Por qué engordamos


 

Por qué engordamos cuando nos hacemos mayores

  • La batalla contra el aumento de peso es una lucha recurrente a medida que envejecemos

Por qué engordamos cuando nos hacemos mayores

Es algo inevitable y, muchas veces, tan gradual que no te das cuenta. A lo largo de los años acumulas kilos y tu cintura cada vez se ensancha más, tu ropa de siempre te aprieta y te ves obligado a comprar una talla mayor de pantalón. Cumplir años y ganar peso parece un binomio inseparable, incluso aunque tus hábitos alimenticios aún sean los mismos.

La batalla contra el aumento de peso es una lucha recurrente a medida que envejecemos. Una mala alimentación, el sedentarismo, cuestiones genéticas, factores sociales, los medicamentos o los desequilibrios hormonales son algunos de sus principales desencadenantes. Para poder actuar en su contra y que no resulte tan frustrante, debemos conocer los puntos clave de por qué se produce.

Disminución de los niveles hormonales

Quizás no debemos asociar de forma directa el hacerse mayor como un factor causal de engordar, sino a que con el paso de los años hay una disminución de los niveles hormonales generales (el estrógeno, la progesterona, los andrógenos y la hormona de crecimiento) que resultan esenciales para el mantenimiento de la masa muscular, afirma la Dra. Teresa Lajo, endocrinóloga de la clínica de medicina integral Nuosalud y autora del blog drateresalajo.es.

De hecho, ya a los 30, estos niveles comienzan a caer de forma constante, de manera que con 65 se encuentran por debajo de los límites inferiores de la normalidad para los individuos jóvenes y sanos.

La mayor parte de los cambios de composición corporal que se producen con el envejecimiento están relacionados con la hormona del crecimiento, como la reducción de la fuerza y de la masa muscular, aumento de la grasa abdominal o “barriga”, trastornos del sueño y depresión.

La inactividad física y la pérdida de músculo

Disminuir la cantidad de  ejercicio físico nos lleva a la disminución del metabolismo basalDisminuir la cantidad de ejercicio físico nos lleva a la disminución del metabolismo basal

¿Quién no sueña con tener la energía o la actividad de un niño o un adolescente? Fuentes inagotables de energía que, según pasa el tiempo, se van apagando y dan paso a una vida mucho más sedentaria ya que, por razones de trabajo o estilo de vida, pasamos mucho más tiempo sentados.

Es otra de las causas responsables de que la báscula nos de peores resultados y acumulemos más calorías en vez de transformarlas en energía.

A partir de los 30 los niveles generales de hormonas empiezan a caer de forma constante”

Problema que se ve agravado por la pérdida de músculo: se pierde de un tres a un 5% de la masa muscular cada década después de los 30, una condición conocida como sarcopenia.

Además, según la Dra. Lajo, esto suele ir unido a patologías degenerativas como la artrosis o la osteoporosis que también impiden hacer deporte. “Un descenso en el ejercicio físico también nos lleva a la disminución del metabolismo basal. Es decir, las calorías que gastamos en reposo”.

Mayor estrés e insomnio

El estrés puede afectar en la capacidad del cuerpo para optimizar la forma en la que procesa los alimentosEl estrés puede afectar en la capacidad del cuerpo para optimizar la forma en la que procesa los alimentos

No sólo la energía es algo envidiable en los niños, también lo es su falta de responsabilidades. A medida que nos hacemos mayores, estas aumentan ynos provocan mayor tensión y ansiedad.

El estrés es uno de los grandes males de nuestro siglo, que incluso puede afectar a la capacidad del cuerpo para optimizar la forma en que procesa los nutrientes y alimentos. También, nos puede llevar a alimentarnos mal o comer en exceso a través de “atracones”.

La reducción de la fuerza y de la masa muscular, aumento de la grasa abdominal son problemas relacionados con la hormona del crecimiento”

A su vez, esta intranquilidad puede repercutir sobre nuestras horas de sueño y provocar insomnio, algo que también constituye otro factor asociado al aumento de grasa corporal.

Para la Dra. Lajo, la forma de paliar estos efectos es, como siempre, el sentido común. Es decir, llevar unos buenos hábitos alimentarios(disminuir la ingesta de grasa y azúcares y aumentar la de verduras, frutas y -en menor medida- proteínas de calidad), hacer más ejercicio físico(adaptado a la edad y condición), tener una “higiene del sueño” y, en muchas ocasiones, asumir que no podemos tener el mismo cuerpo ni la misma talla de pantalón que 25 años atrás….

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Susana Díaz


 

Susana Díaz intentará forzar la salida de Pedro Sánchez antes de las primarias

Jueves, 22 de septiembre de 2016 CARMEN TORREScarmen.torres@elindependiente.com carmentorrres

Resumen

Susana Díaz durante un acto del PSOE andaluz.

Susana Díaz durante un acto del PSOE andaluz. EFE

Susana Díaz ha iniciado una nueva hoja de ruta para descabalgar a Pedro Sánchez de la Secretaría General del PSOE sin enfrentarse a él en primarias. La presidenta andaluza vuelve a aspirar a ser elegida líder del partido sin tener que medirse con otros candidatos, como intentó en mayo de 2014, cuando hizo dimitir a Alfredo Pérez Rubalcaba por los malos resultados en las elecciones europeas.

La diferencia entre entonces y ahora es que si la estrategia le sale mal, como ocurrió hace dos años, esta vez sí está dispuesta a dar el paso y a enfrentarse a Sánchez en primarias, tanto en el Congreso Federal del PSOE como para ser la candidata socialista si hay terceras elecciones. En ese caso tendría que abandonar la Presidencia de la Junta de Andalucía, por lo que ya está activado el proceso de sucesión por parte de su vicepresidente, en caso de que sea necesario. Sólo la investidura de Sánchez frenaría sus planes.

Susana Díaz no está dispuesta a perder otras elecciones generales en Andalucía, como ocurrió el 26-J, y si se repiten los comicios prefiere ser la candidata nacional que volver a pasar por lo que ella considera una humillación. Fuentes socialistas aseguran que algunos sondeos internos le dan hasta siete puntos por debajo del PP en Andalucía, que ya le ganó el 26-J, una situación que atacaría su principal baza como dirigente del partido: su fortaleza electoral.”Voy a estar a la altura, como siempre, para que le vaya bien a Andalucía y a España”, aseguró solemnemente el 8 de septiembre en el Parlamento andaluz.

