Restes de Silex


Primer pla de l’os d’un hipopòtam | ACN

Les excavacions arqueològiques que s’estan portant a termes al Barranc de la Boella, a la Canonja (el Tarragonès), han descobert una gran troballa. Aquestes tasques, que van començar ja fa unes setmanes, han posat al descobert un conjunt de més de 50 eines de sílex d’un valor excepcional per la seva antiguitat, que se situaria entre fa 800.000 i un milió d’anys.
La troballa s’ha fet a la zona de La Mina i estan molt ben conservades. A banda, també s’ha recuperat un elevat nombre de copròlits de hiena i entre les restes òssies de grans dimensions destaquen diversos grans fragments d’astes de cèrvids i un fèmur de rinoceront de la mateixa cronologia que les eines.
Bon estat de conservació
La bona conservació de les restes de sílex tallades permeten documentar les  característiques tecnològiques dels primers conjunts arqueològics. El conjunt del Barranc de la Boella té un gran valor, per l’excepcionalitat d’aquest arxiu, entre la resta d’evidències disponibles a Euràsia d’aquest període tan remot de la història de la humanitat fora d’Àfrica.
Així mateix, la conservació de les restes de fauna també és excepcional i de moment s’han definit fins a quatre estrats amb material paleontològic i arqueològic.
Pel que fa a les restes desenterrades en aquesta campanya sobresurt la presència d’una diversitat important de taxons (cèrvids, cavalls, bòvids, rinoceronts) que facilitaran una fonamentada interpretació paleoecològica dels ecosistemes fluvials i deltaics de la conca del Francolí.

Una mostra de les eines de sílex trobades a La Boella. Foto: IPHES

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Gallinaci


Cloqueig

PILAR RAHOLA Author Img

 

 

Més que un cara a cara va semblar un cloqueig a dues veus, aviam qui era més gall que l’altre, convençuts del seu poder de seducció gal·linaci. I l’esvalot va apujar els decibels previsibles, dotats ambdós del poder del soroll, que acostuma a alimentar-se del soroll aliè. I va ser així com l’esforçat intent del gran Évole d’enfrontar els nous de la política espanyola, autodenominats regeneradors de l’ídem, va esdevenir un espectacle de fang, on dos encantats d’haver-se conegut van mostrar el seu rostre de més baixa estofa. No hi va haver xoc d’idees, sinó baralla de tuits, reduït el pensament polític als 145 caràcters del “tu més”. I va ser així com el foc d’artificis d’un gran cara a cara entre els dos nous de la política es va convertir en un revival de la vella política, amb el seu verb superficial, el seu egocentrisme desencadenat, les seves consignes al vent i un únic objectiu: l’impacte publicitari, abandonat tot intent de convèncer via arguments. Si aquest cara a cara posava el llistó del que serà el debat polític en les properes setmanes, que Déu ens empari.

Emparats o no, és difícil imaginar que el nivell sigui un altre, primer perquè ja acumulem moltes campanyes electorals, i l’experiència és un grau; i segon perquè els polítics espanyols mantenen intacta la idea messiànica de ser salvadors d’un poble minoritzat, i si això és veritat en els vells líders, és encara més cert en els nous. Aquest va ser el pitjor símptoma del ring de l’altre dia, que tant Iglesias com Rivera van tractar el personal com si fos una massa de gent idiotitzada que només pot digerir populismes d’estar per casa. Allò de Rivera parlant dels nens sirians que ploraven als seus braços va ser la culminació d’aquest crescendo demagògic que només pot satisfer els seguidors d’una secta. La resta del sofert personal mereixeria una mica més de categoria intel·lectual, una mica menys de prepotència paternalista i un molt més de debat en la profunditat, allà on couen les propostes serioses, si és que n’hi ha, de serioses. Però donar tantes voltes a la retòrica del canvi, la regeneració i etcètera per tornar al mateix i rovellat punt d’abans, on uns polítics convertits en propagandistes confonen un debat amb el ventilador i redueixen la ­complexitat de la política a un en­creuament barat de tuits oportunistes, gestos grandiloqüents i atacs de barra de bar, és francament decebedor. Tantes voltes pel món, i de retorn al Born…

I ho tindrien fàcil. Per exemple, podrien aprendre dels debats entre Clinton i Sanders, en què la passió i la guerra dialèctica no ha impedit un grandíssim xoc d’idees. Joubert (de qui no em canso de llegir les seves Pensées) assegurava que l’objectiu d’un debat no era el triomf, sinó el progrés. Per això mateix, el que hi va haver a can Évole no va ser un debat, va ser un pur Fight Club, una grollera sessió del club de la lluita.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Pensatuduesvegades http://ow.ly/WSBZC


Pensatuduesvegades http://ow.ly/WSBZC

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Cuando el agente 007 es ella


 

En su libro ‘Historia mundial de los servicios secretos’, Rémi Kauffer subraya el papel de las mujeres en el proceloso mundo de la inteligencia

 

Cuando el agente 007 es ella

Christine Keeller. Nacida en Gran Bretaña en 1942 fue protagonista del caso Porfumo LVE

Cuando el FBI detuvo, el 27 de junio del 2010, a Anna Chapman en Nueva York, el mundo descubrió hasta qué punto las espías de verdad pueden parecerse a las agentes encargadas de seducir y neutralizar a James Bond en la ficción. De origen ruso, Chapman, o Anna Kushchenko, no tiene nada que envidiar a las espectaculares mujeres que tratan de acabar con el incombustible 007. Acusada de trabajar para la Agencia de Inteligencia de espionaje exterior de la Federación Rusa, fue deportada a Rusia después de haberse infiltrado en los círculos políticos norteamericanos a fin de obtener información sobre la política de Obama ante la estrategia nuclear iraní.

