Sense Puigdemont no hi ha judici per rebel·lió



 

 

La cadena de legitimació democràtica és la que és i el Tribunal Suprem no la pot desconèixer

JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla 13/07/2018

JAVIER PÉREZ ROYO

JAVIER PÉREZ ROYO

 

En el món del dret es pot discutir gairebé tot, però no tot. Hi ha coses que no solament són indiscutibles, sinó que han de ser-ho, perquè, si no ho són, no es pot discutir de manera civilitzada res del que ve a continuació.

Una d’aquestes coses indiscutibles és que un judici penal per rebel·lió no pot obrir-se sense que el principal protagonista de l’operació sigui present entre els processats. I no per raons de naturalesa penal, que també, sinó per raons de naturalesa constitucional, en les quals em centro aquí.

Constitucionalment resulta no ja injustificable, sinó inintel·ligible que el president de la Generalitat no figuri entre les persones que seran jutjades pel delicte de rebel·lió i que sí que hi siguin les persones a qui ell va designar consellers. El contrari sí que es podria justificar. El president del govern o el president d’una comunitat autònoma és l’únic membre del consell de ministres o del consell de govern al qual es pot exigir individualment responsabilitat per una acció atribuïble a l’òrgan col·legiat. Als ministres o consellers, no. I és així perquè el president és l’únic membre que té una legitimitat pròpia, derivada de la investidura pel Parlament, però pròpia. Els altres membres no la tenen. La reben del president amb el seu nomenament. I el president els la pot retirar en qualsevol moment. En conseqüència, hauria sigut possible que la Fiscalia General de l’Estat hagués dirigit la querella exclusivament contra el president de la Generalitat i que el Tribunal Suprem, després de la tramitació corresponent, decidís obrir el judici oral contra ell exclusivament. Això sí que hauria estat possible. Però sense la presència de Puigdemont, no es pot anar contra ningú més.

Quan es tracta d’un assumpte que afecta el Govern, als consellers únicament se’ls pot exigir responsabilitat si prèviament se li ha exigit al president

Cal pensar simplement que la querella per rebel·lió arrenca de la negativa del president Puigdemont a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Si ho hagués fet, no s’hauria activat l’article 155 de la Constitució Espanyola i Mariano Rajoy no hauria destituït el president i el Govern ni dissolt el Parlament. Ningú s’hauria vist privat del fur jurisdiccional i no s’haurien activat les querelles pel delicte de rebel·lió davant l’Audiència Nacional primer i davant del Tribunal Suprem a continuació. És una decisió individual o, més ben dit, una no decisió individual del president Puigdemont la que ha donat origen a les querelles per rebel·lió. És absurd pensar que poden ser jutjats i condemnats per rebel·lió els consellers, que no van decidir res, sense que ho hagi sigut el president que ho va decidir tot. La vulneració de drets fonamentals, entre els quals el dret a una tutela judicial efectiva, sense que, en cap cas, pugui produir-se indefensió, no pot ser més clara.

Sense Puigdemont present no es pot obrir un judici per rebel·lió contra els altres querellats. El judici de Puigdemont és el pressupòsit constitucional per a l’enjudiciament de tots els altres. I és a aquesta possibilitat al que ha posat fi el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein. La decisió afecta directament només Puigdemont, però indirectament tots els altres. La cadena de legitimació democràtica és la que és i no pot ser desconeguda per al Tribunal Suprem. Els consellers són “col·laboradors” del president en l’execució del programa de govern d’aquest últim, basant-se en el qual va sol·licitar la confiança del Parlament en la sessió d’investidura. Als consellers se’ls pot exigir responsabilitat en un assumpte que sigui propi de la seva conselleria, però quan es tracta d’un assumpte que afecta el Govern, únicament se’ls pot exigir responsabilitat si prèviament se li ha exigit al president.

En absència d’aquest pressupòsit constitucional el Tribunal Suprem no pot obrir el judici per rebel·lió.

Anuncis

La impotència de la democràcia espanyola


 

La impotència de la democràcia espanyola

El més trist és que l’oposició a Espanya no té alternativa a la corrupció del PP

ARA Barcelona 24/05/2018

  • El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, a la Moncloa / EFE

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i el líder del PSOE, Pedro Sánchez, a la Moncloa / EFE

EDITORIAL

 

El PP ja és oficialment un partit corrupte, amb sentència ferma. No un dels seus membres o càrrecs, sinó el mateix partit com a partícip lucratiu en l’anomenat cas Gürtel. La sentència feta pública aquest dijous per l’Audiència Nacional certifica que el partit es va finançar de forma il·legal a través d’una caixa B i que alguns dels seus membres se’n van lucrar personalment aprofitant els seus càrrecs i la influència en l’administració pública. En paraules del tribunal, la Gürtel va ser “un autèntic i eficaç sistema de corrupció institucional”. El cap de la trama, Francisco Correa, ha estat condemnat a 51 anys de presó. L’extresorer del PP Luis Bárcenas, a 33 anys de presó i 44 milions de multa. Per a la seva dona, Rosalía Iglesias, la pena és de 15 anys. Caldrà estar atents a les conseqüències d’aquesta última condemna, perquè Bárcenas es podria venjar ara airejant informació sobre el finançament irregular del PP que fins ara no hauria revelat.

Però la sentència encara afegeix més llenya al foc, perquè qüestiona la “credibilitat” del testimoni de Mariano Rajoy i altres dirigents populars que, negant conèixer la caixa B, van voler evitar el “retret social”, ja que els indicis eren tan clars que no resulta versemblant que no sabessin res. En altres paraules, els jutges qualifiquen de mentider el president del govern, ja que no se’l creuen quan va dir que ell no sabia res del funcionament de les finances del PP.

Quines conseqüències hauria de tenir, en condicions normals, la sentència d’ahir? En altres països  s’hauria de procedir a una refundació del PP i a un regeneració interna dels seus líders per marcar distàncies amb l’etapa de corrupció generalitzada que va començar a l’aznarisme o fins i tot abans. Per desgràcia, no sembla que el PP tingui cap intenció de fer aquest pas. El més trist, però, és que l’oposició no està en condicions de presentar una alternativa. Les amenaces de Ciutadans de retirar el suport al PP no tenen cap efecte pràctic més enllà de la retòrica. El PSOE està tan perdut que difícilment assumirà el risc de presentar una moció de censura. I Podem no té prou força i ja es troba còmode en el seu paper d’oposició total al PP sense assumir cap responsabilitat ni cost.

La realitat és que Rajoy, i més després d’haver aprovat els pressupostos (curiosament només un dia abans que es fes pública la sentència), podrà governar tranquil·lament i esgotar la legislatura. Potser en pagarà un preu electoral, sí, però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Hi hauria d’haver mecanismes perquè un partit declarat culpable per un tribunal hagués d’assumir un cost més alt, ni que sigui en forma de dimissions dels seus líders. La continuïtat de Mariano Rajoy al capdavant del govern és una mostra de la impotència de la democràcia espanyola per erradicar el virus de la corrupció del seu nucli dirigent. I una democràcia incapaç de regenerar-se i fer net està condemnada a repetir els mateixos errors fins a la derrota final o, cosa que vindria a ser el mateix, la seva caiguda en mans del populisme.

S’inaugura a Catalunya el primer molí eòlic comunitari del sud d’Europa


 

Farà estalviar entre cinc i sis mil tones de CO2 anuals que altrament es generarien en una central tèrmica

05.05.2018  

Avui s’inaugura a Pujalt (Anoia) el primer molí eòlic comunitari del sud d’Europa, impulsat per la iniciativa ‘Viure sempre de l’aire’. Amb un funcionament previst de 2.405 hores l’ any, el molí generarà 5.653 MWh anuals, equivalents al consum anual d’unes dues mil famílies. Això farà estalviar entre cinc i sis mil tones de diòxid de carboni a l’any, que altrament es generarien en una central tèrmica.

Aquest projecte té el suport de quatre-centes vuitanta persones i entitats, entre les quals hi ha Som energia, que hi han aportat 2.205.658 euros dels tres milions totals que costa. En aquests moments encara és oberta la participació i manca un 25% del total del capital per a cobrir. Aquest projecte va nàixer el 10 de març del 2009, quan es va commemorar el 25è aniversari de la inauguració pública del primer aerogenerador modern connectat a la xarxa a Catalunya. Per celebrar aquest esdeveniment, Eurosolar Catalunya (secció local d’Eurosolar‒Associació Europea de les Energies Renovables) va llançar aquesta iniciativa pionera al nostre país: ‘Viure de l’aire del cel’. Nou anys després, ja és una realitat.

L’electricitat generada no és d’ús directe dels socis, sinó que, com diuen, ‘inocula energia verda a la xarxa general i, per tant, incrementa el tant per cent que hi circula tot minvant el d’energia bruta’.

El molí s’ha instal·lat a Pujalt, on segons el Servei Meteorològic de Catalunya, el vent bufa a una mitjana d’entre cinc i set metres per segon a seixanta metres d’altura. A més, la zona és pròxima a la xarxa de distribució elèctrica i hi ha accés per carretera.

Els ingressos de la venda de l’electricitat generada a l’empresa distribuïdora de la zona revertiran proporcionalment en la inversió de cada participant. L’aerogenerador tindrà una vida útil de vint-i-cinc anys i els impulsors preveuen d’obtenir una rendibilitat econòmica anual de vora un 2%.

El podrimener dels reis espanyols


El podrimener dels reis espanyols

Podem prendre la part pel tot i entendre fins a quin extrem pot, aquella sala sinistra i hermètica de secrecions, representar l’espanya en descomposició que encara ara (i, sortosament, no pas per sempre) hem de patir

Per: Núria Cadenes

02.05.2018  

Tinc la mania d’escoltar converses. La mania o el defecte o totes dues coses. Pel carrer, al metro o l’autobús (he arribat a baixar de parada quan no em tocava només per acabar de saber si aquell malparit al final havia deixat que posessin el parany al celobert, absolutament encisada per la batalla encesa en una escala desconeguda i amb l’esperança del tot absurda i contra natura que guanyessin elles, les rates). La majoria són prou intranscendents per a quedar de seguida oblidades, però n’hi ha algunes que passen a la llibreta d’apunts (memòria curta, llapis llarg) perquè no se sap mai si faran servei per a un relat o un article o un fragment de novel·la. Aquella de les rates, per exemple, complementada. O la d’una mare i una filla que tenia al seient del darrere, a l’autobús: ‘A mi, quan siga l’hora, que no m’enterren, que m’espanta, tot tan estret i tan fosc’, ‘Mama, però si quan t’enterren seràs morta, no te’n sentiràs’, ‘Ja ho sé, però, a mi, que em cremen, que el nínxol em fa por’.

Tan irracional com això. I tan humà, també. Feina vaig tenir a no tombar-me i dir-li que tota la raó, senyora, tota la raó.

I vaig evitar també de deixar-li anar que, ben mirat, tenia sort de no ser una reina espanyola, perquè, aleshores, a la por del nínxol fosc hauria d’afegir-hi el fàstic. El fàstic grandiós que fa imaginar-se a una mateixa dessucant-se, gota pudenta a gota pudenta, dins del podrimener que a tal efecte hi ha habilitat, i en funcionament, en un soterrani a prop de Madrid.

Ecs.

El ‘pudridero real’, en diuen ells, suposo que amb moltes majúscules i pompa i reverència. Tantes majúscules i tanta pompa i tantes reverències com facin falta per a mirar de fer oblidar la crua i anguniosa realitat: que el destí d’aquests borbons mataelefants i celebradors de les porres contra la gent és passar-se trenta o quaranta anys dins del podrimener, deixant caure humors i secrecions de tota mena, gota a gota, clic-cloc clic-cloc clic-cloc, fins que es converteixin en mòmies prou reduïdes perquè les puguin entaforar en els cofres de metre i poc que després els tenen preparats.

Ho vaig llegir fa molt de temps en aquell llibre revelador que va signar Patricia Sverlo, Un rei cop per cop, la biografia no autoritzada de Joan Carles, el pare de l’actual rei que encara tenen els espanyols. El llibre és interessant per moltes coses, però aquesta del podrimener, potser perquè comparteixo determinades aprensions irracionals amb la dona de l’autobús, em va quedar especialment gravada. Des d’aleshores, cada vegada que surt un d’aquests borbons en alguna banda, escenificant ridículament que mengen sopa, barallant-se no menys ridículament per una foto, saludant ridículament amb la maneta, llegint ridículament i a distància discursos que preparen i justifiquen les porres, cada vegada, no ho puc evitar, penso en el podrimener. I en aquells icors regalimant pels foradets del fèretre, sobre una safata de calç. Per la cosa de la desinfecció, suposo.

