‘La política criminal’


País > Principat

‘La política criminal’ del PP contra el procés d’independència, explicada per Ernesto Ekaizer

El periodista explica de manera gràfica tot l’entramat de l’operació Catalunya contra l’independentisme i els polítics sobiranistes ‘Deu minuts és molt poca estona.’ Així ha començat la intervenció a la comissió del parlament sobre l’operació Catalunya el periodista Ernesto Ekaizer, l’últim dels compareixents a la sessió d’avui, després de l’ex-jutge Elpidio Silva i del col·lectiu Drets. Ekaizer ha començat explicant de manera gràfica el funcionament d’aquesta operació d’estat contra el procés i els polítics sobiranistes: ‘L’operació Catalunya és una part d’un seguit d’activitats de caràcter policíac, polític i d’intel·ligència que es desenvolupa des de l’arribada del Partit Popular al govern espanyol, el desembre del 2011.’

‘Hi ha un conjunt d’activitats que es fan a Espanya –igual com als Estats Units durant els anys cinquanta hi hagué les ‘activitats antiamericanes’– que tant el PP com determinats quadres de la policia del PP preparen abans de l’arribada al govern de Mariano Rajoy’, ha dit. Segons ell, l’operació Catalunya és una de les parts centrals d’aquesta trama, perquè l’any 2012 ja es comença a veure la força dels partits independentistes i la possibilitat d’un referèndum i de la independència: ‘La resposta del govern del PP és una resposta del Ministeri d’Interior, és una política criminal.’

Ekaizer ha explicat que el PP es pensava que els problemes de corrupció a les administracions catalanes podien ser una palanca per a destruir l’evolució de l’independentisme i per això van desenvolupar una ‘política criminal’: ‘En lloc de donar una resposta política, la que sigui, desenvolupen una política criminal, i les dades que he investigat ho corroboren.’

L’esquema del funcionament de l’operació Catalunya
L’estructura policíaca depèn del director general de la policia espanyola, Ignacio Cosidó, just per sota del ministre d’Interior. Tanmateix, tota la força de l’activitat policíaca és en un nivell inferior, en l’anomenada Direcció Adjunta Operativa (DAO). ‘La DAO és el centre nerviós de l’activitat de la policia i de la intel·ligència policíaca’, ha explicat.

De la DAO en depèn una unitat clau: la Unitat d’Afers Interns. Formalment, regula i intervé en les qüestions interpolicíaques. L’home clau en aquesta unitat és el comissari Marcelino Martín Blas, un home del PP i mà dreta de Cosidó. També depèn de la DAO la Unitat d’Intel·ligència, una unitat de coordinació de caràcter polític que fa el que vol i aplega informació. L’operació Catalunya és una petita unitat dins la Unitat d’Afers Interns que depèn directament de Marcelino Martín Blas.

El comissari José Luís Olivera, personatge central
Ekaizer explica que el comissari José Luis Olivera és un personatge clau: ‘Probablement és l’home més ben informat de l’estat espanyol’, diu. Olivera es vincula amb la Unitat d’Intel·ligència per a transmetre informació. En aquesta unitat hi ha tres noms importants: José Manuel Villarejo, Bonifacio Díaz i, també central, José Àngel Fuentes Gago. Gago actua a la Unitat d’Intel·ligència, però és el director de gabinet de la Direcció Adjunta Operativa. Fuentes Gago –relata Ekaizer– és qui viatja amb un dels avions privats a Suïssa per comprar la captura de pantalla fictícia del compte fals de Xavier Trias, ex-batlle de Barcelona. A això cal afegir-hi l’Oficina Antifrau, que té contactes amb tothom i fa el doble joc: ‘Als partits independentistes els ven una cosa i als de Madrid una altra.’

Tots treballen, també, amb dues empreses: Método 3 i Check-In. ‘Método-3 la coneixeu tots i Check-In depèn del temible Paco Álvarez, la gran figura del GAL de l’època de la lluita contra ETA.’

Elpidio Silva: ‘A Espanya no hi ha separació de poders’
El primer en comparèixer, l’ex-jutge Silva, ha criticat durament l’estat espanyol i l’ha qualificat de règim, no pas de democràcia. En aquesta línia ha assegurat que no hi ha separació de poders i que el poder judicial és un ritual sense voluntat de cercar la veritat. I ha afegit que l’operació Catalunya només pot haver estat creada des del Ministeri d’Interior espanyol.

LA MANDANGA DEL CASTOR


 

‘Salvados’ descobreix la martingala del ‘projecte Castor’

El programa de Jordi Évole treu a la llum un document secret del Ministeri d’Indústria que demostra les irregularitats del projecte

'Salvados' descobreix la martingala del 'projecte Castor'

 

EL PERIÓDICO / BARCELONA

Diumenge, 14 de maig del 2017

El programa de Jordi Évole ‘Salvados’ ha acomiadat la temporada descobrint un document secret del Ministeri d’Indústria que mostra clarament les irregularitats que van marcar el conegut ‘projecte Castor’. Aquest document intern (datat el febrer del 2012) explica com el projecte es va iniciar el 2007 amb un pressupost de 400 milions d’euros d’euros i va acabar tres anys després en 1.272 milions d’euros, i que el concurs que es va redactar per a aquesta concessió es va fer a mida perquè se l’emportés una sola empresa, ACS, propietat de Florentino Pérez.

El conegut programa de La Sexta ha analitzat en l’últim episodi de la temporada el deute milionari que, haurem de pagar tots els espanyols pel denominat ‘projecte Castor’: construir un magatzem subterrani de gas natural davant les costes de Castelló i Tarragona. Un macroprojecte que ha acabat en un fiasco monumental: El Govern es va veure obligat a aturar la construcció per una sèrie de terratrèmols a la zona provocats precisament per les obres. I, sorprenentment, això no ho assumeix l’empresa constructora, sinó els ciutadans, per una curiosa clàusula del contracte de concessió. I el deute puja a 2.500 milions d’euros, que es pagaran a través de les factures de llum i gas dels pròxims 30 anys.

