De Pilar Rahola n’hi ha dues (o més)


L’escriptora i tertuliana atreu els seus admiradors televisius i radiofònics

IU FORN

24/04/2011

Pilar Rahola signant La república islàmica d'Espanya  (La Magrana) i accedint a ser fotografiada per una munió d'admiradors de totes les edats i orígens.                                                      Pilar Rahola signant La república islàmica d’Espanya (La Magrana) i accedint a ser fotografiada per una munió d’admiradors de totes les edats i orígens.

Sant Jordi és literatura i flors. Però també és negoci. I caos de gent, i amor, i olor de primavera, i amenaça de pluja, i alegria, i la gent prenent el carrer, i cua d’una hora per menjar un entrepà a l’hora de dinar, i guiris al·lucinats, i negoci, i la llista dels llibres més venuts, i les ràdios i les teles sortint al carrer, i centenars de pencaires de les editorials suportant els seus autors (o gaudint-ne), i badar… Sant Jordi és tot això i dos ous durs. Era el moment de viure’l seguint algú que també és moltes coses: escriptora, i articulista, i tertuliana de tertúlies serioses , i tertuliana de tertúlies frívoles , i expolítica, i polemista, i persona que provoca grans fílies, i persona que provoca grans fòbies, i personatge de ficció… La Rahola, també coneguda com “la Pilar”, és tot això i dos ous durs. I ahir li tocava signar el seu últim llibre, La república islàmica d’Espanya , que segons vaig guaitar té un preu de venda de 20€. No cal que li doni gaires detalls sobre el contingut del llibre perquè el títol ofereix les pistes necessàries.

I quan ets tantes coses com la Rahola, és fàcil imaginar la varietat de públic que fa cua per rebre una signatura. Homes, dones, parelles, joves, no tan joves, un pare comprant el llibre per a la seva filla de 4 anys… Uns volent un petó, altres demanant a algú que els faci una foto conjunta i els de més enllà fent la foto de l’autora des de 5 metres estant. Uns encoratjant-la a seguir “amb la lluita” i dient-li frases com “et necessitem”, “m’he barallat per tu”, “ets l’única que estàs amb el nostre poble”, “la meva filla de gran vol ser com tu”, “poses paraules als meus pensaments”, “estàs guapíssima”, “em fa molta gràcia veure’t aquí” o “el teu llibre és d’interès públic”. Altres dient-li el clàssic “estàs més prima que a la TV”. El premi, però, per a una mare que diu a la seva filla d’onze anys, segurament espectadora del Polònia : “Veus, aquesta és la de veritat”.

Però, aprofundim una miqueta i coneguem personalment algunes de les persones que en algun moment o altre van haver de fer cua per saludar a la protagonista. La Gemma i el Santiago, vinguts expressament de Vinaròs per viure el Sant Jordi a BCN i que regalaran el llibre a la germana d’ella. La Paquita de Mollerussa, que voltava pel centre i va decidir-se per la Pilar: “Com que al meu marit li agrada, li regalo el llibre”. L’Albert, que viu i treballa a Anglaterra i que torna a casa per Sant Jordi sempre que pot. El Jordi, que explica: “Volia dir-li que sóc un gran seguidor seu a RAC 1 i a La Vanguardia“. La senyora que li diu: “T’escoltem sempre per la TV amb el Cuní”. L’altra senyora que afirma amb contundència: “El meu marit és del Cuní, però jo sempre sóc de tu”. El matrimoni madrileny de visita turística que quan la veu esclata de joia i li pregunta: ” ¿Hoy no vas a La Noria? “. O la parella de Mossos (parella en el sentit matrimonial hetero del concepte), que manifesten la seva alegria per comprar el llibre: “Ens anirà molt bé per a la nostra feina”. Bé, i fins aquí les fílies. Passem ara a les fòbies. I fins aquí les fòbies. Doncs sí, en tot el matí de ser una ombra raholera, no vaig observar la presència de cap dels milers d’enemics que sembla que té el personatge. Potser els toca sortir l’any vinent.

Ah, per cert. No, no li diré si la Pilar posa sempre la mateixa dedicatòria o la canvia. M’ac ullo al secret professional que preserva un dels encants del Sant Jordi. I, què coi, en el fons cada signatura és única per a qui la rep, no troba?