No em fan gens de pena, entenguem-nos. És tan sols que ja no puc veure’ls o sentir-ne parlar o llegir-ne coses sense pensar en la sala pudenta de suquims. I és també que, d’un temps ençà, el podrimener s’ha fet metonímia. Vull dir que s’evidencia fins a quin punt ja podem prendre, com fèiem a escola, la part pel tot, i entendre fins a quin extrem pot, aquella sala sinistra i hermètica de secrecions, representar l’espanya en descomposició que encara ara (i, sortosament, no pas per sempre) hem de patir.

Si pretengués ara fer inventari de putrefaccions, ni acabaria ni dibuixaria plenament el panorama. I per força em deixaria angúnies al calaix. La fastigosa sentència (amb el més fastigós encara vot particular, i amb la igualment fastigosa defensa corporativista que en fan els judicadors) per als fastigosos violadors (guàrdia civil i militar inclosos), la fastigosa sentència, deia, que continua grapejant la víctima com si la humiliació no s’hagués d’acabar mai, ha estat, potser, una de les més recents i crues mostres d’aquest regalim de purulències que és l’estat rabiós sense disfressa.

No, això que han perpetrat al jutjat espanyol a Navarra, i que ens ha sotragat fins a la nàusea i més, d’una manera que avui encara es fa difícil de mesurar, no té a veure amb la violenta i desesperada reacció de l’estat (l’estat com a estructura, les seves bigues i els falsos sostres i les clavegueres i tot) davant de la proposta emancipadora dels catalans. És només (només!) un retrat d’això que és, d’així com és, constitutivament i per contínues involucions, aquesta espanya que ja ha esdevingut una cosa absolutament insuportable.

Perseguir els mestres (‘muera la inteligencia’ era el crit, no?), perseguir les paraules (dir ‘llibertat’ torna a ser sancionat), perseguir els colors, decretar silencis, tancar aquells joves d’Altsasu a la presó per una baralla de bar, tancar músics a la presó per una cançó, tancar els nostres polítics a la presó per un referèndum, tancar els nostres activistes del civisme i la cultura per… pel fet de ser activistes del civisme i la cultura.

Perseguir, negar, imposar, mentir, prohibir, amenaçar. En la seva desesperada espiral de testosterona passada de voltes, com un vell legionario de pantalons massa estrets, camisa sense botons i panxa grossa, embolcallada amb aquest seu nacionalisme de l’agressivitat i del ‘jódete, que eres español’, l’estat evidencia allò que és: un patètic podrimener.

Sortir-ne ens és, cada vegada més, una necessitat. Per a respirar. Tan elemental com això. Per a respirar.

L’altre dia, l’escriptor gallec Suso de Toro es demanava si de veritat hi havia algú que no entengués que tanta gent a Catalunya no volgués viure en un estat així. I acabava: ‘De debò? I només a Catalunya?’

EL MASTER DE CIFUENTES


 

La ejemplaridad

ENRIC JULIANA Author Img

 

 

ENRIC JULIANA, Madrid

14/04/2018

El 90% de los madrileños quieren que Cristina Cifuentes se vaya. Son datos de las encuestas que manejan algunos medios de comunicación, seguramente no muy lejanas del sondeo que ha empujado a Ciudadanos a pedir la cabeza de la presidenta de la Comunidad de Madrid, amenazando incluso con apoyar la moción de censura socialista. La ola de indignación es alta. Comienza a ser difícil encontrar a una persona menor de cincuenta años dispuesta a votar al Partido Popular en Madrid. Se ve venir una marea Ciudadanos y ello explica la increíble resistencia de los populares a sacrificar la posición. En cualquier país europeo de vieja tradición democrática, Cifuentes ya habría dimitido. España es otra cosa.

Una historia poco edificante se ha convertido en una verdadera gangrena para la universidad Rey Juan Carlos, impulsada en los años noventa por el Partido Popular para poder disponer en Madrid de un polo intelectual alternativo a la prestigiosa Carlos III, gestada en los ochenta por el socialista Gregorio Peces-Barba. La batalla por la hegemonía cultural que tanto interesaba a José María Aznar. La truculenta historia de losmásteres regalados, de las notas manipuladas, de los certificados falsificados, de las amenazas a las profesoras que se negaban a participar en la operación de salvamento de Cifuentes, ha tocado nervio.

Se ha pinzado un nervio sensible. La confianza de los jóvenes en el mérito: lo poco que queda de esa confianza en la sociedad del precariado. El esfuerzo de muchas familias para costear unos estudios de posgrado que no están al alcance de todos. Una administración regional que ha acabado en manos de los jueces después de veinticinco años de acumulación de plusvalías y desparpajo. Un modelo se ha derrumbado y no se sabe muy bien si existe otro de recambio. Las calles peatonales y los carriles bici de la alcaldesa Manuela Carmena representan una valiosa humanización de la ciudad, pero no acaban de dibujar un modelo alternativo al viejo orden. En estos momentos hay un vacío político y moral en el poderoso centro de España. Un vacío nihilista. Un vacío que ha contribuido a descarnar los errores del aparato del Estado en la crisis catalana. Las órdenes equivocadas a la policía, el 1 de octubre. La enorme tribulación de esta semana ante la resolución del tribunal de Schleswig-Holstein, con la que nadie contaba. Con un Madrid ejemplar detrás, la actual crisis de Estado tendría otro formato. El hundimiento político y moral de la Comunidad de Madrid coloca al Partido Alfa cerca del precipicio.

Viene una marea de Ciudadanos, pero aún falta un año para las elecciones. El partido en el Gobierno no sabe qué hacer ante ese 90% de madrileños que desea la dimisión de Cifuentes. Aferrada al cargo y a la imagen que se ha construido de sí misma –una mujer de hierro–, ella se cree capaz de resistir. El PP no sabe qué hacer. Si le obligan a dimitir, refuerzan el “momento Ciudadanos”. Lo ensanchan. Lo consolidan. Premio para Albert Rivera. Si triunfa la moción de censura socialista (con el imprescindible voto de Ciudadanos), el Partido Popular pierde una fenomenal estructura de poder un año antes de las elecciones y entrega a la oposición informaciones muy valiosas sobre la gestión de los últimos veinticinco años.

Al PP le preocupa por encima de todo la marea Ciudadanos y quisieran colocar a Rivera en el brete de apoyar la moción de censura del profesorÁngel Gabilondo, para poder lanzar en toda España el grito de que un voto a Ciudadanos es un voto que acaba en el bolsillo de la izquierda. El Partido Alfa quiere retener a sus electores de toda la vida. El zócalo duro. El macizo de la raza, que decía Dionisio Ridruejo. La imagen impasible de Rajoy, ayer con capa zamorana. Los cuatro tenores cantando El novio de la muerte en Málaga. El casticismo madrileño.

Se está jugando fuerte. Si Podemos pone condiciones a la moción socialista, Rivera podría justificar una retirada de última hora. Podemos, un partido surgido de la Complutense, vuelve a ser un volcán humeante en Madrid. El escenario ha cambiado. Se aproxima la marea Ciudadanos y el profesor Gabilondo podría erigirse en la alternativa de izquierda si gana la moción de censura. Ante ese nuevo escenario, Íñigo Errejón flojea. El dirigente de Podemos mejor tratado por los medios, un intelectual con gran capacidad de análisis, amaga ahora con renunciar a la candidatura. La política en Madrid región es hiperrealista. Brusca. Durísima.

Un Madrid ejemplar contribuiría a edificar otra España. Es un buen momento para recordar la tetralogía sobre la ejemplaridad pública editada en el 2014 por el filósofo Javier Gomá (Bilbao 1965), actual director de la Fundación Juan March. Gomá es un intelectual “blanco” que propone regresar a los valores clásicos, frente a la “escuela de la sospecha” empeñada en denunciar sin descanso el revés de la trama: todo es corrupto, todo ejercicio de poder es necesariamente sucio.

Letrado del Consejo de Estado (número uno de su promoción), Gomá escribió sobre la ejemplaridad mientras en Madrid se cometían importantes tropelías. Su tetralogía no es un programa político, pero constituye una invitación a una política de orden decente.

La cuestión de fondo no es la caída de Cifuentes. La cuestión que ahora emerge es la ausencia de un programa político y moral para la capital de España. O quizás la cruda constatación que Madrid, la gran capital radial, sólo puede funcionar sin programa, entregada a la inmediatez y a su fenomenal capacidad para el drenaje de recursos y energías. Aquí te pillo y aquí te estrujo.

 

Enric Juliana | Enric Juliana Ricart

ENRIC JULIANAMadrid

CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE


 

Sent: Sunday, January 28, 2018 7:52 PM

 

PUBLICAT EN UN DIARI SUÍS I aquí la traducció en castellà

Y esta es la traducción:

“Si uno tuviera que trazar en una línea el carácter del español, ¿cómo sería? Básicamente el español es, en el inconsciente colectivo, aquel que aplastó civilizaciones de América del Sur. Un conquistador, un guerrero, un militar orgulloso de su batallas. Además, los españoles, a su entender, nunca han conocido la derrota. Algunos contratiempos, a lo sumo. El tipo de batalla no es importante: él es un soldado! Un guerrero que fundamenta su razón de existir en el enfrentamiento, la aniquilación del otro y la humillación del que ha sometido. Que este sea un hombre, un toro o un molino, es indiferente. Él ha vencido, él es fuerte y valiente! Que el combate sea desigual, ridículo o burlesco no le importa. Su propósito es mostrar su valor ridiculizando al que ha derribado. Y si pierde una batalla? borra el evento de su memoria y de la historia. El español es un personaje de la mitología ibérica: no lo es de una región en particular. Pero la región que mejor se adapta a esta descripción es la Castilla histórica, o el gobierno de Madrid. De ahí es de donde emana ese pestilente olor a testosterona. Sin embargo, hay una constante remarcable: Castro era gallego, Franco era gallego, Rajoy es gallego, Hitler … Ah, no, no lo era ! , él era austríaco. “Las Españas” son los países donde se pone el sol, como decían los romanos. ¿Será el país donde uno se acuesta?

Y catalán que es? Su legado histórico hace de él un negociante. El Fenicio, el veneciano de la península ibérica. primeramente porque su derecho hereditario le ha forzado a ello: El derecho del “hereu”, que no es otra cosa que los hijos mayores heredan todo y no se comparten las propiedades. Esto obligó a los menores a establecerse en la ciudad y convertirse en burgueses. Es a partir de este momento que el tejido urbano, comercial e industrial se vuelve más denso en Cataluña . Cuando Castilla abre el monopolio del comercio con las Américas en el finales del siglo 18, Cataluña esta preparada: es la explosión económica. Además, el decreto de Felipe V prohibiendo a los catalanes hacer política no hace mas que incentivar este activismo económico e intelectual.  

Cataluña es una tierra de acogida desde la antigüedad. Los flujos migratorios de toda la cuenca mediterránea hicieron muy pronto de esta región un remanso de paz para muchos pueblos. Esta mezcla y estas migraciones son parte constituyente de la riqueza cultural y económica de Catalunya. A título de ejemplo: durante la inquisición, el conde de Barcelona fue el único que castigó a los culpables del genocidio en el barrio judío de Barcelona.

Entonces como hacer coexistir dos sociedades, dos mentalidades tan diametralmente diferentes? uno jerárquico y absolutista, en que el pueblo teme el poder y cumple con reglas, que no vivió la Revolución Industrial, que lideró la contra-reforma ignorando la Ilustración. Y la otra compuesta por comerciantes, artesanos y juglares, en la que el poder es la capacidad de pactar, que ha experimentado la revolución del mercado además de la Revolución Industrial, que practicó la tolerancia, estimulado la innovación y ha hecho de la democracia una realidad natural y compartida.

Lo que sucede hoy en Cataluña es la pesadilla del conquistador: el pueblo al que intenta someter resiste y se niega a someterse al yugo. Entonces intenta aplicar sobre el insumiso las técnicas que conoce i que funcionan sobre si mismo: infligir violencia y humillación.

Humillación… Erigida en institución por el gobierno español a través de la aplicación del artículo 155 de la constitución Española. Esta violencia practicada por el Estado y también legalizada por el Estado. De esta forma se permite a los medios de comunicación, a los políticos, a la gente de la calle, intimidar, insultar y menospreciar a los catalanes. Como en pleno franquismo, época bendecida por el gobierno actual, puesto que permitía a cada uno despreciar y oprimir al otro de forma legal. Para someterlo a diario. Comportarse con respecto a quien debe someterse a la condescendencia más despectiva. En la forma del racismo más inmundo.