El estilo de la sexy pelirroja es contrapuesto al de Alfreda Bikosky en el libro de Kauffer. Bikosky, que inspiró el personaje de Maya interpretado por Jessica Chastain en el filme Zero dark thirty, fue la jefa de la unidad Global Jihad, encargada de dar caza a Bin Laden. Descrita como una mujer poco femenina -apenas hay imágenes de ella-, se la conoce como reina de la tortura, apodo que recibió por los métodos empleados en su unidad para extraer información a los presuntos terroristas detenidos, pero que Kauffer cree inmere­cido.

La espía más mítica es sin duda Mata Hari, célebre bailarina fusilada en 1917 cerca de París tras ser condenada por alta traición. Durante la Primera Guerra Mundial, mantuvo innumerables relaciones con militares de alta graduación pertenecientes a ambos bandos. Tras el personaje rodeado de exotismo y misterio que ella misma construyó, se ocultaba Margaretha Zelle, joven holandesa bella y apasionada, pero artista mediocre. Como espía no era mejor. “Una nulidad”, sostiene Kauffer. A juicio del autor, fue ejecutada más en nombre del “orden moral” que por su actividad como agente doble. “Amo a los militares. Los he amado siempre y prefiero ser la amante de un oficial pobre que de un banquero rico”, justificó Mata Hari. Según Kauffer, la primera en mezclar geopolítica y asuntos de cama fue la lady Stanhope. La agente británica intentó obtener secretos de Estado de Napoleón a través de su amante, que a su vez era espía francés.

Otra famosa bailarina, Josephine Baker, hizo de agente secreta durante la Segunda Guerra Mundial. En ambos planos salió más airosa que Mata Hari. Ayudó a la resistencia francesa y utilizó sus partituras para ocultar mensajes con valiosa información para los aliados.

Entre las espías que contribuyeron a derrotar a los nazis, destacan la polaca Krystyna Skarbek, cuyo nombre de guerra era Christine Granville, y la norteamericana Virginia Hall, Marie of Lyon entre sus muchos alias. Ambas trabajaron para los servicios británicos. Skarbek inspiró al padre de James Bond, Ian Fleming, el personaje de la agente Vesper Lynd en Casino Royale y a Tatiana Romanova en Desde Rusia con amor. Hall, descrita por la Gestapo como “la más peligrosa de las espías aliadas”, tuvo una brillante carrera pese a su cojera, debida a la amputación que sufrió en una pierna. La prótesis que llevaba a partir de la rodilla tenía su propio nombre en clave, Cuthbert. Tras recibir la Orden del Imperio Británico por su labor -transmitió información clave para el desembarco de Normandía-, regresó a Estados Unidos como agente de la CIA.

En España, la norteamericana María Aline Griffith, más conocida como condesa de Romanones por su aristocrático matrimonio con Luis de Figueroa, desveló en sus memorias los entresijos de su época de agente infiltrada en los círculos de poder del franquismo bajo el nombre en clave de Butch. Su perfil encaja en el imaginario colectivo de la mujer atractiva y políglota que mantiene una doble vida: respetable esposa de día e intrigante conspiradora de noche.

Seguramente más de un gobernante ha perdido la cabeza -y el cargo- en los seductores brazos de una espía. Pocos de estos escándalos han trascendido a la opinión pública como lo hizo el que, en 1963, hundió a John Profumo, ministro de Defensa del Gobierno conservador británico encabe­zado por Harold Macmillan. Su querida, la modelo y cabaretera Christine Keeller, que también se acostaba con un conocido traficante y con un espía ruso, fue acusada de transmitir información sensible al KGB. Igual que Katia Zatuliveter, asistente y amante del diputado liberal Mike Hancock -y miembro del Comité de Defensa- detenida en diciembre del 2010 por el MI5, negó ser una espía. Probablemente, Bond no la habría creído.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Ha arribat l’hora d’una dona


GOVERNANÇA GLOBAL

Ha arribat l’hora d’una dona al capdavant de les Nacions Unides?

Les dones acaparen les travesses per al relleu del secretari Ban Ki-moon

 

“Hem tingut vuit secretaris generals de les Nacions Unides homes. El novè ha de ser una dona. Ha arribat l’hora”. Aquest és el missatge de la campanya per elegir una secretària general creat als Estats Units per un grup de dones del món acadèmic.

No són les úniques que ho reclamen. També ho han fet altres organitzacions, com Equality Now, exlíders mundials del grup The Elders i gairebé una quarta part dels 193 membres de l’ONU, entre els quals hi ha Alemanya, el Japó i Colòmbia.