Anuncis

"Qui ha fracassat és Espanya, no Catalunya"


 

Federalisme “El problema és Madrid, el nucli dur de l’administració i les grans empreses” Estatisme “Necessitem un estat propi, que pot ser compartit o no, però en tot cas en igualtat de condicions”

DAVID MIRÓ

 24/04/2011 04:27

Ferran Mascarell ha tornat a la mateixa conselleria que va ocupar durant cinc mesos amb el govern de Pasqual Maragall, quan el 2006 va expulsar els consellers d'ERC.  Ferran Mascarell ha tornat a la mateixa conselleria que va ocupar durant cinc mesos amb el govern de Pasqual Maragall, quan el 2006 va expulsar els consellers d’ERC.

Ferran Mascarell no traspua cap incomoditat per haver passat del PSC a un govern de CiU en un tancar i obrir d’ulls. A Catalanisme deucentista. A la recerca d’un Estat eficient , Mascarell ha recopilat els articles publicats des que es va apartar de la política activa, el 2007, fins poc abans de reingressar-hi, a finals del 2010, i en els quals ha anat perfilat un nou paradigma del catalanisme, que vol ser una síntesi de federalisme, sobiranisme i independentisme. Tots ells poden confluir, pensa el conseller de Cultura, en una pregunta comuna: quin Estat necessita Catalunya?

Ha aprofitat un parèntesi en la seva carrera política per evolucionar ideològicament?

El que he fet és passar d’una política pràctica a una política reflexiva. La virtut d’aquest llibre és que està escrit contra la conjuntura. Tinc clar que el país que estem deixant no funciona. I, per tant, ens toca fer un petit reset .

Ha canviat Ferran Mascarell?

Jo em considerava socialdemòcrata i catalanista, i en això no he canviat, si de cas m’he actualitzat. Tot canvia quan em proposen formar part del Govern. I aquí em dic: si les persones que han guanyat les eleccions et demanen ser-hi, has de renunciar-hi o has de jugar-hi? Crec que estem en un moment de dificultat i el Govern ha de sintetitzar tots els que puguem aportar coses. No és el mateix prendre aquesta decisió en un moment de crisi econòmica, crisi política i de relació amb Espanya, que en una situació òptima, on el joc entre la dreta i l’esquerra sigui nítid.

Quin és el seu diagnòstic sobre la situació del PSC?

El PSC no sortirà de la situació de dificultat actual fins que no s’autoexpliqui per què ha perdut mig milió de vots en set anys, i per què la idea de treure Maragall i posar un dirigent vinculat a la tradició obrerista i de l’altra ànima no ha comportat la victòria final.

El tema del grup propi és recurrent…

Jo els deia: això és Valentí Almirall el 1880. Ell ja afirmava que si els partits catalans no tenien autonomia respecte a Madrid no ens en sortiríem, i això és el grup parlamentari propi. No podem estar discutint el mateix 130 anys després!

Dius que l’esquerra no ha entès bé el concepte d’identitat.

Al darrere del concepte d’identitat sempre hi ha un interès comunitari. ¿Si en els últims 25 anys l’Estat hagués actuat de manera diferent amb Catalunya, pel que fa a la llengua o la fiscalitat, estaríem discutint el que estem discutint? No, seria molt diferent.

Vostè diu que el catalanisme ha de deixar de pensar en la nació i centrar-se en l’estat.

El catalanisme ha estat culturalista, cívic i nacional, però no ha sigut mai estatalista. En 200 anys els catalans no hem tingut mai una relació còmoda amb l’Estat. Hem parlat en termes de separatisme o independentisme, però sense configurar un model d’estat que fos atractiu per a la gent. Quan parlo d’estatisme, vull dir tenir un estat propi, que tal vegada serà compartit, però en tot cas en igualtat de condicions.

Això és independentisme?

El problema és que formulem els conceptes de federalisme, sobiranisme i independentisme en abstracte. I aquests tres conceptes només es poden trobar en un punt, i és quin estat volem.

La unitat catalana és un altre mite que critica.

L’única manera que la unitat catalana tingui algun sentit és entendre que al darrere hi ha la construcció d’un model d’estat diferent.

Però som a temps de reformular Espanya?