¿Lo sabían ustedes? En el período franquista, los otros idiomas distintos al castellano estaban prohibidos. Cuando una persona hablaba uno de los idiomas prohibidos, catalán, euskara, gallego, era reprimido de la manera más dura: “Háblame Cristiano! Historia para mostrar la diferencia entre el conquistador y el bárbaro. Hoy es lo mismo.

Hoy, este tipo de práctica está de nuevo permitida. Según Ramón Blázquez, la avalancha de ignominias y vejaciones derivadas de la aplicación del artículo 155 estaba programada por el gobierno. Es persistente y violenta en la prensa, especialmente televisión y en las redes sociales. Incluso el país Vasco, dice, durante los más violentos periodos del terrorismo no sufrieron tal tipo de vejaciones, humillaciones, insultos, descalificaciones y atropellos.

Hay dos caras en este torrente de ignominia: el primero es frontal y primario. Se trata de insultar y despreciar públicamente cuando la conocida y veterana periodista Ana Rosa Quintana trata en directo al vicepresidente del Gobierno Catalán, Oriol Junqueras, de “gilipollas” o cuando el también famoso periodista Eduardo Inda califica en directo al presidente del gobierno Catalán, Carles Puigdemont, de “mierda”. A ello debe sumarse la calidad más dudosa de los diferentes grupos de debate en foros de discusión o de entretenimiento que se lanzan a una verdadera carrera de insulto e ignominia.

La segunda cara de esta vergüenza y quizás la peor, es la manipulación medios. Duramente orquestada en la prensa, artículos de opinión, editoriales y sobreexportada a todas las agencias de noticias, de forma coordinado como debe ser, el directorio anti catalán es bastante unánime en los términos utilizados: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de estado, cobardes, adoctrinamiento contra el gobierno central… La violencia de los ataques, la manera desvergonzada de acusar con mentiras y la permisividad de las autoridades frente a esta situación digna de desencadenar muchas causas penales por difamación, muestra hasta que punto el gobierno de los hidalgos de Madrid está decidido a hundirse en el desprecio y la humillación al pueblo catalán sin ningún límite ético.

Delante esta voluntad Medieval de hacer perder el honor al enemigo, se reconoce la impotencia y la debilidad del gobierno Español. Desde el momento que hace todo lo posible para matar al pueblo catalán humillándolo, no se da cuenta de que sus valores no coinciden con los de los catalanes. Los catalanes son obstinados, cautelosos y resistentes.

Hace ya trescientos años que el español intenta constreñir por la fuerza. Pero es inevitable: Cataluña será independiente o no será. Los catalanes están aferrados a la idea de república al menos tanto como los españoles lo están a la dictadura.

Los catalanes saben, y especialmente sienten muy profundamente en su alma, que su salud está en la independencia. Que ellos no podrán vivir en España debido a que su gobierno los va a tratar siempre como a una colonia.

Los catalanes saben que un día ellos vivirán, ellos o sus hijos, en su país y que compartirán sus valores democráticos y respetuoso con todos aquellos que quieran ser catalanes.

Y los españoles lo saben también…”

John Carlin


John Carlin: ‘A Madrid no n’hi ha prou d’anar contra l’independentisme, s’ha de menysprear’

El periodista anglès critica amb duresa la repressió de l’estat espanyol i també la ‘ingenuïtat i infantilisme’ dels dirigents independentistes

Per: Josep Casulleras Nualart         15.03.2018  

John Carlin (Londres, 1956) ha recorregut bona part del món com a corresponsal. Va viure de primera mà la fi de l’apartheid a Sud-àfrica escrivint per a The Independent. Després va canviar de destinació, però el coneixement que tenia del país, del conflicte i de Nelson Mandela el va dur a escriure el seu llibre de més impacte: El factor humà (la Campana, 2008), on relata la capacitat de seducció de Mandela envers els seus oponents polítics. Una habilitat política, la del respecte a l’adversari, el talent i la visió estratègica, que troba a faltar en la immensa majoria de dirigents polítics de tot el món. I també d’Espanya i de Catalunya. És coneguda la seva oposició a l’independentisme, tant al català com a l’escocès, però l’ha colpit la manera com l’estat espanyol ha desplegat la repressió. S’ha sentit decebut d’una Espanya que s’imaginava més democràtica.

L’octubre passat va ser acomiadat d’El País, on feia anys que escrivia, arran d’uns articles crítics amb la posició del govern espanyol contra l’independentisme. En parla en aquesta entrevista, en què es demana com pot ser que la qüestió territorial susciti aquesta resposta tan visceral entre molts espanyols, fins al punt que l’espai per a la dissensió del discurs oficialista és penalitzada. Ara no li falta pas feina i, en un moment de parèntesi que fa enmig dels projectes que té engegats, ens rep a Sitges, on baixa des de Londres sempre que pot, amb el desig d’acabar-se instal·lant ben a prop de la llum de la Mediterrània. Fa poc ha començat a fer classes de català de Londres estant.



—Com veieu la situació, ara, a Catalunya?
—Sospito que tard o d’hora hi ha d’haver un referèndum, però ara som en aquesta mena de llimbs. Sembla que el moviment independentista ha perdut força i hi ha aquestes pugnes internes, però això no vol dir que desaparegui el desig d’independència d’un percentatge important de catalans. Això que ha passat aquests últims mesos, les càrregues policíaques de l’octubre i les detencions i la gent que continua a la presó, afegit a una percepció de molts catalans durant els últims sis o set anys que hi ha hagut un patró de falta de respecte envers ells per part de Madrid, es transformen en un ressentiment que molta gent desa als seus intestins, i que avui potser no és tan visible però que no s’oblida. El ressentiment hi és i continuarà, i és el que, entre més coses, mantindrà viva la flama de l’independentisme.

És que aquesta repressió pot marcar molta gent durant generacions.
—No s’ha de menystenir el ressentiment. Mai. És una emoció tremendament poderosa. Tu pots sentir un ressentiment envers el teu pare, per alguna cosa que va fer quan tenies quinze anys. Això deixa una empremta, crea una bilis que segurament t’afectarà la resta de la vida. I no tan sols envers el teu pare sinó envers el món. És potent en el terreny personal, però també en el terreny col·lectiu. El ressentiment és un motor molt potent per a les accions humanes, en el terreny personal, familiar, col·lectiu i nacional.

Us hauríeu imaginat mai una situació de repressió com aquesta per part d’Espanya?
—Vaig viure uns quants anys a Espanya; la meva mare és espanyola i tinc molta família a Madrid. I la veritat és que per la meva feina a El País tots aquests anys i pels meus interessos no em vaig fixar gaire en la política espanyola. Jo ja en tenia prou escrivint sobre els EUA, sobre Colòmbia… Professionalment, no em cridava gaire l’atenció i vaig tenir una mena de somni daurat que vivíem en una democràcia moderna i tot era fantàstic.

I això que ha passat us ha impressionat.
—Aquests últims sis mesos he tingut una enorme decepció pel que veig en la política espanyola en general. I tampoc no n’exclouré l’independentisme català. Però em decep més i veig més sinistra la resposta de l’estat i de l’establishment espanyol envers Catalunya. I no només sóc jo. Tinc grups d’amics que comparteixen amb mi el fet de ser guiris que parlem espanyol molt bé, que hem viscut a Espanya; penso en un parell el nom dels quals no puc dir, que són gent políticament molt sofisticada i que coneixen el panorama polític espanyol des de fa més temps i més a fons que no pas jo. I tots, sense excepció, compartim aquesta sensació de decepció i d’haver vist una cosa en l’establishment espanyol que abans no havíem volgut veure: un cantó fosc i antiquat.

A la premsa espanyola diuen que són exemplars.
—Llegeixo articles en la premsa espanyola de gent indignada denunciant gent com jo i mitjans estrangers que diuen que Espanya no és una democràcia moderna; responen que sí que ho és. Doncs em sap greu, noi, no ho sou! I la vehemència i la indignació amb què la gent insisteix que són un país democràtic i modern també delata un cert complex que em pensava que no hi era. Això em deprimeix; aquest complex d’inferioritat de molts espanyols envers uns altres països, com el Regne Unit. Ha estat decebedor haver vist aquest cantó fosc, venjatiu, cruel, groller, absolutista en l’establishment polític espanyol en general i en el govern actual del PP en particular.

La posició del PSOE us ha decebut també?
—El PSOE hauria pogut insistir més aquests últims anys a intentar trobar una solució negociada, un diàleg…

I l’independentisme?
—Mireu, jo crec que els independentistes han estat fabulosament irresponsables i infantils, també. Van declarar unilateralment la independència basant-se en un referèndum que no va ser, perquè va ser una mobilització política per a la qual haurien d’haver trobar més suport parlamentari i civil. I quan veig alguns d’aquests líders independentistes penso en polítics universitaris jugant, allunyats del món real, en el seu idealisme. No toquen de peus a terra, i això acaba fent mal a la gent i els acaba fent mal a ells. Però el deure del govern espanyol era fer el paper d’adult, i a la seva manera ha tingut també una posició infantil, però amb més armes. I actuant més com a pinxos.

—Critiqueu l’establishment, però a Espanya hi ha una acceptació social també de la repressió.
—Exacte, sí. La meva decepció s’estén a Espanya en general. Això potser ho vaig veure més que no vosaltres, els catalans. Jo viatjo molt per Espanya i sense ser català la gent és franca amb mi i em diu què pensa del ‘catalans’. Segurament si tu vas a Cadis seran més cortesos, però a mi moltes vegades, sobretot aquests últims quatre anys o cinc, m’ha sorprès i ha estat molt dur d’escoltar la normalitat amb què gent normal i perfectament simpàtica i agradable i fins i tot progressista malparlava dels catalans. Hi ha alguna cosa. Hi ha una cosa visceral anticatalana molt estesa. No sé en quin percentatge, però el PP i més partits han calculat que si no van en aquesta onada, si hi van contra, s’arrisquen a perdre vots. És bastant depriment. Però és també un argument potent a favor de l’independentisme. Jo sempre m’he oposat a l’independentisme, i ho continuo fent de manera racional. Però entenc molt millor aquests últims anys l’impuls independentista. El fons de tot això crec que és absolutament emocional. I l’independentisme es basa en factors emocionals, també.

Però l’independentisme era minoritari a Catalunya i ha esclatat aquests últims anys per molts factors.
—Sí, i he escrit sobre tot això. La gran pregunta per a mi és com és que això ha crescut i ha passat d’un 14% a un 50% en tan poc temps. És una pregunta que a la resta d’Espanya no em volen contestar. I cada vegada que parlo amb coneguts, amics meus de Madrid visceralment contraris a l’independentisme català, els dic que tots els amics catalans em diuen la mateixa cosa: falta de respecte, maltractament. I em miren com si fos un nen que no entén res. ‘Com que maltractament? Què dius?’ I em diuen que tot és perquè no volen distribuir els seus diners. La incapacitat d’entendre aquest factor emocional que hi ha en l’auge de l’independentisme és extraordinària. A la resta d’Espanya hi ha una increïble falta de comprensió sobre la mentalitat política i l’emoció política que hi ha a Catalunya. És com si els parlessin de Síria; no ho entenen. He sentit això mateix quan he anat al País Basc, la incapacitat d’empatia, de posar-se al lloc dels bascs i els catalans. Ara, a Madrid no és tothom així, sobretot la gent jove. Hi veig una mica d’esperança. Moltes vegades penso que a Espanya li aniria bé un canvi generacional.

Aquesta és l’altra Espanya?
—Sí. I en general la veig en gent jove. No dic que sigui matemàtic, però potser hi ha una diferència entre la gent que va néixer i es va criar en l’època de Franco i la que no. La gent de cinquanta en amunt, que és la que mana, la que hi ha a l’establishment, es va criar en aquella època i és incorregible: té uns complexos d’inseguretat sobre ser espanyols al món, sobre el trencament d’ Espanya, la integritat territorial… En la gent jove, hi veig més seguretat; gent que ha viatjat més, que té més coneixement de l’anglès… En la generació anterior veig, en canvi, uns complexos i una mentalitat absolutista, dictatorial, franquista, vestigis del sistema. I jo necessito creure que la generació següent, la que té vint anys, trenta i quaranta, ho canviarà això. Perquè és depriment veure aquest cantó fosc, aquesta mà dura absolutista, acompanyat dels complexos patètics i estúpids, la inseguretat… És lamentable.