L’any que ve l’ONU escollirà el successor o sucessora del seu actual secretari general, Ban Kin-moon. I es farà en un moment en què hi ha més dones liderant països i parlamentàries (d’un 11,3% del 1995 al 22,1% el 2015). “No hi pot haver més excuses que no hi ha prou dones qualificades per encapçalar l’ONU”, diu Jean Krasno, portaveu de la campanya per elegir una secretària general. La web de la seva organització presenta el currículum d’unes trenta dones (presidentes, ministres, caps d’institucions internacionals, etc.)

Secretisme i poder de veto

Ni la Carta de les Nacions Unides ni cap altra de les seves legislacions especifica com s’ha d’elegir el seu màxim representant. Tot i així, durant els seus 70 anys d’història, el Consell de Seguretat de l’ONU ha sigut l’encarregat de discutir i consensuar un candidat que després ha de ser ratificat per la majoria dels membres de l’Assemblea General.

Alguns països critiquen el secretisme que envolta l’elecció, ja que les deliberacions són privades. A més, els cinc membres permanents del Consell de Seguretat tenen poder de veto i tendeixen a escollir algú que afavoreix les seves posicions.

De fet, un dels requisits més difícils per a qualsevol aspirant és ser acceptat per aquests països. Tot i que no hi ha candidats oficials, dones com la directora de la Unesco, Irina Bokova; la comissària europea Kristalina Georgieva; l’ex primera ministra de Nova Zelanda Helen Clark, i les presidentes de Xile, Michelle Bachelet, i de Lituània, Dalia Grybauskaite, sonen per al càrrec.

Aquesta última, però, té poques possibilitats de tenir el vistiplau de Rússia, perquè ha sigut molt crítica amb Moscou pel conflicte a Ucraïna. També Clark o Bachelet podrien tenir dificultats, ja que mai un ex cap d’estat o de govern ha sigut secretari general. “Els líders mundials volen algú que actuï al servei de la comunitat internacional, no volen un rival amb poder i prestigi”, diu Joel Ruet, president de The Bridge Tank a Diplomatic Courier.

Equilibri geogràfic

Un altre factor de l’elecció és l’equilibri geogràfic. L’ONU divideix els països en cinc regions (Àfrica, Àsia-Pacífic, Europa Oriental, Amèrica Llatina i Carib, i Europa Occidental i altres). “El consens general entre els diplomàtics és que el 2017 és el torn de l’Europa de l’Est”, explica Richard Rowan, expert de l’European Council on Foreign Relations.

Tot i així, no serà fàcil, ja que qualsevol candidat d’aquesta regió haurà de mantenir llaços amb Rússia i Occident. Una condició que es complica amb les actuals diferències entre Washington i Moscou per les crisis de Síria i Ucraïna. Bokova, que ha estudiat als Estats Units i a Rússia, podria ser la candidata de consens.

En els pròxims mesos sorgiran els primers candidats, i no hi faltaran homes. El lideratge d’una dona no necessàriament ha de ser millor que el d’un home, però alguns experts creuen que les dones aporten diferents perspectives i experiències.

———————————–

Les principals favorites a ocupar la secretaria general de l’ONU

Helen Clark

Clark, ex primera ministra de Nova Zelanda, de 65 anys, és ara la directora del Programa de Desenvolupament de l’ONU. Aquesta llicenciada en ciència política és una de les persones amb més poder de la institució internacional.

Irina Bokova

La directora general de la Unesco és una de les principals favorites a dirigir l’ONU. Nascuda a Sofia (Bulgària), s’ha educat tant a Rússia com als Estats Units. Va ser ministra d’Exteriors de Bulgària i és coneguda pel seu estil de lideratge conciliador. A més, a la Unesco s’ha guanyat una reputació de bona gestora i coneix bé les Nacions Unides.

Kristalina Georgieva

És comissària europea de Cooperació Internacional i ajuda humanitària des del febrer del 2010. Va néixer a Sofia (Bulgària) i és economista, especialitzada en política ambiental i recursos naturals. Ha treballat per al Banc Mundial.

Michelle Bachelet

Bachelet compleix el seu segon mandat com a presidenta de Xile. Ha treballat en diferents ONGs, entre les quals una que ajudava les víctimes de la dictadura de Pinochet. Va ser la primera directora de l’agència de les dones de l’ONU.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

independència de Catalunya


 

Els cinc motius que té Espanya per negociar la independència de Catalunya (segons Francesc Homs)

El conseller de la Presidència en funcions apunta que el sobiranisme acudirà unit a les eleccions del 20-D, sense concretar la fórmula

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs / ACN

El conseller de la Presidència en funcions, Francesc Homs, ha assegurat aquest dijous en un esmorzar informatiu organitzat per Nueva Economía Fórum que l’Estat acabarà asseient-se a la taula de negociació per pactar la independència de Catalunya. Homs ha enumeratcinc motius pels quals les institucions espanyoles faran aquest pas:

  • “La voluntat estatal de fer un país nou”
  • “Pur interès: en un context globalitzat, i en un context democràtic, no pots retenir un poble sencer que té capacitat de sobreviure”
  • “Pura necessitat en el context europeu”
  • “Maduresa democràtica”
  • “Pressió del món econòmic”

De quina manera el sobiranisme ha d’acudir a les urnes el proper 20-D? “Hi anirem junts i la fórmula concreta es determinarà en els propers dies. La forma anirà determinada pel que considerem que serà més útil i més rendible. No li hem de donar massa voltes a les coses. El valor de la unitat ha de quedar protegit. El que decidim ho farem plegats, més enllà de la fórmula concreta”, ha assenyalat el conseller de la Presidència en funcions.