El problema no és Espanya, és Madrid, és l’Estat. El nucli dur del problema és l’administració central i les grans institucions de l’Estat, els funcionaris dels partits polítics, de les grans empreses privatitzades i dels grans mitjans de comunicació. Es pensen que l’Estat és seu.

Vostè també viu aquest problema com un fracàs íntim, a l’estil de Jordi Pujol?

No. La meva sensació és que Espanya ha fracassat. Nosaltres vam apostar per una Espanya plural, i el fracàs en tot cas és d’ells. Espanya no sap convertir la realitat catalana en una part de si mateixa. S’ha democratitzat i s’ha modernitzat, però a costa de seguir negant el dret a la diferència. Nosaltres potser hem badat una mica, però hem jugat honestament.

I ara què?

A l’Estat espanyol només se’l pot convèncer d’una manera: amb majories àmplies de catalans. El pas necessari és passar de la pedagogia al respecte. I el respecte només te’l guanyes de dues maneres: sent seriós i tenint una gran majoria al darrere. Jo ja li vaig dir al Pasqual: no és pedagogia, és respecte! S’ha perdut el respecte a Catalunya.

I què va dir ell?

Que sí, que tenia raó. Ell va jugar de bona fe amb l’Estatut.

Veus el perill d’una Santa Aliança entre les oligarquies d’allà i d’aquí perquè això no surti de mare?

Les aliances entre els de dalt són pròpies d’un estat que ja no existeix, ara són molt més populars. Li va passar a Cambó. La societat catalana ja és prou madura per no caure en això.

Els contraris a la independència diuen que comportaria un conflicte.

Si la ruptura té a veure amb l’interès, amb tot allò que representa una vida millor, no. Si la ruptura és purament simbòlica, ideològica, aleshores sí. Però no serà així.

Te l’has imaginat aquest moment?

És que jo crec que no serà un moment, en el sentit dels tres diputats asseguts al pati del Parlament, això no va així. Això serà una pugna que durarà el temps que hagi de durar fins que tots estiguem còmodes.

Però ells no conceben Espanya sense Catalunya.

El matís és que ells conceben una Catalunya que no és com és realment. No veuen que una Espanya amb una Catalunya còmoda seria una Espanya estupenda.

I sense Catalunya?

Seria una Espanya bastant més pobra. Però és un problema d’Espanya, no de Catalunya.

Benvinguts a l’Ar

¿Quina diferència hi ha entre un fantasma i Jesús ressuscitat?»


 

TU I JO SOM TRES

Una estampa papal

Diumenge, 24 de abril del 2011

  Ferran Monegal

No ha estat Tinc una pregunta per a vostè el que ha fet el programa A Sua Immagine (RAI-1) amb el Papa. Han preferit realitzar un exercici amb un Benet XVIenllaunat, gravat dies abans, amb les set preguntes filtrades, escollides amb pinces d’entre més de 3.000, i tot lligat i ben lligat. Home, algun assessor del Vaticà li hauria d’haver explicat al Summe Pontífex, amb tots els respectes, que la base de la televisió és la calidesa de la proximitat i que la seva lloable i innovadora iniciativa televisiva, si s’hagués emmarcat en uns altres paràmetres, hauria tingut una repercussió bàrbara, cosa que d’aquesta altra manera no han aconseguit. Comprenguem, tot i això, l’estratègia vaticana. Imaginem-nos que surt un ciutadà i li pregunta el preu d’una tasseta de cafè ristretto. Hauria estat una heterodòxia, hi estem d’acord, però jo diria que fins i tot disfrutable. Continuem imaginant i pensem en la pregunta impertinent: sobre els abusos de capellans pederastes, tema lamentablement d’actualitat. ¡Ah! Aquesta hauria estat horrorosament intolerable. És a dir, que s’ha apostat per ficar el Papa a la tele, però amb por de la tele, circumstància que els ha portat a fer un pas més restrictiu encara, si això fos possible: «Il Papa risponde alle domande su Gesù» ens van advertir al començar, és a dir, el Papa només respondrà a preguntes sobre Jesús. Amb això s’han assegurat que la temàtica sigui a partir de la fe, o el que és el mateix, una temàtica per als interessats d’all interno de l’Església, és a dir, parroquians o simpatitzants convençuts per endavant. Sumant tota aquesta fèrria estructura, i afegint la pèssima realització televisiva -que ahir va disseccionar amb encert i bona punteria Antoni Gutiérrez-Rubí a la pàgina 4 d’aquest diari- s’ha de deplorar el resultat: sent una ocasió extraordinària, sent el primer cop que unPapa penetra a la televisió, ens ha semblat com si estiguéssim veient una estampa en un missal. Alguna cosa així es devia de témer el conductor del programa, el virtuós calabrès Rosario Carello, perquè en un moment donat, quan parlaven de la Resurrecció, li va demanar al pare Ugo Sartorio, que era al plató per anar comentant devotament les hieràtiques respostes del Papa; li va preguntar:«Digui’m pare, ¿quina diferència hi ha entre un fantasma i Jesús ressuscitat?». ¡Ahhh! Va ser un cop genial. Lligant resurrecció amb fantasmes pretenia Carello agilitzar una mica un panorama tan encotillat.

