Petit diccionari indultòfob

ANTONI GRAU SOLA

Joan B. Culla

Admetem-ho: la passada no va ser una bona setmana per a l’estat d’ànim de l’espanyolisme més dretà i ultrancer. Permetin-me que n’analitzi les reaccions més destacades per mitjà d’una mena d’informal “diccionari ideològic”, un petit Casaresd’estar per casa.

Cerques a Google. Decidit a no deixar-se desbordar en zel antiindults per Vox i Ciutadans, Pablo Casado s’ha espremut les neurones a la recerca d’un pretext formalque permeti al PP legitimar-se per presentar recurs davant del Suprem. I ha cregut trobar-lo en un recent informe de la Guàrdia Civil -ves a saber si inspirat pel tinent coronel Baena- segons el qual els CDR havien fet cerques a internet sobre personalitats contràries a la independència, entre elles Casado. I bé, arribats a aquest punt, ho confessaré tot: jo també he fet, al llarg dels darrers lustres, cerques sobre Casado, García Egea, Rajoy, Aznar, Vidal-Quadras… fins i tot sobre Hernández Mancha i Fraga Iribarne! I no només a la xarxa: també a les hemeroteques, els arxius i les biblioteques. Àdhuc -que Déu no m’ho tingui en compte!- vaig perpetrar fa una dotzena d’anys un totxo de 600 pàgines ple d’informació i anàlisis sobre aquells personatges i molts altres de la mateixa corda. Ves a saber si els CDR el coneixen, aquell llibre. En tot cas, invocar com a argument incriminatori unes cerques a Google em sembla d’una indigència tant policial com política espectaculars.

Invocar com a argument incriminatori unes cerques a Google em sembla d’una indigència tant policial com política espectaculars

Empresaris independentistes. Amb l’agudesa intel·lectual que la caracteritza, Isabel Díaz Ayuso ha descobert el secret més ben guardat del Procés: que “la majoria dels empresaris catalans estan a favor de la independència”. Ja ho saben els Josep Sánchez Llibre, Javier Faus i companyia: mostrar-se favorables a les mesures de gràcia del govern Sánchez els obliga a “sufragar els indults (?) i el camí cap a la independència”, perquè Ayuso no consentirà que “aquesta festa” la paguin els contribuents madrilenys. ¿En quina pàgina de la famosa llibreta Moleskinees preveia que els costos de l’eventual República Catalana els cobriria la recaptació fiscal de Madrid? Alguns polítics, ¿han de parlar només perquè tenen boca?

Honor ferit. Tot i que tres associacions judicials conservadores ja havien donat l’alarma preventiva i exigit del govern que n’impedís –com?– l’aprovació, quan l’altre dilluns es va fer públic l’informe del Consell d’Europa sobre els presos polítics catalans, per un moment va semblar que la tàctica de l’establishment estatal seria la de respondre-hi amb un silenci despectiu, emmascarant o tergiversant els termes del document. Però no han pogut. Els ha dominat la concepció calderoniana de l’honor, han cregut que l’afrenta era massa grossa per deixar-la sense resposta i el Consejo General del Poder Judicial –sí, aquell òrgan desacreditat pel seu partidisme i deslegitimat pel venciment dels mandats dels seus membres– ha sortit en tromba a escometre contra l’informe del Consell d’Europa, les seves “contradiccions”, la “ingerència” en la feina de la justícia espanyola, etcètera. ¿Els consejeros que presideix Carlos Lesmes creien que pertànyer a Europa només servia per rebre’n diners (abans el Fons de Cohesió, ara els Next Generation), sense cap obligació ni minva de sobirania?

Suprem desautoritzat. Per molta vaselina que hi hagin volgut posar el ministre Juan Carlos Campo i el mateix president Sánchez, era inevitable que el Tribunal Suprem llegís els indults com una esmena i una rectificació de la seva sentència d’octubre de 2019, perquè ho són. Una condemna més moderada i homologable als paràmetres europeus, amb penes que a hores d’ara ja haurien estat quasi complertes, hauria fet innecessaris els indults. L’arrogància justiciera del jutge Marchena i els seus col·legues, llur desig d’escarmentar els cabecillas separatistas per sempre més, la imaginària sedició… han causat nombroses ensopegades a Europa, han obligat Sánchez a rescatar el conflicte de les mans del poder judicial -a les quals l’havia lliurat Rajoy- i han donat una certa victòria moral a l’independentisme… al qual la sala segona del Suprem havia volgut humiliar.

Victimisme unionista. Ja feia temps que el “victimisme” tan atribuït als independentistes havia canviat de bàndol, però amb els indults el tomb ha estat espectacular. Si, segons el líder del PP, teclejar “Pablo Casado” al cercador ja el converteix en objectiu potencial d’un inexistent terrorisme secessionista, Inés Arrimadas ha insistit que els drets de la minoria no independentista –almenys reconeix que és una minoria, suposo que per semblar més vulnerable– van ser amenaçats i abusats pel Procés. ¿Amenaçats, quan tenien al seu darrere milers de piolins armats fins a les dents i, si hagués calgut, la Brunete en reserva? ¿Abusats, quan el Constitucional atenia sol·lícit tots els seus recursos i impugnacions, quan avui dia el Tribunal de Comptes continua saquejant als adversaris dels taronges? ¿Quantes multes els va imposar el separatismo, quantes càrregues dels Mossos van haver de sofrir, quants escamots d’arrencallaços grocs van ser detinguts i processats?

La balança dels greuges està tan desequilibrada que el rebuig dels indults només pot néixer de la ceguesa política i/o de la misèria moral.

Joan B. Culla és historiador

DEMOCRACIA

José Antonio Martín Palin

Espanya: una democràcia de jutges i funcionaris

El tret característic d’una democràcia rau en reconèixer que la sobirania nacional resideix en el poble, del qual emanen tots els poders de l’estat. Segons el conegut i grapejat tríptic de la divisió de poders de Montesquieu, els tres poders de l’estat -legislatiu, executiu i judicial-, sense perjudici del seu diferent origen, han de funcionar amb un equilibri exquisit per evitar intromissions que acaben minant els pilars que sustenten la democràcia.

Em sembla pueril el debat sobre si Espanya és una democràcia plena. Qualsevol persona mitjanament il·lustrada sap que la democràcia plena no existeix. Les democràcies consolidades són les que són conscients de les seves imperfeccions i procuren corregir-les. Una de les deficiències de la democràcia, que ha de suscitar l’alarma dels ciutadans, és aquella que permet que el poder judicial usurpi la totalitat dels poders que pertanyen al poble.

El delicte de desobediència del nostre Codi Penal no pot ser aplicat a persones que ostenten càrrecs elegits per la sobirania popular

Assistim impassibles, amb el suport de sectors d’opinió i mitjans de comunicació, a la consagració d’un sistema democràtic en què l’únic poder que decideix sobre les competències del legislatiu i l’executiu és el poder judicial. Una democràcia parlamentària no pot subsistir si no es protegeix la inviolabilitat dels parlamentaris en l’exercici de les seves funcions i la supremacia de les seves decisions, preses en l’àmbit de les seves competències legislatives i d’acord amb els seus reglaments interns.

En el nostre sistema, les lleis elaborades per les cambres legislatives només poden ser revisades pel Tribunal Constitucional, màxim intèrpret de la Constitució, que pot declarar la seva inconstitucionalitat total o parcial. El Tribunal Constitucional, els magistrats del qual també són jutges encara que no incardinats en el poder judicial, ha de limitar les seves competències a l’àmbit que els marca la Constitució.