“El menys important és el que faci jo mateix. Ho farem junts, amb la fórmula que ens doni més rendiment a tots. Serem molt creatius en aquesta campanya en la manera. Se seguiran veient coses que mai s’han vist”, ha indicat Homs, que es perfila com a home fort de CDC a Madrid en la propera legislatura.

L’escorcoll a CDC

“Quan analitzes per què passen les coses, si saps per què passen, pots trobar font de motivació i d’inspiració. El que va passar ahir estava anunciat a ‘La Razón’ el 15 de setembre. Ara ens demanaran que creiem en la independència judicial, que deixem treballar la justícia”, ha apuntat sobre l’escorcoll que la Guàrdia Civil va efectuar ahir a la seu de Convergència pel presumpte cobrament de comissions il·legals a través de l’adjudicació d’obra pública. “Va ser un acte d’intimidació absolutament innecessari”, ha defensat Homs.

“Llop solitari”

L’encarregat de presentar el conseller de la Presidència en funcions ha estat el president de la patronal vallesana Cecot, Antoni Abad, que l’ha definit com un “equilibrista en les paraules i en les negociacions”. “És amic de pocs amics, dels de sempre des de l’escola. Té rastres de llop solitari”, ha apuntat Abad, que en reiterades ocasions ha donat suport al procés sobiranista i ha explicitat el seu suport a Artur Mas.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

JOC DE GOLFOS


 

Fiat i Starbucks van pactar amb Luxemburg i Holanda per evadir impostos

Brussel·les reclama 30 milions a les dues multinacionals, que van defraudar gràcies a acords signats durant els mandats del president de la CE, Jean-Claude Juncker, a Luxemburg, i el del vicepresident, Frans Timmermans, a Holanda

 

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker / EFE

La Comissió Europea ha donat avui el primer pas decisiu contra els pactes fiscals que alguns països van signar amb multinacionals amb l’objectiu d’evadir impostos. La Comissió Europea declara il·legals els acords fiscals –’tax rulings’, en anglès– de la cadena de cafeteries Starbucks als Països Baixos i l’empresa d’automòbils Fiat a Luxemburg. Ambdues companyies hauran d’entregar entre 20 i 30 milions d’euros cada una, la quantitat que l’executiu comunitari calcula que van evadir en impostos.

La comissària de Competència, Margrethe Vestager, espera que amb l’anunci s’enviï un missatge als governs dels estats membres i grans companyies que aprofiten per evadir impostos. “Els ‘tax rulings’ redueixen artificialment la càrrega fiscal a les companyies i no estan en línia amb les normes comunitàries en matèria d’ajudes d’estat. És il·legal”, ha declarat Vestager.

Brussel·les investiga 65 casos més d’empreses, dels quals els únics que són públics són els d’Apple (amb Irlanda) i el d’Amazon (també amb Luxemburg)

La sanció anunciada avui reobre el debat i les suspicàcies sobre el paper que l’actual president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, va tenir en els ‘tax rulings’. Mentre es permetien que centenars d’empreses s’aprofitessin d’avantatges fiscals durant els pitjors anys de la crisi econòmica, els ciutadans europeus s’empassaven l’amarga píndola de l’austeritat. Tot plegat es va produir en la mateixa època en què Juncker va arribar a ser ministre de Finances del seu país, primer ministre i president de l’Eurogrup –entre 1995 i 2013–. Així mateix, el vicepresident primer de la Comissió Europea, l’holandès Frans Timmermans, formava part del govern del país, com a ministre d’Afers Europeus, quan Holanda va començar a aplicar els pactes fiscals a Starbucks.

Amb la decisió d’avui, Brussel·les obliga les multinacionals a tornar els diners que no han pagat ens els últims anys. En el cas de Fiat, des del 2012, i en el de Starbucks, des del 2008. La xifra exacta de quant hauran de pagar encara no és clara. Segons ha avançat Vestager, són els estats que van afavorir les empreses els que hauran de precisar quina és la quantitat que han de tornar, però obligatòriament haurà de rondar entre els 20 i 30 milions d’euros, basats ens els impostos que no van pagar i els seus interessos. Els Països Baixos i Luxemburg hauran de ser els encarregats de recuperar els diners, i no la Comissió Europea.

Segons ha explicat Vestager, l’acord entre Fiat i Luxemburg es va produir a través de la seva filial, que ofereix serveis financers a les empreses del seu grup i obté beneficis fiscals il·legals superiors als 20 milions d’euros. Starbucks també utilitzava la seva filial europea per evitar pagar: pagava a alts preus grans de cafè a Suïssa i uns “substanciosos” drets a una altra filial al Regne Unit, per aquesta raó la seva base imposable era menor i pagava menys impostos.