¿Podem ser independents de Roma?


JO QUÈ SÉ…

 

Diumenge, 24 de abril del 2011

 

     Xavier Sardà       Periodista

Un ja no sap en què confiar en aquests temps de decantament sobiranista, perquè la religió és la mateixa a tot el solar ibèric i les seves illes. Mirin si noLa Passió d’Olesa o la d’Esparreguera i tantes processons tradicionals a Catalunya. Això fa del conflicte nacionalista català un conflicte amb sordina. Perquè un conflicte sigui mínimament solvent han d’entrar en col·lisió dues religions diferents: protestants i catòlics a l’Ulster o jueus i musulmans a Israel i les seves franges. A l’Àfrica es produeixen periòdicament gravíssims incidents entre musulmans i cristians, i no cal dir els conflictes a l’Índia entre hinduistes i islamistes.

Quan es dirimeix quin és el déu verdader a través de les tradicionals matances, la victòria sobre el déu de l’altre significa domini i humiliació. Però, és clar, quan la religió és la mateixa les diferències són molt de matís. M’imagino una Catalunya independent i que per Setmana Santa em tornin a posar Ben-Hur. Tanta brega per a això.

La Setmana Santa és una llauna. A les ja prou vergonyants tradicions s’hi suma des de fa uns anys la devoció hollywoodiana-malaguenya d’Antonio Banderas, que confirmaria als ulls d’alguns que viatjar no cura. A més, això de la mona de Pasqua ve del terme àrab munna, que significa provisió de la boca, regal que els moriscos feien a senyors. Tant d’aquí que ens sembla, i ja ho veuen.

Bé, continuem. M’imagino adaptacions d’oracions per crear una religió més catalana que busqui la diferència amb l’espanyolista:

SBltVot nostre, segons Rajoy: «Vot nostre que ets en els cel, santificat sigui el teu nom; faci’s la teva voluntat a les urnes com a El Mundo. Dóna’ns la nostra enquesta de cada dia; perdona els de Gürtel així com nosaltres perdonem els nostres mentors; no ens deixis caure en l’elecció i deslliura’ns delMas. Amén.»

SBltEls cinc manaments, segons Duran Lleida: 1) Estimaràs la Constitució sobre totes les coses. 2) Prendràs el nom de la vicepresidenta en va. 3) Santificaràs les migdiades. 4 ) No honraràs consultes ni plebiscits. 5) No mataràs (el líder d’Unió).

•Ave maria, segons un consumidor: «Déu vos salvi, maria, plena sou de canya, el ceballot és amb vos. Beneïda sou vos entre totes les plantes i beneït és el fruit de la vostra llavor l’haixix. Santa maria, mare del quife, fumeja per a nosaltres consumidors, ara i en l’hora del nostre globus. Amén.»

Si algú es molesta per aquestes innocents dislocacions, li recordo que som a la Unió Europea i que el cristianisme és humilitat. No m’ho tinguin en compte. Però ¿i si féssim un pas més? ¿Seria possible una Catalunya laica, sense concordats ni quadradets a la declaració de renda? ¡Alerta amb Hongria i la seva nova Constitució!

Si algun dia Catalunya és independent, ¿podrien fer-me el favor de plantejar-se un canvi seriós? Si a mi m’asseguren que la independència ho seria també de Roma i que s’acabarien les pesadíssimes pel·lícules de Setmana Santa, potser m’ho plantejo. Les vacances no les toquin, que aquestes vénen del descans agrícola en època de pluges. Jo què sé…