A Madrid és difícil de mantenir un discurs públic diferent de l’oficialista sobre Catalunya? Per això us van fer fora d’El País?
—Hi ha una mena de pensament únic. O ens fas costat al cent per cent o vas contra nosaltres. En el meu cas, sempre he deixat clar en tot allò que he escrit i en les entrevistes que no vaig a favor de l’independentisme, ni tampoc a Escòcia. Però no n’hi ha prou, amb això. S’ha de menysprear absolutament els independentistes, gairebé odiar-los i faltar-los al respecte de manera visible i sistemàtica. No n’hi ha prou d’anar contra la idea; s’ha d’anar contra les persones favorables a l’independentisme, i s’ha de donar suport a la posició del govern espanyol, defensant la llei i la constitució. I hi has d’estar al cent per cent. I m’ha cridat l’atenció com Podem ha hagut de callar més. Em fa la impressió que davant aquest corrent anticatalanista han hagut de modular el missatge perquè han calculat que perdrien vots.

Tan estesa és, aquesta percepció?
—Mireu, parlava amb una persona de Madrid molt intel·ligent, molt brillant, pels volts de Nadal, sobre Catalunya. Li deia que hi havia unes culpes compartides per tot aquest merder. I teníem una conversa força racional i intel·ligent amb aquest home, quan de sobte em va dir que els independentistes són uns nazis. I li vaig dir que no podia continuar aquella conversa. Perquè ja era impossible fer-ho de manera racional; que una persona com ell, tan intel·ligent, digués que aquesta gent són nazis t’obre la finestreta i veus el fons irracional, gairebé boig de tot això. Si una persona tan brillant parla així, no vull ni pensar com pensa un altra mena de gent i els Rajoy i companyia. Parles amb gent i delaten aquesta ràbia. I en la decisió d’El País de fer-me fora hi va haver un punt de ràbia, una cosa irracional.

L’independentisme català sempre ha defensat la via pacífica. I el tracten com van fer al País Basc.
—És que podem suposar que molta gent del món polític i jutges pensen així com aquest amic meu tan intel·ligent, que els independentistes són nazis. Si el punt de partida és que Junqueras, els Jordis i Puigdemont són uns nazis, doncs veuen amb una admirable responsabilitat que almenys els fiquin a la presó. Sí, fan uns paral·lelismes com si fossin ETA i Tejero, com si fos un cop d’estat. És que no permeten ni traslladar-los a presons a Barcelona, com els presos d’ETA que tenen a Extremadura. És absolutament grotesc. I només això demostra que no és veritat que Espanya sigui una democràcia moderna. És vergonyós i lamentable.

La imatge d’Espanya s’ha malmès internacionalment?
—Lògiament, com passa a tots els països del món, a la gent en general li importa un rave; com a la gent d’Espanya no li importa què passa a Polònia. Però la gent que sí que hi pensa, comparteix això que us deia abans. No sé si vau veure un editorial de The Times de Londres de fa uns dies [un editorial que demanava a Rajoy que permetés el retorn de Puigdemont i s’obrís un diàleg]. Aquell editorial el va escriure un home que no és precisament un especialista en Espanya però que va reflectir molt bé els sentiments de molta gent. Si l’haguessin publicat a El País o a El Mundo l’haurien acomiadat. I sé qui el va escriure, que és molt de dretes, no és pas un progressista ni un somniador marxista.

—Parleu de la decepció amb Espanya. Però coneixeu molt bé el conflicte al País Basc, i allà ja es veien coses molt fosques.
—Haver empresonat Otegi sis o set anys va ser una altra cosa grotesca. Otegi va ser com el Gerry Adams basc. I Gerry Adams va tenir sang a les mans; es va demostrar que havia estat dins de l’IRA. No va ser el cas d’Otegi. Adams va tenir un paper importantíssim a segellar la pau a Irlanda, i Otegi va ser una de les tres o quatre persones decisives per a la pau al País Basc. Però a Espanya van tenir aquest mateix impuls, venjatiu, cruel, un pensament absolutista, legalista, que demostra una gran incapacitat de fer política, manca d’imaginació de valentia, d’arriscar-se. Sóc molt crític amb Tony Blair, però reconec que allò que va fer amb Irlanda del Nord va ser admirable: va allargar la mà a aquells terroristes que havien matat molta més gent que no ETA. Va ser pragmàtic.

Us xoca aquesta actitud de menyspreu quan coneixeu tan bé la manera de fer de Mandela, basada en el reconeixement i el respecte.
—Si en comptes de Rajoy hi hagués hagut un Mandela, el 2012, després de la manifestació de la Diada, quan la cosa va agafar impuls, amb el propòsit mateix de mantenir la unitat d’Espanya, ho hauria resolt tot en una setmana. Amb gests, amb mostres de respecte, amb cortesia, amb diàleg. I amb sentit de l’humor, que aquí no hi és! Aquesta inflexibilitat, aquesta rigidesa… ha de ser l’expressió invisible d’una inseguretat, de manca de talent polític, de valentia, de visió… Tot allò que sí que tenia Mandela.

El respecte a l’opositor polític.
—És que Mandela va aconseguir convèncer els blancs que cedissin el poder voluntàriament. Si ho reduïm a un factor, ho va fer perquè es va posar a la pell de l’altre, per més que fossin racistes, uns fills de puta que l’havien ficat a la presó. Però es va posar a la seva pell i va fer un esforç per entendre quins eren els seus temors i les seves ansietats i que per qüestions de la vida i de l’atzar aquells paios van néixer blancs i eren a l’altre bàndol. Amb aquella sagacitat i generositat, es deia que mereixien el seu respecte. I si no el mereixien, políticament, per una qüestió de pragmatisme, els mostrava respecte perquè així els convenceria.

Drets Humans


Com es pot portar Espanya davant el Tribunal de Drets Humans? Set preguntes i set respostes

Analitzem les possibilitats que hi ha de dur la justícia espanyola davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans i com pot ser de decisiu aquest organisme

Per: Roger Graells Font

10.02.2018  

 

El Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), també anomenat Tribunal d’Estrasburg, és la instància a la qual podrien recórrer els presos polítics independentistes una vegada esgotada la via judicial espanyola. Aquest tribunal examina les possibles vulneracions de drets que recull el Conveni Europeu de Drets Humans i té jurisdicció sobre cinquanta-set estats que formen part del Consell d’Europa. És a dir, és un tribunal internacional que va més enllà de l’àmbit de la Unió Europea.

El judici contra els dirigents independentistes encausats per rebel·lió i sedició pot començar a la tardor. És previst que el jutge Pablo Llarena acabi la instrucció les setmanes vinents, una volta hagi pres declaració a la resta d’encausats citats al Tribunal Suprem espanyol.

Fins ara, diversos juristes han assenyalat les irregularitats en les interlocutòries de Llarena que justifiquen que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn continuïn en situació de presó preventiva. També s’ha criticat que la justícia espanyola sobrepassa els límits constitucionals. És el cas de les acusacions de rebel·lió en un context de no-violència en què s’intenta fabricar un relat per a justificar que l’actuació dels cossos policíacs espanyols a Catalunya va ser culpa de l’actitud de resistència passiva i pacífica de la ciutadania i de les crides a la mobilització. I també de les mesures cautelars que ha dictat el Tribunal Constitucional espanyol contra la candidatura de Carles Puigdemont a la investidura.

Tenint en compte aquesta situació i les condemnes a presó que pugui haver-hi els mesos vinents contra els dirigents de l’independentisme, una via a explorar és la justícia europea. En principi, la jurisprudència del Tribunal d’Estrasburg és aplicable al dret intern espanyol i, per tant, els jutges de l’estat espanyol haurien d’aplicar-la. Exposem algunes preguntes amb resposta sobre les possibilitats de recórrer a la justícia europea per a analitzar les actuacions que duen a terme els tribunals espanyols.

Quan es podran portar les decisions de la justícia espanyola al TEDH?
Quan s’hagin esgotat tots els recursos de la via interna. En el cas de la presó preventiva de Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart, davant la negativa del Suprem, cal presentar un recurs d’empara al Constitucional. Aquesta setmana, el TC va admetre a tràmit els recursos de Sànchez i Cuixart, i una volta es pronunciï les defenses ja podran presentar un recurs al TEDH. Pel que fa al judici, quan hi hagi la sentència del Suprem, es podrà recórrer en contra abans de presentar un recurs a Estrasburg.

Quant temps pot tardar una sentència del TEDH sobre els presos polítics?
Diversos anys. Potser sis o set. La lentitud és una de les característiques de la justícia europea. Depèn del nombre de demandes obertes sobre un estat afectat, del sistema de prioritats que estableix el mateix tribunal. A vegades, la resolució pot escurçar el termini, en funció de la gravetat de la violació de drets.

Durant aquest temps, el TEDH pot obligar Espanya a alliberar els presos?
Sí. En els recursos, les defenses poden demanar mesures cautelars a Estrasburg perquè alliberi els presos polítics mentre examina si s’han vulnerat els seus drets fonamentals i si el judici que han rebut ha estat just i imparcial.

Què pot examinar el TEDH?
Els drets fonamentals vulnerats, com ara la llibertat d’expressió, les detencions, el dret de participació política, la llibertat de consciència. Estrasburg també pot analitzar l’aplicació dels tipus penals previstos (en aquest cas, rebel·lió i sedició) contra els presos i les condicions d’imparcialitat i independència del tribunal.

Poden obligar la justícia espanyola a repetir el judici?
Sí. Si el Tribunal d’Estrasburg conclou que no s’han donat les condicions per a un judici just o bé que no és justificada l’aplicació dels tipus penals de rebel·lió i sedició, pot sentenciar que l’estat espanyol ha de fer repetir el judici de tal manera que no es vulnerin els drets fonamentals dels encausats.

Es pot recórrer en contra de les mesures cautelars del TC contra la investidura de Puigdemont?
Sí. Puigdemont i JxCat poden recórrer contra les mesures cautelars del TC perquè no hi ha cap tribunal de rang superior en l’ordenament jurídic espanyol. També poden demanar que el TEDH suspengui les mesures cautelars del TC en un termini curt mentre les examina, malgrat que no hi ha jurisprudència en matèria de dret de participació política i que, per tant, s’exposarien a veure denegada la seva demanda. A més, si el TC admet a tràmit el recurs del govern espanyol, el recurs cauria, perquè la situació hauria canviat i s’hauria d’analitzar si presentar-ne un de nou.

Un ciutadà particular pot presentar un recurs davant el TEDH?
Sí, amb un advocat que conegui el procediment davant el Tribunal d’Estrasburg. La majoria de recursos no s’admeten per defectes de forma. A més, és recomanable que, si hi ha una vulneració que afecta diverses persones, es presenti una única demanda col·lectiva.

La repressió de l’estat espanyol contra Catalunya


   07.02.2018  

La repressió de l’estat espanyol contra Catalunya ja supera els 900 represaliats

Fem un repàs cronològic de tots els actes de l’estat espanyol orientats a reprimir l’independentisme d’ençà que van començar els preparatius del referèndum

Cinquanta-dues actuacions policíaques amb violència en col·legis electorals i un total de 1.066 ferits, un dels quals va acabar perdent un ull. Aquests són els altres resultats del referèndum de l’1 d’octubre. Aquell dia fou un bany de realitat per a molts catalans. Ningú no creia que l’estat espanyol pogués reprimir amb aquella brutalitat. Van ferir gent de totes les edats que cometien l’atreviment de defensar unes urnes. Aquest era el límit, van pensar molts. ‘No s’atreviran a ficar ningú a la presó’, van dir uns altres. I tres setmanes més tard, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart entraven a Soto del Real. ‘No poden tancar un govern escollit a les urnes.’ I un altre bany de realitat. La violència i els empresonaments han estat els màxims exponents de la repressió de l’estat espanyol.

Arran del referèndum, l’estat espanyol s’ha abraonat contra tothom que hagi preparat, difós, defensat o opinat sobre el referèndum. I aproximadament nou-centes persones són investigades, o ho han estat. Des dels 712 batlles que havien signat el decret de suport al referèndum, als quaranta membres del govern investigats pel Suprem, els professors que van discutir els fets de l’1-O a classe, una cinquantena de ciutadans que van tallar la N-II durant les vagues, o humoristes que han vist com els retallaven la llibertat d’expressió.

Al marge dels actes repressius que podem quantificar i posar-hi noms d’acusacions concretes tipificades al codi penal, hi ha formes de repressió que són intangibles. És el cas dels ex-consellers investigats per sedició, rebel·lió i malversació de fons, als quals van aixecar la presó provisional el mes de desembre després d’haver estat reclosos unes quantes setmanes.

Jordi Turull, Raül Romeva, Josep Rull, Dolors Bassa, Meritxell Borràs i Carles Mundó, de moment, són en llibertat tot esperant el judici oral, però han estat advertits pel jutge que si expressen públicament la seva defensa de la via unilateral podrien tornar a la presó. Així ho explicava Bassa, en una entrevista: ‘Tinc una espasa al damunt, perquè no sabem com serà el judici, i que et puguin demanar fins a trenta anys de presó és molt fort. Sento que no tinc llibertat. Després del que he passat, el cos no em demana de tornar a ser consellera.’