No tenen parangó, en cap país democràtic, les condemnes a presidents/es de Parlaments i la destitució de presidents del poder executiu decidides per un poder judicial que no solament no té competències per a això sinó que infringeix, de manera notòria, les regles que regeixen l’aplicació del dret penal.

L’era de l’activisme judicial comença amb la condemna al president de la mesa del Parlament basc (cas Atutxa), que per a la nostra vergonya ha estat anul·lada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. El cas és sagnant per diversos motius. En primer lloc se’l condemna per desobediència al Tribunal Suprem amb l’única acusació de l’acció popular. En segon lloc s’ignora la intangible potestat de les cambres per regular el funcionament intern i el respecte i la defensa dels parlamentaris electes. En tercer lloc, aquesta decisió entra en contradicció, de manera injustificable, amb la doctrina establerta sobre el paper de l’acusació popular en el cas Botín.

A partir d’aquest moment, l’intrusisme i l’activisme polític del Tribunal Suprem, inhabilitant representants de la sobirania popular, tant presidents parlamentaris com presidents de governs, bascos i catalans, no ha cessat, i sembla que seguirà. Els arguments utilitzats espantarien tots els constitucionalistes que accedeixin a la seva lectura.

En definitiva, se’ls ha inhabilitat al considerar-los autoritats administratives o simples funcionaris, com qualsevol cap de negociat o persona integrada en l’administració pública. Quan va tenir lloc el cas Atutxa, encara no s’havia reformat la llei orgànica que regeix el funcionament del Tribunal Constitucional. En una decisió del govern del Partit Popular, durament criticada per tres magistrats constitucionals dissidents i per la totalitat de la doctrina constitucional, es va erigir el Tribunal Constitucional com el gran poder de l’Estat, per sobre de la sobirania popular, i es va construir així un artificiós delicte de desobediència que ignora l’actual regulació d’aquesta mena d’infraccions en el nostre vigent Codi Penal.

Només una ment desproveïda d’una mínima cultura democràtica pot sostenir que els parlamentaris són autoritats administratives o funcionaris

Aquesta reforma legislativa (2015), com diu un dels vots particulars, tenia com a finalitat condemnar per desobediència els polítics catalans que havien iniciat el “full de ruta” cap a la independència. L’article 410 del vigent Codi Penal és el que sanciona la desobediència. Aquest precepte està previst exclusivament per protegir el recte i normal funcionament de les administracions públiques. No pot ser aplicat, sense greu tergiversació dels coneixements jurídics, a persones que ostenten càrrecs elegits per la sobirania popular. Que la seva condició és la d’autoritat o de funcionari només ho pot sostenir qui no sap distingir entre els representants del poble i les persones que, mitjançant oposició o per designació, entren al servei de les administracions públiques.

En cap sistema constitucional els parlamentaris són autoritats administratives o funcionaris. Segons els codis penals, fins i tot els del franquisme, “es considerarà funcionari públic tot el que per disposició immediata de la llei o per elecció (és a dir, per designació) o per nomenament d’autoritat competent, participi en l’exercici de funcions públiques” (art. 119 dels Codis Penals de 1963 i 1973). L’actual Codi Penal, en el seu art. 24, reprodueix de forma mimètica el text que acabem d’esmentar. Només una ment desproveïda d’una mínima cultura democràtica pot sostenir que els parlamentaris són autoritats administratives o funcionaris.

El despropòsit penal més cridaner el podem trobar en la sentència que va inhabilitar i destituir el president Torra per la col·locació d’una pancarta amb el llaç groc que simbolitzava la protesta, multipartidista, per la detenció arbitrària dels condemnats en el Procés, segons l’opinió dels grups de treball de l’ONU. S’atribueix a la Junta Electoral Central la condició d’òrgan constitucional i superior jeràrquic a un president de govern, tant central com autonòmic, fent una desgavellada interpretació de l’article 70 de la Constitució, que estableix les causes d’inelegibilitat i incompatibilitat dels diputats i senadors.

Amb l’actual Codi Penal, el delicte de desobediència en el si de l’administració pública només és aplicable a les autoritats administratives o als funcionaris. Si volen estendre-la als representants de la sobirania popular, hauran de redactar un article nou i específic, la constitucionalitat del qual, a priori, em sembla insostenible.

José Antonio Martín Pallín és magistrat emèrit del Tribunal Suprem, comissionat de la Comissió Internacional de Juristes (Ginebra) i advocat.

‘Impeachment’

‘Impeachment’ exprés a Trump por el asalto al Capitolio

HACIA UNA NUEVA CASA BLANCA

La Cámara Baja de EE.UU. aprueba el segundo ‘impeachment’ del presidente

El ‘impeachment’, una oportunidad para los republicanos para expiar sus pecados

VIDEO

BEATRIZ NAVARRO | WASHINGTON. CORRESPONSAL

14/01/2021 00:00Actualizado a 14/01/2021 09:47

28

Hasta la llegada de Donald Trump a la Casa Blanca, los impeachments a los presidentes eran algo excepcional. Las sublevaciones, un espectro del pasado y el Capitolio de Washington, supuestamente uno de los edificios más seguros de Estados Unidos de América.

Trump, sin embargo, se convirtió ayer en el primer presidente de la historia en ser reprobado dos veces y el primero en ser acusado por la Cámara de Representantes de “incitar a la insurrección”. Se votó en un clima de máxima tensión, con los congresistas reunidos en el mismo espacio del que hace una semana tuvieron que huir a gatas y con máscaras de gas mientras los guardias de seguridad protegían a punta de pistola las puertas de acceso. Al otro lado se agolpaba una turba de insurgentes incitada a la insurrección por el propio presidente del país, según consta en los cargos aprobados ayer.

VIDEO

El segundo impeachment de Trump salió aprobado por 232 votos a favor y 197 en contra. A diferencia de lo ocurrido en el 2019, cuando la Cámara de Representantes reprobó a Trump por sus presiones a Ucrania, esta vez una decena de republicanos apoyaron la iniciativa demócrata.

James Clybum, uno de los líderes republicanos del Legislativo, entrando ayer en un Capitolio tomado por la Guardia Nacional

EFE

Doble impeachment

Trump es el primer presidente de la historia en ser reprobado dos veces

A una semana de la toma de posesión del demócrata Joe Biden como presidente, no dará tiempo a completar la segunda parte del proceso, el juicio político en el Senado, antes de ese día. Pero tras ser reprobado dos veces, continuará tras su salida de la Casa Blanca y esta vez el deshonor a Trump puede desembocar en su inhabilitación definitiva.

El presidente “puso seriamente en peligro la seguridad de EE.UU. y las instituciones del Gobierno”, amenazó “la integridad de nuestro sistema democrático, interfirió en la pacífica transferencia del poder y traicionó la confianza” en él depositada, reza el documento de su impeachment , de cuatro páginas. Sus declaraciones “alentaron y previsiblemente condujeron a las acciones ilegales” ocurridas en el Capitolio.

Lee también

La Cámara de Representantes aprueba el segundo ‘impeachment’ de Trump

BEATRIZ NAVARRO. WASHINGTON. CORRESPONSAL

El ‘impeachment’, una oportunidad para los republicanos para expiar sus pecados

BEATRIZ NAVARROWASHINGTON.CORRESPONSAL

“No podemos huir de la historia. A nuestro pesar, seremos recordados”, dijo como introducción de su intervención la demócrata Nancy Pelosi, presidenta de la Cámara Baja, al inicio del debate, que duró tres horas y media. “Sabemos que el presidente incitó esta insurrección, esta rebelión armada contra nuestro país. Tiene que irse”, defendió. Trump “sigue siendo un claro peligro para esta nación que amamos”.