Tal com va explicar a aquest diari el mateix Jordi Évole abans de l’emissió del reportatge, el ‘projecte Castor’ és un “fiasco que farà parlar molt”, i que el que expliquen a La Sexta “no agradarà a Florentino Pérez“, que, a més de president del Reial Madrid, és el responsable del grup ACS, màxim accionista de l’empresa que té la concessió del ‘projecte Castor’, Escal.

A ‘Salvados‘ s’explica també com hi ha hagut polítics que, amb les seves decisions, han facilitat aquest fiasco: José Montilla, Joan Clos, Miguel Sebastián i José Manuel Soria, ministres d’Indústria, tant del PSOE, com del PP.

En l’entrevista que Évole els fa al programa, Montilla i Clos se’n renten les mans. Clos: “La decisió de tirar endavant el projecte no la vam atorgar nosaltres”. Montilla:” Jo soc responsable de les coses que vaig fer com a ministre i que porten la meva firma al BOE. Del que no he firmat… no ho soc, ¿oi?”. El periodista català assenyala en el seu programa que, en el jutjat de Vinaròs que investiga el cas, hi ha 20 tècnics i cap polític.

El periodista parla també amb el president de la concessionària, Escal, Recaredo del Potro, que explica que la polèmica clàusula que els blindava, en cas de fracassar el projecte, va ser una exigència dels bancs: “La vam demanar perquè els bancs ens van dir que si no, no ens finançaven. Tot això hi vam tractar amb l’Administració de Clos“.

També destaca al programa de La Sexta les declaracions de l’eurodiputat Ernest Urtasun, que apunta la rapidesa del Govern a l’hora d’abonar una indemnització de 1.400 milions a la constructora, sense depurar responsabilitats.  “La constructora queda totalment rescatada amb els diners dels ciutadans -sentencia Urtasun-. I els inversionistes que van posar els diners van cobrar tots. És un cas clar de socialització de pèrdues i privatització dels beneficis, de capitalisme d’amiguets”.

‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó’


 

Carles Boix: ‘Amb el referèndum, som com els israelites davant Jericó’

Entrevista al professor de ciència política de la Universitat de Princeton (EUA) sobre el tram final cap al referèndum


Carles Boix (fotografia: Lluís Brunet).

Per: Pere Cardús

Carles Boix (1962) és catedràtic de la Universitat de Princeton (EUA) i titular de la càtedra Robert Garrett de política i afers públics. És una veu respectada internacionalment en el món acadèmic pels seus estudis sobre política comparada, benestar, igualtat i economia política. És un independentista declarat, membre del Col·lectiu Wilson i del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) creat pel president Mas. Dijous passat va dinar amb el president Puigdemont i el conseller Romeva a Nova York i ens va concedir aquesta entrevista l’endemà. Hem parlat amb ell d’aquests mesos que falten per a arribar al referèndum, de les conseqüències que poden tenir les vies que s’obren d’ara endavant i dels dubtes o incerteses que encara cal resoldre.

Diuen que la distància ajuda a veure-hi més clar. Quina és la mirada des dels EUA?
—Mireu, això és difícil de respondre, perquè jo vaig i vinc molt sovint. En aquest sentit, la distància és relativa…

Aleshores, esteu contaminat…
—Exacte. Estic contaminat.

Parlant de contaminació… Fa poques hores que heu dinat amb el president Puigdemont. Com l’heu vist?
—El veig bé. Optimista i tranquil. Amb moltes ganes de portar les coses al final. També l’he vist prudent. Vol arribar fins al final. Vol fer el referèndum abans d’acabar el setembre. És conscient que cal també estar atents a l’actitud i la reacció de l’estat espanyol. No en el sentit d’ajornar o de cancel·lar la convocatòria del referèndum. Sinó que la prudència raonable aconsella de restar sempre atent als moviments de l’adversari i de l’entorn. Però tinc bones vibracions amb ell. M’agrada. Crec que és la persona adequada per a aquest moment. Dispara directe. Això és d’agrair. Almenys per mi.

Fa temps havíeu reivindicat la necessitat de parlar més clar. De dir les coses de manera més directa. N’esteu satisfet, del canvi de Mas a Puigdemont?
—Hem canviat. I ara les coses es diuen de manera més explícita.

Això ajuda en el moment actual…
—A mi m’agrada. Deixem-ho en el fet que personalment m’agrada. S’ha d’entendre que hi ha gent que està en moments diferents de maduració. I ara les coses es fan més explícites. Crec que és bo de parlar de les coses clarament i deixar de fer servir subterfugis i revolts. A més, cal fer-ho aviat.

El referèndum serà asetembre a tot estirar. Trobeu que és un bon moment? Us fa patir que anem una mica tard?
—Seria un irresponsable si no em fes patir.

Però també hauríeu patit fa mig any.
—He de dir que jo he fet un procés evolutiu. Sempre havia proposat de fer eleccions i convertir-les en un referèndum. M’havia adherit a aquell intent últim de fer una llista blanca per aplegar tot el vot del sí. Quan es va votar el 27-S, aleshores va començar un procés de moviment cap al referèndum. Primer era poc explícit i finalment va ser oficial. Al principi, jo hi tenia una certa prevenció per dues raons. Primer, perquè teníem l’experiència del 9-N, que havia estat positiva, però que no es podia repetir. Em feia por que el referèndum es convertís en un altre 9-N. Una altra prova i no un referèndum de veritat. En el moment que el govern promet que això no serà així i que es farà un referèndum amb tots els ets i uts –vinculant i amb tota la implicació de l’aparell de la Generalitat–, això em fa ser favorable a fer-lo. Si hagués de ser un nou 9-N, no valdria la pena.