A continuació, repassem totes les formes de repressió que hi ha hagut en aquestes darreres setmanes. Vegeu-ne tots els casos, ordenats cronològicament:

Dijous, 7 de setembre – Un miler de càrrecs públics amenaçats. Després de suspendre la llei del referèndum, el TC va amenaçar un miler de càrrecs públics de les conseqüències penals que haurien d’afrontar en cas que permetessin el referèndum, no l’impedissin o fessin qualsevol acció que hi tingués a veure. Entre ells hi havia la presidenta del parlament, Carme Forcadell, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, els membres del govern, els 947 batlles de Catalunya, i uns setanta alts càrrecs, entre els quals hi havia el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i els responsables dels mitjans públics catalans TV3 i Catalunya Ràdio. Alguns batlles van respondre així:

 

Divendres, 8 de setembre – Escorcolls per a cercar les butlletes. La Guàrdia Civil va escorcollar la impremta Indugraf Offset de Constantí. Hi cercaven material del referèndum. L’escorcoll partia de la denúncia de fiscalia de Tarragona per desobediència, prevaricació i malversació de diners públics. L’endemà hi van tornar a entrar per continuar.

Dissabte, 9 de setembre – La Guàrdia Civil entra a la redacció del Vallenc. La fiscalia de Tarragona va investigar el director del setmanari, Francesc Fàbregas, per les mateixes raons, i la redacció va ser escorcollada. Es van emportar documentació del setmanari, una còpia del correu electrònic i l’ordinador personal del director, qui va haver d’anar a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil. Fàbregas és investigat com a col·laborador necessari dels suposats delictes de desobediència, prevaricació i malversació de cabals públics.

Dimarts, 12 de setembre – Acte prohibit. El jutge Yusty Bastarreche va prohibir l’acte en favor del referèndum sobre la independència de Catalunya que havia convocat a Madrid el col·lectiu Madrilenys pel Dret de Decidir. L’ajuntament, governat per Manuela Carmena, havia cedit el centre cultural Matadero perquè s’hi pogués fer aquest acte el diumenge següent.

Dimecres, 13 de setembre – La primera web clausurada. La Guàrdia Civil es va personar, a instàncies judicials, a l’empresa CDmon i va ordenar que es tanqués el domini referendum.cat. A continuació, es van habilitar les webs http://www.ref1oct.eu i http://www.ref1oct.cat per esquivar la censura, però finalment el govern espanyol també va aconseguir de clausurar-les. L’estratègia del govern espanyol consistia a ordenar directament a les companyies telefòniques espanyoles que restringissin als seus clients l’accés a aquestes webs.

 

Dimecres, 13 de setembre – 712 batlles encausats. El fiscal general de l’estat espanyol, José Manuel Maza, va ordenar d’investigar els 712 batlles que havien signat el decret de suport al referèndum del primer d’octubre. Sis dies més tard, van començar a declarar com a encausats pels delictes de desobediència, prevaricació i malversació de fons públics. Les imatges dels ciutadans acompanyant els batlles a declarar es van difondre arreu del país. N’hi va haver que es van negar a declarar, com ara els batlles de Bellpuig, Tàrrega i Arenys de Mar. El batlle de la Seu d’Urgell, Albert Batalla, va ser rebut així fora de la Fiscalia Superior de Catalunya.

 

Dijous, 14 de setembre – Cop a la Sindicatura Electoral. La fiscalia espanyola va presentar querelles contra els membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya. Els síndics electorals eren les persones encarregades de vetllar per l’organització i el bon funcionament del referèndum, i van ser nomenats pel parlament després de l’aprovació de la llei del referèndum d’autodeterminació. Per evitar que el TC els posés una multa, el govern va dissoldre aquest òrgan i va traslladar aquesta funció a unes altres persones, els noms de les quals van ser anunciats el dia del referèndum. Tanmateix, no tenien les eines per a actuar com a síndics i la seva funció es va limitar a analitzar les incidències i a valorar la participació.

El 14 de novembre, el TC va dictar l’aixecament de la investigació contra set membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya perquè van acceptar la seva renúncia.

Divendres, 15 de setembre – Cartells requisats i identificacions. La primera nit de campanya del referèndum va començar amb incidents en unes quantes localitats catalanes. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), a Montcada i Reixac (Vallès Occidental), va denunciar que la policia local els havia requisat material de campanya, adduint que complia ordres directes de la Fiscalia General de l’estat espanyol. A Alcanar, la Guàrdia Civil va aturar tres militants de la CUP mentre penjaven cartells i se’ls va endur a la caserna de Sant Carles de la Ràpita per identificar-los. A Cerdanyola del Vallès, Figueres, Masquefa, Premià de Mar i Llagostera també es van fer identificacions.

Aquestes escenes es van repetir en més municipis dies més tard. Al barri de Sant Antoni de Barcelona, per exemple, la Guàrdia Urbana va identificar els membres d’una paradeta informativa del PDECat i els va confiscar material de campanya. 

Divendres, 15 de setembre – Acte prohibit de la CUP. Anna Gabriel havia de fer un acte sobre el referèndum a la localitat basca d’Aldabe, però la policia espanyola, a petició de la fiscalia, va prohibir-lo perquè anava en contra de la resolució del TC contra la convocatòria del referèndum. Quan l’acte ja havia començat, la policia va irrompre al centre cívic i va desallotjar el públic. També va identificar la diputada. Finalment, l’acte es va fer al carrer. 

Divendres, 15 de setembre – Garanties.cat, tancada. Va ser la primera de moltes. Aquella tarda, una estona abans que comencés la campanya pel referèndum, la Guàrdia Civil va blocar la web garanties.cat, impulsada per Junts pel Sí i presentada just després d’haver-se fet pública la llei del referèndum. La magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que instruïa la causa contra tot el govern pel referèndum, va exigir que es clausurés aquesta web i el formulari d’inscripció de col·laboradors, segons que havia demanat la fiscalia espanyola. Aquesta ordre ja demanava d’identificar els mitjans de comunicació catalans que havien inserit publicitat institucional o propaganda sobre la convocatòria del referèndum. Ho veurem més endavant. 

Divendres, 15 de setembre – Requeriment a alguns mitjans de comunicació. El TSJC va notificar a uns quants mitjans privats el requeriment de no publicar els anuncis institucionals del referèndum. Concretament, dos agents de paisà de la Guàrdia Civil van lliurar al Punt Avui, Nació Digital, Racó Català, El Nacional i VilaWeb un requeriment que els advertia que incorrerien en responsabilitats penals en cas que fessin difusió de la campanya institucional del primer d’octubre.

La vice-presidenta de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en funcions de presidenta, Núria Llorach; Joan Puig, de Directe.cat; i Xavier Xirgu, d’El Punt Avui, van anar a declarar les dependències que la Guàrdia Civil té a la Travessera de Gràcia.

Dissabte, 16 de setembre – Detingut un militant de la CUP. Va ser a la plaça de l’Assemblea de Catalunya, a la Sagrera. El jove, acusat d’atemptar contra la Guàrdia Urbana, va passar la nit a la comissaria de la Zona Franca i no va el van deixar en llibertat fins l’endemà. Quan va arribar a l’acte, la Guàrdia Urbana va demanar a alguns membres de l’organització que s’identifiquessin. El militant de la CUP va preguntar-los per què i, com que havia qüestionat els agents més d’una vegada, el van tirar a terra i el van detenir. L’advocat del noi, Eduardo Calís, va dir que en cap moment no s’havia negat a identificar-se, i va explicar que l’empenta li havia causat una contusió al cap, per la qual cosa haver de passar per l’hospital. També va explicar que el jove no havia estat pas citat davant el jutge. 

Dimarts, 19 de setembre – Catorze hores d’escorcolls a Unipost. Des de les sis del matí i fins a les vuit del vespre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu d’Unipost a Terrassa per cercar-hi material relacionat amb el referèndum. Tot i que l’ordre d’escorcoll no va arribar fins a tres quarts de cinc de la tarda, els agents hi van actuar des de primera hora del matí. Aquesta pràctica es va repetir unes quantes vegades durant aquells dies. Hi van trobar material censal. L’escorcoll, que es va allargar durant tot el dia, es va fer enmig d’un gran desplegament policíac i una concentració de protesta que, finalment, es va dissoldre pacíficament.

Més tard, el 14 de desembre, la Guàrdia Civil va escorcollar la seu de l’empresa, a l’Hospitalet de Llobregat; la seu social, al carrer de Mallorca de Barcelona; i un domicili particular. El director general d’Unipost, Pablo Raventós, encara no sap si haurà d’anar a declarar.

Dimecres, 20 de setembre – El cop d’estat contra el govern català. A primera hora del matí, la Guàrdia Civil espanyola va assaltar els departaments d’Economia, Afers Socials, Governació i Afers Exteriors de la Generalitat, en un cop d’estat contra les institucions catalanes per evitar el referèndum del primer d’octubre. Els agents van detenir tretze alts càrrecs de la Generalitat i es van ordenar quaranta-un escorcolls, vuits dels quals en dependències de la Generalitat. El detinguts van ser els següents:

  • Josep Maria Jové, secretari general de la Vice-presidència i del Departament d’Economia i Hisenda
  • Lluís Salvadó, secretari d’Hisenda
  • David Franco, de l’àrea de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), adscrit al Departament de Treball
  • David Palanques, del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), adscrit al Departament de Treball
  • Josué Sallent, director d’Estratègia i Innovació del CTTI
  • Xavier Puig, de l’àrea TIC, adscrit al Departament d’Afers Exteriors
  • Joan Manel Gómez, del Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (CESICAT)
  • Francesc Sutrias, director de Patrimoni de la Secretaria d’Hisenda
  • Joan Ignasi Sànchez, assessor del Departament de Governació
  • Natàlia Garriga, directora de serveis del Departament de Vice-presidència i d’Economia i Hisenda
  • Josep Masoliver, de la Fundació puntCAT
  • Mercè Martínez, responsable de projectes territorials de Vice-presidència,
  • Rosa Maria Rodríguez Curto, directora general de Servei de T-Systems.

Hi va haver dos detinguts més, Pau Furriol Fornells i Mercedes Martínez Martos, que van vincular amb la nau de Bigues i Riells on es van localitzar milers de butlletes.

Sis dels detinguts van passar dues nits en dependències policíaques. Per una altra banda, van ser investigades set persones més, encara que no van arribar a ser detingudes: el secretari general de Treball, Josep Ginesta; Jordi Cabrafiga, cap de gabinet de la consellera de Governació; Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l’Institut d’Estudis de l’Autogovern; Joan Angulo, director gerent del CTTI; Valentí Arroyo, director de Serveis Corporatius del CTTI; Lluís Anaya, de l’àrea TIC, adscrit al Departament de Governació; i Montserrat Vidal, cap de processos electorals de Vice-presidència.

Aquell 20 de setembre, fora de la seu d’Economia, es van concentrar milers de persones, que van convertir el dia en una jornada de resistència històrica que la justícia espanyola no va deixar passar per alt.

Divendres, 22 de setembre – Sànchez i Cuixart, acusats de sedició. La Fiscalia General de l’estat espanyol va activar la maquinària ràpidament i va presentar una denúncia per sedició a l’Audiència espanyola, per les manifestacions i concentracions que s’havien fet a Barcelona dos dies abans. L’escrit apuntava directament com a responsables del ‘delicte’ els dirigents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a banda tots els qui havien col·laborat en les concentracions. Després d’anar a declarar dues vegades a l’Audiència, el 16 d’octubre la jutgessa Carmen Lamela va dictar empresonament sense fiança per a tots dos. Encara són a Soto del Real.

Dilluns, 25 de setembre – Primers escorcolls en ajuntaments. El matí d’aquell dilluns, uns agents de la Guàrdia Civil es van presentar a l’Ajuntament d’Oliana amb una ordre judicial i van exigir la documentació sobre el referèndum. Va ser la primera acció d’aquest cos contra un consistori, car fins llavors els escorcolls s’havien fet en empreses privades. Els agents no se’n van endur cap document. Per ordre de la fiscalia de Lleida, aquell dia també van fer escorcolls a Almacelles, Alpicat, Tàrrega, Bellpuig, Guissona i Aitona.