Trump, el primer presidente de la historia en ser reprobado dos veces y el primero en ser acusado por la Cámara de Representantes

EFE

La acusación

Trump amenazó “la integridad de nuestro sistema democrático” y “puso en peligro al país”

En su réplica, el republicano Jim Jordan acusó a los demócratas de “querer cancelar al presidente” en lugar de centrarse en “unir al país”. Solo unos pocos reconocieron que debe responder por su papel instigador en los sucesos. Uno de ellos fue el líder de la minoría republicana en la Cámara, Kevin McCarthty.

El presidente “tiene responsabilidad en el ataque de la turba de alborotadores al Congreso” y “debería haberla denunciado cuando vio lo que estaba ocurriendo”, pero su impeachment no es la respuesta.

Liz Cheney fue una los 10 congresistas que votaron a favor contra Trump. “Él convocó a las masas, las reunió y encendió la llama del ataque. Nunca ha habido mayor traición por un presidente de EE.UU.”, argumentó mientras muchos de sus colegas culpaban a la izquierda de haber alentado la violencia.

Una de las imágenes del asalto al Capitolio del pasado 6 de enero

Efe

Máxima tensión

Unos 3.000 soldados fuertemente armados vigilaron la Cámara durante la sesión

“¡Ellos encendieron las llamas, ellos!”, bramó el joven congresista republicano, alumno aventajado del trumpismo, Matt Gaetz, representante de Florida, apoyado por otro miembro de la nueva generación republicana, Madison Cawthorn, que se quejó del afán de los demócratas por dividir al país, el mismo político que hace unos días animó a sus votantes a amenazar a los congresistas que no apoyaran las denuncias de fraude de Trump.

“Estamos debatiendo esta histórica medida en la escena misma de crimen, y no estaríamos así si no fuera por el presidente de EE.UU.”, denunció el congresista demócrata Jim McGovern. “Hubo gente que murió por las enormes mentiras que les ha dicho el presidente y demasiada gente al otro lado de este pasillo”, añadió. “Tenemos la obligación de defender las vidas de los negros y el primer paso para acabar con el supremacismo blanco es el impeachment de su jefe”, reclamó la demócrata negra Cori Bush.

Los demócratas anunciaron que enviarán de inmediato el dossier al Senado. La Cámara no tiene previsto reunirse hasta el 19 de enero y su actual líder, el republicano Mitch McConnell, ha dicho que no convocará una sesión de emergencia para tratar el asunto. Sin embargo, ha confirmado que no descarta votar a favor de su condena cuando se celebre el juicio, lo que deja la puerta abierta a que más senadores sigan el mismo camino.

Repudio

A diferencia del 2019, la iniciativa demócrata ha tenido el apoyo de 10 republicanos

Los demócratas necesitarían el voto de 17 conservadores para que la reprobación se traduzca en una condena. Pero, sea cual sea el resultado de ese voto, una vez cumplido el trámite, el Senado puede aprobar después por mayoría simple la inhabilitación del presidente y su expulsión de por vida de las instituciones del país. Gracias a los dos escaños ganados en Georgia la semana pasada, en unos días los demócratas pasarán a controlar también el Senado, de ahí que esta sea una firme posibilidad.

En una imagen que evocaba escenas de otro tumultuoso periodo de la historia americana, la guerra de Secesión, unos 3.000 soldados fuertemente armados protegían ayer el Capitolio ante los informes de que los simpatizantes de Trump planean más protestas armadas para los próximos días tanto en Washington como en los 50 parlamentos estatales.

La mentira patriótica

      LLuis Foix

23/12/2020

2

Es evidente que la salida del Reino Unido de la Unión Europea no será amistosa ni beneficiará a ninguna de las dos partes. Los pueblos y sus líderes saben perfectamente lo que no deben hacer y, sin embargo, lo llevan a cabo con una frivolidad espantosa produciendo los efectos contrarios a lo que pretendían. Es la muy citada tesis de la historiadora Barbara Tuchman, que la estudió desde el imperio español de Felipe II hasta la equivocada guerra de Vietnam de Estados Unidos.

Hace unas semanas el ex primer ministro John Major escribía un largo artículo en The Spectator , el semanario que viene publicándose desde el año 1828 y que refleja el pensamiento conservador que podría proclamarse heredero de Edmund Burke. Colaborar en esta revista política y cultural puede ser un trampolín para llegar a altos cargos de la administración pública. Sin ir más lejos, Boris Johnson fue su director antes de ser elegido alcalde de Londres y luego llegar a ser primer ministro como consecuencia del fiasco producido por el Brexit.

El drama del coronavirus ha tapado la indolencia de los ingleses para pactar una salida inteligente de la UE

John Major resumía la idea de que “no somos una gran potencia y no lo volveremos a ser nunca más. Somos, eso sí, una gran nación, pero si continuamos comportándonos como una gran potencia pronto dejaremos de ser una gran nación”. Detrás del caos producido por una nueva cepa de mutación del virus que ha obligado a un confinamiento de Londres y de buena parte del sur de Inglaterra se esconde el tictac del reloj que el día 31 de diciembre tendría que poner fin a 47 años de pertenencia británica a la Unión Europea.

Casi todos los primeros ministros británicos, desde Macmillan en 1963 hasta Boris Johnson probablemente dentro de poco, se han despeñado por los acantilados de Dover pensando que estaban en Europa para controlarla, dominarla y dividirla, como habían hecho con gran habilidad desde las guerras napoleónicas.

La Covid-19 ha tapado la bomba de relojería de un Brexit brusco si no se alcanza un pacto antes de final de mes. John Major fue un anti-Brexit militante durante la campaña y ahora, con los hechos en la mano, expone el engaño que supuso aquel impulso de las élites conservadoras para desvincularse de Europa con mentiras de calibre grueso. Uno de los aspectos positivos del virus, si se me permite la metáfora, es que, aparte de matar a más de un millón de personas en el mundo, ha destrozado también a aquellos líderes en las democracias liberales que habían recurrido sin pudor a la mentira para ganar elecciones, destruir al adversario y presentarse como providenciales salvadores de la patria.

No era verdad. Sobre la mentira no puede edificarse nada sólido. John Major escribe que se prometió que se seguiría en el mercado único y no va a ser así; se dijo que las relaciones comerciales con la UE serían suaves y sin fricciones y no será así; se prometió que se ahorrarían miles de millones de libras que se dedicarían a la sanidad británica, con un autobús rojo de dos pisos paseando este eslogan por el país, y la verdad es que el Brexit tendrá un coste de miles de millones de libras para los británicos, y se prometió también que se establecerían tratados comerciales bilaterales con Estados Unidos, India, China y otros países y, aparte de Japón, no hay nada firmado con nadie.

La interdependencia es hoy inevitable para el progreso y la convivencia entre los pueblos. Hace bien el negociador europeo, Michel Barnier, en agotar todas las posibilidades para evitar una ruptura brusca porque el Reino Unido forma parte de Europa por su cultura, su peso económico, su experiencia y su historia. Pero si quieren irse dando un golpe de puerta, será inevitable un desenlace traumático.

Los británicos han hecho lo que han querido en este casi medio siglo de pertenencia a la UE. No han querido estar en Schengen ni formar parte del euro. Entraron como contribuyentes netos y Thatcher se salió con la suya con el mantra de “Give my money back”. Y lo consiguió.

Este gesto de salirse de Europa de forma abrupta amenaza la misma existencia del Reino Unido con una Escocia que vuelve a pedir un referéndum de independencia y con un Ulster tentado de permanecer en Europa acariciando la idea de unirse a la República de Irlanda. No hay que olvidar que tanto en Irlanda del Norte como en Escocia el Brexit perdió por goleada.

No es una victoria de Europa, pero sí una derrota de los ingleses, que en la primera crisis de carácter global como es la planteada por el coronavirus se encuentran aislados y dependiendo del entramado empresarial, turístico, académico y político que se había entretejido con la Europa continental. Francia y Alemania, hasta ahora, juegan la carta europea a modo de tabla de salvación olvidando y perdonando todas las hostilidades mutuas del pasado. Sin perdón y sin olvido es imposible la convivencia política.

La crisis que vendrá después del coronavirus cambiará nuestras vidas y modificará las relaciones entre los pueblos. Las emociones nacionales son inevitables y hasta convenientes. Pero no a costa de ir en contra de la racionalidad en las decisiones de los actos públicos y, mucho menos, por los caprichos de las élites que experimentan con los intereses de pueblos enteros abusando de la mentira patriótica.

LEER 2 COMENTARIOS

Espejel en el laberinto de su sedición

La magistrada fracasó en su intento de condenar a Trapero y ahora se puede quedar sin recurso

ERNESTO EKAIZER

• 

Espejel y su guerra de sedición

En mi crónica del juicio a los Mossos  del 18 de febrero apuntaba bajo el titular “Un tribunal con ponente…y aspirante a ponente” la siguiente observación: “Adivinanza: ¿en qué se diferencia a primera vista (aparte del número de magistrados) el tribunal del Procés en el Supremo del tribunal de los Mossos en la Audiencia Nacional? Respuesta: mientras en el Supremo el presidente y ponente, Manuel Marchena, era el único de los siete magistrados que lucía ordenador y escribía todo el tiempo, en la Audiencia Nacional aparte del ponente, el magistrado Ramón Sáez, que toma nota en su ordenador, los otros dos miembros, la presidenta, Concepción Espejel, y el magistrado Francisco Vieira, también lo hacen”.

Un tribunal con ponente… y aspirante a ponente

Y añadía: “Los tres, pues, trabajan prácticamente al mismo ritmo. Y normalmente no es así. Porque el ponente es quien elabora el borrador de sentencia, lo que exige asumir la mayor carga de trabajo, al tiempo que el presidente dirige el plenario y el tercer miembro del tribunal sigue con cierta distancia los testimonios y otras pruebas”. Y señalaba a Espejel.

“Pero cuando fijas la mirada en el tribunal durante las declaraciones adviertes que los tres miembros trabajan con intensidad parecida. La presidenta Espejel sorprende incluso a los letrados con la numeración de ciertos documentos”. ¿Adónde conducen estos brochazos?” preguntaba. Y respondía: “A que es muy probable que los miembros del tribunal sean conscientes de entrada que el desenlace será difícil. En román paladino: que será muy difícil llegar a una sentencia por unanimidad. El tribunal está compuesto por un magistrado progresista, Ramón Sáez, poco dado a las transacciones en aras de un veredicto unánime. Por tanto, un escenario de 2 contra 1 en la sentencia sobre los Mossos entra totalmente dentro de las posibilidades. Ello supondría una ponencia de Sáez que rechace condenar por el delito de sedición y una mayoría dispuesta a hacerlo. Es decir: Sáez contra Espejel y Vieira. Con cambio de ponente”.

Esa era, según fuentes judiciales, la estrategia de Espejel. Y fracasó en este juicio.  Porque si bien el ex presidente del Tribunal Superior de Justicia de Madrid Francisco Vieira es un magistrado conservador, ha tenido la suficiente  experiencia para ver que no se puede condenar sin pruebas o con unos indicios pegados con cola por el teniente coronel de la Guardia Civil Daniel Baena y un testimonio de  nula credibilidad como el del coronel de la Guardia Civil Diego Perez de los Cobos, el designado “coordinador” de la acción policial del 1 de octubre de 2017. Vieira, según fuentes judiciales, hubiera suscrito una condena por desobediencia, delito que no  tiene pena de prisión pero sí de inhabilitación. Para dar un toque de que las cosas no se hicieron como se debieron hacer el 1-O.

Las quejas de Espejel

Durante las primeras sesiones, Espejel se quejó en privado, según fuentes judiciales, de que los fiscales Miguel Ángel Carballo y Pedro Rubira dejaban en sus interrogatorios confusos escapar vivos  a los acusados, en especial a Josep Luís Trapero y al exjefe de la policía Pere Soler. Pero no era porque ella no creyera en el delito de sedición sino al contrario: la torpeza de los fiscales le hacía a ella más difícil su plan estratégico, la obligaba a “perfeccionar” y “afinar” los indicios a su juicio desperdiciados.  Vieira por su parte advirtió que la confusión de los fiscales reflejaba lo que había. Mejor dicho: eran incapaces de probar la connivencia de Trapero y el Govern de Carles Puigdemont, la existencia de una “división de trabajo” entre políticos y estructuras “de Estado” como los Mossos”. Este es el punto clave.

El magistrado instructor del Tribunal Supremo, Pablo Llarena, dio por hecho ese pacto. Precisamente: el juicio  sobre los Mossos se celebró solamente por una razón: la obstinada negativa de Llarena, a la solicitud de los cuatro fiscales del procés. Fueron ellos quienes le solicitaron incluir la presencia de Trapero, entre otros, en el banquillo del Tribunal Supremo porque según sus escritos el mayor era “inescindible” respecto de la causa de los otros investigados. Pero Llarena consumó una instrucción exprés – se dice pronto- y no se podía detener en los Mossos. El talón de Aquiles que representaba esa decisión era esta: traicionaba la teoría del propio instructor. A saber: que los 17.000 hombres armados de la policía autonómica proyectaban el elemento del tipo penal de la rebelión, aquello que permitía justificar la tipicidad del delito. O sea: la violencia intimidadora.

Ni Llarena ni el tribunal del procés (que escuchó al exjefe de los Mossos en calidad de testigo) tenían el smoking gun, la prueba de cargo contra Trapero. En realidad, aunque se hable de juicio a los Mossos, o a su cúpula, no ha sido así. De los Mossos, solo Trapero y la intendente Teresa Laplana —esta última por el registro del 20 de septiembre de 2017 en la Consejería de Economía— han sido imputados y más tarde acusados. De su cúpula, en cambio, hubo una promoción clave: Ferran López,  número dos de Trapero, fue nombrado por el gobierno de Mariano Rajoy jefe de los Mossos al tiempo que el mayor, ya bajo investigacion en la Audiencia Nacional, era destituido como jefe de los Mossos. De su cúpula salió pues el jefe del 155 en Cataluña.

La falta de pruebas de Llarena contra los Mossos

Tanto Llarena como la sentencia del Supremo del 14 de octubre de 2019 hablan de connivencia de los Mossos con el referéndum, pero sin pruebas directas.  En su auto de procesamiento del 23 de marzo de 2018, Llarena confiesa que carece de ellas: “Un análisis sujeto a lógica y de la experiencia humana permitiría concluir que los responsables políticos tuvieron que cursar a la policía autonómica la orden de no impedir la votación y que los responsables policiales —por esta exigencia— diseñaron un mecanismo de actuación que impedía que un agente de los Mossos d’Esquadra pudiera cumplir la decisión judicial de un modo real o eficaz”.  Es decir: el Govern “tuvo” que hacer cumplir una hipotética “orden” diseñada como traje a medida por Trapero, subordinado a sus jefes políticos, para garantizar la celebración del referéndum del 1-O, el presunto mecanismo de simulación que consistiría en hacer “como si” los Mossos impedían el referéndum para que éste en realidad tuviera lugar.