I la segona raó?
—Ja s’havia fet el 27-S. Ja s’havia votat a favor de la independència. Però ara estic més convençut que el referèndum serà un exercici de democràcia més enllà del suport majoritari o no a la independència. El suport institucional i popular al referèndum és molt gran. I això dóna força a aquest moviment. Més del 70% dels catalans diu que anirà a votar si es fa un referèndum unilateral. Això és molt significatiu. Després de tot aquest procés de reflexió i d’observació personal, estic a favor del referèndum.

El dubte és fins a quin punt està disposat a arribar l’estat espanyol per impedir-lo. I fins on està disposat a arribar el govern de Puigdemont. Els pròxims mesos veurem això?
—Certament. Aquest és ara el terreny de joc. Ara es tracta de fer el referèndum i d’executar-ne el resultat. És en aquest marc que no sé predir com anirem de calendari. Caldrà veure què passa. De moment, el govern espanyol apunta a la via penal contra Puigdemont pel pressupost. Sembla que té ganes de gresca. El to és d’amenaça directa.

Us preneu el referèndum com l’únic pla possible o com un ardit per a aconseguir un desenllaç posterior?
—Em prenc el referèndum com un exercici d’afirmació democràtica i de la sobirania que correspon a Catalunya. Les garanties que es van prometre en el pacte constitucional espanyol no s’han complert. El pas de l’estatut pel Tribunal Constitucional van convertir en lletra morta el referèndum amb què el poble català havia aprovat aquell text de mínims. I tot això ha habilitat el camí que hem emprès aquests últims anys. La truita ha girat. La resposta del referèndum és sobretot una afirmació dels drets de Catalunya. No puc saber què passarà després. Però si el referèndum es fa amb les garanties necessàries, la participació adequada i el resultat és un sí més que el no, aleshores el govern haurà d’executar el resultat encara que sigui de manera unilateral. I, fins i tot en aquest cas, sempre hi haurà d’haver una voluntat de negociació amb l’estat espanyol. Però això dependrà molt de tot aquest procés fins a proclamar la independència.

Què voleu dir?
—Amb el referèndum, som com els israelites davant de Jericó. Amb trompetes. Al final, la muralla va caure. I això no vol dir que entressin a la ciutat immediatament. Però va caldre aquell moment per a poder passar a l’acció després. Sembla que sense el referèndum no hi ha manera de penetrar. I això passa, en bona part, per les ambigüitats d’una part de la societat i, especialment, d’alguns polítics catalans. Sabem que hi ha un bloc de sí. Sabem que hi ha un bloc de no. I després hi ha un bloc que juga al mig i que, en lloc de ser responsables i definir-se, no es comprometen. I això força a demanar-los un pas més.

Esteu parlant del món dels comuns i de Podem… Posen en dubte que el referèndum es pugui fer amb les garanties democràtiques. No creuen que pugui ser vinculant ni decisiu… Què en penseu?
—Em perdo una mica, amb tot aquest llenguatge. És el llenguatge del processisme. Ha anat explotant a les mans d’aquells que el feien servir. Unió ja ha desaparegut… En la mesura que aquest sector dels comuns s’impliqui, el referèndum serà més factible, més decisiu i més vinculant. I, tanmateix, hem de tenir en compte que una cosa són els dirigents d’aquest sector polític i l’altra és la gent que els vota. Com més t’allunyes del nucli dur d’aquests partits més partidaris del referèndum hi ha entre els simpatitzants i votants. Els seus clients volen anar a votar encara que el referèndum no sigui pactat amb l’estat.

El referèndum es convocarà activant un apartat de la llei de transitorietat però no la resta, que entrarà en vigor si el resultat és favorable a la independència. Us suscita dubtes aquest mecanisme?
—Jo no he vist el text d’aquesta llei. Diuen que ja s’ha redactat, però no l’he pogut llegir. Jo l’equiparo en aquest moment a un mandat per a fer un referèndum amb unes clàusules que fan funció de detonador retardat. Però el mandat per a fer el referèndum hi és com hi era a Escòcia. I això és molt senzill d’entendre per tot el món. La llei de desconnexió és un trencament amb la legalitat actual però subjecta a la voluntat de la gent. El president Puigdemont va explicar que, si el referèndum es perdia, dissoldria el parlament i es convocarien eleccions autonòmiques. Però si el referèndum es guanya, caldrà administrar la victòria i volen fer eleccions de caràcter constituent al cap de sis mesos.

Abans d’arribar a tot això, s’ha de fer el referèndum. Què hauria de passar ara? Trobeu que es fan les passes que toquen?
—Vaig dir al president que, si tot això anava de debò, s’hauria de començar la campanya del referèndum. A Escòcia la campanya va començar molts mesos abans de votar. La seva resposta va ser que els partits ja començaven a fer campanya. Com interpreto aquesta resposta? Per mi, no és la resposta ideal. Jo voldria una convocatòria amb una campanya institucional. En aquest sentit, veure que la campanya de debò no ha començat em preocupa i em fa ser una mica escèptic. I tanmateix entenc que fer una campanya institucional implica fer la convocatòria i, per tant, entrar en el combat amb l’estat. Si amb l’aprovació del pressupost l’estat ja vol activar la via penal contra el govern, imaginem-nos com reaccionarà quan es convoqui el referèndum. Quan passi, es pot precipitar tot. Per tant, la pregunta real és: quan estem disposats a traspassar la línia. Potser ja va bé que hi hagi la promesa del referèndum al setembre i que de moment siguin els partits qui facin una campanya no tan institucionalitzada.