La presidenta andaluza se ha comprometido a dar el paso en las últimas dos semanas ante empresarios y referentes del PSOE”

La propia Díaz ha anunciado su intención de presentarse frente a Sánchez a destacados empresarios y personalidades políticas durante sus visitas ‘privadas’ a Madrid de las últimas dos semanas. En esos encuentros, la presidenta ha explicado que ya ha entendido que el liderazgo político requiere asumir riesgos, en su caso muy elevados si tiene que someterse a la democracia interna del partido. El temor a unas terceras elecciones y la impaciencia de esos sectores por que Díaz frene a Sánchez han empujado a la presidenta a abogar, públicamente, por la abstención del PSOE si Mariano Rajoy da un paso atrás y el PP presenta otro candidato.

Presentarse a unas primarias contra Sánchez es el peor escenario para la presidenta, por lo que intentará evitarlo por todos los medios. Y la fórmula es forzar la salida del secretario general antes de que se celebre en Congreso Federal del PSOE, previsto para después de la formación del nuevo Gobierno. Si hubiera elecciones, la prioridad sería la elección del candidato, también a través de primarias, por lo que el cónclave orgánico se retrasaría.

Los motivos que alega el sector crítico para apartar a Sánchez son variados, pero el principal es su negativa a facilitar la investidura de Mariano Rajoya través de la abstención de los diputados socialistas. El bloque autodenominado “los que gobiernan”, formado por presidentes autonómicos socialistas (Susana Díaz, Javier Fernández, Guillermo Fernández Vara, Emiliano García Page, Javier Lambán y Ximo Puig) defienden que la mejor salida al bloqueo político es que gobierne el PP. Una legislatura corta (dos años) cargada de nuevos recortes impuestos por Bruselas sería el mejor caldo de cultivo para la renovación y recuperación del PSOE, según sus tesis. Además, en ese tiempo, Díaz podría convertirse en secretaria general sin sobresaltos, compatibilizar el cargo con la Presidencia de la Junta durante año, aprovechándola como plataforma de confrontación con Rajoy, y pilotar su propia sucesión con calma. Un escenario ideal.

El problema es que Sánchez no da su brazo a torcer y sigue instalado en el “no es no” y en el intento de formar Gobierno con apoyo de Podemos y Ciudadanos. Por ese motivo, la presidenta andaluza quiere retirarlo cuanto antes. Esa operación también entraña sus peligros, ya que ni Díaz ni ningún referente del sector crítico están dispuestos a asumir el desgaste interno que supone forzar la salida de un secretario general para permitir la investidura de Mariano Rajoy. En el caso de tener que someterse a primarias, Díaz no puede ganarse la antipatía de la militancia por defender la abstención.  No obstante, ya ha dejado clara su postura al afirmar que “con 85 diputados no se puede gobernar”, que el PSOE debe “pasar a la oposición”, y que Rajoy haría un gran servicio a la patria si diese paso a otro candidato del PP que facilitara la abstención socialista.

A pesar de haber mostrado sus cartas, el sector crítico se va cargando de argumentos para retirar a Sánchez, más allá de su negativa a la abstención. Ése fue el objetivo de la operación realizada en redes sociales para “defender” a Guillermo Ferández Vara de las ofensas que recibía en Twitter. Con sus mensajes en cadena, los críticos dibujaron un perfil de Pedro Sánchez como dirigente “autoritario” que usa la “guerra sucia” contra sus adversarios internos. Además, le acusan de “haber hundido electoralmente el partido” y de “perder un voto por minuto”. La “traca final” llegará tras las elecciones vascas y gallegas del día 25, si el PSOE obtiene los pobres resultados que vaticina el CIS. Ése será el argumento definitivo: “O lo quitamos, o acaba con el PSOE”. Así lo ha apuntado el propio número 2 de Susana Díaz en el PSOE-A, que en rueda de prensa el pasado lunes avisó a Ferraz de que pedirán cuentas a Pedro Sánchez tras el 25-S si hay un descalabro electoral en Galicia y el País Vasco. Juan Cornejo anunció que habrá que hacer “algún tipo de lectura no local” para ver “hacia dónde va el partido” después del domingo.

Moción de censura

Las fórmulas reglamentarias para remover al secretario general –moción de censura o dimisión de más de la mitad de la Comisión Ejecutiva Federal- pasan por tener una mayoría de votos en el Comité Federal y la Ejecutiva, una condición que según Ferraz no se da. De hecho, han sido varios los amagos del PSOE andaluz por recoger firmas para convocar un Comité Federal extraordinario contra Sánchez desde las elecciones del 20-D y ninguno de ellos se ha materializado. Por su parte, el aparato socialista andaluz defiende que sí le salen los números. A falta de recurrir a esa opción, Díaz opta ahora por someter a Sánchez a la máxima presión y que sea él mismo quien tire la toalla, como hizo Rubalcaba.

Una vez más, el problema es la capacidad del secretario general de aguantar esa presión. “Llevamos dos años sometidos a coacciones y amenazas. Nos hemos acostumbrado a vivir así”, aseguran desde su entorno, que se prepara para la batalla. Por este motivo han anunciado la celebración de un Comité Federal el 1 de octubre. Con su convocatoria intentan frenar cualquier petición de responsabilidades por el resultado electoral del domingo y derivarla hacia ese órgano. Si los críticos plantean ese debate durante la reunión, dirigentes gallegos y vascos también responsabilizarán del descalabro a los barones por desestabilizar el partido en plena campaña electoral. Además, Sánchez buscará el aval del Comité Federal para negociar la posibilidad de un Gobierno alternativo y mantendrá su no a Rajoy, que cada vez tiene más respaldo de la militancia y los votantes.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Plaques solars


 