Volvamos al tribunal de Trapero, Pere Soler, Teresa Laplana y Cèsar Puig. Las tres posiciones que afloraron en las deliberaciones fueron la ponencia de absolucion de Sáez, la sedición sostenida por Espejel y la de desobediencia sugerida por Vieira. La ley prevé como se dirimen estas disensiones. El artículo 164 de la Ley de Enjuiciamiento Criminal establece un método para abordar las diferencias reflejadas en la votación de sentencias en los tribunales colegiados como el de la Audiencia: “Si en la siguiente votación insistieren los discordantes en sus respectivos pareceres, se someterán a nueva deliberación tan sólo los dos votos más favorables al procesado, y entre éstos optarán precisamente todos los votantes, de modo que resulte aprobado cualquiera de ambos.

Por tanto, era cuestión de someter a debate y votación las dos más favorables:  absolución y desobediencia. Ello suponía, claro, que el delito de sedición hacia mutis por el foro. Los magistrados, por otra parte, saldrían muy mal parados con esa “solución” exhibiendo su incapacidad de resolver el asunto. La polarización entre Sáez y Espejel hizo que el voto decisivo de Vieira, alejadísimo de la sedición y más cerca -con su idea de desobediencia- de la absolución, optara por apoyar la ponencia.
Sáez, considerado uno de los magistrados especialistas en derecho penal más relevantes de España, pues, tiene su sentencia victoriosa de 90 páginas Y Espejel ha plasmado su voto particular o “contrasentencia”. Es curioso que el fiscal jefe de la Audiencia Nacional, Jesús Alonso, quiera utilizar el voto de Espejel como palanca para presentar un recurso ante la Sala de Apelaciones de la Audiencia Nacional y después de ello considerar un recurso de casación en la Sala Segunda del Supremo. ¿Por qué? Porque sus fiscales tiraron la toalla sobre el delito de sedición en sus conclusiones definitivas y suplicaron, en todo caso, una condena por desobediencia.

Recurso contra una magistrada progresista

En la Sala de Apelaciones de la AN hay tres magistrados: preside José Ramón Navarro a su vez presidente de la AN; Eloy Velasco y Manuela Fernández de Prado, Nela. Esta magistrada progresista, mira por dónde, debía formar parte del tribunal de Trapero. Sería un tribunal con dos magistrados progresistas- Sáez y Fernández de Prado- y una conservadora, Espejel. Pero Nela consiguió la plaza de la Sala de Apelaciones y fue sustituida por Vieira en el juicio de Trapero. De modo que si hay recurso ante esa sala, su papel será importante.

“De todos modos recurrir una sentencia absolutoria por falta de pruebas puede tener un recorrido muy dudoso incluso en la Audiencia Nacional” señala una fuente judicial. El teniente fiscal Miguel Ángel Carballo quiere presentar el recurso ante la Sala de Apelaciones, pero no parece que el fiscal jefe, Jesús Alonso, ni la Fiscalía General del Estado, estén por la labor. Espejel, pues, se puede quedar sin su recurso.

El cinisme de Lamela

El carisma de Trapero / El cinisme de Lamela

Finalment una sentència de l’Audiència Nacional ens dona una satisfacció

22/10/2020

XAVIER BOSCHPeriodista

El carisma de Trapero

L’absolució del major no és menor. Després de tres anys de ser baquetejats per un “A por ellos” policial, judicial, mediàtic i monàrquic, amb penes de 100 anys de presó, tres presidents de la Generalitat fora de circulació i l’independentisme dividit fins a límits incomprensibles, finalment una sentència de l’Audiència Nacional ens dona una satisfacció. No perquè hagi regalat res a ningú, sinó perquè tenim la sensació que ara sí que s’ha fet justícia. Els Mossos d’Esquadra no van ser el braç policial del cop d’estat de l’1 d’Octubre, com se’ns pretenia fer beure a galet des del 2017. Per tot plegat, en l’absolució del major Trapero i de la cúpula policial, he percebut una gran satisfacció –transversal, sincera, gairebé emocionada– per part de molta gent que no el coneix de res. Josep Lluís Trapero te un bé molt escàs, el carisma. El major va entrar a les nostres vides en un moment de greu commoció. El 17 d’agost, amb l’atemptat a la Rambla. La seva veu de doblador i la transparència a l’hora d’explicar els detalls dels fets fins allà on podia ens van tranquil·litzar quan no podíem dormir. Quan la por ens encongia, l’uniforme de Trapero era far i fe. La màniga curta de la camisa blava demostrava que no amagava res. En el clímax de la crisi, va saber comunicar. I no estava per brocs. “Si em fan la pregunta en català responc en català, si me la fan en castellà… Aquí no ens imposaran tampoc… Bueno vale, pues molt bé, pues adiós”, va dir, davant la mirada atònita dels consellers Forn i Mundó, mentre s’alçava un periodista i marxava de la sala de premsa. Va ser la frase de l’any dita per l’heroi del moment. Al judici del Procés, Trapero, fidel a la legalitat, va revelar que tenia el pla a punt per detenir Puigdemont i tot el govern si la justícia els ho ordenava. I ningú no ho va dubtar. És la credibilitat guanyada pel rigor, la feina i la seriositat. Per tenir l’ego acotat. Per no concedir entrevistes. Un professional. Per això ens agrada.

El cinisme de Lamela

La sentència de l’Audiència Nacional ens satisfà, també, perquè per primera vegada hi ha un relat oficial d’aquells dies decisius que se cenyeix als fets tal com van passar, lluny de fabulacions interessades. Els ciutadans de bona fe que eren prop de la conselleria d’Economia el 20 de setembre del 2017 o els qui vam anar a votar l’1 d’Octubre, ens posàvem les mans al cap quan sentíem els testimonis de les forces de seguretat de l’Estat en les causes contra el Procés. La nostra realitat topava amb la seva ficció cisellada, oportunament i maliciosa, per fer passar el clau per la cabota. Ara, la sentència que absol Trapero desacredita el coronel Diego Pérez de los Cobos i el tinent coronel Daniel Baena. Vet aquí un consol estèril per als qui són a la presó. Però, encara que no s’esmenti enlloc, aquesta absolució també deixa retratada la jutge Carmen Lamela. Ella en va fer la instrucció que ara queda en paper viciat. És la mateixa Lamela que va enviar a presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, per sedició, fa més de tres anys. És, també, qui va instruir el cas del bar d’Alsasua i va imputar nou joves per delicte de terrorisme, un terme que va descartar el veredicte del judici. Amb Sandro Rosell, Lamela va ordenar detenir-lo i li va denegar la llibertat sota fiança fins a tretze cops durant gairebé dos anys. Després de la sentència absolutòria de l’Audiència Nacional, va quedar palès que la instrucció de Lamela no s’aguantava per enlloc.