Algun moment s’haurà de crear una plataforma del sí i una del no amb finançament públic i validació del parlament…
—Això seria òptim. Hi estem d’acord. Hi ha d’haver una campanya oficial amb dues plataformes i arguments per totes bandes. Cal calcular bé el moment, però no crec que calgui esperar gaire més. Les posicions ja fa temps que no es mouen. L’estat espanyol no canviarà d’actitud. Les majories institucionals espanyoles no varien. No hi ha cap esquerda a l’estat que pugui afavorir una via negociada. Allà no es mou ningú. Per tant, què esperem? Tindria sentit esperar si hi hagués indicis de canvi.

Aquesta espera implica cap risc?
—Aquí les posicions no es mouen. I a escala internacional, sí que veiem alguns moviments cada vegada més excloents de la concepció de la nació. S’ha acabat l’època Obama. A França podria guanyar la Le Pen, encara que les enquestes diguin que no. Però les enquestes també deien que Trump no guanyaria. El Regne Unit va sortint de la UE. Hi ha un enduriment o una pèrdua evident de sensibilitat democràtica en l’àmbit internacional. Això no ens afavoreix. Especialment, els canvis que es viuen a Europa. Els Estats Units són lluny i la gent d’allà veu amb bons ulls l’autodeterminació. D’una manera espontània i natural. Va amb el caràcter dels nord-americans. En relació amb Catalunya, em preocupa més l’enduriment de posicions al continent europeu.

Aleshores, ens ha de preocupar la qüestió del reconeixement quan es proclami la independència?
—Faré un calc del castellà per respondre: ens ha d’ocupar però no preocupar. Cal treballar-hi sense descans. Especialment, hi ha de treballar el govern amb els contactes i visites que ja fa. Ara tenim ministres i presidents que piquen portes i cal anar a presentar el cas a tot arreu on els reben.

Es desprèn de les vostres respostes que cal no deixar passar més temps. Que cal encarar la porteria.
—Jo crec que sí. Ja fa anys que hi fem voltes. Fem-ho. I, si no, reconeguem que no ho volem fer. Jo crec que sí que es vol fer, però cal resoldre-ho ara. Cal intentar-ho. Si no ens en sortim, no passa res. Però és molt pitjor no haver-ho intentat. Cal tancar el procés com més aviat millor. No podem estar sempre movent els pals de la porteria i dient que busquem la millor posició per a xutar. Posem els pals i xutem. Ara cal xutar a porteria. I ja veurem què passa.

Detenen la meitat del cos de la Guàrdia Civil


 


Detenen la meitat del cos de la Guàrdia Civil d’un poble de Sevilla per narcotràfic

Entre els detinguts hi ha quatre dels vuit agents de la comandància de la Guàrdia Civil de la localitat d’Isla Mayor, un d’ells sergent.

Redacció 04 Gen 2017 – 10.57

<?XML:NAMESPACE PREFIX = “[default] http://www.w3.org/2000/svg” NS = “http://www.w3.org/2000/svg” />0

Embarcació pneumàtica confiscada dins l'operació

Embarcació pneumàtica confiscada dins l’operació

Un sergent i tres agents del cos formaven part d’una organització que introduïa droga pel riu Guadalquivir amb embarcacions pneumàtiques, segons la Guàrdia Civil. En aquesta organització, com a mínim, hi participaven dues persones més alienes al cos. S’han confiscat 50 fardells d’haixix, diners en metàl·lic i diversos vehicles de motor, alguns d’ells robats.

Als sis detinguts se’ls acusa de delictes d’organització criminal, tràfic de drogues, omissió del deure de perseguir delictes, revelació de secrets i delictes contra el patrimoni.

Aquesta operació, que continua oberta, forma part de les investigacions que es duen a terme a les províncies de Sevilla i Zamora i que han estat declarades secretes pel Jutjat Central d’Instrucció 3 de l’Audiència Nacional.

El Gobierno en el tablero del proceso penal


 

ELPIDIO JOSÉ SILVA Author Img EX MAGISTRADO

08/12/2016

En el proceso penal de nuestra tibia democracia se ha mermado el papel de la judicatura, frente a la posición del Ministerio Fiscal. No es algo visible tras una atenta lectura de la legislación aplicable. Hablo de un paradigma que se ha ido implantando silenciosamente en los juzgados de instrucción españoles. Esta dinámica engarza con la lógica del bipartidismo, edificado sobre la desproporcionada hegemonía del poder ejecutivo nacido tras la Constitución del 78.

En nuestros juzgados de instrucción, a diario, la ley procesal sufre incumplimientos previsibles y mayoritariamente aceptados por los profesionales del Derecho. En variadas situaciones diríase que la conducta obligada es infringir la norma. Fiscalía, por ejemplo, casi nunca presencia las diligencias que se practican durante la instrucción del proceso. Al fin y al cabo, esto podría comprenderse como resultado del cúmulo de trabajo que soporta. Sin embargo, tal disculpa -válida para el funcionario- no evita que finalmente la institución se comporte de una forma inexplicable, incoherente e impropia de como, en su globalidad, debe concebirse un Estado de Derecho.