Dilluns, 25 de setembre – Assemblea.cat i cridadedemocracia.cat, tancades.L’adreça web assemblea.cat, de l’Assemblea Nacional Catalana, fou intervinguda a la nit per la Guàrdia Civil. El tancament no s’havia notificat prèviament. Tanmateix, de seguida l’Assemblea va obrir la web a http://www.assemblea.eu. Això mateix li va passar a Òmnium, uns dies més tard. Van blocar-los la web de Crida per la Democràcia. Immediatament es va obrir una nova adreça, http://www.cridaperlademocracia.cat. També es van tancar prenpartit.cat,  webdelsi.cat, del portal d’Alerta Solidària, i vullvotar.cat.

És difícil de quantificar quantes webs es van clausurar, perquè moltes van ser clonades per activistes de les xarxes. Tanmateix, moltes d’aquestes també van acabar clausurades pel fet d’haver incentivat la participació en el primer d’octubre. Cap d’aquestes pàgines no era de la Generalitat; totes corresponien a entitats privades i legals. Segons La Vanguardia, es van tancar un total de cent quaranta llocs web.

Dilluns, 25 de setembre – Investigats per haver clonat webs del referèndum. Dues persones van ser citades a declarar a la comissaria de la policia espanyola a Girona per haver clonat webs com ara ‘referèndum.cat’ o ‘garanties.cat’. La citació es va fer per ordre del jutjat d’instrucció número 4 de Paterna (l’Horta), que els investiga pels delictes de prevaricació, desobediència i malversació de fons públics. Tots dos, que es van acollir al dret de no declarar, van restar en llibertat i són investigats només per desobediència. Oriol Ferràndez, de Caldes de Montbui, i un jove Reus, també van duplicar la web del referèndum i van haver d’anar a declarar.

El cas més important és el d’un jove Burjassot, Daniel Morales, acusat per la policia espanyola de ser el líder d’un moviment que tenia el suport d’uns altres particulars que van contribuir a una causa organitzada per clonar aquestes webs. La policia conclou que l’origen de les replicacions era en la publicació del codi font efectuat per aquest jove que, d’una manera organitzada, controlada i dirigida per ell, hauria causat la proliferació incontrolada de rèpliques d’aquestes pàgines, cosa que, segons la policia, hauria ‘ajudat a expandir un procés de desobediència a la legislació vigent i de radicalització’. El jove, a qui van escorcollar el domicili, és investigat per desobediència, tot i que no té cap càrrec públic.

L’advocat de Morales va presentar un recurs contra la decisió judicial d’escorcollar el seu domicili. Hi denunciava irregularitats, sol·licitava l’arxivament de les investigacions i la devolució dels tres discs durs i el telèfon mòbil requisats, i en demanava les noves claus d’accés, que els funcionaris de la policia havien canviat.

Dijous, 28 de setembre – Detingut per haver penjat cartells. La policia espanyola va identificar uns ciutadans que penjaven cartells a favor del referèndum a Reus. Els agents van arribar a agafar un jove, el van tirar a terra i li van demanar la identificació sense dir-li per què. Quan un dels agents finalment li va dir que era ‘per haver enganxat cartells’, els concentrats el van escridassar i li van demanar el número d’identificació, però ell no s’hi va avenir. L’agent es va endur el jove identificat a la comissaria, enmig de les protestes dels manifestants. 

 

Dijous, 28 de setembre – Butlletes i urnes requisades. La Guàrdia Civil va requisar 2,5 milions de paperetes i 4 milions de sobres en un magatzem d’Igualada. A més, els agents també van localitzar 100 urnes, que en un primer moment semblava que serien per al referèndum, però no. L’empresa custodiava les urnes per al FC Barcelona. El magatzem on es va trobar tot aquest material és propietat de l’empresa de producció d’esdeveniments culturals i esportius Events de la capital de l’Anoia. 

Diumenge, 1 d’octubre – L’1 d’octubre: el dia de la gran repressió. 1.066 ferits i 52 intervencions policíaques amb violència arreu del Principat. Aquestes xifres són la millor manera de resumir una jornada històrica i dramàtica. La majoria dels qui van ser ferits el dia del referèndum, el 82,5%, van tenir contusions o policontusions. Un 83% dels casos van rebre una diagnosi lleu. Durant els dies següents, un 93,3% dels pacients van ser atesos.

Des de primera hora del matí fins a migdia, la Guàrdia Civil i la policia espanyola van intentar rebentar el referèndum amb una repressió sense precedents. La població va defensar pacíficament els centres electorals, fet que no va impedir que els cossos policíacs empressin la força per entrar als col·legis i requisar les urnes.

Entre els ferits, Roger Español, un home de trenta-vuit anys, va perdre la visió d’un ull arran de l’impacte d’una pilota de goma, una arma prohibida pel Parlament de Catalunya des del 2014.

Aquell mateix dia, a Sant Esteve Sesrovires, la Guàrdia Civil va detenir dos joves més; un per agressió a la Guàrdia Civil i a un altre per haver intentat envestir uns agents amb una moto.

La fiscalia espanyola va considerar que la violència de la policia espanyola no havia afectat ‘en absolut’ la convivència ciutadana i es va negar a investigar els fets. Tanmateix, el titular del jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona, Francisco Miralles, sí que investiga les càrregues policíaques a Barcelona durant el primer d’octubre i facilita als ferits que les denunciïn. De moment, al seu jutjat s’hi han presentat més de dues-centes trenta denúncies. Hi ha hagut ajuntaments, com ara el de Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva, que també han presentat denúncies col·lectives.

Dilluns, 16 d’octubre – Cuixart i Sànchez, presos polítics a l’Europa del 2017. La jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela va decretar presó sense fiança per als presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, acusats d’un presumpte delicte de sedició per les mobilitzacions del 20 i el 21 de setembre. Des de llavors, tot i que han presentat uns quants recursos, Lamela n’ha denegat la sortida de la presó.

Per una altra banda, Lamela no va empresonar l’ex-major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, però li va imposar mesures cautelars. Com a la intendent Teresa Laplana, li va prohibir de sortir de l’estat espanyol i haurà de comparèixer cada quinze dies al jutjat, li va retirar el passaport, ha d’estar localitzable per telèfon ‘immediatament’ i ha de donar el contacte d’una persona perquè rebi qualsevol mena de notificació.

Dijous, 19 d’octubre – El batlle de Dosrius, citat a declarar. El batlle de Dosrius (Maresme), Marc Bosch, va ser citat a declarar a la comandància de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca per un presumpte delicte de desobediència i resistència greu durant el referèndum del primer d’octubre. Bosch va ser un dels ferits més greus de la ràtzia de la policia espanyola a l’Escola Castell. Arran dels cops de porra, el batlle va ser atès a l’hospital de Mataró, on li van posar un collar cervical. La Guàrdia Civil també va citar a declarar el president local d’ERC a Dosrius i regidor de Promoció Econòmica, Eduard Garcia.

Ací podeu veure imatges del moment en què Bosch va intentar dialogar amb els agents i li van etzibar un cop de porra:

Dijous, 19 d’octubre – Escorcolls en comissaries dels Mossos d’Esquadra. La Guàrdia Civil va entrar a la comissaria de Lleida dels Mossos d’Esquadra per cercar-hi informació sobre el primer d’octubre. Els agents, vestits de paisà, cercaven enregistraments de la jornada del referèndum a petició del titular del jutjat d’instrucció número 4 de Lleida. L’endemà el mateix jutjat va ordenar a la Guàrdia Civil d’entrar al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per accedir a correus electrònics relacionats amb el referèndum.

El jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, que investiga el referèndum de l’1 d’octubre, va citar a declarar com a investigats l’ex-cap de gabinet del Departament de Governació, Jordi Cabrafiga, i el director de serveis corporatius del Centre de Telecomnicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), Valentí Arroyo.

En relació amb l’escorcoll de la comissaria dels Mossos a Lleida, el dia 10 de novembre, uns agents de la Guàrdia Civil també van anar a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del carrer de la Marina de Barcelona per ordre del jutjat d’instrucció número 4 de Lleida. En aquesta comissaria hi ha la Divisió de Sistemes d’Informació Policial dels Mossos.

El dia 17 d’octubre, la Guàrdia Civil també va entrar a la seu central del 112 de Reus per cercar-hi informació relacionada amb el referèndum. Era una investigació d’un jutjat de Gandesa, organitzada per unes denúncies contra els Mossos que els acusaven ‘d’inacció’ en la jornada del referèndum.

Dimecres, 25 d’octubre – Sis detinguts arran de l’1-O. L’últim detingut pels fets de l’1-O va ser un veí de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) acusat d’haver agredit un agent. La Guàrdia Civil es va presentar al col·legi electoral de l’IES Quercus i va rebentar-ne les portes per accedir-hi. L’acusat va llançar una cadira a un agent quan va aconseguir entrar al punt de votació. Amb aquesta ja són sis les detencions de presumptes autors de delictes d’atemptat contra agents de l’autoritat durant la jornada del dia 1 d’octubre.

 

El mateix dia 1, a Sant Esteve Sesrovires, la Guàrdia Civil va detenir dos joves més, un per agressió a la Guàrdia Civil i un altre per haver intentat atropellar uns agents amb una moto. El dia 18 d’octubre també van detenir un jove de 22 anys d’aquesta mateixa localitat, acusat d’haver clavat una puntada de peu a un agent el primer d’octubre. La Guàrdia Civil va dir en una nota de premsa el dia 25 d’octubre que hi havia sis detinguts arran de l’1-O, però VilaWeb no ha pogut obtenir la confirmació dels dos restants.

Divendres, 27 d’octubre – El 155 i la intervenció definitiva: govern destituït, parlament dissolt i eleccions. El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va actuar amb rapidesa i quan feia poca estona que el Parlament de Catalunya havia aprovat la proclamació d’independència que havia votat la ciutadania l’1-O, va comparèixer per anunciar la intervenció de l’autogovern català amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Va dir que destituïa el president de la República, Carles Puigdemont, tot el govern de la Generalitat, que dissolia el Parlament de Catalunya i que convocava eleccions el dia 21 de desembre. També va demanar al Tribunal Constitucional que anul·lés les resolucions que havia pres el parlament.

Dijous, 2 de novembre – L’estat espanyol envia a la presó Junqueras i la meitat dels membres del govern de Catalunya. La jutgessa de l’Audiència espanyola, Carmen Lamela, va decretar l’empresonament sense fiança del vice-president Oriol Junqueras i els consellers Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Meritxell Borràs i Carles Mundó. En canvi, va decretat presó sota una fiança de cinquanta mil euros per a Santi Vila. Amb aquesta decisió, la jutgessa va acceptar la petició de mesures preventives del fiscal Miguel Ángel Carballo, que demanava les condicions més dures per a ells i els acusava de rebel·lió, sedició i malversació.

Rull, Mundó, Romeva, Turull, Bassa, Forn i Borràs, arribant a l’Audiència espanyola el dia que foren empresonats.

Divendres, 3 de novembre – La revista ‘El Jueves’ també rep i és investigada per un delicte d’injúries. El jutjat d’instrucció número 20 de Barcelona va obrir una investigació contra la revista El Jueves per una acusació d’injúries, arran d’una denúncia de la policia espanyola que es queixava d’un acudit de la revista. Més tard, el dia 8, el director de la publicació, Guille Martínez-Vela, va haver d’anar a declarar, i va defensar davant el jutge que els texts humorístics de la revista ‘no poden treure’s del context d’un web de notícies falses’. El jutge va citar a declarar l’autor de l’acudit, que és investigat per un presumpte delicte d’injúries.

 

La continua presencia de antidisturbios acaba con las reservas de cocaína en Cataluña

Los cárteles colombianos han advertido que son incapaces de abastecer tanta demanda

Diumenge, 5 de novembre – Vuit professors, investigats per haver debatut sobre el primer d’octubre. La fiscalia veu indicis de delicte d’incitació a l’odi en dues professores de primària del col·legi Mossèn Albert Vives de la Seu d’Urgell, pel tractament que van fer a classe dels fets de l’1-O. En les denúncies fetes per alguns pares s’afirma que aquestes dues professores van explicar als alumnes de només sis anys ‘que la Guàrdia Civil és dolenta i pega a la gent’. El ministeri públic, en canvi, no veu indicis de delicte en els altres sis docents investigats, també d’escoles de la Seu d’Urgell, i demana al jutjat que s’arxivi el cas contra ells. Tots van anar a declarar el 7 de novembre.

Dijous, 9 de novembre – Forcadell esquiva la presó amb una fiança de 150.000 euros. El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va decretar presó sota una fiança de 150.000 euros per a la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, acusada per la fiscalia de rebel·lió, sedició i malversació. Segons la interlocutòria del magistrat, hi ha un risc de reiteració del delicte, fet que justifica l’ingrés a la presó sota fiança. El jutge també va imposar a Corominas, Guinó, Simó i Barrufet una fiança de 25.000 euros per a eludir la presó.