Tant se val si Lamela beu coca-cola a totes hores o mira els partits des de la llotja del Bernabéu. Massa vegades ens quedem amb les anècdotes biogràfiques i no fiscalitzem la feina d’una jutge. El Consejo General del Poder Judicial la va enviar al Suprem, com a premi, pels serveis prestats. Potser hauria merescut un càstig per fer, com s’ha demostrat recentment amb el cas Rosell i el cas Trapero, un maquillatge penal que si no és prevaricació, s’hi assembla molt.

Un Dreyfus amb tricorni

¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos?

08/06/2020

• 

  L’article de Zola, ‘Jo acuso’ al diari ‘L’Aurore’, en un fotograma del film de Roman Polanski

  

JOAN B. CULLA         Historiador i articulista d’anàlisi política

La idea flotava en l’ambient, però algú l’havia de verbalitzar, i ha estat el secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea. El dissabte 30 de maig, des de Múrcia, el número dos de Casado –que és també campió internacional de llançament de pinyols d’oliva [ sic] i, pel que es veu, historiador a estones perdudes– ho va dir, categòric: la persecució de Pedro Sánchez “ha convertit Pérez de los Cobos en el capità Dreyfus espanyol”.

Ara sortiran els aixafaguitarres de sempre i diran que no, que de cap manera. Sostindran que, si mirem al cas Dreyfus, el coronel de la Guàrdia Civil recorda més aviat tots aquells militars conservadors i ultranacionalistes (els generals Auguste Mercier o Charles-Artur Gonse, els comandants Armand du Paty de Clam o Hubert Henry, etcètera) que, en nom de l’esperit de cos, de l’honor de l’uniforme, de la raó d’estat i també de les seves fòbies personals, van aplicar a l’esclariment d’aquell afer d’espionatge la lògica del Todo por la Patria. I todo pot voler dir, tant si es porta quepis com tricorni, fabricar proves falses, manipular testimonis, fer informes esbiaixats o considerar que els drets humans, els individuals d’un capità d’artilleria injustament condemnat igual com els col·lectius de dos milions de ciutadans que volien votar, poden i han de ser sacrificats als superiors interessos de l’Estat i del règim.

No s’ho creguin pas. Tot això són falòrnies de rojos, bolivarians i separatistes. ¿Volen la prova definitiva, irrefutable, de la semblança entre Dreyfus i Pérez de los Cobos? En la defensa del capità jueu es van mobilitzar, a la França de finals del segle XIX, figures com Bernard Lazare, Georges Clemenceau, Charles Péguy, André Gide, Marcel Proust, Jacques Bizet, Anatole France, Léon Blum, Aristide Briand i un llarguíssim etcètera d’escriptors, artistes i polítics. I bé, a l’Espanya del 2020, en defensa del coronel de la Guàrdia Civil – “héroe de la democracia española”, ha estat proclamat– han sortit Ana Rosa Quintana, Federico Jiménez Losantos, Edmundo Bal, Lorena Roldán, Pablo Casado, Fernando Martínez-Maillo, Santiago Abascal, Ignacio Gil Lázaro, Carlos Iturgaiz, Cayetana Álvarez de Toledo o Isabel Díaz Ayuso, sense oblidar el Churchill de Cieza, el ja esmentat García Egea. ¿Vostès hi veuen alguna diferència qualitativa? Ah, sí: que al caliu del moviment dreyfusard va néixer la Lliga dels Drets de l’Home i del Ciutadà, i va quallar el nou concepte d’ intel·lectual… Però al sud dels Pirineus tot això ja ho tenim superat, perquè fa anys que gaudim dels cervells i les idees de la Fundación FAES de José María Aznar.

I després hi ha la magnitud del càstig infligit en els dos casos. Alfred Dreyfus va ser condemnat a la degradació militar i a la deportació perpètua en un presidi d’ultramar, que finalment seria la desolada illa del Diable, a la Guaiana Francesa; allà, tenia prohibit parlar amb ningú, la correspondència li era censurada, l’alimentació era infame i dormia encadenat al catre, tot això sota un clima tropical. És cert que, de moment, el coronel Diego Pérez de los Cobos només ha estat cessat de la comandància del cos a Madrid, i traslladat a un destí burocràtic. Però convé no refiar-se’n. Al ministeri de l’Interior, el sinistre exmagistrat Grande-Marlaska està ordint la seva venjança. El dia més imprevist –potser a l’agost, quan els patriotes estiguin entre Dénia i Marbella– organitzarà en un recinte de la Benemérita –a Baeza, o a Valdemoro, o…– una truculenta cerimònia de degradació de l’heroic coronel: li trencaran el sabre, li arrencaran les tres estrelles de vuit puntes així com les condecoracions, li arrabassaran el tricorni… I després el deportaran, tal vegada a la més petita i deserta de les illes Chafarinas, a podrir-s’hi en solitud dins d’una barraca de quatre per quatre metres, talment com Dreyfus a les mal anomenades illes de la Salvació.

Per tant, no cal donar-hi més voltes: ja tenim el Dreyfus espanyol. Però ara, per culminar l’analogia, cal trobar l’Émile Zola espanyol. És a dir, la ploma tan prestigiosa com brillant que escrigui el Yo acuso demolidor sota l’impacte del qual caurà “el presidente más radical de la historia de España”, el nefast Sánchez, i amb ell s’esfondrarà el govern de coalició socialista-comunista-chavista que ocupa il·legítimament el Palau de la Moncloa.

I ¿qui pot ser el nou Zola d’aquest nou Dreyfus? Els candidats abunden: ¿Pedro J. Ramírez, Paco Marhuenda, César Vidal, Eduardo Inda, Arturo Pérez Reverte, Gabriel Albiac, Luis María Anson, Arcadi Espada, Alfonso Ussía…? Davant l’ embarras du choix, suggereixo que es convoqui un concurs de mèrits, o de projectes d’article, i que el resolgui un jurat presidit per Isabel Díaz Ayuso, a qui li sobra el talent.

Pel que fa a quina capçalera farà el paper de L’Aurore el 1898, no cal patir. Els perezdeloscobosards –amb perdó pel neologisme– podran triar entre l’ Abc, La Razón, El Mundo… Personalment, jo m’inclinaria per OK Diario. Sobretot, pel prestigi.

Doncs sí que hi havia una ‘policia patriòtica’

VISCA EL SISTEMA

Caldria una investigació en profunditat i un procés judicial, tots dos amb garanties    04/06/2020

SEBASTIÀ ALZAMORAEscriptor

No va ser cap independentista indesitjable, ni cap antisistema fora de la realitat, sinó el president del govern d’Espanya, Pedro Sánchez, qui va confirmar aquest dimecres l’existència d’una policia patriòtica a Espanya. És a dir, l’existència d’una policia que es dedica a perseguir idees polítiques contràries als interessos de l’estat espanyol, i aquells o aquelles que militen en aquestes idees, o les representen, o les defensen. Fins ara l’existència d’una policia d’aquestes característiques, clarament contrària a l’esperit i al sentit més elementals de la democràcia, havia estat negada, una vegada i una altra i amb rotunditat, per polítics i comandaments dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

El fet que ara Pedro Sánchez reconegui aquesta existència, i que ho hagi fet al Congrés de Diputats (va acusar PP i Vox d’atacar Grande-Marlasla perquè treballa “per destapar la policia patriòtica”), hauria de tenir conseqüències de gran abast. A les cúpules de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, per començar, però després al mateix ministeri de l’Interior, a la cúpula judicial i en alguns partits polítics que han treballat colze a colze amb la policia patriòtica, per no dir que han estat els que l’han organitzada i finançada des de les institucions públiques i amb diners de l’erari públic. Es tracta principalment del PP, i singularment de ministres com Jorge Fernández Díaz o José Ignacio Zoido, tot i que, com és de suposar, les ramificacions d’un escàndol com aquest arriben molt endins, molt lluny i molt amunt de les estructures de poder espanyoles, tant en l’àmbit públic com en el privat. Un documental com Les clavegueres d’Interior, que hem citat altres vegades (és demolidor i s’ha intentat silenciar-lo, ja que no hi havia manera de desmentir-lo), o les informacions que de tant en tant es fan públiques (per ell mateix, o per altres fonts) en relació a l’omnipresent Villarejo poden servir per fer-nos una idea de la magnitud de la tragèdia. Però això són aproximacions o indicis insuficients en comparació amb allò que caldria: una investigació en profunditat i un procés judicial, tots dos amb garanties de poder ser duts a terme amb la independència i el rigor necessaris.