Carece de sentido que los protagonistas de la acusación pública, con una influencia procesal que va más allá de lo puramente técnico, puedan ejercer tan relevante competencia sin haber oído o interrogado a los testigos, ni tampoco a los peritos, ni a la policía, ni tan siquiera al investigado, al querellante o a la víctima. Se trata de una desmedida supremacía; un eco del poder ejecutivo en el proceso. Sin necesidad de aparecer por los juzgados de instrucción, el Ministerio fiscal controla a distancia el mazo principal de la acusación penal. Es muy deslegitimador para un Estado no dotar de mayores medios personales al Ministerio público y, a cambio, concederle un poder tan enorme e incoherente. No le quepa duda. Si algún juez se negase a practicar diligencias por no hallarse presente fiscalía (art. 306 Lecrim, párrafo 3º), de persistir en ese proceder, de un modo u otro es muy posible que acabase sancionado. Estos equilibrios inconfesables de nuestra práctica judicial ahondan en una suerte de “ilegalidad institucionalizada”.

No cabe bondad de ninguna reforma procesal sin garantizar la separación de poderes; es decir, la autonomía y los equilibrios indispensables entre el gobierno, la judicatura y el Ministerio fiscal. Servirá a lo sumo de argumento electoral, pero correrá el peligro de ser incumplida diariamente. Así ha sucedido con la denominada “ley de punto final”. Hace menos de un año que se impusieron plazos máximos para instruir un caso. Sin embargo, la práctica judicial consiste en calificar el asunto como “complejo”. De este modo, casi siempre se prorrogará la investigación consiguiendo que se dilate como de costumbre en España. Se actúa bajo esta concepción: No se incumple la ley, sino el error legislativo grave de quien no sabe o no quiere saber lo que está regulando. Es duro admitir este sistema inmunitario de nuestros usos judiciales, pero cabe justificarlos como una forma más de supervivencia frente a leyes absurdas por inaplicables.

Imaginemos que a la persona afectada por una causa penal se le ocurre que es necesario acudir al juez o jueza que instruye el asunto. Querría expresarle algo que considera relevante para sus derechos en juego. De entrada, a la vista de nuestra madurez institucional, acaso no espere ser atendida. Una vez que se documente y descubra que la autoridad judicial “debe” recibirla, quizá dude sobre su interpretación correcta de la ley. Después de haberse personado varias veces en el juzgado sin éxito, a lo mejor algún abogado le aclara cuál es nuestra práctica judicial. Al ser consciente la persona afectada de su estéril expectativa, repudiará a un poder del Estado que de tal forma la menosprecia. Casi seguro acabará pensando que este desbarajuste lo montan jueces y fiscales, aunque la gran tramoya en realidad se gesta y alimenta desde el poder ejecutivo, década tras década, fomentando la orfandad de la justicia. La penosa carencia de medios personales permite, en muchas ciudades españolas, que un solo juzgado deba asumir miles de causas al año, sin perjuicio de las que vayan quedando rezagadas. Bastarían varias semanas de cumplimiento riguroso de la ley procesal: El atasco sería tanto o más escandaloso que el incumplimiento de la norma.

Ya le va bien al ejecutivo. Cuando algún miembro del gobierno delinca, quienes deban investigarle no gozarán de la legitimación indispensable. Sobre las personas que soportan esta situación, sin oposición ni denuncia, gravita una severa decepción ciudadana, que no siempre disminuye por el hecho -comprensible- de que nadie quiere perder su sueldo. Pero la máxima responsabilidad corresponde al poder ejecutivo, al no cambiar tal estado de cosas en una democracia europea del siglo XXI, manteniendo en vigor una ley de nuestro siglo XIX (equivalente al XVIII francés o británico).

Un nuevo proceso penal incapaz de prestigiar la justicia, acercándola a las personas, no habrá resuelto ningún problema de fondo. Estos dos capítulos -la posición de jueces y fiscales en la instrucción, y el acercamiento de la justicia a la gente- son claves para una futura reforma global de la Ley de Enjuiciamiento Criminal. Es imposible concebir ese cambio legislativo en profundidad parcheando una norma del año 1882, cuando Cuba aún era colonia española. O se garantiza la independencia del poder judicial, o mejor será que instruya fiscalía. Ahora bien, si la instrucción se endosase a un Ministerio público dependiente, sería obvia la posibilidad de que el ejecutivo controlase las investigaciones penales. Ya nadie cuestionaría que el Gobierno, a través de su ministro de justicia, tendría al alcance de la mano el cuándo, cómo y contra quien “se ordenan” las pesquisas.

Para garantizar niveles de trabajo asumibles y un ejercicio del poder judicial más eficaz, sin la menor duda, debería incrementarse el gasto público en el apartado de justicia. Ahora bien, hoy no existe el equilibrio de fuerzas políticas adecuado para legislar y dotar el proceso penal propio de un Estado de Derecho “social y democrático”, real y visible en la actividad cotidiana de sus juzgados. Quizá convenga seguir esperando. Será mejor que aprobar otra ley con idénticas taras y que también perdure más de cien años.

Rajoy tem obrir la porta a referèndums si toca la Constitució


 