CIÈNCIA I TECNOLOGIA

Plaques solars, la revolució que canvia el món

D’aquí a quinze anys, poden acabar generant tota l’electricitat, amb grans implicacions socials, econòmiques, ambientals i geopolítiques

estabanell-energia-les-plaques-solars-rendibles-com-el-carbó 01

 

Les plaques solars fotovoltaiques fa més d’un segle que són entre nosaltres. Tanmateix, tradicionalment havien estat un producte molt car que no podia competir amb les altres fonts de producció d’electricitat. Però avui això ha canviat, i comencen a ser una alternativa econòmicament viable. Al nostre país aquesta revolució passa força desapercebuda, en bona part per la legislació espanyola, que s’oposa a aquesta tecnologia. Però a la resta del món, empreses com ara Apple o Google comencen a fer grans instal·lacions de plaques solars, mentre que ja hi ha països on es produeix electricitat d’origen solar un 80% més barata que la de les fonts tradicionals. Hi ha acadèmics que preveuen que el cost de l’energia solar continuarà baixant, i que d’ací a quinze anys cap font de generació d’electricitat no podrà competir amb les plaques fotovoltaiques.

Silicon Valley, disposada a canviar completament la indústria mundial de l’energia
Silicon Valley, l’àrea geogràfica californiana al voltant de la prestigiosa Universitat de Stanford, és la zona més innovadora del món. Sorgida arran de la revolució informàtica de final dels setanta, ha canviat la nostra vida diària amb l’ordinador i les empreses d’internet. Els emprenedors i les empreses de Silicon Valley estan disposats a revolucionar el món de l’energia, aplicant les maneres de fer que els han dut a transformar, a més de la indústria informàtica, indústries com ara la del mòbil o la fotografia.

L’any 1976 el cost d’un mòdul fotovoltaic era de 100 dòlars per watt. Però, gràcies als avenços tecnològics, l’any 1990 havia baixat a 10 dòlars. L’any passat als EUA el cost per watt voltava els 60 cèntims de dòlar, i alguna marca el produïa a 36 cèntims. Hi ha ajudat el gran augment de l’eficàcia de les plaques, que amb tecnologies de laboratori arriben al 46% (és a dir, vora la meitat de l’energia solar que reben la transformen en electricitat), mentre que les plaques comercials ja arriben a prop d’un 25% d’eficàcia.

Evolució de l’eficiència de producció d’electricitat de les plaques solars fotovoltaiques, per tecnologia. Font: Wikipedia.Evolució de l’eficàcia de producció d’electricitat de les plaques solars fotovoltaiques, per tecnologia. Font: Wikipedia.

De fet, avui dia les plaques solars ja no són la despesa principal a l’hora de fer una instal·lació elèctrica fotovoltaica, tal com mostra la figura següent:

Font: GTM Research / SEIA U.S. Solar Market Insight 2015 YIRFont: GTM Research / SEIA U.S. Solar Market Insight 2015 YIR

Actualment, on més s’innova no és pas en els mòduls solars, amb poc marge de millora en el cost, sinó en el finançament de la instal·lació i el procés d’instal·lació. Per exemple, que les teulades de nova construcció siguin directament generadors d’energia, en comptes de fer primer una teulada i després posar-hi a sobre plaques solars. En el finançament d’una instal·lació residencial nova als EUA, que és d’uns 30.000 dòlars, empreses com Sungevity o SolarCity fan la instal·lació gratuïtament, i després l’usuari només ha de pagar una quantitat mensual durant quinze o vint anys. Això surt més bé de preu que el rebut de l’electricitat que es paga normalment, de manera que s’estalvia des del primer moment. És precisament aquest sistema de finançament, i no tant la tecnologia de la plaques solars, ja prou madura, allò que fa avançar veloçment l’energia solar als EUA.

Als EUA, el cost del kWh solar ja oscil·la entre 3 cèntims i 6 cèntim per kWh. Si la instal·lació és residencial, a casa del propietari, aquest és el cost final. Si és una gran instal·lació, caldria sumar-hi el cost del transport a través de les grans línies elèctriques, que és d’uns 4,5 cèntims (allò que a casa nostra ens facturen en el concepte ‘terme de potència’). El cost final, per tant, va de 8 a 11 cèntims el kWh. Un preu més barat que el que es paga habitualment a la xarxa, entre 12 i 13 cèntims.  per kWh

Tot això fa que als EUA el 64% de les noves instal·lacions de generació d’electricitatsiguin solars, fet que marca una tendència de substitució de la resta de fonts d’energia, atès que les tradicionals no poden competir, ni podran competir mai, amb el preu final del kWh solar. De fet, als EUA la industria solar ocupa actualment més treballadors que no pas la indústria d’extracció de petroli gas i carbó, i això que encara és en la fase d’implantació inicial.

Una de les conseqüències de l’energia solar és, a més, que canvia el model econòmic. Fins ara, l’energia era controlada per grans empreses públiques i privades, que tendeixen a comportaments d’oligopoli, amb pressions sobre els governs en detriment dels ciutadans. Tanmateix, les plaques solars poden ser instal·lades per un particular. El professor de Stanford Tony Seba, al llibre Clean Disruption, en parla a bastament. Preveu que, en cas que les grans centrals produïssin energia a cost 0 (com ara, per exemple, regalar l’electricitat generada per una hipotètica central de fusió nuclear), el cost del transport entre la central i la nostra llar serà més car que no pas instal·lar-nos plaques solars a casa. Sortirà més bé de preu tenir petites instal·lacions a prop de casa, controlades pels ciutadans, que no pas grans instal·lacions allunyades de la població i controlades per grans empreses oligopòliques. Això llevarà molt poder a les multinacionals energètiques, i permetrà una xarxa descentralitzada on les persones puguin ser les productores d’energia, bé particularment, bé mitjançant cooperatives o empreses locals.

A més, Seba adverteix que una vegada acabat el pagament de 15 o 20 anys, el cost de l’energia serà virtualment zero, car només caldrà fer-hi un manteniment molt barat. En vint anys les plaques solars conserven un 90% de la capacitat, i només cal canviar-ne alguna part de la instal·lació cada deu anys. Això eliminarà de cop el problema de l’escalfament global degut als combustibles fòssils, tot i que encara caldran anys perquè el planeta absorbeixi de manera natural els nivells actuals de CO2. Convé tenir en compte, també, que les centrals tradicionals consumeixen quantitats ingents d’aigua per a refrigerar, cosa innecessària en les centrals solars.

L’adopció en massa de l’energia solar tindrà, a més, grans conseqüències en la geopolítica internacional, molt condicionada pels recursos energètics (la UE importa el 53% de l’energia que consumeix). Per una banda, el primer món podria generar l’energia que consumeix deixant de derivar immensos recursos econòmics cap a uns altres estats, que sovint acaben en mans corruptes. Per una altra, bona part dels països més pobres del món són en les latituds amb més insolació, de manera que tindran energia més barata i abundant, fins i tot virtualment gratuïta, que no pas els països desenvolupats, situats en latituds amb menys insolació. Tenir aquesta energia a l’abast farà augmentar el grau de benestar i el desenvolupament d’aquests països.

I a casa nostra?
A Europa fa la sensació que, pel que fa a energies renovables, se centri l’atenció en l’energia eòlica. Segurament és perquè aquesta classe d’energia demana grans inversions (un molí de vent costa uns quants milions d’euros), i això permet que la puguin controlar les grans empreses, que pressionen els governs perquè aprovin lleis que afavoreixin els seus interessos i no tant els dels ciutadans.

Així i tot, a Europa l’energia solar també avança. Alemanya, que té la meitat d’insolació que els Països Catalans, disposa de més d’1,4 milions d’instal·lacions solars, amb una capacitat total de 40 MW, l’equivalent a quaranta centrals nuclears. Anualment produeix 38 GWh, el 6% de l’energia total del país . L’abril del 2015 Alemanya va fer el rècord mundial de producció solar, i ja és freqüent que els dies més assolellats el 20% o més de l’electricitat alemanya sigui generada per aquesta font. Això ha portat estalvis de més de 5.000 milions d’euros a l’economia alemanya, perquè no tan sols costa menys el kWh, sinó que fa baixar el cost de l’electricitat en els pics de demanda, quan es pot disparar a més de 25 cèntims el kWh perquè s’han d’utilitzar fonts d’energia molt cares (i contaminants) que normalment no s’empren.

A Europa la implantació d’energies renovables avança. Si el 2008 el 48% de les noves plantes de generació energètica eren solars o eòliques, el 2011 ja havien pujat al 69%. Tornant a l’energia solar, la previsió per a les zones més assolellades d’Europa, com ara el nostre país, és que l’electricitat generada per plaques fotovoltaiques tinguin un cost de 2 cèntims per kWh l’any 2050, un 85% més barat del que paguem actualment per l’electricitat.

Però a la major part dels Països Catalans ens trobem actualment amb un problema cabdal: la legislació espanyola. Espanya ha passat de tenir una de les legislacions més favorables (i insostenibles?) a les energies renovables, a una d’oposada, que afavoreix l’oligopoli energètic tradicional, el qual, com hem vist, acabarà desapareixent . Canviant la legislació, Espanya s’ha desentès dels seus compromisos inicials, i ha dut moltes iniciatives a la fallida. Aquesta inseguretat jurídica ha motivat una gran desconfiança internacional. Fins al punt que multinacionals com Ikea, que ven plaques solars a tot el món, ha decidit de no vendre’n a Espanya. Els partits polítics espanyols són conscients del problema que s’ha suscitat, i sembla que tenen intenció de tornar a canviar la legislació en un futur immediat, tot i que encara no hi ha cap proposta concreta.

Què podem fer nosaltres, mentrestant? Si tenim una casa unifamiliar, podem consultar quant costa fer-hi la instal·lació, i avaluar la legislació i els possibles canvis futurs. La resta de ciutadans podem optar per contractar empreses que comercialitzen energies renovables (solar, eòlica i hidroelèctrica). PepeEnergy iLucera són les més innovadores, i ofereixen energia exclusivament renovable a preu de cost: entre 9 i 10 cèntims el kWh. Les companyies tradicionals, com ara Endesa o Gas Natural Fenosa, tenen tarifes típiques de 13 cèntims o més, principalment de fonts no renovables. Cooperatives com SomEnergia, o la companyia catalana Hola Luz també comercialitzen energies cent per cent renovables, amb innovacions també en el model de negoci, però amb tarifes d’uns 12 cèntims el kWh. El canvi de companyia elèctrica es pot fer còmodament per internet sense cap interrupció en el servei. L’augment del consum d’energies renovables a casa nostra, a banda d’incentivar la construcció de noves instal·lacions, farà baixar el preu de l’electricitat, preu amb el qual no podran competir les centrals tradicionals (nuclear, gas i carbó) i que acabarà fent que hagin de tancar.

Tecnologia disruptiva, però amb alguna limitació
Tanmateix, l’energia solar té uns quants problemes, si més no ara com ara. El primer és que durant la nit no hi fa sol. Això fa que hàgim de continuar estant connectats a la xarxa com a opció de seguretat, pagant per un servei que podem no haver de menester. Però ja hi ha solució: bateries. Tot i que encara són molt cares, igual com les plaques solars es van abaixant exponencialment i comencen a tenir un preu econòmicament assumible. La companyia Tesla, per exemple, produeix bateries per complementar les plaques solars d’un habitatge, però de moment no les ven al nostre país per la inseguretat jurídica espanyola. Fins i tot, grans empreses i institucions ja comencen a instal·lar bateries, no necessàriament lligades a instal·lacions solars, per estalviar el cost del consum elèctric, especialment peresmorteir els pics de demanda. L’ús de bateries acabarà essent una opció generalitzada, i permetrà que cases residencials, i fins i tot poblacions senceres, no hagin d’estar connectades a grans xarxes de distribució, que són cares de construir i de mantenir, són propietat de molt poques empreses (a Espanya només d’una: Red Eléctrica), perjudiquen el medi i originen incendis.

Una segona limitació és la velocitat de la implantació. El professor Seba prediu que el creixement de l’energia solar és exponencial i segueix la mateixa corba d’implantació que les tecnologies informàtiques. Malgrat això, ha de substituir totes les fonts d’energia del planeta, objectiu que no haurà aconseguit fins el 2030, quan el cent per cent de l’energia sigui produïda mitjançant el sol o el vent. És un període de temps molt curt (catorze anys), però no immediat.