Forcadell acomiadant-se amb un petó dels concentrats per haver-li donat suport, el 2 de novembre, en la primera declaració.

Dijous, 9 de novembre – José Téllez, investigat per desobediència i obstrucció a la justícia. El tercer tinent batlle de Badalona, José Téllez, va negar-se a declarar davant la fiscalia, arran de la investigació oberta per un presumpte cas de desobediència i obstrucció a la justícia per un incident amb la Guàrdia Urbana de Badalona durant una encartellada per l’1-O. Téllez va voler evitar que la policia requisés uns cartells d’Òmnium Cultural, els va agafar del vehicle policíac i els va lliurar als activistes. El regidor assegura que va ser un acte de defensa del dret a la propaganda política. ‘Recordem que el material requisat són cartells, no són armes, i, per tant, és emparat en drets civils bàsics fonamentals com ara la llibertat d’expressió’, va dir Téllez després d’assistir a la Ciutat de la Justícia.

El tercer tinent batlle de Badalona, José Téllez, saluda un grup de simpatitzants que li dóna suport a la Ciutat de la Justícia.

Divendres, 10 de novembre – Causa general contra polítics i veïns de Reus. Una jutgessa de Reus investiga treballadors públics, empresaris, regidors i veïns de la ciutat per un manifest en què van demanar que els agents de la policia espanyola se n’anessin de l’hotel Gaudí de Reus, on eren allotjats. Els investiguen per un delicte d’odi. En aquesta causa, hi són imputats el batlle de Reus, Carles Pellicer, sis regidors més del PDECat, ERC, Ara Reus i la CUP de l’ajuntament, com també dues persones responsables d’un gimnàs de Reus i quatre bombers, que van ser els últims a declarar. També els investiga per un presumpte delicte de malversació de fons, ja que presumptament van utilitzar els camions del Parc de Bombers per adreçar-se fins a l’hotel on eren allotjats els policies.

Dijous, 16 de novembre – El senyor Bohigues, un encausat més. L’actor i radiofonista Eduard Biosca va rebre una citació judicial per un gag del seu personatge al programa ‘Versió RAC-1’, el senyor Bohigues. ‘En aquest país als actors ens imputen per les opinions dels personatges que interpretem!’, va exclamar, després de saber la notícia. El gag denunciat feia broma sobre els agents de la policia espanyola instal·lats en els vaixells al port de Barcelona durant setmanes, que van ser responsables dels actes violents del primer d’octubre.

Divendres, 17 de novembre – Sis detinguts més acusats d’incitació a l’odi. La Guàrdia Civil va detenir sis persones acusades d’incitació a l’odi per comentaris a les xarxes socials sobre la violència dels cossos policíacs espanyols durant el referèndum de l’1-O –vegeu els casos ací. A la demarcació de Lleida, on hi ha hagut quatre d’aquestes detencions, l’operació porta el nom de ‘Dignity’. La va començar la Guàrdia Civil arran del referèndum. Els vuit professors de la Seu d’Urgell també són investigats en el marc d’aquesta operació.

Dimarts, 21 de novembre – Primeres sancions per les protestes durant la vaga del 3-O. El dia 3 d’octubre, durant la vaga en què es va aturar tot el Principat per protestar contra la repressió del primer d’octubre, a Reus es van organitzar dues marxes lentes per la AP-7 i la A-7. Les primeres sancions econòmiques arran de les dues protestes d’aquella jornada ja havien estat expedides. Un mes més tard, dues persones que van participar en aquella concentració van rebre multes que impliquen la retirada de quatre punts del carnet de conduir i una sanció de dos-cents euros, que serà de cent si es paga abans de la data estipulada.

Divendres, 24 de novembre – Un home detingut per haver celebrat la mort de Maza. La policia espanyola va detenir un home a Barcelona per haver celebrat a les xarxes socials la mort de l’ex-fiscal general de l’estat espanyol José Manuel Maza. Segons el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, l’internauta també va amenaçar el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. És acusat d’un delicte d’incitació a l’odi i d’injúries.

El ministeri d’Interior espanyol va obrir una pestanya nova a la seva pàgina web dins l’apartat destinat als delictes d’odi. La va titular ‘Situació a Catalunya: protecció de víctimes‘, i anima a denunciar els catalans sospitosos de ‘delictes d’odi’.

Dilluns, 4 de desembre – Els Mossos, en el punt de mira. El jutjat d’instrucció número 2 de Sabadell dirigeix la investigació de comandaments dels Mossos d’Esquadra per haver permès el referèndum de l’1 d’octubre. En una providència, el jutjat va ordenar a la direcció dels Mossos que identifiqués l’inspector i el sots-inspector responsables de la sala regional del Complex Central Egara i també el cap de la Comissaria de Santa Perpètua de Mogoda, per ‘desobediència per inactivitat’ durant l’1-O, segons el TSJC. Aviat seran citats a declarar.

Divendres, 22 de desembre – El Suprem amplia la causa. El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena amplia la causa que instrueix contra el govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i incorpora a la llista d’investigats l’ex-president Artur Mas; la secretària general d’ERC, Marta Rovira; l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel; la coordinadora del PDECat, Marta Pascal; la presidenta del grup parlamentari de la CUP, Mireia Boya; i la presidenta de l’AMI, Neus Lloveras. Començaran a declarar la setmana vinent, amb el risc que la fiscalia en demani presó preventiva i Llarena ho accepti.

Els noms de tots aquests polítics apareixen a l’informe lliurat per la Guàrdia Civil al jutge Llarena el 15 de desembre i suposadament formen part del comitè estratègic que assenyalava el document ‘EnfoCATs’, considerat pel jutge com el full de ruta de l’independentisme. Aquest informe assenyala quaranta polítics i, segurament, tots hauran declarar davant Llarena.

Dimecres, 27 de desembre – Detinguts dos regidors de la CUP a Reus. Els Mossos d’Esquadra van detenir dos regidors de la CUP a l’Ajuntament de Reus, Oriol Ciurana i Marta Llorens, que es van negar a anar a declarar dues vegades davant el jutge arran de les mobilitzacions de l’1-O. Tots dos són inclosos en la causa general contra polítics i veïns de Reus. En el moment de la detenció a la plaça de l’Ajuntament hi havia una nova concentració dels ‘avis de Reus’, que reclamava la llibertat dels polítics empresonats. Van haver de passar la nit a la presó i l’endemà, la jutgessa els va deixar en llibertat.

Dijous, 4 de gener – Onze professors més a declarar. L’endemà de l’1 d’octubre professors de l’Institut el Palau de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) van fer debats a l’aula sobre els fets de la jornada del referèndum. A petició de la fiscalia, van haver de declarar davant la Guàrdia Civil acusats d’incitació a l’odi, de delicte moral i, alguns, d’amenaces.

Divendres, 5 de gener – Boicot al restaurant d’Ada Parellada. El mateix dia que el jutge Llarena decidia de mantenir el vice-president, Oriol Junqueras, a la presó, la cuinera Ada Parellada denunciava un boicot al seu restaurant, Semproniana, per haver acollit el Sopar Groc Solidari. Aquest boicot va consistir a publicar opinions negatives sobre el restaurant a TripAdvisor, Facebook i Google. Els escrivia gent que no havia estat mai al restaurant i que hi afegia crítiques a la seva posició política. Després de la denúncia de Parellada, TripAdvisor va retirar les crítiques que no eren exclusivament gastronòmiques. La campanya difamatòria va tenir l’efecte contrari i el Sopar Groc va rebre més peticions d’assistència que mai.

Dijous, 18 de gener – ‘L’infern és Espanya’. Manel Riu, docent de Tremp, igual com els professors de la Seu d’Urgell, també és objecte d’una acusació de delicte d’odi i revelació de secrets. El 16 de novembre va ser detingut per la Guàrdia Civil per haver publicat 119 missatges a les xarxes contra Mariano Rajoy, Soraya Saénz de Santamaría i el govern espanyol. El 18 de gener va anar a declarar davant el jutge i va reconèixer haver escrit els missatges dels quals és acusat, però va demanar que es contextualitzessin en el temps i en els fets.

Divendres, 19 de gener – 51 investigats més per haver tallat la N-II. Els talls a la carretera N-II durant les manifestacions del 3 d’octubre i el 8 de novembre passat han arribat als jutjats d’Igualada que, de moment, ha citat un total de 51 persones en qualitat d’investigades per un delicte de desordre públic. Aquesta xifra podria créixer aviat, perquè el procés tot just és en un moment embrionari.

Mostra la imatge al Twitter

Mostra la imatge al Twitter

 

Dilluns, 22 de gener. Durant l’aturada general del 8 de novembre un grup de manifestants va ocupar durant tota la tarda les vies del TGV de l’estació de Sants, a Barcelona. Tot i que la concentració es va dissoldre sense incidents, el jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona va reobrir diligències per desordres públics, a petició del ministeri fiscal. La magistrada va citar nou investigats, els que van poder ser identificades en sortint de les andanes.

Dimarts, 30 de gener – Toni Albà, acusat d’injúries. L’actor Toni Albà va comparèixer davant el jutge per una acusació de delicte d’injúries a la jutgessa Carmen Lamela. Albà va respondre recordant que ell feia humor i que amb els piulets no pretenia sinó fer riure. Unes dues-centes persones van acompanyar el comediant a declarar.

Dimecres, 31 de gener – Baiget, Batlle, Jané, Munté i Ruiz declaren davant Llarena. Dins la investigació sobre el referèndum, el jutge Pablo Llarena va citar a declarar els ex-consellers Jordi Baiget, Neus Munté, Meritxell Ruiz i l’ex-director dels Mossos, Albert Batlle. Volia saber si tenien informació dels preparatius de l’1-O i quina vinculació hi havien tingut. Baiget va declarar que era una ‘irresponsabilitat’no seguir una via pactada i que el president Carles Puigdemont l’havia destituït per ‘falta de confiança’. Batlle va dir que li havien demanat que, com a director de la policia, facilités el referèndum. Ruiz i Munté van declarar el dia abans i van justificar la seva sortida del govern per motius personals. Jordi Jané, predecessor de Forn, va remarcar que no tenia res a veure amb els operatius prevists per a l’1-O.

Dilluns, 5 de gener – El batlle de Callús, agredit l’1-O, citat a declarar. Joan Badia, batlle de Callús (Bages), va anar a declarar als jutjats de Manresa acusat de desobediència durant l’1-O. Això, malgrat el fet que Badia havia estat víctima directa de la violència policíaca. La Guàrdia Civil s’hi va presentar el dia del referèndum i el batlle, a la porta de l’escola, va demanar explicacions als agents que pretenien entrar-hi. Joan Badia va ser empès i colpejat amb un escut per un guàrdia civil i va anar a parar a terra.

Badia va posar una denúncia a la comissaria dels Mossos contra aquells guàrdies civils per agressió, destrosses i robatori (concretament, se li van endur l’ordinador portàtil). La resposta judicial a la denúncia encara no ha arribat, però una jutgessa de Manresa ha decidit d’obrir una causa contra ell i dos càrrecs electes més de la comarca acusant-los de desobediència. Badia va estar poca estona davant la jutgessa, car es va acollir al dret de no declarar.

Dimecres, 7 de febrer – El cas del mecànic de Reus. Jordi Perelló, el mecànic de Reus denunciat per haver-se negat a reparar el cotxe d’una agent de la policia espanyola, ha estat citat a declarar avui al jutjat d’instrucció número 3 de Reus. Perelló és investigat per un presumpte delicte d’incitació a l’odi. Els fets van ocórrer dimecres passat, quan una agent li va trucar perquè li reparés el cotxe, però ell s’hi va negar ‘per principis’, arran dels fets de l’1-O. La parella de l’agent, que és mosso d’esquadra, el va amenaçar per telèfon i en persona, segons que va relatar el mecànic.

Ahir van declarar l’agent de la policia espanyola i la seva parella (el denunciant), en qualitat de testimonis, i també Perelló, en qualitat d’investigat, que només va respondre a les preguntes del seu lletrat. En la causa també s’hi ha personat l’Advocacia de l’Estat, que ha sol·licitat que declarin més testimonis.

Dimecres, 7 de febrer – El nas de pallasso, símbol de la resistència. Jordi Pesarrodona, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada, i pallasso de professió, va anar a declarar als jutjats de Manresa dos dies més tard que el batlle de Callús. Pesarrodona va ser víctima de la violència policíaca de l’1-O, però és ell que va haver de comparèixer al jutjat acusat d’un delicte de desobediència. Molta gent va donar-li suport davant el jutjat amb un nas de pallasso, el mateix que duia ell el dia 20 de setembre al costat d’un agent de la Guàrdia Civil, en una imatge que ha esdevingut icònica sobre la resistència pacífica a la repressió policíaca.