Rajoy tem obrir la porta a referèndums si toca la Constitució

JUAN MANUEL PRATS

DIMARTS, 29 DE NOVEMBRE DEL 2016

Aquest dimecres el portaveu d’Units Podem, Íñigo Errejón, aprofitarà la sessió de control per preguntar a l’Executiu central quines possibilitats hi ha en aquesta legislatura d’emprendre o no una reforma de la Constitució. L’encarregada de respondre serà la vicepresidenta, ministra de la presidència i d’afers territorials, Soraya Sáenz de Santamaría, la mateixa que 24 hores després compareixerà al Congrés per marcar les que seran les línies principals de la seva política territorial. Catalunya, el futur d’Euskadi i aquesta potencial reforma constitucional seran sens dubte temes clau d’aquesta transcendent cita.
  L’actualització de la Carta Magna és un assumpte que el Govern ha pogut mantenir guardat en un calaix mentre ha disfrutat de la seguretat que li va atorgar, en altres temps, la majoria absoluta. De fet, segueix estirant tant com pot l’argument que encetar «aquest meló» mereix una reflexió prèvia i rigorosa sobre quin és l’objectiu que es vol aconseguir, ja que la majoria de grups parlamentaris desitgen canvis profunds en la llei fonamental, però amb fins ben diferents.
  En tot cas en aquesta legislatura l’Executiu està obligat a seure a jugar la partida. També en aquest terreny. I això, admeten fonts governamentals, espanta en un moment en què el desafiament sobiranista torna a trucar a la porta: a la Moncloa tenen molt present que qualsevol modificació de la llei fonamental, encara que només afecti un article o sigui considerada de caràcter menor, pot comportar que un grup de diputats o senadors puguin forçar un referèndum sobre la qüestió. «I pot passar que aconsegueixin forçar-lo en l’actual conjuntura de majories i que després, políticament, alterin el suposat motiu de la consulta», apunten fonts populars preguntades per aquest diari.

POR A INDEPENDENTISTES / L’article 167.3 de la Constitució vigent assenyala, certament, que «una vegada aprovada la reforma [de la Carta Magna] per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació quan així ho sol·licitin, dins dels quinze dies següents a la seva aprovació, una dècima part dels membres de qualsevol de les Cambres». És a dir, que 35 diputats o 27 senadors serien suficients per aconseguir un referèndum sobre qualsevol canvi en la llei fonamental. I el Partit Popular tem, a més, que es pogués facilitar una coartada als independentistes per celebrar una consulta legal a la qual, segons auguren, poguessin donar la volta sobre el seu contingut original.
  De fet, fonts conservadores admeten a EL PERIÓDICO que aquest va ser un dels temors que es va fer arribar a la delegació negociadora de Ciutadans quan, en els mesos d’estiu, s’estava ultimant el pacte que els dos partits van firmar i que va servir per garantir la investidura de Mariano Rajoy. Concretament quan els taronges van imposar que al text s’hi inclogués «l’eliminació dels aforaments lligats a càrrecs polítics i representants públics», que s’ha de fer a través d’una reforma constitucional. Des del Partit Popular van plantejar si valia la pena córrer certs riscos per a una modificació exprés en els primers mesos quan s’aspirava a una reforma gran al llarg de la legislatura. 

ELS TARONGES INSISTEIXEN / A això l’organització de Rivera hi resta rellevància. I reclama que aquesta reforma es posi sobre la taula en menys de tres mesos, donat que a Espanya estan emparats per aquest dret a l’aforament unes 10.000 persones, molt per sobre de la mitjana europea. El vicesecretari general de C’s, José Manuel Villegas, creu que cap partit seria capaç d’oposar-se a una iniciativa per acabar amb aquesta polèmica figura només pel temor a obrir la porta a les consultes, afegint que si un grup de diputats o senadors ho reclamés «ja no seria una reforma tan exprés» com es desitja, «però es faria».
  En aquesta mateixa línia, el número dos dels taronges tampoc comparteix amb l’Executiu i el PP la idea que els independentistes poguessin utilitzar aquesta via per forçar un referèndum de caràcter independentista. «Ells volen votar la independència, no els aforaments», argumenta.
  En aquestes circumstàncies, és obvi que l’Executiu central ho tindrà complicat per posar fre a alguns dels compromisos que va adquirir amb Ciutadans, també d’índole constitucional, siguin quines siguin les seves pors a efectes col·laterals. Rivera vol la modificació de la llei fonamental per acabar amb aforats com a aperitiu, però exigeix una reforma en profunditat el 2017. El PSOE, a pesar que està més centrat ara a llimar les seves diferències internes també en qüestions de caràcter territorial, anhela la creació d’una subcomissió parlamentària per abordar l’actualització de la Carta Magna en clau federal.

Los 10 agujeros más extraños y asombrosos de la Tierra


 

Son fenómenos geológicos comunes, aunque su belleza les convierte en elementos realmente asombrosos de la naturaleza. Los agujeros de la Tierra pueden ser producto de muy diferentes causas. Desde fenómenos naturales propios de la corteza terrestre, consecuencia de metoritos, causados por corrientes marinas o, incluso, potenciados por la mano del hombre.

Existen centenares de agujeros extraños en nuestro planeta, pero estos son sin duda algunos de los más sorprendentes y extraños.

1. El Gran Agujero Azul

Un deslizamiento de tierra submarina situado a 60 millas de la costa de Belice. El agujero tiene 300 metros de ancho y 125 metros de profundidad. Se formó como una gran cueva de piedra caliza consecuencia de un aumento del nivel del mar. Las especies animales que habitan hace que sea un lugar muy popular para bucear.

agujero-azul

2. Agujeros del Mar Muerto

El mar muerto se está secando a una velocidad de un metro por año, y se cree que los agujeros se han producido por la escasez de agua en la zona. La situación se agrava por la presencia de fábricas de productos químicos a pocos kilómetros.

mar-muerto

3. Mina de Diamantes Mirny

Esta fue la primera mina de diamantes y la más grande de la Unión Soviética. Tiene 525 metros de profundidad y un diámetro superior a 1.200 metros. El tráfico aéreo tuvo que ser restringido en la zona después de incidentes en los que helicópteros fueran aspirados por un flujo de aire.

abandonada mina de diamantes Mir

4. Agujeros de Siberia

Tres agujeros han sido descubiertos recientemente en Siberia. El primero se estima que tiene de 50 a 100 metros de ancho y se ha encontrado un lago en la parte inferior. El segundo tiene unos 15 metros de ancho y el tercero fue descubierto de forma accidental por los pastores de renos.

siberia

5. Agujero Harwood

Está situado en un Parque Nacional de Nueva Zelanda. El agujero tiene una profundidad total de 357 metros y es uno de los muchos socavones que podemos encontrar.

6. Presa de Monticello

Situado en el norte de California, la presa de Monticello es el vertedero más grande del mundo. El agua de la presa traga a un ritmo de 1370 metros cúbicos por segundo. El diámetro del agujero es de 76 metros, y como no puede ser de otra forma, nadar junto a él está prohibido.

presa-monticello

7. Agujero azul de Dean

Está situado en las Bahamas y es un lugar muy turístico para bucear por su gran variedad de especies marinas. También es sede de campeonatos de buceo. Según la leyenda, el agujero fue creado por el diablo y todavía se puede encontrar allí para atrapar a las personas que nadan junto a él.

agujero-dean

8. Mina del cañón Bingham

Es una mina de cobre que se encuentra a 1,2 kilómetros de profundidad y el agujero cuenta con 4 kilómetros de ancho. Es la mayor excavación hecha por el hombre del mundo. También está considerado el agujero más rico y productivo de la Tierra.

mina-bingham

9. El Hoyo Celestial

El agujero se encuentra en la provincia de Hunan, en China. Mide 662 metros de profundidad, 626 metros de largo y 537 de ancho. El deslizamiento de tierra se produjo gradualmente durante 128.000 años y es el más profundo del mundo.

hoyo-celestial

10. Tubería Udachnaya

Es una mina de diamantes en Rusia.Fue descubierto en 1955. Tiene más de 600 metros de profundidad y es considerada la tercera mina más profunda del mundo. La mina tenía reservas estimadas de 225 millones de quilates de diamantes.

udachnaya

Jordi Mercader Periodista. Ada Colau, arma de doble tall @mercajordi L’atractiu polític de l’alcaldessa conviu amb la falta d’un relat consistent i il·lusionant de la ciutat FERRAN SENDRA Ada Colau, arma de doble tall Dimarts, 22 de novembre del 2016 Barcelona es governa en minoria des del 2006 i des d’aleshores cap alcalde ha aconseguit ser reelegit. ¿És el futur que espera Ada Colau? L’alcaldessa passa per un moment delicat: no va poder aprovar el Programa d’Actuació Municipal, ni les ordenances fiscals ni ara el pressupost per al 2017, i té pendent una moció de confiança a més de l’amenaça d’una moció de censura, que ve a ser el mateix. Colau és víctima d’una aritmètica electoral que va configurar un ple laberíntic, convertit en ingovernable per la línia vermella dibuixada en les institucions pels partits independentistes. Paradoxalment, la mateixa geometria que impedeix pactes a favor seu la blinda contra aliances en contra seu. La qüestió, doncs, no és que l’hagin de fer fora de l’alcaldia al gener, sinó que el conflicte polític en el plenari i el soroll mediàtic associat és un obstacle per capitalitzar l’obra de govern. Aquest és el primer pas per perdre unes eleccions, encara que el baròmetre reflecteixi la satisfacció dels barcelonins per la seva gestió. És cert, hi ha una gestió molt d’acord amb els seus plantejaments ideològics, concretada, bàsicament, en la despesa social, que ha augmentat dels 180 milions de l’últim pressupost de Trias als 330 actuals. En l’àmbit de la vivenda, estan canviant la tendència regressiva del parc públic de pisos de lloguer social dels últims anys. A més, han reiniciat la reforma urbana als barris i han posat en marxa el pla del Besòs. Però l’embolic polític ho enfosqueix tot. Les desgràcies no són totes atribuïbles a la composició del ple o al mèrit de l’oposició. Tan veritat és que els seus adversaris no volen pactar amb ells per empènyer-los a l’abisme com que els comuns han demostrat poca habilitat en la negociació. Gerardo Pisarello va al·ludir a un excés de doctrinarisme i tenia raó. També les discrepàncies entre regidors adscrits als diferents partits de BC han ajudat a crear una imatge de falta d’autoritat quan no de competència interna: els dubtes a la superilla, la relliscada amb el tancament del zoo, la crisi del top manta; fins i tot la idea de la remunicipalització de la companyia de l’aigua o la creació d’una funerària pública tenen en comú un punt d’improvisació poc apropiat per guanyar en credibilitat. De totes maneres, res del que passa a l’ajuntament s’entendria sense considerar la personalitat de Colau. Una arma de doble tall. La inestabilitat municipal provocada per l’assetjament de l’oposició s’explica, en part, com un atac preventiu a les expectatives electorals adjudicades a l’alcaldessa en altres àmbits. Per l’altra, el seu indiscutible atractiu polític ofereix a la ciutat una magnífica plataforma de projecció mediàtica, encara que ella, sovint, la inverteix en la seva militància com a activista humanitària i justiciera universal. Potser per dissimular el seu gran dèficit, perquè Colau no disposa encara d’un discurs consistent, emotiu i il·lusionant de Barcelona. Periodista.


“Una reforma constitucional resolvería el encaje catalán”


 

José Manuel García-Margallo

“Una reforma constitucional resolvería el encaje catalán”

  • Exministro de Asuntos Exteriores

“Una reforma constitucional resolvería el encaje catalán”                                                                                                                           García-Margallo, ayer durante un momento de la entrevista (Emilia Gutiérrez)

La reforma que propongo no está pensada principalmente para resolver el encaje de Catalunya en España, pero creo que sí lo resolvería, respetando unos principios básicos: la unidad de España, la igualdad de derechos y obligaciones de los españoles y un entorno de solidaridad.

Entonces ¿la judicialización del conflicto no es la solución?

No, porque el partido no se juega en casa, se juega fuera. Ahí está mi ­amigo Romeva intentando predicar fuera la buena nueva de la secesión, y yo he intentando predicar la ­buena nueva de España. Y en segundo lugar, para que la unidad de España se mantenga debe basarse en la cordialidad, debe ser asumida por el corazón, porque estamos ­discutiendo sobre afectos, es una cuestión emocional, por eso además de aplicar la norma hay que ­hacer una política de aproximación y eso pasa por tener en cuenta los motivos de desafección: la sen­tencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut, el tema de la lengua y la cultura, y el sistema de finan­ciación, que es un disparate. Hay que hacer gestos de aproximación, de simpatía, de cariño, para demostrar que no hay nada más falso que eso de que España no nos quiere.

¿Usted intentó hacer esto pese a ser ministro de Exteriores?

He dejado muchas plumas en el camino. Era consciente de que eso iba a ocurrir, pero se convence con la palabra, no con el silencio.

Parece expresarse con amargura por su salida del Gobierno.

Aplico las sagradas escrituras. El Señor me lo dio, el Señor me lo quitó, bendito sea el nombre del Señor. El presidente consideró que podía formar parte de su primer gobierno y ahora considera que es mejor que no forme parte del segundo. No me dio explicaciones para incluirme en el primero, ni se las he pedido para no estar en el segundo. Lo único que tengo es un agradecimiento enorme por haber tenido la oportunidad de representar a España fuera.

Su relación con la vicepresidenta no parece muy amistosa.

No se viene a la política a hacer amigos. El llamado G-8 es un grupo de amigos, no es una logia masónica, ni esto es el comité central del PC de la URSS. Es verdad que en algunos temas no he coincidido con la vicepresidenta, pero es bueno que la sociedad vea que hay distintos puntos de vista. A mí eso me parece extraordinariamente saludable.

Usted propone más política, adelantarse a lo que va a ocurrir, como propone en su libro sobre el Estado de bienestar en Europa.

Con los ejemplos del triunfo de Trump y el Brexit hay que tomarse las cosas en serio y decir: el mundo ha cambiado, tenemos que cambiar de políticas, porque si no, se quedarán obsoletas y no serán, en absoluto, compartidas por la ciudadanía.

¿Cree que el PP está en ese camino, en el de buscar nuevas respuestas?

Va a haber un congreso del PP que debe abordar eso, y el PSOE está también en un proceso de reflexión interna que le debe llevar a la refundación. Los dos partidos harían bien en utilizar una buena parte de sus energías en redefinir un proyecto político que sea atractivo. El PP, como partido de centro, derecha debe también adecuar su mensaje a esos nuevos tiempos, a un electo­rado que tiene miedo, tiene déficit de futuro.

Lo que usted propone es for­talecer el modelo europeo de bienestar, pero Europa va por otro lado.

Los triunfos de Trump y del Brexit responden a ese miedo y es vital garantizar que el Estado de bienestar en Europa forme parte de nuestras señas de identidad, y para mantenerlo hay que hacer un dibujo completo, no basta con resolver piezas sueltas. Por no dar esa respuesta se ha producido el auge de los movimientos populistas de izquierda o derecha, que canalizan la indignación y los miedos que produce la globalización y los sacrificios que ha habido que soportar por la crisis financiera.

Otra economía


 

Rosell, empleo y mujeres…caspa y cinismo

06Nov 2016

Afirma Juan Rosell, el presidente de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales, que la incorporación de la mujer al mercado de trabajo es un problema, pues “¿cómo crear empleo para todos?”. Como si el legítimo derecho de las mujeres a tener un puesto de trabajo fuera una de las causas del elevado nivel de desempleo de nuestra economía (una quinta parte de la población activa).

Para el jefe de la patronal, la culpa del desempleo la tienen los trabajadores que -¡joder, qué pretenciosos!- quieren trabajar. Una cantinela parecida a la que sostiene la economía convencional, cuando afirma que hay desempleo porque los salarios no son lo suficientemente bajos, pues si lo fueran todo el que quisiera trabajar encontraría un empleo; nada importa para los que argumentan en estas claves constatar que las retribuciones de los trabajadores han retrocedido de manera sustancial sin que ello haya mejorado el balance ocupacional.

¿Y qué decir de la valoración de este personaje sobre el empleo de las mujeres? Uno de los colectivos más castigados por la crisis y que sufre una evidente discriminación en el mercado laboral, al que se destinan buena parte de los contratos basura. Un colectivo que sostiene la economía de los cuidados, un trabajo realizado extramuros del mercado, formidable en número de horas, no reconocido, invisible, no remunerado, sin el cual el capitalismo y las empresas que representa Rosell no podrían sobrevivir.

Una actividad que, como consecuencia de la división sexual del trabajo y del patriarcado imperante, recae mayoritariamente sobre las mujeres. Nada de esto le importa ni le preocupa a Rosell, que se limita a decir que no hay empleo para todos y todas.

Para crear empleo, es necesaria otra política económica radicalmente distinta de la que ha impulsado e impuesto esta patronal y el gobierno del Partido Popular. Alargar la jornada de trabajo, disminuir los salarios y reducir el gasto público, social y productivo, destruye, en lugar de crear, puestos de trabajo; instalarse en el casino financiero y no pagar impuestos, práctica habitual de las grandes corporaciones, destruye empleo; cargarse la negociación colectiva, con una de las reformas laborales más regresivas de Europa, también penaliza la generación de puestos de trabajo.

Sí, hay un potencial de empleo enorme en nuestro país, en la economía social y cooperativa, en los cuidados, financiada con recursos públicos, en la educación, en la sostenibilidad, en la negociación colectiva, en el crecimiento de los salarios, en la modernización de nuestro tejido productivo. Pero tenemos un problema y ese problema se llama Juan Rosell y la CEOE.