Guia per entendre com s’estalvien impostos les multinacionals a Luxemburg

La Comissió Europea admet que la devolució “no és una xifra espectacular”, però Vestager assegura que “no és l’objectiu”, sinó que el que pretén és establir un precedent i enviar un avís als estats. Per si mateixos, els ‘tax rulings’ no són il·legals, tot i ser èticament reprovables, segons ha subratllat en diverses ocasions Vestager. Aquests acords entre empreses i governs permeten a les companyies saber per avançat quin serà el tractament fiscal que s’aplicarà al país i obtenir avantatges, cosa que no és necessàriament irregular. La il·legalitat es troba quan un estat decideix afavorir una empresa i no una altra. Tot i que no només les empreses van actuar malament, els països no seran multats perquè la normativa comunitària no ho permet. Sols en cas que els estats siguin incapaços de recaptar els diners, el Tribunal de Justicia de la UE sí que els podria imposar una sanció per negligència.

La pràctica dels ‘tax rulings’ va sortir a la llum fa gairebé un any, quan el Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació va desvelar que 340 empreses es van aprofitar del flexible règim fiscal luxemburguès, on pagaven un simbòlic 1% en impostos. El Gran Ducat es va escudar, i segueix fent-ho ara, en el fet que no és l’únic país que ofereix ‘tax rulings’. Aquest mateix matí, el ministre de finances luxemburguès, Pierre Gramegna, ha lamentat la decisió de Brussel·les: “ Luxemburg està en desacord amb les conclusions arribades per la Comissió Europea en el cas de Fiat i es reserva tots els seus drets”.

Tanmateix, com ha recordat Vestager avui, “més casos podran venir”, ja que actualment Brussel·les està analitzant prop de 65 casos d’empreses. Formalment oberts, es troben els casos d’ Apple, a Irlanda, i Amazon, també a Luxemburg. Així mateix, estan sota vigilància els pactes fiscals a Malta, Irlanda, Xipre, els Països Baixos, Luxemburg i el Regne Unit. Tot i que també ha demanat explicacions a altres països sobre l’impost de propietats, entre ells a Espanya, França, Hongria, Portugal i Bèlgica.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

ELS PATRIOTES


ELS PATRIOTES

 

CARTA ABIERTA A LOS ESPAÑOLES DEMÓCRATAS.

17/9/2015

Es de normalidad en la  época que nos ha tocado vivir, ajustarnos al día a día. Todo es rápido i consecuentemente exigible. Quiero un coche o cambiarlo y lo quiero ya. En la España nación franquista, lo que aprendimos fue a callar y a no opinar. Dicen los que luchan y por Cristo que lo hacen, que para mantener privilegios históricos,  no hace falta que la “mayoría silenciosa” opine, el resto tampoco. Quizá es peor. Opinar no es necesario, ni ha sido elemento a modificar. Con el voto cada cuatro años, ahora nos dicen que es suficiente, antes ni eso. Son los elegidos para decirnos lo que podemos hacer y lo que no. Jamás hubo planteamiento para que la ciudadanía “españoles” mejorara día tras día i año tras año mejoras democráticas, analíticas i de comprensión.
Existen indudablemente las esencias sentimentales y ideológicas. Estos aspectos  se convierten previa manipulación, en la defensa de ciertos intereses i privilegios. De hecho, una Nación no es más que un conjunto de intereses. El problema viene cuando esos intereses se convierten en particulares.
Cualquier ciudadano del mundo, lo que quiere para él y su familia es vivir en las mejores condiciones y si es posible acotar ese hecho y blindarlo. La gran emigración, al margen de los refugiados de guerra, que recibe Europa, sucede precisamente por el hecho simple y llano de querer vivir al completo como cualquier ciudadano europeo. Es de justicia reconocer que tienen todo el derecho.
Lo que se está dilucidando ahora en Catalunya, no es tanto si somos parte de la España nación franquista, el que se discute es quien tiene el derecho sobre un pueblo, en este caso el catalán. Estamos convencidos, y no existen documentos que puedan avalar que el pueblo catalán haya hecho la guerra a los gallegos, o a los vascos, ni tan siquiera a los castellanos. Siempre ha sido al contrario, por un motivo u otro. Senzillamente porque no teniamos derecho ni formaba parte de nuestra cultura.
Cierto es que ahora, siglo XXI, las cosas del día a día, no son como antaño y eso nos permite ser civilizados y dirimir antagonismos, en Europa, sin consecuencias desagradables.
Volviendo a los “derechos” sobre quien quienes o un pueblo deben tener, los catalanes y no es ninguna novedad somos de los convencidos de que nadie puede tenerlos. La practica a España nación franquista, ha sido precisamente lo que ha ejercido en el tiempo, incluso ahora lo ejercen, eso sí embadurnada con dosis “democráticas”. España hoy és un Estado sin una separación de los poderes publicos meritoria.
La contienda que tenemos entre manos, Catalunya y España, para los españoles con derechos se tercia en el terreno de la posesión. Catalunya es de España, cual propiedad privada y no, Catalunya es de sus habitantes y lo son en tanto que pueblo determinado a serlo. La discusión no se centra si Catalunya es España o no. La discusión, que no reconocerán los de la España nacional franquista, es sencillamente la capacidad reconvertida en poder para decidir todo. Poder para imponer leyes, y todas las observaciones necesarias para preservar los privilegios de unos pocos, que es lo que ahora sucede en España.
Uno de los argumentos falaces que usan los amantes de sus privilegios es que ellos son garantía de todo. De hecho no dejan de decirnos que son los únicos preparados para que no nos perdamos. Son los que deciden donde hay que gastar y donde no o menos. Son los que deciden que está bien y que está mal.
Catalunya al 1977 entendió y en unas condiciones muy adversas, que lo mejor era aceptar la propuesta franquista para avanzar en democracia. El problema surge, cuando los herederos del franquismo y después del 1978 imponen su Constitución. El Artículo 8 lo dice todo, y pretender, aun con pinceladas democráticas que la España antigua ha de imperar, suponía que antes o después el conflicto estaría servido.
O decido yo o decides tú. Antagónico i simple. Esta es la cuestión. La pretensión, que nunca imposición de los catalanes, era inicialmente repartirnos la capacidad del reparto. Los catalanes unos ilusos, nadie que lo ha tenido todo que continua teniéndolo todo, solo puede cambiar, si asume conceptos democráticos, como participación, transparencia y separación de los poderes públicos. Por tanto estaba cantado, ninguna renuncia a la capacidad de decidir i imponer.
Que una representación del Parlamento catalán, humildemente pida al Congreso español que se nos deje poner las urnas y la respuesta sea no, visualiza indudablemente que los amos del derecho a decidirlo todo continua ubicado en Madrid. Nada tiene que ver con otro hecho que no sea democracia sí o no.
La encrucijada del pueblo catalán, después de una sentencia del Tribunal Constitucional, por encima de la voluntad popular expresada en un Referendum, era obvia, o acatábamos y renunciábamos a nuestros derechos, o escogíamos el camino de la defensa democrática de nuestros derechos. Catalunya mayoritariamente decidió confrontación democrática y la composición de los últimos Parlamentos y gobierno lo demuestran.
Catalunya, ha decidido y seguramente el 27 de Setiembre quedara confirmado que quiere decidirlo todo. Los españoles demócratas harían bien en ver que la confrontación democrática, en ningún caso es para violentar a nadie, sencillamente lo que pretendemos es gobernarnos y decidir todo aquello que suponga mejorar la sociedad. De hecho estamos convencidos que continuaremos practicando la solidaridad con el resto de los pueblos de España, pero con un cambio substancial la decidiremos los catalanes, igual que si tenemos que ceder soberanía a favor de la Unión Europea también lo decidiremos nosotros.
No hay otra cuestión o decidimos nosotros o lo hacen los que quieren mantener por los siglos de los siglos unos derechos que no han de ser suyos. Por cierto, situación que en ningún caso favorece a los intereses de los pueblos de España.



 

    Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

    Votar en llibertat


     

    XAVIER SALA I MARTIN ACTUALITZADA EL 26/09/2015 20:52 CONTINGUT PREMIUM

     

    XAVIER SALA I MARTÍN


    XAVIER SALA I MARTÍN

    Els darrers dies de la campanya electoral havien de ser una marxa militar a favor de la unitat d’Espanya, en què, l’un darrere l’altre, personatges importants del món de la política i l’economia es pronunciarien en contra de la independència de Catalunya. Però una mena de justícia poètica ha fet que, també l’un darrere l’altre, tots aquests pronunciaments es posessin en evidència.

    El cas més espectacular i tragicòmic és el de “ Los catalanes dejarán de ser españoles y europeos ”, una frase pronunciada cada tres minuts pels candidats del Partit Popular i Ciutadans. El problema és que aquesta setmana un periodista d’Onda Cero li pregunta al president del govern espanyol: “¿Per què han de perdre la nacionalitat si la Constitució espanyola diu que la nacionalitat espanyola no es pot perdre?” Rajoy, en un estat de confusió evident, fa aquella cara que fan els conills quan es veuen atrapats davant dels fars del cotxe que està a punt d’atropellar-los i diu: “ ¿Y la europea? ” El periodista respon: “ Tampoco porque, en cuanto españoles, los catalanes seguirán siendo europeos ”. En 30 segons l’argument de “quedareu fora d’Europa” queda tocat i enfonsat. I qui l’enfonsa és, ni més ni menys, el mateix president del govern espanyol! Game over. Insert coin.

    Seguim. El portaveu de la Comissió Europea, el grec Margaritis Schinas, fa unes declaracions en què afirma que els Tractats diuen que Catalunya quedarà automàticament fora de la Unió Europea. Minuts més tard el vicepresident de la Comissió, el letó Valdis Dombrovskis, li pica la cresta i el desmenteix: “La Comissió Europea té per norma no interferir en les eleccions internes de cada país”.

    El diputat del PP al Parlament Europeu Santiago Fisas fa una pregunta a la Comissió i es fa pública una suposada resposta del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, que diu: “Un Parlament autonòmic no pot declarar la independència”. El problema és que aquesta frase només apareix a la versió espanyola del document. La versió anglesa només diu allò de “La UE no interfereix en assumptes interns”. Quan els periodistes s’adonen de la discrepància entre les versions espanyola i anglesa, interpel·len la Comissió, que acaba admetent que la versió correcta és l’anglesa i que algun funcionari ha manipulat la versió espanyola. Que el PP i el govern espanyol manipulin documents policials per canviar resultats electorals és una cosa a què ja ens tenen acostumats. Però que manipulin documents oficials europeus és una vergonya internacional de proporcions còsmiques que demostra que la qualitat institucional de la democràcia espanyola és nul·la!

    Passem al tema econòmic. El governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, fa una roda de premsa en què declara que si Catalunya s’independitza hi ha risc de corralito. Se suposa que ell ha de vetllar per l’estabilitat financera del país, i unes declaracions com aquestes poden crear un pànic bancari! És com si el bomber fes de piròman! No cal dir que al bon home li piquen la cresta des d’Europa i 24 hores més tard es retracta públicament dient que “ El riesgo de corralito es inexistente ”.

    Alguns líders empresarials i financers, pressionats pel govern d’Espanya, fan declaracions en què diuen que si guanya la independència ells marxaran cap a Espanya. Al mateix temps, a cada debat televisiu el candidat del PP, Xavier García Albiol, ensenya un cartellet que suposadament “demostra” que la inversió estrangera a Catalunya està marxant per culpa de l’independentisme. Al cartellet hi ha la dada de la inversió estrangera del 2014. Val a dir que la inversió estrangera és una dada molt volàtil que augmenta o disminueix depenent de si en un any concret s’ha tancat una gran operació o no. La caiguda (que era real) del 2014 podia ser deguda a aquesta volatilitat natural o podia ser deguda a la por de la independència. Si hagués estat causada per la por a la independència, la dada del 2015 hauria de ser encara pitjor.

    I ara resulta que les dades del 2015 han aparegut al bell mig de la campanya electoral per a mala sort del PP i els conductors del tren de la bruixa! La inversió estrangera a Catalunya durant la primera meitat del 2015 s’ha multiplicat per cinc i és la més alta de la història! Ho heu llegit bé: la més alta de la història! Si les empreses tenen por de la independència i estan pensant a marxar, com és que inverteixen aquí? Resposta: perquè es mentida que tinguin por.

    És veritat que els empresaris estan rebent fortes pressions per part de l’Estat perquè diguin que marxaran. Els que viuen del BOE, de l’obra pública o deuen favors a l’Estat (i recordeu que els bancs van ser rescatats fa només un parell d’anys) cedeixen a les pressions i declaren que si guanyen els partits de la independència marxaran. Però una cosa són les paraules i una altra són els fets. I és que traslladar fàbriques és costosíssim! ¿De veritat algú pensa que Freixenet marxarà de Catalunya? Com ho farà? ¿S’emportarà les vinyes de Sant Sadurní d’Anoia? ¿I algú pensa que les fleques Bou (el Sr. Bou és un dels dirigents de Societat Civil Catalana) marxaran i deixaran els milers de clients que ara tenen a Catalunya per fer una aventura empresarial a Conca? ¿I exactament com s’emportarà les fleques? Sisplau, no em facin riure! Tot això és un farol que no té cap credibilitat. Que no té credibilitat ho demostren els fets, no les paraules. I els fets són que les inversions estrangeres a Catalunya han assolit aquest any el seu màxim històric. Diguin el que diguin els ridículs cartellets electorals del senyor Albiol. Diguin el que diguin Bonet i Bou.

    Deixeu-me acabar amb el dividend fiscal de la independència. Encara que ell digui que el censuren, tots hem pogut sentir el senyor Josep Borrell a totes les ràdios i a totes les teles del país dient que això del dèficit fiscal era una gran mentida. Ara bé, quan la Mònica Terribas el va pressionar sobre si Catalunya tindria més diners, ell va confessar que sí. Va afegir que no serien els 16.000 milions que deien els independentistes, però que sí que hi guanyaríem.

    Enmig de tot això el gran guru de les balances fiscals, l’economista que Montoro va contractar perquè fes les “ cuentas territorializadas ”, Ángel de la Fuente, escriu un article a El País per contestar una crítica meva a Borrell i acaba confessant que “el guany brut per a Catalunya seria de 16.000 milions”. A aquest dividend fiscal s’hi han d’afegir algunes despeses que ara es fan a Espanya, unes despeses que estan calculades al meu llibre És l’hora dels adéus? Un cop calculades les despeses, el saldo segueix sent molt favorable per a la Generalitat de Catalunya, fins i tot després de garantir el pagament de totes i cadascuna de les pensions.

    L’estratègia de la por que ha adoptat el govern d’Espanya és una estratègia immoral que intenta atemorir els més dèbils. El problema és que ho han fet tan malament que tots els seus arguments, l’un darrere l’altre, han anat caient pel seu propi pes. És hora que els catalans votin en llibertat, sense coaccions i sense intimidacions. Els dies en què els amos i les cacics decidien per la resta dels ciutadans ja han passat. Ara és l’hora de votar en llibertat!

    Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

    L’Executiu no convenç


     

    Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana

    L’Executiu no convenç amb el discurs que res no canviarà després dels comicis

     

    Bancs i analistes difereixen del Govern espanyol sobre la qüestió catalana

    Una imagen de la City de Londres. Los mercados miran cada vez más hacia lo que ocurre en Catalunya.

    A l’abric del debat sobre Catalunya i la campanya electoral la interpretació més comuna de l’opinió d’inversors i analistes ha quedat reduïda a l’angle més bàsic o primari: els efectes sobre el cost del deute públic (la prima de risc) i la inquietud davant qualsevol possible inestabilitat política o social que sempre preocupa els inversors. Poc més enllà de constatar l’evidència que el món dels diners sempre es troba més còmode quan la política s’ocupa només d’assegurar-li la màxima invisibilitat per guanyar diners. Un punt de vista que, sense la intervenció d’altres factors, asseguraria l’immobilisme etern.

    Però els informes d’analistes i bancs d’inversió sobre el procés obert a Catalunya, que s’han anat fent més nombrosos i precisos a mesura que s’acostava el dia d’avui -qüestionant així el mantra del Govern, segons el qual l’afer no interessa als mercats- incorporen altres elements clau que no han estat tan destacats i que poden ser igual de determinants a l’hora d’entendre l’interessat recurs d’uns i altres al vaporós diagnòstic dels mercats.

    Per exemple, pràcticament tots els documents de la banca d’inversió desmenteixen el pronòstic efectuat divendres passat per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, descartant un canvi de política governamental després del 27-S. Llegint aquestes pàgines es rastreja un inapel·lable consens sobre la insostenibilitat de l’actual estat de les coses a Espanya.

    En un informe de finals d’agost titulat Eleccions catalanes, raons per a la preocupació sense arribar al pànic, el banc de negocis nord-americà JP Morgan esperava que després de les eleccions generals s'”obriria la finestra d’oportunitat per a un diàleg més constructiu” entre Barcelona i Madrid i vaticinava que hi haurà “un nou marc que garantirà un grau més alt d’autonomia fiscal i política” (“que reduiria la quantitat dels recursos propis que Catalunya transfereix a altres regions”).

    En una línia encara més clara Morgan Stanley apuntava ja fa un any que al final hi haurà “un acord institucional diferent a Espanya”, amb més flexibilitat fiscal i una autonomia gairebé sobirana a Catalunya. Moody’s, l’agència de qualificació de deute, projectava l’octubre passat que “Catalunya aconseguiria satisfer algunes de les seves demandes, particularment les fiscals”.

    Per la seva banda, el Citi, en un informe de fa poc més d’una setmana, constatava que la tendència a la política espanyola és “cap a una autonomia regional més gran que pressionés les autoritats centrals i reduirà la visibilitat de la seva futura política fiscal i impositiva”. És gairebé unànime l’apreciació dels analistes que, com a mínim, un canvi estructural en la relació Catalunya/Espanya és ineludible.

    Encara més. A l’hora d’analitzar la inestabilitat econòmica que pot generar la situació, els informes incorporen la dinàmica política. I no pensen que només la posició catalana sigui l’únic vector. Tan important, o més, és la del Govern central, considerat a les places financeres un element plenament actiu, no només reactiu, com des de determinats cercles del poder es tendeix a emfatitzar.

    Així, Bank of America Merrill Lynch s’atreveix a avançar que les eleccions generals, probablement el 20 de desembre, “generaran soroll” i obriran la porta a un interessant intercanvi (trade off en anglès) entre l’estabilitat econòmica que segons el seu parer aportaria “una coalició de centre dreta, que seria vista com més orientada al mercat en termes de política econòmica,”, però que “també implicaria que la situació a Catalunya podria agreujar-se encara més”. L’assessora financera Autonomous apuntava a finals d’agost que “la dura posició de Rajoy implica el risc d’agreujar la situació… encara que és possible que emergeixi una solució més moderada amb un govern nou a Espanya”.

    L’informe de JP Morgan esmentat anteriorment assenyalava així mateix que “qualsevol govern (espanyol) de coalició estarà més inclinat a obrir el diàleg comparat amb la rígida posició mantinguda pel PP durant els últims anys”.

    L’alemany Deutsche Bank, en un dia tan recent com dijous passat, apostava per un compromís el 2016, però, una vegada més, assenyalava el contrast entre política i economia que esmenten altres col·legues seus: un bon resultat dels independentistes a Catalunya reduiria les possibilitats d’un govern de centreesquerra a Espanya després de les generals, un fet en principi positiu des del punt de vista dels inversors als quals s’adreça l’informe, però no tan encoratjador en termes polítics: “Les perspectives d’un nou conflicte Rajoy-Mas podria reforçar l’actual impasse a Catalunya”.

    Es tracta, en fi, d’uns comicis que els bancs d’inversió i els assessors internacionals consideren de tanta importància com les generals de desembre.

    Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari