d’esquerra si l’aritmètica ho permet?
—Això ha de quedar molt clar. Esquerra Republicana farà un govern independentista. Això ho vam començar els tres partits independentistes junts i ho acabarem tots tres junts. Som garantia que al govern de la Generalitat hi hagi un govern independentista. Som garantia de fer República. Només necessitem un mandat claríssim. Haurem de fer un govern amb l’acord de Junts per Catalunya i la CUP, però també és evident que voldrem anar a buscar més espais perquè s’afegeixin a la construcció de la República. Crec que en determinats moments podrem obtenir el suport d’aquests espais si encarem la construcció de la República d’una manera determinada.

Com valoreu que la CUP digui per primera vegada que està disposada a entrar en el govern?
—És positiu que una força democràtica i política com la CUP pensi a acudir a les eleccions no tan sols per presentar resolucions al parlament sinó per assumir responsabilitats en un moment com aquest. El nostre objectiu és tenir un govern fort. ERC ha fet molts esforços perquè el govern sigui molt fort i sigui molt transversal. Hem construït una llista des de la diversitat d’aquest país.

Dieu que el camí cap a la independència s’allarga. Molt? Ens podem fer una idea de la llargada?
—És evident que una de les lliçons que podem extreure del trajecte recorregut és la reacció que ha tingut l’estat espanyol. I l’independentisme ha assumit que no vol un escenari de violència ni de repressió política i judicial, ni de perjudici per a l’economia. Ens hem de readaptar a la reacció del govern espanyol. Ho hem de fer de manera que no afegeixi més violència policíaca ni més violència judicial. Tenim una gran oportunitat el 21 de desembre. Fins ara hem conegut la repressió, però si el 21 de desembre obtenim el mandat democràtic podem aconseguir que sigui respectat i reconegut per molta més gent. Hem de veure com reaccionarà el govern espanyol al resultat d’unes eleccions que ha imposat i que ha tutelat. Si són demòcrates, hauran de respectar el mandat de les urnes. Tindrem molta més fortalesa a l’hora d’exigir al govern espanyol que s’assegui a negociar. I si no, haurem de fer valer el mandat democràtic com l’hem fet valer la legislatura passada. I haurem de veure com fem un 1 d’octubre en forma de República.

eleccions 21-D

Esquerra Republicana de Catalunya

Marta Rovira

República catalana