Salvador Cardús


Per: Josep Casulleras Nualart

Salvador Cardús: ‘Si fem un govern sense restitució, haurem acceptat la derrota’

Entrevista al sociòleg per a entendre què pot fer l’independentisme per desencallar la situació de crisi actual

01.02.2018 

El sociòleg Salvador Cardús, ex-membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional i candidat de Junts per Catalunya el 21-D, demana d’alçar una mica la mirada en aquest moment de crisi. Hi ha tensió entre les forces republicanes, unes desavinences que troba comprensibles, però considera que cal agafar una mica de perspectiva, és a dir, veure-hi més enllà de l’anècdota i la disputa i enfocar bé per a endevinar el camí a seguir. El combat amb l’estat espanyol, el compara amb una guerra de guerrilles, per la desigualtat en la dimensió i en les forces de totes dues parts. Cal fer servir l’enginy, diu Cardús, i això vol dir saber analitzar els termes de la confrontació. Opina que renunciar a restituir el govern legítim és acceptar la derrota, i que de cap manera no es podrà tornar a una situació de ‘normalitat’. ‘Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat’, sentencia.

La repressió guanya?
—Que la repressió és efectiva és clar, perquè hi ha gent a la presó i a l’exili. Hi ha una efectivitat immediata que tenim al damunt. És un fet. Però, a més, com a advertiment per a futures situacions i com a amenaça, és un factor que no diria que guanyi en el sentit estricte però que seria irresponsable de no tenir en compte.

Fins ara els partits havien exhibit unitat en l’estratègia. Des de dimarts, ja no.
—De desacords d’aquesta mena, ja n’hi ha hagut abans. La desavinença no és nova, però ara som en una nova fase de l’expressió d’aquesta tensió interna que hi ha entre partits i persones. La novetat és que fins a l’estiu jugàvem suposant que hi havia unes regles del joc i que hi havia unes línies que no es podrien tocar. I ara en canvi el drama és que hem de jugar sense regles del joc, i això crea aquesta nova expressió del conflicte entre forces republicanes. N’hi ha uns que pensen que no havent-hi regles no hi ha joc possible i un altre sector que pensa que s’ha de veure com es pot jugar imaginant que algú respectarà les regles del joc. No és una qüestió estrictament de partits, sinó de sensibilitats o de posicions personals, o de capacitat d’assumir riscs.

Renunciar a Puigdemont és un error?
—Si finalment, perquè hi hagi acord polític, s’ha de cercar una sortida alternativa, no pot ser contra la presidència de Puigdemont. Ha de ser una solució que parteixi de la presidència de Puigdemont, que sàpiga fer un trànsit des de la reclamació legítima de la restitució d’una situació prèvia. El problema és que l’enemic ens imposa el relat, i sembla que defensem Puigdemont sí o Puigdemont no, i, de fet, jo no em sento defensor d’una persona, sinó de la restitució d’un govern expulsat il·legítimament. El problema és com fem visible o com fem que aquesta restitució es materialitzi d’una manera o una altra, que el principi és el que s’ha de salvar. Si la persona és imprescindible, ho és. I si es troba una fórmula en què la persona no sigui tan imprescindible o se li pugui atorgar un paper diferent… No ho sé, jo no tinc resposta. Es tractaria de trobar alguna fórmula, o una investidura en dos temps, amb un primer gest de desobediència i una altra buscant una altra fórmula…

Una cosa simbòlica?
—Sí. Però quan es diu ‘simbòlic’, per a segons qui vol dir que no serveix per a res. I aquest símbol pot tenir molta més força. No sé si és més contundent un gest simbòlic com la restitució de Puigdemont a la presidència que no pas voler tenir un govern espantat. No sé què és més transformador o més útil. Si fem un govern pragmàtic sense cap mostra de capacitat de restituir res, serem nosaltres que haurem acceptat la derrota.

Seria un error que Puigdemont tornés?
—[Hi rumia, sembla que vulgui dir que sí]…

Fotografia: Albert Salamé.

A Brussel·les pot mantenir una mínima estructura de govern legítim que té impacte.
—Sí, però no sabem quant de temps que pot durar, aquesta capacitat. Ara tothom li fa cas i és ple de càmeres, però d’aquí a un mes encara les tindrà? Ara perquè estem pendents de si ve o no ve, si és president o no, però quan aquí hi hagi govern, qui farà cas de Puigdemont a Brussel·les? I hi ha les condicions en què s’ha de viure, quant temps es pot mantenir l’oficina a Brussel·les… Això no és menor.

L’opció de proposar un altre candidat i de no confrontar l’estat no és una bona estratègia?
—Em sembla que és una estratègia molt ingènua. La política es fa amb el que pots. Des de fora és molt fàcil de dir que s’hauria d’haver fet tal cosa o tal altra. En política, les coses no passen perquè tinguis raó, sinó que passa allò que és possible que passi en les circumstàncies d’aquell moment. I jo entenc aquesta posició, però imaginar que recuperarem les institucions perquè ajornem la confrontació no canviarà res. El jutge Llarena continuarà ficant gent a la presó, els qui hi són no en sortiran, el TC tombarà qualsevol llei de caràcter social… Quina normalitat és aquesta? La normalitat no es recuperarà. Ja no hi ha normalitat.

No hi hauria el 155…
—Estaríem intervinguts igualment, si no pel Tribunal Constitucional per la por. Si per haver convocat el 9-N han pres la casa i no sé què més, imagineu-vos els qui hauran de passar comptes per l’1-O. I què faran els Mossos? Com administres una situació de repressió i anormalitat de la qual l’estat no et deixarà escapar.

I la confrontació?
—Si em dieu la confrontació directa, tampoc no sé veure a què treu cap, perquè simplement ens aboca a un carreró sense sortida, si no és que s’ha pensat bé què vindrà després.

Investir Carles Puigdemont ara és un acte de confrontació.
—Sí, un gest de desobediència sense conseqüències pràctiques, perquè el govern probablement no es podria arribar a constituir. Si no s’està molt convençut de resistir una situació de desobediència permanent –que crec que no, perquè estem intervinguts i tenim la policia controlada–, tampoc no és imaginable que una situació de desobediència permanent ara sigui el que ens tregui d’aquesta situació. I perquè no hi ha la majoria; per fer això necessites els setanta diputats. Ara la situació política és de col·lapse. No hi ha una sortida bona i una de dolenta. S’ha de veure què són capaços de pactar, perquè separats no poden fer res. Cal veure a quin punt d’acord poden arribar.

El problema és que no som prou gent per a mantenir una situació de confrontació permanent?
—No crec que sigui una qüestió de quantitat, sinó de força, del tipus de força. De vegades hi ha partits que, amb menys quantitat, imposen el seu criteri. No sé quin tant per cent va tenir Rajoy a les últimes eleccions i no té oposició. Amb un 25% o 30% de suport electoral tens un control total de l’estat, com passa ara amb Rajoy. És una qüestió de la classe de força que tens. Perquè no tenim la força dels poders de l’estat, però quines altres intel·ligències podem tenir, com ara la capacitat de suport popular en el temps. No sabem si el suport a Ciutadans és resultat d’una situació d’estrès o és que la meitat del país és de Ciutadans. Això pot durar? L’independentisme sí que sabem que és durador. Gestionar aquest suport popular és una cosa a fer; combatre aquesta desmesura de l’estat, posant-la en evidència, es pot fer.

S’han explicat poc la por i els dubtes?
—La por és fosca per naturalesa, i no s’expressa d’una manera clara, sinó de vegades contradictòria. De vegades la resposta pot ser amenaçadora i d’altres vegades arrencaràs a córrer. Demanar que la por s’expressi d’una manera oberta i clara potser és demanar massa. Entrem en el terreny de la psicologia de la política, perquè hi ha uns factors que són d’una naturalesa més psicològica, que tenen una importància molt gran en el desenvolupament de la política al nostre país. La por és un element molt important en la presa de decisions.

Malgrat la repressió, hi ha molta desconfiança mútua. Per què?
—Fa de mal dir. Els resultats electorals tenen un pes molt important en l’expressió d’un desacord que ja hi era implícit, o una competència política natural entre forces diferents. Dins Junts pel Sí, especialment aquests últims temps, Junqueras i Puigdemont havien sabut negociar la desconfiança de manera raonable, i la tenien sota control, però presentar-se separats a les eleccions l’ha tornat a posar de manifest. Al fet de no ser capaços de fer una candidatura única s’hi va afegir les circumstàncies anormals de la campanya.

Fotografia: Albert Salamé.

La tensió del 27 d’octubre va marcar molt?
—Amb una mirada ingènua, diria que en una situació excepcional com la d’aleshores i amb la repressió deixem de banda totes les diferències i seguim un objectiu comú. Però això és ingenu. Aquests conflictes fustiguen les diferències, perquè objectivament crees situacions diferents: no és igual ser a l’exili que a la presó. I no és igual haver estat a favor de la convocatòria anticipada d’eleccions que haver-hi estat en contra. I, no ho oblidem, hi ha una acció sistemàtica i potent per a originar aquestes situacions, des del punt de vista mediàtic, com es juga a crear aquesta desigualtat de situacions entre l’exili i la presó, de tractar uns de covards i uns altres de valents… Hi ha una pressió enorme. Però tinc la impressió que això té punts d’inflexió. Ara hem viscut un parell de dies de molta accentuació de la desconfiança i diferències i l’endemà es faran una fotografia abraçats. Ja ho hem vist més vegades.

Ara sembla més greu.
—És més greu perquè la situació contextual és més greu, però no pas des del punt de vista intern, de la competència interna. De la mateixa manera que no aconseguirem aquesta unitat estricta, des de fora no ens deixaran separar. L’acció exterior contra l’independentisme no s’acabarà, no serà més benèvola amb uns quants. Ells aniran a liquidar, fins al final. Però la mirada sobre el que és més particular ens desvia d’allò que s’ha d’encarar d’una manera més general. Això és una guerra de guerrilles, on per una banda hi ha un exèrcit convencional amb una gran força, que fa servir les armes de l’estat, com els tribunals i la premsa, i a l’altre costat hi ha una gent que, sense tenir aquestes armes, juga amb la capacitat de sorpresa i amb la rapidesa. És un combat desigual, i de vegades les guerrilles han guanyat els exèrcits més forts. Ens ho hem de mirar amb aquesta perspectiva. Fins a quin punt hem perdut la iniciativa, que l’havíem tinguda fins a l’estiu passat.

Què pot fer ara la guerrilla, si ja hem vist el marge de maniobra que hi havia el 27-O?
—De vegades una retirada oportuna és una bona decisió, no és una reculada, sinó un repensament de l’estratègia. I això què vol dir? Que hem de reconduir l’activisme reactiu, que és on som ara, cap a una posició activa però continguda. La societat civil s’ha de mantenir activa però ha d’anar alerta amb la temptació de la mobilització permanent sense cap direcció, com hem vist últimament. Hem de pensar què hem de fer; l’acció ha de tenir resultat. I una gestió molt més intel·ligent d’aquest estat en actiu en què ens hem de mantenir. Que no és només de mobilització al carrer, sinó des del punt de vista mental. És una mena d’exercici d’autocontrol per a no caure en aquestes fases depressives i autoflagel·ladores.

—Hem estat ingenus?
—Sí, hem estat de massa bona fe, pensant que Europa no podria resistir una repressió com la que s’ha viscut. Reconec la meva ingenuïtat, perquè quan preguntaven què passaria l’1-O, jo deia que no es podien permetre la fotografia d’un policia emportant-se urnes. Jo m’ho creia, que era inacceptable a l’Europa del segle XXI. I molta ingenuïtat pensant que hi hauria resposta dels estats. Ara hem de repensar com hem d’afrontar una nova situació coneixent millor l’enemic.

Ingenuïtat també de pensar que la independència seria més ràpida i més fàcil d’assolir?
—Sí. Jo sí. Vaig tenir la impressió en algun moment que es desencadenaria un procés més accelerat, que hi hauria algun element de ruptura que provocaria l’acceleració del procés. I ha passat a l’inrevés. Ara sóc més prudent.

Ens pensàvem que es preparaven unes estructures de la república que no estaven tan ben preparades?
—Fins allà on es podia, estaven preparades. Hi havia caps per lligar. Però aquest no és el problema. La discreció segurament ha minimitzat la importància de la feina que s’havia fet. S’havia treballat molt bé, en general. Faltava la capacitat d’activar aquestes estructures d’estat. Això és el que va fallar. No hi havia les condicions per a fer-ho.