Tanmateix, els beneficis econòmics i socials de l’energia solar arribaran molt abans d’aquesta data. Avui dia l’energia solar ja produeix electricitat a un preu més baix que no el general de xarxa, fins i tot a casa nostra, i cada dia serà més barata. Això farà que es vagi estenent progressivament i que vagi substituint les fonts contaminats actuals, la qual cosa farà disminuir l’escalfament global, farà néixer models econòmics més justs i tindrà implicacions tant en la nostra vida diària com en l’esfera política a escala mundial. El canvi es va implantant i, encara que siguem tot just a les fases inicials (no el notem), aquests anys vinents s’accelerarà. Perquè, més enllà dels ideals, qui no vol pagar l’electricitat molt més bé de preu?

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Maravillas escondidas en la roca


 

Maravillas escondidas en la roca

  • Increíbles obras talladas en la piedra que permanecen inalterables al paso del tiempo

Maravillas escondidas en la roca    Las cuevas de Ajanta (India) (mazzzur – iStock)

El hombre ha buscado en la roca refugios en los que mantenerse resguardado de las inclemencias del tiempo y de los animales, cuevas, grutas, cualquier lugar en la que mantenerse a salvo. A través del tiempo, ha sabidomodificar y transformar la piedra a su antojo para crear increíbles construcciones con otras finalidades.

Obras de diferentes épocas y civilizaciones que todavía permanecen inalterables y que, por su por su belleza o por su complejidad, muchas han sido declaradas Patrimonio de la Humanidad.

Lalibela (Etiopía)

La casa de San Jorge en Lalibela, Etiopía, tallada en la roca hace más de 900 añosLa casa de San Jorge en Lalibela, Etiopía, tallada en la roca hace más de 900 años (DavorLovincic – iStock)

En medio de las montañas de Lasta , al norte de Etiopía, se encuentra la ciudad de Lalibela, una ciudad santa en la que se pueden ver una serie de iglesias talladas en la roca viva, la mayoría construidas hace más de 900 años y declaradas Patrimonio de la Humanidad. Las construcciones se tallaron de arriba hacia abajo, y se encuentran separadas en dos grupos por el canal de Yordanos, éstas se comunican por una serie de pasadizos y túneles. La más emblemática es la de Beta Girorgios (la casa de San Jorge) con planta de cruz griega y quince metros de altura, tallada íntegramente en la roca.

Templos de Abu Simbel (Egipto)

El complejo de Abu Simbel en Egipto es una de las construcciones más insólitas realizadas en el rocaEl complejo de Abu Simbel en Egipto es una de las construcciones más insólitas realizadas en el roca (Rafael Ben-Ari – iStock)

Abu Simbel se compone de dos templos egipcios excavados en la roca y ubicados en el margen izquierdo del Nilo, al sur de Egipto. Se construyeron por orden de Ramsés II (1279-1213 a.C), el de mayor tamaño, dedicado a los dioses Ra, Amón y Ptah, conmemoraba la batalla de Qadeshm y su intención era impresionar y mostrar la grandeza del reino, y el templo menor tamaño estaba dedicado a su esposa Nefertari. A causa de la construcción de la presa de Asuán, fueron trasladados de sitio para que no quedaran ocultos bajo el agua.

Petra (Jordania)

Los camellos descansan en el complejo arquitectónico de Petra, en JordaniaLos camellos descansan en el complejo arquitectónico de Petra, en Jordania (Manuel ROMAR?S – iStock)

El nombre de Petra proviene del griego y significa piedra, y es que se trata de una ciudad excavada en la roca de arenisca en la región montañosa de Arabá. Construida por los nabateos, en el siglo VII a.C , una tribu árabe que prosperó gracias al comercio. El complejo se encuentra ubicado entre abruptas paredes, y el acceso se realiza a través de un profundo desfiladero llamado Siq, de un kilómetro y medio de longitud, de hasta 200 metros de altitud, y en algunos tramos con poco más de dos metros de ancho que la hace casi inexpugnable. Todavía se pueden ver restos de palacios, casas, templos, tumbas, paseos y comercios.

Las cuevas de Ajanta (India)

Cuevas de Ajanta en la India, esculpidas en la roca como refugio de monjes budistasCuevas de Ajanta en la India, esculpidas en la roca como refugio de monjes budistas (AnnaMariaThor – iStock)

Ajanta es una localidad de la India conocida por las cuevas excavadas en la roca de la cordillera de Sahyadri. Construidas en forma de herradura sobre un barranco y alrededor del río Vaghorā, numerosas escaleras salvan los desniveles para acceder a cada una de ellas. Fueron creadas como refugio aislado de los monjes budistas entre los siglos II a.C y VI d.C., y el complejo acoge Chaityas (capillas) para la oración y Viharas (monasterios) para el estudio. Lo realmente importante es su interior, con pinturas y esculturas que, adornan las paredes y los techos, están consideradas obras maestras del arte budista.

Mesa Verde (Estados Unidos)

Casas construidas por los indios en la roca en el parque Nacional de Mesa Verde (EE.UU.)Casas construidas por los indios en la roca en el parque Nacional de Mesa Verde (EE.UU.) (zodebala – iStock)

El parque Nacional de Mesa Verde se encuentra en el condado de Montezuma, en Estados Unidos. El parque alberga una gran cantidad de viviendas construidas por los indios Anasazi, entre los siglos VI y XII. Destacan las construcciones realizadas en cuevas y bajo los salientes de los acantilados y, sobre todo,las ‘kivas’, habitaciones excavadas en el suelo con fines religiosos. El asentamiento los protegía de la lluvia y la nieve en invierno y de los mayores calores del verano, además de protegerles de sus enemigos.

Castillo de Uchisar (Turquía)

El castillo de Uchisar es una fortaleza excavado en la roca moldeable de la Capadocia, TurquíarEl castillo de Uchisar es una fortaleza excavado en la roca moldeable de la Capadocia, Turquíar (Federica Grassi- iStock)

Uchisar está situado en el punto más alto de Capadocia, en Turquía, esta zona está formada de roca toba calcárea, relativamente moldeable, con lo que se pueden encontrar casas trogloditas excavadas en el suelo, pero, además, hay una gigantesca formación de piedra que corona un promontorio, al que llaman el castillo de Uçhisa, una fortaleza construida en un enclave natural. En su interior cientos de habitaciones excavadas que están unidas por túneles y escaleras formando un fascinante laberinto subterráneo.

Mada’in Saleh (Arabia Saudita)

Tumbas excavadas en Mada'in Saleh (Arabia Saudita)  Tumbas excavadas en Mada’in Saleh (Arabia Saudita) (hbrizard – iStock)

Mada’in Saleh, una ciudad al norte de Arabia Saudí, a la que se la denomina Al-Hijr (lugar de la roca), El pueblo nabateo construyó aquí su segunda ciudad, unos 500 a.C. Excavaron tumbas dentro de inmensos bloques de piedra, de hasta 16 m de altura, que luego decoraron bellamente, algunas incluso tienen inscripciones en escritura aramea. Un porta,l en el centro de la fachada, era la entrada, y en su interior se colocaban los cuerpos de los fallecidos, la mayoría mujeres ricas. Quedan restos de 131 tumbas a lo largo de 13 km.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Restes de Silex


Primer pla de l’os d’un hipopòtam | ACN

Les excavacions arqueològiques que s’estan portant a termes al Barranc de la Boella, a la Canonja (el Tarragonès), han descobert una gran troballa. Aquestes tasques, que van començar ja fa unes setmanes, han posat al descobert un conjunt de més de 50 eines de sílex d’un valor excepcional per la seva antiguitat, que se situaria entre fa 800.000 i un milió d’anys.
La troballa s’ha fet a la zona de La Mina i estan molt ben conservades. A banda, també s’ha recuperat un elevat nombre de copròlits de hiena i entre les restes òssies de grans dimensions destaquen diversos grans fragments d’astes de cèrvids i un fèmur de rinoceront de la mateixa cronologia que les eines.
Bon estat de conservació
La bona conservació de les restes de sílex tallades permeten documentar les  característiques tecnològiques dels primers conjunts arqueològics. El conjunt del Barranc de la Boella té un gran valor, per l’excepcionalitat d’aquest arxiu, entre la resta d’evidències disponibles a Euràsia d’aquest període tan remot de la història de la humanitat fora d’Àfrica.
Així mateix, la conservació de les restes de fauna també és excepcional i de moment s’han definit fins a quatre estrats amb material paleontològic i arqueològic.
Pel que fa a les restes desenterrades en aquesta campanya sobresurt la presència d’una diversitat important de taxons (cèrvids, cavalls, bòvids, rinoceronts) que facilitaran una fonamentada interpretació paleoecològica dels ecosistemes fluvials i deltaics de la conca del Francolí.

Una mostra de les eines de sílex trobades a La Boella. Foto: IPHES

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Gallinaci


Cloqueig

PILAR RAHOLA Author Img

 

 

Més que un cara a cara va semblar un cloqueig a dues veus, aviam qui era més gall que l’altre, convençuts del seu poder de seducció gal·linaci. I l’esvalot va apujar els decibels previsibles, dotats ambdós del poder del soroll, que acostuma a alimentar-se del soroll aliè. I va ser així com l’esforçat intent del gran Évole d’enfrontar els nous de la política espanyola, autodenominats regeneradors de l’ídem, va esdevenir un espectacle de fang, on dos encantats d’haver-se conegut van mostrar el seu rostre de més baixa estofa. No hi va haver xoc d’idees, sinó baralla de tuits, reduït el pensament polític als 145 caràcters del “tu més”. I va ser així com el foc d’artificis d’un gran cara a cara entre els dos nous de la política es va convertir en un revival de la vella política, amb el seu verb superficial, el seu egocentrisme desencadenat, les seves consignes al vent i un únic objectiu: l’impacte publicitari, abandonat tot intent de convèncer via arguments. Si aquest cara a cara posava el llistó del que serà el debat polític en les properes setmanes, que Déu ens empari.

Emparats o no, és difícil imaginar que el nivell sigui un altre, primer perquè ja acumulem moltes campanyes electorals, i l’experiència és un grau; i segon perquè els polítics espanyols mantenen intacta la idea messiànica de ser salvadors d’un poble minoritzat, i si això és veritat en els vells líders, és encara més cert en els nous. Aquest va ser el pitjor símptoma del ring de l’altre dia, que tant Iglesias com Rivera van tractar el personal com si fos una massa de gent idiotitzada que només pot digerir populismes d’estar per casa. Allò de Rivera parlant dels nens sirians que ploraven als seus braços va ser la culminació d’aquest crescendo demagògic que només pot satisfer els seguidors d’una secta. La resta del sofert personal mereixeria una mica més de categoria intel·lectual, una mica menys de prepotència paternalista i un molt més de debat en la profunditat, allà on couen les propostes serioses, si és que n’hi ha, de serioses. Però donar tantes voltes a la retòrica del canvi, la regeneració i etcètera per tornar al mateix i rovellat punt d’abans, on uns polítics convertits en propagandistes confonen un debat amb el ventilador i redueixen la ­complexitat de la política a un en­creuament barat de tuits oportunistes, gestos grandiloqüents i atacs de barra de bar, és francament decebedor. Tantes voltes pel món, i de retorn al Born…

I ho tindrien fàcil. Per exemple, podrien aprendre dels debats entre Clinton i Sanders, en què la passió i la guerra dialèctica no ha impedit un grandíssim xoc d’idees. Joubert (de qui no em canso de llegir les seves Pensées) assegurava que l’objectiu d’un debat no era el triomf, sinó el progrés. Per això mateix, el que hi va haver a can Évole no va ser un debat, va ser un pur Fight Club, una grollera sessió del club de la lluita.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pensatuduesvegades http://ow.ly/WSBZC


Pensatuduesvegades http://ow.ly/WSBZC

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Cuando el agente 007 es ella


 

En su libro ‘Historia mundial de los servicios secretos’, Rémi Kauffer subraya el papel de las mujeres en el proceloso mundo de la inteligencia

 

Cuando el agente 007 es ella

Christine Keeller. Nacida en Gran Bretaña en 1942 fue protagonista del caso Porfumo LVE

Cuando el FBI detuvo, el 27 de junio del 2010, a Anna Chapman en Nueva York, el mundo descubrió hasta qué punto las espías de verdad pueden parecerse a las agentes encargadas de seducir y neutralizar a James Bond en la ficción. De origen ruso, Chapman, o Anna Kushchenko, no tiene nada que envidiar a las espectaculares mujeres que tratan de acabar con el incombustible 007. Acusada de trabajar para la Agencia de Inteligencia de espionaje exterior de la Federación Rusa, fue deportada a Rusia después de haberse infiltrado en los círculos políticos norteamericanos a fin de obtener información sobre la política de Obama ante la estrategia nuclear iraní.

El estilo de la sexy pelirroja es contrapuesto al de Alfreda Bikosky en el libro de Kauffer. Bikosky, que inspiró el personaje de Maya interpretado por Jessica Chastain en el filme Zero dark thirty, fue la jefa de la unidad Global Jihad, encargada de dar caza a Bin Laden. Descrita como una mujer poco femenina -apenas hay imágenes de ella-, se la conoce como reina de la tortura, apodo que recibió por los métodos empleados en su unidad para extraer información a los presuntos terroristas detenidos, pero que Kauffer cree inmere­cido.

La espía más mítica es sin duda Mata Hari, célebre bailarina fusilada en 1917 cerca de París tras ser condenada por alta traición. Durante la Primera Guerra Mundial, mantuvo innumerables relaciones con militares de alta graduación pertenecientes a ambos bandos. Tras el personaje rodeado de exotismo y misterio que ella misma construyó, se ocultaba Margaretha Zelle, joven holandesa bella y apasionada, pero artista mediocre. Como espía no era mejor. “Una nulidad”, sostiene Kauffer. A juicio del autor, fue ejecutada más en nombre del “orden moral” que por su actividad como agente doble. “Amo a los militares. Los he amado siempre y prefiero ser la amante de un oficial pobre que de un banquero rico”, justificó Mata Hari. Según Kauffer, la primera en mezclar geopolítica y asuntos de cama fue la lady Stanhope. La agente británica intentó obtener secretos de Estado de Napoleón a través de su amante, que a su vez era espía francés.

Otra famosa bailarina, Josephine Baker, hizo de agente secreta durante la Segunda Guerra Mundial. En ambos planos salió más airosa que Mata Hari. Ayudó a la resistencia francesa y utilizó sus partituras para ocultar mensajes con valiosa información para los aliados.

Entre las espías que contribuyeron a derrotar a los nazis, destacan la polaca Krystyna Skarbek, cuyo nombre de guerra era Christine Granville, y la norteamericana Virginia Hall, Marie of Lyon entre sus muchos alias. Ambas trabajaron para los servicios británicos. Skarbek inspiró al padre de James Bond, Ian Fleming, el personaje de la agente Vesper Lynd en Casino Royale y a Tatiana Romanova en Desde Rusia con amor. Hall, descrita por la Gestapo como “la más peligrosa de las espías aliadas”, tuvo una brillante carrera pese a su cojera, debida a la amputación que sufrió en una pierna. La prótesis que llevaba a partir de la rodilla tenía su propio nombre en clave, Cuthbert. Tras recibir la Orden del Imperio Británico por su labor -transmitió información clave para el desembarco de Normandía-, regresó a Estados Unidos como agente de la CIA.

En España, la norteamericana María Aline Griffith, más conocida como condesa de Romanones por su aristocrático matrimonio con Luis de Figueroa, desveló en sus memorias los entresijos de su época de agente infiltrada en los círculos de poder del franquismo bajo el nombre en clave de Butch. Su perfil encaja en el imaginario colectivo de la mujer atractiva y políglota que mantiene una doble vida: respetable esposa de día e intrigante conspiradora de noche.

Seguramente más de un gobernante ha perdido la cabeza -y el cargo- en los seductores brazos de una espía. Pocos de estos escándalos han trascendido a la opinión pública como lo hizo el que, en 1963, hundió a John Profumo, ministro de Defensa del Gobierno conservador británico encabe­zado por Harold Macmillan. Su querida, la modelo y cabaretera Christine Keeller, que también se acostaba con un conocido traficante y con un espía ruso, fue acusada de transmitir información sensible al KGB. Igual que Katia Zatuliveter, asistente y amante del diputado liberal Mike Hancock -y miembro del Comité de Defensa- detenida en diciembre del 2010 por el MI5, negó ser una espía. Probablemente, Bond no la habría creído.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ha arribat l’hora d’una dona


GOVERNANÇA GLOBAL

Ha arribat l’hora d’una dona al capdavant de les Nacions Unides?

Les dones acaparen les travesses per al relleu del secretari Ban Ki-moon

 

“Hem tingut vuit secretaris generals de les Nacions Unides homes. El novè ha de ser una dona. Ha arribat l’hora”. Aquest és el missatge de la campanya per elegir una secretària general creat als Estats Units per un grup de dones del món acadèmic.

No són les úniques que ho reclamen. També ho han fet altres organitzacions, com Equality Now, exlíders mundials del grup The Elders i gairebé una quarta part dels 193 membres de l’ONU, entre els quals hi ha Alemanya, el Japó i Colòmbia.

L’any que ve l’ONU escollirà el successor o sucessora del seu actual secretari general, Ban Kin-moon. I es farà en un moment en què hi ha més dones liderant països i parlamentàries (d’un 11,3% del 1995 al 22,1% el 2015). “No hi pot haver més excuses que no hi ha prou dones qualificades per encapçalar l’ONU”, diu Jean Krasno, portaveu de la campanya per elegir una secretària general. La web de la seva organització presenta el currículum d’unes trenta dones (presidentes, ministres, caps d’institucions internacionals, etc.)