La policia patriòtica, o les clavegueres com la coneixem també, es dedica a fer el que sigui (però principalment, fabricar proves i informes falsos) contra els enemics de la unitat d’Espanya, que bàsicament solien els independentistes catalans i Unides Podem. Rull, Turull, Bassa, Forcadell, Romeva, Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart són a la presó per sentències construïdes a partir d’informes i proves falsos. El problema és que ara la policia patriòtica ha identificat com a enemic de la unitat d’Espanya el govern mateix d’Espanya, i això inclou no tan sols Unides Podem sinó també el PSOE (si més no, el PSOE de Pedro Sánchez). Aquesta és la famosa pugna entre govern i Estat, a la qual, per cert, l’expressió “unitat d’Espanya” és perfectament traduïble en grans quantitats de diners.

Filla d’un terrorista?

¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal?

• 

  La portaveu del PP al Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, en roda de premsa a la cambra baixa.

JOAN B. CULLA          Historiador i articulista d’anàlisi política

Hi ha dues possibilitats, i només dues: o bé la senyora Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos ha mentit insistentment sobre els seus antecedents familiars, o bé és filla d’un terrorista. Expliquem-nos. El pare de la portaveu del PP al Congrés va ser Jesús Illán Álvarez de Toledo y Giraud, dotzè marquès de Casa Fuerte, que –cito de la Wikipedia en espanyol– “según la propia Cayetana combatió con la Resistencia francesa durante la Segunda Guerra Mundial”. Efectivament, en una entrevista concedida a El Mundo el 8 d’agost del 2015, Cayetana afirmava: “Mi padre estuvo en la Resistencia en la Segunda Guerra Mundial. Atravesó el Atlántico con 4.000 soldados americanos y otros pocos franceses [ell era francès] para combatir el totalitarismo nacido del populismo”.

La història és una mica estranya. En primer lloc el dotzè marquès havia nascut a París el maig del 1926 i, per tant, tenia catorze anys justos en el moment de la capitulació francesa, setze anys el 1942 i divuit en els dies de l’alliberament de l’Hexàgon. Un “resistent”, doncs, extremadament precoç. A més, això d’haver travessat l’Atlàntic (des d’on i fins on?) amb milers de militars aliats faria d’ell un joveníssim soldat, no un resistent. En fi, crida l’atenció que la presència, en els rengles de l’estudiadíssima Resistència, d’un quasi adolescent portador d’un títol nobiliari espanyol concedit el 1709 no hagi estat mai remarcada a França, ni objecte de llibres, articles, entrevistes, etcètera.

Però apliquem al cas la presumpció de veracitat. Si el pare de Cayetana Álvarez de Toledo participà en la Resistència francesa d’alguna manera que no fos estrictament espiritual, si va fer-hi alguna cosa (pintades, impressió i/o distribució de papers clandestins, ocultació de fugitius, no dic ja participació en accions armades), aleshores va ser un terrorista. Per a la legalitat vigent a França entre el 1940 i el 1944, tant la de l’Estat Francès de Vichy com la de les autoritat alemanyes d’ocupació, tota activitat resistent era terrorisme i criminalitat. La tretzena marquesa, que és historiadora i va ser francesa –o mig francesa– fins al 2007, coneix sens dubte el famós Affiche Rouge, el cartell editat pels alemanys el febrer del 1944 que mostrava deu resistents ja afusellats amb el text: Des libérateurs? La libération par l’armée du crime! ¿Pensava en això quan, l’altre dia, acusà Pablo Iglesias de pertànyer a “la aristocracia del crimen político”?

Els activistes de les diverses branques ideològiques de la Resistència francesa posaven bombes i executaven tant militars alemanys com col·laboradors francesos, gendarmes pétainistes, membres de la Milice, etcètera. I tots els demòcrates ho han trobat sempre perfectament legítim, àdhuc heroic. I bé, ¿podrien la marquesa Cayetana o algun dels seus corifeus explicar-me quina diferència de principi, quina diferència ètica i política, hi ha entre practicar la lluita armada contra el règim feixista de Pétain i els seus protectors nazis, o fer-ho contra la dictadura franquista que esclafà els drets i les llibertats de tots els espanyols no durant quatre anys, sinó al llarg de quadre dècades? ¿Potser allò de l’ Una, Grande y Libre era millor que allò altre del Travail, Famille, Patrie? ¿Era el Caudillo més digne de respecte que el Maréchal?

El FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota) sorgí el 1973 i va actuar durant els tres anys d’enduriment repressiu final del franquisme, de Carrero Blanco a Arias Navarro. I, contra allò que diuen els capitostos del PP, no va “matar policies” –així, com si es parlés d’abans-d’ahir–; disparà contra alguns servidors armats d’un règim criminal, membres d’uns col·lectius executors de desenes de milers de morts i de casos de tortura des del 1939. L’última acció letal del grup va tenir lloc el 29 de setembre del 1975, dos dies després que tres dels seus militants fossin afusellats pel franquisme, quasi dos mesos abans de la mort del dèspota i quan la democràcia encara estava molt, molt lluny.

Dit això, podem opinar el que vulguem sobre la ideologia del FRAP i del seu partit mare, el Partido Comunista de España (marxista-leninista). Personalment, vaig trobar patètiques moltes de les seves consignes ( De todos los revisionismos inmundos, el peor es la teoría de los tres mundos, recitaven després de trencar amb Pequín), abominable l’admiració per Stalin (de qui em van voler subscriure a l’obra completa en castellà…!) i grotesc l’embadaliment amb l’Albània d’Enver Hoxha, que els apadrinava. Però la meva relació d’estudiós amb el grup ja tenia lloc en democràcia, quan la realitat i els vots havien reduït el PCE (m-l) a un grupuscle marginal, tan pintoresc com perfectament inofensiu.

Si el PP no és capaç d’assumir que certes categories (“terrorista”, “assassinat”) aplicades amb caràcter polític sota i pel franquisme no són traslladables a un marc democràtic, que un policia del 1974 no és igual que un del 1992, aleshores més valdria que els de Casado es fusionessin amb Vox; sota el lideratge d’Abascal, per descomptat.

Un refredat pot protegir del nou coronavirus?

Un estudi planteja que els refredats podrien donar certa immunitat davant del SARS-CoV-2

BARCELONA 29/05/2020

• 

El carrer major de Sarrià aquesta setmana, en fase 1 del desconfinament / CÈLIA ATSET

Com a situació insòlita, la pandèmia de covid-19 és una màquina de generar interrogants. Per què hi ha persones que passen la malaltia de manera lleu o fins i tot asimptomàtica i, en canvi, en d’altres es complica i pot arribar a ser mortal? Per què hi ha tan pocs casos, la immensa majoria lleus, entre els infants? Donada la magnitud de l’epidèmia, com és que l’estudi de seroprevalença fet per les autoritats sanitàries només ha detectat anticossos en un 6% de la població catalana i en un 5% de l’espanyola? Per què l’incompliment de les mesures d’higiene, seguretat i distanciament no provoca brots més grans?

Hi ha una hipòtesi que podria donar resposta, en part, a aquestes preguntes. La proposa un equip internacional d’investigadors encapçalat per l’immunòleg Alessandro Sette, de La Jolla Institute for Immunology, a Califòrnia, en un treball publicat recentment a la revista Cell. Els autors de l’estudi suggereixen que haver passat un refredat comú, la majoria dels quals estan provocats per altres coronavirus, podria conferir algun tipus d’immunitat davant del nou coronavirus. Aquest resultat, que a primer cop d’ull podria semblar sorprenent, no ho és tant per als experts en immunologia. “Els immunòlegs ho esperàvem del tot”, confirma Manel Juan, cap del servei d’immunologia de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Limfòcits assassins

Els resultats de l’estudi publicat a la revista Cell mostren que, en cas de confirmar-se, aquesta immunitat no es manifesta en forma d’anticossos. De fet, tot i que els anticossos són una de les maneres que té el cos de combatre les infeccions, no són l’única ni la més important. Quan un virus entra al cos, es poden produir tres tipus de resposta. La inflamació directa o immunitat innata, basada en l’acció genèrica d’alguns tipus de glòbuls blancs, n’és una. Els anticossos, que bloquegen els virus i neutralitzen la seva capacitat per infectar les cèl·lules, en són una altra. La tercera resposta es basa en l’activitat dels glòbuls blancs coneguts com a limfòcits T, dels quals n’hi ha de diversos tipus: n’hi ha que col·laboren en la producció d’anticossos i hi ha els que s’anomenen assassins. Aquests últims detecten i destrueixen les cèl·lules infectades i, per tant, eliminen el virus que les infecta. “Ja fa uns 50 anys que sabem que la immunitat contra els virus se centra en aquests limfòcits”, explica Juan. “Es tracta d’una de les vies més freqüents per generar protecció –afegeix–, més que els anticossos neutralitzants”.

El 44% dels contagiats lleus o asimptomàtics no estarien protegits de la reinfecció, segons un estudi

Amb l’objectiu d’estudiar la immunitat de la gent que han passat la covid-19, els investigadors del centre de recerca californià van comparar mostres de sang d’aquests pacients amb mostres recollides entre el 2015 i el 2018, cap de les quals, com és evident, procedia de persones que haguessin estat en contacte amb el nou coronavirus. A l’hora de fer la comparació, es van adonar que prop de la meitat de les mostres antigues contenien limfòcits T, capaços de detectar fragments del virus que havien traspuat fins a l’exterior de la membrana de la cèl·lula infectada i destruir-la. Per investigar d’on havien sortit aquests limfòcits, els científics van fer proves per detectar anticossos de dos dels coronavirus que provoquen refredats i… bingo! Les mateixes mostres de sang també tenien anticossos contra els coronavirus HCoV-OC43 i HCoV-NL63. Com que aquests coronavirus són força semblants al SARS-CoV-2, hi ha fragments de les seves estructures que són idèntics. Si la infecció provocada per aquests coronavirus va donar lloc a limfòcits capaços de reconèixer aquests fragments a les cèl·lules infectades i destruir-les, és de suposar que també poden actuar contra les cèl·lules infectades pel nou coronavirus perquè hi podran detectar exactament els mateixos fragments. Aquest mecanisme de protecció és el que es coneix com a immunitat creuada.

En l’article, però, els investigadors es mostren prudents. Sobre la presència d’aquests limfòcits T a les mostres antigues de sang, escriuen que “pot ser el reflex d’algun grau d’immunitat preexistent contra el SARS-CoC-2”. I continuen: “No se sap si aquesta immunitat pot tenir una influència rellevant en l’evolució clínica [dels pacients de covid-19], però és temptador especular que aquestes cèl·lules poden proporcionar immunitat protectora, tal com indiquen estudis anteriors fets en ratolins amb el virus de la SARS”. A parer de Manel Juan, “es tracta d’un resultat lògic i rellevant, molt més sòlid que moltes altres hipòtesis que s’estan fent servir en aquests moments”. A més, afegeix, “lliga amb el que veiem, que és que hi ha gent amb resultats positius en els tests PCR que no tenen anticossos però sí que tenen aquests limfòcits”.

Una hipòtesi explicativa

Xavier Solanich, especialista en immunodeficiències del servei de medicina interna de l’Hospital Universitari de Bellvitge, matisa aquests resultats: “Si el 50% de la gent tenia aquests limfòcits i el brot ha sigut brutal, podria ser que no protegissin gaire”. Per altra banda, Solanich argumenta que “estem fent bé el desconfinament, però el podríem estar fent millor, i si no estan havent-hi rebrots podria ser que fos perquè hi hagués més gent immunitzada de la que ha donat positiu en els tests serològics”. Segons Solanich, la presència d’aquesta immunitat creuada “també explicaria que la gent que ha passat la malaltia sense símptomes no tingui anticossos”. Senzillament, no els hauria calgut generar-ne perquè els limfòcits T haurien fet la feina bruta de destruir totes les cèl·lules infectades fins a exterminar el virus.

A banda d’explicar l’absència de rebrots durant el desconfinament, la hipòtesi de la immunitat creuada té la virtut de respondre altres incògnites de la pandèmia. “Les dades de mortalitat feien pensar que la presència d’anticossos del SARS-CoV-2 havia de ser més alta que el 6%”, explica Juan, segons el qual l’existència d’immunitat creuada “podria amagar un percentatge de gent immunitzada que no s’ha detectat, perquè només s’han buscat anticossos” i no la presència d’aquests limfòcits.

Alguns pediatres qüestionen que els nens siguin grans transmissors del covid-19

Pel que fa a la poca afectació de la covid-19 en infants, Juan pensa que la immunitat creuada “és una explicació molt raonable, però que s’ha de demostrar”. Una explicació que és coherent amb el fet que els infants es refredin més sovint que els adults, tal com assenyalen nombrosos estudis. Segons l’Stanford Children’s Health, un hospital pediàtric vinculat a la Universitat de Stanford, els infants es refreden entre sis i vuit vegades a l’any, mentre que els adults ho fan entre dues i quatre vegades. Segons l’immunòleg, “és probable que el col·lectiu de mestres, els pares i fins i tot els avis que cuiden nets habitualment també presentin immunitat creuada”.

A més, en general, tal com explica Juan, “les persones que estan habitualment en institucions amb molta gent tenen més facilitat per agafar refredats més sovint”. Això també indicaria que els ancians que viuen en residències es refreden més sovint. Malgrat haver-se refredat, l’edat podria fer que els limfòcits T es mantinguessin menys temps actius i, per tant, les persones d’edat avançada podrien perdre ràpidament aquesta immunitat creuada.

Tant Juan com Solanich coincideixen que, en cas de confirmar-se, la immunitat creuada seria una molt bona notícia. “Si es confirmés i s’analitzés aquest tipus d’immunitat, es podria saber el percentatge real de gent que ha passat la covid-19”, explica Solanich. De fet, tal com apunta Juan, “podria ser que gran part de l’evolució de la covid-19 depengués d’una variable que no s’ha estudiat”.