Secretisme i poder de veto

Ni la Carta de les Nacions Unides ni cap altra de les seves legislacions especifica com s’ha d’elegir el seu màxim representant. Tot i així, durant els seus 70 anys d’història, el Consell de Seguretat de l’ONU ha sigut l’encarregat de discutir i consensuar un candidat que després ha de ser ratificat per la majoria dels membres de l’Assemblea General.

Alguns països critiquen el secretisme que envolta l’elecció, ja que les deliberacions són privades. A més, els cinc membres permanents del Consell de Seguretat tenen poder de veto i tendeixen a escollir algú que afavoreix les seves posicions.

De fet, un dels requisits més difícils per a qualsevol aspirant és ser acceptat per aquests països. Tot i que no hi ha candidats oficials, dones com la directora de la Unesco, Irina Bokova; la comissària europea Kristalina Georgieva; l’ex primera ministra de Nova Zelanda Helen Clark, i les presidentes de Xile, Michelle Bachelet, i de Lituània, Dalia Grybauskaite, sonen per al càrrec.

Aquesta última, però, té poques possibilitats de tenir el vistiplau de Rússia, perquè ha sigut molt crítica amb Moscou pel conflicte a Ucraïna. També Clark o Bachelet podrien tenir dificultats, ja que mai un ex cap d’estat o de govern ha sigut secretari general. “Els líders mundials volen algú que actuï al servei de la comunitat internacional, no volen un rival amb poder i prestigi”, diu Joel Ruet, president de The Bridge Tank a Diplomatic Courier.

Equilibri geogràfic

Un altre factor de l’elecció és l’equilibri geogràfic. L’ONU divideix els països en cinc regions (Àfrica, Àsia-Pacífic, Europa Oriental, Amèrica Llatina i Carib, i Europa Occidental i altres). “El consens general entre els diplomàtics és que el 2017 és el torn de l’Europa de l’Est”, explica Richard Rowan, expert de l’European Council on Foreign Relations.

Tot i així, no serà fàcil, ja que qualsevol candidat d’aquesta regió haurà de mantenir llaços amb Rússia i Occident. Una condició que es complica amb les actuals diferències entre Washington i Moscou per les crisis de Síria i Ucraïna. Bokova, que ha estudiat als Estats Units i a Rússia, podria ser la candidata de consens.

En els pròxims mesos sorgiran els primers candidats, i no hi faltaran homes. El lideratge d’una dona no necessàriament ha de ser millor que el d’un home, però alguns experts creuen que les dones aporten diferents perspectives i experiències.

———————————–

Les principals favorites a ocupar la secretaria general de l’ONU

Helen Clark

Clark, ex primera ministra de Nova Zelanda, de 65 anys, és ara la directora del Programa de Desenvolupament de l’ONU. Aquesta llicenciada en ciència política és una de les persones amb més poder de la institució internacional.

Irina Bokova

La directora general de la Unesco és una de les principals favorites a dirigir l’ONU. Nascuda a Sofia (Bulgària), s’ha educat tant a Rússia com als Estats Units. Va ser ministra d’Exteriors de Bulgària i és coneguda pel seu estil de lideratge conciliador. A més, a la Unesco s’ha guanyat una reputació de bona gestora i coneix bé les Nacions Unides.

Kristalina Georgieva

És comissària europea de Cooperació Internacional i ajuda humanitària des del febrer del 2010. Va néixer a Sofia (Bulgària) i és economista, especialitzada en política ambiental i recursos naturals. Ha treballat per al Banc Mundial.

Michelle Bachelet

Bachelet compleix el seu segon mandat com a presidenta de Xile. Ha treballat en diferents ONGs, entre les quals una que ajudava les víctimes de la dictadura de Pinochet. Va ser la primera directora de l’agència de les dones de l’ONU.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

independència de Catalunya


 

Els cinc motius que té Espanya per negociar la independència de Catalunya (segons Francesc Homs)

El conseller de la Presidència en funcions apunta que el sobiranisme acudirà unit a les eleccions del 20-D, sense concretar la fórmula

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs / ACN

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs, ha assegurat aquest dijous en un esmorzar informatiu organitzat per Nueva Economía Fórum que l’Estat acabarà asseient-se a la taula de negociació per pactar la independència de Catalunya. Homs ha enumeratcinc motius pels quals les institucions espanyoles faran aquest pas:

  • “La voluntat estatal de fer un país nou”
  • “Pur interès: en un context globalitzat, i en un context democràtic, no pots retenir un poble sencer que té capacitat de sobreviure”
  • “Pura necessitat en el context europeu”
  • “Maduresa democràtica”
  • “Pressió del món econòmic”

De quina manera el sobiranisme ha d’acudir a les urnes el proper 20-D? “Hi anirem junts i la fórmula concreta es determinarà en els propers dies. La forma anirà determinada pel que considerem que serà més útil i més rendible. No li hem de donar massa voltes a les coses. El valor de la unitat ha de quedar protegit. El que decidim ho farem plegats, més enllà de la fórmula concreta”, ha assenyalat el conseller de la Presidència en funcions.

“El menys important és el que faci jo mateix. Ho farem junts, amb la fórmula que ens doni més rendiment a tots. Serem molt creatius en aquesta campanya en la manera. Se seguiran veient coses que mai s’han vist”, ha indicat Homs, que es perfila com a home fort de CDC a Madrid en la propera legislatura.

L’escorcoll a CDC

“Quan analitzes per què passen les coses, si saps per què passen, pots trobar font de motivació i d’inspiració. El que va passar ahir estava anunciat a ‘La Razón’ el 15 de setembre. Ara ens demanaran que creiem en la independència judicial, que deixem treballar la justícia”, ha apuntat sobre l’escorcoll que la Guàrdia Civil va efectuar ahir a la seu de Convergència pel presumpte cobrament de comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. “Va ser un acte d’intimidació absolutament innecessari”, ha defensat Homs.

“Llop solitari”

L’encarregat de presentar el conseller de la Presidència en funcions ha estat el president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, que l’ha definit com un “equilibrista en les paraules i en les negociacions”. “És amic de pocs amics, dels de sempre des de l’escola. Té rastres de llop solitari”, ha apuntat Abad, que en reiterades ocasions ha donat suport al procés sobiranista i ha explicitat el seu suport a Artur Mas.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari